Número 13 Cactus, per Tomàs Bosch Cita per a sopar, per Pere Màrtir Anton El mal el fan ells: els altres, per Limon & Juli Vert Fora de cartellera: Tres colors: Blau, per Anna M. Villalonga La terra que el temps oblidà, per E. R. Burroughs L’altra cara de la lluna: Els simiots dels Pirineus: llegenda o realitat? L’espera, per Josep Payà Àlbums de família i altres colps amagats, per Josep Sanchis Matí d’hivern, per A. S. Puixkin Dolça amargor, Rocío Abelenda Format: 14 x 21 cm. / Enquadernació rústega amb solapes / Tapa flexible plastificada 110 pàgines PVP: 8 Euros

Detalls del contingut:

Cactus. Tomàs Bosch – La dona surt del bany, travessa
el passadís i entra desimbolta dins l`habitació. Va completament en
pèl. Roba: zero. L`home, mig al.lucinat, se la mira de dalt a baix,
sense pestanyejar. “Vols dir que t`ha agafat son?”, pregunta na Maria
mentre, amb una suau empenta, tomba la presa sobre el matalàs. “Son?”,
s`estranya en Joan, més despert que mai…

Cita per a sopar, Pere Màrtir Anton – “El forn en
marxa, les espelmes, la llum una mica suau… Perfecte! Les dues copes
de vi al mig de la taula, una ampolla de vi oberta i a esperar”. Un
relat que parla sobre les relacions de parella, sobre la soledat, sobre
la frustració, i sobre la por de fer el ridícul. Amb un gran mestratge
i un domini absolut del relat curt (només són dues pagines), l’autor
aconsegueix presentar-nos una història que ens sorprendrà. És un
d’aquells casos en què allò que no es diu en el relat, és més important
que el que es diu; de fet, la història es troba fora del relat, i el
lector haurà d’imaginar-la pel seu compte. Un intressant exercici
literari, que presenta una realitat viva, actual, del món de les
relacions afectives.

El mal el fan ells: els altres. Limon & Juli Vert
– Relat en vinyetes. “En el món només hi ha dolenteria. Els polítics
són uns corruptes, els banquers uns usurers, els capellans uns
hipòcrites i uns farsants. La joventut està perduda, els empresaris són
uns explotadors, i els ciclistes uns ionquis…”

Fora de cartellera: Una visió particular sobre algunes pel.lícules
que susciten interès més enllà del seu moment en cartellera. En aquest
número: Tres colors: Blau. Anna M. Villalonga

La terra que el temps oblidà, cap. 4. E. R. Burroughs
– Quarta part d’aquesta novel.la de ciència-ficció que arranca de
l’escenari bèl.lic de la Primera Guerra Mundial. L’obra ha estat
objecte de diverses adaptacions cinematogràfiques. En aquest capítol,
la tripulació del submarí U-33 arriba a un misteriós i desconegut
continent dels mars del sud.

L’altra cara de la lluna: una secció que t’esborronarà, de la mà d’Emili Gil. En aquest número: Els simiots dels Pirineus: ¿llegenda o realitat?
– Els simiots eren uns éssers amb aspecte de simis, mig animals mig
humans, banyuts, peluts i dolents que rondaven per boscos i muntanyes i
de vegades baixaven a les valls per a destrossar collites i ramats.
Podien entrar fins i tot en les poblacions, on espantaven la gent i
robaven la mainada. Alguns veuen en ells una reminiscència de la lluita
ancestral que enfrontava els pobles primitius del bosc amb les noves
comunitats agrícoles sedentàries. ¿Potser són una raça perduda,
oblidada? ¿Una baula ignorada de la cadena evolutiva de l`home? ¿És el
simiot un parent dels Gigantopithecus trobats a la Xina i a l`Índia? ¿Un cosí del bigfoot (Estats Units), hibagon (Japó), yowie (Austràlia), sasquatch (Canadà), alma (Pamir), metch-kangmi
(Tibet)? En tot cas, forma part de les criatures l`existència de les
quals nega rotundament la ciència oficial, i que entrarien de ple en el
camp de la criptozoologia, com el mític drac o monstre del Loch Ness,
entre molts d`altres.

