ALBERT CORTES MONSERRAT

El frau de consulta per la Diagonal a Barcelona s’ha acabat, i amb tant sols un 12,1%  del cens de participació, i una guanyadora molt clara, que ha esta l’opció amagada per l’ajuntament, la C, o sigui deixar les coses tal com estant.  Les conseqüències no s’han fet esperar, i Hereu ha demanat la dimissió del seu primer tinent d’alcalde Carles Martí, i la gerent informàtica del consistori Pilar Conesa, com a caps de turc d’aquesta burla a la democràcia participativa, i els intents desesperats d’aquest personatge per cremar les seves oportunitats per seguir al capdavant de la nau municipal de Barcelona.

El procés que ha durat una setmana, 108 punts de votació per tota la ciutat, amb uns costos de prop de 5 milions d’euros, i denuncies de frau constants, amb una gestió poc transparent de la consulta, amb la petició de vot per part de l’organitzador  per dos de les opcions, les que presentaven projectes de reforma, i amagant descaradament la tercera opció, i no preferida de l’equip de govern. Durant aquests dies s’ha vist que el sistema informàtic de votació ha permès tot tipus d’enganys, on nomes calia conèixer el nom i DNI d’algú per suplantar la seva personalitat, i  on fins hi tot l’alcalde va mentir en el moment que semblava que votava i no ho feia, cosa que han fet de la consulta una riota per la democràcia.  Davant d’això l’alcalde demana aquestes dues dimissions esmentades, davant la plantofada de la població a aquesta comèdia. Els grups com CIU i PP ja han demanat la dimissió de l’alcalde per aquest nyap, i tant sols ERC li ha semblat be les mesures ja preses, fruit d’aquest flirteig constant amb el partit socialista, què els ha portat a una desorientació constant per els seus votants. Martí ha reconegut que no era el moment, i que la ciutadania demana canvis en l’equip municipal, per la seva part Hereu ens diu que sap llegir quan els barcelonins parlen tant clar, i defensa que la consulta s’ha fet amb rigor i totes les garanties democràtiques.

Realment en qualsevol estat democràtic aquest alcalde avui mateix hagués presentat la dimissió, i hauria marxat cap a casa amb la cara vermella, i segurament en les properes eleccions hi hauria una alternativa a aquest monopoli socialista a Barcelona.  De totes maneres en una democràcia de fireta, i uns polítics tant mediocres poden passar aquestes coses, ens diu que ha entès el missatge, crec que això ratlla el cinisme, ja que un 12% de participació, que veig no s’hi ha referit, i el deu considerar respectable en contraposició al menyspreu que en parlen d’un 20  % a les consultes sobiranistes, no deixa de ser curiós, i quan una opció guanya per un 80% poca cosa es pot dir. Ara be no es pot permetre que digui que la consulta s’ha fet amb rigor, i garanties, quan ha quedat demostrat que qualsevol podia votar  en nom d’un altra, i quan s’ha intentat des del primer dia manipular l’intenció de vot cap a dues opcions concretes, si aquest es el seu rigor, crec que no es apte per cap càrrec públic en cap administració, ja que la democràcia transparent es tot un altra cosa.

S’ha demostrat que els interessos particulars, i del partit socialista, què veu com la seva nefasta gestió els pot fer baixar del pedestal per primer cop, els porta a inventar-se uns jocs olímpics o ara a organitzar aquest nyap, però ja no cola. El més digne i ètic es admetre errors, i presentar la dimissió com a responsable primer, i no fer carregar els neulers a personatges de segona fila que segur seran recolocats en altres càrrecs diferents, i així amagar el cap sota l’ala.  Ja una paraula que es diu responsabilitat, i s’ha d’assumir per be o per mal.

En definitiva, una prova més del tarannà d’aquest partit, què esta veient com es queda amb el cul a l’aire per les seves pròpies falsedats, i perquè Catalunya esta despertant del seu estat letàrgic, i cada cop demana amb més fortalesa la llibertat perduda.

Quan una bona part de la gent d’un territori treballa per aconseguir un objectiu tant ambiciós, com recuperar l’estat propi desprès de gairebé 300 anys, i es van donant passes endavant en el procés, esta prohibit cometre errades, i sobretot errades infantils, com la que ha succeït amb la presentació d’una IP pel referèndum d’autodeterminació, just uns dies abans que la Coordinadora per les Consultes presenti la seva, amb l’aval de moment de 4000 promotors, i tot per matisos en la pregunta a fer.  L’únic que aconsegueix això es donar carnassa als immobilistes, i sensació de ridícul als independentistes.

En David Vinyals, Xavier Borràs els dos associats a Reagrupament, i Miguel Àngel Gràcia d’Esquerra, han registrat al Parlament una Iniciativa Popular perquè a traves de la llei de Consultes es convoqui un referèndum sobre la independència de Catalunya, amb la pregunta idèntica a la que es fa a les consultes populars, i veient una adulteració el canvi de pregunta proposat per la IP que presentaran el 24 de maig la Coordinadora de Consultes, seguint l’informe jurídic de López Tena, i insten a l’esmentada coordinadora a decidir-se.  Aquest informe esmentat planteja una introducció a la pregunta, “Per tal que el Parlament de Catalunya porti a terme les iniciatives necessàries per fer efectiva la voluntat popular ¿Està d’acord que la Nació catalana esdevingui un estat de dret, independent, democràtic i social integrat en la Unió Europea?.  Aquesta formula donaria garanties tècniques per la aprovació de la mesa del Parlament, i començar la recollida de les 220000 signatures necessàries pel seu debat en el Parlament.  La primera opció entén que es un pas enrere ja que condiciona la independència a un pacte constitucional, mentrestant la Coordinadora aposta per la segona, ja que creu passarà tots els filtres fins al final, i si l’estat ho prohibeix s’obrirà un conflicte internacional.  Per la seva part en Xavier Vendrell lamenta que la Coordinadora faci aquest pas sense comptar amb l’opinió d’esquerra, cosa que ho veu com una falta de respecte, al ser la primera força de l’independentisme.

Primer de tot vull dir que jo vaig participar en l’anterior ILP que anava en el mateix sentit, i impulsada per Deumil.cat amb més de 10000 promotors, i el resultat va ser que la mesa del Parlament per unanimitat, primer va endarrerí la decisió degut a la proximitat de les passades eleccions europees, i una vegada passades per unanimitat va votar que no, cosa que per cert ja havia passat abans en una iniciativa semblant, i on la votació va anar més ajustada, i on nomes pel vot negatiu de l’actual president del Parlament  Ernest Benach, suposadament independentista, es va negar el tema.  Finalment arribes a la conclusió que tot procés d’alliberament nacional te que resoldre’s en el Parlament, això no vol dir que la societat civil ha de donar l’empenta definitiva per fer-ho possible, però finalment acabarà a la seu de la sobirania popular.  Els últims anys s’han anat succeint diverses iniciatives, algunes amb més èxit, altres més desapercebudes, però totes sumant actius per la causa comuna. Tanmateix aquesta doble presentació de la IP pel referèndum, i resta credibilitat i sobretot seriositat, la ja presentada esta condemnada al fracàs, ja que no difereix de les dues anteriors abans esmentades, i per tant es totalment inútil i una pèrdua de temps, i la de la Coordinadora vol explorar un altra via, però crec amb un defecte de forma final, ja que suposant que passi el filtre parlamentari i aconsegueixi les signatures, la negativa estatal dubto que porti a un conflicte de legitimitats, entre altres coses perquè l’estat simplement aplicarà el que diu la llei de consultes, exercir el seu paper de censurador, per tant a la llarga una nova pèrdua d’energies i frustracions

Sincerament crec que aquest no es el camí, cal seguir amb les consultes populars, però sobretot cal treballar, i concentrar esforços en aquesta llista unitària per entrar al Parlament amb la major força possible, cosa que permetrà accelerar el procés, i veure ja la llum al final del túnel.

Pel que fa  a les declaracions d’en Vendrell, crec que es desqualifiquen per si soles, els partits no organitzen les consultes, per tant no tenen cap poder sobre elles, ni tenen cap tipus de veto a cap iniciativa civil, i pel que fa a atribuir-se el patrimoni de l’independentisme, com a desig seu particular pot esta molt be, però la realitat ens diu el contrari, i ell ho sap perfectament.

En definitiva, cal pensar les accions  a dur a terme, per no donar passos en fals, i espatllar una feina  ben feta que poc a poc ens va apropant a l’objectiu, ara més que mai cal rauxa, però també una mica de seny.

El posicionament que sembla prendrà el partit socialista respecte la tortura taurina, ha creat un grup crític dins el partit, què considera inadmissible la postura, i els raonaments per conservar aquesta barbàrie costi el que costi. Per altra banda el cap de l’església catòlica Benet XVI, ens diu que l’avortament i el matrimoni homosexual son oposats al bé comú, en un altra d’aquelles frases per la historia trista d’aquesta associació religiosa, què viu la seva realitat virtual amb una possessió total de la veritat.

Aquest sector crític sobre el posicionament de la ILP antitaurina, està molt descontent amb la executiva del partit, ja que veu impossible trobar una situació de consens amb propostes com els 15 anys de moratòria, i un canvi de sentit, des del lliure pensament, al posicionament a favor de la tortura dels toros, que ven avui. Es pregunten si la tortura i la mort pública d’un esser viu es pot regular, i critica la no llibertat de vot pels diferents posicionaments dels diputats, què no podran representar una part del seu electorat, i si un altra clarament protauri.

En un discurs del Papa, s’ha referit a l’avortament i matrimoni de persones del mateix sexe son oposats al bé comú en un discurs a Fatima. Les iniciatives que tenen objectiu de tutelar els valors essencials, i primaris de la vida des de la concepció, la família basada en el matrimoni entre home i dona ajuden a combatre els perills d’avui en dia, i ha fet una crida a lluitar contra això, amb una orientació ben clara.

En el debat sobre la prohibició de la tortura animal, es a dir els toros a Catalunya, el PSOE-C finalment s’ha tret la careta, i actua conjuntament amb el PP i Ciudadanos, en la seva campanya de canviar un tema humanitari i de civilització amb un de identitari, i defensa de les essències pàtries espanyoles. No donarà llibertat de vot, i ignora les posicions contraries en el seu grup, posant per davant el seu sentiment espanyol per damunt de tot, defensant aquesta barbaritat en el segle on vivim, per conservar el seu vot indentitari, i demostrant que allò de que si nosaltres no hi anem, ells tornen, es una comèdia, ja que tant els que van com els que tornen son la mateixa cosa. També es un mal exemple democràtic, ja que qüestions ètiques no poden ser obligades a votar per càlculs electorals, i menys amb l’excusa des de la executiva, de que per admetre a tràmit la iniciativa ja van donar llibertat, i es veu que a can socialista massa llibertat embafa.

El discurs del Papa, segueix la línia racista i xenòfoba que defensa aquesta església, on ara els ha tocat el rebre al col·lectiu homosexual i els avortistes, què segons ells atempten el be comú, i posen el seu model de vida com exemple a seguir. Crec que abans d’opinar amb tant menyspreu sobre aquests dos grups, i sobre la llibertat individual de la persona a fer el que cregui convenient sense imposicions externes, haurien de netejar aquest cau de pederàstia que han organitzat, i que sembla no volen condemnar, ni perseguir, i a damunt s’atreveixen a voler imposar models de vida tant vàlids com molts d’altres, i que res tenen a veure amb el be comú. Ells més que ningú, que dediquen la seva vida a la contemplació, i a salvar animes com diuen ells, haurien de respectar totes les opcions sexuals, i totes les decisions de les persones adultes, però sembla que la paraula respecte, democràcia i llibertat no lliguen amb les seves creences, i prefereixen seguir en el seu món sectari, que tant de mal ha fet a la humanitat.

En definitiva, dos comportaments sectaris, què demostren fins on pot arribar la misèria humana per justificar coses injustificables.

El president Montilla ja li ha faltat temps per defensar les mesures del seu cap superior, el president espanyol Zapatero, i ha avalat les receptes obligades des de Madrid, i on des de la conselleria d’Economia ja s’anuncien retallades.  Tant els hi fa que vagi contra les classes més indefenses, com els pensionistes, o que puguin afectar lleis tant importants com la de la dependència, o retallin les inversions en les malmeses infraestructures catalanes, simplement ha aplicat aquella màxima socialista, de primer el govern espanyol i finalment Catalunya.

Molta gent ja sap que el mal no be de les retallades que ara sota el paraigua de la crisi ens afecten, sinó de l’espoli fiscal a que estem sotmesos, recordo 3000 euros per persona, anuals a fons perdut, i que no entén d’ideologies, ni de sentiments nacionals, i si de robatori de proporcions descomunals. Els partits instal·lats al Parlament segueixen jugant a aquest joc del pacte mal entès, i l’autonomisme, sense voler canviar el guió que se suposa escrit des de Madrid.  De totes maneres el moviment sobiranista segueix el seu camí de recuperació de la dignitat, un moviment exemplar amb les consultes populars organitzades per la societat civil, i què ja ha recollit gairebé 500000 vots favorables a l’estat propi, la creixent internacionalització del conflicte, amb l’acte a la seu de l’ONU a Ginebra aquesta passada setmana, l’aparició d’una associació de moment al voltant de Reagrupament, amb l’objectiu de la declaració unilateral d’independència al marge d’ideologies, i ara properament l’organització d’una gran manifestació a Barcelona el mes de juny organitzada per la PDD, una ILP impulsada per la Coordinadora de les Consultes, aprofitant la llei de Consultes i demanant un Referèndum d’abast nacional, i ara un manifest signat per coneguts escriptors, metges, filòsofs, periodistes, historiadors, actors i personalitats de tot tipus compromesos amb el procés, i amb la celebració d’una conferencia nacional del sobiranisme, amb un objectiu molt clar, què es aquesta candidatura única i unitària per donar el cop de gracia en aquest parlament de fireta.  Aquest es el manifest:

Des de la Primera República, totes les temptatives de buscar una estructuració de l’estat espanyol que accepti l’autogovern de Catalunya, i asseguri la perdurabilitat de la identitat catalana han resultat fallides.  I l’aplicació durant un quart de segle de l’estatut de 1979, i els gairebé quatre anys de vigència de l’estatut de 2006 demostren, a parer nostre, que tal com és avui el món, i tal com ha evolucionat la nostra societat, l’estancament en l’autonomisme conduiria lentament però inexorablement al declivi industrial, l’empobriment de les classes populars, i la definitiva espanyolització cultural i lingüística del nostre país.  Es a dir, significaria per a la nació catalana l’acceptació tàcita d’una mort dolça.

