ALBERT CORTES MONSERRAT

Dues noves promeses del president espanyol van pel camí de l’incompliment per variar i qu´`e tenen com a perjudicada, també per variar a Catalunya, es tracta de l’arribada del tren d’alta velocitat a la T1 del Prat, i dels ordinadors personals a tots els alumnes de cinquè de primària junt amb altre materials digitals, en el pla “Escuela 2.0”.

En primer lloc el ministeri de Foment no preveu que entre la futura estació del Prat i la T1, coneguda familiarment com la T5 de Madrid, circuli el tren d’alta velocitat. Va ser una promesa anunciada pel ministeri el 2007, desprès de les reclamacions de l’ajuntament de Barcelona, Generalitat i Cambra de comerç, però finalment el projecte ha quedat amb res, i la via serà pel tren convencional. Actualment la nova terminal ja esta en funcionament, i no hi arriba ni el tren, ni el metro que es preveu cap al 2012, curiosament el mateix any on Catalunya rebrà una pluja de milions en forma de fum pel nou finançament.

Pel que fa al segon tema en el debat de l’estat de la  nació, l’espanyola em refereixo, Zapatero va treure el seu decàleg de promeses per amagar la seva incompetència, i una d’elles relacionada amb el canvi de model econòmic, van ser els ordinadors pels alumnes de 5é de Primària amb cofinançament amb les autonomies. La Generalitat ja tenia un pla previst per aquest tema, i al final de  200 centres escolars públics o concertats, nomes 70 compliran amb la promesa del president espanyol, i aquests acabaran pagats pels pares (uns 250 euros), Al final el conveni entre el pla català i l’espanyol encara resta per signar, i el proper curs no hi haurà més increment d’ordinadors per l’alumnat.

En la primera qüestió, es realment lamentable que un estat que inverteix una quantitat  per riure comparada amb Madrid, que no vol cedir el control de la gestió per seguir discriminant a Barcelona en benefici del de sempre, que tenen signats convenis d’exclusivitat a Barajas per evitar vols intercontinentals al Prat, i que ara tampoc vol fer unes connexions a l’alçada del que requereix les instal·lacions, no sigui cas que millores les nostres possibilitats de desenvolupament.

En el segon tema, un altra promesa buida d’un expert en la matèria com Zapatero, què com moltes altres coses, nomes queda el titular del dia i darrere es fum, els pares han tingut que gratar-se la butxaca, i molts alumnes no podran gaudir d’aquests avenços pels seu futur, cosa que en altres territoris si poden fer, i en molta part amb els diners aportats generosament per Catalunya, crec que li diuen solidaritat, que traduït al català es espoli.

Son dos exemples més de que les promeses del govern  espanyol sempre acaben perjudicant el de sempre, i on el tracte discriminatori no te límit, entre altres coses perquè ningú es capaç de dir prou.

Aquesta frase feta es molt apropiada pels catalans, i especialment en els últims 300 anys, on el maltractament constant de l’Estat tant sols ha provocat entre la classe política conformisme, possibilisme i resignació.  Una mena de col·laboració amb l’enemic que no sembla tenir massa lògica amb el pas del temps, i més quan aquesta societat acaba per dir-te el nom del porc,  tinguis la posició que tinguis.

En efecte, desprès de que el govern català hagi donat validesa a aquest nou frau en forma de finançament, i auto rebaixar-se la llei màxima catalana ara per ara, anomenada Estatut, i que pel vist fins ara no obliga absolutament a res, ara arriba la segona part, aquest fum que s’ha venut, i aquests gestos de fer veure que s’estava negociant, quan realment per negociar una cosa han d’haver dues parts, i aquí nomes una decidia, per tant de negociació res de res, com deia de moltes parts de l’Estat s’ataca directament a Catalunya exigint igualtat de tracte.

Tanmateix tant de bo el tracte fos igual, ja seria un pas molt important que malauradament no es així, i per exemple La Esperanza Aguirre, presidenta de la Comunidad de Madrid, ja ha anunciat que votaria no al nou model, ja què no pot permetre que els serveis públics dels seus ciutadans els pacti Zapatero amb ERC, i ho considera un gran xantatge. Els principals rotatius i opinadors també han expressat el seu malestar pel tracte diferencial català que es intolerable.

Realment quan l’odi es tant gran, i a més es tant assumit que els catalans tenim l’obligació de pagar i callar, quan es parla encara que sigui fum, l’anticatalanisme es dispara i sentirem a dir tot tipus de disbarats, tal com passar amb l’Estatut,una mica el mon a l’inrevés, ja que no obtenim res significatiu i hem d’aguantar tot tipus d’improperis sense solta ni volta.

Sort que els nostres herois del tripartit, tots cofois, avui signaran un nou acord que ens mantindrà lligats i espoliats uns quants anys més, i mentrestant suportarem tot tipus d’insults i  improperis, a veure si alguna anima de bona fe s’ho acaba empassant.

Malauradament per l’establishment català, i malgrat els seus mitjans de desinformació  i opinadors a sou, molts analistes independents, i crec que l’independentisme en general, rebutja i no accepta aquesta obra teatral, que per cert també representa a l’oposició CIU atacant el que ells sempre han fet i defensat.

Tot plegat un bon exemple del que ens espera d’aquí al final del procés per la creació de l’estat propi, que pel nostre be esperem sigui prou aviat per ser-hi a temps.

Avui tenim dos casos per recordar, i sobretot com a lliçó de les misèries polítiques que ens venen aquests personatges, el cas curiós de la candidata a les Eleccions Europees pel PSOE-C, la Maria Badia, que avui votarà en una de les vice-presidències al Parlament Europeu al seu clatell favorit, ho dic pel seu rètol electoral, Vidal Quadras, i per altra banda el Conseller Joan Saura en una entrevista ha insinuat que els partits de govern ja tenen decidit una nova reedició del tripartit a les properes eleccions, cosa que pels votants es d’agrair aquesta sinceritat.

