ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

LA GRISOR DEL PRESIDENT DAVANT CATALUNYA

Sense categoria

Ahir varem poder veure una entrevista al President de la Generalitat, per una Mònica Terribas, què ahir va treure tots els seus recursos incisius que ja no recordàvem, però davant va trobar un mur, què amb tota la calma del món va explicar el guió previst, i va fugir d’estudi quan les preguntes eren incomodes.  Sense cap sorpresa, però deixant en evidencia que aquest no es un President, ni un govern ambiciós i competent per afrontar els reptes que se li presenten.

Realment la directora de la nostra, ha posat contra les cordes al President, fins hi tot ha recuperat del seu repertori el parodiat  “i perquè”, què tant famós s’ha fet. Des de la gestió recent de les nevades, el tema de les elèctriques, la comissió dels incendis, fins al tema de les consultes o els pactes electorals. De totes maneres el President amb el seu to pausat i monòton, ha assegurat que no farà canvis en el seu govern, ni avançarà les eleccions.

 

Respecte el temporal de neu, ha admès alguns errors sobretot de comunicació, però s’ha defensat dient que amb 24 hores tot era normal, excepte les elèctriques que no son de la seva competència, ha descartat dimissions ja que no ha detectat mala fe, ni desídia, fins hi tot ha defensat la nefasta gestió del Conseller Saura, al qual per tres cops ha defugit les preguntes per acceptar la seva hipotètica dimissió. Ens diu que donarà suport a les reclamacions dels ciutadans, i ens diu que ni la mateixa companyia tenia tota la informació, i per tant ells tampoc, i un cop normalitzat el servei seran citats a la Generalitat, recordant també les multes imposades pendents, què la Terribas li recorda que son una minúcia comparat amb els beneficis de la companyia, va defensar la MAT, va destacar la lluita contra la desafecció amb el treball del seu govern, i va descartar la sociovergència com a fórmula de govern, respecte a les consultes sobre la independència va dir que aquest objectiu es fora del marc legal constitucional, i va dir clarament que no era la seva opció, infravalorant el creixement d’aquesta posició per Catalunya.

 

Realment molt trist el paper d’un president d’un territori que espera respostes del seu govern, i un encoratjament de la societat que evidentment no es va produïr, dir que tant sols hi va haver errades de comunicació a les nevades es riures de la població i admetre que hi va haver ineptitud, què amb les conseqüències que ha comportat no pot quedar com si res hagués passat. Respecte les elèctriques, ell sap que el problema es la falta d’inversions, i la xarxa deficitària que mai ha estat exigida seriosament per la Generalitat. El manifest dels alcaldes afectats mereix un altra resposta, i no aquesta passivitat per no afrontar el vertader problema. Respecte les dimissions, no pot ser que un conseller digui que el govern no te projecte  i no sigui cessat, o la nefasta gestió del Conseller Saura en molts temes durant la legislatura quedi impune pels equilibris existents entre els partits, si això passa l’autoritat del President queda amb un no res. Tampoc es de rebut dir no a les consultes perquè la pregunta es fora del marc legal, crec que hauria de saber que cap independència era legal abans d’existir, i que el simple fet de preguntar es una base democràtica respectable, altrament es d’agrair la claredat amb la seva posició contraria, que contrasta amb la ambigüitat de la que diuen alternativa de govern, almenys en això son molt més coherents.

La sensació que transmet aquest president i el seu govern, es allò de qui dia passa any empeny, i que passi el que passi, ningú assumirà cap responsabilitat, un projecte esgotat per un país esgotat, què comença a demanar amb veu cada cop més clara nous horitzons.

PACTE A LA BASCA PER CATALUNYA

Sense categoria

La presidenta del PP Català, Alicia Sanchez Camacho, en una entrevista ha assegurat que veu molt difícil un pacte amb CIU la propera legislatura, ja què no obliden l’afer del notari de les passades eleccions, i on esperaven unes disculpes que no han arribat, en canvi no ha amagat el seu desig d’un pacte amb els socialistes catalans, semblant al que ara esta vigent en el frau electoral basc, i que diu ben a les clares que l’Alicia somia desperta, i barreja diferents realitats.

Efectivament, la dirigent Popular s’ha mostrat indignada perquè la federació convergent no ha demanat perdó als seus votants per marginar-los prèviament dels seus pactes, però s’ha mostrat receptiva al pacte a la basca que ja va formular Mariano Rajoy en el seu dia, i què es deu a les ganes de tenir capacitat de decisió en el govern de Catalunya, ja que rebutja un tercer tripartit, ni un govern independentista de CIU. Critica la campanya convergent de doble llenguatge, i un es el suport a les consultes i la ruptura amb Espanya per part d’alguns dels seus dirigents, i ho compara amb el que serà la seva campanya d’una Catalunya constitucional amb una millor relació amb Espanya. Alhora critica als socialistes catalans pel seus nervis quan va posar a l’aire la seva proposta de pacte, i treu importància que diguin que no volen cap acord, ja què Patxi Lopez deia quelcom semblant, i al final va arribar l’entesa què tant be els funciona.

 

Se’ns dubte l’Alicia confon els seus desitjos de deixar la identitat catalana definitivament vençuda amb la tossuda realitat, i parla d’una possibilitat de pacte que ara per ara, i per les sensacions i enquestes varies esta molt lluny de ser matemàticament possible.  El Partit Popular te un sostre de vot a les terres catalanes des de fa molt de temps, i què difícilment superarà, donat el seu missatge i les seves accions constants contra els nostres interessos, pel que fa al socialisme, es fàcil comprovar com te un suport més gran, però des de l’època d’en Pascual Maragall i el seu ganxo amb la gent, ha anat perdent pistonada, i iniciant una pendent imparable que segons les enquestes seguirà baixant, ja que tot hi la seva bossa de votants metropolitans, cada cop més aquest doble llenguatge a Madrid i Barcelona els passa factura, i se’ls gira en contra, apart dels seus gestos de submissió i preferència al PSOE per davant de qualsevol interès català per vital que sigui, els fets els delaten, i el sector diguem catalanista es minoritari en aquest partit, que ben poques coses el diferencien del partit Popular, el qual com si de l’Estat espanyol es tractes utilitzen per fer les seves campanyes d’una manera barroera.

 

Acusa a CIU de ser independentista per donar suport a les consultes, i el missatge de ruptura amb Espanya d’alguns dirigents, pel que fa a la primera qüestió es clarament mentida, ja què la ambigüitat característica en aquests temes es segueix mantenint amb un dret a decidir no saben ben be el que, i criminalitza per donar suport a unes consultes ciutadanes en forma d’alguns militants i dirigents que hi ha donat el seu esforç, hauria de  saber que més enllà de la pregunta, en una democràcia moderna consultar o saber la opinió de la gent es la base, per tant la seva postura immobilista, recorda més altres temps, que els d’un estat democràtic normal, què segurament no es del seu gust.

