ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

LES POSICIONS D?ESQUERRA

General
Joan Puigcercos amb el 37% de vots en les primàries internes d’aquest partit, ha aconseguit ocupar tot el poder, i eliminar tots els seus rivals, per percentatge sembla un fet estrany, però les derives d’aquest partit ha portat ha quedar-se sense cap corrent crític intern, Reagrupament amb la persecució a Joan Carretero fa temps que va volar, i ara amb la marca d’Uriel Bertran a Solidaritat Catalana, Esquerra independentista s’ha dissol com un terròs de sucre,  Carod no anirà a les llistes, i tant sols Ernest Benach recol·locat com a número dos a Barcelona en una decisió força vergonyosa, continua aspirant a viure de la política sigui com sigui. La seva negativa a formar part d’una coalició es curiosa, per les justificacions que en donen alguns personatges destacats.

En Benach afirma que han pagat car els errors comesos, i defensa la decisió de fer Montilla President per la cohesió social, i retreu el tacticisme dels promotors a les crides a la unitat independentista fent-ho públic, justifica ser el número dos en benefici de la cohesió d’Esquerra, i qualifica aquest partit com el referent de l’independentisme, i es mostra orgullós d’haver contribuït a col·locar un president no català. Per la seva banda el vicepresident Carod, no te previst participar en la campanya electoral al ser exclòs de la llista, i  a més li dona una visió més nacional i no de partit. Pensa seguir treballant perquè Catalunya sigui més lliure, però no ha aclarit com, una mica com la proposta del referèndum del 2014, què va quedar diluït per la pluja fina, i apart critica formacions que volen arribar i proclamar directament l’estat propi, què avisa no reconeixerà ningú. Tanmateix, un grup de militants volen fer una consulta interna per demanar una coalició electoral independentista, i Sergi de los Rios refreda aquesta opció, ja que el posicionament ideològic del partit no es el mateix que els dels nous grups independentistes, que haurien d’ocupar l’espai de centre dreta, i ells son d’esquerra.
Realment aquest partit, per una qüestió o un altra, ha fet una purga estil stalinista, que l’ha deixat com una bassa d’oli, però evidentment amb molta militància perduda pel camí. Benach se sent orgullós d’haver fet possible la presidència de Montilla, cosa normal ja que coincideixen que els dos votarien en contra de qualsevol ILP que reclami un referèndum d’autodeterminació, de fet ell pel seu càrrec ja ho ha fet diverses vegades, amb la circumstància curiosa de ser ara la condició per futurs pactes, tot un desgavell incoherent de grans proporcions.  Justifica la seva fugida de Tarragona, on no tenia assegurada la reelecció, a Barcelona, per cohesionar el partit, quan sap que totes les veus critiques ja no hi son, no queda res per cohesionar, i continua lloant un president no català per la cohesió del país, quan sap perfectament que això no es cap mèrit, el tarannà democràtic, tolerant i obert si es un mèrit, i això no te res a veure amb els orígens. Acusa de tacticisme les noves forces, quan ells per entrar al govern han renunciat als seus objectius per la simple i miserable gestió. En Carod pensa treballar per la llibertat, s’hauria de saber on estar la proposta de 2014, i dir-li també sobre la declaració unilateral d’independència que es avalada pels Tribunals europeus recentment, i que per la seva informació, es declararà si hi ha una majoria disposada a fer-ho, no pel fet d’entrar al Parlament, crec que no calia especificar-ho, però es veu que algú no ho te clar. Sobre la posició de De los Rios, es simptomàtica del full de ruta d’aquest partit, primer l’eix dreta o esquerra com si fóssim un estat normal, i desprès l’eix nacional que es el que tocaria al ser el que som ara.  Recorda una mica el posicionament de les CUP, on els complements son més importants que el plat en si.
Respecte la consulta que volen realitzar alguns militants, no crec que tingui molt d’èxit, ja que la experiència de l’estatut els ha servit a la direcció per controlar el tema assembleari nomes de façana, però no per fer rectificacions.
En definitiva, poca cosa podem esperar de qui no prioritza l’estat propi com a màxim objectiu, per damunt d’ideologies, càrrecs  o simple gestió virtual del poc poder existent.
 
 
 

ELS MITJANS AUTONOMISTES CONTRA TOT EL QUE VULGUI CANVIAR EL SISTEMA

General
Des de l’aparició de Solidaritat Catalana, s’insisteix molt en els mitjans nacionalment espanyols, i em refereixo sobretot els digitals, mitjans sense cap tipus de credibilitat com e-noticies o d’altres, amb la mentida constant i repetitiva de la desintegració progressiva de Reagrupament, en benefici de la primera opció, cosa que per una part no es certa, i per l’altra no ens portaria enlloc fer un simple trasllat de la bossa pròpia de votants, i deixar tota la resta com si no existís.