Efectivament, la candidata Maria Badia que es feia passar per la número u, quan en realitat davant seu hi havia gent com la famosa Maleni, silenciada i amagada gelosament a Catalunya, es va passar tota la campanya apart de no fer cap proposta com va sent habitual en les ultimes campanyes socialistes, on tants sols es parla de la por que el PP guanyi, i en aquest cas d’en Vidal Quadras, objectiu favorit de les critiques de la candidata, i ara ves per on arriba el moment de votar la presidència  al Parlament Europeu, i gracies a l’acord de socialistes i conservadors de repartiment del càrrec, haurà de votar la persona que tant repudiava com a Vicepresident, i així avalar-lo en una mostra més de cinisme polític, encara més fort ja que el grup socialista tenia un altra opció de pacte per deixar fora als conservadors del poder, però tal com fan al País Basc, i cada cop en més llocs han ajuntat les seves forces.  Un altra frau electoral d’aquesta candidata sense cap tipus de credibilitat.

En segon lloc el Conseller Saura en una entrevista on ha lloat la presa de pel del finançament, i sentint-se un heroi pels serveis prestats, ha assegurat que els tres partits de govern tenien absolutament decidit la reedició del tercer tripartit, si la segona part es pèssima, imagineu-vos la tercera, i fa una gran valoració dels resultats, creu que serà possible una majoria d’esquerres què serà positiva per Catalunya.  Tot i la rectificació d’Esquerra, que ja deu preparar la seva campanya amb la famosa equidistància que ja no creu absolutament ningú, es tota una revelació que els votants puguin saber quines opcions els esperen, si sumen un nou tripartit amb els socialistes al capdavant dominant la situació, i seguint enfonsant el país, un altra amb CIU amb aquell discurs ambigu, un canvi de cares per seguir remenant les mateixes engrunes, ja que no aspiren a res més, i segurament una tercera que optarà per la via de la declaració unilateral per la Independència, actualment nomes formada per Reagrupament, i esperem per aquelles dates amb moltes més incorporacions.

Son tres vies, les dues primeres representen la submissió actual i passada amb un component nacional cada cop mes petit, i la segona ha de significar el despertar de la societat civil que ja esta cansada de tant d’engany i demagògia, i simplement vol ser un estat normal, per aquest cop si mantenir una relació bilateral amb Espanya i la resta d’estats del món. Jo particularment m’inclino per la tercera i esta en les mans de tots nosaltres fer fora aquests farsants de pa sucat amb oli de les regnes que guien els destins del nostre poble.

Una vegada confirmat que en el nou finançament hem passat full a aquest capítol de la nostra trista història, amb una submissió i actitud vergonyosa més per afegir al llarg currículum de la mediocritat política catalana, ara toca  el capítol no menys trist de les justificacions de tots els líders politics d’aquests partidets cofois  per haver cedit un cop més, i validat un nou engany.

L’últim a escenificar la resistència, en Joan Puigcercos, president d’ERC, ens diu avui que segurament no es el finançament que es mereixen els catalans, i què no resol el problema de fons, i atribueix l’acord a la pressió del govern per pactar a la baixa.  El President Montilla va solemnitzar l’acord dient que es un èxit de país que farà gran Catalunya, la seva gent i els seus valors, tot hi reconèixer que incompleix l’Estatut, Joan Herrera per ICV, demana responsabilitat a CIU, i al PP no promoure l’anticatalanisme per les Espanyes. Pel que fa a CIU, Artur Mas diu que te una obligació patriòtica de defensar els ciutadans, i per això no avala ni el model, ni les xifres que incompleixen la carta catalana i la deixen en paper mullat.

Pel que fa a ERC, gran cinisme al reconèixer que no es el que ens mereixem i que no ens resol el problema, això ja l’invalidaria per ser el nostre representant, i ens be a dir que accepten aquestes rebaixes amb mes punts foscos que clars per no baixar encara més.  Realment en qualsevol estat del món, unes declaracions així serien motiu de dimissió, ja que un acord que nomes parla de xifres el 2012, i que queden a l’aire, ja que el mateix Ministeri no les ha avalat, què es un acord entre tots i res de bilateralitat, i que la mitjana queda molt confosa amb aquestes partides complementaries que dependran del govern de torn a l’Estat, evidentment es un pèssim acord, i indigne d’un partit que teòricament aspirava a la Independència del país.

Pel que fa al President, quan diu èxit de país, deu voler dir d’Espanya, ja què es l’únic que com sempre amb els catalans surt beneficiada, i respecte que la farà gran amb prop de 21 mil milions d’espoli fiscal i que no es reduirà, es una mentida de grans dimensions.

ICV, en la seva línia ja preveu que el PP aprofitarà aquest pacte de fum per capgirar-lo, i intentar rebaixar-lo encara més, ja que els catalans no tenim dret ni a l’almoina que ens donarà Zapatero.

L’Artur Mas tenia previst sortir amb un altra foto com a protagonista principal, i aquest cop s’ha de conformar amb el paper secundari, desprès d’haver pactat l’estatut retallat amb Zapatero on feia el paper principal, i ho critica per deure patriòtic que es veu que aquella nit a la Moncloa es va deixar al pont aeri, un altra actitud mesquina la critica el que ells sempre han fet amb tots els governs d’en Pujol.

Mentrestant a Madrid els Zapatero, Solbes i Salgado de torn veuen contents com amb gairebé la mateixa proposta de fa sis mesos, han acabat aquest nou conte, que els catalans com no s’han barallat finalment per acceptar.

Francament, molt trist tot plegat, i es un preludi de la sentencia propera del TC, com deia abans un període fosc i trist de la nostra historia.

