ALBERT CORTES MONSERRAT

Aquest diputat socialista, que s’ha fet famós pel seu espanyolisme ranci i el seu rebuig a qualsevol realitat nacional que no sigui la seva estimada Espanya Imperial, ha escrit en el seu bloc un post titulat El trio de les Columbretes, i que fa referència a les declaracions d’en Felip Puig (CIU), sobre el seu últim desig que confessa que es la Independència.

En aquest escrit, i amb la ironia que el caracteritza quan es tracta de ridiculitzar qualsevol millora en la sobirania del país, ens diu que a l’estiu tota cuca viu, i això provoca entrevistes com l’esmentada anteriorment d’en Felip Puig a La Vanguardia, i presenta el seu dubte si aquest últim desig es abans de morir, el darrer desprès de molts altres, o el prioritari en la seva acció política, cosa que dit sigui de pas fins ara no ha demostrat.

En diu que respecta tots els desitjos, i que el dret a somiar es lliure, universal íntim i recomanable. Tanmateix ens explica un malson produït durant la migdiada amb un trio, aclareix que no es el de les Açores, i ens dona una pista dient que es gabanchia, en referència al seu últim llibre publicat sobre una crònica desprès de 30 anys de la Independència catalana.  Ens diu que desperta en un estat català, i on tres personatges fan una cimera a les illes Columbretes, el conseller de defensa Felip Puig, el d’interior Joan Carretero i el d’afers exteriors Àngel Colom, i estudien rearmar els almogàvers tot estudiant la topografia de Sicília i Atenes, moment en que es desperta, i veu que les illes segueixen en pau, en Puig desitjant, Carretero pleitejant, i l’Àngel estudiant antropologia cultural.

Realment aquest personatge, es un exemple perfecte de l’unionisme desacomplexat, i què des de la vessant còmica te una certa gracia per les seves expressions, o llàstima per intentar tapar les vies d’aigua d’un vaixell que va a la deriva, i  què nomes te el destí del fons del mar, i on rebutja que tots els passatgers puguin agafar els bots de salvament i pujar a un altre vaixell nou de trinca, què els espera per seguir el seu viatge amb totes les oportunitats que es mereixen.

Ens diu que tots els somnis son respectables, però s’oblida de mencionar que a vegades es converteixen en realitat, una realitat que per cert no l’interessa però que a cop d’enquesta, d’iniciatives civils i altres indicis es tossuda,  i no vol abandonar. Compara el famós trio de les Açores responsables de milers de morts a la guerra de l’Iraq, amb tres possibles futurs consellers d’una Catalunya lliure, què en la seva ment totalment tancada nomes tenen l’opció de fer el ridícul es bastant mesquí. Li recordaria que el tema dels liderats es molt volàtil, com en la seva miserable campanya europea, amb la por dels dirigents de dreta com a principal reclam electoral, on per cert faltava per exemple en Sarkozy, que sinó recordo malament va aconseguir posar en un raconet a la cimera d’USA al líder espiritual d’en Ferran, en Zapatero.

Caldria recordar-li que aquests tres futurs consellers en els seus somnis en una Catalunya independent, millor o pitjor nomes mirarien pels interessos dels catalans, cosa que evidentment el seu partit mai podrà dir amb els seus famosos 25 diputats a Madrid amb la Chacon al capdavant, i la submissió en les negociacions i invasions de competències actuals del govern català.

Per tant vigili que aquest malson quan es desperti sigui una agradable realitat, què com no puc esperar altra cosa  en una democràcia, si el poble així ho ha volgut, així serà.

El Conseller d’interior i Relacions institucionals i participació, ha posat un 8,2 de nota al desplegament de l’estatut després de tres anys en vigor, posant com exemple el finançament i Rodalies com temes estrelles, i on diu que ha hagut de superar moltes traves per part del govern espanyol, i on el Parlament ha anat amb més celeritat per desenvolupar-lo legislativament, tot hi que esta pendent de la sentència del TC.

