ALBERT CORTES MONSERRAT

A la presentació del llibre del diputat del PSOE-C al congrés espanyol, Daniel Fernández  “A favor d’Espanya i el catalanisme”, han coincidit el President Montilla i  l’exdirigent de CDC Miquel Roca, que no han pogut evitar expressar les seves sensacions sobre les relacions d’aquestes dues realitats totalment oposades, i ara un altra cop posades en dubte amb la possible sentència del TC, i que tant preocupa als partidaris de la via autonomista, per les seves conseqüències al adonar-se que potser han estirat massa la corda, i al final es trencarà en mil bocins.

El President ha expressat la inviabilitat del projecte espanyol sense una Catalunya que vegi reconeguda la seva realitat nacional, i respectada la seva aportació, i ha definit el text estatutari com la voluntat de ser majoritària, i un pacte polític amb la llei de lleis, ha destacat la voluntat catalana de participar en el projecte espanyol com qualsevol altra, i es vol allunyar de l’independentisme radical. De totes maneres ha destacat que amb això no n’hi ha prou, i exigeix lleialtat recíproca, i que el problema català sigui un problema de l’estat per tenir un projecte hispànic a Catalunya. Per la seva part en Roca ha ironitzat sobre els membres del Tribunal inquisidor, i ha demanat fermesa en la creença de la constitucionalitat de l’estatut, ja que altra cosa aniria en contra del mateix estat. Ha demanat la transversalitat del catalanisme, i ha rebutjat per exemple el model basc, ja que canvia tots els règims fiscals pel valor de la convivència. En Daniel Fernández ha dit que si la sentència es positiva els donarà la raó, i si es negativa enfortirà el PP, i ho ha comparat amb la final de la lliga de Campions, i si es juga a casa o fora.

El títol mateix de llibre, ja es una contradicció amb si mateix, ja que son dos termes que no son sinònims precisament, el President que com es sabut barreja tots aquests conceptes, encara que sempre des de la perspectiva espanyola, cosa que es enganyar al personal, sap que la realitat nacional catalana mai ha estat reconeguda a l’estat espanyol, i mai ho serà, seria tant com reconèixer dos realitats diferents, i evidentment no es un pacte com diu, ja que son dos nivells diferents, i sobretot un amb poder decisori i un que ha d’acatar el primer, respecte la llei de lleis, com pot comprova des que va sortir del Parlament ha sofert constants retallades, i ara un cop votada rebrà la retallada final, deixant el text a la mida espanyola evidentment. Pel que fa al radicalisme, i aquesta voluntat de participar al projecte espanyol, crec que es un supòsit que deu estar a la seva ment, ja que encara no ho han preguntat mai quin tipus de relació volem, i això no es radicalisme, sinó democràcia. La seva posició d’imposició d’un model contranatura, menystenint qualsevol opinió de la ciutadania si que s’acostaria al terme radical amb més exactitud.

Pel que fa en Roca, un dels pares de la Constitució rígida i amb articles molt poc democràtics, el defineix perfectament, el no voler un sistema de finançament com el basc que canvia per la convivència.  Es una gran barbaritat no voler administrar els nostres recursos en el nostre benefici, en benefici de l’espoli continuat per les arques de l’estat espanyol. El desqualifica totalment com a defensor dels nostres interessos, i el situa a l’altre costat de la barrera, d’on no s’ha mogut mai.

En definitiva, observem els nervis d’aquests defensors de l’actual situació catalana pels segles dels segles, en benefici d’un altre que fa i desfà com vol, una prova més de la mesquinesa d’aquests personatges.

En aquesta setmana on sembla que l’Estatut penja d’un fil, i tots els partits es preparen per un nou acte de submissió i justificació indigne, i on sembla que el terme nació desapareixerà per sempre.  La veritat es que una nació que permet que la seva llei màxima i votada pel poble, depengui de 12 magistrats totalment polititzats, no es mereix aquesta distinció, i dona com a certa la realitat de que les nacions o estats tenen constitucions, i els estatuts queden per les comunitats autònomes o altres especies de tercera divisió.

Les mancances nacionals poden quedar reflectides de moltes maneres, però una ben clara son els premis o distincions atorgades pels seus governs,  i aquest passat dimarts es van concedir les creus de Sant Jordi, on seguint la línia dels últims anys, i entre els mereixedors d’aquest premi apareixen personatges que no han fet res per Catalunya, i que fins hi tot han estat elements combatius contra la cultura o la llengua del país, en un acte més de vergonya aliena, i què donen fe del desprestigi d’aquests guardons.

Enguany, un d’aquests casos es Alberto Aza Arias, del que es destaca la sensibilitat envers la llengua i la cultura catalanes. Aquest personatge, diplomàtic espanyol i d’ascendència asturiana , va iniciar la seva carrera diplomàtica al Gabón, va seguir per Alger, Roma i Madrid.  Posteriorment va ser assessor  a la Moncloa de Suarez, on va conèixer i preparar els viatges del Rei d’Espanya, i desprès de diferents càrrecs va seguir a Suarez en el CDS sense èxit, i va tornar a la diplomàcia, concretament a Lisboa, i va seguir per Washington i Mèxic, fins arribar al Regne Unit on va encarar assumptes com la reclamació espanyola de Gibraltar.  Amb la victòria del PP a les eleccions espanyoles, va ocupar diversos càrrecs, i arribar al de cap de la casa del rei. Es va casar amb una catalana, i parla perfectament la nostra llengua, la seva màxima il·lusió diuen es acompanyar al rei per posar la bandera espanyola a Gibraltar.

Aquests son tots els mèrits del personatge per rebre aquesta especial distinció catalana, ser un diplomàtic espanyol, representant d’aquest estat per diferents llocs del món, una vida política amb Suarez i el Partit Popular, i una il·lusió en forma de recuperar Gibraltar per l’imperi espanyol, recordo que va ser un regal, i que els ciutadans del lloc volen ser anglesos, encara que com es sabut el dret a decidir, i la opinió de la gent no son coses que importin gaire l’estat. Si el fet de casar-se amb una catalana i aprendre la nostra llengua es tot el que ha aportat per la distinció, es un altra vergonya sense precedents, i fruit del tarannà socialista, molt allunyat de la vertadera vocació d’aquests premis, on apliquen aquest universalisme que prediquen, i que curiosament sempre comença i acaba a Espanya.