Aquest post acaba la trilogia encetada amb la Crònica d’un engany 1 i 2, ja que com era de preveure la comèdia s’ha acabat, i en aquest cas a diferencia de l’obra Milennium d’en Larsson, no hi haurà un quarta part amagada en algun lloc ja que el partit català que faltava per tancar l’acte ho ha fet seguint el seu nou tarannà de partit d’ordre, i abandonant camins inviables com diria el President Montilla, i provocant una desafecció creixent que ha provocat que l’independentisme esdevingui extraparlamentari.

Fa uns dies a l’acte de Sobirania davant el Parlament Català, els parlamentaris que van donar la cara, van ser rebuts amb els crits de botiflers, i avui la direcció republicana ha fet honor a aquest crit espontani fent el que tants cops havia criticat en CIU, acaparar la atenció, fer veure que encara resistia els paranys espanyols, i finalment una bonica foto en forma d’herois per haver venut un cop més els interessos de tots els catalans. Crec que ja no podran criticar mai més el peix al cove d’en Pujol, o l’afany de protagonisme d’en Mas, ja què ells han fet exactament el mateix.

Segons els experts aquest nou model no respecta l’Estatut, i deixa enlaire moltes xifres que dependran de la voluntat del govern estatal de torn,  i a més es parla d’unes xifres que com diu l’Elisenda Paluzie en el seu bloc ja es reclamaven en el 2006, i ara amb sort s’aconseguiran el 2012, evidentment el valor monetari no es el mateix. La lletra petita del contracte encara no ha estat enviada a les diferents comunitats, i si totes hi guanyaran les xifres no quadren per enlloc, a més junt amb la retallada estatutària que serà el següent pas deixarà Catalunya de bracet amb el seu espoli fiscal per molts anys.

El PSOE-C ja prepara la seva maquinaria propagandística per vendre l’acord com la meravella del segle, i ICV tant  sols demana unitat en el govern, o sigui dir si o si. Faltava Esquerra, on en boca del seu President s’ha omplert la boca dient que s’havien aconseguit els seus dos objectius, està per sobre la mitjana, i retallar una tercera part el dèficit fiscal, així com aconseguir els 3800 milions addicionals al quart any amb un dia històric i d’inflexió pel país.

Aquests dos objectius com ja s’ha explicat no estant gens clars, i el cert es que un cop més una llei orgànica aprovada a les Corts, amb Referèndum i tots els pasos reglamentaris no es complirà, i respecte a la reducció d’un terç de l’espoli fiscal, sobren els comentaris per la falsedat de l’afirmació. Pel que fa al dia històric segurament es cert, perquè si algun independentista dins aquest partit tenia alguna esperança d’esmena com el moviment crític d’Uriel Bertran què ha vist com la seva petició de referèndum es paper mullat, i per coherència haurien de pensar amb la força transversal per la Independència ha definir de cara a les eleccions pel 2010 com a possible sortida, en aquests moments formada per Reagrupament, però encara sense tancar.

ERC ha certificat que la tàctica política i el poder han passat per davant del país avalant aquest nou engany, i això amb un partit teòricament independentista no te perdó, per molt que els altres partits, en particular CIU evidentment ha obrat així diverses vegades.  Es la classe política que tenim, i a les nostres mans esta el canviar-la i optar per un nou camí. Tant de bo aquesta nova mesquinesa sigui el punt que faltava perquè molta gent obri els ulls i vegi que amb Espanya no hi ha res a fer.

Sembla que aquesta obra teatral trista i dolenta s’allargarà unes hores més per la escenificació que ens faltava, el NO provisional d’ERC a aquesta proposta de cafè per tothom que no compleix l’Estatut. Tot estar calculat, i ahir mateix a la nit es va produir una reunió entre el PSOE-C, ja preparats per defensar l’acord i els republicans què mantenen la previsible resistència inicial, i que recorda una mica un altra comèdia com era l’Estatut.

Els republicans segons diuen reconeixen avenços significatius, però no suficients, i segueixen reclamant els 3800 milions el darrer any i el 105 per sobre la mitjana en la ordinalitat, mentrestant el govern de la Generalitat dona imatge de confiança amb l’acord que en el fons saben que ja es un fet.

El model de fet no canvia les perspectives actuals, ja que la famosa bilateralitat, qui amb hores d’ara encara la defensi com una realitat ens vol enganyar, la clau de la caixa i les ultimes decisions segueixen sent les del govern de l’Estat, i l’acord es per totes les comunitats de regim comú amb un seguit d’inconcrecions que segons els experts portaran que les xifres poden oscil·lar depenent del Pressupost general de cada any, i la voluntat estatal de complir amb més o menys generositat els acords, o sigui una cortina de fum molt típica d’en Zapatero, què una vegada airejat hi ha més del mateix amb la diferencia que la situació es mes critica, i on els opinadors esgrimeixen com a gran victòria, que es millor que el sistema anterior, tal com feien amb l’Estatut, nomes faltaria que fos pitjor desprès d’un any de comèdia, això no es cap mèrit, ja se li suposa.

El panorama mes difícil de totes maneres el te ERC, si finalment i per no revifar una revolució interna apaivagada diu NO  a l’acord, i per altra banda amb el suport socialista tira endavant imposat definitivament per Madrid, hauria de marxar del govern, denunciar el fet, i renunciar a les cadires que tant els agraden a qualsevol preu, d’altra manera  la incongruència arribarà a quotes difícils de digerir pels seus militants, excepte els que tenen un càrrec en el govern esclar.

Si per el contrari acaba acceptant la oferta, seguirà demostrant la seva submissió absoluta, i no podrà criticar mai més el peix al cove convergent, ja que haurà actuat de la mateixa manera i per interessos de partit, i no de país. D’altra banda teòricament hauria de convocar un referèndum intern per validar la seva posició, d’altra manera també acabaria de demostrar que el seu famós assemblearisme també es paper mullat.

