Ulisses20

Bétera, el camp de túria

Agost de deu: el nové

2
Publicat el 14 d'agost de 2010

Últim dia a Mallorca (fa cinc dies que hem tornat). Avui la mar és una bassa d’oli, sense soroll, sense onatge contra la roca, per contemplar-la, com algunes barquetes llisquen com si caminaren. Potser que nosaltres també podríem lliscar, per comptes de caminar. Com que és l’ultim dia que serem a l’illa, el dedicarem complet a la mar. A observar-la, sobretot aquesta quietud inquieta. Tenim el dinar gairebé fet, amb el frit que vam comprar, l’amanida i dos platerets de tombet que van sobrar d’ahir. Triguem a baixar més del compte, perquè el ritme ja ens encomana anar perdent el temps. Finalment, som a la platja Ca Nova; avui, com que és diumenge, n’hi ha més gent. I uns cunyats de l’Antònia. L’un porta un patí de mar, no gaire gran, que és ben difícil de navegar, m’expliquen, no té timó, i la vela i unes quantes cordes són l’única cosa per guiar-lo. Ho dic, perquè l’home m’assegura que serà lúnic d’aquella classe a l’¡illa. A l’altra banda de la mar, sí, n’hi ha una escola de navegació amb patins d’aquesta mena. L’home se sent orgullós de ser l’únic, probablement, que navega així i proposa que hauria de ser l’estri principal per ensenyar a navegar els xiquets. Prove de posar atenció, però sóc de secà, així que no entenc gaire de navegació. Quan ens demana com tornarem a casa, i li explique que amb el ràpid de Baleària, ell vaticina que, ràpid, si no trenca algun motor. Efectivament, l’endemà el FGL de Baleària trenca un dels motors principals i triguem una hora i mitja més per anar de Mallorca a Eivissa. Tornem sense hora, dinem de caure de tos. Descansem i baixem de nou a la mar. Davant de casa, sobre una profunditat respectable, envoltats de peixos, la mar un altre colp calmada. Després pujaré a per la càmera i faré aquelles fotos, E la nave va, que sembla La nau dels bojos, d’aquella escriptora uruguaia que jo seguia de jove que després es va posicionar contra la llengua dels valencians. Les imatges de la mar, cap al tard, són un final que mereix amb escreix aquesta estada a Mallorca, vint anys després. Quin goig d’illa, encara, de tros de país, amb aquesta acollida que l’Antònia ha amanit perquè ens trobàrem a casa, enmig de la mar. Sopem extraordinàriament bé, no dormirem gaire perquè hem de ser al Palma de matinada. Tanquem aquest viatge breu, que guardarem molts anys dins les rutes imprescindibles. Ni en els comiats no ens excedim. Demà, jo ja tornaria.

Publicat dins de agost | Deixa un comentari

Agost de deu: el dotzé

5
Publicat el 13 d'agost de 2010

Festes. Cap canvi significatiu. Cap ni un. M’han ensenyat avui, casualment, un llibret de l’any 1987. Ni una, ni mitja, ni cap modificació destacable. Podria mirar els llibrets de més enrere. Trenta anys més enrere, quaranta. Almenys ens estalviaríem una part de la coentor. D’un boato provincià prescindible. Darwin hauria d’escriure a Bétera un annex sobre l’evolució de l’espècie. A favor, naturalment.
Sort del quinze d’agost, de l’alfàbega, Sant Roc i Sant Gos. Poqueta cosa més.

Publicat dins de agost | Deixa un comentari

Agost de deu: el vuité (3)

