ALBERT CORTES MONSERRAT

Aquest moviment crític amb el rumb d’Esquerra, únic que queda desprès de la sortida de Reagrupament, què ja navega en un altre projecte, aquest cap de setmana en una assemblea, presumiblement aprovarà una ponència per rectificar la deriva que actualment porta el partit republicà, però què posteriorment hauria de ratificar la direcció, cosa bastant improbable.

Aquest document  descriu el creixement del sobiranisme, el fracàs del nou Estatut amb la fi de la via autonomista, i la crisi financera relacionada amb l’espoli fiscal que ens sotmet l’Estat, ho contraposa a la pèrdua progressiva de pes electoral del partit amb dades sobre aquesta baixada de vots amb cada contesa electoral, lligada amb la caiguda de credibilitat de la formació, i on proposa un canvi d’estratègia:

–         ERC no ha de formar govern en cap partit d’obediència espanyola com son el PSC i el PP, i ha de posar per condició de qualsevol pacte el concert econòmic, i el referèndum d’autodeterminació.

–         Cal rebutjar el model de finançament que proposa el PSOE, perquè no permet reduir el dèficit, i a més ja es van presentar les signatures necessàries per votar-ho la militància.

–         No es pot pactar a la baixa a Madrid, ni amb la tàctica del peix al cove.

–         Cal tornar a fer relacions amb la societat civil i moviments populars.

–         Hem de difondre a la societat, el nostre full de ruta cap a la Independència i el model d’estat.

Per últim, ens diuen que treballaran perquè la nova estratègia sigui assumida per la resta del partit, i la presentaran a tots els congressos per ser validada pel conjunt del partit, i així captar nova gent.

Com deia en el titular, molt bones maneres i millors intencions encara, unes proposta que crec abans del primer tripartit, aquest partit podia assumir perfectament i entraven dins la seva lògica fonamental. Ara uns anys mes tard  poca cosa en queda d’aquesta estratègia, defensa amb tot i contra tot dels socialistes catalans sense condicions ni línies vermelles, ni de cap color, i amb un pensament en el futur què no convida a creure en la equidistància en època preelectoral, nul·la obediència de la direcció a les resolucions congressuals com en el tema de les signatures, suport amb mes diputats al PSOE a Madrid que no s’ha vist recompensat, allunyament de la societat civil independentista, i inexistent full de ruta cap a l’estat propi, i què segurament tampoc serà cap preferència en les properes eleccions.  Per tant amb uns suports minoritaris i una direcció  que s’alegra quan gent com Carretero abandona el partit, aquesta ponència es fer volar coloms.

No hi ha voluntat al capdavant de canviar les coses, i per al contrari els dos sectors oficials han sumat forces, i evidentment copiant paraules dels actuals dirigents volen tancar les discrepàncies internes que distorsionin la tàctica suïcida pensada per la direcció, i què de fet ja han criticat aquesta ponència per fer-la publica.

Una llàstima que un partit que hauria de capitalitzar les il·lusions de la gran família sobiranista ara nomes provoqui desafecció, i la recerca de noves formules.  Ara venen qüestions cabdals com el Finançament, la tramitació de la ILP o la Sentencia del TC sobre l’Estatut, que segons les reaccions preses, donaran una oportunitat  per recuperar una mica de dignitat o perdre-la per sempre.

El ministre de Justícia, Francisco Caamaño, ens diu en una entrevista que esta convençut que l’Estatut es constitucional, i confia en la maduresa democràtica dels ciutadans de Catalunya, què els farà veure que cada poder de l’Estat compleix la seva funció, i que tots son imprescindibles per a la convivència democràtica. Per tant Catalunya assumirà be la sentencia de l’Estatut.

Ens comenta que el TC està treballant intensament per emetre la sentencia el més aviat possible, i avisa que el debat polític pot continuar, però la constitucionalitat del text quedarà tancada amb el que digui el TC. Tanmateix retreu al PP la incoherència de recórrer alguns articles idèntics amb altres estatuts, i això ha portat al límit la tensió.

Aquest personatge ja ens prepara per una nova tupinada de l’estat de dret espanyol, que desprès de les eleccions basques, i posteriorment les europees on el seu objectiu ha esta evitar la representació de l’esquerra abertzale a les institucions amb mètodes d’altres èpoques, ara toca retallar encara més, i posar el límit a la via autonòmica a Catalunya, amb un Estatut ja retallat prèviament, i què ara patirà un nou aprimament.  Un text que fins ara no ha esta d’obligat compliment,un fet excepcional en qualsevol estat que es vulgui dir democràtic, i que a l’Estat Espanyol es normal, i ens diu que confia en la nostra maduresa per veure què cada poder compleix la seva funció, i a més es imprescindible per la nostra convivència, per això assumirem bé la sentencia.

Realment li diria que precisament per la nostra maduresa, qualsevol amb un mínim esperit democràtic no acceptarà una sentencia d’un òrgan totalment deslegitimat i polititzat, una mena d’òrgan censor sobre una Constitució, ja de per si amb apartats que recorden l’època franquista, i que pretén que una llei votada pel poble ara es pugui modificar, i a més posar els límits que evidentment son clarament insuficients, i per desgracia seva, molta part de la societat no ho assumirà de cap manera sinó que ho considerarà inacceptable, i el final d’una relació desigual que ja fa molt que dura, i què s’ha d’acabar pel nostre bé.

Segurament alguns partits catalans ho acceptaran, i ens explicaran mil desgracies per si no ho fem, però la realitat a la societat es un altra, i hauran de decidir si estant amb nosaltres o amb ells.  Per molt que vulguin dissimular i no enfocar el tema, la partida esta acabant, i la legalitat espanyola evidentment no es garantia de res,  i no ho acceptarem.

Crec que a molta gent ja poc l’importa el que passi amb la sentència, el finançament o altres temes, i ho demostra amb l’abstenció i desafecció política, i te molt clar que nomes queda una via que es el trencament amb l’Estat, i això finalment els partits ho hauran d’assumir els agradi o no.

Hi ha una pregunta que molta gent comença a fer-se, i es don treu els diners per fitxatges amb xifres estratosfèriques, i èticament reprovables el nou president del R. Madrid Florentino Perez, un club amb un deute molt gran, i que ara tira la casa per la finestra fa molta pudor, el diari The Daily Telegraph sembla haver resolt l’entrellat, i contrasta amb el silenci dels mitjans catalans.

El que ens diu aquest rotatiu es que aquest club amb un deute reconegut de 500 milions d’euros, ha rebut una línia de crèdit de 250 milions per part de l’entitat bancària La Caixa. Per sorpresa de tots, no es portada en cap mitjà escrit català, ni ha rebut cap menció al telenotícies de TV3.

Es totalment vergonyós que una entitat teòricament sense ànim de lucre com La Caixa, enceti línies de crèdit amb entitats moroses com aquest club de futbol, quan alhora molta part de la població que degut a la crisi passa per moltes dificultats, veu totalment inútils les seves peticions de crèdits pels seus projectes, i a més veuen com si deixen de pagar la hipoteca del seu habitatge tenen que abandonar la casa, com la subhasta què va realitzar fa unes setmanes aquesta entitat de pisos provinents de gent obligada a abandonar la seva llar.

Primer va ser el seu patrocini a la samarreta de “La Roja”, res a veure amb cap labor social, i ara l’ajut a l’entitat protegida per excel·lència de l’Estat espanyol.  Tothom sap de la història d’aquest club amb la dictadura franquista, on molts campionats gairebé eren guanyats per imperatiu legal, i aquesta vinculació amb el regim donava un tracte de menyspreu als altres clubs, en especial alguns com el Barça, amb anècdotes com la presidència  en els arbitres d’un tal Sr. Plaza, i que textualment al prendre possessió va dir que mentres ell fos President el Barça no guanyaria cap lliga, i així va ser, evidentment no va ser una visió divina, sinó una realitat que tenia molt a veure amb el tarannà de la dictadura.

Ara en aquest democràcia de baix nivell, els favors segueixen, i s’han modernitzat, no son tant al camp, que també, però mes escassos, sinó als despatxos, i una entitat amb aquest deute monstruós segurament amb un altra nom ja hauria patit moltes dificultats, però ves per on, primer amb les operacions immobiliàries de dubtosa legalitat, i ara amb aquesta línia de crèdit, li permet  viure en una bombolla què crec nomes s’aguanta en aquest estat espanyol, ja que en qualsevol altre lloc ja hagués explotat, com ha passat amb la crisi a nivell mundial.

El mes trist es que donat el poder de la Caixa en aquest territori, aquestes operacions miserables son amagades sistemàticament per tots els mitjans, ja què serien una mala propaganda per l’entitat i els seus objectius.

Aquest gegant financer se’ns dubte serà un dels esculls a vèncer per la creació de l’estat propi, ja que les seves reticències seran dures per les seves vinculacions amb l’Estat on els seus negocis segur que es veuen afectats, però s’ha de denunciar, i desemmascarar aquesta entitat disfressada de catalanitat i labor social, però que tant sols es un miratge més com molts d’altres.