Son contradiccions pròpies de qui ha traït els seus principis, i ha fet el possible per emmascarar la situació prioritzant coses sempre criticades de governs anteriors de diferent color, aquest color anomenat CIU, viu en la contradicció de demanar una xifra astronòmica, i per altra banda possibilitar al Congres de Madrid l’aprovació del sostre de despesa pels Pressupostos propers, tot un festival de contradiccions.

En definitiva tot comença a grinyolar, i la suma per la candidatura independentista te que seguir creixent sense parar per fer front a aquesta tortura.

Les miserables xifres i model de finançament per Catalunya que el PSOE-C ja ens vol vendre incompleix l’Estatut, i no resol el dèficit fiscal, segons les noticies que circulen, a més per la xarxa es pot trobar un vídeo il·lustratiu de l’engany en quant a les dates, i les justificacions dels seus protagonistes, vertaderament tot un exemple de cinisme barat que nomes pot suportar una societat amb tant poca autoestima com la catalana.

Efectivament, aquest vídeo repassa tota una història que començava amb el 9 d’agost del 2008, data oficial límit que marcava l’Estatut, per tant la llei, cosa que a l’Estat espanyol com s’ha vist no importa gaire, i no passa de ser una anècdota, desprès els diferents actors amb un sainet que deixa clar el nivell de dignitat del govern català sota mínims, han anat desfilant el 17 de novembre, 31 de desembre, 13 de febrer, 12 de maig, i finalment 15 de juliol que sembla ser la data definitiva que el PSOE i la seva sucursal catalana decidiran tancar aquest capítol que ja els esta castigant excessivament.

El Conseller Castells i la Ministra Elena Salgado sembla que ahir van escenificar un principi d’acord, que pel que es remoreja no arriba a les xifres exigibles, incompleix l’aplicació gradual de l’Estatut de 3 anys a 4 o 5, i sembla arribaria als 3200 milions al quart any, podria incorporar diners per Mossos i presons complementaris per no engreixar més la xifra, i respecte a la ordinalitat sembla que no es garanteix clarament  el percentatge ha assolir per damunt la mitjana espanyola, tampoc no oblidem que no es cap tracte bilateral ja què el sistema afecta a totes les comunitats de regim comú, i com sempre dependrà molt de la voluntat de cada govern estatal a aplicar el que li convingui, o sigui habitualment perjudicial per Catalunya.

Sembla que el PSOE-C seguin les ordres de l’amo ja es prepara per vendre aquest acord, què qualificaran de meravellós i espectacular, ICV tal com va fer en el procés estatutari no posarà problemes, gairebé sense analitzar-lo, i tot queda pendent d’ERC, on sembla que per marcar paquet com es sol dir, volen oferir mes resistència, però vista les seves actuacions els últims anys de govern, sembla que tot es una estratègia per acabar cedint a aquest xantatge i presa de pel, tot sigui per les cadires al govern.

El primer culebrot sembla apunt de caramel, i una nova errada en el llarg historial de governs submisos de Catalunya per afegir, la segona serà la futura retallada estatutària, i què tot plegat hauria d’acabar de mobilitzar els vertaders independentistes dels partits d’ordre establert, per sumar-se a un projecte per la Independència, be sigui Reagrupament, o algun altre que finalment pugui sumar, es una bona oportunitat per deixar enrere tota aquest engany permanent, i on sempre acaba rebent el mateix, i aquest cop ens hi juguem el futur.

Avui en el Congres, s’ha aprovat amb els vots de PP i PSOE, inclòs els diputats del PSOE-C, el fons per a la reestructuració ordenada bancària, què  avalarà el control per part dels organismes de l’estat sobre les caixes d’estalvi, i que en molts casos envairà competències, ja que treu als governs autonòmics la potestat de vetar la fusió d’aquestes entitats.

El punt mes polèmic del FROB què amenaça amb xocar directament amb la llei de caixes i el nou Estatut, es quan en una fusió d’una caixa intervinguda amb diner públic, la comunitat nomes podrà formular objeccions en un informe que enviarà al Banc d’Espanya, però que no serà vinculant, i per tant perdrà qualsevol poder de decisió en benefici de l’estat central.  Recentment el mateix president Montilla i el conseller Castells afirmaven que hi ha indicis d’invasió de competències autonòmiques, i què la Generalitat es defensarà amb la petició d’un informe jurídic per avalar les sospites, i poder recórrer aquesta espècie de nova Loapa financera espanyola, creada per centralitzar totes les decisions i buidar de continguts qualsevol poder autonòmic.

Un cop més s’ha comprovat que quan es tracta d’una nova involució autonòmica l’acord PSOE – PP es total, malgrat la oposició de la resta de la camara, inclosos els diputats catalans, be tots no, en un exercici d’esquizofrènia aguda els 25 diputats traïdors catalans del PSOE-C capitanejats per la Carme Chacon, han votat en contra del que han defensat a Catalunya, a favor de la invasió sense complexes de les competències catalanes, contra el que marca l’Estatut que tant diuen defensar, i a favor d’una nova retallada de l’autogovern, que per cert  governen, com ha dit en Joan Tardà d’ERC en la seva intervenció, s’haurà de procurar per la seva salut, fins hi tot la mental.

Realment els votants catalans, suposo molts de bona fe, van fer possible que aquests 25 diputats perduts per Catalunya, tant sols serveixin per aprovar els designis del PSOE, molts d’ells contra els nostres interessos com es el cas sense cap rubor, els deu esta fent estirar els cabells per aquest abús de traïdoria amb mala fe, i de difícil legitimitat.

Han de prendre nota per no tornar a caure en el parany, i comprendre què aquest partit es un autèntic càncer per Catalunya, i on les seves similituds amb el PP son  màximes. Es un autèntic insult i burla l’actitud d’aquests personatges que son capaços de votar si a Barcelona, i la mateixa proposta no a Madrid, ja que la seva prioritat son les ordres actualment de Zapatero sense cap tipus de responsabilitat i coherència.