 

D’altra banda per repetir-se un frau monumental com al País Basc necessiten la coartada de la violència que tant be utilitzen, però malauradament per ells, la nostra independència vindrà de la força de les urnes, i contra això, encara no han trobat cap antídot ni el trobaran.

LES CONCLUSIONS DEL CATDEM I LES ENQUESTES QUE FAN PUDOR DE LA VANGUARDIA

Sense categoria
Dins el marc de la Casa Gran del Catalanisme creada per CIU, la fundació CATDEM ha presentat les seves conclusions després de dos anys de feina amb una aposta pel multilingüisme, i rebuig  a la propaganda del sobiranisme. Per un altra costat La Vanguardia, presenta la seva última enquesta electoral al Parlament amb uns resultats que fan una olor de socarrim, què no diu res de bo del teòric prestigi d’aquest mitjà.

El líder de CIU Artur Mas, va parlar sobre aquest laboratori d’idees per modernitzar al catalanisme, apostant per  incorporar algunes, i fent una crida a estendre-les a la resta de formacions. Principalment proposa abraçar el multilingüisme davant la evidencia que la Catalunya del futur no serà monolingüe, ni bilingüe, i en referència al dret a decidir veuen dos maneres d’encarar, la primera fer apologia del sobiranisme mitjançant la propaganda, i la segona que creuen es la bona, defensa construir una majoria social que assumeixi sense problemes la idea independentista, ja què creuen que no podem amagar la realitat, i enganyar-nos per defensar una postura. En resum ampliar la base social del catalanisme més enllà dels partits, per incorporar tanta gent com sigui possible a la causa, ja què l’enemic es la indiferència.
Per altra banda segons la ultima enquesta de La Vanguardia, CIU fregaria la majoria absoluta amb 65 a 67 escons, i PSOE-C perdria 5 parlamentaris, quedant amb 32-33, i ERC de manera més escandalosa perdria 9 parlamentaris baixant a 12, mentrestant PP i ICV mantindrien els resultats, amb la desaparició de Ciudadanos, i l’anomena’t partit radical amb Carretero i Laporta, amb prou feines aconseguiria un 2% de vots, i no obtindria representació.
Realment buscar noves idees per anar reformulant conceptes ja caducats sempre es una bona pensada, però respecte les dos conclusions principals crec que poden portar a engany, ja que abraçar el multilingüisme perquè Catalunya no serà monolingüe en el futur, es una obvietat que no cal anar gaire lluny per veure-ho, ara bé, això no pot amagar que la Catalunya estat, com tots els estats actuals del món tindrà una llengua oficial que es la seva pròpia, i en aquest cas el català, sense que això sigui un inconvenient per conviure amb moltes llengües provinents de la globalització com passa arreu, i què no crec s’hagin de defensar especialment, en tot cas respectar.  La conclusió del CATDEM sembla el típic discurs de gairebé demanar perdó per tenir una llengua pròpia, i de falta d’autoestima disfressant aquesta evidència de multilingüisme, no hi ha cap estat per definició multilingüe, sinó que defensa la seva pròpia, i això ni més ni menys no es pot confondre amb autoritarisme, sinó amb normalitat, què es el que ha de ser l’estat català. Pel que fa al sobiranisme, tota propaganda falsa es dolenta, però en aquest cas les dades en les enquestes i la multitud d’actes i iniciatives com les recents consultes populars, donen una idea de la bona salut de l’independentisme, què si no ha crescut més, es perquè cap partit s’ha presentat amb aquesta aposta com a referència, i per tant la desmobilització d’aquest sector ha estat evident. S’ha de sumar evidentment i estendre el missatge, però no cal enganyar-se, actualment la base es prou gran per pensar en alguna cosa més que la propaganda.
Pel que fa a la Vanguardia, la seva estratègia i preferències es molt clara, i dona un salt cada cop més gran de CIU clarament exagerat amb la finalitat d’influir en aquest resultat convergent, per altra banda deixa sobretot a ERC amb la meitat de diputats, i què d’aquests no en passi a votar cap a una alternativa independentista amb Carretero i Laporta titllada de radical pel rotatiu es bastant difícil de creure, i a més va en contra de moltes altres enquestes que ja li donen representació consolidada a la espera d’una coalició encara per fer. D’altra banda el qualificatiu de radical, ja demostra el tipus de periodisme de la Vanguardia, sempre al servei de l’autonomisme, i la desqualificació de la opció de l’estat propi.
En definitiva dos histories paral·leles, què pretenen posar les coses en un terreny interessat, què segurament no es el real, però si el buscat pel moviment unionista preocupat pel creixement sobiranista.

 

 

 

 


HUGUET I BOADA: EL TEATRE DE LA POLÍTICA

Sense categoria

Quan encara avui hi ha moltes persones a les fosques per les nevades, i amb les infraestructures per terra, sobretot a la zona de Girona, sempre es bo sentir els nostres gestors, i les seves visions sobre el desastre amb un rerefons molt clar, com es la falta alarmant d’inversions  a Catalunya, i les promeses que se’n porta el vent cada cop que hi ha una situació d’excepcionalitat li diuen, que posteriorment es torna a repetir, perquè no hi ha cap voluntat de posar-hi remei, i des de casa el poder decisori no existeix, per tant més enllà de la nefasta gestió, poca cosa més es pot demanar.

Per una banda tenim el conseller Huguet, amb un to amenaçant, i parlant de les demandes contra les elèctriques que poden ser sancions dures si es demostra que les línies estaven en mal estat, i les torres caigudes mal construïdes. Ens diu que la investigació esta en marxa, i parla d’una normativa més restrictiva per no repetir una situació semblant, i ha lamentat que quan un grup català volia adquirir la companyia elèctrica, es va impedir des de Madrid.

El secretari general d’interior Joan Boada, ha manifestat la seva incredulitat sobre els arranjaments elèctrics aquest cap de setmana promesos per la companyia, i destaca que els plantejaments haguessin estat diferents si en comptes de 2 o 3 dies  parléssim dels actuals 5 o 6 dies. Alhora critica que amb els grups electrògens no es soluciona el problema.