Dolça amargor, Rocío Abelenda – Em vaig col.locar en
un racó per a intentar passar desapercebuda. Però l`Albert em va veure.
Segurament em va buscar amb la mirada fins a trobar-me. Es va acostar
cap a mi. No tenia ganes de veure`l, però no podia fer-li un lleig.
Potser, si hagués sabut el que em diria més endavant l`hagués evitat.
“Núria, com estàs?”. Em va fer dos petons i se`m va quedar mirant. Crec
que aquest tipus de personatges esperen al llarg d`una vida el moment
oportú de xuclar la sang. Són com vampirs moderns amb tàctiques ben
diferents als de les novel.les. Xucladors de penes, s`aprofiten de les
debilitats alienes, i gaudeixen del regust dolç que els deu deixar
l`amargor dels altres.

L’espera, Josep Payà – El rellotge marcava quasi la una de la matinada. El corredor estava en silenci; les portes, tancades. Els llums havien disminuït i tot es trobava en penombra. També el seu ànim i els seus pensaments; feia exactament huit hores que havien arribat a l`hospital, i encara no tenia notícies de la seua dona. Va reiniciar el seu passeig. Quantes vegades havia recorregut el corredor? Mentalment contava els passos: un, dos, tres… I si el xiquet ha tingut problemes?… dotze, tretze, catorze… Segur que han hagut de fer-li la cesària… vint-i-tres, vint-i-quatre, vint-i-cinc… Potser l`anestesista no estava… trenta-cinc, trenta-sis, trenta-set… Per això han tardat tant, clar!… quaranta-cinc, quaranta-sis, quaranta-set… Quan va arribar a cinquanta passes es va detenir. Va pensar que potser estava just en la meitat, però no va poder calcular-ho molt bé perquè el corredor traçava una espècie d`U que li impedia veure el lloc d`on havia eixit. Va continuar caminant i comptant i pensant i desitjant no estar allí. Cent tretze passes. Bé, era un entreteniment com un altre…

Àlbums de família i altres colps amagats. Josep Sanchis
– Les fotos, com petits colps en blanc i negre i sépia que se`n diu que
et pugen per les venes com serps d`angúnia, et maten ara el present
d`alegria i de tristesa, tot barrejat com de salmaia, i amb un
punt agre de color. Viatges, a través de les imatges i del temps del
Gran. (sense voler ofendre les putes i les mares, Déu te`n guard
d`aquest oprobi!), per territoris i paisatges de la memòria, i cares
humanes, en aquelles efemèrides salvatges quan l`ogremonstre -el
tipet aquell que es velemava els sarments que no creixien segons el seu
gust, els torts, de tant de patir-, a qui li acaben d`arrancar la
penúltima estàtua eqüestre de Madrid, sí, quan l`ogremonstre no-nostre
es passejava pels carrers sota pal.li engreixat de casulla de rígid
bescoll i papada prominent, i anuències, mentre la resta dels humils
mortals sojornaven davall el trespol mínim d`algeps. I al celler, fosc
com la por. (…) Què has d`escriure sinó d`allò que et passa per fora
o per dins, bé exagerant-ho, bé no arribant-hi? Com contes allò que no
saps bé dir? Cada matí, cada nit, les mateixes històries del viure, les
mateixes però diferents, renovades i velles alhora com el pas
ineluctable dels dies i les hores. Poesia, prosa, malaprosa: ja no saps
com enfocar el món dels sentits mentre tants s`ofeguen en la set, en la
misèria de la guerra, els infants desplaçats sense sostre i un tros de
tela ni tendal, i orfes de pares morts sense rostre. “Fills de putes!”,
que en valencià això es pot dir sense malsonar. Qui ho siga de debò,
que ho sàpia, que l`improperi encara li ve gran.

Matí d’hivern. A. S. Puixkin – Un poema del genial
escriptor rus, amb traducció directa al català de Liudòvic Mikhaïl.
S’hi inclou l’original en rus, la transcripció fonètica i la traducció
al català.

Sobre els autors:

Rocío Abelenda (Camós, 1973). Sóc llicenciada en periodisme. He treballat en mitjans de comunicació com el Diari de Girona o el setmanari La Garrotxa. La meva afició a escriure relats tot just va arribar fa poc més d`un any. Em vaig aficionar a escriure petits relats animada pel meu fill de deu anys que va insistir en que m`apuntés a un taller d`escriptura literària impartit per l`escriptora Maite Carranza a la Fundació d`Estudis Superiors d`Olot. Aquest és el primer relat que em publiquen. Sempre m`ha agradat escriure però no m`havia atrevit fins fa poc amb els relats de ficció. També m`agrada molt llegir i poder comentar llibres en el club de lectura de l`AMPA del CEIP Pla de l`Ametller de Banyoles.