Ja em vaig referir un dia a aquest mitjà concret que he anomenat, i que es podria fer extensible a altres, i que no fa servir els mínims criteris periodístics o la mínima ètica professional, tot en benefici d’uns objectius clars, com pot ser ara enfonsar una candidatura que saben ha fet una bona feina amb encerts i errades naturalment, i que vol sortir del sistema i comença obrir els ulls a molta gent, cosa que els representa una amenaça. Cada dia veiem com publiquen desercions o dimissions de membres de Reagrupament, i el seu pas cap a Solidaritat, arribant a titular aquests dies desbandada general com a capçalera. Diuen que hem desaparegut de les Terres de l’Ebre, del Berguedà de l’Alt Urgell, del barri de Sants o fins hi tot del Baix Camp, tots per falta de democràcia interna, i cantant les excel·lències democràtiques del nou moviment d’en Laporta.
La veritat es que Reagrupament ja ha fet la feina, ha realitzat tres assemblees, s’ha estes per tot el territori, ha obert seus a diferents llocs, un bon programa electoral amb la col·laboració de més de 600 persones, una Constitució catalana, i sobretot una llista al Parlament amb la generositat per bandera, al ser tots disposats a ser substituïts si es pot millorar la candidatura. Uns 3500 associats que treballen pel projecte, i que ara pretenen que tot se’n vagi a les escombraries, per posar-se a les mans d’una nova organització encara, i amb poc temps per fer una estructura. La unitat es necessària, però hi ha altres formules per enfortir un projecte que es comú, com l’aprovació de les llistes de la nova formació, i una cimera posterior per fer-les compatibles les dues i fusionar-les en una de sola, amb elements brillants d’una part i l’altra, que n’hi han amb tota seguretat.
Sembla o dona la impressió que els mitjans ja han pres partit i l’enemic a batre, i aquest no es altre que Reagrupament, per exemple les dimissions del Berguedà  i l’Alt Urgell no son d’ara, i provenen de mesos enrere, quan la notícia es dona com actual, per exemple el coordinador Marc Cortés de l’Alt Urgell no es membre de l’associació, ja que el febrer va deixar de ser-ho, i com deia el Berguedà la gran majoria segueix amb actiu. Les Terres de l’Ebre no s’hi ha esborrat la presència, ja que la mateixa assemblea local va fer fora la direcció per inactivitat, el mateix podríem dir del Baix Camp, on una part ha marxat, però ja hi ha una nova coordinadora que treballa activament.  De fet les altres son bastant més nombroses que les baixes en els últims temps, cosa que per cert no he vist publicat.
Es una espiral de mentides sobre les quals no es pot construir una iniciativa nova, ja que la base es el més important, i en aquest cas ha de ser el suficientment solida per agafar credibilitat, i la tàctica d’aquests mitjans sense cap tipus de sentit periodístic no em sembla la més encertada, i més quan els dos volem el mateix, i no som pas el rival a batre, que per cert es el gran beneficiat de tota aquesta misèria.

CRITIQUEN EL MORT,PERÒ NO EL VOLEN ENTERRAR

General
El president de CIU Artur Mas, ha assegurat que l’estatut es un bon tren que esta en una via morta, i ara desprès de la sentència del TC, s’ha de posar aquest tren en un altra via que ens porti al dret a decidir.  Per la seva part per Esquerra, el seu portaveu Ignasi Lorente, diu que ara ja no toca supervisar el nombre de traspassos obtinguts en aquest Estatut ja moribund, sinó fixar el full de ruta del futur de Catalunya. Aquestes son declaracions fetes pels dos partits nacionals al Parlament, desprès de quatre anys del nou estatut. La realitat es molt diferent, i no el volen donar per superat.

En Mas, malgrat les seves paraules de via morta, encara ressonen les de Felip Puig assegurant que Convergència no aposta per la independència aquesta legislatura. Assegura que han defensat en tot moment l’Estatut tant a Catalunya com a Madrid, i que ara ni funciona, ni serveix, ja que l’entesa via Constitució amb l’Estat ha fracassat, i el dret a decidir es el futur, aplicant el lema de la manifestació d’Omnium “Som una nació, nosaltres decidim”. Culpa a l’estat i al tripartit del seu pobre i lent desplegament. Per la seva banda en Lorente, per ERC, el dona per mort, i segueix defensant un referèndum per veure la decisió dels ciutadans sobre el seu encaix a l’estat espanyol. Ha destacat el seu projecte en contrast a la utopia federal socialista, o el peix al cove convergent,  i ha mantingut que el govern català ha de seguir desplegant a la màxima velocitat els traspassos pendents.
El dia que se sap que Catalunya haurà d’ingressar a l’Estat vora 700 milions per la  liquidació del finançament autonòmic al 2008,  i que s’incrementarà vora 5000 milions pel 2009, donat el descens de recaptació autonòmica, ocupant la segona posició en aquest rànquing, on la única comunitat que ha de rebre de l’Estat es Madrid amb 15 milions d’euros, En un altra de les meravelloses aportacions d’aquest nou estatut, patim l’espoli dels 22000 milions anuals, i de rebot ara hem d’aportar prop de 6000 milions per poca recaptació. Caldria preguntar al Sr. Mas aquest gran sistema quins beneficis aporta a Catalunya. Els dos partits el donen per mort, i uns aposten pel dret a decidir, principalment el concert econòmic i creient interpretar la manifestació d’Omnium, i els altres també el veuen fora de servei, i aposten per un referèndum. Els primers, i a pesar del moribund no pensen sortir d’aquest sistema autonòmic que tant mal fa a Catalunya, i ho emmascararan amb el famós concert, totalment inviable, i amb un exercici de cinisme que hauria de ser castigat a les urnes. Encara no s’ha assabentat que a la Manifestació no se li demanava això, sinó enterrar els morts, i fer un pas endavant amb valentia, i no seguir vivint al cementiri. Per part d’Esquerra segueixen insistint amb un referèndum, que ells mateixos han votat contrariament amb les iniciatives populars presentades, i que a més saben que dins l’estat espanyol es impossible com ja ha quedat prou clar, però tampoc sembla que apostin per la declaració unilateral, un altre engany d’aquests farsants de pluja fina, que ara han fet memòria de les seves arrels per aturar la caiguda en picat.
Son dos metges que encerten el diagnòstic, però que es neguen a aplicar la teràpia per curar el malalt, i això es mereixeria un càstig electoral per cinisme i hipocresia, mentrestant anem rebent de l’estat, amb el beneplàcit d’aquests dos actors, que no volen sortir del cercle viciós on estem instal·lats.
 
 

 

 

JOAQUIM NADAL I LA SEVA CEGUESSA POLÍTICA

General
El conseller de Política territorials i obre públiques, el socialista Joaquim Nadal, ha afirmat que està convençut que la fragmentació de l’independentisme evitarà que el debat de la sobirania sigui clau a la campanya electoral, encara que desprès de la retallada del moribund estatut, i la manifestació d’Omnium ens portin cap aquest camí, i afegeix que el sobiranisme català esta mancat de contingut en com arribar-hi, minimitzant la seva importància, i refermant el seu compromís amb la seva candidatura per Girona, per parlar de les coses tangibles i que importen a la gent.