Realment indigne d’un país europeu que per una nevada, desprès d’una setmana encara hi hagi molta part de la població a les fosques, i amb la infraestructura elèctrica per terra. Recordo per la famosa apagada a Barcelona on es va posar en evidencia l’estructura de fireta que pateix Catalunya, i on la imatge dels grups electrògens a la ciutat era per oblidar, les promeses d’inversió i renovació per una xarxa indigne dels nostres temps van estar a l’ordre del dia, ara hi tornem a ser i la historia es la mateixa, es la política del qui dia passa any empeny. Aquests dos personatges esmentats  cadascú amb el seu estil amenacen amb sancions i investigacions, com si no coneixèssim prou que tot això es paper mullat, i què la culpa es molt més antiga, ja que la falta d’inversions estatals a Catalunya els últims anys es alarmant, i ho hem comprovat amb els trens, la electricitat, les carreteres i d’altres. Es una voluntat estatal de marginació, i alhora una falta total de poder, per poder afrontar aquests temes des de la part catalana.

Si a aquesta marginació, i afegim la desastrosa gestió des de la Generalitat, amb un Boada que criticava molt en la seva època a l’oposició, i què ara al govern no ha millorat les perspectives, i segueix obviant el fons del problema en una actitud bastant cínica.

Realment cal ser molt hipòcrita per no adonar-se, o fer veure que es mira cap a un altra costat, que amb aquest estat no anem enlloc, i que cada dia que passa perdem posicions en l’àmbit europeu, cal teixir aquestes complicitats que superin l’estat on ens trobem per tenir el nostre, on apart de la bona o mala gestió, les decisions i els diners nomes seran nostres, i en benefici dels nostres interessos.

 

 

CIMERA ANTICRISI CATALANA, UN ALTRE MIRATGE PEL RECORD

Sense categoria

El govern, sindicats (UGT i CCOO), i Patronal, s’han reunit avui al Palau de la Generalitat amb una declaració de set mesures anticrisis, què fan riure per no plorar, i s’han donat marge per treballar en propostes més concretes, quan saben perfectament que poca cosa poden fer, ja que el poder per actuar resideix lluny de Catalunya, i qualsevol acord es paper mullat sense el beneplàcit de l’estat.

Les mesures acordades són:

          Millorar el finançament i la capitalització de les empreses

          Aplicar politiques d’estímul a la demanda interna

          Transformar el sector de la construcció i una racionalització energètica

          Reforçar les politiques de formació i ocupació

          Assegurar la xarxa de protecció social

          Fomentar els emprenedors agosarats

          Simplificar els tremits administratius

Aquest seguit d’acords, què crec que un parvulari amb un mínim de nocions també hagués consensuat, i com no podia ser d’un altra manera, s’han donat un termini de tres setmanes on una comissió parlarà amb els grups parlamentaris, i així esperen sobretot genera confiança.

Pels partits, per part del PSOE-C, en Castells ha valorat com una trobada sense precedents, i ha fet una crida a la unió, CIU denuncia la improvisació de la trobada, al qual Manuela de Madre ha mostrat la seva voluntat d’arribar a acords, i Esquerra ha recordat que amb la voluntat no n’hi ha prou, ja que moltes mesures no depenen de nosaltres.

Un altra maniobra de distracció, en una setmana que entre els defensors de la tortura taurina com si fos el mes normal del món, la llei de consultes amb referèndums a la carta, evidentment amb autorització estatal, i ara aquesta cimera per arribar a unes conclusions que no val la pena ni comentar per la obvietat de totes elles, i què alhora saben tots que no les poden aplicar per falta de poder real, demostren l’estat de la política catalana, que ens vol fer creure en aquesta realitat virtual que cada cop atreu a menys gent.

Mentrestant, des de l’estat no tenen cap problema en preparar una llei educativa que clarament envairà les competències de la Generalitat, cosa per altra banda normal en aquest marc legal espanyol, i què cas d’arribar-se a votar a les Corts, jo en se de 25 diputats que com un sol home i donaran la seva aprovació sense cap rubor.

Es la clara diferencia de tenir la paella pel mànec i no tenir res, uns executen, i altres han de justificar la seva falta de recursos amb lleis i debats trampa que no ens porten enlloc, i on el curiós del cas es que tots saben que nomes depèn de nosaltres canviar-ho, un cop acceptat que no podrem consultar a la ciutadania ja que l’estat no autoritzarà, la declaració unilateral d’independència es un camí clar i net, i què de moment nomes presentarà Reagrupament, i que si altres forces si sumen s’haurà acabat el que es donava, tant senzill i tant complicat com això.

 

 

 

EN JOAN FERRAN I LA SEVA VISIÓ NACIONAL

Sense categoria

Aquest diputat socialista, conegut com el de la crosta, per la seva aversió a tot el que respiri catalanitat amb normalitat, i sempre apunt per dir la seva versió nacionalment espanyola de les coses, ens deixa avui en el seu bloc un article, on es poden resumir les seves misèries, i on aplica aquella tàctica  tant utilitzada per aquest partit, de la por al Partit Popular, acusant-lo de mil i una coses, què ells practiquen amb assiduïtat.

Ens explica que el PP es especialista en estimular l’activitat de la societat civil, en especial les rèmores del país contra els drets de les dones, o les parelles homosexuals promogudes per un govern progressista, i també de l’església catòlica de Rouco i companyia. Ens recorda que l’afició bel·licista d’Aznar va produir les majors concentracions de la historia des de la transició, i ho resumeix que aquest partit es sinònim de conflicte i negativitat. Ens il·lustra amb la censura fotogràfica a València per les imatges del cas Gurtel, i defensa la llibertat d’expressió. Va mes enllà amb la censura popular, quan ens comenta l’esbroncada rebuda a les Balears pel militant del partit que en un acte va parlar en català, i ho remata dient que son un estímul per la mobilització.

 

Com deia aquell, si no hi vas ells tornen, el problema es que tant ells com els que ho advertien son la mateixa cosa, encara que això no ens ho diuen, però per exemple es pot comprovar al País Basc on governen el frau electoral que ell mateixos han creat sense cap escrúpol, ni problema.  Aquest mot de progressista, crec que com els termes de dreta i esquerra, cada cop son més llunyans, i una majoria ha anat a parar a un centre entre els dos mots, què difícilment es podria definir, segurament el partit popular defensa uns valors morals basats en la religió, i en altres règims no precisament democràtics, què topen amb la evolució natural de les coses, però també es cert que el regim que abans comentava ha estat ignorat pel progressisme de fireta socialista, amb una llei de la memòria històrica, que te tot menys memòria, i una llei de partits, què per cert ara ràpidament es posaran d’acord per endurir, totalment arbitraria i antidemocràtica què els dos avalaran.

 

Ens parla de censura pel cas Gurtel i pel català de les Illes, quan ells i els seus mitjans han censurat qualsevol informació de les consultes populars, i quan no han mogut un dit, apart de posar pals a les rodes, per no deixar que el català sigui oficial a Europa, d’altra banda en el tema consultes el seu tarannà els porta a no voler preguntar, mes enllà de les respostes, un autoritarisme  no precisament progressista.