José Payá Beltrán va nàixer a Biar (Alacant) en 1970. És professor de Llengua Castellana i Literatura a l`IES Professor Manuel Broseta de Banyeres de Mariola (Alacant). Col.labora frequentment com a crític literari en el suplement Arte y Letras del diari Información d`Alacant. Ha publicat dues novel.les: Castilla o Los veranos, i Destilando fantasmas, ambdues en l`editorial Agua Clara; i diverses edicions crítiques: Beltenebros de Antonio Muñoz Molina i La tragedia española de Thomas Kyd, ambdues en l`editorial Cátedra. El relat L`espera és la seua primera obra dins la literatura catalana.

Sóc Josep Sanchis Carbonell. Vaig nàixer el dia de Santa Llúcia de 1957, al carrer del Delme d`Ontinyent. Segons ma tia Maria, més negre que una paella. Faig de filòleg i escric açò i allò. M`agrada la llengua per dins. I la prosa poètica dels textos més ben escrits. I el misteri sonor dels noms dels llocs. Em distrac pujant muntanyes i barranquejant. És per a mi un delit escoltar i veure l`aigua regallant; i el sabor dolç de les figues. Alguns dels títols i participacions literàries que he publicat fins ara són: A poc a poc el goig (poesia, 1990; Pedravella (poesia, dins Viure Ontinyent 1994); Tast de solitud (poesia, 1995); Històries a la plaça (narració, dins Set amb set, 1996); Antologia Poètica. Cants d`Amor. Ausiàs March. (selecció i edició, 1997); Vocabulari del tèxtil de la Vall d`Albaida (estudi etnolingüístic, 1999); Amæratge (poesia, 2000); Quadern argentí (llibre de viatges, 2005); Bocaviu (recull de fraseologia, 2007); Ontinyent, de la dictadura a la democràcia, 1968-1982 (història, amb Guillem Llin, 2008).

Aleksandr S. Puixkin (Moscou, 1799 – Peterburg, 1837). Escriptor rus, autor d`una important obra poètica, de gran rellevància dins de la literatura russa. Tingué també un paper important en la fixació de la llengua russa moderna. Cantant de la llibertat, en el temps de l`absolutisme totalitari dels tsars, va criticar el poder obertament, la qual cosa li causà molts problemes i diversos exilis. A més de poesia, va escriure també algunes obres en prosa: La filla del capità. La mort li sobrevingué a conseqüència de la greu ferida que patí en un duel, la qual cosa va contribuir a mitificar la seva figura.

Pere Màrtir Anton. Nascut a Barcelona el 1973, sóc matemàtic de carrera i informàtic de professió. D’afició: les matemàtiques i l’escriptura; les dues coses, ara per ara, només quan les meves dues filles, una de 3 anys i l’altra de gairebé 6 mesos, em deixen temps lliure, que no és massa sovint (i no me’n queixo!). Escric des de fa un munt d’anys, però és només recentment que m’he decidit a presentar alguns dels meus escrits. Escric perquè és la manera de plasmar totes les idees boges (i no tan boges) que em passen pel cap. M’agraden les històries que em sorprenen. Vaig fer un curs d’escriptura creativa en català a la Escuela de Escritores, i allà vaig poder publicar el meu primer relat: Vaixell resplendent (El sueño del gato, maig de 2008). Divideixo el meu temps de lectura en llibres de divulgació científica (principalment matemàtiques) i reculls de contes de diversos autors, i, esporàdicament, alguna novel.la. En La Lluna en un Cove he publicat anteriorment Casa amb celler (núm. 12).

Tomàs Bosch (Manacor, 1978). És llicenciat en Biologia per la Universitat de les Illes Balears. El 2007 va rebre el Premi Vila de Teulada de Narrativa Breu pel llibre de relats No subestimeu el poder dels karaokes, publicat per leditorial Bromera. Ha participat en el volum de contes Mosaic de lletres i col.labora regularment en la pàgina web de crítica literària de la llibreria Món de llibres (http://fausto.balearweb.net). En La Lluna en un Cove ha col.laborat amb les obres Un pern i tal (núm. 4), Abocats al món-infern (núm. 5), La culpa és del temps, que tot ho compon (núm. 7) i Dormir al sofà (núm. 12).