1
Publicat el 11 d'agost de 2010

Tornem a Palma i fem una volta sense baixar del cotxe (allò més precís). Unes ensaimades en un lloc secret, aquest barri vell de pescadors, aquelles casetes humils. Les restes del barri xino, ara renovellat de joves que fan vida independent (en queden?); com que l’Antònia és un pou de saber fer, i sap que portem un jove, ens guia fins al HardRock Café, i al jove li canvia la mirada i els ulls se li fan vius: al pare també. Guitarres amb història, estris que tenen el seu valor, memòria d’uns quants incombustibles d’aquella música. Al jove li acaben de regalar unes baquetes made in, així que el tenim a la butxaca per unes quantes hores més. La tornada cap a Sant Pere la farem per l’interior i guanyarem aquell paisatge que també vaig trobar a Eivissa, fa un parell d’anys: marges, vinyes, ametllers, figueres, molins, farem una penúltima parada, per saludar la Magdalena, directora de l’escola cooperativa Mata de Jonc, que ens rep a casa a berenar. A l’entrada ja pengen tabals valencians, i dolçaines. Sort que al cotxe porte un disc d’Ali Farnat, que li regale, i ella m’obsequia amb un de dolçaines mallorquines. Hem fet un intercanvi de banderins, per la música popular, i eixim rabents un altre colp, cap a la Colònia de Sant Pere. Última parada per carregar un plat de Frit en un restaurant de carretera, que en aquella horabaixa és ple. Ens regalen un vi del Pla i movem finalment cap a casa. Un jorn complet per Mallorca, Sóller, Palma, l’interior, i una altra vegada la mar. Ens avisen que a Sant Pere havia fet una caor de por, que nosaltres ens hem estalviat amb tant de viatjar una illa que encara conserva gran part de la bellesa que ha tingut. Lluny del siroll, l’abús urbanístic, i la ignorància mateixa del viatger esporàdic.
Demà ja no ens mourem de la mar. De dins la mar.

Publicat dins de agost | Deixa un comentari

Agost de deu: el vuité (2)

1
Publicat el 10 d'agost de 2010

Sóller (2). El rètol ‘La vall dels tarongers’ em sorprén a l’arribada, a tocar de l’estació. A la porta del forn hi ha un cabàs amb valències, de les quals jo en tinc encara penjant d’un parell d’arbres, a la partida del Bassó. Comprem uns panets que són boníssims, l’un sense sucre per a Antònia, que semblen panets de llet, i ella diu que són de patata. Són més que bons, més blancs que els nostres panous. A la plaça, davant la gernació, ens fotem el suc de taronja, a benefici del futbol club de Sóller. Alguns dels tarongers han sigut substituïts per cases i urbanitzacions, ací també més rendibles, perìo encara veiem alguns exemplars que fan goig. De vesprada fem un repàs a l’estació, que han revestit amb quadres de Miró i ceràmiques de Picasso. Gran part de la col·lecció l’han deixat perquè el turista puga gaudir de l’art en aquest racó de món, són propietat d’un prohom del qual ara no recorde el nom. L’exposició és breu, però de valor incalculable. Supose que són originals, les peces i els gravats, però no hi ha gaire vigilància, almenys a primera vista. Un regal abans d’agafar de nou el tren i venir cap a Palma. Un regal aquells versets que acompanyen una part de l’obra de Miró, regal que volia també aguantar la malmesa economia del trenet, llavors no gaire turístic. Un dels avis de Miró sembla que era d’ací mateix. Però els versets, que ens havien corprés, són de Francesc d’Assís. Redell, que no faig broma.
A més, durant quaranta-vuit hores, l’Art a Sóller és per tot, i de franc: exposicions al carrer, a les places, al museu, ací i enllà. S’hi veu més activitat cultural que en la meitat del País Valencià nostre, Muvim i IVAM inclòs.

‘Per la nostra mare terra,
que sostens i governes,
i lleva fruits i flors colorides i l’herba. 
Francecs d’Assís.
 

Publicat dins de agost | Deixa un comentari

No quedaran Camps més nets

1
Publicat el 10 d'agost de 2010

Han de tenir el club molt brutot, els valencians del pp, perquè Madrid autoritze i reconega que Camps, malgrat la corrupció destapada, i una escassetat mental tan pública, siga el millor dels candidats possibles. Ho saben, no són idiotes. Com saben que, després de tot el que hom ha escrit, i el que ha plogut, Camps és un polític finiquitat. Ara, l’ombra de l’Opus és llarga, i fins i tot Cospedal, o el Plan-Pons, o el capità Persil-Rajoy han d’empassar-se el mal menor. No tenen ningú, que no n’hi ha ni un pam de net a València; i encara si hagueren pensat amb algú, n’hi ha amb més poder que no els han deixat triar res més.
Amb aqueixa peladella, juguen i guanyen. Guanyen eleccions, però no guayen respecte moral, ni autoritat, ni reconeixement europeu, que Europa no és idiota ni sorda ni cega. 
Els tres presidents provincials encausats, els consellers, la mà dreta d’en Camps, l’extremadreta d’en Camps, l’altra que ells no anomenen mai, alcaldes, regidors, tot és tan brut i corrupte que no saben on pouar-ne un, un de sol, que siga diferent i estiga net. Completament net.
Ves si el percal és gros, i greu, que han decidit de perpetuar la corrupció, legalitzar-la, amb aquell home que ja és més mort que viu, per assegurar la plaça forta de València. També saben que no podran demanar joc net, ni noblesa, ni política edificant, perquè fa anys que viuen de les caixes públiques, de contractes dobles, de comissions en efectiu, d’empreses fantasma, de regals i altres excuses que amaguen una doble comptabilitat pública, econòmica i política. Han jugat i ho han fet tan malament, que són a la ruïna absoluta, descoberts, i no els queda ni vergonya per dir, ens retirem de la partida. Hem perdut. No ho saben fer. Tenen la cara de dir, nosaltres continuem jugant, i que rebenten els altres, si no tenen prou lleu.