 

Son dos gotes bessones que es necessiten mútuament, i amb un interès comú que els uneix fortament, la identitat nacional, i el pensament únic per damunt de qualsevol interès legítim, i per justificar-ho utilitzen tota la seva legalitat, especialment en el cas del País Basc i Catalunya, on segueixen convertint aquest territori en segona categoria, en matèria econòmica amb un espoli sense precedents, o unes infraestructures que fan riure, com hem pogut comprovar els últims anys.

 

Ara el Ferran de torn, disfressat de modernitat, ens vol vendre la moto del poli bo i el poli dolent, quan ja la majoria hauria de saber que la policia nomes n’hi ha una, i aquests dos estan al mateix bàndol, i amb els mateixos objectius.

 

 

LA EXCEPCIONALITAT I LES LLEIS DE FIRETA

Sense categoria

Dues qüestions han estat cabdals les ultimes hores a Catalunya, el temporal de neu, i la ineptitud un cop més de la gestió des de la conselleria de la Generalitat, i avui mateix l’aprovació de la llei de consultes populars amb el vot del tripartit, i en contra de la resta, inclosa CIU, què amb la seva ambigüitat característica, avui ha tocat la careta de sobiranista, amb una llei de pa sucat amb oli que dona idea de l’ambició de l’estatut en quarantena que desenvolupem.

El consell de govern ha defensat haver donat una resposta eficient al temporal de neu, tot hi admetre aspectes millorables, i han demanat disculpes per la manca d’informació a la gent atrapada a la carretera en els seus cotxes o perduts a les estacions de tren, i on hores d’ara encara hi ha carreteres tallades, i 100000 abonats continuen a les fosques sense haver recuperat la normalitat elèctrica, també s’ha explicat el viatge a Palma del Conseller.

 

 Una nova nefasta gestió de la conselleria d’interior capitanejada per Iniciativa, i on el secretari general Joan Boada, donava la raó a la ciutadania de la manca d’informació, amb un to que semblava més una broma macabra que una explicació dels fets.  Es van produir una sèrie de descoordinacions  que van provocar aquest gran caos, titllat per sortir del pas d’excepcional, i defensant la ineptitud amb atacs als governs de CIU en situacions similars.  Estem d’acord que no es normal aquest temps, i que per tant no podem estar preparats com a centre Europa o els països del nord on es el seu clima habitual, però tampoc patir aquest caos on avui encara molts ciutadans segueixen patint les conseqüències, i agreujat per aquests gestors que no assumeixen mai cap responsabilitat, i van deixant la seva petjada a cada tema que succeeix, i què sentint a segons qui sembla un insult a la intel·ligència de tota la població.

 

Pel que fa al segon tema, la llei de consultes ha estat aprovada amb els vots del tripartit, i els contraris de CIU pel fet de l’autorització de l’estat final, i per PP i Ciudadanos en contra sempre de qualsevol mesura democràtica, fins hi tot aquesta que segueix clarament els preceptes de la sagrada Constitució.

 

Es la política de la imatge, en aquest cas Esquerra ho ha venut com un dels seus productes estrella, i què en realitat no aporta cap novetat amb anterioritat a tenir la llei, ja que qualsevol referèndum haurà de passar per l’autorització estatal, o sigui a la pràctica acabarem preguntant el que l’estat vulgui, i per això no calia cap llei.  Es molt trist veure com es tiren els plats pel cap ERC i CIU per veure qui es més independentista, quan la primera esgrimeix que la llei compleix escrupolosament la constitució, cosa que limita tant la llei que un partit independentista i sobretot democràtic, ja hauria de valorar que no val la pena, i el segon defensant una ambició que mai han demostrat alhora de la veritat, i què segurament amb l’amenaça de Joan Laporta a la cantonada temen la fugida de vots sobiranistes d’aquest partit, clarament amb mentalitat autonomista.

 

En definitiva, dos retrats de la mena de política i de politics que tenim a l’actualitat, no hi ha ambició, nomes s’ofereixen miratges sense substància real, i a falta d’ambició nacional, la gestió en situacions d’emergència fa aigües per tot arreu. Ara més que mai cal una regeneració que sàpiga gestionar les situacions, i que jugui amb la realitat, i no amb disfressar-la, ja que al final les conseqüències son per tots.

LA POLÍTICA DE LA REPRESSIÓ AMB CORTINA DEMOCRÀTICA

Sense categoria

Els últims dies han succeït uns quants fets que confirmen, si es que calia, la democràcia de fireta que ens vol oferir l’estat espanyol, i les similituds amb una època que va acabar fa més de 30 anys, però que algunes actituds la conserven ben actual. Trobem la resposta espanyola a la proposta pacifica de l’esquerra abertzale, l’intent de criminalització de l’Uriel Bertran i de pas la coordinadora de les consultes, la condemna  al propietari de la Llibreria Europa Pedro Varela, per difondre unes idees que altres poden repetir sense rubor, o la prohibició de llibertat de vot als diputats del PSOE-C, en l’afer de prohibició de les corrides de toros.

Els molts militants i afiliats socialistes que han col·laborat amb la recollida de signatures per la prohibició de la tortura taurina a Catalunya, han demanat llibertat de vot en la definitiva votació al Parlament, com ja va succeir amb el seu tràmit, i ja que aquesta qüestió no te posició en cap congres del partit, però en Jose Zaragoza, ja ha descartat aquesta opció, dient que respecta la pluralitat d’opinions, però que un grup te que posicionar-se per majoria. Se’ns dubte el tarannà nacionalista espanyol d’aquest partit no pot permetre cap diferència amb l’estat, i per tant no vol respectar la llibertat de cada diputat, això en qüestions mes materials o polítiques es podria mig justificar, però en qüestions de pura ètica o morals evidentment no, i aquesta ho es.  Per tant un cop més demostren el tipus de democràcia que volen, i quines son les seves prioritats.

 

El propietari de la llibreria Europa Pedro Varela, ha estat condemnat a 2 anys i 9 mesos de presó per difondre idees genocides, i atemptar contra els drets fonamentals pel caràcter de difusió del nazisme del seu establiment, i amb el raonament que la justícia empara la llibertat d’expressió, però no el discurs de l’odi, comprovat amb tot el material confiscat i la temàtica de les seves conferencies.  Es curiós com aquesta condemna justa en una democràcia, resulta que no s’aplica per exemple a la Falange, què pot organitzar manifestacions, i fer els seus actes, quan era el partit hegemònic de la dictadura franquista i segueix amb el seu discurs xenòfob i de l’odi, o com no s’aplica a determinats personatges col·laboradors actius del regim del terror, i què han seguit la seva carrera política amb tota normalitat, i on avui en dia encara no s’han anul·lat els judicis franquistes, ni condemnat absolutament a ningú, posant un vel fosc sobre un període molt negre i sagnant, de la mateixa línia que el nazisme que difon la llibreria Europa.

