ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

IMMIGRACIÓ A VIC: PROU DEL POLÍTICAMENT CORRECTE

General

L’Ajuntament de Vic governat per CIU, PSOE-C i ERC, amb el convergent Josep Maria Vila d’Abadal d’alcalde, ha creat polèmica amb els nous criteris d’empadronament del poble a aplicar a partir del proper mes, i que implica la necessitat de no empadronar immigrants en situació irregular. La mesura com era d’esperar, ja ha provocat que algunes veus aixequin el crit al cel, titllant de xenòfobs els membres del consistori, i amb la demagògia habitual a criticar una mesura políticament no correcte.

Efectivament la mesura ha aixecat polseguera, ja ha rebut les crítiques del PSOE, dient que no empadronar immigrants es il·legal, i què no es raonable que una corporació prengui decisions unilaterals que no estan en el marc de la llei.  Al mateix temps diu que a un immigrant te uns drets a uns serveis socials bàsics. Altres associacions d’immigrants també s’emparen amb lla llei com un contracte social, què segueixen aquestes persones per seguir la normativa, i fins hi tot columnistes comparant la situació amb Itàlia, on s’ha passat de regular la immigració a perseguir-la, i ha creat un problema de persones indocumentades o greus aldarulls amb barris perifèrics com a França, i que al final ha arribat a Catalunya on s’ha rebut un 14 % de la població total, alhora es critica la formació de Josep Anglada (PxC), segona força a l’ajuntament de Vic, i de caràcter d’extrema dreta catalana, i amb tarannà xenòfob sobre els immigrants.  L’alcalde ha remarcat que a Vic hi ha un 23 % de població censada immigrant, i diu que es vol millorar els drets i deures d’aquestes persones, i acabar amb el frau de l’empadronament, amb dades falses sobre les seves inexistents vivendes, això es calcula que pot afectar un 2% de la població, i destaca que els 3000 vots aconseguits per la formació d’Anglada s’han de respectar, com a segona força, i significa que hi ha ciutadans que no estant contents amb les polítiques d’immigració, i poden tenir part de raó.

 

Crec que ja n’hi ha prou d’aquest no dir les coses per aquesta falsa correcció, amb respecte totes les coses tenen un nom, dono la raó al batlle quan parla de respectar la democràcia, ja què els vigatans han posat com a segona força  al consistori la formació d’Anglada, i això mereix escoltar les preocupacions d’aquesta part de la població, d’altra banda Catalunya va rebre durant el període dictatorial una gran onada migratòria provinent de l’estat espanyol, i posteriorment una gran onada dels països del nord d’Africa i Europa de l’est sobretot, què al no tenir estat, i amb poc poder de decisió i mitjans per fer front a l’immigració, ha hagut de veure com molta part d’aquestes persones que entren per l’estret de Gibraltar han acabat a Catalunya en uns percentatges elevats.  Som una terra acollidora, i crec que hem d’intentar integrar la gent que be a viure al nostre territori, i què contemplin el seu tràngol com una oportunitat de refer la seva vida. Ara be dit això, tot te un límit, i la capacitat no es pot supera,r ja que el nostre sistema del benestar senzillament no ho pot suportar.  Hem de guiar-nos per les lleis espanyoles sobre el tema, que cada dos per tres son esmenades, i fins hi tot amb legalitzacions massives com va fer en Zapatero, però trobo encertada la mesura de no empadronar aquesta gent sense papers, i què moltes vegades acabarà fent feines miserables amb sous miserables amb la coartada dels papers com a bandera, i amb enganys de vivendes on mai han viscut per aconseguir-los, i malviure com poden.

Ja n’hi ha prou de demagògia barata i bones formes, respecte a tothom, però respecte a les normes i a la convivència, i quan la galleda esta plena d’aigua, no es pot abocar més líquid ja que es una pèrdua de temps, i acaba convertint-se en un conflicte. Quan siguem un estat , i legislem sobre el tema, s’ha de filar molt prim amb la immigració, com acabarà fent tota Europa per damunt d’acusacions irresponsables dels amics del políticament correcte.

 

 

AEROPORT I RODALIES COM LA NADALA: FUM, FUM, FUM

General

El conseller Joaquim Nadal va explicar ahir en una entrevista al programa Àgora de TV3, que donat el traspàs de Rodalies, Catalunya ferroviàriament es estat, cosa que va argumentar amb una gran varietat de recursos buits de contingut.  Si fa no fa com la proposta del Ministre Blanco sobre la Gestió de l’aeroport, on ha confirmat el que ahir ja va deixar anar, que mai va estar sobre la taula cedir el control del Prat a la Generalitat.

En Nadal va defensar amb tota la barra del món, què pel que fa a la gestió dels trens de rodalies som un estat, i això desenvolupa l’autogovern. Es va oblidar de petits detalls, com que no tenim ni vies que segueixen sent de Fomento, ni estacions d’ADIF, ni trens de Renfe, ni personal, i el que es més greu, amb una infrastructura antiquada on les inversions per modernitzar-la segueixen a l’aire, i que segurament acabarem pagant en part, tot i la deixadesa del govern espanyol en els últims anys com es reflexa en la previsió d’inversió amb la desfasada xarxa catalana, i una superior a la moderna xarxa de Madrid.  Tot això amb dos anys de retard, i grans anuncis de comissions bilaterals que no se de que devien parlar, ja que per arribar a aquesta acord fantasma, on apart de la gestió de les freqüències i horaris, les tarifes, on per cert han rebut un increment imposat només realitzar el traspàs, assumir totes les critiques, i donar una nova oportunitat a Renfe de dos anys quan ja ha demostrat sobradament els seus interessos a Catalunya. Tot això pel Sr. Nadal es ser estat, crec que els seus companys de Madrid en el govern socialista no hi estaran massa d’acord, això si, tot cofoi ens anuncia que ja s’ha format una comissió per abordar el traspàs dels regionals com marca l’Estatut, que per cert ens diu en aquestes matèries marcades com a competència exclusiva, sort que era exclusiva, un altra frau per anar fent amb aquest gran engany de l’autonomisme.