Ens diu que la campanya serà més clara, ja que després de la sentència del TC, cada partit es te que posicionar, encara que sigui amb ambigüitat en referència a CIU, creu que l’espai polític independentista amb la seva fragmentació, protagonismes personals, i espais dreta i esquerra no es prou madura.  A diferencia de Castells ell creu que s’ha d’estar a les verdes i a les madures, i ha acceptat la proposta de Montilla per encapçalar Girona. Vol aconseguir la centralitat política a Catalunya amb els socialistes. Per últim, i en un exercici de cinisme, ens diu que te indicis positius per corregir la retallada del Ministeri de Fomento a Catalunya respecte les obres a executar.
En Nadal, un home de l’aparell del PSOE-C, i vinculat a molts càrrecs successivament des de l’alcaldia de Girona fins a la Conselleria que ara ocupa, vol amagar el debat, i se n’alegra que si hi ha divisió a l’independentisme no tindrà prou força per marcar la campanya, què ell vol vincular al vell i caducat debat de dretes i esquerres, i al desplegament estatutari, sense anomenar que des del 2006 les competències transferides han estat gairebé inexistents, i amb comptagotes, i que de les més celebrades per aquest personatge la de Rodalies venuda com un èxit, sense trens, vies, ni res que permeti la gestió del transport, apart de les tarifes i la visualització d’un canvi inexistent.  Això ell ni deu dir assumpció de competències, quan realment es un frau més de l’Estat espanyol cap a Catalunya, amb l’ajuda inestimable de personatges com en Nadal.  Diu que l’independentisme es buit de contingut pel que fa al procés, jo li diria que es molt senzill, un partit o partits es presenten amb l’objectiu de l’estat propi, es presenten a les eleccions, poden fer una majoria, i en la seu de la sobirania popular, o sigui el Parlament, fan la declaració unilateral d’independència, que posteriorment pot ser referendada o no pel poble.  Aquest es el camí que no vol veure el conseller. Ell prefereix ignorar la realitat, i vendre fum que ja ningú es creu, com la millora imaginaria de la retallada d’obres a Catalunya, com si això fos la sortida a tots els nostres problemes, i apostar per una llei catalana ja morta, i que ni amb molta propaganda podran ressuscitar. Vol fer campanya per una via exhaurida, i que no ens porta enlloc,i vol amagar el debat de la via oberta que ens pot portar a la llibertat.
Realment aquests polítics addictes al regim establert, i que no volen canviar res, son simples titelles al servei de l’estat, per vigilar que res es bellugui, i fer una carrera interminable en la gestió pública que mai s’acaba de la ma d’aquest tap per Catalunya que els el PSOE-C, que no vol evolucionar, i on pretén ocupar la centralitat catalana, quan el seu punt de mira es a Madrid, i a les ordres del President Zapatero, com ja han demostrat amb escreix, i on els seus votants son en el seu últim record.
 
 

 

PUNTUALITZACIONS SOBRE SOLIDARITAT CATALANA

General

Aquest moviment aparegut recentment, i capitanejat per en Joan Laporta, Alfons Lopez Tena i Uriel Beltran, segueix insistint amb el sistema de llistes obertes com a principal entrebanc per arribar acords amb l’associació Reagrupament, ja consolidada i amb molta feina feta. Realment el programa es una fotocopia de l’original com diu el mateix Carretero, i sembla que l’entrebanc per la llista unitària es el sistema, que no es tant clar com ens volen vendre.

En una entrevista concedida en el dia d’avui, diuen que no poden esperar la resposta de Carretero, i que han de seguir endavant, i no volen que la direcció trií els candidats i desprès els ratifiquin, ells ho volen fer exactament a l’inrevés. Volen ser importants en el Parlament, i creuen que poden fer molta feina en solitari.  Volen respondre a la manca de reacció dels partits, i si depèn d’ells no hi haurà tercer tripartit, estan disposat a pactar amb qui sigui que vulgui declarar la independència. Diuen que son un moviment ciutadà que escull les seves llistes de forma directa. Ens confessen que els seus plantejaments corresponen exactament amb d’altres forces, i  per això els demanen incorporar-se al projecte. Creuen que tenen poc temps, però suficient, i que la campanya la finançaran els adherits i donacions particulars.

Caldria fer unes constatacions, aquest sistema tant purificat que ens volen regalar, te la seva trampa, ja que com també han confessat i estan estudiant, els caps de llista seran escollits prèviament, i presentaran un bloc de 7 a 5 persones que formen un pack que es presenta per votar als associats, d’aquesta manera pràcticament asseguren que els que la direcció voldrà estaran als primers llocs i amb possibilitats, i que evidentment tothom votarà, i desprès els associats votaran lliurement la resta, que lògicament ja poques possibilitats poden tenir. Ells en diuen democràcia de dalt a baix. No vull criticar el sistema, que pot ser tant bo o dolent com qualsevol altra, ara be no s’hi val voler donar gat per llebre. Asseguren les seves places i les de la gent que volen al capdamunt, i desprès donen llibertat. Francament prefereixo el sistema de Reagrupament, on cada comarcal va poder proposar candidats, i en un procés de discussió constructiva, finalment i amb les correccions de paritat i territori necessàries, unir-se amb el total de 135 diputats i votar-se en assemblea.  Llistes totalment obertes amb un projecte tant ambiciós com crear un estat propi, i sense ànim de gestió, crec es una errada que podria dinamitar el projecte fàcilment des de dins.

 Pel que fa a l’oferta a Reagrupament amb el suport als caps de llista a Girona i Lleida, es una contradicció amb el sistema que van predicant, i a més aquesta pretesa incorporació al projecte, quan acabes d’arribar, i ja hi ha una oferta original amb el mateix programa, per pur sentit comú hauria de ser a la inversa.