 

Per últim, voldria incidir amb l’intent de criminalitzar al portaveu de la Coordinadora per les consultes Uriel Bertran, i de passada tot el moviment, per haver-se entrevistat amb Arnaldo Otegui fa 9 mesos en un dels molts contactes de l’associació per explicar el fenomen de les consultes. El portaveu del PP Leopoldo Barreda, ja ha demanat un seguiment judicial sobre el tema, amb l’argument de que tot el que desborda la legalitat ha de tenir una resposta clara , i més clara del que ha estat fins ara a Catalunya. Aquest procés democràtic i pacífic de la societat civil, ha deixat en fora de joc a l’estat espanyol i els partits d’aquí, i han de buscar per tots els mitjans vincular-ho amb la violència per poder actuar.  Aquesta tàctica els ha funcionat perfectament al País Basc, on amb l’oferta de l’esquerra abertzale per un procés polític sense violència, volen respondre amb un enduriment de la llei de partits per part de PSOE i PP, per impedir de totes totes la participació d’aquest moviment cabdal de la societat basca en qualsevol elecció, sense escoltar cap procés de diàleg, i amb la via policial pel terrorisme, i la del silenci per la societat civil, donant tota una lliçó de franquisme actualitzat.

 

En definitiva, son actituds d’un estat que ja no s’amaga en segons quines decisions, i què cada cop es mostra més tal com es, i amb una cosa més greu, no te la més mínima intenció de canviar.

LES VISIONS DE L?ESTATUT SEGRESTAT

Sense categoria

Encara que ara sembla que per prudència o per por a la resolució els partidaris de la via autonomista no en parlen gaire, ja una llei orgànica retallada, massacrada i adulterada, què es troba segrestada per 12 membres d’un tribunal totalment fraudulent i polititzat, amb una sentència que es fa esperar ja més de dos anys, i què de moment a falta de demanar un rescat, sembla que el segrestat es mante viu, però amb les constants vitals cada cop mes retallades, i amb diferents reaccions depenent de la opinió de cada sector.

De les ultimes reaccions escoltades destacaria, la del magistrat del Tribunal suprem, José Antonio Martín Pallín, que ens comenta que si la sentència es adversa, no serà amb intenció de causar-li un greuge, potser es que te una concepció de l’estat de les autonomies que no encaixa amb la constitució, aquesta no es un fòssil, i es podria acabar adaptant a la voluntat del poble. No creu que digui no a la totalitat del text, si no que hi ha matisos, i defensa que el tribunal sempre dictamines abans del referèndum.  Un altra opinió destacada es la del president del Parlament, Ernest Benach, que creu que una sentència abans de la campanya electoral seria d’una irresponsabilitat total, i què seria un factor desestabilitzador de la política catalana, i afirma igualment que els ciutadans tenen fatiga de la mateixa política.

 

De fet abans d’entrar en campanya electoral, era un tema recurrent, per veure qui treia més pit, i explicar no ser quans plans A, B o C, que resumint i bàsicament era acatar la sentència amb més o menys soroll, i poca cosa més, ara aquest magistrat ens diu que el famós tribunal no li vol fer mal a l’estatut, i què potser el problema es que no encaixa amb la constitució, cosa difícil de creure desprès de les retallades a consciencia sofertes a les Corts Generals, i on gairebé tot el que tenia d’ambiciós va anar caient com la fruita madura, i sobretot desprès del refrenament de la població.  Tot seguit, i en una frase delirant, ens diu que la constitució es pot adaptar al poble, ja que no es rígida, quan tothom sap que amb 30 anys nomes s’ha hagut d’adaptar un cop pel tema d’Europa, quan altres textos moderns constantment estant evolucionant, a més sap que el mecanisme per la reforma la fa gairebé impossible, per això a aquestes alçades explicar sopars de duro ja no colen.

 

Pel que fa al President del Parlament, ens diu que ara abans de la campanya seria una irresponsabilitat i una hecatombe, aquest senyor teòricament d’un partit que defensa la independència, i què recordem que en exercici del seu càrrec ja ha negat dos cops el debat sobre el tema, en forma de iniciativa popular, ara te por a una sentencia presumiblement desfavorable, què es un dels trumfos que encara ens queden per activar encara més els partidaris de l’estat propi, i deixar sense arguments els defensors de la via autonòmica, si es que encara ens en queda algun. Aquesta joia de la corona presentada totalment despullada davant la opinió publica, es un regal en forma de vots per la independència, i per obrir els ulls a més d’un i el tribunal ho sap, per tant dubto que emetin la sentència amb anterioritat.  El que ja es esperpèntic es la por d’un independentista a un fet altament favorable als nostres interessos, cosa que entre altres coses demostra que no es la seva prioritat, com a mínim el seu pla A, i opten per formules com el dret a decidir en la línia ambigua convergent, per no donar un pas endavant.

 

En definitiva un estatut que serveix de moment per treure la careta a més d’un, i descobrir les prioritats que ara mateix ja en el parlament català, i què estant lluny de la via de l’estat propi.

 

 

PROMOCIÓ GRATUITA DEL FEIXISME A LA UNIVERSITAT

Sense categoria

La conferència que Rosa Diez, líder d’aquest partit ultra nacionalista espanyol UPyD, va realitzar a la Universitat Autonòma de Barcelona, va gaudir d’uns incidents, com ja hem vist altres cops amb altres personatges, amb grups d’estudiants intentant boicotejar l’acte i escenes de violencia, que finalment van acabar per provocar que l’acte es celebres en un indret de la facultat diferent del previst, i amb forta seguretat per evitar mals majors.