 

Per la seva banda el ministre Blanco, com ja s’esperava, ens ha presentat el pla del govern espanyol per l’aeroport barceloní, qualificat com a singular, i què serà controlat pel govern amb la participació virtual de les comunitats autònomes, ajuntaments i cambres de comerç, i on les decisions estratègiques es prendran per majories qualificades, cosa que xoca frontalment i deixa en un no res, la resolució aprovada pel Parlament català sobre el poder de veto algunes decisions. Ens diu que les controlaran societats filials amb majoria de l’estat, i aquest mètode garanteix el consens, amb majoria qualificada per la promoció de noves rutes, pla director de l’aeroport, pressupostos d’explotació i capital, nous clients, contractes, franges horàries i preus i taxes. El capital privat serà d’un 30 % de manera responsable, i tot això garantirà l’eficiència econòmica i valor estratègic dels aeroports espanyols, acabant amb l’advertència de mirar constructivament cap al futur per evitar reclamacions dels partits polítics.

 

O sigui, què finalment, ni majoria determinant, ni dret a veto, ni res de res, una simple participació simbòlica, un canvi de nom d’empresa gestora, i el mateix model que ara, controlat pel govern espanyol amb un sistema que pràcticament no s’utilitza a Europa, i què a la practica pretén beneficiar només l’aeroport de Barajas a Madrid, i evitar l’enlairament i desenvolupament de l’aeroport català, sobretot pel que fa a rutes internacionals.  Un cop assumit aquest nou miratge, segurament escoltarem el conseller Nadal de torn tot orgullós, dient que pel que fa a Aeroports també som estat.

 

Doncs sap el que li dic, què aquest estat que ens volen vendre i promocionar des del PSOE-C ja se’l poden quedar.  En volem un de veritat, per competir amb la resta amb igualtat de condicions, i sobretot amb un que sistemàticament ens va en contra, per qualsevol altra cosa ja estem be com ara.

EL MUNDO I LA SEVA VISIÓ DE LA NACIÓ

General

El catedràtic de Dret Constitucional i president del  Consell Editorial del Mundo Jorge de Esteban, ha escrit en un article d’opinió titulat “Una sola nació: Espanya”, la demanda de nul·litat del terme nació per Catalunya per part del Tribunal constitucional, i les conseqüències catastròfiques de no fer-ho, segons la seva versió dels fets, què no deixa de tenir una certa lògica, i reflexa la preocupació del moment històric que estem vivint.

Segons ens comenta el personatge en qüestió, si Catalunya es una nació, s’haurien de reconèixer els seus símbols nacionals, això comportaria acceptar la sobirania del poble català, què a la vegada portaria a una relació bilateral amb l’estat espanyol, i unes competències blindades que no es poden modificar. La deducció es que la Constitució deixa de ser la primera norma a Catalunya, i ja no regeix aquest territori amb organismes propis que indiquen que la independència ja està a l’abast dels nacionalistes catalans, què no representen ni la meitat de la població.

 

Dit això, es veu que la màxima essència de l’estatut es el terme nació, què ja arrossegaria les demes coses, i explica la insistència catalana en aquest mot, quan la realitat es que aquesta llei catalana la seva aprovació no va arribar ni al 50%, fet que demostra que Catalunya es un territori com la resta, i demana al TC la màxima rigorositat en la seva sentència, ja que encara que Catalunya pot ser considerada nació en sentit cultural, mai ho podria ser en sentit polític, ni jurídic, ja què no existeix un acord sobre la seva secessió.

 

Aquestes son les reflexions d’aquesta catedràtic en aquesta publicació de poca credibilitat i pitjor prestigi, almenys periodístic. Es permet fer una sèrie de valoracions sobre el que som i el que no som, i el que comporta  dir que som nació en cadena. La vergonyosa frase del preàmbul, ell sap perfectament que no significa absolutament res, ja que no te cap valor, i es d’una gran ambigüitat. D’altra banda de que serveix ser nació sense un estat propi, ja li diré jo, absolutament de res, la veritat es que ja es poden posar el terme nació i l’estatut sencer allà on vulguin, ja què en qüestió nacional es paper mullat. Jo crec que la seva preocupació no es l’estatut, què ja sap que ha estat retallat a consciència, i encara ho serà més sent la garantia d’aquesta relació de servitud de Catalunya cap a l’estat espanyol, el que més li preocupa es el creixement de l’opció independentista, amb les grans manifestacions, l’èxit de les consultes populars amb la simple voluntarietat de la societat civil i uns resultats aclaparadors, les manifestacions al cor d’Europa, primer a Brussel·les, i ara el proper mes de maig a Ginebra, les enquestes cada cop més favorables a aquesta opció, què desmenteixen la seva tesi de ser quatre gats, i l’aparició d’un partit que parla sense embuts sobre la declaració unilateral d’independència, i que pot arribar a ser una gran coalició de plataformes i partits que portaran aquesta opció al Parlament, i què hores d’ara ja centren el debat a Catalunya entre un carreró sense sortida anomenat autonomia, i un aire de llibertat anomenat estat propi.

 

Aquesta es la seva preocupació, que jo entenc fonamentada, ja que cadascú ha de defensar els seus interessos, i més quant aquests han estat imposats per la força, i quan a l’últim segle han anat perdent totes les colònies, i tant sols els queda per seguir explotant sense pietat territoris com Catalunya,  què per diversos factors ha perdut el temps que ara ja s’exhaureix per gaudir dels problemes o privilegis que comporta ser algú en aquest món.  La força de la democràcia es la sobirania popular, i aquesta dictarà sentència sigui del seu gust o no.

EL TARANNÀ NO ENGANYA

General

Hi ha certs sectors de la societat que cada dia demostren el seu tarannà antidemocràtic, i les seves maneres que enyoren èpoques passades, i què evidentment se senten molt incomodes en un estat normalitzat democràticament, i no em refereixo a l’espanyol, què encara esta a anys llum d’aquest model.  Concretament observem les reaccions del Partit Popular Català sobre la proposta d’ERC de cara a la galeria sobre la Consulta per l’autodeterminació com a clau per futurs pactes, i també la reacció d’un representant de l’església catòlica sobre el tema avortaments, què vertaderament fa comprendre el deliri d’aquesta associació religiosa encara amb privilegis a l’estat espanyol.