Altres anys hi ha hagut casos semblants, i això demostra el nivell de poca dignitat nacional catalana dels seus governants, i un intent cada cop més clar d’eliminar qualsevol diferencia identitaria amb l’estat espanyol, amb paraules com solidaritat, responsabilitat o pluralisme lingüístic, que curiosament sempre van en una sola direcció, i perden tot el seu significat real, per acabar sent un llast que ofega el territori sense remei, i què rep humiliacions en tots els àmbits amb resignació.

En definitiva un acte delirant més per acabar tard o d’hora amb la identitat i cultura catalanes, o com dirien altres amb la crosta.

Si l’altre dia el President Montilla es definia com a catalanista, i apart espanyol i federalista, tot un poti poti digne d’estudi, ahir el cap de l’oposició Artur Mas, amb el seu pas per tercer grau de la Terribas, també es definia com a catalanista, defugint un cop i un altra, una pregunta tant simple com si era independentista o no, aquest terme sembla estar de moda, i es tant ampli que gairebé més de mig món ho deu ser sense saber-ho.  A la cimera que es celebra a Estats Units, no m’estranyaria que Obama, Sarkozi i la Merkel en un moment o altra, es definissin com a catalanistes. Es el mot ideal per dir tot sense dir res, una contribució brillant de la semàntica catalana a la humanitat.

Fins a sis vegades, i de diferents maneres ha insistit la Terribas amb voler saber si en Mas era independentista, i ha trobat l’ambigüitat del discurs convergent en aquestes matèries de sempre, i amb diferents versions, ha pintat la opció sobiranista com minoritària, i una errada nacional greu, i ha volgut demostrar la seva honestedat al no presentar una moció de censura, acceptant fer el referèndum nacional que ha plantejat Esquerra, i què li hagués donat la presidència, la raó segurament es mes simple, aquesta condició no entra en els seus plans de futur, qualificant-ho de drecera impròpia. Ha plantejat el seu model ideal com una confederació de pobles ibèrics, on es tractes de tu a tu a Madrid, al igual que defensa Montilla, i tot seguit contradient-se ell mateix dient que amb Estat propi Catalunya sen sortiria, com fa Dinamarca. Mas aposta pels temes que ens uneixen com el concert econòmic, i ha utilitzat l’excusa i apropiació del que preocupa als ciutadans, què es la crisi. Ens diu que la historia del país s’ha forjat  amb un miler d’anys, i ha comparat el territori amb un gran transatlàntic que no es pot portar a la deriva, i s’ha de fixar molt bé el rumb.  Finalment, i sobre el tema que ens ocupa ha reconegut que les ganes de canvi de la societat no nomes son pel seu partit, sinó per les consultes populars, i altres iniciatives civils.

Realment no hi ha alternativa nacional, el mateix horitzó que marca el tripartit, es el mateix que marca Convergència, no volen saber res de referèndums, ni de sobirania plena, ni de llibertat sense embuts.  Utilitzen arguments falsos com la minoria social pel projecte, quan mai ha estat preguntat per les urnes, utilitzen la crisi econòmica que quotidianament es la preocupació ciutadana, fent una barreja barroera amb l’objectiu de l’estat propi, com si aquest no portes incorporat una sortida mes fàcil de la crisi, al disposar i dirigir tot el nostre capital en el nostre propi benefici. Qualifica de dreceres impròpies aquests camins, cosa que recorda molt al President Montilla, això si es contradiu quan assegura que Catalunya, se’n sortiria com un estat tant desenvolupat com Dinamarca, cosa que es veu que no l’interessa.  Vol demanar un concert econòmic, cosa que sap inviable dins l’estat espanyol, i te el somni federalista quan també sap positivament que l’altra part ni vol, ni li fa falta.  De totes maneres no ens diu que per tractar de tu a tu a Madrid, primer s’ha de ser un estat com ells, i posteriorment si volem renunciar a part de la nostra sobirania i benestar com un cas únic a la historia, es pot parlar de federació.  Respecte la metàfora del transatlàntic, no contempla que fa prop de 300 anys que el capità del vaixell no mira pels interessos de la tripulació, i per tant el més assenyat es agafar el comandament, i portar aquest vaixell a bon port.

En definitiva, ha quedat molt clar que més enllà d’una gestió millor o pitjor, i un govern més seriós o no, cosa que amb el tripartit no costa gaire, l’alternativa al projecte autonomista, es l’estat propi, i a les eleccions, i haurà una alternativa que ha de fer forat, ara per ara representada per Reagrupament, i que ha de ser una gran coalició per encarar l’objectiu sense més dilació.

La sala penal de l’Audiència nacional ha absolt avui als cinc directius del diari Egunkaria, acusats de pertànyer a la banda terrorista ETA, per impulsar un diari que va ser clausurat per ordre del jutge Juan del Olmo el 2003, en una de les decisions mes esperpèntiques i aberrants que es recorden de l’estat de dret espanyol, i què marquen el seu nivell de democràcia pràcticament nul, i amb la sola obsessió d’acabar amb qualsevol opció que atempti contra el pensament únic oficial.

Efectivament la sala presidida pel magistrat Javier Gómez Bermúdez, considera que el tancament provisional o cautelar d’Egunkaria, únic mitjà de premsa en èuscar, no tenia cap cobertura constitucional directa, ni cap norma legal que la permetés, descartant qualsevol indici de delicte.  Dignidad i Justicia i Victimes del terrorisme, les parts acusadores, demanaven entre 12 i 14 anys de presó pels directius del diari, per entendre que ETA estava darrere del rotatiu, i el fiscal ha assegurat que en 13 anys de publicació mai va publicar cap article que hi demostres el seu suport ideològic. Recordo que el 2003 es va ordenar l’embargament preventiu per 6 mesos, que es van anar prorrogant. El 2004 els directius van ser detinguts acusats de col·laboració amb ETA, i ara han estat posats en llibertat sense càrrecs, però amb un diari forçat a la liquidació, i venut per administradors designats pels tribunals.

Aquesta sentència arriba com es normal tard i malament, però deixa en evidència l’estat dret espanyol i la democràcia de fireta existent.  L’excusa de la violència de la banda terrorista, ha servit a l’estat per aplicar les seves formules antidemocràtiques, i imposar els seus criteris per damunt del be o del mal. En aquest cas violant un dels punts vitals de qualsevol sistema democràtic, la llibertat de premsa, i la no censura en aquest apartat.  Arbitràriament va liquidar un mitjà basc i amb visió basca, on lògicament utilitzava la seva llengua amb normalitat, les acusacions fetes per associacions tant ràncies com les abans esmentades han quedat amb res, però el mal ja esta fet, unes detencions des del 2004, i un diari totalment aniquilat injustament, i on la sentència d’avui ja no pot fer marxa enrere.