Dues noves campanyes circulen per la xarxa aquests dies, i ja estan recollint adhesions, una vol desemmascarar un feixista de nom Juan Antonio  Samaranch, i que ocupa el lloc de President honorari del Comite Olímpic Internacional, per vergonya d’aquest estament del mon de l’esport. La segona dona suport a la presentació de les CUP  a les eleccions al Parlament en principi el 2010, al considera que es un avenç per la llibertat de la nació catalana.

La primera la presenta un grup de persones anomenat Democràcia i dignitat a l’esport (www.democracyanddignityinsport.com) , sota el títol què el moviment olímpic no pot honorar falangistes, i en nom de l’ètica i els valors democràtics, ho acompanya amb una foto del personatge fent la salutació feixista.  Els valors de la llibertat, germanor i igualtat entre les comunitats humanes son  pilars de la carta olímpica, així com la preservació dels principis ètics fonamentals. Això evidentment no es compatible amb el passat fosc i totalitari en el regim franquista d’en Samaranch, acompanyat en el nostre cas del seu anticatalanisme,  què el va fer tallar qualsevol via per la participació catalana amb seleccions pròpies en els jocs.

Crec què s’ha de desemmascarar aquests personatges sinistres que fruit d’una nul·la transició, segueixen gaudint d’una reputació que evidentment només mereix el nostre menyspreu, i la vergonya publica del coneixement de tothom de la vertadera identitat de l’individu.

Per altra banda i desprès de l’èxit de l’Acte de Sobirania d’ahir, amb l’enterrament de l’Estatut i La Constitució davant la nostra institució principal, i que el dia 27 tindrà una continuïtat per conèixer les respostes de la nostra classe política, on precisament es vol donar suport a l’entrada de les CUP al Parlament pel 2010 (www.cupalparlament.org),  i on una sèrie de persones què volen un horitzó de llibertat pel nostre poble, per acabar amb aquesta opressió, i on nomes hi ha un camí possible que actualment es troba en situació d’apatia per la nostra classe política, i que cal retornar a un paper reivindicatiu, amb gent nova a les institucions, ampliant el ventall d’opcions sobiranistes, i estes a totes les classes socials, la CUP pot donar resposta a una part de l’independentisme que se sent orfe de vot, i què aquest partit demanen assumeixi la seva part de responsabilitat en el projecte.

Son dues campanyes diferents, però que tenen en comú que ajudaran a  aprofundir en la democràcia, recuperar la memòria històrica un, i fer sortir de la desafecció una part del vot independentista, què pot ser proper a aquest partit ara d’àmbit municipal.  Se’ns dubte quantes més opcions amb mentalitat d’aconseguir l’Estat propi, millor pel projecte, i més estímuls pels futurs votants, crec que no podem deixar passar aquesta oportunitat, i tothom te que posar el seu gra de sorra en traduir aquesta onada sobiranista a la societat civil, en una onada al Parlament, què es on es farà finalment la declaració unilateral, o es donarà data al referèndum d’autodeterminació.  La clau es no dividir-nos com a projecte per molts actors que l’interpretin, i la victòria no trigarà a arribar.

El govern espanyol en boca del seu president, ha donat un ultimàtum al govern català, i ha advertit què si no hi ha acord de finançament abans del 15 de juliol, les negociacions es poden ajornar de manera indefinida, ja què considera que la data marcada es la final, i la proposta del Ministeri suficient.

Des de l’executiu espanyol es creu que el retard els desgasta electoralment, i l’avís arriba desprès de la derrota de les Eleccions europees i les acusacions mútues amb el PSOE-C. Tot aquest moviment be precedit de la insistència des del govern central que l’acord es imminent, quan alhora el Conseller Castells nega els fets, ja que des del mes d’abril amb la reunió amb Salgado, i on es va afirmar que el tema es desbloquejava, no hi ha hagut cap avenç significatiu.

Tanmateix la vicepresidenta De la Vega porta setmanes anunciant un acord imminent, què evidentment nomes existeix en la seva imaginació, ja què pretenen que Catalunya s’avingui a un acord que sigui bo i compatible amb la resta de regions espanyoles, i no vol què ningú posi en dubte el compromís del seu govern amb el desenvolupament del sistema autonòmic, i no es creïble acusar-lo de deslleialtat.

Realment la poca vergonya d’aquest demagog espanyolista no te limits, desprès d’incomplir una llei orgànica referendada pel poble i teòricament en qualsevol estat democràtic, menys Espanya, d’obligat compliment, i portarà aviat un any d’endarreriment, es permet el luxe de posar ultimàtums, i donant entendre que la proposta es igual per tothom, passant-se pel forro la bilateralitat, i on el territori català com una autonomia més te que claudicar com sempre, i tot per fins electorals.  Porten mes d’un any enganyant i  saltant-se totes les normes, i nomes salven la cara perquè a l’altra banda ja un govern del mateix partit supeditat als seus interessos, i incapaç de dir prou amb dignitat.