Es urgent fer fora dels llocs de poder a aquest partit i els que els hi donen suport incondicional, ja que els traïdors mai han de ser recompensats, en aquest cas amb el premi del poder, i per molt que el seu gran demagog José Zaragoza ho justifiqui amb mil i una histories que han de quedar desades al calaix, i fer oïdes sordes, ja què son un insult a la intel·ligència i una falta de respecte i burla al poble de Catalunya.

Esta vostè d’acord que Catalunya esdevingui un Estat de Dret, independent, democràtic i social integrat en la Unió Europea?.  Aquesta pregunta es formularà el 13 de setembre als ciutadans d’Arenys,  gracies a una proposta en el seu Ajuntament de les CUP, amb el suport d’ERC, CIU i Independents d’Arenys, i que apart del fet històric de la consulta, havia de donar suport a la ILP què presentava la mateixa pregunta, i que per vergonya de tots, el Parlament ha rebutjat exercint de Tribunal de la Inquisició.

La por esta centrada en el tarannà antidemocràtic de l’Estat Espanyol que intentarà evitar la consulta, i la oposició com no podia ser d’altra manera del PSOE-C. Pel costat dels impulsors troben interessant que s’iniciï un debat obert sobre la qüestió, què els moviment ultradretans espanyols, com la Falange de las Jons, partit curiosament hegemònic a la Dictadura i ara perfectament legal, cosa que explica moltes coses de la realitat democràtica espanyola, i què ja ha repartit propaganda tractant d’indocumentats als promotors i ridiculitzant-los, per tot seguit,  i amb la demagògia habitual, defensar una Catalunya gran dins Espanya, on la seva unitat es un valor fonamental, i ho remata amb visques a Catalunya i a Espanya.

Se’ns dubte es un bon precedent que aviat podrien imitar altres municipis, on la majoria no sigui dels partits espanyols PSOE-C i PP, i que podria dona una idea aproximada del suport cap a l’Estat propi, tot hi que els resultats no siguin vinculants, però donat que la màxima institució catalana ara per ara, no en vol sentir a parlar d’aquest tema, i es un aliat més de l’Estat espanyol com va quedar demostrat amb la por a veure el suport de la ciutadania sobre el tema en la Iniciativa Popular, i la por a mullar-se dels partits d’ordre actual, on sembla que la obsessió es defensar la legalitat de la Constitució a capa i espasa.

Tanmateix també es interessant per veure les reaccions d’aquestes minories ultra espanyoles a Catalunya, i molts cops nostàlgics de règims passats, que es un detall a tenir en compte si el procés acaba triomfant, i que algun maldecap fruit de la seva xenofòbia i poc respecte democràtic causarien, així com els passos que aquest cop pot provar el govern de Madrid per impedir preguntar als ciutadans sobre aquest tema, i que tal com va fer amb el poble basc , abusar d’aquest estat de dret de fireta, i aquests tribunals al servei de la causa uniformadora de l’estat espanyol.

Un precedent perillós pels  contraris als seguidors de la llibertat d’expressió, i la radicalitat democràtica ja que pot despertar encara més consciències, i arguments materials per culminar un projecte d’alliberament, què ja fa massa temps que dura i no es pot eternitzar.

Aquestes ultimes hores tenim dos bons exemples entre molts d’altres de la mena d’estima què ens tenen alguns personatges espanyols, i el que es més trist es que aquesta autentica xenofòbia contra la nació catalana els suposa uns guanys electorals gens menyspreables, es tracta de Rosa Diez i Jose Maria Aznar.

La líder d’aquest nou partit ultra nacionalista espanyol i populista Rosa Diez, es pregunta en una entrevista si la integració a Catalunya passa per aprendre el català, i ho argumenta dient que s’hauria de poder viure en castellà al territori català.

Pel que fa Aznar carrega contra la nova llei d’educació de Catalunya, qualificant el text d’enorme error fruit del fanatisme i sectarisme català, què agredeix els drets fonamentals de les persones, ja que eradicà el castellà de les escoles, i demana una reacció en defensa de la llibertat d’escollir la llengua per escolaritzar els fills.

Pel que fa a la primera, es una pregunta totalment absurda i que no faria en cap mes territori del món, però curiosament a Catalunya si, perquè es veu que es diferent, i no te cap dret a actuar amb normalitat. El coneixement d’un idioma evidentment per un immigrant vingui don vingui, tothom sap que es fonamental i facilita la rapida integració en el nou territori on viu. El que segurament la Rosa Diez defensaria per un nouvingut a Cuenca, on exigiria fervorosament l’aprenentatge de la llengua castellana en aquest cas, no pot ser girat com un mitjó si la mateixa persona be a Catalunya. En la segona qüestió, el seu odi al Català li fa dir bajanades que sap que no son certes, i què sap perfectament que es pot viure en castellà a Catalunya, ara be, es lògic que l’idioma vehicular en les escoles i llocs oficials sigui el propi i majoritari del territori, que es el català, i això no es pot pretendre canviar amb aquesta manipulació falsa de la realitat, per molt que li desagradi que en molts altres llocs del planeta no es parli la seva llengua o no en sigui la principal. El seu fanatisme delirant no es la millor carta de presentació, i l’únic que aconseguirà en aquest territori es substituir a Ciudadanos, què ells solets s’han autoimmolat,però poca cosa més.

Aznar segueix amb els seus tics dictatorials, i es parla de fanatisme i sectarisme d’un sistema d’immersió lingüística lloat per les institucions europees molts cop com un exemple, i per cert no agredeix cap dret, ja que en cap lloc del món es tria la llengua per escolaritzar-se, es dona per fet que serà la pròpia del país, ja que sinó també s’hauria d’oferir l’àrab, el xines i moltes altres que podrien estar amb la mateixa situació a que es refereix el personatge,  i que ja tenen el seu àmbit propi per ser vehiculars, al igual què el te el castellà.  En qualsevol cas aquest problema es mínim i creat artificialment per aquests personatges que creuen que transformant la realitat amb els seus poderosos mitjans de comunicació, guanyaran temps per fer recular més ràpidament qualsevol llengua que no sigui la seva.

