NOSAL3 en som + de tres

Agenda ludicombativa comentada.

“El cervell eròtic. Rutes neurals d’amor i sexe” d’Adolf Tobeña.

“El cervell eròtic.

Rutes neurals d’amor
i sexe”

d’Adolf Tobeña

l’Esfera dels llibres

Barcelona 2006.

 

         “La cartografia cerebral dels neguits
sexuals i dels sentiments amorosos era una temptativa ara fa deu anys (1996),
quan aparegué la primera versió d’aquest llibre. Aquells indicis han esdevingut
ara un esbós ferm que permet endinsar-nos en les rutes neurals i els
engranatges hormonals que modulen les subtileses dels atractius, els delers i
els desficis de les interaccions eròtiques.

         El coneixement d’aquests ressorts ajuda
a explicar la potència, el goig i els maldecaps que generen les urgències de l’entrecuix
i les dependències sentimentals.

         En una incursió festiva i rigorosa
alhora, Adolf Tobeña arrodoneix un itinerari gormand per la neurobiologia del
sexe i els amors. Els enamoraments, la seducció, la gelosia, les fractures
sentimentals, els desamors, la farmacologia dels sentiments, els usos sexuals i
les fórmules amoroses en les societats obertes i multicablejades, tot això té
cabuda en una mirada empírica al sexe i a les necessitats d’afiliació com
assemblatges crucials de les societats humanes.” (tret de la contracoberta).

 

         Adolf Tobeña. (Graus, Osca, 1950) és
catedràtic de Psicologia Mèdica i Psiquiatria a la Universitat Autònoma de
Barcelona, on dirigeix el Departament de Psiquiatria i Medicina Legal. És autor
de més de cent cinquanta treballs de recerca en neurociència i psiquiatria i ha
estat professor visitant a les universitats de Londres, Venècia, Groningen i
Tel Aviv.

         Ha dirigit programes de debat científic
a Catalunya Ràdio i Ona Catalana a part d’haver col·laborat assíduament en
premsa. Premi Europa d’assaig científic 2004 (Universitat de València); Premi
Ciutat de Barcelona de Ciència 1992; Premi Avui de Periodisme 1991.

         Darrerament ha publicat els llibres “Sintonies neurals” (2000), “Anatomia de l’agressivitat”
(2001), “Sorbets de ciència” (2003) i Màrtirs mortífers: biologia de l’altruisme
letal” (2004).

 

         Estructura
de l’obra (Índex):

 

         Preàmbul: La química de l’amor.

         1.- Biologia de les passions amoroses:
el cervell eròtic.

         2.- Hormones passionals.

         3.- Amors escanejats.

         4.- Cors trencats.

         5.- Del desig i l’atractiu.

         6.- Consum eròtic, infidelitats i
gelosia.

         7.- Neurosociologia amorosa.

         8.- El futur de l’amor.

 

         Referències bibliogràfiques.

         Vocabulari funcional.

 

         D’aquesta darrera part afegim alguna
entrada per a que veieu el to de l’obra:

 

         Coit:
Inserció del penis dins la vagina, en la versió més sol·licitada i practicada.
Normalment va seguida d’uns moviments més o menys acoblats dels protagonistes
que culminen en uns espasmes que faciliten l’intercanvi de líquids (ejaculació
seminal masculina i descàrregues glandulars femenines). És la interacció sexual
més fructífera en termes de rendiment biològic (probabilitat fecundatòria). I
també la més transcendent pel que fa a l’estructuració de les relacions
familiars i socials. Malgrat algunes campanyes del feminisme desorientador, que
pretenien desacreditar-lo com a font de gratificació, continua essent el joc
amorós predilecte dels homes i de la immensa majoria de les dones. La major
part de la incidència de malalties de transmissió sexual gravita sobre aquesta
predilecció.

         Erecció:
La del penis és la més vistosa. Però n’hi ha també dels mugrons, del clítoris i
fins i tot de la cabellera en circumstàncies extremes (no amoroses, en aquest
darrer cas). Els apèndixs sexuals es tiben per l’acoblament de canvis
circulatoris (arribada de sang impetuosa als vasos dilatats) i musculars que
sempre havien tingut una aura misteriosa. Ara ja s’han desvetlat alguns dels
enigmes essencials de l’assumpte amb gran alleujament dels que pateixen
flaqueses transitòries o cròniques dels dispositius insufladors. L’èxit de la
Viagra i epígons (Cialis, Levitra) ha estat apoteòsic encara que els
psicoterapeutes i els sexòlegs també tinguin tendència a menystenir-los
(novament, per gelosia professional).