Anem a veure si ens ventilem la resta de lectures dels darrers mesos del ja passat any 2009.

* “After Dark“ de Haruki Murakami. La història transcorre al llarg d’una nit a Tokio, on els protagonistes, per un motiu o altre, van a passar-la sense dormir, i ens conta tots els esdeveniments i situacions en els quals es van a veure implicats. Com les altres novel·les que ens hem llegit del mateix autor fins ara, aquestes giren al voltant dels joves i les seves inseguretats.
    “S’acosten les dotze en un restaurant desangelat que obre tota la nit; la Mari beu un cafè a poc a poc i llegeix una novel·la. Només interromp la lectura quan un jove s’asseu a la seva taula: és en Takahashi, un amic de la seva germana que toca en un grup de jazz i l’ha reconeguda. Tots dos han perdut l’últim tren i han de passar la nit fora de casa: en Takahashi assajarà fins que surti el sol, i a la Mari ja li està bé seure al bar, llegir , fumar i beure cafè fins que surti el primer tren del matí. A casa, la germana de la Mari, l’Eri, dorm profundament des de fa dos mesos, talment una bella dorment. A fora, els llums de neó il·luminen la nit i en les pauses de les converses es palpa l’ànim boiròs de l’insomni. És de nit i les possibilitats són infinites. After Dark, la novella d’Haruki Murakami, narra les històries entrelligades d’uns personatges solitaris a la recerca d’una identitat pròpia, que seuen en un bar mig buit i mantenen llargues converses mentre beuen cafè i fument un cigarret darrere l’altre. En l’essència del millor de la seva literatura, Murakami reconstrueix a After Dark una història senzilla i captivadora, imprescindible”.

* “El millor lloc del món és aquí mateix” de Francesc Miralles i Care Santos. Novel·la que de vegades sembla un manual d’autoajuda, però que és més que això.
   “Una novel·la que despertarà en els lectors emocions inoblidables i els obrirà els ulls a la màgia de la vida. Un petit curs de felicitat quotidiana de la mà de dos autors d’una imaginació única.
   L’Iris està destrossada per la mort dels seus pares. Una tarda grisa en què el món sembla no tenir cap sentit ensopega amb un cafè del qual penja un rètol que diu: “El millor lloc del món és aquí mateix”. Decideix entrar-hi i allà coneix en Luca, amb qui conversarà durant sis tardes seguides en diferents taules on succeeixen coses meravelloses. Entre aromes de xocolata, l’Iris s’enamora d’en Luca fins que el setè dia no apareix pel cafè. Aleshores comença una cerca que li desvelarà un passat enigmàtic i li capgirarà la vida, i també la visió del món”.
“Per primera vegada en molt de temps, va tenir la certesa de trobar-se en el lloc correcte en el moment oportú. No desitjava ser a cap altre lloc que no fos allà. Seria això la felicitat?”

*  “Macrourbanisme i agressions al paisatge mediterrani. El medi ambient i la societat valenciana” de Roger Cremades. El teníem pendent de fa temps, i finalment l’hem pogut llegir. Com que vivim a la Ribera de Xúquer, entenem molt bé quina és la predisposició dels ajuntaments a aconseguir diners ràpids i fàcils autoritzant construccions que després van a ser insostenibles (per manca d’aigua, infraestructures…)
   “Els paisatges on jugàvem quan érem infants han canviat sensiblement. Els bancals de tarongers per on passejàvem es troben sota l’asfalt, els camins de terra són ara carreteres i les sèquies han desaparegut.
   El llibre ens endinsa en el procés irreversible de transformació territorial i paisagística que afecta el territori valencià. I alhora ens mostra com l’horta i la muntanya valenciana van quedant soterrades sota l’urbanisme. Un urbanisme banal que homogenitza l’aspecte de paratges tan diversos com distants, i fa que els territoris perden la seua identitat.
   Aquest és l’objectiu del present manual: esclarir els diferents condicionants del problema del desordre urbanístic i les seues conseqüències en el paisatge valencià.”
   Relacionat amb aquest tema, hi tenim un apunt/traducció de la Tercera Conferència “El fil daurat” (Xúquer Viu) presentada per Mariano Vazquez i que us enllacem ací.