Un territori no es pot adaptar a unes persones, sinó al contrari, es d’una lògica aplastant, i la croada del nacionalisme espanyol per destruir les llengües que no son la oficial de Castella dona idea del tracte, estima, i consideració que ens tenen, com diu aquell amb amics com aquests no fan falta enemics.

L’organisme que ha de vetllar pel compliment de l’Estatut, la funció principal es assegurar que l’Estat Espanyol no envaeix competències de la Generalitat, i que substituirà el Consell Consultiu gracies els acords entre el tripartit i el PP quedarà inutilitzat, ja que la majoria precisament serà en mans de partits espanyols.

Efectivament, un altra prova de la mesquinesa política dels nostres partits, i de la urgent regeneració política, s’ha produït, ja què aquesta mena de Tribunal Constitucional a la catalana, a partit d’ara farà la feina bruta  a Madrid, ja que els partits nacionalistes espanyols hi  seran majoria, gracies sobretot a la fabulosa estratègia per la independència d’Esquerra, que consisteix en tombar i esmenar les iniciatives abans sortint del Parlament, per arribar pures i castes  a la seva reunió amb la Constitució.

La incorporació del jurista del PP Julio Añoveros, dona un blindatge total als dos partits de caire espanyol al parlament, PSOE-C i PP, gracies al suport de dels dos partits esmentats mes les dues crosses al govern ERC i ICV, provocant així què sigui impossible una majoria CIU i ERC, i deixa durant 9 anys que duraran en el càrrec aturar qualsevol iniciativa que es presentes fora dels límits de l’Estatut i la Constitució, o deixar en un no res qualsevol acte de no acatament a la propera sentencia del TC sobre l’Estatut, o sobre el paupèrrim finançament que s’està coent per Catalunya.  

Aquest consell les seves decisions seran vinculants, sobre la lògica numèrica de parlamentaris CIU hauria de tenir 3 representants que ara nomes seran 2, per 4 del PSOE-C, 2 ERC i 1 de PP que son triats 6 pel Parlament amb un majoria de les 3/5 parts i 3 directament pel govern.

Realment fan pena, i Esquerra ha tornat a lliurar un xec en blanc a les aspiracions espanyolistes de mantenir-nos controlats i ben vigilats. La decisió es greu, incompleix el pacte del tinell respecte al Partit Popular, i dona aire a aquesta entesa cordial dels socialistes i populars que voldran abonar el terreny que ja cultiven a Euskadi, i això se’n diu no tenir visió de país, i si de partit i de batalletes absurdes d’anar per casa, què ens han portat a aquest horitzó tant negre que es dibuixa a l’horitzó.  Una cosa es que l’enemic sigui mes poderós, tingui mes recursos i et guanyi, i l’altra que te’l posis dins a casa per qüestions personals  què passen davant del país.

Crec que la representació del PP en el Parlament es residual, i en cap cas mereix un representant en aquest consell, on la repartició no es correspon en absolut a l’aritmètica parlamentaria, i si a les afinitats polítiques on ja queda tot dit, ara més que mai es urgent posar aire nou a les institucions catalanes, amb ganes i convicció per donar el pas de la llibertat, i esborrar com abans millor aquest període tant fosc de la nostra historia.

El Vicepresident de la Generalitat Josep  Lluís Carod Rovira va participar a Toluges (Rosselló), en els actes per celebrar  els 650 anys del naixement de la Generalitat de Catalunya i els 350 del Tractat dels Pirineus, que va partir Catalunya en dos. Aquesta població va ser on l’any 1027 es va fer l’assemblea de Pau i Treva, segurament el precursor del Parlamentarisme a Europa.

Es va recordar el treball en favor de la identitat i llengua catalana, i s’exhorta a continuar la feina per esborrar la frontera administrativa, que com va recordar Carod les dos parts eren administrades per la Generalitat, i ho contrasta amb el Tractat dels Pirineus que es la partició del territori per part dels que tots ja sabem, i que curiosament mai ha format part de les seves reivindicacions, com si ho ha estat Gibraltar.

Crec que aquesta institució amb tanta història i moments de gran poder en el passat, semblava que amb la recuperació desprès de la dictadura militar de Franco durant quaranta anys, recuperaria tot o part del seu esplendor, però la realitat es que desprès de 30 anys de dubtosa democràcia espanyola, esta vivint un dels moments mes baixos en la seva trajectòria, convertida gairebé en una mena de diputació espanyola a Catalunya.

El seu poder polític es mínim, les seves competències poden ser vulnerades en qualsevol moment per l’Estat, com ja ha passat diversos cops en aquests últims anys, i la seva llei màxima que es l’Estatut no es d’obligat compliment per ningú, i deixa en mans de tercers la seva versió definitiva. En definitiva no hi ha poder per decidir res, ni finançament, ni infraestructures, ni politiques socials o educatives, sanitat i totes les àrees tenen que rebre la benedicció de Madrid tard o d’hora.

Les actituds dels partits politics catalans, evidentment no ajuden, ja què el seu conformisme i resignació contrasta amb la desafecció creixent de la població què  ja  no creu amb ells, com per exemple en el culebrot del finançament, on ahir tant PSOE-C com ERC ja donaven per fet que la data de 15 juliol tampoc era la bona, i concretament en Puigcercos marcava el 9 d’agost com a nou límit per finiquitar la qüestió, un any d’endarreriment respecte la data original, o sigui una presa de pel monumental, i on la preocupació sembla ser en justificar la xifra o el model final què ja saben que serà molt insuficient.