La presidenta del Partit Popular català, Alicia Sánchez Camacho ha reclamat que el President Montilla i el líder de CIU Artur Mas, aclareixin la seva postura sobre la independència de Catalunya, i si estan en disposició de pactar amb ERC, si aquest partit posa com a prioritat aquesta opció, ho ha contraposat al seu partit, què per pactar posa com a condició que no hi hagi referèndums sobiranistes, ja que ells aposten per la seva unió amb Espanya.

 

Per la seva banda l’Arquebisbe de Granada, Javier Martínez Fernández, ha afirmat en el seu sermó dels diumenges que els homes poden abusar sense límits del cos de la dona, si aquesta ha avortat, ja que ha matat al seu propi fill, en un atac a la recent llei sobre l’avortament acompanyat d’enyorança per èpoques passades per l’església com l’edat mitjana.  No es la primera vegada que aquesta església entra en els temes d’avortament i relacions sexuals de les persones, com les declaracions a l’estiu del 2009 de l’arquebisbe de Toledo, assegurant que l’avortament era pitjor que els abusos a menors.  Aquests últims van ser justificats en aquest cas pel Bisbe de Tenerife, al·legant que els menors els provoquen en molts casos.

 

El partit popular català sembla viure en un altre planeta, ja que la postura del President Montilla i el seu partit es la mateixa que la seva, i ho ha confirmat en Montilla per activa i per passiva fent oïdes sordes al sector de la població que vol la independència, qualificant-lo de falses dreceres, i apostant per l’estatut agonitzant precisament pel recurs al TC del seu patit popular, pel que fa a CIU, en Mas de moment ja ha buscat mil excuses per no ser valent, i simplement segueix apostant per una versió moderna del peix al cove. Pel que fa a la proposta d’en Puigcercos, després dels dos tripartits, cost de creure que no es una aposta de caire electoralista i poca cosa més. Per últim li diria que la seva aposta per la seva unió amb Espanya es totalment respectable i legitima, el que no ho es, es posar com a condició al pacte, prohibir la democràcia, negant la paraula a la ciutadania, i negant-li el dret mes elemental democràtic, què es el dret a decidir mitjançant el vot, això te un nom, i recorda els orígens franquistes d’aquest partit.

 

Pel que fa als representants de l’església catòlica espanyola, continuen dient barbaritats, com relacionar l’avortament lliure d’una dona fruit d’una decisió personal com no pot ser d’un altra manera, a una barra lliure pels homes a abusar de les dones sense límit. Aquesta església continua opinant i posant el nas en qüestions personals que res tenen a veure amb ells, i els seus conceptes antics, masclistes i dictatorials.  Enyorar l’edat mitjana quan eren els posseïdors de la cultura i feien i desfeien  sobre la resta de la humanitat, nomes fa que reforçar aquesta dictadura que representa aquesta religió.  Ara parlar que l’avortament es pitjor que l’abús de menors, justificant aquest últim, això ja passa de ratlla, més quan tenen una llarga llista de pederastes en les seves files, fruit de les seves malalties mentals, es ja creuar la ratlla, i s’ha de denunciar, i hauria de fer reflexionar els seus seguidors per abandonar aquests il·luminats que res de bo ens volen aportar.  Ja seria hora de revisar els seus convenis amb l’estat, i tancar l’aixeta de les subvencions a associacions com aquestes.

 

En definitiva aquesta es la manera de pensar d’aquesta gent, què res te a veure amb la llibertat o el dret a decidir democràtic.

 

 

 

 

 

 

THE ECONOMIST: LA VERSIÓ ANGLESA DE L?ABC ESPANYOL

General

Aquest setmanari anglès ha tornat a dedicar un article a Catalunya titulat “Toros i Vots”, i relaciona la ILP sobre la prohibició de les corrides de toros amb les consultes populars del 13 de desembre, i la sentencia del TC sobre l’Estatut amb les eleccions catalanes de la tardor, amb un reportatge que mostra clarament la seva tendència, i la falta de veracitat amb les seves informacions, què aquest cop al no ser una editorial haurien de ser més curoses, i què l’acosten clarament a una versió de l’ABC, La Razon  o El Mundo per posar uns exemples.

Ens explica que l’Estatut es un text que només dóna petites empentes en el camí de la descentralització, i què la seva sentencia serà clau per Espanya, i critica que el tribunal hagi de decidir sobre el concepte nació quan el 1978 a la Constitució no es va fer. Vaticina la victòria de CIU a les eleccions, i el defineix com un partit que vol tenir poder a Madrid, i què de retruc beneficiaria a Zapatero. Pel que fa a la prohibició dels toros, diu que es tracta d’un joc polític entre Catalunya i Espanya, com una manera de burlar-se dels espanyol,s ignorant altres tradicions catalanes amb tortures similars.  Per últim diu que el fervor de Catalunya pot ser enganyós, ja què les consultes nomes van tenir un 27% de participació.

 

Per la seva banda ABC amb la seva editorial “Cataluña, camino del regimen”,  parla de la deslegitimització dels polítics catalans al TC, i a l’ordre constitucional, i què preveu un règim a Catalunya dominat pel dogmatisme nacionalista, i amb l’excusa permanent del victimisme a Espanya, criticant la carta de Montilla per domesticar la societat civil. Defineix el problema de Catalunya amb ella mateixa, i no amb la resta d’Espanya, amb la coartada de l’estatut, i la deixadesa de Zapatero amb el virus de la co-sobirania, i el terme nació, què ha provocat un crisis territorial sense precedents.

 

Crec que la publicació anglesa sembla dirigida des de les FAES o el nacionalisme espanyol més ranci, i segueix opinant sobre el terme nació que ridículament segueixen discutint des de Catalunya i les Espanyes, quan a aquestes alçades de la pel·lícula, ja te una importància molt relativa, en canvi parla de CIU amb coneixement de causa, ja que els seus pactes a Madrid sempre han estat una bona prioritat amb l’excusa dels beneficis a Catalunya o altrament dit peix al cove. Pel que fa als toros, defensa les tesis del seus defensors que obvien la tortura animal, i segueixen insistint amb una qüestió identitària que nomes veuen ells, i a més o remata amb una gran mentida de suposades tradicions de tortures similars de sang i fetge, jo no en conec cap, es veu que ells sí, i per últim especulen amb la participació de les consultes, sense explicar els mitjans per fer-les, i les comparacions amb altres xifres de referèndums oficials, com el mateix estatut amb un 20% del total d’aprovació, i què es ignorat per aquesta desacreditada publicació al servei del nacionalisme d’estat, i no del periodisme informatiu.