         Fonicar:
Practicar el coit. Té multitud de sinònims verbals i gestuals en totes les
llengües. “Fer l’amor” és la fórmula preferida per la psicopedagogia cursi de
la nostra època i pels devots dels productes ligth (aproximadament el mateix tipus de personal). Copular, la reservada per als animals
subhumans.

         Heterosexualitat:
Atracció i conducta sexual dirigida vers individus de sexe diferent al
propi. És la forma més comuna de viure el sexe encara que no ho sembli, de
vegades, amb la preeminència gai/lésbica en molts aparadors de lluïment.

         Orientació
sexual:
Direccionalitat de l’atracció, els sentiments i el comportament
eròtic. Vers el mateix sexe (homosexualitat), vers el contrari
(heterosexualitat) o vers qualsevol diana apetitosa (bisexualitat,
trisexualitat o en alguns omnívors eròtics, tot allò que es posi a tret.

         Penis:
Prolongació externa de tub urinari dels mascles. Molt més apreciat per la seva
versatilitat i contundència en el rendiment sexual que per la vivacitat magueril que confereix a un afer tan
imprescindible com la micció. Els sexòlegs s’han passat dècades predicant que la grandària peniana no compta: un
altre exemple de la psicopedagogia floralesca de la nostra època.

         Vagina:
L’orifici tradicionalment més apreciat de les dones. Els historiadors, que són
gent educada, havien volgut situar al nas l’origen de la influència femenina en
episodis polítics de la més alta transcendència. Tothom entén, però, que es
tracta d’un eufemisme cursi perquè, sense menystenir la importància de la
protuberància nasal en els desficis amorosos, una bona part de les conteses
majors entre mascles acostumen a congriar-se per qüestions d’apetència vaginal.
Tan alt és el valor de la vagina que la pròpia naturalesa s’ha encarregat de
proveir-li una tanca de seguretat (l’himen), que cal esberlar durant l’estrena.
Hi ha una abundosa nòmina d’usos culturals i especulacions pseudocientífiques
al voltant dels enigmes d’aquest esplèndid túnel femení. No és gens estrany que
sigui així: tingueu present que la tecnologia mecànica, farmacològica i
informàtica dedicada a controlar allò que hi succeeix continua tenint un
impacte econòmic formidable. Cal dir, no obstant, que la introducció de sondes
ecogràfiques capaces de filmar les seves reaccions més íntimes en circumstàncies
poc decoroses li han llevat molt de misteri.

 

         Com veieu, a més de ser un investigador
com seriós, ens explica les coses, no en termes massa científics i feixucs,
sinó més aviat en un llenguatge proper i simpàtic que desperta la nostra
curiositat, si el tema en sí no ens l’ha despertat de bones a primeres. Us el
recomanem per a reconèixer que l’amor i les seues reaccions i estats, sí que es
poden mesurar.   

Hui a l’Alcúdia

Una mica ajustadet, però els d’ací ja ho saben,… només per donar-li difussió…
Vinguen Festes! El grup de dansa de l'Alcúdia.   El grup de dansa de l’Alcúdia a la Casa de la Cultura, a les 19:30, presenta “Vinguen Festes! La recaptació a benefici d’Abraç, associació de famílies amb malalts d’Alzheimer.

L’Assemblea de Joves Samarucs es presenta i ens llegeix un Manifest. Presentarà l’acte Àngel Canet.

La Lluna en un Cove. Número 10 Especial Viatges.

Número 10, Especial Viatges

Tots
els dromedaris del desert

Mireia Llinàs
En els
suburbis de Sant Petersburg

Roger Simeon
Retrat a
Sibenik

Jordi Morell
Viatge per la dolça Gàl.lia
Natàlia
Senmartí

El “viatger”
Limon & Juli
Vert

La terra que el temps oblidà (cap. 1)
Edgar
R. Burroughs

Fora de cartellera: Les aventures de Priscilla
Anna
M. Villalonga

L’últim viatge (o la història de Paco
Sentís)

Conrad Freixe

Format: 14’50 x 20’50 cm.
Enquadernació tipus llibre (rústica)
Tapa
flexible plastificada amb imatge de portada
Il.lustracions interiors de
Daniel S. Limon
110 pàgines
PVP: 7,5 Euros


La Lluna en un Cove… és una lluna creixent!
Ara
et donem més, pel mateix preu!