Pel que fa a l’Estatut, aquest mateix polític s’atreveix a dir que si Zapatero va validar l’Estatut com un acord polític, una retallada en el TC, hauria de fer dimitir al president espanyol.  

Després de reclamar el Concert Econòmic si fallen les negociacions, ara reclama la dimissió del President estatal desprès de la futura retallada estatutària, m’agradaria saber a quin món viu aquest senyor, sap que les dos propostes son impossibles i fora de lloc, a més de demagògia pura que en aquest cas no crec que engresquin ni als seus seguidors. Ja n’hi ha prou de jugar amb la gent amb falses promeses què saben perfectament que son inviables.

Aquest senyor i la resta, ja saben que l’Estat Espanyol farà el que cregui més convenient, i no te cap obligació de pactar res amb Catalunya i molt menys complir-lo, ni més ni menys del que faria qualsevol Estat del món.  Si es vol estar amb condicions de tractar de tu a tu nomes hi ha una manera, que es ser un Estat, mentrestant l’únic que fan aquests politics i les seves amenaces de fireta, es fer el ridícul i provocar un somriure a 600 quilòmetres de distancia.

El viceprimer  secretari i portaveu del PSOE-C,  Miquel Iceta, ha apostat pel seny català si  finalment no hi ha acord de finançament i el Tribunal Constitucional retalla l’Estatut.  Tot ha quedat reflectit en un article a l’ABC sota el títol de “Optimismo i sensatez”, i on demana aquet tret distintiu tant català que va a notar a faltar amb el procés estatutari, tot i que alhora es mostra optimista sobre la resolució dels dos temes.

A l’article ens parla de la irresponsabilitat de portar la ciutadania a un carreró sense sortida disfressant-lo de drecera . Demana passi el que passi la màxima unió entre els partits i el poble, i calcular molt be les complicitats amb la resta de l’estat espanyol, per vèncer qualsevol obstacle. Es mostra optimista amb la resolució del nou model financer que superarà el de CIU el 2001. Respecte al TC es mostra confiat que l’Estatut serà avalat, i respectant la constitució es desenvoluparà amb rapidesa, i denuncia aquells que pregonen la fi de l’autogovern a Catalunya, recordant que el catalanisme ha obtingut grans victòries en els últims 30 anys, i seguirà sent així.

El sociòleg Salvador Cardus en un article titulat “una eterna estada als llimbs”, ja responia parcialment a aquest escrit anterior, i diu que estem en una sala d’espera que no te sortida, on els nostres polítics son incapaços d’aspirar a res més que no sigui resignació i sobreviure com sigui, i no acceptar que la única sortida tant sols depèn de nosaltres, i es la independència, la via seguir a l’estat espanyol ja es sobradament contrastada què ens porta a l’abisme, cal ser molt cec o covard de no voler contrastar la via abans esmentada.

Iceta compleix la seva funció encomanada pel PSOE, de seguiré fent creure al poble que no hi cap més via alternativa que la submissió i la resignació pels segles dels segles. Realment es mot mesquina la seva funció, com la de molts altres, perquè defensa una cosa que diàriament s’està demostrant que es una pura fantasia.  Apel·la el seny, però caldria preguntar-li per fer que, precisament una persona assenyada valora les coses i actua amb conseqüència, en aquest cas de maltracte permanent i cap sortida ni entesa política o social, el seny diu que l’Estat propi es la millor opció, i com diu ell no es cap drecera, per molt que li dolgui es un camí que tant sols depèn de nosaltres exercir-lo, ja què el colonitzador que compleix la seva funció de xuclar els teus recursos amb un mínim de despesa, mai te la concedirà la llibertat.

Ens parla d’unió entre tots els partits, però per fer que, una submissió conjunta i disfressada com fan amb tots els temes importants, per això no cal, se’ns diu que l’espoli serà per sempre, i que el valor del vot del poble català no val per res, que més vol.  El seu deliri el porta a buscar complicitats amb l’Estat, realment es esquizofrènic, com he dit abans qui te la paella pel mànec no la deixarà pas, es una lògica aclaparadora.

El seu optimisme no esta basat en res, i es totalment injustificat i temerari, sap que esta enganyant pels seus objectius ja que nomes cal repassar la historia per veure-ho clar.

On ja ha reblat el clau, es amb les victòries catalanistes en els últims 30 anys, però de quines victòries em parla, el repto a dir-me’n una i no la trobarà, perquè senzillament no existeix, actualment la Generalitat desprès de 30 anys es una espècie de Diputació on les seves competències poden ser envaïdes constantment per l’Estat, i la seva llei màxima, l’Estatut es un paper mullat que l’Estat no te cap obligació de complir, i ha nascut ja totalment mort.  Aquestes son les victòries desprès d’aquests anys.

Prou de demagògia, i de seguir les instruccions de l’amo, la població cada cop se’ls creu menys, i veu clarament que hi ha una solució molt senzilla, i que a més el procés per arribar-hi a pesar de la mesquinesa dels partits actuals ha començat, i per lògica te que arribar a bon port, o el resultat serà la desaparició del que ara coneixem com identitat catalana, que segurament a gent com Iceta tant li fa.

Ahir vaig assistir a l’acte organitzat per Reagrupament a Tarragona en la seva tour de presentacions del projecte liderat per Joan Carretero, i on l’assistència molt nombrosa ja va sent una norma habitual.  El cert es que va ser una alenada d’aire fresc dintre la mediocritat instal·lada entre els partits catalans, que l’únic que provoca es vergonya aliena de pensar que son els nostres representants, i què a les seves mans Catalunya camina irreversiblement cap a l’abisme.