De la Vega a mes no vol que es posi en dubte el compromís  i lleialtat del seu govern, no es que estigui en dubte, es que simplement no existeix, no respecten les lleis ni les competències autonòmiques que trepitgen quan volen i com volen, i on els catalans sempre tenen les de perdre, però en aquest cas la presa de pel ja passa de mida, i la incapacitat i mediocritat dels partits catalans tampoc ho justifica.

Precisament per això avui en l’Acte de Sobirania, en vindran més, es dona per enterrat aquest Estatut que des del primer moment no han volgut complir, i tant sols ha estat una cortina de fum per mantenir la població entretinguda, ha arribat el moment que la societat catalana demani explicacions als seus governants, i exigeixi solucions que passen per donar per tancat el capítol espanyol, i passar a gestionar el nostre propi estat.  Tard o d’hora hauran de respondre i no podran seguir defugint el tema.  Exigim responsabilitats ja

Les irregularitats en aquesta campanya electoral europea, sembla encaminada a perseguir la candidatura d’Iniciativa Internacionalista, què desprès del fracàs en l’intent d’utilitzar la llei de partits contra ells, han optat per restar vots deliberadament perquè no aconseguissin un eurodiputat, i les denuncies es comencen a fer sentir i a multiplicar.

Efectivament en un comunicat en la seva web, sumat a les denuncies de particulars arreu del territori, donen a pensar que ho han tornat a fer, a cara descoberta i sense cap tipus de vergonya, tot per l’imperi sigui com sigui. Es parla de transvasament de vots a pobles del País Basc, on els vots de la candidatura basca han estat canviats de mans en arribar al Ministeri, dada què confirmen molts particulars votants de la formació, i què no apareixen reflectits en els resultats. Als Països Catalans ha succeït una cosa semblant, i lliga amb l’augment del vot blanc i nul amb mes de dos punts, cosa molt sospitosa en una època de desafecció per la mediocritat política, i on l’abstenció es una opció molt triada per tot aquest segment de població.

Els pobles on històricament l’independentisme es molt important com Amezkete, on domina l’esquerra abertzale, ha guanyat el POSI, un partit minoritari que ha deixat la llista abertzale en res.  També en alguns punts les paperetes d’aquest partit no havien arribat o estaven mal impreses facilitant la seva nul·litat, i provocant de moment una pèrdua de votants molt importants tots amb el mateix objectiu.

L’Estat espanyol ja no s’amaga, i si primer va apartar una part de la població basca impedint el seu vot, i provocant un frau electoral què ha propiciat que les dos cares de la mateixa moneda, es a dir PSOE i PP, es posessin d’acord i governin plegats en una tupinada històrica de caràcter nacionalista ranci espanyol.

Ara, i desprès del fiasco de simplement apartar la llista per vinculació amb l’esquerra abertzale, ho han fet més a la descarada, reduint el vot en alguns llocs de manera matussera, ja que en feus tradicionals ningú es creu que no treguin cap vot.  Però tant els fa els mitjans oficials,, poca cosa esmenten del tema, i el silenci serà la seva política en el tema.

De confirmar-se totes les irregularitats, crec que cal denunciar-ho a la Unió Europea, i arribar fins al final, al mateix temps dona idea de la impossibilitat per seguir la via constitucional, per arribar per exemple a fer un referèndum d’autodeterminació, on les trampes serien moltes i variades, cal pressionar els polítics d’aquí, i declarar mort i enterrat  la via estatutària per reclamar agafar les regnes del nostre propi destí, sense intervenció d’organismes d’un estat caduc, i què no vol evolucionar, això pretén l’acte de sobirania de demà, i això reclamarà la ciutadania que veu com quan s’alteren els resultats electorals, es sinònim que la democràcia esta agonitzant.

Un estudi de la cambra de comerç de Barcelona, revela que l’Estat Espanyol manté el veto al desenvolupament intercontinental de l’Aeroport del Prat, ja què no pot operar amb 23  països a conseqüència dels tractats bilaterals signats per l’estat amb els llocs d’origen, i com herència de l’època del franquisme que degut a l’absència d’una transició ben feta perdura en el temps.

L’Estudi revela que sis vols a l’Amèrica Llatina, onze d’Àfrica, quatre del Pròxim Orient i un d’Oceania s’estableix Barajas com a prioritat, i dels 80 convenis signats, 42 inclouen Barcelona, i 15 donen opció si hi ha una aerolinia interessada, la resta deixen al marge l’aeroport català, i 20 d’ells donen una exclusiva a Madrid.