S’ha pres el luxe de criticar aquells que deien que l’Estatut era una via morta, i ha destacat per la part catalana la creació del Consell de Garanties estatutàries, què substitueix el consell consultiu o l’agencia tributaria, i destaca una millor sintonia amb l’estat les ultimes setmanes desprès dels acords aconseguits, i que en el tema financer ho atribueix a la mala imatge que Zapatero començava a tenir, i la necessitat de tenir aliats pels pressupostos de l’any proper estatals. En clau de futur vol que molts ministeris deixin d’actuar com si l’Estatut no existís, fent decrets o lleis que envaeixen competències, i es partidari de fer una conferencia de comunitats autònomes sense el govern central, com es normal amb estats federals.

Considero un insult a la població catalana que aquest personatge qualifiqui d’èxit notable el desplegament estatutari, que es una autentica vergonya, ens parla del finançament, on caldria recordar-li que s’ha superat en un any la data que marcava el text català, i que al final l’acord incompleix la major part dels preceptes que hi figuraven, per tant una presa de pel de grans dimensions.  Pel que fa a Rodalies el tema més important que es la dotació econòmica no està gens clar, per tant vendre això com un acord es fum.

Es cert que el parlament, no ho considero un mèrit, es la seva obligació fer els canvis legislatius que tocava, com el del Consell de Garanties estatutàries on vull recordar no s’ha seguit la proporcionalitat dels parlamentaris, i gracies al govern català, el PP hi te un membre que junt amb els del PSOE-C son una majoria espanyola que vetllarà pel compliment de l’Estatut.

Diu que no es una via morta, i tot seguit es queixa de que els ministeris espanyols elaboren decrets que envaeixen les competències del text, com per exemple el FROB, que desprès del dictamen del consell consultiu el PSOE-C i ara també les seves dues crosses al govern, es neguen a fer un recurs al Constitucional en prova de bona voluntat amb el govern de Zapatero, i iniciar diàleg i negociacions com les que el conseller ens parla que ha hagut de lliurar amb tots els temes, quan algun no hi ha res de que parlar, simplement complir la llei.  Tanmateix li recordaria que aquest paper mullat que ell defensa, no es que sigui una via morta, es que fa unes setmanes amb un acte de sobirania ja va ser enterrat i hores d’ara descansa en pau.

Pel que fa als desitjos de futur, el centralisme de l’estat, sobretot amb Catalunya, sap positivament que no canviarà, i per tant alhora de posar en marxa una llei es te que negociar sobre el que prèviament ja ha estat aprovat i així successivament, respecte la reunió de comunitats de caire federalista, li recordaria que Espanya no es un estat federal ni ho serà mai, simplement perquè no te cap voluntat de ser-ho, i no hi ha ningú que defensi aquesta opció què es pura ciència ficció.

En definitiva una nova cortina de fum sobre una situació que es molt diferent de com la vol pintar aquest personatge, un dels símbols de la mediocritat existent.

En aquest mes d’agost, període de vacances per molts dels mortals, el temps passa d’un altra manera, i moltes vegades s’aprofita per fer aquelles coses que en altres èpoques de l’any son impossibles, no cal dir-ho amb més calma, acabar aquell llibre a mitges, passejar, i reflexionar en el meu cas amb un tema tant transcendental com el procés cap a l’estat propi, i les properes eleccions al Parlament, que son un punt clau en el camí, i on a la línia de sortida hi ha d’haver una candidatura transversal amb un objectiu molt clar i sense embuts, la declaració unilateral d’independència.

Sempre he defensat que després de  les dues grans manifestacions a Barcelona, i la culminació amb la marxa a Brussel·les sorgida a partir d’un comentari amb un bloc, i que sempre guardarem en forma de record emotiu en el nostre cor, ara vertaderament tot hi que no es poden abandonar les accions civils, com per exemple les protagonitzades per Acte de Sobirania i altres que en vindran, toca fer política.