Aquest es el sistema judicial espanyol, que encara te els vicis d’antigues èpoques, i pot perpetrar episodis tant nefastos com aquests en plena Europa Occidental, on sembla que les dictadures ja formen part d’un record llunyà, i on les democràcies civilitzades semblen guanyar pes, amb una clara excepció pel que fa a l’estat espanyol.

El diàleg i la visió oberta de les coses no forma part de l’imaginari espanyol, i per tant Europa ha de saber que el conflicte basc no es resoldrà fins que la part espanyola evolucioni a una democràcia plena, i accepti el dret a decidir lliurement dels pobles per damunt d’idees imperialistes del passat, imposades per tots els mitjans violents o no, que tenen a l’abast.

La coordinadora de les consultes per l’autodeterminació ha aprovat presentar una iniciativa popular al Parlament per convocar un referèndum vinculant sobre la independència, i desprès de l’onada massiva de consultes el 25 d’abril, posarà fil a l’agulla per recollir les 220000 signatures necessàries que marca la llei.  Mentrestant el president d’Esquerra Joan Puigcercos, ja ha demanat prudència a la coordinadora per no caure en dreceres ni preses intempestives, ja que el que es planteja es massa seriós, i ha recordat el seu compromís de consulta per la propera legislatura per qualsevol pacte.

Efectivament, el 25 d’abril prop de 190 municipis, i 1270000 persones, podran exercir el seu dret a vot en la consulta per l’autodeterminació, amb ciutats tant importants com Girona, Lleida, Reus o Manresa, i un cop realitzat s’acostaran a la meitat de poblacions del territori consultades.  La coordinadora nacional a partir de la llei de consultes, vol recollir aquestes signatures per presentar la demanda de Consulta nacional vinculant, i així marca l’estratègia per un cop acabades les consultes, de moment el 20 de Juny, seguir aquest full de ruta i posar la pilota a la teulada del Parlament, què haurà de donar una resposta i actuar amb responsabilitat davant la demanda de la societat civil.  Per la seva part el President d’Esquerra, en un article ja ha demanat prudència davant aquesta demanda, i ha insistit amb la seva proposta de consulta per qualsevol pacte electoral futur que posarà damunt la taula, i per això creu que ara no es el moment, demanant fugir de precipitacions, i no fer el joc els que volen que la iniciativa fracassi, demanant no suplantar la legitimitat del Parlament.

Posar un objectiu en qualsevol activitat a la vida, sempre es una bona notícia, un estímul per seguir treballant i una llum al final del túnel on es vol arribar. Les consultes son i han estat un fenomen únic a Europa, i fruit de la voluntat popular per superar el nivell tant baix de democràcia, i el nul poder del nostre Parlament, alhora que d’immobilisme dels nostres partits actuals.  Es una situació que els ha superat totalment, i que els ha fet veure que l’anestesia que tots plegats han anat subministrant al poble no ha estat suficient per adormir-lo, i ara s’ha revelat amb una iniciativa, que a pesar dels pobres mitjans a fer sevir, i la posició contraria d’alguns partits i mitjans de comunicació en general, ha recollit ja mes de 250000 vots pel si a l’estat propi, què ara s’hauran de sumar els que es recolliran el proper 25 d’abril, amb un exemple de civisme i democràcia que ha fet avergonyir a la majoria de partits amb les seves justificacions, i tremolar a l’estat espanyol que no pot  recorre a  la violència, com excusa per desenvolupar el seu estat de dret repressiu.

Davant d’aquesta futura demanda, recordo ja presentada dues vegades en forma d’iniciativa legislativa popular, i rebutjada per la mesa del parlament, en Joan Puigcercos fa servir el topic pujolia de “l’ara no toca”, amb l’excusa de la precipitació, i del programa electoral d’esquerra, que portarà el tema de la consulta com a condició pel pacte, demanant no substituir al Parlament.  Les esperances en aquest partit per portar la nostra causa, fa temps que han passat a millor vida, i la seva trajectòria en el govern l’avala, evidentment les eleccions s’acosten, i les previsions no son optimistes, per tant han de recuperar la seva versió original a corre-cuita, però amb un greu problema de credibilitat. La societat civil no en te la culpa d’això, i evidentment ha d’anar a  la seva, i seguir el seu propi full de ruta que cap partit ha volgut marcar en el terreny nacional, per tant no substitueix al Parlament, simplement l’estimula a recollir el sentiment d’una part molt important de la població, i que no ha estat atesa pels interessos partidistes instaurats a la política catalana. L’argument de la precipitació desprès de 300 anys, fa riure per no plorar, i sembla més un crit desesperat, que una opció seriosa. La realitat es que els partits han quedat superats, i negant un cop i un altra els anhels de la societat nomes provocaran mes desafecció i  descrèdit del Parlament, què es veurà com una institució d’esquenes al poble que l’ha triat, que un cop i un altra insisteix amb decidir el seu futur democràticament, i no el preocupa gens ni mica el futur personal dels membres ara instal·lats a l’organisme sobirà, que tant sols i amb un exercici de mesquinesa i demagògia insuperables, posen pals a les rodes a un procés democràtic amb excuses de mal pagador.

En definitiva, tornarem a veure les reaccions d’aquesta cortina de fum que es el Parlament, que s’entesta en justificar la seva misèria, per no encarar un procés que la societat reclama.

El popular locutor de ràdio Justo Molinero, d’origen andalús, i militant convergent, ha defensat la participació a les consultes sobre la independència en un acte organitzat per Cornella decideix, i demana la seva validesa vinculant, per altra banda el president Montilla ha dit que des de la lluita contra Franco a la Presidència de la Generalitat sempre ha lluitat per les llibertats, curiosa frase d’un home que menysprea la via independentista. Finalment la comissió europea defensa no empadronar immigrants en situació irregular, donant la raó a la població de Vic, i la seva polèmica mesura, sobretot per aquest fals progressisme de fireta, on el políticament correcte es el més important.

No he seguit massa la trajectòria d’en Justo Molinero i la seva famosa Radio Tele Taxi, però he vist que s’ha mostrat contundent alhora de defensar el dret a decidir dels catalans, denunciant que ens estan prenent el pel amb l’estatut, i que si la participació a les consultes es més alta no es podrà ignorar, demanant perdre la por, i opinant que si la constitució impedeix les consultes vinculants s’ha de canviar el text, ha lamentat la educació mal entesa dels catalans amb el seu nivell de català, què seria més alt si molts catalans no canviessin d’idioma amb ell, i ha avançat que Catalunya veurà sorpresa com gran part de la immigració dona suport al dret a decidir.