Des del Ministeri de Foment ens diuen que estan renegociant els convenis antics per eliminar aquesta censura, però que no es fàcil, cosa que es fa difícil de creure per altres experiències viscudes, i segurament es tant sols una cortina de fum, i més quan ens assegura que el fet de no aparèixer El Prat en aquests convenis impedeix obri noves rutes, però què en cas de ser-hi tampoc dona llicencia per obri-les si no hi ha companyies disposades a fer-ho.

Es una constatació més del tarannà centralitzador de l’Estat i la política de vendre fum del govern Zapatero, ja què amb la nova terminal es segueix discutint la nova corporació que substituirà l’arcaic AENA, i on teòricament la Generalitat hauria de passar a tenir un pes decisiu i determinant per posar aquesta infrastructura bàsica per l’economia catalana al dia, i sense traves què no el deixin créixer.  La realitat es que tant sols es vol crear un altra empresa, i on el paper de Generalitat i mans privades es testimonial, i des de l’Estat es segueix tenint el màxim poder per continuar protegint Barajas com a únic gran aeroport de l’Estat.

Un incompliment més, i un tracte discriminatori més per impedir què el territori agafi l’embranzida que li fa falta, i imiti la major part d’Estats, on la gestió aèria es descentralitzada i permet a tots els territoris les mateixes possibilitats de desenvolupament.

Aquest es el tracte què rebem i el que el Govern de la Generalitat i sobretot el PSOE-C permet, ja que quan ha de votar a favor d’aquest sistema a Madrid ho fa sense cap rubor.  Els seus mateixos votants han d’obrir els ulls, i veure què no es pot governar una institució defensant un altra què normalment perjudica la primera. El seu suport va disminuint elecció rere elecció, i el 2010 ha de ser el punt i final per convertir aquest partit en el que hauria de ser a Catalunya, una quota residual com el PP.

Els atacs son per terra, mar i aire, i no podem tenir l’enemic entre les nostres files per molt de temps més. Cal reaccionar i passar full a aquesta historia posant rumb a l’estat propi.

Evidentment la campanya del PSOE-C que tant sols pretenia fer por amb la victòria d’un altre partit, i que a pesar del que ha comentat la seva candidata, no ha portat cap proposta, i això te les seves conseqüències, amb la pèrdua de mes de 200000 votants respecte les anteriors europees, desmotivats per tanta mediocritat i tant poc interès per portar els nostres problemes al cor d’Europa.

Les justificacions del President Montilla dient que Catalunya es un cop mes d’esquerres, i què temps hi haurà per analitzar l’alta abstenció amb una responsabilitat compartida amb el conjunt de la societat, son vertaderament indignants, ja que a la major part d’Europa els partits conservadors han guanyat, a l’Estat Espanyol el PP ha guanyat, fruit de les politiques decebedores d’en Zapatero què ha aparegut en campanya, però no per assumir la derrota, i a Catalunya entenc perfectament el seu interès per dividir l’eix dreta i esquerra què gairebé es un empat, i obviar l’eix dels partits nacionals, i les simples sucursals espanyoles com la seva, i aquí a pesar de no tenir circumscripció pròpia, i la dificultat de sortir de la bipolarització els tres candidats mes o menys sobiranistes han aconseguit el seu esco.  Evidentment es un tema que no l’interessa ja que la Badia, Maleni i companyia poc o res faran pels nostres interessos, i mentrestant a Catalunya seguiran aguantant tot tipus d’humiliacions de Madrid sense cap vergonya.

Un altre bon exemple es amb la carta al bloc d’en Carod, on insisteix que l’esquerra ha resistit, i en clau catalana  destaca el triomf de l’equip de govern sobre l’oposició, minimitza la pujada de CIU, i respecte a ERC diu que ha aconseguit els seus objectius revalidant l’eurodiputat, i ha millorat el percentatge de vot general en gairebé 2 punts, i ho presenta com una aturada del descens del partit i l’inici de recuperació.

La direcció d’ERC segueix venent els resultats com els interessa, i vol posar la bena als ulls de la població per no enfocar la realitat com a les ultimes comeses electorals, es simptomàtic què destaca el mateix que el grup socialista amb l’eix govern i oposició com si d’un bloc es tractes, i tot seguit passar a fer una manipulació barroera de les xifres, ja que realment 70000 votants els han perdut pel camí respecte les passades eleccions europees, i segueix la fugida sense aturador del suport en aquest partit, i la veritat es que a Catalunya que es on ERC ha tret els seus vots apart dels seus socis a la coalició, el descens ha estat de 2,5 punts, i el BNG a Galicia ha tret millor percentatge què el partit república, tot això amb un bon candidat i independent, per tant de recuperació res de res.