Crec que si els objectius son els mateixos, i l’aposta reagrupada ja ha dit per activa i per passiva que les seves llistes son totalment modificables, no hi hauria d’haver cap problema per incorporar les persones que donessin encara més possibilitats al projecte. Si vertaderament els personalismes no son problema, s’haurà de veure en els propers dies si aquesta famosa llista unitària es fa realitat, amb generositat i sense cap afany de protagonisme, que no sigui la idea de fer una coalició amb el major suport possible.  Les rancúnies son males conselleres, i finalment posen cadascú allà on li corresponen, ho dic clarament per la gent que ha marxat d’una opció a l’altra per intentar treure el cap en aquestes llistes, un cop no aconseguit en l’opció anterior. Ens estem jugant el futur del país i el benestar de les properes generacions, i  no se’n pot anar tot a rodar per les mesquines ambicions personals de ningú.  No crec que sigui tant difícil d’entendre.

 

.

ERC I CIU: PRIMER EL PARTIDET I DESPRÉS L?ESTAT PROPI

General
Per part de CIU, Artur Mas ha deixat ben clar que l’objectiu principal per la propera legislatura es la sortida de la crisi econòmica, i el dret a decidir sobre el Concert Econòmic, ja que ha descobert que una cosa es solidaritat, i l’altra un abús.  Per part d’Esquerra, i desprès de rebre la proposta formal de Carretero per la llista unitària per la independència junt amb Solidaritat Catalana, Reagrupament i altres sectors, ja l’han descartada, ja que diuen no pensen abandonar l’espai de l’esquerra independentista, i conviden a ocupar la futura coalició l’espai del centre dreta independentista, ara orfe.

Efectivament el portaveu d’ERC, Ignasi Llorente ha descarta la coalició per la independència, ja que prioritzen l’espai de l’esquerra independentista, i es consideren l’aposta mes seriosa per arrossegar PSC i CIU a l’exercici del dret a decidir. Donen per fet que aquesta coalició hauria d’ocupar l’espai centre dreta, i així arrossega a CIU a posicions sobiranistes. Ha dit que no estan per coalicions, sinó per donar resposta als anhels del 10 de juliol, volen marcar la futura legislatura, i posar la consulta davant de tot desafiant els mals sondejos.  Volen mobilitzar el seu electorat, i que pugui esmenar el seu programa i realitzar l’espot de la campanya. Pel que fa a CIU, Artur Mas fixa el concert econòmic com a prioritat, i diu que Catalunya no pot seguir sempre donant els diners que dona a l’estat, perquè es la gran perjudicada, i s’empobreix, i reclama el regim fiscal propi per tal d’avançar econòmicament i socialment, vol ser fort a Madrid per ser decisiu, i forçar aquesta majoria necessària per fer arribar les seves propostes a bon port.
Per part de CIU, han deixat ben clar que la propera legislatura no es la de la independència, abans hi ha coses més importants, com la recuperació econòmica, crec que aquest discurs amb sona al nacionalisme espanyol més ranci, i demana com aquell que no fa la cosa el Concert Econòmic, que sap es inviable, i que l’Estat no donarà, ni te perquè fer-ho, ja que la nostra sagnia es la seva font d’ingressos, i per tant ningú es retalla el seu sou a si mateix sense cap obligació. De totes maneres ens pren per estúpids, quan ara sembla que descobreix que l’espoli fiscal es intolerable, una mica tard potser, si aquest es l’estadista que porta dins anem ben arreglats, i de totes maneres el seu imaginari mental espanyol el fa confiar amb majories a Madrid per aprovar les seves propostes, crec que no ha sap el que ha succeït al País Basc, a diferencia nostra, els partits espanyol si tenen sentit d’estat, i això es innegociable, per damunt de qualsevol ideologia, justament a l’inrevés que aquí.
El tema d’Esquerra, ha deixat ben clar que primer es el seu partidet, la seva ideologia d’esquerres i republicana, i més lluny, si de cas la independència del país, però sempre que passi per les primeres dues condicions. Ens consideren la dreta independentista, cosa que no es veritat ja que hi ha gent de totes les ideologies, però si fos així, i això ens portes a l’estat propi, es veu que no seria vàlid per ells. Diuen que son l’opció més seriosa, i que arrossega PSC i CIU, realment no tenen vergonya, s’obliden completament els últims quatre anys del que teòricament es el seu objectiu, canviat per la simple gestió o pluja fina com diuen ells, empassant-se tots els gripaus del socialisme català, i ara amb tota la credibilitat perduda pretenen encarnar la puresa personificada, es de riure per no plorar. Diuen que volen donar resposta als anhels del 10 de juliol, i aquests son la independència del país, i no mitjançant una consulta que evidentment es inviable, ja que a l’estat espanyol no es pot fer, sinó amb una declaració unilateral al Parlament, recentment avalada pel Tribunal de Justícia Europeu.
Davant aquesta situació d’emergència nacional, el sentit comú indica una unitat per l’objectiu principal deixant ideologies, partits i altres histories en segon pla, però malauradament la seva aposta no es aquesta, i prefereixen rebre un càstig electoral, que es mereixen per haver enganyat al seu electorat, que amb generositat fer més gran el projecte per l’estat propi, sense marques ni personalismes, ni quotes de poder que com deia aquell “això no toca”.


 

EXEMPLE DE LA PARANOIA MENTAL ESPANYOLA

General
Des de l’abolició de les corrides de toros a Catalunya, a l’Estat espanyol s’ha desfermat una paranoia totalment rància i xenòfoba contra Catalunya, i que ha consistit amb intents de boicots als productes catalans, que per cert es una manera de reconèixer que no ens consideren igual que ells, tot un consol, i arribant als insults, i tota mena de falsedats cruels, fruit de la poca tradició democràtica espanyola, i de la falta de costum de que Catalunya faci us del seu limitat poder parlamentari, un clar exemple de tot això es el diputat del PP a l’Assemblea de Madrid Juan Soler Espiauba, que ha donat encara més arguments per emprendre el nostre camí sols, i lluny d’aquests personatges macabres.