Els fets van succeir en aquesta universitat barcelonina, ja fa dies va succeir quelcom similar amb la conferencia del ex lehendakari Ibarretxe, desenes d’estudiants van tractar de boicotejar la conferència amb crits de feixista, llençant pots de pintura, i fins hi tot sacsejant la seguretat del personatge. Finalment es va haver de traslladar en un altre indret, i el degà de la facultat, en Salvador Cardus, intentant explicar el tema de la llibertat d’expressió ha acabat igualment ruixat de pintura.  Aquests grups amb senyeres estelades, i fent referència al seu independentisme es van comportar com uns energúmens, i van anar contra una majoria que si volia sentir les explicacions de la Rosa Diez, i entrar en el debat correcte de les idees.
Realment aquest personatge i el seu partit, son la expressió del populisme nacional espanyol, amb un clar discurs xenòfob pel que fa a qualsevol identitat que no sigui l’espanyola, i especialment contra la catalana, amb un discurs proper a altres temps, i què amb la demagògia per bandera fa del seu feixisme la defensa d’uns valors patris que els semblen en perill, i que en una pretesa democràcia no semblen adients. Aquest espanyolisme ranci vol ser el substitut del que ha representat Ciudadanos, i que sembla tenir els mesos comptats, i per tant es donen a conèixer amb accions concretes com la que va protagonitzar un dels seus membres destacats a Barcelona, amb la queixa pel català a Air Berlín, i on la seva líder intentarà fer forat en aquest sector de la població.
Dit això, crec del tot injustificable, primer que un cop organitzat aquests actes amb personatges podríem dir amb un tarannà democràtic força dubtós, mereixen un respecte, i poder debatre les seves idees amb altres com manen els canons de la voluntat popular més simple. D’altra banda aquests suposats independentistes s’haurien d’adonar que van fer exactament el que la Rosa Diez i el seu partit volien, per poder fer publicitat gratuïtat d’un acte que hagués passat força desapercebut degut a la poca influencia del seu partit, i que ara han aconseguit magnificar i entonar la cantarella de màrtirs, i tota la seva demagògia en forma del nacionalisme català i el nazisme com una mateixa cosa, en contra de la democràcia que ells defensen.
S’hauria d’evitar caure en aquest parany molt ben pensat per aquesta organització, i què ja forma part de la seva campanya, un parany on ha caigut el degà de la facultat per la seva autorització a l’acte saben els precedents anteriors, i posteriorment aquests estudiants que pensant que defensen una causa i uns valors, escullen la pitjor manera de fer-ho, donant carnassa per aquest grup amb tics feixistes, què no deixarà passar l’oportunitat per amplificar els incidents al màxim.
En definitiva demanaria actuar amb mes intel·ligència, i utilitzant tots els arguments que tenim que son molts i variats amb una radicalitat democràtica que ens ha de caracteritzar, per contrarestar aquesta caverna espanyola que vol fer forat amb el seu projecte, què prou be coneixem.
 
 

.

GINEBRA 2010 I ARRIBEM A LES 100000 VISITES

Sense categoria

Us dono a conèixer la nota des de Deumil.cat sobre la manifestació propera del 8 de maig a Ginebra davant la seu de l’ONU, i que ha de ser un nou pas cap a l’estat propi i cap a la unitat independentista.  Alhora volia donar 100000 gracies per arribar a aquesta xifra de visites que no imaginava al obrir aquest bloc i que amb l’ajuda dels lectors ha estat una realitat demostrant que res es impossible si es vol amb força.

En el darrer any els independentistes hem de recordar quatre dates: el 7 de març de 2009, quan vam celebrar la gran manifestació a Brussel·les sota el lema “Volem un Estat Català”; el 13 de setembre de 2009 quan va tenir lloc la Consulta per la independència a Arenys de Munt; el 13 de desembre de 2009 quan va tenir lloc la primera onada de la Consulta Nacional per la independència, i el 28 de febrer de 2010 quan es va fer la segona onada de la Consulta Nacional.

L’èxit que representa el conjunt d’aquesta mobilització per la independència del nostre país és extraordinari. El nombre de persones que han expressat el seu desig de poder celebrar un referèndum vinculant per l’autodeterminació de la nostra nació, més encara, per la independència és enorme i demostra la voluntat inequívoca de donar un salt endavant en l’expressió de la nostra sobirania.

Tanmateix, els catalans no podem oblidar que el 16 de juny de 2009 i el 22 de desembre de 2009 la Mesa del Parlament de Catalunya, amb el seu rebuig unànime a les Iniciatives Legislatives Populars que vam presentar, va negar-nos el dret a què la independència pogués discutir-se amb normalitat en el si de la Cambra Catalana.

La posició real dels polítics que ens representen, no en manifestacions més o menys populistes, sinó allà on s’expressa de forma oficial i s’hauria de decidir el nostre futur, és la negació a l’exercici de la voluntat popular.

Els ciutadans no podem restar al marge d’aquests fets. Hem avançat molt, però també ens queda molt per fer.

Els catalans hem de continuar arreu aquesta lluita fins la victòria final i per això té més sentit que mai continuar progressant amb la nostra reivindicació. Té el màxim sentit continuar la Consulta Nacional fins el final al mateix temps que sortim a demostrar al món qui som i que volem.

Per això us animem i us convoquen a treballar units per tal que el proper 8 de maig ens trobem pels carrers de Ginebra per portar a l’ONU el nostre manifest de llibertat per a la nostra nació.

Creuem el Pont. Cap a l’ONU per l’Estat Propi.

Consell de deumil.cat

 

LA PARANOIA TAURINA

Sense categoria

Aquests dies en el Parlament de Catalunya es segueix el procés per la ILP per prohibir les corrides de toros, amb les compareixences favorables i desfavorables, amb una explicació raonada de cada argument, bé, això de raonada es un formalisme, ja que les essències més hispàniques han posat el crit al cel, i han començat la seva feina de barrejar molts temes alhora, i desvirtuar un debat que en principi era i hauria de ser prou clar. Com sempre han pregonat des de les espanyes de no barrejar política i esport, ara s’hauria de dir no barrejar política i tortura animal.

Aquest debat que ara te entretingut al Parlament, què de totes maneres, i degut al seu poc poder decisori no te massa més feina a fer, ha encès les alarmes a l’estat, ja que una de les icones de l’anomenada cultura espanyola pot quedar anul·lada en territori català, i percebries més clar la diferencia entre una cultura i l’altra, cosa que la voluntat uniforme “una grande y libre”, li deien, no pot permetre. La comunitat de Madrid ha decidit començar la declaració com a bé d’interès cultural de les corrides de toros, què posteriorment cada ajuntament haurà de protegir, i les escoles incorporaran als seus programes educatius. Una mesura sorpresa, ja que la festa com l’anomenen, no està en perill en aquests territoris, i a més formar les noves generacions amb la promoció de la tortura animal com un fet normal, no el veig el millor mètode pedagògic, però la paranoia nacionalista espanyola te aquestes coses.