Reagrupament ja ha iniciat aquest camí, i amb un líder força sòlid com en Joan Carretero, però malauradament i degut a la complexitat i el nostre tarannà autodestructiu, i en molts casos esbiaixat per tants anys de colonització, per moltes persones que comparteixen el mateix anhel, la idea de ser una escissió d’ERC serà mes important que l’objectiu, es allò de que els arbres no em deixen veure el bosc.  Els protagonismes també hi juguen un paper important, ja que hem tingut molts salvadors de la pàtria, però de moment cap la alliberada.

Tanmateix la meva idea sempre ha estat fer una gran coalició que sumes tots els sectors, i què alhora tots si sentin representats, l’altre dia llegint un article de l’Enric Canela titulat Que puc fer jo per Catalunya en el Bloc Gran del Sobiranisme, i en un dels comentaris del text es citava la idea de que ara tocava fer Deu mil al Parlament, una plataforma que es exemple d’aquesta transversalitat que abans esmentava, i que amb gent de diferents ideologies i colors va ser capaç de mobilitzar deu mil persones al cor d’Europa,  i posteriorment recollir mes de deu mill promotors per la ILP frustrada pels partits polítics, aquest exemple podria ser el gran paraigües que aixoplugues a Reagrupament, Força Catalunya, la PDD, Sobirania i Progrés, Sobirania i Justícia de l’Agusti Bassols i altres grups, junt amb els independentistes que volen anar per feina, i què ara viuen la desorientació a ERC i CIU, o altres formacions.

Posteriorment s’hauria de decidir la formula per presentar la candidatura, i les llistes que haurien d’incloure personalitats del món de l’independentisme, i fugir de personalismes estèrils. Crec que els lideratges de cada formació ara per separat haurien de fer una bona reflexió, i començar a estendre aquests ponts per  fer-ho una realitat un cop acabat l’estiu, i tenir així un any llarg de treball per portar el major nombre d’independentistes al Parlament.

Sabem que els mitjans de comunicació faran al buit a qualsevol candidatura que no sigui dels partits d’ordre establert que no volen fugir de la ratera, per tant les xarxes de col·laboradors de cada plataforma  poden ser de gran utilitat per donar a conèixer el projecte poble a poble.

Nomes així, i per un cop donant exemple de posar el país per davant de les persones hi veig una sortida viable, ja que aquests nous parlamentaris no poden ser testimonials, sinó que han de tenir un pes específic, com a mínim per posar les bases que en el període d’una legislatura es pugui veure complert l’objectiu principal, ja que com deia l’altre dia l’Heribert Barrera ara no tenim massa temps, ja què l’estat continua la seva tasca implacable i no afluixarà pas.

Ahir parlava del cinisme del PSOE-C amb el decret de regulació bancària votat pels seus inútils 25 diputats a Madrid, i què amb el dictamen del Consell Consultiu demostra una clara invasió de competències, i  una total invisibilitat de l’Estatut, davant la reclamació dels seus socis de govern, i del principal partit de la oposició per tramitar un recurs al Constitucional, el nostre President prioritza un cop mes els interessos socialistes espanyols, i no s’atreveix a fer-lo pràctic.

El dia 7 de juliol, el President Montilla, interrogat per la qüestió, es mostrava molt contundent dient que en cas de que hi hagi un dictamen que digui que hi ha una invasió de competències, el que farem és el que hem fet en anteriors ocasions, el govern de la Generalitat instarà un conflicte de competències, però ves per on, ara que ja tenim el fet damunt la taula la resposta canvia, i aposta per explorar la via del diàleg amb el govern espanyol, i ens ho argumenta dient que faran els passos que calgui per salvaguardar les nostres competències i el primer no es presentar un recurs, sinó obrir un període de 6 mesos en que Generalitat i Estat negociaran una sortida per evitar el recurs, i reblant el clau de la submissió més absoluta diu que el conjunt del decret no vulnera les competències, nomes en dos punts determinats.  ERC, ICV i CIU demanen amb celeritat el recurs al TC per evitar aquesta Loapa financera.

