El camp de l'Erra

CRÒNICA D'UNS TEMPS TRASMUDATS

IL.LEGALS TRANSVERSALS

4

Vaig anar, d’oient, a una de les assemblees de Canet Decideix i vaig quedar parat: o sigui que alguna gent pensa que fer això és il.legal! Aviam, hi vaig anar d’oient perquè jo no puc votar a Canet, no hi estic empadronat, de manera que m’ho mirava amb un peu a dins i un peu a fora….vaig quedar igualment parat.

Em van venir al cap dues situacions que sempre he trobat interessants (des del punt de vista polític i sociològic i humà). Em vaig imaginar que allò era una de les trobades dels Caucus d’Iowa i també que allò era una reunió clandestina de l’Assemblea de Catalunya. Semblava els Caucus d’Iowa (o qualsevol altra reunió política de les primàries americanes) per aquell aire transversal, intergeneracional, prepolític i també profundament polític, aquella imatge del poble -amb les diverses capes socials, els diferents accents i origens- debatent, en un local neutre i amb llum de fluorescent, fresqueta a fora, sobre una cosa que els interessava molt (segurament no és ben bé així, però jo sempre m’ho he volgut imaginar d’aquesta manera).  I semblava l’Assemblea de Catalunya -que tant ens havien mitificat alguns dels que ara s’esgarrifen-  per aquella cosa semiclandestina i per aquelles complicitats entre gent de diverses -i oposades- tendències polítiques, per una lluita comú per la llibertat i les llibertats (en el cas de Canet Decideix, n’hi havia alguns que estaven desafiant les consignes, contràries a les consultes, dels partits als quals sempre han votat o dels quals són vells militants; i no dic vells perquè sí). Em vaig imaginar que allò s’estava repetint en més de 160 municipis de Catalunya. Vaig veure que hi havia comissions de finances, de seguretat, de mitjans de comunicació, de vot anticipat, de relació amb les entitats, de seguretat informàtica, i vaig entendre que les comissions creaven nous lligams, noves relacions… En fi, pot agradar o pot no agradar, però no es pot menystenir, de cap manera, la força que té aquest moviment que s’escampa pel país i que troba complicitats en els llocs més impensables: el forner que hi posarà la coca, el club esportiu que s’hi adhereix, l’home gran que diu que farà una cabina (per protegir el secret del vot) amb un sistema “semblant al de les cortines de dutxa”. A la reunió de Canet Decideix es va parlar molt de garantir el secret, d’evitar el vot múltiple, de fomentar la participació, però no es va parlar ni del sí ni del no ni del blanc, només del dret a parlar. La participació i la movilització ciutadanes mai haurien de ser il.legals. I totes les preguntes s’haurien de poder fer. I no és demagògia. Caucus, primàries, consultes, òstima, no entenc aquesta por dels que ens han fet creure que van córrer davant dels grisos!

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

TORNA L’ESTRAMONI (sigueu prudents!)

10

Ja fa un parell de setmanes que es pot trobar a les llibreries la segona edició del meu primer llibre de contes, LA FLOR BLANCA DE L’ESTRAMONI. Aquest recull de narracions màgic (pel to del contingut, però també pel seu significat en la meva vida literària), aquest llibre entre al.lucinat i nostàlgic, que també podria ser interpretat com la narració fragmentada d’un viatge iniciàtic, em va obrir una porta, una porteta…
I per aquesta porteta m’he anat esmunyint, he anat lliscant cap al món de les lletres (publicades). Nou o deu anys després d’haver-lo escrit, jo ja no sóc el mateix. Amb tot, quan fa uns mesos el vaig repassar -aconsellat per l’editora- vaig notar encara una empatia, una emoció, un retrobament amb un jo antic, més jove, més no sé com. Només hi he retocat quatre o cinc o vuit detalls puntuals, perquè penso que aquests contes, justament, són fruit d’un moment i una manera d’entendre les coses i crec que és interessant que el lector els pugui llegir tal com van ser engendrats. Ara no els faria igual, però els reconec i els accepto plenament com a obra meva (d’un jo antic, que experimentava i feia servir les armes literàries que tenia llavors a mà). LA FLOR BLANCA DE L’ESTRAMONI va néixer amb cesària, ajudat per la Judit Mulet (autèntica mare del llibre) i va començar a voltar món amb crítiques bastant positives de Jordi Puntí, Carme Rubio, Alícia Toledo, Jordi Llavina…i amb el cop de mà -molt valuós- de bona gent com el Víctor Sunyol, el Miquel Tuneu i el Robert Jové. Recordo amb emoció la presentació, plena d’amics, a la llibreria 22 de Girona, amb una lectura dramatitzada de fragments per part de la Cristina Cervià i el Francesc Ten. I a tot arreu, el Florenci Barniol fent-me de “secretari”. També recordo una tertúlia-presentació a la sala H de Vic, amb el Tuneu i el Víctor Sunyol com a mestres de cerimònia. El Bassas en va parlar al seu programa (amb el Teixidor). Després el llibre va anar circulant, va anar circulant, es va anar venent i ara feia temps que no es trobava. En fi, qui el vulgui llegir i el vulgui comprar l’ha de buscar amb una portada nova (foto). I els que el vau llegir, hi podeu tornar…però ja ho sabeu: l’estramoni pres amb mesura és curatiu i pres amb excés és metzina. No patiu, el llibre és curt. I crec que amè.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

EL PARADÍS NO EXISTEIX (tot és Purgatori)

0

Fa uns dies que em dedico a rellegir que és un gust.  La segona lectura de La ruta blava, Viatge a les mars del Sud em confirma que aquest és un dels millors sagarres (després, o abans, de Les Memòries, que ja són un monument). A Sagarra, com a tots els clàssis (i més si són catalans) li tocarà anar passant purgatoris…