Efectivament, aquest diputat popular ha tractat de necis i ridículs els diputats catalans, que van votar favorablement a l’abolició, i que nomes atribueix a l’odi cap Espanya, deixant de costat l’excusa de la defensa dels animals. No es partidari de prohibir les sardanes que encara que no mati, mata d’avorriment.  De fet el seu article es titula “No prohibirem la sardana”, i no es partidari de que el seu grup faci us de les competències en matèria cultural, ja que seria un despropòsit, en canvi els catalans que no considera diferents, però si la seva classe política totalment embogida. Amb els seus insults als diputats favorables, s’oblida d’esmentar que la iniciativa era popular, i amb gairebé 200000 signatures, i diu que la seva posició es d’una actitud cultural i cosmopolita, i no identitaria i rural. Parla de la corrupció dels nacionalistes catalans, mencionant Alavedra i Prenafeta. Desvirtua el nacionalisme català titllant-lo d’infantil, i desafiaments inventats, i el compara amb els talibans.
Un exemple clar de la bogeria i el racisme que impera per la Meseta, s’oblida completament que es una iniciativa ciutadana, i que no han esmentat en cap moment cap qüestió identitaria, sinó la prohibició del maltracte i tortura animal en el segle en que vivim. Donat que el que ells anomenen festa resideix particularment a l’estat espanyol, això es motiu suficient per defensar-ho sempre. Posa la comparació de les sardanes, i la seva no prohibició per avorriment.  Ja se sap que el pensament únic te aquestes coses, crear un imaginari on tot coincideix, i no hi ha opció possible, el tuf a ranci es considerable. Culpa principalment la classe política, que en aquest cas ha recollit una iniciativa ciutadana, l’ha debatut, i ha votat democràticament, arribant  a la fi d’aquest acte salvatge. Suposo que això no lliga amb el baix nivell democràtic de personatges com aquest, suposo més proper al regim que va durar 40 anys, i que recordo simplement va organitzar el model que ara te l’estat espanyol, sense cap transició falsa com es diu constantment. Es defineix cultural i cosmopolita, que jo sàpiga la tortura no es cultura, ni cosmopolita, es una aberració que s’ha d’eliminar de la nostra vida, com de fet succeeix en el món, ja que nomes 6 estats no tenen prohibit les corrides de toros.
El que ja es de màster, es acusar de corrupte al nacionalisme català, on evidentment hi ha corruptes com a tot arreu, però sobretot d’un polític d’un grup amb el record mundial de dirigents corruptes per metre quadrat, i una gran quantitat d’imputats per frau i malversació de diners.
Si entenem com a taliban, persona intolerant i tancada en el seu món, es la seva perfecta definició, i en referència als desafiaments inventats del nacionalisme català, crec que no son invents, sinó realitats que aviat seran tangible,s i que personatges com aquests, ajuden a posar el seu granet de sorra per fer-ho possible.
 
 

.

 

COSES SOBRE ENQUESTES, CINISME I HIPOCRESIA

General
Em els darrers baròmetres politics catalans, la opció independentista sumant els partidaris de l’Estat propi i els de l’Estat federal ha arribat a un 57%, al mateix temps a l’Estat espanyol el baròmetre del CIS, els que volen el regim autonòmic actual sumats als que volen un augment del centralisme, arriben al 69%, cosa que posa em pols oposats les dues sensibilitats. Tanmateix a casa nostra personatges com em Joan Ferran, o el mateix Artur Mas, segueixen negant la evidencia, i inventant totes les excuses possibles per no apostar pel que el sentit comú ens obligaria a fer.

Quan una corda es tiba, normalment s’acaba trencant en dos, i en aquests moments les postures a l’Estat espanyol i al Principat cada cop estan més allunyades, per exemple una dada de l’estat espanyol es la del 69% que vol mantenir o invertir la descentralització, entre els quals un 15%, que voldria anul·lar les autonomies existents. Respecte els líders politics trobem en Duran i Lleida en primera posició, i la Rosa Diez amb el seu partit xenòfob de UPyD en segona posició, realment poca cosa cal comentar. Aquí trobem en Joan Ferran titllant de pocavergonyes les veus convergents, que neguen els informes de l’agència tributaria, que constaten que el Palau de la Musica servia per ocultar un suposat desviament del 4% d’obres adjudicades a Ferrovial cap CIU, i diu que en un país normal Mas i Puig ja haurien dimitit automàticament, ja que això es delicte. Pel que fa a Mas, ens diu que si Catalunya vol la independència s’haurà de negociar amb l’Estat, i diu que la prioritat es el concert econòmic, i ha posat exemple del Quebec,  parla de no fracturar la societat.
Realment es donen tots els condicionants per arribar al final d’aquesta relació, uns volen negre i altres blanc, no hi ha matisos, com tampoc hi ha mitjos estats, per tant el seny i la responsabilitat ens ha de portar cap al trencament de dos mons irreconciliables, i que no volen canviar, al contrari, i com es veu a l’enquesta les postures son cada cop més allunyades i fixades. Respecte els líders que valoren els espanyols, no cal dir gaire cosa, el català submís que es fa perdonar pel seu origen, i la ultra Rosa Diez, tot un exemple dels nivells democràtics de l’estat espanyol, que fan vertadera por. Pel que fa en Joan Ferran, i la seva presa per demanar dimissions i parlar de països normals, diria que s’oblida dels casos de corrupció del seu partit, i la tendència natural que aquí mai ja cap dimissió, com a mínim dels responsable, li podria recordar el cas de l’alcalde Hereu i el seu  frau de consulta, suposo que no en parlarà. Respecte el país normal, ell sap prou be que no ho es, ja que això no es un estat, i es un territori que accepta humiliació rere humiliació, i fins hi tot gent com ell insisteixen en aquest projecte espanyol mort i enterrat per damunt de qualsevol cosa, aquests conceptes de normalitat moltes vegades fan gracia per no plorar. En Mas segueix vivint en el seu mon de fantasia, i ara ens diu que s’hauria de negociar la independència amb l’estat, posant l’exemple de Quebec.  Caldria recordar que Canada no es l’estat espanyol, i que les independències es proclamen i no es demanen, com han fet la majoria d’estats mundials. Insisteix amb el concert econòmic, quan ens acaben de retallar el finançament estatutari, i ens diuen que es el màxim a oferir. Ja n’hi ha prou d’immaduresa i de pensar que som estúpids, amb la bestiesa aquesta del Concert Econòmic, que digui clar que no es veu capaç de liderar l’aposta per la nostra llibertat, i que deixi de fer el ridícul d’aquesta manera.
Fa molta gracia quan diu que som mig i mig a la població, i insisteix amb un risc de fractura, que curiosament nomes es produeix si som un estat, però si estem sota el jou espanyol, seguim sent mig i mig i no es produeix, recorda aquelles persones que diuen son igual espanyols que catalans, però curiosament sempre en aquest ordre, i mai amb el poder pels segons, i obediència pels primers.
En definitiva, es la falsa hipocresia barata que hem de suportar dia si i dia també.
 