  • Més pàgines
  • Més relats
  • Noves seccions fixes
  • Relat en vinyetes
  • Il·lustracions interiors
  • I com sempre…
  • Una acurada selecció
  • Els relats més sorprenents!
  • La narrativa més actual!


Número 10, Especial Viatges.
Contingut:

Fotografia: Copyright Mireia Llinàs
Prohibit l’ús
sense autorització.

Tots els dromedaris del desert
Mireia Llinàs

Vam
anar a les gorges de Todrhà i va ser un gran encert ja que allà
vam poder passejar descalços sobre l’aigua fresca després de dos
dies al desert, i vam contemplar aquelles fantàstiques muntanyes, que
s’aixacaven amb formes curioses, amb forats misteriosos en les seves parets i
ecos captivadors… Era un paradís per a nosaltres, amb cascadetes que
queien per una roca d’un color taronjós estrident, com les que es veien
de vegades en les pel·lícules del Far West. Allà, un noiet
prim em va voler comprar. El Nil li va preguntar quants camells en donaria, i el
noi va respondre molt segur de si mateix…

Mireia Llinàs (Barcelona, 1985). Vaig estudiar a l’ESCAC,
l’escola de cinema de la UB, i em vaig especialitzar en guió. El febrer
de 2009 vaig entrar a Diagonal TV com a guionista de Ventdelplà.
He escrit pel·lícules per a TV, audioguies ficcionades i moltíssims
curt metratges (com, per exemple, una adaptació d’un fragment de l’obra
La insostenible lleugeresa de l’ésser, de Milan Kundera). Enguany
també he escrit una mini sèrie sobre una central nuclear, apotèosica
i tràgica; i una sèrie fresca per a adolescents, una comèdia
romàntica generacional, un drama ambientat als anys 60, etc. Quant a
gustos literaris com a lectora sóc bastant eclèctica també:
m’agrada el realisme de tipus social; m’agraden els russos clàssics, en
especial Crim i càstig i Anna Karènina; novel·les
històriques, com per exemple El metge i Els pilars de la
terra
; el realisme màgic sudamericà també m’atrau; i sóc
capaç de llegir-me al mateix temps L’Odisea, d’Homer. En La
Lluna en un Cove
ha col·laborat (núm. 2) amb l’obra Denses glopades de fum


Fotografia: Copyright Roger Simeon
Prohibit l’ús
sense autorització.

En els suburbis de Sant Petersburg
Roger Simeon

Dos
individus igualment foscos, grossos, ens digueren amb la major de les eixuteses
el que semblaven ser dos mots separats. Nosaltres fingírem no sentir-nos
al·ludits i continuàrem cercant amb la mirada (que no pas amb els
peus, per por d’endinsar-nos sols en aquell món desconegut) el nostre
amic. A la fi els dos homes s’aproparen decidídament cap a nosaltres, i
repetiren el que havien dit anteriorment, però ara assenyalant un cotxe
vell i atrotinat que volguérem creure que es tractava d’un taxi que ells
ens estaven oferint… ¿O no?

Roger Simeon (Tordera, 1978). Filòsof sense lògica,
periodista desinformat i escriptor sense llibre. Col·laborador ocasional
del setmanari Cafè amb Llet i del diari digital Diari Maresme, enguany he
estat guardonat amb el 1er premi del Concurs Literari Frederica Montseny
de Manlleu; el 1er premi del Concurs Literari de Santa Margarida i els
Monjos
; el 2on premi del Concurs de Sant Jordi de Tordera; i
finalista del Concurs de Cartes d’Amor i Desamor de Calafell, del
Premi Literari de Llagostera i del Concurs de Microrelats del Centre
Cultural La Nau
. M’han publicat el relat L’amistat en La
Lluna en un Cove
número 8. Trobareu més informació
sobre mi a la meva web personal: http://rogersimeon.tk


Il.lustració: Copyright Daniel S. Limon
Prohibit
l’ús sense autorització.

Retrat a Sibenik
Jordi Morell

L’Stipe s’ho mira
divertit. Sota el seu frondós bigoti dibuixa una rialla trapella. N’ha
vist tantes, de parelles com aquesta! Encara que no sap d’on deuen venir,
aquests, perquè no n’identifica l’idioma. Quelcom entre l’italià i
el francès… Espanyol tampoc no ho és. Vés a saber! Però
l’idioma és indiferent: podria posar paraules de les seves a la discussió
per a ell inintel·ligible que mantenen aquests dos, ell obsessionat a fer
que surti bé la fotografia, ella amb la paciència al límit.