El president Montilla ha refermat el seu compromís amb Catalunya, i ho ha fet apel·lant a la lluita contra el franquisme, els valors tradicional i politiques socials, on ell com exemple de defensor de la llibertat de tots, i ha apostat per l’estatut com a objectiu final, ja que creu amb Catalunya i els catalans, i ell va decidir ser un més.

La comissió europea a pregunta de Ramon Tremosa, ha dit que no s’han d’empadronar immigrants en situació irregular en cap estat de la Unió europea, i recomana regularitzar-los o expulsar-los amb una directiva  que dona marge fins el desembre d’enguany, i que l’estat espanyol assegura que no complirà fins que hi hagi una directiva especifica, i ara per ara no hi dona cap valor legal, per tant seguirà regit per la llei de bases locals, què no exigeix visat per empadronar-se,  i no permet detectar qui es legal o no.

Estic d’acord amb en Justo de la creença falsa de que l’immigrant per la seva condició, no donaria suport a la creació d’un nou estat on gaudis de millors condicions de vida, i més possibilitats de futur, es una de les mentides que l’estat ha intentat vendre des de sempre, i ara amb les consultes en trobem molts exemples, per altra banda el locutor denuncia la submissió patològica amb el tema de la llengua, sobretot en les generacions dels nostres pares, cosa certa i provocada principalment per la dictadura, i posa el dret a decidir com un fet normal que evidentment en qualsevol democràcia així hauria de ser.

Pel que fa al President, què es presenta com a defensor de la llibertat, i de compromís amb Catalunya amb l’estatut com estació final, em sembla d’un cinisme compulsiu digne de la factoria socialista.  Un home que menysprea  les consultes independentistes, titlla de vies impossibles la creació d’un nou estat com si fos un fenomen paranormal, i presenta com un fet negatiu els vots pel si, s’atreveix a parlar de compromís amb Catalunya, què suposo inclou l’espoli fiscal, la no oficialitat de la llengua, el menyspreu constant, i la humiliació i retallades de futur habituals, jo crec que millor es guardi el compromís a la butxaca.

Ara resulta que la Unió europea avala la proposta de Vic de no empadronar immigrants en situació irregular, i l’estat espanyol i la seva democràcia de fireta segueix a la seva, i es passa la normativa de la Unió per allà on vol, això si, aquest “progres” de pa sucat amb oli, van fer bandera del tema, titllant el batlle de Vic de xenòfob, racista i inhuma, tot per seguir el políticament correcte, i aquesta hipocresia que a vegades defensa un món virtual, ignorant la realitat.

En definitiva tres temes lligats, què ens demostren per on camina cadascú, i com canvien les situacions depenent don arriba la informació.

La propera setmana el Tribunal Constitucional es reunirà per decidir segurament, desprès de gairebé quatre anys, es molt arriscat dir això, sobre l’estatutet, es a dir el pacte que esgrimeixen tots els partidaris de la via autonomista, i la submissió a l’estat per justificar-se, aquest pot saltar pels aires amb retallades molt importants, què afectaran el moll de l’os d’aquest text.  Aquesta verdadera bomba de rellotgeria pots significar l’últim escull per encarar l’estat propi sense complexos, i amb la directa posada.

El TC ha convocat pels dies 14 i 15 d’abril l’enèsim intent de liquidar el tema Estatut, què  segons les filtracions afectarà directament a la nostra definició de nació de preàmbul, dret i deure de conèixer el català, relació bilateral, blindatge de competències, sistema de finançament, i poder judicial entre altres coses.  Una bomba que començar a fer posicionar els partits en el Parlament, en base a una unió que no aconseguiran, ja què cap ofereix més solució que l’acatament i dret a la pataleta de la sentència, la primera part donat la defensa de l’ordre constitucional dels partits actuals en el Parlament, es una constatació que amb matisos no sorprendrà, però el dret a la pataleta de cara a la galeria, i davant unes eleccions properes pot anar en diferent grau, des de l’acatament, però defensa de la constitucionalitat de l’estatut, què ha expressat el President Montilla, ja em direu com es menja això, i aprofitant per dir que es català i catalanista i alhora espanyol i federalista, jo diria que aquest home te un problema greu de personalitat, a la no acceptació que va dir en Ridao per Esquerra, sense explicar com ho pensa a fer, un nou brindis al sol d’aquesta formació, o l’ambigüitat de CIU que com alternativa de govern no ofereix cap horitzó, què no sigui l’actual per Catalunya.

Per part del grup Acte de sobirania, ja ha convocat una manifestació espontània a la Plaça Sant Jaume per brindar per la independència, i la celebració de la desfeta de l’últim lligam amb l’estat espanyol, què ha trencat el pacte constitucional amb la col·laboració dels partits actuals, què no volen defensar-nos amb dignitat.  Per altra banda la coordinadora de les consultes estudiarà mitjançant la llei de consultes, la convocatòria d’un referèndum nacional sobre la independència, què enviaria a la mesa del Parlament per començar la recollida de signatures, suposo que si confien en Benach i companyia, què ja han negat dues vegades aquesta possibilitat, i no els tremolarà el pols per fer-ho per tercer cop, demostrant la seva hipocresia sobre la qüestió.

La prova del cotó de la dignitat catalana, sembla que esta a punt de produir-se, i ha agafat a contrapeu a tots els partits instal·lats al Parlament, què han permès sempre una rere l’altra totes les humiliacions al territori, des de les  culturals a les econòmiques, i de tot tipus,i ara veuran com la seva excusa perfecte per defensar aquest esperpent de relació, queda escapçat desprès de la validació del poble.  No espero res de PP i PSOE-C, què per raons lògiques acataran i defensaran les bondats del projecte espanyol, com no pot ser d’altra manera, però de CIU i Esquerra la seva submissió no te perdó, i segurament quedaran superats per les circumstàncies i per la societat, què com s’ha demostrat en el tema de les consultes no vol més demagògia barata, i si acció.

El brindis per l’últim lligam a l’Estat es una bona noticia per l’independentisme, i la proposta de referèndum per part de la Coordinadora, deixarà encara més en evidència els nostres representants, què més enllà d’alguna proclama, demostren dia a dia que nacionalment no volen avançar.