L’oposició, per com som els valencians, faria bé d’anar a la presó de Picassent a triar el creminal més infame i desgraciat, per comprovar si, jugant amb les mateixes armes de fidelitzar el gansterisme com a política, són capaços de fer-los ombra.
Els valencians tenim una banda de lladres a la política, lladregots maldestres i brutots, i si res no atura el fariseïsme de polítics ultra-pedofílics, el final del malson encara ens sorprendrà negativament. 
Ells també saben que encara no han tocat fons. 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Agost de deu: el vuité dia

3
Publicat el 9 d'agost de 2010

Sóller. Hem agafat el trenet a l’estació dels ferrocarrils que fan cap a Sóller. Un clàssic, Sóller. Per què l’obris, em demana Antònia, potser és per defecte, que ho faig Sòller. El trenet és tornar a la infantesa, quan venia de nit cap a València, a cal metge, perquè em curés el braç. Quan veníem a Montcada, a l’institut, amb aquell traqueteig d’un passat irrecuperable, el trenet de Sóller paga el jorn, mlagrat que el cost del billet i encara el tramvia que baixa al port són negoci a banda. Un negociot de l’estiu. Calculem els viatges que fan en una hora, la gent que hi va, potser que pensarem a trobar una eixida nova a la nostra economia. Sóller és una gernació de turistes, dia de mercat, de parades, de gelats artesanals, de baixar a la mar i trescar com els professionals, fins a la plataforma, després correm per agafar el tramvia de tornada i, quan som a tocar d’agafar-lo al vol, el revisor ens saluda de lluny, vint metres, estira la corda de la campana, dong-dong, i ens deixa estacats i sense esme, en terra. Sort que l’hotel ‘Esplendido’ del davant té un banc a l’ombra on ens deixen reposar el cansament i la burla d’aquell malparit de tramviaire. Ens esperem mitja hora, pacients, tranquils, davant aquella badia del port de Sóller. Dinem en un altre banc, a l’estació dels ferrocarrils. Llavors, Antònia m’acompanya per veure l’altre Sóller, el poble de cases senyorials, de portes obertes, de patis interiors d’impressió, d’escales principals de rajola noble, i escaletes que pugen per una vora. Sóller és una altra joia que m’havia compromés a revisitar, que recordava menys sirollosa, més d’aquesta vesprada a la plaça, davant el modernisme d’aquells balcons i ferros, que ens guiaran cap a Miró, Picasso i Sert… L’art majúscul d’uns quants homes que van salvar el tren i que encara puguem visitar el poble, com uns turistes atípics. Sona el telèfon:
-Antònia, què fas tu a Sóller, si tens convidats valencians a casa?

Publicat dins de agost | Deixa un comentari

Agost de deu: el seté

2
Publicat el 8 d'agost de 2010

L’Alcúdia. El contrast entre el poble i el port. Recordava a penes el poble quan vaig venir fa molt a explicar històries a dos centenars de xiquets, a la biblioteca can Torró. No hi ha trànsit, al nucli vell, i tret de la plaça on hi ha els cafés i gent que ja sopa, els carrers són tranquils, bells, tan ben conservats i nets com voldríem el país sencer. El bullitori del port no té res a veure amb aquest petit nucli urbà que ens atrapa, la muralla, les portes d’accés, l’arxiu, els pouets, les portes de les cases, els poms, els panys… En un raconet seiem en una taula a fer-nos el pa amb oli en una nit serena, que ningú no diria que som a Mallorca a l’agost, que encara hi ha aquell encant que alguns asseguren que havíem perdut. Hi ha indrets del país irrenunciables, que mereixen l’honor i les lloes, sobretot perquè s’han consevat per damunt de models fàcils a base de molt d’esforç. El turisme fàcil, d’especulació i massa, contra un estil més racional i ètic. Però el miratge s’acaba, quan tornem cap a la Colònia de Sant Pere, en passar per aquell rusc de can Picafort, amb milers de cotxes, de joves, de botelles, de sirolls i llums, ara sí, d’aqueixa Mallorca que tant festejaven aquests taürs cosins-germans dels nostres corruptes valencians de turisme fàcil i sirollós.
El Matas, encara és l’ambaixador turístic número One dels valencians?