Se’l blasmarà -se l’ha blasmat sovint- per l’excés i l’agosarament en l’adjectivació, pel punt de vista colonialista i/o classista i sobretot per la lletjor de fer un creuer pels antípodes mentre Catalunya està en guerra. No dic que no. Parlant del llibre com a obra literària, però, això darrer compta poc: amb el temps l’obra de Sagarra, com la de Pla, és una victòria. I una llavor deixada. Diuen alguns dels partidaris de Sagarra que la seva llengua és sensual “cosa que es troba a faltar en la narrativa catalana actual.” Penso que no han llegit – un fet normal, d’altra banda- gran part de les obres que es publiquen i que s’han publicat en tot l’àmbit lingüístic. I diuen alguns dels detractors de Sagarra que la seva prosa és “excessiva, pintoresca, efectista, foc d’encenalls.” Aquests, amb tots els respectes, no han entès res. Sagarra -crec i penso i dic- és sensualitat, és forma, llum, pell, paladar, és adjectiu gairebé forçat, però també és ànima, profunditat i anàlisi. A La ruta blava, si la llegiu i la rellegiu, hi sentireu els ecos -llunyans i molt lleus, somorts- de la Guerra Civil, hi veureu també el desencís i la compassió, la ironia i l’erotisme, l’amistat i la brutor, tot això barrejat i dins d’un treball antropològic de camp que ens descobrirà dues o tres coses: que als anys trenta la Polinèsia ja estava “corrompuda” per la influència europea, que als mateixos anys ja hi havia una visió del món moderna, tolerant i cosmopolita com la que poguem tenir avui (en molts aspectes, els anys quaranta i cinquanta van ser un anar enrere com els crancs, sobretot a Catalunya, clar; això a les pàgines del llibre s’intueix) i que aquesta visió tolerant i moderna dels anys trenta, ho és sense la censura que representa el políticament correcte actual, tan capador. Sagarra, perspicaç com és, s’adona de seguida que el pressumpte paradís polinesi no existeix de fa dies -si és que mai ha existit- i que tot es redueix al posat: uns a fer veure que viuen al paradís, perquè els que busquen el paradís trobin alguna cosa on agafar-se, i els altres a fer veure que han trobat el paradís, tot i la decepció que els està embargant. Sagarra accepta que la Polinèsia és una mena de Purgatori, que tot és Purgatori. Una meravella l’alegria i el detallisme amb el que descriu el viatge d’anada i la brevetat amb la que enllesteix la tornada. I -cosa que fa pensar en Orwell tornant a Anglaterra del seu viatge a Catalunya- la simplicitat i la força i la contenció amb la que descriu la Mediterrània retrobada. No us deixeu portar pels prejudicis; que Sagarra fos molt popular al seu temps no li treu cap mèrit literari.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

ENMIG DE LA CARRETERA DE SALT…MANLLEU!

3

Vaig néixer a Vic, de casualitat (neixem allà on són les mares a l’hora del part; no hi podem fer més!) I Vic és la ciutat de referència a les meves contrades (vull dir del LLuçanès, el lloc on he crescut; ens criem allà on viuen les nostres mares i/o pares mentre som menors d’edat!) Sent doncs d’aquestes comarques, quan dic Salt penso en Manlleu. Vull dir que Salt és a Girona allò que Manlleu és a Vic. A Vic i Girona el Bisbe i a Salt i Manlleu els obrers. A Vic i Girona els monuments, les oficines i les botigues, a Salt i Manlleu les fàbriques, la immigració i els canals (ah, a Manlleu em descuidava la caixa i potser a Vic els calés!) A Vic i Girona beates, a Salt i Manlleu xerraires i dropos (també, no només); per això Salt i Manlleu semblen més fresques, més desinhibides, per això són tan creatives…
Però sense Vic i sense Girona -ciutats meves admirades- Salt i Manlleu no passarien de ser pobles grans quasi desconeguts. A Manlleu hi anàvem -i s’hi va encara- de marxa nocturna, de concerts, de carpes, de bars. A Vic s’hi va de compres, a estudiar. A Girona s’hi va a passejar, a sopar i a la Universitat. Però aquestes coses van canviant. Tothom coneix la carretera de Vic a Manlleu. Tothom coneix la carretera de Girona a Salt. I si voleu -lectors d’aquest post- ara podeu cantar…no us talleu: enmig de la carretera de Salt hi corre una nena, que és el meu desig! I és que Salt serà sempre la ciutat dels Umpah-pah, la ciutat de l’Adrià Puntí. I aquí el post ja es dispara en una altra direcció: que l’Adrià Puntí, el Josep Puntí, és l’autèntic Príncep de Girona (i no l’altre) i, clar, és nascut a Salt. I el príncep de la Plana de Vic, si n’hi hagués, seria el Quimi Portet (que és nascut a Vic, però jo sempre el relaciono amb Manlleu, perquè sembla de Manlleu). Aquests dies que el Quimi ha tret nou disc, ha aprofitat per reivindicar la figura -intermitent- de Puntí. Això, i que han sigut les fires de Sant Narcís i que a Icat FM he sentit algunes de les velles cançons del Puntí. Tot això, i la nostàlgia de la tardor i les castanyeres i que he contemplat les aigües i les boires del Ter (tan perfectes al seu pas per Manlleu), m’ha fet recordar la música i les lletres d’aquests dos creadors rematats. D’aquests dos intèrprets malalts d’escenari. Malalts de lletres. D’aquests dos artistes, poetes, amb una rel de boig (que diem aquí). I també d’aquestes dues segones ciutats. Que quedi escrit. 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari