Llegeixo avui mateix que el set vegades campió del món de bici trial Dani Comas, es veu impossibilitat de competir per segona vegada a la seva carrera per culpa de la Federació Espanyola de ciclisme, que amb l’excusa de no haver passat tots els controls mèdics, rebutja que el motiu sigui que el pilot català sigui un gran defensor de la selecció catalana. Un cop més el còctel de política i esport perjudica la vida del protagonista, per culpa d’aquesta persecució malaltissa contra les identitats diferents a la que es vol imposar.
El cas es que en Dani va representar a Catalunya en el mundial organitzat per la Bike Internacional Union, una entitat que reconeix la federació catalana de Bicitrial. Ara en el proper campionat del món, on Catalunya no es reconeguda, i que es celebrarà al Canada, la federació diu que no te la llicencia vigent, i que no ha pasta tots els controls mèdics, cosa que s’ha demostrat mentida, ja que ha competit durant tot l’any sense cap inconvenient. L’esportista català ha dit ben clar que esta orgullós de ser-ho, però que el que vol es competir. La federació per la seva banda repeteix aquestes dubtoses maniobres que fa poc en una prova a Itàlia, i degut a l’erupció del volcà islandès, va aconseguir un vol per 4 dels 5 components de l’equip, sent en Dani el que no va poder anar-hi.
En Dani ha respost des del seu web amb un comunicat desmentint totes les excuses per no inscriure’l al campionat, per sorpresa del mateix organisme internacional, al tractar-se d’una figura mundial. Expressa que primerament i amb normalitat, al tractar-se d’un crack de l’especialitat, el seleccionador espanyol el va convocar, i ja tenia els bitllets per viatjar, i de sobte la federació li va comunicar que no estava convocat, pel que fa a la llicencia evidentment esta en vigor, ja que ha competit tot l’any, no ha rebut cap seguiment tècnic, ni ell, ni cap pilot i en quant els controls, mai li han sol·licitat, tot hi que va passar un control antidopatge negatiu que la pròpia UCI te en el seu poder. Finalment expressa la injustícia que ha rebut amb tota una col·lecció de mentides per impedir la seva participació.
Es un nou cas del fonamentalisme que respira l’estat espanyol, quan es tracta de reconèixer identitats diferents a la seva, en el cas de l’esport, s’han comportat com una vertadera dictadura, què ha perseguit per tot el món qualsevol reconeixement oficial d’altres seleccions, ara el cas d’aquest campió mundial, que amb una sèrie de raonaments que s’han demostrat totalment falsos per amagar la xenofòbia contra poder triar la teva selecció en els àmbits on es reconeguda. Aquesta es la Espanya plural que pregonen des de la Moncloa, i que tant sols es un miratge, on socialistes i populars remen en la mateixa direcció, i amb aquests tics dictatorials, on la imposició esta a l’ordre del dia.
Aquesta es la democràcia que hem de suportar si seguim en aquest estat, que nomes es reconeix a ell mateix, i on amb tots els àmbits deixa la pluralitat tancada a l’armari, ja que no ha existit mai, i es un altre barrera mental a creuar per aconseguir aquesta majoria que trií la llibertat sense barreres, per damunt d’aquest frau carregat de paranys com aquest.
Des de les meves vacances estiuenques que per cert ja estan a punt de la seva finalització, escric aquestes ratlles després de la visita guiada que avui hem realitzat al Castell de Cardona, tot un exemple de fortalesa i valentia en el passat, que s’aixeca imponent en el present desafiant reptes futurs, que ben pocs en aquesta època estan disposats a assolir.
La guia ens anava explicant amb entusiasme la brillantor d’aquelles parets des de l’edat mitjana fins a l’actualitat, amb mil i una anècdotes, i la importància cabdal en molts períodes de la nostra historia d’aquella vila ducal, on la darrera parada ha estat per explicar aquells tristos fets de 1714, on després de la rendició de Barcelona l’11 de setembre a mans de les tropes borbòniques, Cardona va quedar com l’únic bastió defensor de les nostres llibertats, i disposats a defensar fins a la mort a l’enemic molt superior amb numero, finalment l’amenaça de la repressió a la població civil de Barcelona, va acabar amb la rendició el 18 de setembre, es a dir una setmana més tard, començant un malson que encara perdura en els nostres dies.
Alhora que intentava distreure la meva filla de 3 anys, que tot cal dir-ho tantes explicacions l’han avorrit una mica, pensava en la situació límit que van viure aquella gent, i el sacrifici que estaven disposats a fer, i que de ben segur hagués acabat amb les seves vides per un objectiu comú com son les nostres llibertats com a poble. Tanmateix ho recordava amb comparació amb les paraules de l’actual president català, què deia que els catalans ja exerceixen el dret a decidir cada vegada que acudeixen a les urnes a votar, i ens deia que això del dret a decidir no se que es, perquè ja el tenim, i es decideixen coses cada dia amb una clara burla. Contestava això al seu predecessor Maragall que volia un referèndum amb 3 opcions, com son l’autonomisme, federalisme i independència, i descarta qualsevol consulta del grup socialista, què es remet a l’estatut com la seva via a explorar.