Publicat dins de agost | Deixa un comentari

Agost de deu: sisé dia

2
Publicat el 7 d'agost de 2010

Purgatori. Pel marejol de mar, o per la mar grossa, enrabiada contra els turistes de pa sucat: -Volem pa amb oli, cuitava a dir un café a l’Alcúdia, demà ho explicaré, si el temps i la mar m’ho perdonen ara.
Purgatori, que va escriure J.F.’Q’ Mira, tan magníficament, fent eixir el protagonista des del cor de Portaceli, amb una moto americana de primera marca internacional. Purgatori, que ens van fer passar ahir per les coves d’Artà. Però avui prou que ens l’hem empassat, el Purgatori, un vi elaborat amb raïm ull de llebre, d’una vinya de son Reus d’Algaida, que diu l’etiqueta, collita del 2006 boníssim, conreat ecològicament. Si es guarda, cosa que no hem fet, el vi millorarà les seues qualitats durant els propers anys. No calia, ja ens anava bé, i era de cos i per no deixar-ne ni gota, ni gota de llàstima si el beure és tan gustós, per acompanyar la carn i el tombet que ha amanit Antònia tan delicàdament (ella em diu tumbet, i també diu que fins ací ha arribat la seua dedicació de cuinera per nosaltres). Un dinar de tombar de tos, en realitat, de caure en aqueixa mar que tenim a tocar dels peus, però que fa trenta hores que no para de brunyir, de bramar, de queixar-se com les ànimes de tres purgatoris. Avui no podem queixar-nos, doncs, malgrat que no ens hem banyat sinó l’esperit i l’entranya amb aquest vi etiquetat en català, amb pàgina pròpia, canmajoral.
L’etiqueta també acompanya la qualitat del vi, amb una pintura de Llabrés Salvà.  
Demà baixarem a Palma, solament de passada, per agafar el trenet de Sòller.

Publicat dins de agost | Deixa un comentari

Agost de deu: cinqué dia

0
Publicat el 6 d'agost de 2010

‘Per un batec de l’ànsia amb què ton cor expira
daríem les centúries de calma que tenim.’
La deixa del geni grec. M. Costa i Llobera
 
Les coves d’Artà són una meravella. Llàstima del guia, que diu que ens farà la visita en castellà, i en francés, per atendre tothom. Demana si ningú té cap inconvenient, i jo li dic que sí, que en tinc un de gros. Ell demana ara per què, per què?, doncs si ho demanes és perquè no ho podries entendre, res del que et diria, així que tant se val, tornem a viure l’autoodi, i un coeficient intel·lectual de fireta. La resta de les explicacions no ens fan perdre gairebé res, tòpics i comentaris superficials. No en sap de freixures de la roca, ni dels subterfugis de la terra, aquest home que, per no referir, ni diu res d’aquest verset que hi ha en una de les parets de les sales principals d’una cova que ens corprén, més enllà de la idiotesa humana. 
El silenci, els anys multiplicats per milers i per milions, la calma que reclama la cova i la seua història fa anys que l’hem perduda, enmig d’un grapat de xicalla que veu allò com una aventura de por bíblica: l’infern, el cel, el purgatori, uns campanes…
L’illa té aquest secrets encara no domesticats, perduts del turisme massiu, arrecerats defora dels itineraris convencionals.
Ves que he trobat a Artà una casa de maquinari agrícola que em resitua i em retorna del paradís: tractors de grandàries diferents, mules mecàniques, i estris que atreuen la mirada, sobretot quan passem davant aquell casalot dels Morell, un dels massos gegantins on venien els homes a plegar les olives i s’hi quedaven durant dos mesos, a canvi del jornal d’una quantitat d’oli per passar l’any, que no hi havia més soldada.
Mallorca extraordinària, lluny del brogit, de l’excés, de la corrupció que tant coneixem els valencians. Malgrat que ja sabem que tot el país, sense excepció, retruca de sang i fetge, som de vacances, quatre dies, convidats i servits com uns cristians vells de la península. Tanquem el dia amb un bany de profunditat, a la badia de l’Alcudi, a contravent, lluitant contra l’onatge esforçat de tramuntana que ens empeny contra les roques. Ep, es vent i l’onatge brusc, Farrutx, que ens venç i ens torna insignificants, els homes. I els xiquets.