 

 
 

CONVERSES INUTILS D?UN CAMÍ ESGOTAT

General

El president de la Generalitat, José Montilla, i el vicepresident tercer del govern espanyol, el també socialista Manuel Chaves, s’han reunit avui per tractar el tema de l’Estatut, i sobretot com recuperar part del perdut amb la sentència del TC, tal com va esmentar Zapatero fa pocs dies. Es una opció que no comparteixen tots els socis de govern, però el president es l’últim clau ardent on aferrar-se en aquest procés vergonyós, que ja no te cap tipus de sortida.

Abans de la trobada, el govern català ja ha dit que no n’esperava res de la reunió. Aquesta opció del president de recuperar part dels articles  perduts amb acords amb el govern espanyol, sembla un altra broma de mal gust, ja que amb les diferents trobades amb Zapatero aquest ja li ha dit que no es responsable de la sentència, i que hi havia treball per endavant, cosa que no lliga amb una reunió d’avui sense ni tant sols ordre del dia, i que donava tota la impressió d’una nova presa de pel de tots dos de cara a la galeria abans de les properes eleccions.  De fet el resultat ha estat acordar una comissió bilateral Estat-Generalitat pel setembre, per poder avançar en els traspassos de competències pendents. Chaves ha insistit que no hi ha res irrecuperable, i Montilla ha constatat el seu malestar, i la confiança que aquesta reunió hagi sentat les bases per superar aquest problema.

 

Realment esperpèntic les accions d’aquest president català , encara no ha entès com va dir Zapatero que l’Estat autonòmic havia arribat al final, o la seva cap de llista a Madrid, la ministra Chacon que se sent molt satisfeta amb la sentència. Aquestes son opinions clares i sinceres, ara be jugar a fer reunions per recuperar en un futur molt llunyà unes petites engrunes de tot el perdut, i que mai tornarà es d’un cinisme espantós. Si abans de començar el teu govern ja et diu que no n’espera res de la reunió, i de fet no hi ha ordre del dia, la pregunta seria el perquè s’han reunit, apart de desitjar-se bones vacances. De fet els resultats son típics de les reunions sense solta ni volta, acordar tornar-se a reunir per parlar del tema, jo diria que per això no cal una reunió prèvia.  Apart volen fer una comissió bilateral Estat-Generalitat, quan saben perfectament que això mai ha existit, i es una fantasia de l’autonomisme català que no porta enlloc, una reunió on una de les parts te el poder de decisió i l’altra no, evidentment pot ser de tot, menys bilateral. No saben com justificar la defensa d’aquest camí mort que es l’autonomisme, i amb parodies com aquesta evidentment no ho aconsegueixen. Parlen d’accelerar traspassos pendents, quant saben molt be que des de l’aprovació de l’estatut al 2006, pràcticament no hi ha hagut cap traspàs a Catalunya digne de menció. Chaves en diu que no hi ha res irrecuperable, s’equivoca la relació s’ha acabat, i poca cosa queda per parlar que no sigui de tu a tu, per la seva banda Montilla diu que te confiança d’haver sentat les bases per superar el problema, quan no s’ha acordat res de res, la pregunta seria en que es basa per fer aquestes falses afirmacions totalment mancades de credibilitat.

 

Realment fer ressuscitar un mort, jo que no soc creient, ho veig impossible, i l’Estatut ja ha estat enterrat, a pesar dels esforços socialistes o convergents per seguir la vetlla pels segles dels segles.

 

 

ANGLATERRA PENDENT DELS NOSTRES PASSOS

General
Quan trobem personatges com en Felip Puig, que avui mateix ha deixat clar que CIU no aposta per la independència aquesta propera legislatura, avís molt clar per navegants, que després no hi hagi confusions el dia de les eleccions, trobem que fora de les nostres fronteres, segurament amb més perspectiva, i menys interessos creats, comença a veure la possibilitat de que el somni es converteixi en realitat, així trobem la iniciativa d’uns parlamentaris britànics per dur el nostre cas en el seu Parlament, i alhora observem com The Economist segueix tergiversant les realitats catalanes, per impedir el procés de la nostra llibertat, com te costum aquest mitja.