Realment Esquerra deu estar molt contenta d’haver col·locat aquest personatge com a president del país, però crec que aquesta burla al dret fonamental d’autodeterminació dels pobles es incompatible amb exercir qualsevol càrrec públic. Si que es veritat que els catalans escullen els seus representants amb els filtres dels seus partits, però això poc te a veure amb una pregunta directa pel seu futur com a poble, i el president Montilla ho sap perfectament, tampoc estem parlant de decidir la llista de la compra com sembla insinuar, sinó del nostre futur, què també es el seu i el de la supervivència de tot un poble. Pel que fa al seu antecessor, vol un referèndum com volen altres impossible amb la legalitat espanyola, la primer trampa, i una opció com la federal com a segona trampa, ja que la federació consta de dues parts, i si nomes la vota una, i l’altra ni la vol, ni existeix es totalment falsa, i sense cap credibilitat, per tant nomes hi ha dues opcions, una regió espoliada d’Espanya com fins ara o un estat propi, cosa que supera la segona trampa, però no la primera.
Per tant les úniques opcions creïbles, i que lliguen una mica amb l’esperit de Cardona, es una declaració unilateral des del Parlament, i amb la valentia del suport de la majoria dels diputats per aconseguir-ho, això en aquests moments tant sols ho defensa Reagrupament, i les urnes a que es referia en Montilla, ho poden decidir, no depèn de ningú més que de nosaltres.
La Universitat Catalana d’estiu ha servit aquests dies perquè partit com ICV o Esquerra llencin les seves propostes de Referèndum, sobre el model d’Estat que volem, els primers de caire federalista amb variades opcions, i els segons clarament d’autodeterminació, si això hi afegim aquest dret a decidir ambigu de CIU, trobem que junt al PP, com no podia ser d’altra manera hi trobem el PSOE-C, que nega qualsevol possibilitat a la ciutadania d’expressar allà on vol anar, i ho qualifica de drecera impossible, en paraules del mateix President que posa el seu partit al costat dels seus aliats ideològics més propers, i alhora intolerants.
Els dos camins apuntats pels partits son resoldre la retallada estatutària negociant amb l’estat, que dia si i l’altra també mostra la seva virulència contra Catalunya, com la recent llei d’acollida, o proposar un referèndum d’autodeterminació. A Iniciativa, Joan Herrera aposta perquè els catalans diguin quin model d’estat volen, mentrestant per Esquerra Joan Puigcercos, posa com a condició per futurs pactes la propera legislatura el referèndum d’autodeterminació. Davant tot això des del socialisme català, el President ha dit que no te por de quedar-se sol en la defensa de l’estatut, perquè l’acompanya la gent que el va votar a favor, que no volen competir amb referèndums, ja que els focs d’encenalls els deixen pels demes, i ell esta amb els que el van votar que volen autogovern i no aventures, ni dreceres impossibles que no porten enlloc. La consellera de Salut Marina Geli ha anat més enllà, hi diu que amb un referèndum devaluaríem la democràcia parlamentaria, ja que no es el moment que el poble decideixi aquestes coses, sinó el de recuperar tot el que el TC ha anul·lat de l’Estatut, i alhora endegar un procés cap un estat federal, què es el que tenen els estats mes avançats del món. Per últim en aquesta espiral de declaracions delirants, el diputat d’esquerra Sergi de los Rios, ens diu que Montilla es més catalanista gracies a ERC, ja que al ser President es el primer que dona la cara.
Realment demagògia en estat pur, d’una banda els dos partits que proposen referèndums saben perfectament que dins l’estat espanyol es impossible organitzar-ne un, donada la baixa qualitat democràtica d’aquest, i per tant la declaració unilateral d’independència des del Parlament, es l’única via que no necessita cap aval estatal. L’actitud socialista o Popular es en aquests conceptes de democràcia exactament la mateixa, el President ens diu que te el suport de la gent que va votar a favor, caldria dir-li, primer que no eren massa gent, i segon que aquesta gent segurament molta d’ella volia anar més enllà d’un estatutet d’anar per casa per una simple regió autonòmica, però que altres opcions per votar no hi havia a la papereta, i ho acceptaven com a mal menor, i no amb entusiasme, cal dir que les seves consideracions ofensives de foc d’encenalls sobre una opció que no ha comprovat, em semblen molt agosarades, quan la opció que ell defensa es mostra cada dia que passa un camí mes impossible i costerut per Catalunya, i no sembla que en vulgui parlar. Pel que fa a la consellera Geli, deu ser la primera persona del món que diu que un referèndum devalua la democràcia, quan precisament son la seva essència i la seva raó de ser, i ella com una petita dictadora decideix que no es el moment que el poble decideixi res, en canvi vol recuperar les peces perdudes de l’estatut cosa que sap impossible, i a més avançar cap un estat federal quan no hi ha cap federalista a l’estat, això si que es una drecera impossible, diu que els estats mes potents ho son, però clar esta parlant de l’estat espanyol, un estat de segona amb una democràcia deplorable. Per acabar un petit comentari de la ocurrència de De los Rios, Montilla es igual abans, ara, i quan acabi la legislatura, no vol que decidim res, i accepta absolutament tot el que ens ofereix l’estat espanyol, dir que es més catalanista pel simple càrrec que ocupa, es voler vendre un producte que no es correspon a la realitat.