Si la campanya ha estat de baixa intensitat, les reaccions posteriors no podien ser menys, i l’intent manipulador de les xifres per fer veure allò que no es sembla no tenir límit, però la realitat al final es la que es, per molta cortina de fum que intentin posar-hi.  Es un pas més per confirmar aquesta desafecció generalitzada, i amb total justificació.

Ja es pot dir abans de conèixer les dades definitives, què l’abstenció ha estat aquell partit que ha guanyat aclaparadorament, i la veritat es que això es un mal símptoma per la democràcia, i amb uns culpables crec força evidents com son en el cas de Catalunya, els nostres polítics, i els seus partits de fireta què no son capaços d’enganxar a la gent.

Realment i com a nota mes destacada, i deixant de banda que tots els partits diran que han guanyat aferrant-se a mil i una coses inversemblants, destacaria sobretot aquest 37 % de participació, què revela la gran desafecció de la població amb aquests dirigents mediocres, i una campanya on poc s’ha parlat d’Europa, i si molt en clau catalana o espanyola molt allunyada dels incentius principals per conèixer la importància d’aquestes votacions.

Pel que fa als resultats a l’Estat Espanyol, el PP guanya al PSOE de Zapatero, i això es un resultat lògic del desgast de negar primer una crisi a nivell mundial, i desprès anar fent mesures sense un fil conductor  coherent, i nomes de cara a la galeria.

Pel que fa a Catalunya, i com a nota més destacada, tot hi que segur que la factoria d’en Zaragoza trobaran alguna explicació optimista, però la realitat es que el PSOE-C han baixat 7 punts, una baixada considerable per una campanya realment  inadmissible, sense propostes, i nomes posant la por als electors sobre la victòria del seu principal partit rival, en segon lloc destacar l’augment de CIU amb 5 punts, cosa que porta en Tremosa a Europa, i certifica l’encert de canviar un candidat espanyolista per un de sobiranista, i què col·loca en segon lloc al territori, i primer a Girona I Lleida, cosa que ha de fer reflexionar a aquest partit que la bona línia va per aquí.

El PP s’ha mantingut, ja que com molt ben be saben tenen un límit a Catalunya, i amb la seva actitud xenòfoba respecte a la llengua i l’Estatut difícilment el podran superar, ERC iguala els seus resultats i portarà Junqueras al Parlament Europeu, però perd gairebé 3 punts respecte les anteriors, una cosa que per molt que ho intentin disfressar la direcció republicana, indica clarament que fins hi tot amb un candidat sobiranista real i independent, l’electorat esta castigant la seva actitud de submissió al govern, i es nomes un avis per les properes eleccions a la Generalitat, una cosa semblant al que els hi passa a ICV què també enviarà en Romeva a Brussel·les.

En definitiva destacaria que tres eurodiputats sobiranistas com Tremosa, Junqueras i Romeva en diferents magnituds portaran la causa catalana al Parlament Europeu, i podran fer de contrapès als diputats espanyols escollits en territori català que portaran al PSOE-C i el PPC, i que simplement s’integraran als seus respectius grups, i votaran moltes vegades contra els nostres interessos com han fet sempre.

Davant la indefensió que pateix l’independentisme, per les nul·les possibilitats que ofereix l’estat espanyol, la submissió de tots els partits actualment representats al Parlament què no volen transgredir la sagrada constitució, i els dubtes més que raonables de que la Mesa del Parlament podria actuar com un organisme de censura i covardia davant la ILP Per fer un referèndum d’autodeterminació, el grup Acte de Sobirania planteja una mobilització davant els organismes de govern, i fer pressió a la classe política fent notar que el poble ja em te prou d’aquesta presa de pel.

Aquesta es la crida que reprodueixo integrament amb la convocatòria als dos propers actes.

PLANTEM-NOS!DIGUEM PROU!

Compatriotes,

S’ha fet evident que la via autonòmica és una via morta, que no duu enlloc ni ens permet avançar i que ens aboca, en definitiva, a desaparèixer com a país i com a poble. Estem davant d’una situació d’emergència nacional que reclama de les nostres autoritats i del nostre poble l’assumpció de responsabilitats i la recerca d’una sortida que garanteixi la continuïtat de la nostra cultura, la nostra llengua i la nostra manera d’interpretar el món.

Des del Grup Acte de Sobirania proposem que sigui el nostre poble qui emplaci els nostres representants polítics a acabar amb aquesta situació d’asfíxia i mort lenta. Per això, fent un pas endavant, us proposem que us afegiu a aquesta crida i materialitzeu el vostre compromís amb el país.