 

l’ABC, senzillament segueix parlant alegrement de nacionalisme, excloent naturalment el nacionalisme espanyol, d’altra banda si ens neguen la condició de nació, es impossible que a Catalunya hi hagi nacionalistes, es una contradicció  que mai ens expliquen, i sobretot acusen a Zapatero d’un virus anomenat co-sobirania, cosa que evidentment no es veritat, ja què en tot moment hi ha hagut una part que ha decidit, retallat i corregit, amb un altra part que simplement ha confirmat el que se li anava imposant amb més o menys comèdia, altra cosa es falta a la veritat.

 

En definitiva dues cares de la mateixa moneda, amb una manipulació gran dels fets, què en absolut es correspon amb la realitat, i el que es més greu, ni tant sols la vol comprendre.

 

 

 

JOSEP CUNÍ: EL GURU DE TV3 PER FER EL JOC AL PODER ESTABLERT

General

Aquest professional de la comunicació, jo m’atreviria dir un gran comunicador, incisiu, preparat i directe, te una part fosca, què a mesura les tesis independentistes van guanyant terreny, li costa amagar com abans, i ho demostra en un article publicat per ell mateix, i on cau en el famós i suat parany espanyol de posar la Independència a la cua de les preocupacions de la població, amb la comparació amb la vida quotidiana de la gent.

Ens explica aquest periodista, líder d’audiència amb el seu programa dels Matins, que un amic seu independentista, li preocupa que les noves formacions que es presentin a les properes eleccions amb la separació d’Espanya com objectiu perjudicaran la mateixa causa, ja què no tenen un programa més enllà d’aquest tema, i oblidant qüestions com la sanitat, les infraestructures, l’educació o l’economia. Donat que dona per fet que l’endemà no es proclamarà l’estat propi, aquests diputats escollits hauran d’afrontar qüestions que requereixen un mínim de preparació i dedicació. En Cuní ens ho compara amb el líder d’ERC, Àngel Colom, els anys 90, quan no tenia resposta per l’augment de l’atur, tret que amb la independència la situació seria diferent, i els treballadors que se’ls havia acabat la prestació trucaven indignats, ja què el mateix polític admetia que la independència no seria l’endemà.

Realment ja coneixem les arts oratòries d’aquest periodista estrella de la televisió catalana, i que hem vist com el seu tracte varia depenent dels personatges convidats, recordo com va insistir amb el director de la Bressola si es sentia francès, o com no va tractar el tema de la manifestació de deumil a Brussel·les fins just dos o tres dies abans de l’acte, quan repetidament s’havia demanat tractar el tema amb antelació per donar-li la visibilitat que es mereixia la iniciativa, més enllà de la xarxa. Ara cau en la demagògia del nacionalisme espanyol de la falta de programa de les formacions independentistes, més enllà del seu objectiu d’autodeterminació, i qüestiona la preparació dels possibles diputats escollits per temes de molt més interès que l’estat propi. Primer li diria que concretament Reagrupament, de moment única formació amb aquest objectiu que ha confirmat la seva presentació als comicis, està elaborant amb un grup d’experts una constitució catalana que presentarà en el programa electoral, i què com deu saber es la llei màxima que tenen els estats democràtics normals del món, de totes maneres parla de l’objectiu de la independència com si per ell mateix no fos prou important per absorbir tot un programa, i ho compara amb problemes diaris de la gent. Son coses que no es poden comparar, la vida quotidiana te els problemes de l’atur, la seguretat, l’educació dels fills, l’atenció sanitària, i altres temes que tots coneixem. La independència forma part dels temes genèrics que afecten els territoris que precisament no poden decidir sobre infraestructures, economia, medi ambient i un llarg reguitzell de temes, perquè hi ha un altre territori que marca la pauta sobret tots els temes importants,  siguin les seves decisions favorables als nostres interessos o no, i precisament perquè ells el problema genèric de que parlava ja fa molts anys que el tenen resolt.

Si nosaltres volem ser com ells, un dia o un altra les coses han de donar un tomb, i per això ha de ser l’objectiu principal del programa, i no pateixi pels temes quotidians, ja què d’experts en totes les matèries n’hi ha a tot arreu,  el que manca es poder de decisió per aplicar les receptes en cada tema més favorables als nostres ciutadans, i això nomes s’aconsegueix sent un estat.

Respecte la seva suposició de que no serà l’endemà, en principi nomes depèn de nosaltres, si no es així, serà perquè preferim ser un poble infantil i carregat de victimisme, què no vol prendre les seves pròpies decisions, i això com diria el nostre amic Alfonso Guerra si que es està una mica a l’estratosfera.

 

 

MISSATGE DEL PSOE-C: NO PATIU QUE NOSALTRES ENS ENCARREGUEM DE TOT

General

Segons el secretari d’organització socialista, José Zaragoza, Catalunya va bé, hi ha majoria parlamentaria, hi ha estabilitat política, s’està fent front als problemes, i estem plantejant les coses de manera sensata fins hi tot davant la agressivitat de la caverna mediatica.  Tota una declaració d’intencions d’un representant d’un grup que vota diferent aquí que a Madrid, que defensa aferrissadament un estatut que van ser els primeres en esmenar-lo, i què el seu President ignora una part de la població perquè senzillament vol seguir un altre camí que no es el seu. Una vertadera esquizofrènia política.

Aquest gran baluard del nacionalisme espanyol a Catalunya, i amb el gran mèrit d’haver basat les seves campanyes electorals simplement  amb la tàctica de la por al PP, ara desperta aquella Catalunya optimista que francament fa pena de sentir, ja que mentre a la mateixa hora el Conseller Castells tocava més de peus a terra, i advertia que cas asseure’s a parlar amb Espanya de l’encaix de Catalunya passi el que passi amb la sentencia del TC, ell segueix venen el seu fum habitual,  i assegura que la legislatura es complirà fins al final. Curiosament també utilitza el terme “emergència nacional”, com el l’Artur Mas per justificar una sociovergència, i com no podia ser d’un altra manera carrega contra el PP dient que ells no hi tenen res en comú, ja què son ells qui han portat el text estatutari al tribunal. Hi es permet aplaudir la carta del President Montilla, i aconsellar-nos que el millor que poden fer els politics es posar-se a defensar l’estatut, què es el projecte polític del partit que representa, i què ja dona fruits com el traspàs de Rodalies.