 

S’han vist els últims dies diferents reaccions, com les de la socialista Leire Pajin, que troba inacceptable que es frivolitzi amb la violència de gènere, i es compari amb els toros, demostra la sensibilitat pel dolor i la tortura d’aquest personatge, o la de Toni Bolaño sempre al Servei del regim, dient que si “es tortura en català, es tortura amb glamour”, suposo amb clara referència als correbous, però amb una diferencia molt clara que no crec l’interessi massa, ja que la seva xenofòbia contra Catalunya l’impedeix veure, que els toros  se’ls tortura fins la mort i els correbous no, em sembla que ningú se li acudiria relacionar els dos temes, i menys barrejar temes de sentiment nacional amb la civilització assolida se suposa al segle que vivim, i què impedeix fer segons que.

 

Les compareixences, per part dels defensors es demana respecte i els antitaurins apel·len a l’ètica i la moral. Destaca el torero Joselito, vinculant la seva espanyolitat amb el fet de ser torero, o l’expert de l’associació de veterinaris Enrique Zaldivar, explicant la lenta agonia que pateixen aquests animals que acaben morint ofegats per la seva pròpia sang, i ha recordat la prohibició a la Unió Europea de les puntes de pica per la seva crueltat. Fins hi tot un filòsof ha dit que els defensors dels toros mostren clar símptoma de poc desenvolupament moral i intel·lectual, cosa que ha indignat alguns polítics.  També hi ha hagut una referència clara a la prohibició en el seu dia a les Illes Canàries que no va provocar enrenou, i en canvi ara a Catalunya sí. S’ha insistit des de la part defensora del toreig, en una persecució a la identitat nacional espanyola, arribant a comparar la prohibició amb la censura franquista, i atribuint tot al fanatisme d’uns quants.

 

En definitiva, el que va començar com una anècdota, i què va arribar al Parlament i va ser votat per la seva tramitació favorablement, ara es interpretat per Espanya i els seus defensors, com una amenaça pràcticament de la seva sobirania, i un atac a la identitat espanyola, amagant el vertader debat de fons, què es la defensa d’uns valors que res tenen a veure amb una festa, ni tradició cultural, sinó amb la barbàrie i la defensa sense complexos de la tortura i el patiment, cosa que demostra la mentalitat dels seus defensors, que només barrejant els temes han trobat arguments falsos, què en el fons amaguen la constatació de que no volen tolerar que res deslligui la identitat espanyola i la catalana, ja va passar amb la persecució amb les seleccions esportives, i ara també passarà amb el que ells anomenen festa nacional.

 

Una prova més del tarannà d’aquest poble què no tolera cap diferencia, i menys si be de terres catalanes.

 

 

 

 

NIT DE NORMALITAT I ESPERANÇA A CATALUNYA

Sense categoria

Aquesta passada nit han succeit dos esdeveniments, què han marcat per un costat el que hauria de ser una normalitat, portar el debat de la independència a traves de les consultes per la televisió catalana, i per un altre  costat l’anomenat acte d’estat a Sabadell, on persones com en Lopez Tena, Oriol Junqueras, Joan Carretero o Joan Laporta, encara que aquest últim en un vídeo enregistrat, han escenificat aquesta unitat de l’independentisme que tant necessaria hauria de ser per portar a bon port la nau de l’estat propi, en les properes eleccions al Parlament.

Efectivament, el programa Banda Ample de TV3 va dedicar el seu debat a un tema com la independència, què ja fa temps que hauria d’haver fet, i què contrasta amb el silenci informatiu que acostuma a tenir la cadena amb aquest aspecte. Hi havia un plató ple d’estudiants universitaris, i uns resultats de les enquestes del programa, on destaca que un 70 % de ciutadans voldria un referèndum d’independència, i a la pregunta de que votarien, un 40 % favorable, un 47 % negatiu i un 12 % de indecisos.  Les dades tornen a constatar que una gran majoria voldria un referèndum vinculant sobre la qüestió, i deixa en evidència la decisió d’ignorar el tema dels nostres polítics, i per altra banda confirma que les diferencies entre positiu i negatiu cada cop es més curta, amb la incognita dels que no saben o no contesten, tot això sense una campanya oficial, i un tracte igual de les dues postures en els mitjans, a més d’una possibilitat real de decidir de veritat sobre la nostra situació política, o sigui  que tothom pot entendre perque l’estat espanyol no autoritza fer la consulta, ja que evidentment no veu clar que la dependencia espanyola triomfés.

 

Van sortir arguments econòmics, socials i culturals per esdevenir independents, per contra els legitims partidaris de seguir com ara, van esgrimir motius sentimentals i hipòtesis no demostrades, com les revoltes socials o la dependencia del mercat català de l’espanyol, i una molt utilitzada ,com es que ara no es el moment, ja que abans hi ha la crisi, l’atur i altres temes, que es va resoldre molt be, dient que si ara no es el moment per la situació que ens trobem, i quan l’economia es recuperi i la ocupació sigui acceptable tampoc, quan es el moment.  Evidentment la oportunitat ha vingut ara, i es un tema de màxim interes, i què en una campanya pacifica i democratica pocs arguments contraris reals podrien sortir. Destacaria també que la minoria que optava per seguir com fins ara amb discursos conciliadors, van acabar per descobrir la seva vertader ànima espanyola. El més positiu treure la paraula independencia de l’armari, ja que el debat entre primers espases de les dues opcions, la televisió catalana encara no se l’ha plantejat, i demanaria que no trigués massa a fer-ho.

 

Pel que fa al tema de Sabadell, cadascú des del seu paper, va encoratjar a lluita pacificament per l’estat propi, i potser el més pràctic va ser en Carretero, que va dir que la vertadera consulta seran les eleccions, i els diputats que tregui una formació que opti per la independència, i una dosi de realisme necessaria al dir que quan Catalunya sigui un estat, evidentment necessitarà un cementiri nuclear, ja què quan s’assoleix un estat, vol dir assumir tot el que comporta, i d’això tothom n’ha de ser conscient.

 

Aquestes diferents opcions a l’escenari, van fer imaginar el que suposaria la unió de l’independentisme com opció electoral, i que per responsabilitat de tots plegats esperem succeixi pel be del projecte, ara es el moment, i tant sols cal una empenta final.

EL SUPORT DEL PARLAMENT A LES CONSULTES, ES PURA ESPECULACIÓ

Sense categoria
La comissió d’afers institucionals del Parlament, ha aprovat  una proposta presentada per Esquerra, i pactada amb CIU sobre el dret a l’autodeterminació, i el reconeixement a les consultes populars sobre la via de la independència. Els dos grups han mostrat el seu vot favorable, Iniciativa ha optat per l’abstenció, i en canvi el bloc més espanyol o constitucionalista format per PSOE-C. PP i Ciudadanos, ha estat contrari.