Realment la gent, i sobretot els seus votants vinguin don vinguin, i parlin la llengua que parlin, tenen que veure la inutilitat del seu gest a les urnes al dipositar la seva papereta amb el nom de PSC, un partit què ja ha demostrat molts cops on te la seva vista posada, i un president que segurament deu ser un cas únic a la història, ja que la seva prioritat no es el seu territori, ni tant sols la seva població, sinó el partit del senyor Zapatero a Madrid. A que es degut aquest canvi d’opinió sobtada.  L’Estat ha fet com fa sempre, per ells l’estat de les autonomies es paper mullat, i quan volen entre i surten, posen i treuen, sense obeir cap llei orgànica que els impedeix fer-ho.  La seva mentalitat centralista i imperialista no els permet veure que hi ha vida fora del seu àmbit, i les competències son un colador.

Ara opta per 6 mesos de diàleg, i jo em pregunto de que vol parlar, el cas es molt clar, hi ha un Estatut que s’ha de complir, i un decret que envaeix les nostres competències, no hi ha res a parlar, no es pot aplicar aquest decret a Catalunya, i els 25 diputats socialistes a Madrid amb la Chacon al capdavant haurien de demanar perdó, i presentar la dimissió per jugar amb els interessos de la gent que els ha posat allí on estan.

Ja n’hi ha prou, un President no es pot humiliar d’aquesta manera, i menys el del meu país davant la veu de l’amo. Es demana respecte, primer acceptant un model de finançament que deixa el text estatutari en paper mullat, i ara aquesta autentica loapa financera que també el deixa en res.  Els seus socis per dignitat haurien d’imposar el recurs al TC o marxar del govern, altra cosa els convertirà en còmplices d’aquesta nova malifeta.

Crec que les properes eleccions son la oportunitat per fer fora aquesta gent de les nostres institucions que ja han deshonrat molts cops, i no em refereixo a col·locar el principal partit de la oposició, ja què ara per ara no s’atreveix a donar el pas, i simplement serà un canvi estètic i de cares, que a aquestes alçades a Catalunya ja no li preocupa.  Em refereixo a votar una força o coalició que agrupi l’independentisme, i amb un objectiu molt clar i que fuig de la mediocritat actual, la creació de l’estat propi.

EL Consell Consultiu de la Generalitat de Catalunya ha determinat per unanimitat dels seus membres, que el Fons de Reestructuració Ordenada de la Banca (FROB), que fa uns dies es va aprovar a Madrid amb els vots de PSOE, PSOE-C inclos i PP envaeix, i vulnera l’Estatut català en el seu apartat referent a les caixes d’estalvi, i on no es respecta el dret a veto de la Generalitat a  les fusions de les mateixes intervingudes pel Banc d’Espanya, i on tot queda reduït a enviar un informe no vinculant al supervisor, on nomes la ministra espanyola te la possibilitat d’avortar una operació així en el termini de deu dies.

Aquest dictamen el va sol·licitar el conseller d’economia Antoni Castells, que deixa així un cop més en evidencia els socialistes catalans, que amb el seu menyspreu natural als interessos de Catalunya van obeir la veu de l’amo per votar-hi a favor a Madrid, a diferencia dels altres partits com CIU, ERC i ICV que evidentment van optar pel no a aquesta loapa financera, que envaeix tant clarament les competències catalanes, i que per lògica ara hauria d’haver un recurs al Constitucional en un tema el de les Caixes molt delicat, ja que en el nostre territori hi tenen un gran pes econòmic i social.

Se’ns dubte el conseller Castells dona proves un cop més d’un tarannà diferent al partit submís que representa, i en aquesta ocasió donarà algun maldecap als Zaragoza, Iceta i companyia, per intentar explicar aquest nou insult a la població, que teòricament representen, i als seus votants en particular.  No es podia esperar res més d’un partit que al cap de 24 hores d’aprovar-ne l’Estatut al Parlament ja hi enviava esmenes per rectificar-lo, que posteriorment durant la negociació es va asseure a l’altra costat de la taula sense importar-li gaire les retallades que anava patint, què ràpidament hi va donar el seu vot afirmatiu, i que desprès ha anat ballant al so que es marcava des del seu quarter general a Madrid, aprovant els pressupostos generals amb un finançament que no es complia, i ja incomplia les dates que marcava el text, per tant renunciant a la única mesura efectiva de pressió voluntàriament, i finalment ha presentat un acord que incompleix el text català amb un exercici de demagògia impresentable.