Jordi Morell (Ivars d’Urgell, 1975). Encara que és de ciències,
li agrada molt escriure i viatjar, i encara li agradaria més tenir temps
per a fer més sovint les dues coses. D’aficions, influències i
inquietuds variades i poc constants, llegeix gairebé qualsevol cosa que
li caigui a les mans, ja sigui d’aquí prop, com el Quim Monzó o el
Jesús Moncada, o de lluny, com el Paul Auster o el Haruki Murakami. Ha
participat en el número 4 de La Lluna en un Cove amb el conte
Sota les aigües.


I també…

Viatge per la dolça Gàl.lia
Natàlia
Senmartí

Falcata havia arribat a la conclusió que la
dolça Gàl·lia ho era en veritat; i amena, fructífera,
suau… Travessada per abundants rius murmuriosos, plens de truites; per calçades
empedrades -algunes en obres de manteniment a càrrec de la típica
brigada legionària, la qual cosa els obligà a donar un tomb de
moltes milles-; entapissada de blat madur, de civada, d’espígol, sense
mancar-hi prats, portentosament ben distribuïts i molt nets, i esquitxats
per la presència de vaques, d’ovelles, de cabres i de cavalls… De
vegades, trencant la placidesa dels turons assimilats a geps esponjosos, sorgien
muntanyes amb neus perpètues, però lluny, com per a rematar una
decoració d’un perfecte escenari bucòlic. Tanmateix, Falcata i
Duncan tindran un bon ensurt, prop de Lutetia (París). Un fascinant relat
ambientat en l’època romana.

Natàlia Senmartí ¡Salve! He nascut a Barcelona, i
fa quasi trenta anys que visc al Principat d’Andorra. Em dedico a l’ensenyament
de la història de l’art i del cinema a l’escola d’Art del Comú
d’Andorra la Vella. Abans vaig donar classes de disseny, còmic, paper
maixé, il·lustració, tècniques d’animació i plàstica
per a infants, joves i adults. M’he dedicat a il·lustrar llibres de tota
mena i alguns dels meus dibuixos, gravats, pintures, han estat exposats en
galeries de l’estat espanyol i al Principat. Sóc llicenciada en Història
de l’Art. Una de les meves dèries consisteix a escriure, especialment
sobre temes històrics. He col·laborat en el número 6 de La
Lluna en un Cove
amb l’obra La Virgo Màxima parla…
i Cèsar calla
.


L’últim viatge (o la història de Paco de Sentís)
Conrad
Freixe

Tots van callar. Sens dubte una necessitat llargament
reprimida dins d’aquell grup s’estava finalment duent a terme: la necessitat de
contar, d’evocar amb paraules un esdeveniment que havia commocionat col·lectivament
aquells homes drets i fets. I l’oportunitat de fer aquell alliberament catàrquic
havia vingut donada per la visita casual d’un nouvingut: el Carles, que, confós,
mirava d’esbrinar si allò era realment una presa de pèl o què.

Conrad Freixe (Figueres, 1976). Des de fa molts anys viu a Alcoi, País
Valencià. En La Lluna en un Cove ha col·laborat amb els
relats: ¿Com saben
que les mirem?
(núm. 8), El Barranc dels Batans
(núm. 6), La dona
de negre
(núm. 4), i L’ou (núm. 4).


Iniciem en el número 10 la publicació* per capítols de
la novel.la
La terra que el temps oblidà, d’Edgar R.
Burroguhs

Escrita l’any 1916, es publicà a la revista Blue
Book Magazine
. És la primera part d’una trilogia de novel·les
curtes centrades en les peripècies dels supervivents de la tripulació
i els presoners d’un submarí alemany de la primera guerra mundial, que
s’ha perdut i ha anat a parar a un continent desconegut. Una interessant obra
que combina la ciència-ficció i les aventures.

Número
10 de La Lluna en un Cove: capítol 1

* Cortesia d’Edicions d’El Llancer

Edgar Rice Burroughs (Chicago, 1875 – Encino, Texas, 1950). Prolífic
novel·lista nord-americà, un dels capdavanters en la seva època
del gènere de la ciència-ficció. Creador de la popular sèrie
de Tarzan, que va iniciar el 1914 amb l’obra titulada Tarzan of the apes.