Tampoc no creiem que es pugui dipositar cap esperança en una fórmula de tipus federal.  Pràcticament no hi ha federalistes a Espanya, i els pocs que se’n diuen, a l’hora de la veritat, tampoc no acceptarien la solució singular que l’especificitat catalana requereix.

Respectem profundament l’opinió dels que discrepin del nostre punt de vista, però per a nosaltres, perquè Catalunya sobrevisqui com a nació, és indispensable que en el termini més breu possible, és constitueixi pacíficament, per via de referèndum, en un estat independent integrat directament en la Unió Europea.  I només aleshores, alliberada per fi de l’espoli fiscal, Catalunya podria esdevenir un país modern, pròsper i socialment avançat.

No hi ha temps a perdre, i les eleccions del proper novembre podrien permetre fer un pas endavant cap aquest objectiu. Per això els sotasignats, allunyats de la política activa, i sense cap ambició de poders i de càrrecs, fem una crida a tots els grups, moviments, partits, associacions i plataformes independentistes, perquè es posin d’acord per presentar una candidatura transversal, equilibrada i unitària, què motivi els abstencionistes, i porti al Parlament un estol de diputats que, sense renunciar a les seves personals ideologies, es comprometin a treballar units, per a prioritzar en tot moment l’objectiu de la independència.

La celebració d’una conferència unitària per a la independència, amb la participació activa i equilibrada de membres acreditats de plataformes i associacions sobiranistes, i dels impulsors de les consultes populars, podria ser el camí per arribar a aquesta candidatura de consens.  Sabem que no es fàcil superar les legitimes diferencies existents, però creiem que val la pena d’intentar-ho, perquè estem convençuts que amb la unitat, la independència es possible.   I es la única solució que permet resoldre definitivament el problema entre Catalunya i Espanya, i establir els fonaments d’una convivència justa, digna i en peu d’igualtat.

Barcelona, 12 d’abril de 2010

En definitiva, aquesta candidatura unitària, es la clau de volta per acabar de desencallar el procés d’alliberament nacional, i es una oportunitat que no podem deixar escapar.

Primer va ser Europa, que va dir prou a un demagog i mentider com el President espanyol Zapatero, i li va exigir mesures urgents per la crisi, avui ha estat el mateix president americà Obama qui li ha estirat les orelles, i com sol  passar amb aquestes coses, quan no es fan els deures i es deixa per l’últim dia, el resultat acostuma a sortir malament, i les retallades socials seran un altra rèmora per aquest personatge. Per un altra costat, a Barcelona l’alcalde Hereu hauria de presentar la dimissió urgent pel ridícul i frau escandalós de la seva consulta de joguina.

La realitat ha vingut de fora, i aquest governant de fireta amb les seves promeses, què em vull imaginar que ja no es creu ningú, a pres en una nova improvisació una mesura dràstica, què preveu una reducció de 6045 milions en inversions, què segur que afectaran a Catalunya, una recepta de 1200 milions que les comunitats tenen que estalviar, i un conjunt de mesures que afecten sectors com els funcionaris, amb una reducció del 5% del sou, no revaloritzar les pensions el 2011, i suprimir el xec nadó de 2500 euros a partir de l’any que be. Unes accions que afectaran el projecte social, i el creixement que ens diu que serà inferior al previst, en un canvi de discurs digne de gent que no sap per on va, i que ha qualificat de difícil, amb una petició d’esforç nacional a tots els espanyols.

Per un altra costat el frau en majúscules de la consulta de la Diagonal arriba ja a límits esperpèntics, i avui mateix ha votat una persona fent-se passar pel regidor popular Alberto Fernandez Diaz, amb una prova més de la vulneració de qualsevol norma democràtica del procés, i que hauria de portar al socialista Hereu a la dimissió. Segueixen amagant l’opció de no fer res interessadament, i avui els sindicats UGT i CCOO s’han sumat al frau, donant suport a la transformació d’aquest espai amb la seva funció d’annex del PSOE, i sense preocupar-se gens ni mica per la pulcritud de la consulta.

Aquest vaixell que s’enfonsa que es diu Espanya, i que no esta massa lluny de Grècia, ha hagut d’assumir la realitat obligat per la pressió internacional, i amb les mesures a corre-cuita establertes, tornen a perjudicar el territori català que segurament veure reduïdes les seves inversions, i apart de l’espoli desmesurat de cada any, haurà de col·laborar amb aquest nou nyap del socialisme espanyol, què per lògica hauria de costar-li la posició actual en les properes eleccions.

Pel que a Hereu, crec que amb el seu afany de sobreviure en el poder, va encadenant una proposta esperpèntica rere l’altra, primer les olimpíades, i ara unes consultes manipulades que ni a la dictadura més severa serien acceptades. Son mesures desesperades d’un fi de cicle a Barcelona, què amb un partit més democràtic en el poder, es podrien viure amb dignitat, però que han escollit aquest paper de la vergonya sense miraments.

En definitiva hem passat de vendre l’estat espanyol pràcticament com una potencia mundial, a veure com esta a la cua, i es un llast per la Unió Europea, degut a la seva poca planificació i la ineptitud dels seus governants, que malauradament arrosseguen Catalunya a una situació cada cop més insostenible, i que fa obrir els ulls a molta gent, sobre la necessitat d’un estat propi.

La mesura europea de proveir-se d’un fons de 750000 milions d’euros per protegir estats, com ha estat el cas de Grècia, i possibles cassos com Portugal, Irlanda o Espanya, els més debilitats, què hauran d’acudir a la comissió europea, què ja te 60000 milions a punt per aturar la primera sagnia.  Els números vermells espanyols obligaran un cop més a Zapatero a canviar el seu discurs, i qui pot acabar pagant els plats trencats serà Catalunya, que pot veure retallades les inversions previstes per variar.

Alemanya ja ha exigit que aquests crèdits es limitin a tres anys, i condicionats severament. Aquesta pressió junt amb França, han obligat a l’estat espanyol a retallar el dèficit públic i sanejar els seus comptes, cosa que van exigir a Zapatero, si volia veure aprovada aquesta mesura, i que ha acabat prometent un nou estalvi de 15000 milions pels propers dos anys, que de totes maneres els socis europeus veuen insuficient, i exigeixen una reforma estructural davant la disbauxa del govern socialista. Aquests advertiments europeus han fet canviar d’opinió al govern espanyol, què amb la seva política a la deriva, i amb mentida rere mentida sobre la recuperació econòmica, els ha preocupat més les conseqüències electorals de la gestió, que resoldre el problema.

El govern de la Generalitat, que ja ha reajustat tres vegades els seus comptes, admet que haurà de complir amb l’austeritat, però diu que es innegociable el compliment del 18,8 % en inversions amb infraestructures pactat. Segons el govern català contribuiran amb la part de retallada que els correspon, i ha especulat amb una retallada mesurada amb sanitat i educació.

Els estats seriosos europeus i amb democràcies de llarga tradició, i amb la seriositat per bandera, difereixen molt de la democràcia de pa sucat amb oli espanyola, amb uns governs que no estan a l’alçada dels seus càrrecs, i que com es el cas de Zapatero, la crisi l’ha superat pels quatre costats, i ha fet un doble discurs  de superació a Espanya, i de debilitat a Europa, què finalment li ha passat factura.  Mesures sense sentit, i pensades més amb  els costos electorals, que amb solucions de debò, l’han portat a un advertiment seriós dels seus socis europeus que obligaran a una nova retallada de la despesa, què naturalment i donat la nostra dependència ens afectarà de ple.

El govern ja s’ha mostrat conforme amb un ajustament, i titlla d’innegociable la retallada d’inversions. O sigui que assumeixen que un territori que dona un 10% del seu PIB anual a fons perdut, tot un escàndol, 3000 euros per cada català anuals per enfortir l’estat del benestar en altres territoris, i empobrir el nostre amb menys serveis, o sigui els famosos 22000 milions d’euros d’espoli fiscal que es veu no son suficients, i ara també haurem de col·laborar a aquest ajustament de comptes.  Pel que fa al terme innegociable, això vol dir que les inversions seran menys, i els politics catalans ja s’encarregaran de disfressar les xifres per justificar aquesta actitud indigne i vergonyosa, ja que l’estat encara no ha complert en els anys de vigència de l’estatut en aquesta matèria, i simplement han ignorat la dada.

En definitiva, un problema més d’haver d’anar lligats a un vaixell que s’enfonsa i va mig a la deriva, quan el més senzill es agafar un bot salvavides, i agafar un vaixell nou de trinca tripulat per nosaltres mateixos, i sense hipoteques per arrossegar.

El president de Ciutadans Albert Rivera, ha ofert a PSOE-C i PP formar un govern, com l’anomenen ells constitucionalista a Catalunya, què estigui lliure de hipoteques nacionalistes, emulant l’exemple del País Basc, i que provocaria un canvi real lluny dels nacionalismes dels últims 30 anys, i s’ofereix com enllaça pels altres dos partits que integrarien aquest imaginari idíl·lic, per part d’aquest partit radicalment nacionalista espanyol.

Rivera, el líder d’aquest partit ultra nacionalista espanyol amb la disfressa de modern i poc preocupat pels problemes identitaris, contraposa aquest model a un govern de CIU, o un nou tripartit condicionat per Esquerra. Per Rivera Euskadi i Catalunya son totalment comparables, per això creu que a curt o llarg termini hi ha d’haver una suma de partits similars, amb l’objectiu de negar als nacionalistes el govern. De moment els socialistes que intenten reforçar la seva imatge catalanista no estan massa predisposats, i nomes el PP fa una política sectària semblant. La suma d’escons de les formacions es de 54, encara lluny dels 68 de la majoria, i no es preveu que aquesta situació millori.

Un món de somni, de somni espanyol esclar, ens el vol presentar el líder de Ciudadanos que curiosament de tant de parlar del no nacionalisme, i de fugir dels debats identitaris, segurament es l’únic que se’ls recorda del que espero sigui un breu pas pel Parlament, ja que aquesta xenofòbia contra tot el que faci olor a català no mereix aquest privilegi. Ens parla d’hipoteques nacionalistes, quant ells, i els que anomena per formar un govern son els més radicals nacionalistes espanyols que es coneixen,això si, tot embolcallat amb el terme de constitucionalistes, com si això fos un mèrit, defensar un text dirigit pel franquisme, i amb grans dosis de poca o nul·la democràcia. Ens compara la situació amb Euskadi, i tocaria preguntar que desprès d’un procés de frau escandalós democràticament parlant, amb la il·legalització d’una part de la població, què va permetre aquest pacte de socialistes i populars, que de moment l’únic que ha fet es espanyolitzar la televisió, i intentar fer recular tota la cultura o llengua basca amb un reforç del castellà i la seva identitat, això son tots els mèrits d’aquest govern de la vergonya.  A Catalunya aquest govern proposat segurament seria el mateix, una involució catalana per la imposició del nou model de l’imperi, què mai es qüestionat, i que impediria amb goig que cap partit dels que anomenen nacionalistes tasti el poder.

Per sort encara queda lluny la majoria per aquesta opció, que se’ns dubte i com a màxima aspiració, intentaria convertir encara més aquest territori en una regió sacrificada i callada i deixar la identitat catalana, la cultura, i la nostra llengua en una anècdota totalment inofensiva. Ja n’hi ha prou de demagògia i de voler quedar al marge del nacionalisme, quan el seu es el mes fort que  hi ha, i apart el més nociu pel país, què per descomptat es la seva ultima prioritat en benefici de l’Espanya unida, i de pensament únic per damunt de tot.

Tard o d’hora hauran de reconèixer la realitat, i veure que una part cada cop més important de la població, vol la sortida de l’estat propi amb un impecable sentit democràtic, què hauran d’acatar per molt que els pesi. Aquesta paranoia que volen defensar, nomes existeix a les seves ments malaltes, i son capaços de manipular la historia, o defensar aquest robatori sense comparació mundial que patim, en nom de la seva bandera.

Ja s’ha acabat l’acte a Ginebra organitzat pel Deu mil, i mentrestant a Catalunya, Esquerra ens diu que les eleccions seran un autèntic referèndum sobre l’estat de les autonomies, en Duran proposa una moció de censura contra Zapatero a Madrid, i Herrera vol que ERC i PSOE-C es comprometin a no pactar amb CIU i PP, o sigui pura comèdia en el costat de tots els partits autonomistes del parlament català, i un nou pas decidit de la societat civil, la diferencia es prou clara i aclaridora.

Esquerra ja no sap que dir per tornar a un discurs i uns fets que ha oblidat durant els últims anys en el govern de la Generalitat, i per tant la credibilitat es tant reduïda, que ja no enganyen a gaire gent, en Duran amb la seva mentalitat espanyola, ara pretén substituir el PSOE pel PP a l’estat, com si això fos cap solució per Catalunya, i per últim Herrera amb la seva dèria dreta – esquerra, vol assegurar que no es prostitueix els seus principis, què de cara a la situació catalana tampoc serveixen de res.

Pel que fa a la societat civil, aquest divendres vaig fer la bossa carregada de sentiments i il·lusió per agafar un avió junt amb uns companys de Reagrupament rumb a Ginebra, i on dissabte vàrem viure una nova jornada, d’aquelles que es guarden en un raconet del cor per les emocions viscudes, una quantitat de gent sobre les 2500 persones que es parla, que crec es força aproximada, i que un cop començat l’acte feia goig veure l’esplanada davant la seu de l’ONU a la ciutat suïssa, plena d’estelades, i altres reivindicacions com els companys de Venècia i d’altres llocs. Pel que fa a l’acte en si, va oferir moments emotius com la lectura del manifest per part d’en Toni Strubell, el discurs de Pau Casals a l’ONU, les crides d’Enric Canela, Carles Mora o en Ximenis per posar uns exemples, o escoltar la versió original de la cançó Catalunya comptat gran interpretada en els mítics festivals de Canet els anys 70 per en Subirats, apart de moments més festius com la direcció de l’acte per part d’en Gerard Sesse, o el ball de gegants al final, finalitzant l’acte amb el cant dels Segadors, i recordant que el proper acte que es proposa serà a la Plaça Sant Jaume de Barcelona el dia que el TC retalli l’Estatut, i puguem fer un brindis per celebrar el seu enterrament definitiu, així com també una gran manifestació a Barcelona per reclamar l’única sortida possible de Catalunya, què es exercir el dret a l’autodeterminació.