Publicat dins de agost | Deixa un comentari

Agost de deu: quart dia

1
Publicat el 5 d'agost de 2010

El bec de Farrutx davant la mar, protegit en un racó de l’excés turístic, dels depredadors que, fa un parell d’anys, van començar a fer figa, i van impulsar tothom a fer figa. Ara sí que l’estiu i l’agost ens ha atrapat de cap a peus, per l’esperit, per l’ànima, la mediterrània d’un glop. Aquest matí, segons que ens expica l’Antònia, un embat de tramuntana avisava que canviaria el color de la mar i el ritme tranquil que vivíem llavors. No ha trigat a passar, però hem tingut el temps suficient per banyar-nos. Som de secà, malgrat que tenim la mar a tocar, però avui, des d’aquest racó de món, a la punta de l’illa, lluny de l’excés, del siroll, hem compromés els delers, els reptes, que la realitat també pot deixar-nos anar a ralenti. Lluny del camp, de l’escola, d’algunes rutines i torbacions. Ah, l’agost, les vacances, i aquest estri de connexió inalàmbrica que tindré gratuïtament fins a novembre.

Publicat dins de agost | Deixa un comentari

Agost de deu: el tercer dia

3
Publicat el 3 d'agost de 2010

En vint-i-quatre hores serem al port de Palma, a les envistes d’aquells llumets que fan tant de goig, des de la mar. Això si no passa res. El xiquet ja fa un curs de socorrisme, per aqueixa banda estem salvats, però l’ordinador, l’Ipad, el mòbil, l’Ipod, això com collons ho podríem salvar? Així que preferesc de totes totes que no passe res, que vull passar quatre dies d’illa, de mar, d’amics, sense haver de remar amb salvavides, o sense haver de ser salvat per la campana. Ara mateix és núvol, a Bétera, però no hi ha risc de pluges, malgrat que els camins de tan polsegosos ho veurien com un regal. Comencem a enllestir els preparatius, perquè no volem oblidar res, com els caragols, portem la casa a sobre, per por, per si fem res en falta, per compensar la incertesa del viatge. Després, com passa gairebé sempre, ni obrirem els llibres, o el maquinari, o… Oh, Potser és el neguit, vint anys després tornem a l’illa. Repasse l’especial que va dedicar Descobrir Catalunya, però solament que tenim quatre dies, així que ja comencem a patir… El passa és que no sóc de viatjar. Ara que ja m’estava instal·lant tan bé, dins les vacances, al poble. 

He passat per l’escola, però solament perquè necessitava agafar un document per a algú altre, i he agafat tres penjolls de raïm de moscatell, encara verd, però de bona dolçor. Li n’he baixat un a mon pare: ja és bo, home, aquest raïm es menja així, que tan dolç tampoc no fa bé. A mi m’agrada més dolç, però ja m’aconforma que no se’l facen tot les merles, les blanques, i tot d’ocells que es rifen la parra i l’estiu a la cara de tothom. És un estiu d’animals, d’ocells, de conills, d’andragons. De rates?, no de rates no, de gossos i de gats. Una animalada d’estiu.

Publicat dins de agost | Deixa un comentari

Agost de deu: el segon dia

2
Publicat el 2 d'agost de 2010

Arròs al forn, a quatre mans, exquisit, una tomata valenciana amb sal, del tio Ramon, oli de Gàtova i un allet tallat, meló de tot l’any, boníssim, i un parell de cerveses. Això és l’estiu, són les vacances, tot plegat, una taula tan senzilla com excelsa. El café i la sobretaula, i una música de fons que l’atzar m’ha enviat a través d’un bloc que para per l’Empordà, de Núria Alpí. Justament a l’últim apunt hi ha la imatge d’una aixada. Aquest matí hem fet equip, amb el xic, i després de netejar de brots tendres algunes soques (mamons de l’òstia), li he presentat l’aixada i li he dit que això són verdolagues, i això cànem. Mentre jo feinege amb la segodora, tu fes el que pugues. Mira, així, sense estacar-la gaire. Tornem a casa a migdia, perquè no s’aguanta tanta calor, al camp, satisfets de la feina, del compromís amb la terra. 
Què bo era el meló. Enguany, gairebé tots els melons són bons, a poc que els collidors l’hagen encertada sense manies. Què bo era. La sobretaula a casa, i aquests petits detalls, valen un any de tants esforços.