Per la seva banda el president del grup ICV-EUiA Jaume Bosch, en aquesta mateixa línia afirma que la millor manera de defensar l’Estatut es castigant i aïllant al PP de la vida política catalana, i es mostra d’acord amb la carta enviada pel President Montilla, demanant implicació per defensar el text en cas de sentència contraria.

Realment la demagògia te un límit, i aquest José Zaragoza fa temps que l’ha traspassat i circula sense control, que hores d’ara quan el seu mateix cap de partit i President de la Generalitat, ens posa l’elecció d’autonomisme o independència com opcions a escollir en els propers comicis, ara ens ven les virtuts d’un govern tripartit de color de rosa, i què ens ha portat fins la situació actual, on el seu partit vota a Madrid en contra alguns cop dels interessos del Parlament, Esquerra sembla molts cops que vol estar al govern i oposició alhora, i Iniciativa es comporta com una marca blanca del socialisme la majoria de cops.  El conseller Castells ho veu més clar i parla de l’encaix de Catalunya sigui quina sigui la sentència, cosa que en Zaragoza  ni se li passa pel cap, ja que com el President, ignora  i menysprea la part cada vegada mes nombrosa que vol la independència independentment de la sentencia del text, què ja dona per mort i enterrat fa temps.

La seva obsessió pel PP, ara ja no li servirà , tenim un clar exemple al País Basc, i per exemple en les consultes populars veiem clarament a quin bàndol pertany, per tant el seu consell interessat ja no enganya a massa gent, ja què la desafecció estatutària es un fet que ha multiplicat el TC espanyol amb les seves filtracions i el seu retard interminable. El mateix podem dir d’en Bosch, que vol aïllar el PP, sense veure que al seu costat hi ha l’altra cara de la moneda del nacionalisme espanyol, què  te els mateixos objectius amb diferents formes del partit que vol aïllar.

Els argument se’ls hi acaben, i la decisió serà molt senzilla, el mateix camí que fins ara, què ja coneixem de sobres, o definitivament diem Adéu Espanya.

 

LA DESESPERACIÓ DEL PRESIDENT MONTILLA

General

Davant la imminent sentencia del TC contra l’Estatut, això com podeu comprovar es un acudit, i la negativa del President Montilla per confirmar una resposta unitària, amb la vella historia de posar-se la vena abans que la ferida, ara  tot hi negar-ho en públic veu preocupat com una bona part de la societat catalana ja no li interessa aquest paper mullat, i anhela saltar el mur espanyol amb un estat prop,i i demana suport a la societat civil amb el que sembla un intent desesperat  de l’autonomisme que agonitza.

El president ha adreçat una carta a més de 200 entitats catalanes per donar una resposta unitària en cas de retallada del text, aquestes entitats els hi dona les gracies per la seva defensa de l’estatut, expressada amb  el seu suport a l’editorial conjunt dels diaris catalans “Per la dignitat de Catalunya”, on es demanava defensar l’estatut votat en referèndum, i que com escriu  a la carta esta convençut que el seu desenvolupament es la millor manera de defensar-lo, i l’actitud que serveix millor als interessos de Catalunya, ja què considera clau el suport d’aquestes entitats.

Els partits de govern ERC i ICV ja han donat el seu vistiplau a aquesta mesura, i amb diferents lectures la troben positiva. En Joan Ridao no la veu com un front de salvació autonomista a la desesperada, ja que una alternativa es el dret a decidir, i la carta reflecteix el comú denominador del catalanisme, mentrestant ICV ho celebra sense fissures.

Crec que els nervis es comencen a notar amb excés des dels defensors de l’autonomisme espanyol com el president Montilla i els seus socis de govern, ja que saben molt be què el retard en la sentencia ja no te cap justificació, i ha provocat una desafecció creixent per la incertesa de la resposta, i un augment de l’opció independentista, què cada dia que passa va prenent forma més agosarada, i que la previsible nova retallada estatutària  hi pot donar un impuls definitiu.  Se’ns dubte Espanya no ha calculat massa be el cost d’aquesta nova humiliació catalana, i ha anat massa lluny, ara ja no pot rectificar, i les successives retallades a un text que mai ha estat pres en consideració per la part espanyola, com es va demostrant cada dia des de la seva posada en escena, ha tensat la corda per arribar als límits del sistema, on després ja no es pot vendre més fum, perquè senzillament hi ha un mur  sense sortida.

Posar com exemple l’editorial en defensa d’aquest paper mullat barrejant la paraula dignitat, i amb el rerefons del PSOE-C al darrere d’aquest acte desesperat es bastant patètic, i parlar del desenvolupament d’una llei morta que  va a una velocitat tant reduïda que gairebé sembla aturada, i on els seus màxims beneficis venuts a bombo i plateret com el traspàs de rodalies i el nou finançament no respecten el text, i son una cortina de fum monumental, què ja no enganya a ningú.

En definitiva nous intents desesperats de l’immobilisme que esta instal·lat al Parlament, i que  hem d’arraconar amb urgència perquè la nau no s’enfonsi definitivament, i agafi el rumb de la llibertat.

 

GIRONA AMB LOPEZ TENA POT SER UN COP D?EFECTE

General

La organització de Girona decideix ha confirmat que s’ha posat en contacte amb l’equip del jurista Alfons Lopez Tena (Osona decideix), per posar-se al capdavant de la consulta sobiranista que s’ha de celebrar en aquesta capital catalana el 25 d’abril.  El seu èxit a la comarca d’Osona, es un aval per fer d’aquesta ciutat com a capital de província espanyola, un bon cop d’efecte, i impuls pel món independentista, i per apropar-nos a l’objectiu somiat.