De moment 14 parlamentaris britànics han signat una moció a favor dels drets nacionals de Catalunya, arrel de la sentencia del TC. Un diputat del partit independentista gal·lès en va ser l’impulsor, i fins ara, membres del Partit nacionalista escocès, liberaldemocrates, laboristes, i d’altres formacions han posat algun membre en aquesta signatura. Es vol arribar a les 30 adhesions per demanar el 17 de setembre al president del Parlament britànic, la celebració d’un debat a la segona cambra sobre l’expansió interna de la Unió Europea.  Aquesta moció ens reconeix com a  nació, i per la voluntat democràtica del poble sobrepassada per un tribunal. Alhora en reclama el dret dels catalans a decidir el seu futur, arribant si es vol a la independència. En un altre context la revista The economist, publica arrel de la prohibició dels toros, un article titulat “La terra de la prohibició”, i on expressa que els catalans no parem de prohibir coses, com les curses de braus o la limitació del burca, i ho atribueix a una gran intolerància i distanciament d’Espanya. Segueix el seu deliri, comparant com si un lander alemany prohibís la salsitxa, i diu que una regió ferotgement independentista la tortura animal es el de menys, i el símbol nacional espanyol el principal.
La iniciativa parlamentaria es una gran noticia pels nostres interessos, ja que aquest històric parlament pot debatre la nostra situació, i el món rebrà més informació sense el topall espanyol. De moment parlamentaris de partits diversos s’han adherit, i dona idea de la transversalitat i interès del tema. Recordo que fa prop de 300 anys també varem ser protagonistes en aquest Parlament, i no varem rebre bones noticies, però ara tenen una nova oportunitat de treure el debat de l’ampliació interna de la Unió Europea, amb Catalunya com a referent, i amb la democràcia i el dret a decidir com a base, just tot el que l’Estat espanyol vol impedir, però esclar, el parlament britànic esta a anys llum en conceptes democràtics, i no els espanta el debat sobre cap tema. Es una bona oportunitat, i nosaltres hem d’aprofitar el moment, i no fer el joc al Sr. Puig, i tirar quatre anys més a les escombraries, cada cosa te el seu moment, i s’ha d’aprofitar.
The Economist es creu per damunt del be i del mal, i sobretot per damunt de la decisió democràtica d’un Parlament sobirà, cosa que ja dona idea del seu nivell com a publicació. Tots els territoris del món prenen les seves decisions dins dels límits del seu poder per fer-les, i en aquest cas Catalunya, pot decidir sobre el toros i el burca, i ha pres les seves decisions com qualsevol altra, no es intolerància, se’n diu democràcia com a tot el món, i res te a veure en aquest cas per la vertadera intolerància espanyola i la seva identitat imposada. Es d’un cinisme escandalós comparar una salsitxa alemanya, amb la tortura i mort d’un animal disfressat d’espectacle, cosa que queda clar quan utilitzen la paraula ferotge davant independentista, cosa que ens descriu clarament quin tipus de periodisme defensa aquesta publicació, carregada de xenofòbia, mancada d’ètica, i clarament amb tics antidemocràtics.
En definitiva dos maneres de veure les coses, una dins la guia democràtica i sense cap tipus de perjudici, i l’altra totalment esbiaixada, i amb un nacionalisme xenòfob que es desqualifica per si sol.
 
 
 

EL SISTEMA PER LA LLISTA UNITÀRIA

General

Els mes feliços aquests dies veient la gran quantitat de propostes que queden en un no res sobre la confecció d’aquesta Coalició per la independència, apart de l’Estat espanyol, son els partits que ara habiten al Parlament, que poden seguir jugant a fer veure que decideixen alguna cosa, uns a perpetuar el tripartit existent, i altres un canvi no saben molt be de que, i amb l’eix dreta i esquerra com a cavall de batalla, un eix que ja no te cap tipus d’importància, però que s’hi aferren com a pops, per mantenir l’estructura actual i que res no canviï.

Avui mateix he rebut un email amb una proposta  per decidir les llistes, que francament em sembla interessant, i amb els ajustos necessaris podria ser els desllorigador de les coses:

 

 

Assumpte: Acabat de rebre: El moviment cap a l’ Estat Català ara ja no té aturador.

Procés i metodologia de l’elecció dels candidats i candidates de la Candidatura per a la Independència de Catalunya

 

Havent acceptat un full de ruta consensuat per les forces independentistes, se seguirà el següent procés.

 

1r) El dia 4-9-2010 Solidaritat Catalana farà l’assemblea de socis per escollir els/les seus/seves candidats/candidates. Altres entitats que no hagin escollit els seus candidats també ho faran el mateix dia.

 

2n) El dia 5-9-2010 es confegirà una llista per a cada circumscripció electoral amb tots els candidats i les candidates preseleccionats per cada formació política que hagi subscrit el full de ruta cap a la independència: Solidaritat Catalana, Reagrupament Independentista, ERC, etc….

 

3r) Des del mateix dia 5-9-2010 aquestes llistes es difondran entre els associats i militants de cada organització.

 

4t) El dia 11-9-2010 Eleccions primàries de la candidatura per a la independència de Catalunya.

 

*On?

 

Als centenars de Col·legis Electorals Unificats que s’hagin pogut crear en locals de les associacions i partits col·ligats.

 

*Qui forma la mesa?

un secretari per cada associació o partit, que serà el dipositari dels llistats dels associats o militants de la seva pròpia organització, per tal de validar el vot de l’elector que s’atansa a l’urna.

 

*Qui pot votar?

Tots els militants i associats de les organitzacions que forma part de la Candidatura per la Independència de Catalunya. S’han d’identificar davant del secretari de la mesa de la seva entitat aportant la seva credencial i el DNI. Els electors aportaran una quantitat de diners per poder fer front a les despeses de la campanya ( 30 o 40 €?)

 

*Què votaran?

Cada elector acreditat pot votar des de cap candidat fins al nombre que correspongui al resultat de dividir el nombre total de membres de la llista per 2 ( Per exemple: si a la circumscripció de Barcelona s’han d’escollir 70 diputats i a la llista hi ha d’haver 70 noms, cada elector en podrà triar 35).