Apart de la possibilitat d’enfortir els llaços d’unió amb molta gent que creu en el projecte, va quedar clar que la campanya electoral es propera, i els partits parlamentaris que tots remenen la via autonòmica, tants sols vaig poder veuré en Joan Tardà per part d’Esquerra i poca cosa més, així com una bona quantitat de reagrupats que en aquests moment sembla el projecte més ferm per portar aquesta candidatura per la independència en el proper Parlament, tot hi la censura informativa a la que ens veiem sotmesos. Desprès van venir les noticies de les cendres del volà islandès que ens va anul·lar el vol de tornada, i desprès de moltes gestions varem optar per l’autocar, amb 10 hores de viatge, que aquest matí ens han fet arribar un altre cop a terres catalanes amb un cansament considerable en el cos.

Ara ja desprès d’unes hores, i quan encara queden companys per terres suïsses que s’han arriscat a agafar  un altre vol, esperant que el núvol ja s’hagi esvaït, penso que era un pas més que tard o d’hora s’havia de fer, i completar la reclamació dels nostres drets, què varem començar a la Unió Europea i acabem a la ONU, ara toca fer feina interior, treballa amb ganes per aquesta candidatura independentista, i emplenar els nostres carrers amb noves mobilitzacions que acompanyin les consultes, què anirem veient en els propers mesos. Es tot un moviment que ha dit prou, ha començat a caminar, i per força el novembre ha de quedar reflectit en el Parlament Català amb un gran èxit.

La presidència espanyola semestral de la Unió Europea ha portat com a promoció de la llengua catalana un únic acte amb forma de taula rodona, i amb el títol de “Literatura catalana i Europa”, i encara que soni a acudit es volia fer amb llengua castellana, encara que donat que la Generalitat s’ha fet càrrec de les despeses d’interpretació, finalment pagant amb els nostres impostos es va poder efectuar l’acte amb la nostra llengua, deixant clar l’interés  de l’estat en la matèria, i els seus incompliments en aquesta matèria.

Aquesta taula rodona que ha comptat amb la presencia de l’escriptor Sanchez Piñol entre d’altres, es l’únic d’una llarga agenda cultural espanyola a Brussel·les, i que ha comptat amb l’oferta del gallec, èuscara i català, apart del castellà. Com a dada cal dir que l’acte de cultura gallega es va fer en castellà degut a la negativa de l’estat  a una traducció.  L’escriptor abans esmentat comentava que quan es creuen les fronteres el català ja es invisible,  i tant sols es visible la literatura espanyola quan com ha recordat el diputat Oriol Junqueras, el català es la 10a. Llengua més traduïda del món. En un mateix àmbit l’organització  d’escriptors PEN català ha denunciat davant l’ONU la marginació de la llengua catalana en l’àmbit de la justícia, on es vulnera un dret fonamental com l’ús de la llengua als jutjats, què queda limitada en  tràmits molt anecdòtics, i es demana l’intervenció de l’ONU per garantir aquest dret davant l’estat.,,

Això demostra el tarannà i el pensament únic de l’estat espanyol, en aquests moment amb un govern socialista, amb  tant poca sensibilitat per les llengües que no siguin el castellà.  No compleixen els tractats ni els convenis signats per la mínima presència del català a les institucions, i desprès ens volen vendre discursos sobre els intents de oficialitat del català, què evidentment son paper mullat, segons el seu pensament totes les llengües de l’estat s’haurien de protegir per igual, però la realitat es la llengua de primera categoria, i la resta que son purament folklòriques, i vistes com una amenaça identitaria que cal eliminar.

Aquesta es una de les moltes raons que demà ens porten a Ginebra a reclamar el nostre dret a l’autodeterminació davant l’ONU, i gairebé el dret a existir com a poble, el diumenge faré una crònica de l’acte amb les meves vivències, que comencen aquesta tarda, amb 24 hores intenses d’emocions que explicaré a traves d’aquest portal.

La consulta sobre la reforma de la Diagonal a Barcelona organitzada per l’Ajuntament de Barcelona, amb el PSOE-C al capdavant, es tot un exemple de falta de transparència, i democràcia, amb tota una sèrie de irregularitats que posen en evidència, que les critiques i menyspreu dels socialistes catalans a la majoria de poblacions per les consultes per la independència, lloades per la seva pulcritud democràtica per mitja Europa, i que ara queda demostrat que el seu tarannà no es cap exemple, i més aviat es una vergonya pels ciutadans de la ciutat comtal.

El consistori barceloní encapçalat per l’alcalde socialista Jordi Hereu, continua gastant grans quantitats del pressupost amb publicitat per la consulta, què tindrà lloc durant sis dies consecutius, amb 108 col·legis electorals oberts durant 131 hores en total. Tot això suposa uns 3 milions de costos en la mobilització de tot el procés, que finalment es preveu que pot sobrepassar els 4 milions. Tanmateix no es limiten a incentivar la previsible baixa participació, sinó que el consistori pren partit per dues de les opcions que impliquen obres pel valor de 195 i 206 milions d’euros, mentrestant amaga l’opció de deixar l’avinguda tal com està ara. Els tríptics de publicitat son escandalosos, ja que a tot color i destacat, sobresurten les dues opcions esmentades amb una explicació argumentari per defensar la reforma, i només en un raconet apareix l’opció de no fer res. A la plana web passa el mateix, i dona la impressió que tant sols hi ha dues opcions. Per últim hi ha clares denuncies de la poca transparència del sistema de votació electrònica, què permet el frau amb possibles suplantacions de personalitat, i una seguretat democràtica inexistent.

Realment vergonyosa aquesta consulta, on es traspassen totes les ratlles de la poca o nul·la democràcia talment com una república bananera, on la consulta sense control i totalment dirigida pel consistori, es pretén vendre com una consulta a la ciutadania exemplar. El pressupost amb publicitat pagat amb els impostos de tots els ciutadans, i amagat curosament pel consistori, es extremadament alt, i no es correspon amb el que hauria de ser aquest projecte. La gran despesa de mitjans, evidentment tampoc es correspon amb l’interès real de la ciutadania, per un projecte que tant sols interessa a l’Ajuntament pel valor de les obres, i tot el que se’n deriva d’això.  El que ja es extremadament escandalós, es la publicitat de l’organisme convocant, que evidentment no es pot posicionar, i en aquest cas dirigeix el vot a les dues opcions abans esmentades, obviant la  tercera que evidentment no interessa a l’equip socialista, què converteix el procés en un frau sense precedents. Pel que fa al sistema de votació electrònica, ja agafa proporcions esperpèntiques, donat que es molt poc controlable la identitat del votant, i permet fraus diversos que fàcilment portaran al resultat que busca l’alcalde Hereu i companyia.

En definitiva, es tot un exemple del cinisme d’aquest partit, tant crític amb unes consultes impecables arreu del territori amb uns mitjans molt limitats, i que alhora de donar exemple, presenten aquest nyap impresentable, què cap democràcia vertadera validaria, però que la propaganda del règim passa per alt, i li donarà una propaganda i validesa, que per altra banda demostra els valors ètics gairebé nuls d’aquest partit.