En definitiva, un impuls per la candidatura independentista, què ha de saber transmetre que la nostra aposta es el futur, i l’aposta continuista de la resta es un carreró sense sortida, què Catalunya no es mereix, ni es pot permetre.

Aquests dies tenim uns quants exemples de la manera de fer des de l’estat espanyol, i també des dels nostres partits parlamentaris, trobem el suport a l’anomenat Pacte de Zurbano per part de CIU i ERC, unes mesures miratge per lluitar contra la crisi, i què gràcies al suport diuen per responsabilitat d’aquests partits anirà endavant, d’altra banda la burla sagnant contra la nostra identitat des de la televisió aragonesa per la oferta de places de professor de català, i per  últim el pagament dels 3 milions d’euros de fiança per part de Jaume Matas, i la seva denuncia d’estar en situació d’aturat.

Convergència i Unió i gairebé amb tota seguretat Esquerra, han anunciat el seu suport a aquestes mesures de pa sucat amb oli per sortir de la crisi, i donen aire a Zapatero, ens diuen que son mesures totalment insuficients, però que per responsabilitat en aquests moments difícils les faran tirar endavant. Tothom sap perfectament que apart de la propaganda, i les fotos per Zapatero, de poc més serviran, però com no podia ser d’altra manera els partits catalans a Madrid continuen fent el préssec, i abonats a la seva submissió. La responsabilitat es una gran paraula, però ha de ser corresposta, quan només l’executa una de les parts, se’n diu presa de pel. Es fàcilment contrastable que el govern de Zapatero ha continuat l’espoli econòmic a Catalunya, no compleix amb les inversions, què fan que les infrastructures catalanes facin riure, no cedirà el control de l’aeroport, no vol la oficialitat del català, i ha retallat l’estatut a consciència entre moltes altres coses, davant això la dignitat hauria de ser no donar cap suport a les mesures del govern espanyol, i pagar amb la mateixa moneda en les poques ocasions que es pot fer, però la realitat es molt diferent, i la visió espanyola d’aquests dos partits, els segueix fent caure de quatre potes cada cop que es necessari.

Davant l’oferta de places de professor de català per les oposicions del 2011 a l’Aragó, la televisió aragonesa ha emes un vídeo satíric, on parlen dels professors d’aquest llengua amb tot el menyspreu possible, i utilitzant els tòpics de l’estalvi, com que ensenyaran a que cadascú es pagarà la seva consumició en una festa, ensenyaran a negociar amb Madrid, utilitzant el xantatge habitual amb la finalitat d’agafar un tros del pastís, i finalment  se’n riu de la pronunciació catalana. Francament haver d’aguantar aquesta xenofòbia constant contra la nostra identitat, es un dels peatges de la dependència, i no canviarà, es l’apologia del menyspreu a la diferència amb tots el mitjans al seu abast.

Per últim es curiós veure les declaracions de l’expresident balear, Jaume Matas, que ens diu que s’ha quedat sense feina, quan tenia un contracte amb una companyia americana que ha quedat en un no res, arran de les mesures preventives ordenades pel jutge pel cas de Palma Arena.  Tot això desprès d’haver pagat la fiança de 3 milions d’euros un dia abans del termini fixat, i ara s’investigarà d’on han sortit tants diners amb uns beneficis declarats en la seva vida política molt per sota de tot això. Es una burla per tota la gent aturada, i amb uns ingressos mínims, les declaracions d’aquest personatge que s’ha cregut per damunt del be i del mal, amb un clar abús de les seves funcions, i un aprofitament personal sense límits, què el sistema polític de l’estat espanyol sembla ha portat.

En definitiva la mesquinesa no te límits, i cal trobar una sortida aviat, que només passa per l’estat propi, i un control públic  modern, què eviti tanta corrupció.

La prevaricació es un delicte que consisteix en que una autoritat, jutge o funcionari públic, dicta una resolució arbitraria en un assumpte administratiu o judicial, sabent que es injusta, i què està per damunt de la llei, es un abús d’autoritat.  Aquesta es l’acusació per remenar en el franquisme per part del jutge Garzon, i que sota l’acusació de diverses forces feixistes sembla tirar endavant.

El jutge de l’audiència nacional Baltasar Garzon, ja te a les seves mans les diligencies obertes contra ell per prevaricació en la causa del franquisme, i haurà de seure a la banqueta dels acusats. Se l’acusa d’iniciar sense competència una causa per desaparicions del franquisme, i haurà de respondre sempre que les parts acusadores presentin l’acusació contra ell. Tot això implica la seva suspensió cautelar esperant la sentència i els arguments de la part acusadora, formada pel sindicat feixista Manos Limpias, l’associació Libertat i identidad, i el partit oficial de la dictadura Falange espanyola de las JONS. El jutge va reclamar escoltar personalitats jurídiques i experts,  com per exemple el jutge xilè Juan Guzmán, què el 1999 va processar el dictador Pinochet, o el magistrat argenti Eugenio Raul Zaffaroni, un dels que va anul·lar les lleis de punt i final en aquest estat, però totes les compareixences han estat denegades.

El jutge estrella espanyol, com se’l coneix, i què molts cops ha actuat més de cara a la galeria que per vertadera professionalitat, va decidir tocar un tema tabú a l’estat espanyol, com es la dictadura franquista, i volia exhumar fosses on van ser enterrats, per dir-ho suaument, gent assassinada per aquest regim de la sang i el terror. Realment el sistema judicial espanyol ja esta protegit per no poder endinsar-se en aquest negre període de la historia, i amb la prevaricació n’hi hagut prou per iniciar un procés judicial, i impedir una investigació que en qualsevol estat democràticament normalitzat, ja hauria d’haver estat un fet, i què en una democràcia de fireta com l’espanyola es un delicte. El mes curiós es que la part acusadora, i figura el partit oficial de Franco, que curiosament gaudeix de legitimitat a pesar de la seva xenofòbia i els seus ideals que atempten contra qualsevol llibertat, i també per dos associacions que enyoren molt i molt aquest regim del terror.

Es curiós veure com l’estat no vol saber res dels casos mundials on la justícia ha actuat, com el que hauria de ser, i ha perseguit aquests monstres com Pinochet, o ha acabat amb la immunitat d’aquests personatges sanguinaris com en la dictadura argentina. No en volen saber res, i això ja dona idea del tarannà de l’estat de dret espanyol on es dona legitimitat als tribunals franquistes com en el cas de Companys, on es poden tancar diaris com Egunkaria sense cap prova concloent, o ilegalitzar partits amb l’únic delicte de voler la independència per fins democràtics de la seva nació. Evidentment l’època feixista es intocable, i 30 anys després amb una falsa transició segueixen mantenint els mateixos vicis, i protegint a tots aquests assassins, alguns fins hi tot amb càrrecs electes sense cap problema.