*Quant durarà la jornada electoral?

Des de les 9 del matí fins a les 18 hores ( 6 de la tarda).

*Com es durà a terme l’escrutini?

Cada mesa pot establir subgrups de recompte que estaran formats per tants interventors com el nombre de secretaris tingui la mesa.

*Com s’evitaran duplicitats de vot?

Emprant la tecnologia de votació que fa servir la Coordinadora de les consultes per tal que una persona no pugui votar en dues poblacions.

*Qui formarà la Comissió Electoral Central?

Persones de reconegut prestigi, crec que se’ls hauria de demanar als senyors: Barrera, Brogit, Blanc, Bassols, etc… i els ajudants que creguin convenient de tenir.

*Quina funció té la Comissió Electoral Central?

Resoldre els problemes que es produeixin al llarg de la jornada electoral, rebre les actes de totes les meses: l’original o una còpia per fax.

 

Verificar la suma total del resultat de totes les meses i, finalment, proclamar els resultats.

 

5)El dia 12-9-2010 a la vila d’Arenys de Munt a l’hora que els organitzadors de l’aplec creguin convenient, el Secretari de la Comissió Electoral Central farà públic el resultat de l’escrutini. Seguidament es proclamaran les llistes electorals per a les eleccions al Parlament de Catalunya que estaran ordenades segons els valor numèric de l’escrutini i alternant homes i dones, de tal manera que si la persona amb més vots és un home, la següent de la llista serà una dona, la que haurà rebut més vots.

 

6) A partir del dia 13-9-2010 a totes les viles i ciutats de Catalunya es crearan les comissions de Campanya Electoral de la Candidatura Unitària per a la Independència de Catalunya.

 

Nota: en tenim els dits pelats de fer-ho. La nostra gimnàstica electoral és mereixedora de podi olímpic. Només cal perdre la por: llença’t ( recordant la cançó dels Lax&Busto amb la veu dels avis del Casal Roc).

 

Xavier Peguera.      Associat a Reagrupament i a Solidaritat Catalana

 

Jo particularment, no arribaria tant d’enrenou, ja que crec que amb un 90% coincidiríem amb els noms de les llistes, però tampoc m’oposaria a un sistema semblant per fer possible el que ara per ara, i degut a la misèria humana sembla molt difícil.

EL SOCIALISME CATALÀ S?ENFONSA COM A RESULTAT DE LES SEVES PRIORITATS

General
Segons les últimes enquestes, el PSOE-C perd pistonada a les eleccions catalanes, i podria batre record negatiu amb número de diputats, però la vertadera sorpresa es que sembla que per fi la població comença a reaccionar, i comprova que els diputats a Madrid d’aquest partit son totalment inútils i nocius pel país, i el fa recular prop de 13 punts, i superat pel vot convergent.  Per acabar-ho d’adobar el que en diuen anima catalana d’aquest partit, d’altra banda minoritària va perdent efectius, i Antoni Castells ja ha anunciat que no anirà a les properes llistes pels comicis catalans, i alhora es parla de purga d’aquest sector per confeccionar-les, cosa que permetrà veure amb més claredat la posició d’aquest partit al costat del PP, defensant els mateixos objectius, òbviament molt lluny dels nostres interessos.

Aquest partit de clara vocació espanyola ha sobreviscut sempre que no ha estat entre l’espasa i la paret, però un cop arribat a un punt on han hagut de triar molts cops entre els nostres interessos i les ordres de la direcció del PSOE a Madrid, encapçalada per Zapatero, i per la Carme Chacon, que segueix reiterant la seva alegria per la retallada estatutària, s’ha descobert la feblesa d’aquesta formació, que sempre ha escollit Madrid, fins hi tot en contra dels interessos dels seus propis votants, i que ara es veurà reforçat per la sortida de llistes de gent discordant com l’Antoni Castells, que ha criticat la servitud del PSC davant el PSOE, i no entén com el President espanyol parla de l’Estatut com si no anés amb ell. Amb les declaracions de la Carme Chacon creu que ja sobren els comentaris, i vist en perspectiva creu que s’hauria d’haver pactat amb el PSOE i també amb el PP. Veu una distancia entre Catalunya i Espanya enorme, i que els atacs constants al territori ajuden a eixamplar, i recorda que desprès la manifestació del 10 J ha mancat que el seu partit digues que primer es Catalunya. Defensa el grup propi al Congrés, i fugir de les hipoteques i servituds actuals, alhora que creu han perdut l’oportunitat de ser el partit central català.
En Castells, segurament es un dels valors més sòlids del socialisme català, i finalment ha vist que no hi ha res a fer en aquest partit, que tant sols viu per complir els mandats que venen des de Madrid, i no es molesta ja a dissimular-ho massa. Podríem dir que al tibar la corda s’ha desactivat sol, i  amb diferent tarannà es col·locarà en les properes eleccions al sector que li pertoca, que es al costat del PP defensant els dos el seu ranci nacionalisme espanyol. Eliminat aquest obstacle en clara decadència, s’aixeca un altre mur anomenat CIU,  pels que volem l’Estat Propi, i que tant sols es podrà intentar desactivar amb una entrada al Parlament d’una llista unitària potent per l’Estat propi, i que alhora l’allunyi de la majoria absoluta que sembla que ara voreja.
La proposta de Carretero ahir a Arenys de Munt, crec que te en compte tots els factors, i com es habitual en ell, es directe i pràctica, ja que la coalició proposada amb Solidaritat Catalana, Reagrupament, ERC i altres agrupacions menors, te prou potencial com per donar un cop d’efecte. Ara be la recepta es clara en forma de generositat, i  fer prevaldre l’objectiu per davant de tot, i fugir de qualsevol aspiració personal  i ideologia en els termes dreta i esquerra, que res tenen a veure amb el noble objectiu de crear un nou estat dins la Unió Europea, en aquest cas el nostre.