Assistim aquests dies  a la petició de clemència per part del President Montilla en el tema de l’Estatut moribund en mans del TC, i a la reunió Rajoy – Zapatero que com es normal no tractarà  cap qüestió catalana ja que per l’estat no es cap tipus de problema, mentrestant el proper dia 8 de maig els que anem per feina i optem per l’estat propi assistirem davant de la seu de l’ONU a Ginebra per reclamar el nostre dret a l’autoderminació, una qüestió que tractarà el Consell dels drets humans de l’ONU referent al Regne d’Espanya i que mitjançant aquesta carta que us adjunto es pretén posar al dia el nostre conflicte i denunciar la falta de democràcia i respecte espanyola.

Barcelona, 4 de maig de 2010

Excm. Sr. Ambaixador
Alex Van Meeuwen
President del Consell de drets humans de l’ONU
Ginebra

Excel•lentíssim Senyor,

Assabentats que els dies 5-7 de maig de 2010 el Consell de drets Humans de l’ONU que la seva Excel•lència presideix serà informat, seguint les normes de l’EPU, sobre la situació dels drets humans al Regne d’Espanya, els sotasignats es permeten sol•licitar-li que tingui en consideració el següent:

El proper dia 8 de maig, davant del Palau de les Nacions Unides de Ginebra, es farà una concentració pacífica de ciutadans catalans, vinguts de les terres catalanes i d’altres indrets d’Europa, per a donar testimoni de la voluntat expressada, per cada dia més compatriotes, en el sentit que el poble català pugui exercir el dret a l’autodeterminació; dret que pertany a tots els pobles del món, com bé ha reconegut repetidament la mateixa ONU. Aquesta voluntat ha quedat ben palesa ja en múltiples ocasions anteriors, en diversos i successius documents escrits per personalitats representatives del nostre país i adreçats a les Nacions Unides, des del mateix any de la seva creació. També ha quedat palesa aquesta voluntat en decisions assumides per la Cambra de representació legal democràtica del poble català, és a dir pel Parlament Autònom de Catalunya. I finalment la mateixa voluntat s’explicità en una concentració popular davant la mateixa seu de l’ONU el 1985 i en altres iniciatives sorgides igualment de la societat civil. Entre aquestes despunten les que s’estan duent a terme ara, d’una manera exemplar, com han constatat desenes d’observadors internacionals, que han pres la forma de consultes o referèndums que han donat com a resultat l’opció, ja votada lliurement i explícitament per gairebé cinc-centes mil persones, per la independència de la nació catalana.
                                             
El posem al corrent d’aquests fets perquè, al nostre entendre, s’emmarquen en la missió del Consell de drets humans de les Nacions Unides que consisteix, entre altres coses, en vetllar per tal que tots els Estats membres de l’ONU promoguin i facin observar els drets humans en les àrees de les seves respectives responsabilitats polítiques i administratives. Sabem que les informacions que li estem proporcionant no figuren en l’EPU esmentat del Regne d’Espanya. Tanmateix creiem que, per justícia, hi haurien de constar, amb les implicacions pertinents, donat que el dret a l’autodeterminació és essencial a fi que puguin realitzar-se, en les condicions requerides, els drets relatius a la pau i la convivència democràtica de tots els éssers humans i els pobles amb els quals cada un d’ells s’identifiquen. Això és, els drets que constitueixen els ideals de la mateixa ONU i que són el puntal i la raó de ser del Consell que la seva Excel•lència presideix. Si aquest punt constés en l’EPU del Regne d’Espanya, es posaria en evidència que aquest Estat, tot i haver acceptat i ratificat els Pactes Internacionals de l’ONU que contemplen el dret a l’autodeterminació dels pobles com a dret fonamental, el nega i el prohibeix al poble català. És veritat que el govern espanyol justifica la seva posició al•legant que la Constitució espanyola no contempla aquest dret pel que fa al poble català, però també és veritat que el mateix govern silencia que aquesta mancança es contradiu amb el que la citada Constitució estableix quan afirma que ella és de rang inferior als Pactes internacionals signats i ratificats pel Regne d’Espanya, on el compromís a favor de la realització del dret a l’autodeterminació de tots els pobles, sense excepció, hi és ben explícit.

Creiem que si l’actitud impugnable del govern espanyol en relació a un dret tan bàsic fos examinada pel Consell de drets Humans de les Nacions Unides aquest es veuria obligat a exigir al Regne d’Espanya de ser fidel no tan sols als postulats de l’ONU sinó també als seus compromisos. En tot cas, un avenç en aquesta direcció significaria un gran pas en pro de l’aplicació del principi que en la mesura que els drets dels pobles són respectats, més promoguda i garantida és la pau i la democràcia de tothom, més tancades resten les vies dels enfrontaments o  conflictes que el no respecte als drets obren.

Confiem que la seva Excel•lència farà tot el possible per tal que el Consell de Drets Humans prengui acte del que li sol•licitem i es pronunciï responsablement en la perspectiva que li demanem: seria un gest que, en definitiva, permetria al poble català de no haver-se de continuar sentint oposat al Regne d’Espanya, perquè els seus drets col•lectius serien garantits, podria viure com a poble lliure i ben disposat a ser interlocutor, en un pla d’igualtat, amb tots els altres pobles, comprenent-hi també, naturalment, el poble espanyol.

Tot agraint-li la seva atenció i esperant poder-li agrair personalment la seva cooperació, el saluden, amb la consideració que ens mereix, en nom de tots els qui ens concentrarem davant la seu de les Nacions Unides de Ginebra el proper dia 8 de maig     
                             
Signen:

– Sr. Enric Canela
portaveu Deu Mil en Xarxa per l’Autoeterminació (Deumil.cat)

– Sr. Aureli Argemí,
president Centre Internacional Escarré per a les Minories Ètniques i Nacions (CIEMEN)

-Honorable Sr. Agustí M. Bassols, exconseller de Justícia i Governació de la Generalitat de Catalunya i president de Sobiranía i Justícia (SiJ)

                                                                      en representació de 84 entitats.

En definitiva serà un pas més en el procés cap a la independència, i per la internacionalització que tanta port li fa a l’estat espanyol.

Les declaracions de l’alcalde de Figueres el convergent Santi Vila, proper candidat convergent per la demarcació de Girona, titllant de còmic i grotesc l’independentisme dins la formació, entre altres perles, han generat una forta polèmica, i deixen bastant retratat al personatge. Per altra banda les subvencions donades a la Fira d’Abril a Catalunya, amb un engany sistemàtic de l’assistència de visitants, donen idea de la demagògia i interessos que envolten aquest acte, què dit sigui de pas es seguit per la majoria de partits catalans sense cap tipus de vergonya.

En Santi Vila intenta rectificar les seves declaracions, posant l’excusa de les falses interpretacions, de totes maneres va deixar molt clar que l’incomoden molt els temes nacionalistes, i com deia titllant de grotesc i còmic l’independentisme convergent, ell admet que no es independentista, però se sent honorat d’encapçalar una candidatura amb independentistes, i recorda que ha promogut i votat  si, com el que més a la consulta popular a Figueres, encara que es resisteix a creure que l’Espanya plurinacional no es possible, tot hi que els moderats mai com ara hem tingut tan pocs arguments. Considera positiu aplegar diferents sensibilitats en el partit, i contraproduent deixar-ho en una, encara que sigui majoritària. Va començar a les JERC, i no s’ha considerat mai independentista, tot hi que no es partidari de centrar els discursos en retòriques essencialistes que distreuen dels vertaders reptes.