Els resultats del prestigiós jurista, i veu clara i important en l’independentisme a la consulta comarcal a Osona el passat 13 de desembre, no deixa lloc a dubtes de l’eficàcia i la rigorositat dels seus mètodes, amb un 41,7% de participació, davant el 24,5% de la resta de Catalunya, tot hi que evidentment cada lloc es un món,i no es el mateix un centenar llarg de municipis de totes mides a abocar els esforços en una sola comarca on Vic es la població més gran. De totes maneres obtenir una bona participació a Girona, i un SI massiu com han estat els resultats fins ara, seria un fet històric, i de gran importància emocional i efectiva, ja què serà una de les cireretes de les consultes del 25 d’abril, per la seva capitalitat espanyola, i com a ciutat de dimensions mitjanes.

Sembla que les converses estan força avançades, i en Lopez Tena tal com va fer a Osona es traslladaria a viure a Girona per coordinar les operacions, i aconseguir la unió de totes les forces impulsores, la implicació de totes les forces polítiques be sigui pel no o pel si, i una forta campanya electoral amb un càlcul aproximat de 1000 voluntaris per garantir una organització modèlica, i tocar la fibra a tots els racons de la ciutat.

Se’ns dubte un bon impuls per les consultes que ara viuen immerses amb la preparació de la següent onada el 28 de febrer, on fins ara més d’una trentena de municipis han confirmat la seva participació, totes les victòries son importants, però les ciutats mitjanes o grans per la falta de recursos i mitjans es fan més notables, l’èxit seria la cirereta del pastís, i què de segur encoratjaria a portar la macro consulta a la ciutat de Barcelona sense pressa, però amb la confiança dels redits obtinguts, i la feina ben feta.

No es pot repetir els retrets de les coses ben i mal fetes succeïts el dia següent del 13 de desembre, on la majoria no van estar a l’alçada de l’èxit obtingut, per això, i com a part clau del procés cap a la independència i la internacionalització del conflicte, es te que aprendre de les errades comeses, i en aquest cas confio en la rigorositat d’en Lopez Tena, al qual recordo la imatge obrint el col·legi electoral a Vic, i davant la petició de la premsa de repetir-ho per la foto, simplement va contestar “això es una consulta seriosa”, deixant am un pam de nas la premsa que s’ho mirava com si fos una anècdota qualsevol. Aquest es el caràcter que han de tenir les consultes  per arribar encara amb més força principalment a Europa i USA, ja que les reaccions espanyoles siguin quin siguin els resultats sempre seran de menyspreu, i no val la pena perdre ni un minut en la seva lectura.

En definitiva un nou impuls al procés de la societat civil que ha de portar les dreceres falses del president català a una realitat inqüestionable, i amb un caràcter moralment i realment vinculant pel seu pes democràtic.

 

 

 

 

JOAN LAPORTA: UNA APOSTA POLÍTICA AMB FUTUR

General

En una entrevista al diari El Mundo, el president del millor Barça de la historia, Joan Laporta, ha assegurat que li sedueix presentar-se a les properes eleccions amb un partit nou, encara que no ho te decidit en ferm, descarta ERC i CIU, i de Reagrupament ens diu que li agradaria més un partit propi, obert a qualsevol partit o plataforma que vulgui que Catalunya necessita un estat propi.

Es dona un marge fins la Setmana Santa per definir-se, i diu que esta estudiant a fons el panorama polític català, i no sap si Catalunya vol un líder o un màrtir, ell es decanta pel primer, i li sembla atractiva la aspiració nacional d’aconseguir la llibertat del seu país, i on compta amb més d’un milió de catalans que creu pensa com ell, en fe una revolució pacifica, democràtica i responsable cap a l’estat propi, i confessa que moltes vegades ha tingut la sensació de que nomes el Barça lluitava per la llibertat d’aquest poble, negant que hagi utilitzat el club per la seva promoció personal, sinó que simplement ha fet país.

Les reaccions han esta variades, el PSOE-C en boca de Miquel Iceta, li ha donat la benvinguda amb ironia, i com ha publicat en el seu bloc personal, els propers comicis son la via de l’estatut o les falses dreceres com diu en Montilla, altrament dit Independència, ERC ens diu que pretén acumular forces per arrossega CIU i socialistes cap al dret a decidir, criticant els anuncis d’en Mas en aquesta matèria, d’altra banda diuen que no necessiten ni redemptors ni màrtirs en referència a Laporta, sinó gent que es dediqui a la política pel bé general. Per part de CIU diuen que el país necessita apostes solides, PP critica la seva utilització del Barça, Ciudadanos titlla les seves formes de feixistes, i fanfarrones, i ICV li sap greu que Laporta sigui el personatge amb més projecció publica, i no empresaris o líders sindicals.

Realment crec que personatges amb el carisma i projecció actual de Joan Laporta, fan por als partits d’ordre establert, ja què no anem sobrats de persones així, i què amb les seves errades  i encerts ha projectat el Barça al primer lloc del futbol mundial, i alhora exportant el seu catalanisme com no pot ser d’un altra manera pels seus orígens i la seva historia, com qualsevol altre club de projecció semblant en el món exporta la seva identitat sense problemes, i nosaltres no hauríem de ser diferents, cosa que no treu simpatitzants de totes les maneres de pensar possibles, son temes diferents. Dit això, personalment crec que cal, i més per l’independentisme en general que es presenti a les properes eleccions, be formant part de Reagrupament, o be amb un nou partit sota el paraigües de Sumem Independència per conformar una mena d’aliança electoral per l’estat propi prou potent per canviar radicalment el panorama del Parlament.  La seva projecció portada pel seu càrrec, ha de ser aprofitada per la causa en aquests moments crucials per damunt d’episodis del seu mandat blaugrana poc afortunats.

Pel que fa a les reaccions, que CIU ens parli que el país necessita apostes sòlides, i ERC de ser prou forts per arrossegar CIU i PSOE-C al dret a decidir amb gent per fer política pel bé comú, francament demostra  el tarannà d’aquests partits.  Apostes sòlides per portar-nos on estem ara, no crec que tinguin massa solidesa, i intentar arrossegar els socialistes al dret a decidir quan precisament plantegen les eleccions com Estatut o dret a decidir esta fora de tota lògica, i demostra la desorientació d’aquests partits, què no saben com aturar l’opció de l’estat propi, què veuen amb desconfiança com va creixent cada dia i els ha agafat amb el peu canviat.  Curiós que ICV reclami que els personatges amb mes projecció siguin empresaris o líders sindicals, quan molts d’aquests mai han mogut on dit per l’autogovern de Catalunya i el seu futur, recordo la manifestació a favor de la gestió de les infraestructures i la seva absència. Les desqualificacions de PP i Cs venen donades per la seva temença als resultats sobiranistes en les properes eleccions, res més.