A la sala vaig veure militants, curiosos i militants d’altres partits encuriosits per aquest nou fenomen, que tot hi estar a les beceroles fa força enrenou, i això als partits d’ordre existents sempre els amoïna bastant. Jo crec en una força transversal sorgida de la societat civil, i què pugui donar cabuda a tots els independentistes de qualsevol banda, i que convertida en força política, ja què ara es l’hora de fer política, sigui una font de vots per fer sortir de la desafecció més absoluta a molta gent desil·lusionada.  A dia d’avui i esperant es concretin ofertes, tant de bo encara més amplies, aquest sector el vol representar Reagrupament.

Un acte senzill on van anar desfilant promotors anònims del projecte, per deixar pas al líder natural d’aquest projecte, que va basar el seu discurs amb la senzillesa i claredat d’idees, tot amanit  amb la seva experiència política en llocs de responsabilitat, què li permet denunciar les coses que ha viscut en primera persona, i amb dos conceptes irrenunciables com son: la Independència de Catalunya, via declaració unilateral en el Parlament, i la regeneració política basada en l’ètica i la honradesa per tornar a prestigiar el servidor públic.

Va anar desmuntant un a un els enganys que ens te instal·lats a les nostres ments l’estat espanyol, i que amb els seus fets legitimen constantment els nostres partits, deixant clar que nomes hi ha dues vies pel país: Un estat propi o una autonomia de règim comú, qualsevol altra cosa es mentida, i a més demostrable, que si federalismes, concerts econòmics, seleccions pròpies, participació en els foros mundials, reconeixement oficial per la llengua, infraestructures necessàries, i moltes altres coses, que nomes si arriba o s’aconsegueixen sent un estat, sinó ho ets, mai ho aconseguiràs.  Va rebutjar un referèndum d’autodeterminació en els programes polítics, ja que l’estat espanyol mai ho autoritzarà, i nomes suposa propostes inviables i frustrants.

Va senyalar i en molta raó, que l’únic que depèn de nosaltres es la declaració unilateral, i que això ja provocaria suports externs, però primer naturalment cal fer el pas, alhora que va desacreditar el procés estatutari, que com tothom sap es paper mullat, i perspectives negatives en el finançament, què no retallarà l’espoli fiscal, entre d’altres coses.

En el segon apartat va insistir en l’austeritat amb els diners públics, la  limitació de mandats, i la honradesa per servir la població, en contraposició amb la disbauxa actual, on evidentment el benefici propi passa per damunt de qualsevol criteri ètic, reclamant un sistema electiu proper al ciutadà.

En definitiva, una aposta senzilla d’explicar, i que tant sols depèn dels catalans, que com va reclamar, posin el patriotisme a l’alçada que es mereix com fan tots els estats del món, i no la submissió permanent i l’engany sistemàtic.  Segurament es el primer pas d’un gran canvi que per força ha de venir, i que  entre tots els que volem veure aquest territori com un estat lliure i normal hem de reforçar, i fer arribar allà on els mitjans afins als partits parlamentaris intentaran desacreditar en el seu moment.

En la seva ronda de converses pel nou finançament autonòmic encetades per la Ministra Elena Salgado, ahir va ser el torn del President de Castella La Manxa, José Maria Barreda, que va sortir de la reunió satisfet, sabent les línies mestres del nou sistema, com no ho ha d’estar, si seguirà l’espoli català per benefici del moltes altres comunitats, tot hi això no va poder evitar utilitzar la demagògia al parlar de la Generalitat catalana.

Efectivament, sense citar el territori català, va assegurar que com a bon president, el seu objectiu es millorar la sanitat, l’educació i l’aplicació de la llei de dependència, i no com altres que es dediquen a crear ambaixades a l’estranger, o al desplegament de la policia autonòmica.

Aquestes paraules reflecteixen una mica l’estat d’opinió creat a les Espanyes, on unes reivindicacions justes, en la mesura què hi ha una llei orgànica que teòricament obligava al seu compliment, però que desprès d’aguantar el retard i presa de pel durant un any amb una falsa negociació, què hores d’ara poca gent es pot creure, s’han convertit en malbaratament de recursos per la part catalana, com a resposta a les seves demandes.

Aquest senyor hauria de reflexionar, per veure que els dos temes que tracta, son temes d’estat, o d’una nació que vol esdevenir un estat sobirà, la seva representació a l’exterior en singular, i les seves forces d’ordre.  Evidentment a Castella no li fa falta ni una cosa ni un altra, ja que ella si que forma part d’un estat que li proporciona els cossos de seguretat necessaris, i què la representació exterior queda coberta pels representants del global del territori.

D’aquesta manera, i com a part d’un estat, les seves necessitats son gestionar be la sanitat, educació, i tenir cura de la gent que no es pot valer per ella mateixa entre altres coses, es el què fa un territori normal que no te cap més aspiració que gestionar la seva parcel·la formant part d’un global, hi ho trobo perfecte.

Ara be, aquest senyor hauria de saber que gracies a l’aportació desmesurada al fons comú de la part catalana, aquesta no pot gaudir de molts dels serveis que ells poden oferir, ja què els seus recursos entre altres coses serveixen per apujar el nivell d’aquests altres territoris en contra del seu propi. Això genera un gran dèficit que per corregir ara hauria d’estar per damunt la mitjana, i així poc a poc anar compensant tots aquests anys de munyir la mamella catalana sense pietat, però tranquil que no passarà, ja què una situació extraordinària a la Unió Europea s’ha convertit en normal i irreversible, i el que es pitjor sense mesura.

Per tant Sr. Barreda hauria d’estar agraït a aquesta falsa solidaritat,altrament dit espoli, protagonitzada pel territori català, i què cap territori pot resistir indefinidament. Tal com ha passat a Europa amb Alemanya, que desprès de ser el motor ha dit prou, ja que començava a tenir dificultats, ara li toca a Catalunya dir prou.

Prou d’intoxicació i falses aparences, el tracte colonial sotmès al territori català nomes te dos camins, la rendició definitiva com una comunitat més entre les altres, o  l’alliberament per pura supervivència, es qüestió d’escollir.