El Grup Acte de Sobirania no és ni una plataforma ni una associació. Som un grup de persones, amb capacitat i experiència en el món associatiu que, sentint-nos hereus de l’esperit de l’Assemblea de Catalunya, de la Marxa de la Llibertat, de les manifestacions del 2006, el 2007 i de Brussel·les, convoquem el poble de Catalunya a:

• Concentrar-nos, el dia de Corpus (11 de juny) a 2/4 de 8 del vespre,a la plaça Sant Jaume de Barcelona, davant la Generalitat, per escenificar la defunció de la via estatutària i emplaçar els nostres polítics a donar resposta a les nostres demandes, resposta que recollirem el dia 27 de juny al Parlament.
• Plantar-nos, el dia 27 de juny a partir de les 5 de la tarda, davant del Parlament, sortint de l’Arc de Triomf, per exigir als nostres representants electes que ens explicitin si estan disposats o no afer un Acte de Sobirania que permeti reprendre un projecte de construcció nacional.

Ha arribat l’hora de creure’ns, com a col·lectiu i com a poble, capaços d’urgir els nostres representants perquè tirin endavant un veritable projecte nacional, projecte que volem saber si comparteixen o no amb nosaltres.

NOMÉS EL POBLE QUE HI VA,HI ARRIBA

UN PAÍS LLIURE, UN PAÍS MILLOR

Grup Acte de sobirania grup@actedesobirania.cat www.actedesobirania.cat

Arrel de l’aprovació de la llei de la memòria històrica, perquè no dir-ho un pedaç de llei, què fa honor a una transició totalment dirigida pels hereus del franquisme, i amb unes condicions prèviament pactades què han impedit demanar responsabilitats a cap d’aquests assassins que van fer possible aquesta dictadura militar, en els nostres dies els símbols del regim feixista segueixen vius en molts llocs.

Sense anar mes lluny el ministeri de defensa espanyol, dirigit per la desapareguda Carme Chacon, aquella que tant ens havia de defensar en la campanya per les eleccions espanyoles, i què ara no s’atreveixen ni a fer-la sortir en la campanya electoral europea, nomes esta disposada a retirar 25 dels 336 símbols franquistes que hi ha en les instal·lacions militars, segons un catàleg fet per el mateix estat espanyol.  Aquesta retirada d’àligues, plaques amb el jou i les fletxes o monòlits honorant personatges franquistes, son denegades amb excuses variades, què van des d’arguments artístics, fins a la no exaltació del franquisme, com el cas del quadre de Franco a una residencia militar de Barcelona, què Defensa no vol treure perquè considera que no exalta aquest període fosc, i alguns de curiosos, com el cost per retirar-los, la seva no visibilitat des de l’exterior, records privats o que allí no hi passa ningú.

En altre ministeris com Foment, Interior, Hisenda, Cultura, Justícia  o Sanitat i trobem 249 vestigis més, segons el inventari abans esmentat. Desprès de dos anys de l’aprovació de la llei que obliga a retirar símbols franquistes i exaltació de la dictadura, queden tots aquest records presents i molts d’altres no catalogats què volten per les Espanyes.

Aquesta es la realitat i el tuf a naftalina que desprenen els ministeris i instal·lacions militars espanyoles, què ajuden a explicar desprès moltes actituds què en recorden que el passat segueix molt present.  Es una curiositat d’aquest estat que no esta obligat a complir les seves pròpies lleis, i simplement son com una cortina de fum, un truc de màgia per mantenir entretingut el personal, i mentrestant per darrere la seva pròpia legalitat es totalment desligitimada.  Tenim casos recents com l’Estatut Català, la memòria històrica o la Llei de la dependència entre molts d’altres.

La pretensió sempre ha estat la mateixa, no condemnar un període de 40 anys d’un regim del terror, ignorar la seva existència, i girar la historia com un mitjó, fent creure que botxins i condemnats estant al mateix nivell.  Una llei de partit que nomes condemna la diferencia amb el regim, però no personatges o partits què ara es presentaran a les eleccions sense cap problema com la Falange i de las Jons, partit bandera de la dictadura, i que amb els mateixos arguments i ideologia xenòfoba, pot transmetre el seu missatge, i en canvi altres què simplement defensen un  nou estatus pel seu territori son demonitzats.  Així podríem fer una llarga llista, què perfectament podria incloure els grans partits espanyols, inclosos personatges que signaven sentencies de mort com el Sr. Fraga, i que ningú li ha demanat cap tipus de responsabilitat.