En definitiva, espero faci el pas, i sigui un element més favorable, sobretot de cara als mitjans de comunicació, què intentaran silenciar el màxim l’opció per la independència.

 

 

 

LES EMERGÈNCIES NACIONALS DAVANT LA MEDIOCRITAT CREIXENT DELS PARTITS DEL PARLAMENT

General

Els partits actuals del Parlament davant el creixement de l’independentisme, i la cada cop més probable ruptura amb el marc legal espanyol, ens sorprenen cada dia amb noves propostes que tenen un denominador comú, no voler que la situació catalana es desmarqui de la Autonomia actual dins l’estat espanyol, i intentar disfressar-ho de falsa ambició, què en realitat no ens porta enlloc, i concretament a l’abisme on ens trobem actualment.

Avui hem vist com el president de CIU, Artur Mas, ens anuncia en una entrevista, que un dels eixos del programa convergent serà el dret a decidir en cas que el TC retalli l’Estatut, i concretament en dos qüestions on creuen que hi ha consens, el concert econòmic i la gestió de les infraestructures. Ens diu que si la sentencia es adversa, quedarà demostrat que l’estat de les autonomies arriba al seu final, no vol menysprear el camí de l’autogovern fet dins aquest estat, però si l’estatut no hi cap dins la constitució alguna cosa s’haurà de fer, i passa per transitar de l’estat autonòmic al dret a decidir del poble a Catalunya, sempre amb temes que ens uneixin, i deixant per més endavant altres temes que vagin sorgint.

Realment increïble el que ens proposa ara l’Artur, si l’estat espanyol ens dona la versió definitiva del text més o menys retallat, això serà el límit, per tant la gestió de les infraestructures o el concert econòmic es totalment impossible, ja que l’estat en projectes molt menys ambiciosos en aquests temes ens els ha retallat, i ens ha donat el nostre màxim, i aquest dret a decidir de que ens parla evidentment no explica com l’aplicarà, i encara un altra cosa, com farà que en un hipotètic resultat sigui aplicable sense el consentiment de l’estat, què evidentment no es molestarà ni a contestar, ja que per si no ho sabia el Sr. Mas el poder el te l’estat, i no Catalunya, i molt menys amb aquesta via d’anar fent consultes sobre temes que ell descobreixi que hi ha consens, i amb una mica de sort el 3025 potser ens preguntarà si ens sabria greu fer el nostre propi estat. En definitiva prou d’enganys i falses aparences, es una versió més catalana del projecte nacional del PSOE-C, i res més.

Per la seva banda ERC segueix defensant un projecte de consultes populars via referèndum, què per força necessita la autorització de l’estat, un altra gran pèrdua de temps, i una manera potser d’enganyar uns quants, però d’una esquizofrènia política digna d’estudi en un partit teòricament amb objectius nacionalment ambiciosos.

Pel que fa a l’Estat, avui El País ens filtra que respecte la sentencia l’única nació es l’espanyola, i Catalunya no ho es, i per tant no pot tenir símbols nacionals, nomes ho podria fer vinculant aquests termes al de nacionalitat catalana, què reconeix la Constitució. La famosa frase del Preàmbul sobre el tema, podria mantenir-se deixant clar la no equiparació de nació catalana a l’espanyola, i tot això podria tenir un ampli consens entre els magistrats.

Aquest es el vertader poder que haurem d’acatar si seguim mantenint el nostre estatus de autonomia espanyola, acceptar que no som nació ni res que se li assembli, ja que això es reservat per la nació espanyola, què evidentment esta molt per damunt nostre, i quedarà definit en el nostre text legal, que segons els partits del parlament es una eina imprescindible per seguir avançant en el nostre autogovern de fireta.

En definitiva enganys i més enganys, que en les properes eleccions nomes podrà trencar una opció desacomplexadament per la independència, i un projecte clar i definit, nosaltres tenim la paraula, i la decisió pot ser transcendental pel nostre futur com a poble.


LES EMERGÈNCIES NACIONALS DE L?ARTUR MAS

General

EL president de CIU, Artur Mas, es confessa en una entrevista amb la convicció de que el país necessita un govern amb el màxim potencial, i es contrari a parlar de pactes preelectorals, al contrari de la passada legislatura on  fins hi tot van fer el paperot d’anar al notari per certificar que no pactarien en aquest cas amb el Partit Popular, i treu una nova formula per estudiar nous pactes, què es la de l’emergència nacional relacionada amb la sentència de l’estatut.

Respecte a la sociovergència, ens diu que espera la sentència del TC per estudiar aquesta formula com una emergència nacional, amb la condició de que els partits que l’integrin tinguin la mateixa llibertat a Catalunya que a Madrid, ja què si no es així estarien pactant amb el PSC i el PSOE al mateix temps. La emergència consistiria en una sentència molt negativa per l’estatut, i què requeriria una unitat d’acció per defensar els camins de futur per Catalunya. De totes maneres el seu desig es una majoria suficient de CIU, què si no arriba a la majoria, permeti pactes amb diferents forces per fer anar els temes endavant posant d’exemple, la supressió de l’impost de successions amb el PP, el quart cinturó amb el PSC, o les competències catalanes amb ERC, però sempre amb un govern fort i senzill sense complicacions. Diu que no els importa si s’avancen les eleccions o no, ja què estan preparats,  i demana que la nova llei electoral no es pot aprovar poc temps abans dels comicis, ja que la gent ha de conèixer el sistema a fons, pel que fa a Rodalies i finançament parla de tornar a renegociar els temes, ja que no es poden donar per bons, posant com exemple el traspàs ferroviari sense trens, vies ni estacions, en una decisió sense sentit, on apart sembla que es dona una nova oportunitat a Renfe, quan fa 60 anys que es coneix la seva manera de fer.