Amb aquestes credencials no es estrany doncs que votes a favor a Madrid d’un decret que retalla el poder català en aquest tema, i envaeix un cop més un text que ja va néixer mort, i que ni se’l creuen, ni els importa, ja que el seu vertader text es la sagrada Constitució espanyola, i la relació estable de Catalunya amb Espanya per damunt de tot.

Ara si el govern presenta recurs al Tribunal Constitucional, l’esquizofrènia ja serà màxima, ja que serà un recurs contra una decisió avalada per ells mateixos, i que dona fe que l’enemic es a casa, i en aquests moments està al govern de la Generalitat i en te la Presidència, amb l’aval de les seves dues crosses.  Tota un vergonya per un territori que un dia podria ser Estat, i que ha d’aguantar aquestes situacions miserables que malauradament s’han convertit en el pa de cada dia.

La veritat es que en aquests moments les dues forces sumen la majoria al Parlament, i què perfectament podrien fer una declaració unilateral d’independència, clar que primer ho haurien de portar com objectiu principal en els seus programes electorals, comprovar el número de diputats, i un cop validat per la població, posar-ho en pràctica. Malauradament, i a pesar de les declaracions que sentim, i més que en sentirem com més s’apropin les eleccions, els dos partits ho tenen molt allunyat de les seves ments.

El president de CIU Artur Mas, condiciona la resposta unitària del Parlament a una sentencia negativa del TC, amb el compromís del PSOE-C que voti el mateix a Catalunya que a Madrid amb total garantia, per la seva part en Joan Puigcercos per ERC, davant la pregunta de si el tercer tripartit ja esta pactat, no diu  que no, però falta que sumin, i també adverteix que nomes farà governs amb partits que votin el mateix a Catalunya que a Madrid, i en canvi les condicions canvien si es amb CIU, a la que demana que digui que vol la Independència, i signaria el pacte.

Realment la proposta de Mas es fer volar coloms, ja que ell sap que el PSOE-C com be demostrant des de fa molts anys, es un apèndix mes del PSOE, en forma part i la seva prioritat en aquests moments es ser fidel a Zapatero i els posteriors líders espanyols que vinguin, a més es molt sospitós quan els hi pregunten per quina serà la seva posició si la sentencia es negativa, sempre treguin allò de no posar-se la bena abans de la ferida, ja que la seva posició serà molt clara, acatar la sentencia i fer-la el màxim de digerible possible, per tant la demagògia aquesta de la unitat es totalment falsa i interessada, en tot cas haurà de ser una resposta majoritària, què es el que guanya en les democràciesm ja que els unionistes mai votaran res en contra de la legalitat vigent espanyola, definitivament CIU haurà de triar Catalunya o Espanya, ells decideixen.

Pel que fa a en Puigcercos, sembla confirmar el que es un rumor amb veu alta en forma de continuar si sumen la coalició electoral, i seria bo com sembla els tres partits van assumint que serà així, perquè els electors puguin decidir amb mes fonament. La incoherència un cop més fa estralls en aquest partit teòricament independentista, i a la practica un seguidor del peix al cove i la cultura de govern, ja que la condició al PSOE-C ja sap que es impossible, i no sembla que els hagi importat gaire en les dos primeres edicions del tripartit on  els canvis de criteri aquí i a Madrid han estat força vergonyosos, per part dels inexistents 25 diputats socialistes a la capital espanyola. En canvi les condicions canvien, cosa poc seriosa si es tracta d’un altra partit, i exigeixen que porti l’estat propi sota el braç, quan que jo sàpiga Esquerra mai n’ha fet el punt número u en el seu programa, i mai ha estat la condició indispensable com per altra banda s’espera d’un partit independentista per fer qualsevol pacte.  

Crec que primer s’ha de predicar amb l’exemple, i la fidelitat a un projecte creïble, i desprès poder exigir als que mai han abraçat aquest tema directament i que no ho faran si l’exemple a seguir es el d’Esquerra, o sigui gestionar les engrunes, fer cortines de fum sobre els avanços amb l’autogovern, i fent valida aquella teoria d’en Miquel Iceta que els catalans ja decidim cada quatre anys des del 1977, però com diria aquell, no es això companys, no es això.

.

El diari El Mundo dirigit per Pedro J. Ramirez, en un article d’opinió publicat avui pel mateix director, dona idea de la mentalitat feixista d’aquest senyor, i de les mentides que s’han de llegir, i que donen a pensar que apart de nacionalisme espanyol ranci i tarannà molt poc democràtic, també hi trobaríem alguna substancia al·lucinògena en el cervell del que signa el comentari, barrejada amb altes dosis de racisme a la diferencia.

Per no reproduir-lo integrament, primer per la seva llargada, i desprès per no ferir la bona sensibilitat d’algun lector, el resumiria dient que comença  a partir d’un exemple de 1790 a França on els territoris de llengua basca, i davant els seus arguments de separació per motius històrics i de llengua, van ser desatesos i units amb els seus veïns sense permetre cap altre discussió sobre el tema.  Es pregunta perquè ETA sempre ha atemptat a Espanya i no a França, ho raona en època franquista, i ara ho motiva dient que saben que a l’estat espanyol al final acabaran desintegrant-lo i aconseguint els seus objectius, i ho compara que fa uns segles fins hi tot el federalisme a França comportava la guillotina, i això comporta que ara per exemple un bretó tant sols es considera una manera singular de ser francès.

Ens descriu que tracten de trencar Espanya per crear un estat basc independent, i donat que la insurrecció popular ha fracassat ho intenten amb una rendició de l’Estat disfressada de negociació política, i on els últims atemptats son un avis contraposat a les èpoques de pau. Quan Aznar els va anomenar moviment d’alliberació nacional i va enviar interlocutors van pujar de categoria, i a cada negociació s’apropen al seu objectiu, per molt que Zapatero ara digui que els temps del diàleg s’han acabat.

A l’ultima part entra en acció Catalunya, ja que es on dirigeix la mirada ETA amb l’afer del nou Estatut, i el seu efecte de col·lapse institucional, així com la llei d’educació que prohibeix el castellà, i en un nou finançament que inclús millora el concert econòmic basc.  Tanmateix el TC es incapaç de dictar sentencia a un text que reconeix Catalunya com a nació, estableix la bilateralitat, i blinda la legislació pròpia davant l’estatal, ho resumeix dient què el territori català te tot el que te un estat, excepte exercit i seleccions esportives. Acaba fent una crida per enfortir l’estat davant els que el volen destruir pas a pas.

Realment la paranoia i la catalanofòbia d’aquest senyor no te límits, desprès de perdre l’afer de la piscina a Mallorca, sembla, si es que no ho havia fet ja, ha perdut el cervell, ja que en aquest text totalment antidemocràtic defensa la via francesa de fa uns segles per no permetre la lliure decisió d’un poble pel seu futur per reial decret, i per la força de les armes si es necessari.  Considera el diàleg una mesura de rendició, i on tant sols la força de les armes ha de solucionar el conflicte, i per embolicar-ho tot ho compara amb Catalunya on diu barbaritats com la prohibició de la llengua castellana a Catalunya, cosa que es deu produir en la seva ment malalta, i ens diu que l’Estatut diu que som una nació cosa que no es veritat, desprès del “cepillao” com deia en Guerra, va quedar en el preàmbul una frase rocambolesca que no cal repetir, i sense cap valor, la bilateralitat ha quedat demostrada amb el finançament que no ha existit, i el blindatge competències es d’un acer tant fi que deu estar foradat per tots els costats. Les dos perles esquizofrèniques son que el nou model per Catalunya supera el concert basc, tant de bo, però malauradament tant sols es fum, que en el millor dels casos  perpetua l’espoli fiscal, i el millor quan diu que som com un estat sense exercit i seleccions esportives.

Francament jo li diria que si som un estat, l’exèrcit ja ens el formarem nosaltres, i per unes seleccions esportives mes o menys, no ho crec un obstacle insalvable per signar dema la declaració com a nou estat dins la Unió Europea, la realitat es molt diferent, i no tenim ni poder econòmic, ni polític, ni res. Es una diferencia força gran, i què elements com aquest donen mes raons per desprendre’ns d’aquest estat que ens odia, i prohibeix el nostre futur com a poble.

En les ultimes hores tenim tres clars exemples del cinisme, i la poca vergonya que tenen alguns alhora de fer declaracions que s’escapen de qualsevol lògica elemental, com el nostre amic José Zaragoza, la popular Ana Mato o el Rei Borbó, aquell imposat per la dictadura feixista, i que sembla totalment intocable desprès de 30 anys de suposada democràcia.

El secretari d’organització del PSOE-C, replica les declaracions d’en Puigcercos  sobre la necessitat de que en Zapatero pressiones al TC per la seva sentencia favorable sobre l’Estatut, i ens diu que aquest tribunal es independent i no admet pressions, a més assegura que el president espanyol  es impossible que incideixi sobre un jutge, ja que els dos poders son separats.

Realment aquest home no te límit, i ara ens vol convèncer que un tribunal escollit per un parlament i a proposta del govern de torn, guardant sempre una correlació de forces entre els dos partits principals, no es polític i totalment manipulable sense cap credibilitat des del punt de vista judicial, ja que els seus criteris son totalment polítics, i com es sabut i demostrat a l’Estat espanyol aquesta separació de poders que en qualsevol democràcia es normal, la major part de vegades no existeix degut a la baixa qualitat de la mateixa. O sigui que ens deixi d’enganyar, i alhora de fer el ridícul, perquè ja sabem que ell i el seu partit acceptaran tot el que vingui, ja que el futur del territori els importa ben poc.

El rei Borbó ha demanat al Govern espanyol que congeli el seu pressupost per aquest any per afegir-se a  les mesures d’austeritat. Unes xifra de 8,86 milions d’euros que el monarca distribueix com vol, i que ha estat lloat com un gran gest per la vicepresidenta De la Vega.

Realment penós fer veure que es un gran gest congelar un sou d’aquesta mesura, per fer ben poca cosa, a part de viure com  un rei i mai millor dit.  No crec que passin moltes penúries, ni pensin que poden perdre la feina, ja que el dictador va fer un contracte blindat i sense passar per cap urna.  Iots, caceres d’ossos, esqui, palaus a Mallorca per l’estiu i altres per l’hivern, viatges i tot absolutament pagat amb els diners de tots, diuen que per feines de representació internacional que com ja va quedar demostrat amb l’incident amb en Chaves no son el seu fort. Realment tant de cinisme no es de justícia.

La vicesecretaria d’organització electoral del PP Ana Mato, ha respost al President Montilla, que qui crea catalanofòbia es aquell que en parla, i el desautoritza dient que aquestes acusacions al seu partit nomes ajuden a crear una imatge distorsionada de Catalunya, i ho remata dient que no admira els nacionalismes radicals i insolidaris que no tenen res a veure amb els catalans.

Realment increïble que els que han portat els recursos de l’Estatut al TC, no acceptant totes les aprovacions amb retallades incloses i el referèndum, els que no paren de fer campanyes contra la llengua catalana en tots els terrenys, i van difonent la nostra insolidaritat com si l’espoli econòmic fos un conte de fades, ara no es vulguin sentir a dir catalanòfobs o xenòfobs simplement.  Respecte els nacionalismes radicals, ells en son un gran exemple, però esclar el nacionalisme espanyol tampoc existeix, quina misèria hem de suportar.