Modificació: sona el mòbil. Alarma. Efectivament, ha rebentat una canonada principal del reg i he de buscar algú que adobe l’avaria. La sobretaula a mamar. Quatre hores més tard torne mort, la pana s’adobarà demà, em diuen, avui solament que hem pogut tancar l’aigua de la canonada principal. Demà m’han assegurat que serà tot a punt. Jo me’n vaig despús-demà, retruque. Sí, sí, demà tot adobat. No som descreguts però els imprevistos, sobretot durant les vacances, ja saben que actuaran amb independència dels plans, de les previsions, dels programes, dels projectes… Però és segur que demà ho deixareu tot enllestit, torne a demanar. Sí, sí, demà.
Em sona d’alguna cosa, aquesta resposta, demà. Sí, demà, de nou. Demà.

Publicat dins de agost | Deixa un comentari

Agost de deu: el primer dia

1
Publicat el 1 d'agost de 2010

Primer dia d’agost i de vacances. Un mes complet de vacances, més o menys com l’any passat. He augmentat el reg al camp, perquè l’estiu és de valent, i el sol estova els arbres que pobres quina fila fan, pansits com la parra de Sant Ramon. Pitirri diu que és a causa del mildeu, el mal de les vinyes, que asseca la fulles i el raïm, però mon pare no està d’acord, que n’hi ha fulles encara verdes i un part del raïm s’ha conservat. M’havien avisat que els arbres demanaven aigua, així que no he perdut el temps. Fa un any just, també demanava d’anar a Formentera, per aquella crida publicitària, però no hi vaig anar, finalment. Enguany, en canvi, ja tinc encomanat anar a Mallorca uns dies, a trobar-nos amb uns amics. Pensat i fet, havia dit que tornaria a veure’ls, i gairebé vint anys després d’aquella promesa encomane els bitllets a través de la xarxa. Ja me’ls he imprés –abans m’han obligat a pagar-los, naturalment–, així que no em puc fer enrere. Enguany va de veritat.
-Antònia, finalment arribem el quatre pels volts de les deu de la nit.
Quina enveja. I els camps?, em demana mon pare, procurarà s de deixar-los enllestits? Me’n vaig quatre dies, solament. No els faltarà de res? No, no els faltarà de res.
Divendres vam fer un sopar especial a Olocau, d’entrada de les vacances. Vaig explicar allò de mon pare i no m’ho creien. Sobretot els tres convidats especials, tots tres feien una suma de dos-cents cinquanta anys, i no es creuen que mon pare va al camp amb la bicicleta, es passa dues hores de treball i torna un altre colp amb la bici, sense desfer-se el monyo. Amb vuitanta-vuit anys avui m’ha porfiat a venir plegats a aclarir la figuera. Agafa una escala, diu, si vols enfilar-t’hi sense dificultat. Ell es pensarà que podrà enfilar-se, sol? 
Ah, quina sort que és el primer dia de l’agost, de les vacances. Demà dilluns comencen el primer gran torneig al camp, abans d’eixir cap a Mallorca ho he de deixar tot preparat. 
Encara li he promés a mon pare que, enguany, plegarem les garrofes, amb els xiquets. Ell em mira sorneguer, jo li dic que no és una broma. Ell riu: -espavilat, si no vols que te les furten. Fins i tot furten les garrofes, fa anys que furten les garrofes, malgrat que les garroferes no les vol ningú, ni paga la pena de tenir-ne cura. És un arbre mil·lenari, que va morint per degoteig, per abandonament, per llei natural: els homes li han girat la cara.
Aquest serà el gran repte de l’agost, afegit a tots els altres reptes abans de començar les vacances: les lectures, els sopars a la fresca, la festa, el camp, i ara mateix, les garrofes. Perduts per perduts…, plegarem les garrofes, si el vent ens les batolla.

Publicat dins de agost | Deixa un comentari