La gosadia d’aquest jutge l’ha fet perdre el món de vista, i no veure que l’estat espanyol protegeix aquest període gelosament, i de fet ja partits que no l’han condemnat amb contundència, i poden seguir actuant com si tal cosa. Sembla de riure per no plorar, què investigar el terror del feixisme pugui ser delicte, i denunciat precisament pels seus hereus.

Son coses que donen a pensar, i son una prova més de la gran cortina de fum de la transició que cada cop queda més en evidència.

Aquesta església i el seu màxim líder, segueixen com els caragols amb el cap dins la closca, i sense voler assumir cap responsabilitat, alhora que han optat per la tàctica política de no assumir cap errada, i plantejar la qüestió com si fossin la víctima davant els mitjans de comunicació i altres forces religioses. Cap missatge i actuació contundent, i arribant a comparar aquests autèntics monstres de la pederàstia amb la persecució jueva, es una aberració rere l’altre que sembla no tenir final.

En Benet XVI,  no ha fet referència al tema en cap de les homilies de Setmana Santa, i això ha provocat que diverses veus diguessin la seva, alguns han criticat la comparació amb els jueus com una nova presa de pel a la humanitat, i una pèrdua de papers intolerable, dona la sensació que simplement volen passar pagina sense fer res, i amb frases com la pronunciada sobre els àngels, que els va qualificar com a missatgers de crist que deixen la responsabilitat als sacerdots que son ministres de crist. Alguns alerten que les futures generacions podrien deixar aquest autèntic negoci sota mínims, pels dubtes creats, si no hi ha un canvi de rumb. Pel que fa a l’església catalana, amb el cardenal Sistach al capdavant, han fet costat al Papa dient que esta en un moment que sofreix  injustament amb molta pau i serenitat d’esperit, i donant tot el suport amb un símil clàssic de la típica submissió catalana, ara també religiosa.

La comparació feta per les forces vives d’aquesta església son aberrants, ja que voler que assumeixin responsabilitats i castigar els culpables de delictes, no te res a veure amb l’horror de la persecució jueva en determinades èpoques de la historia, es una pèrdua de papers total. Respecte el tema angelical, si els sacerdots son els ministres de crist, se’ns dubte alguns haurien de ser cessats immediatament, i retirat aquesta mena d’immunitat diplomàtica, per passar a disposició de la justícia, ja que suposo que aquests suposats missatgers no han portat les ordres del molt de mal que han fet alguns, en cas contrari s’imposaria una rapida intervenció, per desemmascarar aquesta farsa i portar els culpables al davant de la justícia.

En el tema de l’església catalana i el seu suport incondicional, ja ens diu com n’està de podrida aquesta associació religiosa, ja que sembla una burla dir que el Papa sofreix injustament, quan precisament abans d’arribar al cim de la cúpula, sembla que va amagar molts casos de pederàstia i els va tapar sota l’estora per no aixecar la llebre, i ara amb els seus silencis no genera el que podríem dir lideratge, ni dona cap sensació de patiment, com argumentava Sistach.

Ara es parla de la nova llei de llibertat religiosa que vol impulsar el govern espanyol, i que seria una bona oportunitat per treure definitivament els privilegis a aquesta església, i actuar com un vertader estat laic, on totes les confessions es mantinguin en l’àmbit privat de cada persona i amb els seus llocs de culte, i el finançament sigui retallat dels fons públics, sobretot ara amb època de crisi, per poder destinar-lo a les vertaderes necessitats reals de la població, ja què les espirituals no es tenen que barrejar amb la vida material.

Aquests últims mesos les peticions internacionals per resoldre el conflicte basc abordant la qüestió política, i amb una semblança a la irlandesa,  s’han multiplicat.  L’esquerra abertzale sembla que vol agafar aquestes propostes com a pròpies, i abandonar qualsevol incitació a la violència, i fins hi tot la banda terrorista vol fer seves aquestes bones intencions en els últims comunicats.  De totes les maneres, la resposta espanyola es l’enduriment de la llei de partits per esborrar del mapa polític qualsevol opció independentista,  i la via policial per lluitar contra la banda, sense fer cas a cap intenció de diàleg, com es costum amb l’estat espanyol.

Aquest cap de setmana coincidint amb l’aberri eguna o dia de la pàtria basca, la banda terrorista ETA ha demanat a l’estat espanyol i francès l’abandonament de la via repressiva, i què es posicionin a favor de la solució democràtica, què es basa en respectar la voluntat dels bascos. Al mateix temps ha justificat l’assassinat del policia francès com un acte de defensa pròpia, i recull les opinions abans esmentades de personalitats internacionals com Gerry Adams, president del Sinn Feinn, cap a una treva unilateral, on les garanties i compromisos de totes les parts, com passa a tots els processos del món, portaran a una sortida permanent del conflicte.

La resposta espanyola, es la de sempre, i típica d’un estat amb una democràcia de fireta, i què l’excusa de la lluita armada li va perfecte per aplicar els seus fraus electorals, i actuacions judicials totalment arbitraries i fora de lloc per afavorir el pensament únic espanyol. De moment ja esta en marxa una reforma de la llei de partits per impedir qualsevol participació abertzale a les properes municipals, on un regidor abertzale haurà de renunciar a l’acta o als principis del seu grup per conservar el lloc escollit, no com fins ara, i a més s’estendrà la il·legalització a formacions legals que siguin utilitzades per acollir vots de l’esquerra abertzale, i on per exemple una Eusko Alkartasuna amb Arnaldo Otegui a les seves files quedaria automàticament ilegalitzada tota la llista, i no la persona en qüestió, li volen dir incompatibilitat sobrevinguda.

Realment l’esquerra abertzale i ETA no poden confiar massa en un estat com l’espanyol, què no entén de diàleg, i si de repressió i imposició del seu pensament costi el que costi, res a veure amb el cas irlandès i una democràcia com l’anglesa. Ja va quedar demostrat en l’ultima treva, on l’estat no va voler entrar a fons a parlar del conflicte polític, i tant sols entenia l’alto el foc com una rendició sense condicions. Ja poden clamar els actors internacionals per una sortida pacifica del conflicte amb un tema molt senzill, escoltar i respectar la veu del poble basc.  Dues paraules desconegudes per l’estat espanyol, sobretot la del respecte, i on podem veure les seves reaccions davant les consultes catalanes, i amb les propostes abertzales.  Ara la pilota esta al terrat del govern espanyol, i cada mort que es produeixi portarà un percentatge important de responsabilitat a les seves esquenes, cosa que no els importa en absolut, ja que la seva idea imposada d’estat es més important que qualsevol vida humana.