Noves seccions fixes:

Anna Maria Villalonga (Barcelona, 1959). Llicenciada en Filologia
Catalana i Hispànica. Es dedica professionalment a la docència
universitària, i és investigadora de la literatura catalana.
Compagina aquestes tasques amb la creació literària i la crítica
de cinema. http://elracodelanna.blogspot.com


El “viatger”, Limon & Juli Vert – Un petit
relat contat amb vinyetes.

Limon & Juli Vert (relat en vinyetes): Daniel S. Limon (Lloret
de Mar, 1976). Llicenciat en l’Escola Llotja com a il·lustrador, col·labora
en diversos mitjans de premsa escrita. En La Lluna en un Cove,
s’encarrega de les il·lustracions dels relats, de les caràtules de
les seccions fixes, i del còmic. http://www.danilimon.blogspot.com


Tot això ho trobaràs a…

Número 10, Especial Viatges

Tots
els dromedaris del desert
, Mireia Llinàs
En els
suburbis de Sant Petersburg
, Roger Simeon
Retrat a Sibenik,
Jordi Morell
Viatge per la dolça Gàl.lia, Natàlia
Senmartí

El “viatger”, Limon & Juli
Vert

La terra que el temps oblidà (c. 1), E. R.
Burroughs

Fora de cartellera:
Les aventures de Priscilla
,
Anna M. Villalonga
L’últim viatge (o la història
de Paco Sentís)
, Conrad Freixe

Format: 14’50 x 20’50 cm.
Enquadernació tipus llibre (rústica)
Tapa
flexible plastificada amb imatge de portada
Il.lustracions interiors de
Daniel S. Limon
110 pàgines
PVP: 7,5
Euros

Despeses d’enviament GRATIS

> Comprar <

I ara, a més a més, per la compra d’un número
de La Lluna en un Cove… un DVD gratis!
(*)

DVD El Palomar. Un poble al cor de La Vall d’Albaida
*
Fins a exhaurir existències.


Números anteriors de La Lluna en un Cove


La Lluna
en un Cove
Número 9
Diversos autors
7,5 Euros
> Més informació
<

>Comprar
<


La Lluna
en un Cove
Número 8
Diversos autors
7,5 Euros
> Més informació
<

>Comprar
<


La Lluna
en un Cove
Número 7
Diversos autors
7,5 Euros
> Més informació
<

>Comprar
<


La Lluna
en un Cove
Número 6
Diversos autors
7,5 Euros
> Més informació
<

>Comprar
<

Les compres a La Lluna en un Cove es poden fer:

A través
dels formularis web: Accés
als formularis

Usant el correu electrònic:
jodemano@lallunaenuncove.cat
Per
via telefònica: 96 731 87 13 (Ontinyent, País Valencià)

Les
compres a La Lluna en un Cove són completament segures.
Formes de
pagament: Transferència al nostre compte o Gir Postal

La Lluna en un Cove
col.labora amb:
Club Tr3sC i La Lluna en un Cove Carnet Jove i La Lluna en un Cove

Informeu-vos sobre les ofertes i/o descomptes picant sobre el
logo corresponent.
Les ofertes i/o descomptes no són acumulables i
s’apliquen únicament amb la compra directa a través d’aquesta web.

Correllengua i Premis Jaume I a l’Alcúdia 2009. Divendres 2 d’octubre.

Correllengua 2009 organitzat pel BLOC JAUME I de l’Alcúdia.

Divendres 2 d’octubre.

 

        20:30 CORRELLENGUA

        Enguany, igual com altres anys, i ja va
sent tradició, el Bloc de Progrés Jaume I de l’Alcúdia, rebrà, a les 20:30
hores, al Parc de la Nòria, la Torxa de la Flama de la Llengua que serà
traslladada fins la Casa de la Cultura, on, com tots els anys, l’alcalde de l’Alcúdia
la rebrà, traslladant-la seguidament per presidir els Premis Jaume I. Com ha de
ser un acte festiu, la Flama anirà acompanyada per la colla “La Rosca” de dolçainers
i tabaleters, Grup de Dansa de l’Alcúdia, Cabuts, els Negrets, els Dimonis
Enroscats i els Tornejants. Convidem a tot el poble (i rodalies) per a que se
sume a aquesta manifestació de reconeixement i estima a la llengua que parlem
en aquesta part del món. Tenim confirmada l’assistència d’una pancarta de l’Assemblea
de Joves Samarucs.

        22:15 PREMIS JAUME I.

