El camp de l'Erra

Joan Maragall, el poeta, l’avi, engegava maragallades? L’any vinent, el 2011, farà cent anys de la seva mort. Una mort que va afectar molt la ciutadania de l’època. Ho podem llegir, per exemple, a les Memòries de Josep Maria de Sagarra. Eren altres temps. Era una altra Barcelona. Però hi ha altres raons que fan que avui parlar de Maragall estigui de moda…

Hi ha també els néts de Maragall. El de l’Estatut laminat i el conseller que voldria grup parlamentari propi a Madrid. No diré res d’aquests temes tan peluts. No cal dir res. Però amb les coses que estan passant, el Maragall poeta torna a la palestra. Els seus poemes -que s’han de rellegir- s’obren a noves interpretacions. La vaca cega, no cal dir-ho, és Catalunya.

I la ginesta? Què, qui és la ginesta?

Feia un vent que enarborava,
feia un sol molt resplendent:
la ginesta es regirava
furiosa al sol rient.

Seguint en popularitat La vaca cega i la ginesta hi hauria, potser, el famosíssim Cant Espiritual:

Home só i és humana ma mesura
per tot quant puga creure i esperar:
si ma fe i ma esperança aquí s’atura,
me’n fareu una culpa més enllà?
Més enllà veig el cel i les estrelles
i encara allí voldria ser-hi hom:
si heu fet les coses a mos ulls tan belles,
si heu fet mos ulls i mos sentits per elles,
per què aclucà’ls cercant un altre com?

Després de la Setmana Tràgica, diuen que Margall, que havia passat una època molt tradicionalista, va recuperar l’esperit rebel. Va publicar alguns articles crítics amb la seva classe social, la burgesia. Aquí teniu un fragment de La ciutat del perdó:

¿El cor no vos diu res, ara, mentres estan afusellant gent a Montjuïc solament perquè en ella es manifestà amb més claredat aquest mal que és el de tots nosaltres? ¿El cor no vos diu anar a demana perdó, a genollons si convé, i els més ofesos els primers, per aquests germans nostres en desamor que volien aterrar per odi aquesta mateixa ciutat que nosaltres els deixàrem abandonda per egoisme? 


Catalanista, era també el poeta Maragall. Es va fer amic d’Unamuno. Va ser crític amb Espanya, aquella Espanya decadent que surt del desastre del 98, aquella Espanya que no escolta. Avui dia tothom cita aquest fragment de l’Oda a Espanya:

On ets, Espanya? – no et veig enlloc.
No sents la meva veu atronadora?
No entens aquesta llengua – que et parla entre perills?
Has desaprès d’entendre an els teus fills?
Adéu, Espanya!
 

La poesia ja ho té això. Perdura. Però potser la més gran maragallada, una maragallada pròpiament dita, una maragallada tal com avui dia les entenem, serien les seves darreres paraules, quan al llit de mort diuen que va dir: “amunt, amunt!”  

Vagi aquest post-pastitx com a homenatge al poeta.

Un cap de setmana com el que acabem de passar no s’oblida fàcilment. El divendres ens queia damunt una galleda d’aigua glaçada (no, l’efecte no era d’aigua glaçada, era d’oli bullent) en forma de lletra petita de la sentència de l’Estatut (un cop capat de tots dos ous). Dissabte a Barcelona, i a altres indrets, també al meu poble, sortia al carrer un nou país, desacomplexat. Diumenge tothom pendent d’un partit de futbol. S’ha de dir que el tema de les banderes…

…el tema de les banderes és apassionant. Posem un poble gran -o una ciutat petita- de la costa catalana on per primera vegada després de mort Franco apareixen un nombre considerable de banderes espanyoles als balcons (quinze o vint entre barris i centre). La gent s’ho mira de reüll. El dissabte, per cada bandera espanyola se’n posen quatre o cinc de catalanes (moltes d’elles estelades)… a la tarda a Barcelona hi ha la manifestació. La gent s’ho mira de reüll. Al poble gran hi ha “focus” de banderes: davant de les espanyoles proliferen les altres. Gairebé no hi ha banderes solitàries. Som un país complex i cada poble també és complex: a més a més hi ha banderes de l’Uruguai, del Paraguai, d’Argentina i de Brasil. Ah, i un mocador de Pamplona en un balcó. I moltes del Barça. Arriba la nit del diumenge. Fa calor. Els balcons són oberts. El partit se sent, vulguis no vulguis. Guanya Espanya. Sonen coets i clàxons (més o menys com quan guanya  alguna cosa el Real Madrid). Algú crida des d’un balcó -el mateix balcó des d’on se sol cridar “a joderse” i “olé esos huevos” quan el Barça perd.  Allà la nit del diumenge es crida que “somos los mejores del mundo” i que “hemos podido”. Una veu anònima, des d’un altre cantó, crida ben fort enmig de la nit hostil: “BARÇA!”. Es fa un silenci tens al primer balcó. Una veu de dona afirma sense gaire convicció…”también está Casillas.” Té raó. Dimecres, passada la tempesta, les banderes continuen als balcons. Un nen petit pregunta al seu pare:
¿Què hi fan tantes banderes als balcons, papa?
I el seu pare no sap per on començar.

Aquests dies es veuen i se senten coses inquietants. Hi ha metamorfosis extraordinàries. Arriben veus del més enllà. Passen fantasmes. Com amb Hamlet, vivim teatre dins el teatre dins el teatre. Les banderes espanyoles surten flamants de l’armari. La sobirania popular és posada en dubte. Fa calor…  

Hi ha grans traïcions. Conversions. Caigudes del cavall. Polítics que ens voldrien fer esbravar. Polítics que ens voldrien excitar. Polítics que ens prenen per rucs, per curts de gambals, per res. Hi ha dones ministres que ens menyspreen. Hi ha presidents, vicepresidentes, presidentes, vicepresidents. Després hi ha el poble ras, que no entén les coses. Ens exciten, ens calmen, ens escalfen, ens refreden. Hi ha una tornada al despotisme il.lustrat. Hi ha sospites. Traïcions. Fantasmes. Teatre dins el teatre dins el teatre. Complex d’Èdip nacional, dubtes existencials. També hi ha les menjadores. Les trones. Les poltrones. Per postres fa calor.  Sembla que d’un moment a l’altre hagi de passar alguna cosa grossa, que hagin d’arribar grans canvis, que per fi, que per fi… però llavors apareix algun altre aspecte de la realitat -o espectre de la irrealitat- algun comentari, algun gest, alguna opinió que ens fa pensar que tornem a ser allà on érem. Allà on érem, quan? Buscant, buscant, he trobat això d’ara fa poc més de cent anys:

Y parodiant à l’Hamlet
en l’acte del panteón,
davant las murallas gregas
díu qu’exclamava en Cambó:
—Ja ho veus, amich, tot cambía;
tot cambía en aquest món….
Ahí esplendors, avuy caca…
¡Lo que forem, y’l que som!
(L’Esquella de la Torratxa, 11 juny 1909)

 
Hamlet és una tragèdia: els protagonistes moren tots. Però també és una immensa història d’amor. Malenconiosa. Com el meu estat actual.