La reforma de la llei de partits, es un exemple de com volen seguir amb aquest frau electoral, silenciant un sector de la població, per imposar la seva estratègia, aquesta es la democràcia que volen exportar, un sistema marcat per la dictadura feixista,  i renovat amb retocs per fer veritat aquella frase “de una grande y libre”.

En definitiva un tarannà que ja coneixem, i què per tant deixa sense efecte qualsevol aproximació o debat sobre el nostre conflicte, amb els representants espanyols encara abraçats al passat.

Falta prop d’un mes per la data del 8 de maig, on davant la seu de l’ONU a Europa (Ginebra), es produirà un nou acte de l’independentisme català per portar les nostres legitimes reivindicacions al cor d’Europa, amb les butxaques plenes de vots per l’estat propi, degut a les onades de consultes populars des d’Arenys fins el poper 25 d’abril, i amb la escenificació de la unitat de tots els sectors, què per força i per responsabilitat es te que traslladar a la unitat política de cara a les eleccions al nostre Parlament.

Us adjunto la nota de premsa de la presentació que es produirà el dia 7 d’abril, i on tots hi esteu convidats:

Data: dimecres, 7 d’abril
Hora: 20:00
Lloc: Cercle Catòlic de Gràcia
Adreça: Carrer Santa Magdalena, 12 (L3 Fontana i FGC Gràcia)
Barcelona

Amics i amigues de la corda independentista!

Preu de l’entrada: 5 €

Desprès de 3 mesos de presidència espanyola a la Unió Europea, o sigui la meitat del mandat, es podria dir aquella frase, de on no n’hi ha no en raja, o que Europa no te tants babaus com l’estat espanyol, què cauen de quatre potes amb les repetides mentides d’aquest personatge de la política.  Si aquests mesos havien de ser la seva visualització com peça fonamental de la construcció europea i mundial, sembla que la realitat, per molt que es vulgui disfressar continua sent la que es, i els actors principals segueixen sent els que realment s’ho mereixen per trajectòria, i pes real.

Se’ns dubte un estat a la cua de la recuperació europea, una gran atur, un dèficit públic brutal, i unes mancances estructurals econòmicament parlant no podia ser exemple de res, si això hi afegim la desorientació de les mesures del seu govern de torn anant donant  pals de cec confiant encertar alguna cosa, la recepta es clara en forma de nul lideratge. Europa evidentment ja sabia aquestes dades, i el miratge d’aquesta presidència, els capitans que guien el vaixell europeu continuant residint a Londres, Paris i Berlín, com s’ha constatat recentment amb el rescat del naufragi grec. Aquests tres protagonistes eclipsen qualsevol altre mandatari, i porten la veu cantant europea, com també ho considera Estats Units, què ho va escenificar amb l’anul·lació de l’agenda del president americà de la cimera amb l’estat espanyol a Madrid, ja que ho devien considerar una pèrdua de temps, i una operació d’imatge de les que ens te acostumades el mandatari espanyol, en la qual no els feia falta col·laborar.

Tampoc ha aconseguit la regulació dels fons especulatius d’alt risc que volia aprovar amb el suport del Regne Unit, i fins hi tot perilla la cimera per la Unió de la Mediterrània a Barcelona, degut als conflictes al Pròxim Orient, cosa que junt amb els fracassos que va acumulant en les seves propostes, deixen a falta de 3 mesos aquest dirigent i el seu estat on li correspon, una segona divisió europea. Per cert i com no es podia esperar res més d’una democràcia de fireta, Catalunya aquest semestre es invisible, ja que els seus consellers no poden intervenir als consells de ministres de Brussel·les, com feien des del 2005.

Es una prova més que la propaganda i les cortines de fum, en el context internacional no serveixen de gaire, i la realitat es que Zapatero ja va haver de pidolar una cadira que França li va cedir per la cimera a Estats Units, i ara no pot assumir cap lideratge a Europa. Segurament quan acabin els sis mesos disfressaran una lectura per consum intern plena d’èxits, qèe evidentment seran una mentida més en el llarg currículum d’aquest personatge.

Pel que fa a Catalunya, el tracte que rep interiorment, evidentment no canvia a l’exterior, i la discriminació i intents per amagar la nostra visibilitat son el pa de cada dia. De totes maneres els observadors internacionals tornaran a ser presents en les consultes multitudinàries del 25 d’abril, i donaran fe del que Catalunya està bellugant, i el seu anhel de llibertat.  Aquesta es l’arma més mortífera per l’estat espanyol, la democràcia de les urnes, i els processos pacífics i democràtics, ja que si be nega el diàleg amb el País Basc amb l’excusa de les armes, aquesta tàctica no li serveix pel territori català, què simplement es el menyspreu per la llibertat de la ciutadania i la imposició que ens tenen acostumats, per la nostra banda, el regalet final per la seva presidència, serà la nostra visita a Ginebra exigint el nostre dret a l’autodeterminació, per vergonya final del seu càrrec temporal.

No hi ha dubte que un dels principals puntals de l’independentisme català en el panorama polític al Parlament ha estat Esquerra, que en certa manera l’ha normalitzat, i dut a una posició de força i visibilitat, dit això cal dir que en els últims anys ha malbaratat aquest capital tant valuós, allunyant-se dels postulats que havien propiciat el seu creixement, i optant per ser un partit com els altres, o sigui amb un horitzó nacional virtual, i amb la gestió com a bandera. Aquesta estratègia s’ha demostrat nociva per aquest partit, i en definitiva per les il·lusions dipositades per part de la població en el projecte de l’estat propi.  El més increïble es seguir sense assumir aquesta errada, i atribuir-la a coses més conjunturals.

Presentar la gestió com a base de tot l’esforç del partit no es una bona pensada per aquesta formació, ja que aquesta sempre es discutible, i davant de coses positives, evidentment n’hi ha de negatives, ara la davallada que indiquen les enquestes, se’ns dubte guanyada a pols, però no positiva per l’independentisme, requeriria passar de la política de gestos, a la d’assumir responsabilitats.  Després de passar el corro, i deixar aquest partit amb un sector crític testimonial, ha vist com de cara enfora no ha netejat la seva imatge.