Al País Valencià, i amb el Partit Popular amb el control i poder total de les institucions del territori, la xenofòbia i persecució a qualsevol tema identitari o cultural català, esta a l’ordre del dia, des de la proposta de retallada de les línies de valencià (català) a les escoles, la declaració de Bé interès cultural de les curses de graus desprès de l’abolició a Catalunya, abans que tradicions tant valencianes com les societats musicals, o fins hi tot la critica ferotge contra els missatges dels busos turístics a Barcelona, acusant-los de manipular totalment la història.
El conseller d’educació valencià Alejandro Font de Mora, ha demanat una revisió del model lingüístic de tot el sistema educatiu, ja que diu no es pot sostenir una doble línia en valencià i castellà a tot el territori, cosa que ja ha demostrat amb la suspensió de 1200 places de mestres interins, i que ha justificat com un plantejament d’ajust a les necessitats dels individus concrets. Ha rebut el suport del vicesecretari de política autonòmica, què creu que es hora de retallar l’aixeta als radicals catalanistes, i deixar d’adoctrinar als alumnes barrejant tots els temes, i defensant una educació lliure. Alhora trobem que la federació de societats musicals del País Valencià se sent menystinguda per la Generalitat, ja que la seva petició de ser declarats Bé d’interès cultural no ha tingut resposta, però si s’han afanyat a fer-ho amb les curses de braus, afirmant que no corren perill, i rebutjant l’abolició catalana, deixant la subvenció als primers en una gran retallada, i a més impulsant la iniciativa endegada pels toros al senat espanyol. Per últim el diputat del PP al Congrés Miguel Barrachina, ha denunciat els busos turístics de Barcelona per difondre ximpleries sobra la identitat catalana, i què converteix la realitat amb una acomplexada tribu aspirant a nació inventada que despista al visitant, ja que es parla d’identitat catalana, nació, país, festa nacional catalana, drets històrics, es menciona la inexistent Corona catalano-aragonesa, i altres aberracions.
La croada anticatalana es implacable, i aquesta obsessió malaltissa per Catalunya els va portar a inventar un nou idioma com el valencià, amb l’únic objectiu de debilitar la llengua catalana, i que ara ha quedat demostrat com excusa, ja que diuen que es insostenible, i aquest teòric idioma serà el perjudicat en benefici del castellà, retallada de mestres i acusacions d’adoctrinament, cosa que amb el castellà es veu que no es així, i a sobre tenen la barra de defensar l’educació lliure, un partit amb clara vocació de pensament únic, i llengua imposada per sobre de tot.
Pel que fa a la declaració de Bé d’interès cultural dels toros, i el rebuig a una tradició tant valenciana com les societats musicals, dona idea de l’odi a tot el que es produeix a Catalunya, on una decisió democràtica d’un Parlament sobirà, es qüestionat com a qüestió d’estat, i ràpidament hi volen donar el suport contrari a l’expressa’t a Catalunya, amb un clar exemple de poca vocació democràtica, de fet gairebé nul·la, i de nacionalisme ranci espanyol, en contraposició a un passotisme total de la defensa de la pròpia cultura, que aquest partit li importa ben poc com ja ha demostrat.
El cas del diputat del PP al Congrés, es un cas o be de falta de cultura, o d’un racisme amb justificacions falses per defensar l’impossible, tracta una identitat diferent a la seva de ximpleria, i posa en qüestió una sèrie de termes com nació o drets històrics, o segons ell la inexistència de la Corona d’Aragó, cosa que comprenen els seus desitjos d’esborrar qualsevol empremta de la historia, el deixa com un autèntic analfabet i intolerant, indigne de ser representant del poble en un organisme sobirà.
En definitiva, uns esdeveniment que mostren la virulència al País Valencià contra qualsevol tret distintiu català, i en favor de substituir una cultura del territori, per una imposada fent-la passar per normalitzada.