La Fira d’Abril, que s’ha situat en els terrenys del Fòrum de Barcelona, ha tancat diuen amb 2 milions de visitants, i la FECAC ho considera l’esdeveniment cultural més important de Catalunya, un punt de trobada de cultures i sensibilitats. Cal dir que els principals dirigents socialistes i convergents han passat per allí.  Tot i això la entitat organitzadora va impulsar un manifest contra les consultes independentistes, i el col·lectiu Contrastant va denunciar que sistemàticament es multiplicaven per sis les xifres d’assistència. En la visita del President Montilla, va dir que avui tothom se sent català, treballa i fa país a pesar que es fidel a les seves arrels, i una cultura amb vocació universal. Enguany han rebut 317000 euros de subvencions de les administracions, i més del 50% del pressupost prové dels impostos dels ciutadans. Alhora es mostren preocupats per les consultes, ja que defensen que les decisions que afecten a tota Espanya corresponen a tots els espanyols, i consideren immadurs a ERC i CIU per fomentar la participació, ja que la Constitució es molt clara.

Pel que fa en Santi Vila, crec que tot ell es una gran contradicció, i reflexa clarament el tarannà convergent, una opció com la d’assolir l’estat propi la defineix com a grotesca, francament es un insult bastant intolerable, i més quan li incomoden els temes nacionalistes, de que vol parlar dels temes del Congo per dir algun país llunyà, i així esta mes còmode, una persona de les JERC, una associació juvenil independentista, i ens diu que no ho es, però alhora defensa el si a les consultes, es un conflicte greu de personalitat, suposo que si respon si a tenir un estat propi amb una consulta, desprès no pot dir que no el vol, o que no en vol parlar,  i a més o arrodoneix amb l’enyorança de l’Espanya plurinacional, o sigui prefereix ser un súbdit d’un territori que mai serà plural, a ser lliure amb el teu propi estat, que ell titlla de retòriques essencialistes, davant del que interessa, o sigui el típic discurs de l’espanyolisme ranci, com si la crisi no anés lligada amb la sobirania o el poder.  Tot un univers mental per esgarrapar vots de tot arreu, i que com diu ni que fos majoria el sentiment sobiranista, el voldria com opció única al seu partit, una paranoia digne per estudiar.

El tema de la fira d’Abril es una vergonya nacional, una gran subvenció pagada dels nostres impostos per un acte no català, i organitzat per una entitat tant poc democràtica com FECAC, que esta en contra de consultar la gent, i pretén que els temes de la nostra escala de veïns els decideixi també l’edifici de quatre carrers més avall.  Apart la davallada de visites es permesa amb la manipulació de les xifres, i tot pels vots socialistes que evidentment per ells estan per damunt dels interessos del territori. Els dos grans partits juguen aquest joc, i es passegen per la fira amb un somriure posant els vots per davant de la dignitat i els interessos de país.

Son dos exemples de les ironies d’aquest país, i les misèries que comporta no haver assolit encara un estat propi.

El viceprimer secretari del PSOE-C, Miquel Iceta, ha fet el seu paper de bufó del socialisme espanyol, i ha assegurat que cal treballar per guanyar batalles a Madrid, i que per fer-ho els calen aliats, què seguint la seva aposta federal son el PSOE i l’esquerra espanyola, tota una filosofia al servei de l’estat espanyol.  Per un altre costat Ambler Moss vicecònsol americà de 1964 a 1966, diu que segueix veient els mateixos problemes abans que ara, i que les limitacions catalanes son autoimposades, tot una descripció perfecte del personatge esmentat en primer lloc.

Desprès de la falsa tensió entre el PSOE i PSOE-C, al comprovar que Zapatero ignorarà la resolució per renovar el TC, i que aterrarà a Catalunya com estrella convidada en contra de la voluntat del cap de campanya, ha tocat renyar a Castells i Maragall, què van recriminar l’actitud del president espanyol amb l’Estatut, i a Collboni el cap de campanya que no veia prudent la visita d’en Zapatero a Catalunya, i que el President Montilla va desmentir ràpidament. Iceta ha dit que no es vol trencar relacions amb els socialistes espanyols, sinó convèncer-los  del seu suport, hi ha donat les gracies per l’estatut, el nou finançament i altres avenços a Zapatero. Ha recriminat que els independentistes no busquin aliats a Espanya, però ells sí, perquè son federalistes, i ha posat l’exemple de la reforma de l’ús del català al Senat per veure la diferència entre PP i PSOE. Per últim ens diu que no es una batalla entre Catalunya i Espanya, ja que allí hi ha molta gent preocupada per la sentència.

Ambler Moss va viure a Catalunya del 1964 al 1966 com a diplomàtic dels Estats Units, i diu conèixer molt la situació política del país. Es reunia amb  l’oposició antifranquista, i ara assegura que no veu cap impediment perquè els catalans no facin del seu país el que vulguin, ja que les limitacions son autoimposades, i en cas de declarar la independència tant la Unió Europea com USA hi donarien suport.  Veu el mateix debat de fa quaranta anys, i lloa la capacitat de Catalunya. Posa exemples com Eslovènia amb 2 milions d’habitants, i que mai havia estat independent, i ara es un estat amb una progressió meteòrica.

Aquesta farsa del socialisme català com ha dit avui en Ridao, ja cansa, tothom sap que es mentida i ells van insistint, realment es una vergonya aquesta submissió absoluta, i aquest abandonament com a lògica prioritat dels seus interessos catalans. Primer s’han afanyat a desmentir els seus rebels, i han convidat com a gran amic i estrella convidada el president espanyol més mentider de la historia, que a més li atribueixen el mèrit d’un estatut miserable, retallat pel seu partit a consciència, i d’una presa de pel de finançament que te el mèrit d’assegurar que l’espoli seguirà com si res. Han tret la paraula federalisme, que pel que fa a l’estat espanyol no vol dir res, i per tant queda totalment fora de joc, i s’atreveix a posar l’exemple diferencia PP i PSOE amb la discussió al senat del reglament de l’ús del català, quan ells han negat aquesta possibilitat al Congrés, i son els principals culpables de la no oficialitat a Europa. Per últim nega la evidència del conflicte amb Espanya, ja que el seu nacionalisme espanyol li impedeix reconèixer la realitat que reflexa desacomplexadament i amb normalitat Ambler Moss, què posa el dit a la llaga dient que nosaltres mateixos ens autolimitem, i no encarem el tema amb valentia, cosa que hauria de fer caure la cara de vergonya a més d’un, i posa l’exemple eslovè per demostrar que la independència es molt possible si es que la volem, i si es així tindrem suport internacional.

En definitiva les misèries internes i la visió des de fora, una sola realitat, però dos visions diferents, una interessada pel seu nacionalisme de l’imperi, i l’altra molt més objectiva.

Aquest periodista que va ser director del mitjà o millor dit del fulletó socialista El Periodico de Catalunya, va escriure un article referit a les consultes, i la incidència de l’independentisme en la Catalunya real, com l’anomena ell, i que es un exemple perfecte de com intentar manipular tota la informació, i treure conclusions d’unes dades que son les que son al seu gust, i amb una finalitat concreta, que es la mateixa que el diari que dirigia.