Els propers dies presentaran una proposició de llei al congrés per permetre l’ús del català en les sessions, tot i admetre que te possibilitats nul·les de prosperar, per la negativa del PSOE, amb el 25 diputats totalment inútils dels socialistes catalans inclosos, i PP, què ja han mostrat la seva negativa en anteriors demandes similars. Es basen en l’anterior president de la cambra espanyola, què va permetre simbòlicament intervencions breus en la nostra llengua, però recorden les negatives de Bono a l’actualitat. Es una proposició de cara a la galeria, i què l’únic que fa es humiliar la llengua catalana, l’estat espanyol es d’una única llengua per naturalesa, i ho ha expressat per activa i per passiva, no vol saber res de cap altra llengua, per tant no cal insistir més. La democràcia de fireta espanyola no admet cap altra llengua que la castellana, i per tant insistir amb això es demagògia en majúscules, com ho seria per exemple insistir amb l’oficialitat de les seleccions catalanes, cosa impossible amb l’estat espanyol. Son gestos inútils que nomes deixen entreveure que no es vol encarar el problema real, sinó seguir remenant les mateixes coses pels segles dels segles.

Per un altra costat ens diuen que no acataran la sentència del TC si es negativa, encara que PSOE-C i CIU si ho facin.  De totes maneres el seu secretari general no veu perillar el tripartit, ja què la resposta ha de ser del Parlament i no del govern, i demostrar que l’Espanya plural es inviable.  Aquesta si que es bona, diuen que no acataran, però no diuen com pensen fer això sense trencar amb l’estat espanyol, i alhora asseguren que el govern no es trencarà quan saben que el seu principal soci acceptarà la sentencia sigui quina sigui, un altra cop les paraules grandiloqüents i la demagògia per bandera. Si ho tenen tant clar el govern es secundari i no prioritari, i si no volen acceptar l’estat de dret espanyol pel qual es regeix Catalunya, nomes hi ha una manera que es l’estat propi, i evidentment no seguir aquesta legalitat imposada, no es pot nedar i guardar la roba, o s’accepta la sentència que seguint la via autonòmica es l’únic camí, o es trenca amb totes les conseqüències, prou d’enganyar a la gent.

En altres paraules, o es prioritza Catalunya i els seu horitzó nacional i supervivència com a identitat col·lectiva, o el govern actual, els càrrecs institucionals, i el partidet sigui quin sigui, s’ha de triar, i amb aquesta aposta estratègica d’aquest partit em sembla que es la segona opció.

En definitiva, i esperant assumeixin les errades estratègiques que tantes esperances han decebut, esperarem els propers moviments.

Quan un poble te una llengua i cultura pròpies i esta sota la tutela, per dir-ho suaument, d’un altre poble amb llengua i cultura diferents, i a més aquest te una mentalitat imperialista i discriminatòria sobretot el que no sigui el seu pensament únic, aquesta llengua i cultura ho te malament, i això ho estem veient aquests dies amb la reunió dels ministre de cultura europeus, la futura iniciativa popular europea com a via per la oficialitat del català, o el recurs del PP a la llei de llengües a la franja aragonesa, totes amb una víctima clara.

La ministra espanyola de cultura, Àngeles González Sinde, ha opinat sobre el fet que Catalunya no hi sigui representada a la reunió de ministres de cultura europeus celebrada a Barcelona, dient que es una simple qüestió normativa i formal de la UE. Ha explicat que aquest semestre el representant de les comunitats autònomes es Aragó, ja que es semestral, i no hi ha més cadires. Malgrat tot, ha dit que el criteri de la Generalitat ha estat tingut molt en compte. De fet, això ha coincidit amb que per part de la Gran Bretanya, la seva representant ha estat la ministra escocesa del partit independentista que ara lidera escòcia, fruit de la relació madura i democràtica dels dos territoris.

La comissió europea ha presentat la proposta de iniciativa ciutadana europea, una nova eina d’apropar la política al ciutadà, i què requerirà d’un milió de signatures per proposar una iniciativa a l’òrgan corresponent. Raül Romeva per ICV, ja ha dit que pot ser una eina per portar la oficialitat del català a Europa, evitant els bloquejos actuals.

Pel que fa a la llei de llengües d’Aragó, què obliga als ajuntaments de la franja a disposar de personal per respondre oral i per escrit en català quan ho sol·liciti algú, i el PP estudia presentar recurs, ja que no existeix oficialitat del català a l’estatut d’autonomia.

Pel que fa al primer tema, el ministeri de cultura espanyol, per cert un ministeri traspassat a totes les autonomies amb les seves competències, i per tant totalment inútil, i com va dir en Zapatero sense cap rubor, es una qüestió de representativitat, cosa que naturalment paguem entre tots. Ara la ministra atribueix tot a la normativa, i a una roda cada sis mesos de representació d’una comunitat al costat d’ella, aquesta no es la qüestió, a Gran Bretanya la representant escocesa representa tot el Regne Unit, cosa que evidentment i degut a la seva falta de democràcia, l’estat espanyol mai permetrà, ja que considera les autonomies un afegit que en cap cas representen l’estat, i la seva vocació imperial i única no li fa veure’s representada per cap territori que no sigui Madrid i la seu de l’estat, amb aquesta roda famosa, Catalunya el 2019 potser podrà acompanyar el ministre de torn a alguna reunió, cosa que es una burla, i demostra clarament on la democràcia es actual i moderna, i on els fantasmes del passat segueixen passant factura.

La iniciativa popular, veig molta dificultat per reunir el milió de signatures  a Europa, per una qüestió estrictament catalana, i tot degut a que l’estat que teòricament hauria de protegir aquesta llengua, es nega categòricament a la seva oficialitat a Europa. Es una qüestió de lògica, i alhora si es produís de vergonya per l’estat espanyol, i també per Catalunya, què si vol una llengua oficial sap que hi ha una sola manera, què es l’estat propi, altra cosa es fer volar coloms o senyal d’impotència.

En el tema d’Aragó, un atac mes del PP a la llengua, que no vol de cap manera que el català es parli a la franja, i com a llengua de segona divisió i ha disminuir, com es el seu objectiu, faran el possible per desprotegir-la encara més, alhora que imposar la seva com a única com han fet sempre.

En definitiva diferents situacions, però que demostren el tarannà espanyol amb la llengua i cultura catalana, la solució com sempre esta a les nostres mans.