La portaveu d’esquerra ha mostrat la seva satisfacció, i el seu suport a l’exercici de la democràcia, què ha referendat la resolució aprovada, què en diferents punts ens parla de la ratificació  sobre el dret a l’autodeterminació de la nació catalana ja adoptada anteriorment en altres ocasions, el reconeixement a les consultes efectuades a més de 250 municipis, i la seva participació de la societat civil, el suport i encoratjament per les properes onades de consultes l’abril i el juny, el compromís del Parlament per impulsar i poder exercir el dret a decidir, i la constatació del creixement entre la societat del moviment per la via de la independència.
Un altre miratge al Parlament dels partits polítics actuals, quan per dos cops la mesa del Parlament ha negat una ILP ciutadana amb la mateixa pregunta que ara dona suport en les consultes, i què simplement instava a recollir les signatures necessàries i debatre el tema, amb una resposta de tots els partits sense excepció negativa, ara i a instancies del partit que més crèdit te que recuperar en el tema, i on malauradament per ells, la credibilitat costa molt de guanyar i molt poc de perdre, junt amb una Convergència que te en l’ambigüitat sobre el dret a decidir la seva identitat, i què utilitza amb frivolitat aquestes paraules buides de contingut, ja que la paraula independència no existeix en el seu vocabulari, i on tanta indefinició ja fa riure per no plorar.
Per part d’Esquerra, ferma defensora de la famosa llei de consultes que sembla o ens volen vendre ens donarà la clau de totes les decisions, quan tothom sap que l’autorització de l’estat final invalida qualsevol utilitat d’aquesta llei, més que propaganda electoral i demagògia a raig.
CIU, què procura que les seves primeres espases no es mullin amb les consultes, ara hi dona suport, sobretot en el punt de que el Parlament impulsarà el dret a decidir i el reconeixement de l’autodeterminació, cosa que ells no portaran en el seu programa, i com ja he comentat abans la seva prioritat es arribar al govern i nedar entre dues aigües.
ICV i el federalisme plurinacional que ens explicava l’altre dia el seu líder Joan Herrera, es una formula esperpèntica que saben no es pot dur a terme, ja que en cas de ser la desitjada, necessita d’un altra part que evidentment no la vol, i ha optat per l’abstenció, o sigui treure importància a la opinió de la gent, la base de tota democràcia.
PSOE-C, PP i Ciudadanos, han votat contràriament, i han demostrat que son un bloc que si no dona suport a l’autodeterminació reconeguda per la ONU, i signada per tots els seus estats membres, ni a la democràcia participativa en forma de consulta popular, estant negant l’essència més pura de la democràcia, i demostra el tarannà d’aquests tres partits on la seva idea nacional es indiscutible, i passa per damunt de qualsevol opinió de la ciutadania, em sembla un fet molt greu en una democràcia.
En definitiva un altre cortina de fum que no ens ha de fer perdre el temps, ja que hi ha molta feina per fer per arribar a poder decidir el nostre futur, que si depèn dels partits actualment instal·lats al Parlament no canviarà gaire, de nosaltres depèn canviar-ho.
 
 

 

CORBACHO: EL MAL EXEMPLE SOCIALISTA A L?ÀREA METROPOLITANA

Sense categoria

El que es remoreja com a número dos socialista a les properes eleccions al Parlament de Catalunya, amb una clara mostra de que el sector més PSOE del partit es el que domina la situació, i durant la seva època com alcalde d’Hospitalet, es podria veure involucrat en un cas de frau econòmic relacionat amb la sospitosa adjudicació  del projecte, i les obres del recent inaugurat Hospital “Moisés Broggi” del Baix Llobregat, segons consta a l’informe de la Sindicatura de comptes.

El president de la Generalitat, i la ministra de defensa Carme Chacon, aquella que tant havia de fer per la Catalunya optimista, van  inaugurar el recinte amb un d’aquells actes que tant agraden la classe política, com es en aquest cas un hospital nou de trinca que donarà servei a  300000 persones, i on amb molt mal gust van dedicar el mateix temps a l’acte en si, que a dir que bons que som i que dolents son els de CIU. De totes maneres el tema es l’informe de la sindicatura de comptes, on es revelen contractes i pagaments duplicats i un sobrecost injustificat d’11’7 milions d’euros, i què esquitxa directament al ministre de treball espanyol Celestino Corbacho, en aquell temps president del consorci sanitari responsable de l’hospital.

 

El cost de l’obra es de 113 milions, i te un seguit d’irregularitats manifestes que comencen  amb l’adjudicació a dit del projecte de construcció, saltant-se el procediment habitual, desprès els arquitectes havien d’entregar el projecte el febrer del 2005, però no consta que ho fessin, i dos anys més tard van tornar encarregar el projecte als mateixos arquitectes, cobrant dues vegades per la mateixa feina, amb un import de 2,8 milions d’euros. A més l’empresa constructora va entregar el projecte amb 8 mesos de retard, cosa que no va suposar cap penalització, tot hi figurar en el contracte. Apart el contracte amb les empreses constructores superava en 7,4 milions el preu d’adjudicació, i mesos més tard, sense cap motiu aparent es tornava a signar amb un augment de 6,9 milions més. Per últim s’ha detectat modificacions que suprimien partides de la construcció, i incorporava per exemple honoraris de la direcció d’obra i altres partides alternatives.  Tot plegat les irregularitats s’enfilen a 11,7 milions, per incomplir clarament tots els principis normatius, i esdevenir un frau de primera magnitud.

 

Aquesta es la política que aplica el partit socialista en el seu feu de l’àrea metropolitana, on ara amb el projecte de llei de vegueries vol tornar a crear aquest nucli de poder, què controla amb ma de ferro, i on han començat a saltar casos com el de Santa Coloma, i ara aquest entre d’altres. Han creat una xarxa on el domini als principals ajuntaments i consorcis públics, generen un negoci de poder molt beneficiós.  També son experts en canviar alcaldes a mitja legislatura quan el seu cicle s’esgota, per presentar la seva nova aposta ja des del càrrec, i amb l’avantatge que això els suposa.

 

En aquest cas la sindicatura de comptes ha descobert aquestes presumptes irregularitats que veurem com acaben, o si al final s’acaben tapant les vergonyes per descrèdit encara més de la política, i d’aquests ciutadans de l’àrea del Llobregat, què tenen a la seva ma donar un canvi democràtic, però segueixen insistint en el mateix projecte passi el que passi, i don el PSOE-C treu la seva bossa de votants més sucosa.

 

La desafecció amb casos com aquest es normal, i més si veiem que diferent es tracten els mateixos delictes segons qui els hagi comes. El poder corromp, i el que s’exerceix durant tants anys per part de les mateixes persones no es una excepció, però si que es una anomalia democràtica, què genera un caciquisme amb dret a tot, com poc a poc es va destapant.