        El Bloc de Progrés Jaume I de l’Alcúdia va
decidir des de seu naixement, afegir a les seues activitats, inserides en el
moviment històric d’afirmació i orgull col·lectiu dels valencians i valencianes
com a poble, la creació dels Premis Jaume I, destinats a homenatjar persones,
entitats, grups i empreses del nostre País, distingits per la seua
reivindicació activa de l’ús social del valencià com a única llengua pròpia del
nostre poble. Els premis consisteixen en el lliurament de diplomes acreditatius
de la contribució dels premiats a la dignificació social de la cultura i la
llengua del nostre poble. Aquest XIVé lliurament dels Premis Jaume I es durà a
terme a la sala Siglo XXI de l’Alcúdia, en un sopar reivindicatiu i d’homenatge
als premiats el dia 2 d’octubre, a les 22:15 hores, divendres anterior a la
diada del 9 d’octubre de 2009, Dia del País Valencià.

        Presentarà l’acte Toni de l’Hostal (nét)
–figura mundial-.

 

        Els premiats són:

 

        PREMI JOAN FUSTER: Falla Na Jordana. Les falles, enteses com una activitat festiva de
profundes arrels valencianes, poden ser un element valuós en la recuperació de
la nostra llengua i cultura. La falla Na Jordana de la ciutat de València és la
falla que més vegades ha participat i ha guanyat el primer premi de la secció
especial. A més a més, du a termini diverses iniciatives culturals en valencià,
com Tirant de Lletra, una lectura pública de l’obra de Joanot Martorell que
compta amb una massiva participació, així com d’altres activitats interessants,
com exposicions, publicacions i diversos projectes culturals innovadors…, amb
el valencià com a llengua de comunicació.

 

        PREMI TIO CANYA: Pere RIUTORT i MESTRE. En Pere Riutort i Mestre és un personatge
imprescindible per a conèixer la llarga lluita per la normalització de la
nostra llengua, sobretot en l’àmbit pedagògic i eclesial. El seu treball s’ha
plasmat en nombrosos llibres que en alguns casos tingueren la virtut d’avançar-se
en el temps, la qual cosa parla de la clarividència de la seua anàlisi i del
seu coneixement de la realitat valenciana. La col·lecció de llibres Els Vents
del Món
foren una valuosíssima i capdavantera en l’ensenyament de la
llengua, allà en els albors de la pre-democràcia, quan no existia cap tipus de
material didàctic. Pel que fa a la vessant religiosa, Pere Riutort ha estat,
entre moltíssimes altres iniciatives, l’històric promotor de El Llibre del Poble de Déu, un missal en
valencià editat als anys seixanta.

 

        PREMI OVIDI MONTLLOR: Grup Musical CARRAIXET. És un
dels millors grups de música popular i tradicional amb què comptem al País
Valencià. Des dels seus inicis, fa més de trenta-cinc anys, la bona música ha
estat la característica essencial de la seua trajectòria, i la seua aportació
cultural continua sent hui en dia tan necessària com al principi. El Grup Carraixet,
com la resta de grups i solistes que canten en valencià, no existeixen per a
Canal 9, la ràdio i la televisió que paguem tots els valencians. Amb la seua
producció musical i les diverses actuacions han demostrat i demostren la seua
professionalitat al servei de la llengua, la cultura i la nostra música.

 

        PREMI CARLES SALVADOR: C.P. EL CASTELL, d’Almoines. La introducció
del valencià en la vida acadèmica i la seua inclusió com a llengua curricular i
d’ensenyament va ser una reivindicació de la societat des de l’inici de la
democràcia. En aquest sentit, el C. P. “El Castell” va ser un dels centres
capdavanters en la comarca de La Safor en la normalització lingüística a l’escola.
A més a més, ha esdevingut un referent, tant en la gestió democràtica del
centre –amb la participació activa de tots els seus estaments -, com en la
necessària renovació pedagògica per a millorar la pràctica docent i l’ensenyament-aprenentatge.

 

        PREMI VICENT ANDRÉS ESTELLÉS: CLÍNICA DEL PEU, l’Alcúdia. La defensa
de la nostra llengua assoleix la seua vessant més rica i completa amb l’ús
diari, en les situacions de comunicació habituals entre els ciutadans i
ciutadanes. Per això resulta de la màxima importància que l’usem en les nostres
relacions i en contextos lúdics, cívics, familiars, professionals o comercials.
Com cada any, s’atorga aquest premi al comerç o centre on s’usa el valencià com
a llengua pròpia, i en aquesta ocasió es premia la Clínica del Peu, de Joan
Carles Ruiz.

 

La foto correspon al Correllengua 2008.