Si el President Montilla simplement per convicció ha decidit governar per uns quants, i ignorar la realitat per clara que sigui, cosa que el desqualifica totalment com a dirigent, i més quan ens ofereix un horitzó fosc que sembla no te alternativa possible, l’Artur Mas sap i reconeix altres camins, però no s’atreveix a donar el pas, caient en una sèrie de contradiccions que sonen a excuses de mal pagador. Jo no se si serà el futur president, però el que si se es que amb el seu tarannà i programa, més enllà d’una operació d’estètica, i un pel més de dignitat, cosa que tampoc serà un gran mèrit, pocs rèdits més en traurà Catalunya amb aquest canvi.

Ens parla d’emergència nacional en una sentència molt negativa de l’estatut, el que dona entendre que si es retocat una mica el donarà per bo, o què fins hi tot si surt amb les retallades ja existents respecte el text original, i segueix mostrant-se com fins ara paper mullat, i un horitzó negre pel país també el donarà per bo.  Crec que l’emergència es la situació de Catalunya com autonomia o com estat, els primers tenen estatuts manipulats a voluntat de l’estat dominant, i els segons tenen una Constitució que ningú aliè al territori i pot interferir, aquesta es la gran diferencia. Respecte a les condicions als socialistes, crec què sap que ells simplement acataran la sentència com a partit fidel a l’estat de dret espanyol, i també sap que mai votaran en contra del PSOE a Madrid, mai ho han fet, fins hi tot quan han anat contra els nostres interessos, i mai ho faran per la senzilla raó de que son el mateix, i què rere la tàctica absurda de treure el PP com el llop que ens vol menjar, ells estan en el mateix bàndol que aquest llop quan es tracta de Catalunya. Respecte Rodalies i finançament no enganyi al personal, no hi ha cap negociació, el que hi ha es la voluntat de l’estat en les dues matèries imposada a Catalunya, i evidentment no pensen renegociar res, ja que ni volen, ni en tenen cap necessitat, i sobretot no estem en una taula d’igual a igual, per tant no ens vulgui vendre sopars de duro.

Realment està perdent una gran oportunitat de no liquidar aquest camí estatutari ja esgotat, i apostar decididament pel dret a decidir com va fer amb una conferència el 2007, i de la qual ja no en queda res. El mateix objectiu de sempre, i a gestionar les engrunes pels segles dels segles amb una vena als ulls, i renovant les excuses per tapar l’evidencia, això si, tot disfressat de gran esperança cap al no res.

 

 

2010: EL DRET A DECIDIR EN JOC

General

Aquest any, pot ser l’últim de Catalunya com a regió autonòmica, les eleccions previsiblement a la tardor han de renovar el Parlament, i per primer cop, de moment un nou partit Reagrupament es presentarà amb l’objectiu de la declaració unilateral d’independència, una falsa drecera en paraules del President Montilla, què serà l’opció contra la via autonomista, i la desafecció actuals, la ciutadania te la paraula, com diu en Joan Carretero poden convertir aquests comicis en un partit més de costellada com els de la selecció catalana, o en un partit oficial de primer ordre, nosaltres tenim la paraula.

La realitat que ens ofereix el projecte actual, cada dia ens dona més arguments per considerar aquesta democràcia de fireta en un engany permanent, el jutjat d’instrucció de Vilafranca del Penedès, ha citat a declarar com encausats per delicte electoral algunes de les persones que coincidint amb la jornada electoral del 9 de març del 2008, recollien signatures per la campanya “Dret a decidir”, i que la  junta electoral de Barcelona en va prohibir la instal·lació de taules aquell dia, i els mossos van obligar a desmuntar, en un acte clarament antidemocràtic, ja què  com es va denunciar el mateix dia era una recollida iniciada fa temps i no aquell dia, per demanar a la Generalitat que pugui convocar referèndums, i no per demanar el dret d’autodeterminació, d’altra banda una jornada electoral no es un estat d’excepció, i per tant la llibertat d’expressió mante tota la seva vigència.  Es una manera més de voler intimidar un procés que com en les manifestacions falangistes, i impediments judicials a les consultes populars intenten frenar un procés pacífic i democràtic, amb un estil clarament feixista.

La futura sentència del TC, pot ser una causa de divisions a l’actual govern, i les previsibles noves retallades en el text, marcaran l’acatament de les forces autonomistes, i obligaran a definir-se  als defensors en major o menor mesura del dret a decidir, i què fins ara  mai s’han atrevit a desobeir el marc legal espanyol.  El discurs electoralista de final d’any del President Montilla, ja va definir la seva opció per seguir fins sempre amb l’Estatut, menyspreant altres projectes per nombrosos que siguin, en una clara demostració de poc tarannà democràtic, i de nomes pretendre governar per alguns, donant l’esquena a qualsevol realitat.

Avui comença la presidència espanyola  a la Unió Europea, i durant aquests 6 mesos, hi haurà com a mínim dues onades mes de consultes populars, i un altre possible a Barcelona, a més d’una manifestació a la seu de l’ONU a Ginebra el mes de maig, i aprofitant que les mirades estaran posades en el territori espanyol s’ha d’aprofitar per internacionalitzar el conflicte català al màxim, i teixir complicitats per portar el projecte independentista endavant, d’altra banda la sentència del TC pot ser un altre impuls per acabar de fer veure als que no ho veuen clar, què aquesta opció estatutària no ens porta enlloc.

Tot això i més actes han de tenir la seva culminació a les eleccions de la tardor, on el centre del debat ha de ser el dret a decidir, PP, Ciudadanos i PSOE-C ja han mostrat les seves cartes en contra d’aquest dret bàsic per la ciutadania, ICV ofereix horitzons, aquests si impossibles, en forma de federalisme plurinacional, CIU i el seu candidat Artur Mas, segueix amb la seva ambigüitat calculada, i no vol aferrar-se definitivament a aquest dret, en un acte de poca valentia i poca visió política, ERC ara sembla voler treballar descaradament per la independència, però les seves estades als governs tripartits no han anat amb aquesta direcció, i la credibilitat esta molt tocada. El sobiranisme per tant te amb Reagrupament, el paraigua que vol crear Suma independència per no perdre cap vot per la independència, i personatges com Joan Laporta o Carles Mora, tot un entramat per portar per primer cop i de debò el projecte de l’estat propi al Parlament, i nomes depèn de tots nosaltres, espero que la ocasió sigui aprofitada, i per fi seguem les cadenes mentals que fa  molts anys que ens mantenen en aquest forat sense sortida.