En el seu article parla de les consultes informals, i assegura que les ultimes destralades anticatalanes no provoquen un increment del separatisme. Dona per fet que els que no estan pel projecte no hi participen, i posa entre 15 i 18% de catalans a favor de l’estat propi, i què ho atribueix a diverses causes com la desafecció o enuig pel tracte de l’estat, però assegura que la gent se sent majoritàriament espanyola, però vol un canvi d’actitud.    Compara el 41% d’Arenys amb dades cada cop més negatives pels organitzadors, al aparèixer en la Catalunya real, on cada cop son menys els que s’acosten a les urnes, tot diu amb el tracte dels mitjans com si fossin consultes transcendents. Arriba a la conclusió que els catalans no els interessa el tema, i que el corrent secessionista es bastant rural, propi de la Catalunya més sentimental i tradicional, o sigui la menys industrial i cosmopolita, i allunyada de la imatge moderna, i urbana que projecta el nostre país. A les grans ciutats tant sols ho ubica en els comunicadors fidels al projecte, i no veu indici d’un debat general de com hauria de ser aquesta Catalunya independent, la viabilitat econòmica, les relacions sobre la Unió Europea, i com quedarien els espanyolistes atrapats dins el territori.  Sense aquest debat treu tota transcendència a les consultes, i critica l’ambigüitat convergent sobre el tema, i reclama pensar en les inversions pels propers anys.

Aquest es el típic opinador català que col·labora amb el projecte espanyol, en aquest cas des de l’orbita socialista, i que treu tots els topics contra el projecte de l’estat propi, primer ja qualifica d’informals unes consultes amb un cert menyspreu, quan han estat lloades i seguides per observadors internacionals de mig Europa, i son un exercici democràtic de la societat civil, què com a mínim per qualsevol demòcrata mereixen respecte, ja sabem que això no es el fort d’aquests demòcrates de pa sucat amb oli, què tant sols segueixen el projecte espanyol. Posa uns percentatges per una consulta feta amb els mitjans de la societat civil i amb totes les peculiaritats de cada població, i ho extrapola a tot Catalunya, i s’atreveix  a donar les raons pels votants del si, que com era d’esperar no son per l’estat propi, i com assegura la gran majoria se sent espanyola per reial decret, cosa que entre més en el terreny dels seus desitjos, que de la Catalunya real com diu ell, i més quan ningú ho ha preguntat encara oficialment. Segueix esbiaixant l’opinió dient que no interessa el tema, i què tans sols es a la Catalunya rural pel sentiment, què evidentment el titlla de poc modern, i el contraposa a la imatge moderna del món cosmopolita, suposo no es deu referir a les infraestructures catalanes, i es un gran insult per la Catalunya rural força intolerable. No veu debat general, però 500000 vots pel si, ja son al sac gairebé amb una sabata i una espardenya i amb el 60% del cens per consultar, i treu la llista de topics sobre la Unió Europea, la viabilitat econòmica o els espanyolistes atrapats.  Pel que fa a les dues primeres, ja sap que hi ha estudis clars sobre la nostra admissió a la Unió per molt que vulguin amenaçar des de Madrid, la viabilitat no veig que qüestioni aquesta amb 21 mil milions que van i no tornen a Catalunya, en unes xifres sense comparació a Europa, i què estan deixant el territori en les condicions pobres actuals, i respecte els espanyolistes, tampoc veig que el preocupi la situació dels independentistes d’ara, hauria de saber que en una democràcia l’opció perdedora simplement accepta els resultats i ja esta.

En definitiva un article molt pobre, el de l’Antoni Franco, que tant sols te l’objectiu de menysprear les consultes, i el moviment independentista, amb una sèrie de topics recurrents, que per desgracia seva, cada cop es creu menys gent.

Sembla que hi ha pressa per la sentència de l’Estatut, i el proper dijous podria veure la llum una escapçada d’aquesta llei orgànica que la deixarà pràcticament sense arguments per defensar-la, fins hi tot pels partits autonomistes del Parlament, i les seves resolucions absurdes sobre el tema, per part del PSOE-C, ja s’han començat a rebaixar les amenaces de vot diferenciat a Madrid, cosa que per altra banda ningú es tant ingenu per creure, CIU segueix insistint amb una resolució que si hi ha sentència ja quedarà inútil, vull dir més del que es ara, i altres com el Conseller Huguet per part d’Esquerra, criden a la desobediència civil, sense assumir cap tipus de responsabilitat.  Tot plegat força lamentable.

Aquest futur redactat de sentència, diuen que canviarà el terme de nació a Catalunya per la unitat de la nació espanyola, els drets històrics quedarien anul·lats, i tot es fonamentaria amb la Constitució, es posaria en dubte la immersió lingüística, i s’obriria la porta al castellà com a llengua d’ensenyament, el síndic de greuges seria de consulta per sota del Defensor del Pueblo, no es podria modificar cap província amb les vegueries, qüestiona que el poder judicial sigui definitiu a Catalunya, sobre les competències sempre deixa oberta la porta a l’estat per intervenir o modificar, i finalment sobre el finançament elimina els elements clau, com els topalls a la solidaritat, deixant la via oberta a l’espoli fiscal sense mesura. Davant d’això a can socialista, ja han rebaixat el seu to amenaçant de votació diferent amb el PSOE, i fins hi tot han renyat els seus parlamentaris més incorregibles com en Castells i Maragall, què han arribat a dir que Catalunya es més important que la vinculació amb el partit, tot un sacrilegi pels socialistes catalans, i i fins hi tot han anunciat que Zapatero intervindrà en les eleccions catalanes. Altres com el conseller Huguet,  insta a tots els desenganyats a fer processos de desobediència civil si la sentencia retalla qüestions claus de l’autogovern, malgrat reconèixer que el govern actuarà segons qui mani, però que tothom s’haurà de mullar, posant exemples com els centres escolars, on si es qüestiona la llengua catalana hauran de plantar-se, i negar-se a obeir les sentencies. Els dos sindicats majoritaris espanyols UGT i CCOO, també han defensat la legitimitat de l’estatut en el dia del treballador celebrat avui.

Realment de produir-se la sentència abans esmentada, posarà en un compromís a tota aquesta colla de partits que habiten en el Parlament, i que es mantenen aferrats amb aquest text moribund per justificar la seva via autonomista. El pas enrere serà monumental i l’atzucac injustificable. Pel que fa a la resolució humiliant, els socialistes com es costum i desprès de la propaganda de ser els impulsors, ja comencen a desmarcar-se, ja que mai votaran en contra del seu propi partit el PSOE, i per tant alhora de la veritat en una votació no tindran cap problema en votar contràriament a la resolució, i al damunt justificar-ho com fan sempre amb els Icetas, Zaragozas i altres personatges del seu interior. Els dos sindicats ara volen defensar l’Estatut, quan no han donat mai cap suport als treballadors catalans, davant les repetides accions del govern espanyol, com per exemple en el caos de rodalies, i on no van participar en la manifestació de rebuig i indignació, i ara volen donar lliçons de dignitat, quan tothom sap que estan sota les ordres del partit polític de torn. Pel que fa al conseller Huguet pretén que la societat civil faci la feina bruta, què ells com a representants de la sobirania popular no s’atreveixen a fer, es tenir molta barra predicar sense cap exemple, i que et treguin les castanyes del foc. Es com dir que la seva funció no serveix per a res, per tant sobren, i cal canviar-los, ja que cap consell d’administració d’una empresa, li passa pel cap demanar als treballadors que prenguin les decisions per ells, es una prova més de la patètica classe política que tenim, i que la fi d’aquest engany històric, cada cop es més propera.