* “Por qué “el tiempo vuela” cuando nos hacemos mayores” de Douwe Draaisma. Un assaig sobre com funciona la mnostra memòria i que ens ha recordat als d’Oliver Sacks.
TRADUCCIÓ de la contraportada:   “Com és possible que els olors evoquen records tan primerencs? Per què el nostre primer record procedeix de l’època en que teníem tres o quatre anys? On han anat a parar els records dels primers anys? I PER QUÈ EL TEMPS VOLA QUAN ENS FEM MAJORS? Aquestes són només preguntes quotidianes, però les investigacions psicològiques sobre la memòria autobiogràfica intenten aclarir també perquè tot el món sap exactament on estava en determinada data assenyalada, com sorgeixen els dejà vu o perquè les persones que estan en el llindar de la mort veuen passar la seua vida “com una pel·lícula”. Douwe Draaisma busseja en aquest interessant llibre en la curiositat que desperta en tots nosal3 eixa part de la memòria que constiteix el nostre passat i la nostra identitat.

* “La mort d’Ivan Ílitx” de Lleó Tolstoi. Moguts per la lectura de “L’elegància de l’erisó” i “Firmin”, i d’un documental sobre la vida de l’autor al Canal 33 que ens van esperonar la necessitat de llegir aquest autor rus (“Anna Karenina” i “Guerra i pau” les tenim a la llista de pendents), llegírem a mitjan desembre aquest conte.
   “La vida de Lleó Tolstoi, nascut el 1828 al si d’una família noble, va estar marcada per constants inquietuds morals i socials. Entre la seua vasta producció destaquem obres com “Infància, Adolescència i Joventut”, “Guerra i Pau” i “Anna Karenina”. A partir de la publicació d’aquesta novel·la, en la qual es reflecteix la resolució d’una important crisi espiritual, Tolstoi s’oposà obertament a les formes de vida de la seua classe social i es tribà cada vegada més en contradicció amb la seua família. Aquest canvi va marcar les obres del darrer període, com “La mort d’Ivan Ílitx”. En aquesta obra mestra Tolstoi va tornar a tractar el tema de la mort, que havia ocupat tota la seua existència d’home i d’escriptor. Ivan Ílitx, un home gris i mediocre, veurà trasbalsada la seua vida per la perspectiva d’una mort propera, però aquest fet li permetrà arribar a la visió de la realitat”.

   Val a dir que les lectures de bibliografia per als estudis no l’hem inclosa, ho farem amb els títols que recordem:
* “Tebeos” per a intel·lectuals” recull de textos assagístics que ja vam llegir fa molt de temps i que hem relegit amb plaer.
* “L’hipertext”  Campàs
* “L’assaig com a forma” Adorno

   i mil i un documents i fotocòpies… i que no s’acabe!

Bon dia.

LA ZONA FANTASMA

Lliures segons

JAVIER MARÍAS
20/12/2009

            Una de
les actituds que sembla haver passat a millor vida en el món occidental, i per
suposat al nostre país, és la que engloba una sèrie d’antigues virtuts que, pel
que es veu, ja ningú les considera virtuts. Anomenem-les sobrietat, discreció,
elegància, austeritat, aversió a la histèria, a l’excés i a l’espeternec, desig
de no importunar i de no crear més complicacions de les existents, de no donar
la llauna ni entorpir les tasques dels altres. Anomenen-les aguant, enteresa,
capacitat d’encaix davant els revessos i els contratemps, ganes de no
desorbitar les coses ni treure-les de polleguera, i per suposat assumpció de la
pròpia responsabilitat. Tot açò, que era fonamental per a la convivència i per a
que cadascú realitzara el seu treball amb certa eficàcia i sense pressions immerescudes,
ha desaparegut de la faç de les nostres terres. L’Estat espanyol, em tem, és el
país que en major mesura ho ha desterrat, de quants conec, i els seus ciutadans
s’han convertit en els més exigents, queixosos i despòtics, uns individus (ja
sé, hi ha excepcions) que creuen tindre dret a tot i cap deure; que, quan
cometen imprudències a les quals ningú els obliga, clamen contra el Govern de torn
si aquest no s’apressa a treure’ls les castanyes del foc, esperonats per una
caterva de periodistes, eminentment televisius, als qui agrada tant malparlar i
exigir responsabilitats a qui no les té.

“Clamen contra el Govern de torn
si aquest no s’apressa a treure’ls les castanyes del foc”

            No
sé. Tota desgràcia és lamentable, sentim compassió pels qui les pateixen, se
las hagen buscat o no (ehem), i desitgem que aconseguisquen eixir d’elles. Però,
la veritat, jo no entenc per què l’Estat –és a dir, “els altres”- té
o tenim la culpa de que uns turistes naufraguen en aigües egípcies i no tots aconseguisquen
salvar-se. Tampoc que només “els altres” la tinguem de que un tolliner
que feinejava fora de la zona protegida haja estat capturat per pirates i els seus
tripulants retinguts durant mes i mig. Ni que les famílies d’aquests pescadors
-que treballen en el sector privat- es posen d’immediat a “exigir” i
“reclamar” coses, algunes tan capritxoses com “una sala
VIP” en l’aeroport de Bilbao. Probablement els l’haurien brindat de totes
formes per al encontre amb els segrestats, però, ¿de quina mentalitat prové la
idea de la “reclamació”? No parlem de les nevades de cada hivern: s’anuncien,
es desaconsella als conductors que isquen a les carreteres. Aquests no fan ni
cas, després es queden atrapats durant hores, i els qui se la carreguen són els
meteoròlegs, Protecció Civil i el Govern, més o menys per no haver impedit la
caiguda de flocs des del cel. Si hi ha una riuada i s’inunda un poble, en
seguida es veu a ciutadans colèrics, amussats per les televisions, exclamant:
“¿On estan les autoritats? Ens hem quedat sense llum ni telèfon, i les canonades
estan embussades. ¿Com és possible que no es pose remei a tot a l’instant?”
Pocs semblen capaços de raonar i dir-se: “Home, amb la tromba és normal
que tot se n’haja anat en orris. A veure si escampa i ho arreglen quan puguen,
bonament”.

            Així
mateix ha desaparegut, o minvat, el sentiment de gratitud. Si jo pertanyera a
algun dels cossos que tiren una mà a la gent en dificultats (si fos bomber,
policia, militar o reparador de desperfectes), estaria desesperat en comprovar
que gairebé ningú dóna les gràcies per les dures tasques o rescats que porten a
cap, sinó que el normal és que els afectats es revolten perquè un no ha actuat amb
la suficient rapidesa o -el que és més còmic i més tràgic- no ha adivinat que s’anava
a produir un incendi, una inundació, un atracament, un segrest, un atemptat, i
no els ha impedit. I què dir dels metges i les infermeres. Solen ser persones
admirables, que fan allò indicible per salvar vides i curar malalties. I, quan res
poden, són segurament els primers en lamentar-ho. Doncs bé, cada vegada és més
freqüent que els pacients i els seus familiars, lluny de facilitar-los la seua
tasca i sentir agraïment cap a ells, es posen fets unes feres quan se’ls
anuncia que per desgràcia no hi ha remei. “¿Com que no?”, criden
enfurits, i no és res rar que peguen a la doctora o a l’infermer. “Vosté ha
de curar el meu pare de cent dos anys, i si no, és una inepta i se li va a caure
el pèl, a vosté  i  a la clínica sencera”. Quant als mestres i
professors, que s’encarreguen de la noble i pacient missió d’ensinistrar els ases
(tots ho som inicialment), no només no reben sovint la gratitud dels progenitors
d’ases, sinó que els arriben només les seues queixes, la seua ira i fins i tot les
seues agressions, perquè en el fons eixos pares estan ells mateixos deficientment
ensinistrats i els deu de molestar que els seus fills es facen més civilitzats
que ells.

            Els
Nostres Governs solen ser pusil·lànimes i no s’atreveixen a posar fre a aquesta
creixent creença, per part de la població, de que tot li és degut; encara que siga
ella sola, pel seu compte i risc, la que es fique en un embolic o s’expose a
una estafa, “els altres” estem obligat a salvar-la o a rescabalar-la.
Encara estic esperant a que algun dirigent es plante i llance aquest senzill i
raonable missatge: els ciutadans són lliures sempre, i així, deuen fer-se
responsables dels seus actes i decisions. 

Tornem a reprendre les traduccions d’articles. Aquest ens l’ha recomanat Àngel i hem, considerat que diu gran veritat.
   I una vegada posats, també podem parlar del cas omís que se’n fa a les advertències de perill a les platges, als que s’enfilen a la muntanya sense tindre ni la suficient preparació física o material adequat… sí, som uns inconscients i després volem que ens ho solucionen tot “els altres”.