Es una democràcia de fireta, a base de fum, què tard o d’hora s’esvaeix i queda despullada la realitat que vertaderament fa por, i fa molt urgent el nostre procés cap a la llibertat, amb un estat modern i veritablement democràtic.

Ja el tenim aquí, no podia fallar, a dos dies d’acabar la campanya per les eleccions europees, ha convocat una reunió a Catalunya on finalment nomes assistiran alcaldes socialistes, ja què la resta ha declinat l’oferiment per parlar sobre els fons d’inversió local, sospitosament en aquestes dates, i desprès donarà suport a la vergonyosa campanya del PSOE-C, una cosa que ja comencem estar acostumats.

Efectivament una campanya nomes basada en la por de que si no guanyen, ho farà el seu partit antagònic, i curiosament aliat com en el País Basc, i en multitud de votacions sobretot de caràcter nacional, on el clatell de Vidal Quadras es l’actiu mes rellevant què poden presentar, i això vertaderament es molt trist.

Han volgut bipolaritzar la campanya en clau espanyola, ens diuen que a Europa s’integraran en el nombrós grup socialista europeu, i no veuen convenient portar les nostres reclamacions locals a Brussel·les, amb una candidata presentada com a número u, i què alhora de la veritat es la numero quatre per darrere de la Maleni amagada gelosament. Una campanya tant mediocre que en el debat a Televisió Espanyola ni tant sols van aparèixer els candidats dels dos partits principals, sinó els números dos què van actuar com si la resta de forces no existissin.

Ara faltava l’escena del president del govern, un home sense vergonya, què s’atreveix a venir a donar suport a la seva sucursal, amb un bagatge de multitud de promeses incomplertes amb Catalunya a l’esquena, ens vol vendre que s’acaba la crisi perquè l’atur ha baixat aquest mes, quan tothom sap què les contractacions estiuenques ho han motivat,  i amb molta menys incidència que altres anys, per tant la crisi segueix molt viva, s’apropa cap a l’any d’incompliment en el tema del finançament i no sembla que tingui intenció de complir amb Catalunya, els traspassos estant congelats, i l’estatut es una llei morta, ens vol ensarronar amb rodalies, aeroports, el corredor mediterrani, l’oficialitat del català a Europa, i moltes coses més què tant sols son fum que s’aguanta perquè a la Generalitat governa la seva sucursal, amb el suport de les dues crosses, i entre tots fan gran la mentida.

Ara un cop mes, i curiosament en campanya electoral fa aquesta reunió amb alcaldes, menyspreant la Generalitat, i on  s’ha quedat sol amb la gent del seu partit, ja què els demes n’estan farts de tanta mentida i maltracte a Catalunya. Aquell si guanya Zapatero, guanya Catalunya, sona a cinisme i del gros, i es una persona que no hauria de ser benvinguda en aquest territori, on tant sols els candidats de CIU i ERC han portat propostes en clau catalana davant l’allau d’aquest nacionalisme espanyol agressiu, i on a l’altra banda de Zapatero, s’han d’escoltar coses com que es proposa reformar la constitució per eliminar els terme nacionalitats, o que els escolars catalans hauran d’anar a Albacete per aprendre castellà. Son dos cares de la mateixa moneda, i comença a ser molt urgent dir prou i fins un altra.

Ahir es va presentar a Barcelona aquesta associació que pretén convertir-se amb alternativa política a les properes Eleccions al Parlament en forma de partit, agrupació d’electors, o alguna altra formula amb un programa electoral basat en la declaració unilateral d’independència, com a punt fonamental.

Amb una assistència nombrosa, mes de 1500 adherits, la major part de fora d’ERC, i el suport èxplicit de l’expresident del Parlament Heribert Barrera, el cap visible, Joan Carretero, va explicar què el projecte  depenia del suport social i ajudes econòmiques ha rebre per tirar endavant, i què pretenia posar al mig del debat, la creació de l’estat propi que a més impedeix cap proposta social inútil , ja què a l’hora de la veritat aquestes son inoperants per la dependència de Madrid, també rebutgen l’eix dreta i esquerra, ja què tant sols demanen poder ser patriotes com qualsevol altre estat del món, abraçant totes les tendències que una vegada aconseguit el propòsit ja passaran al primer pla.  El primer objectiu es aconseguir la majoria absoluta, sinó mirarà de pactar l’aplicació del programa amb un altra partit, què si no es possible restarà a la oposició, creu en una llei electoral molt més justa que l’actual, què aboca molta població a la desafecció, i es crític amb campanyes com  la de les seleccions, o la oficialitat del català, ja què això amb un estat seria un tema resolt.  Per últim va advertir què un creixement d’aquest moviment serà proporcional al buit què els aplicaran els mitjans de comunicació afins al regim establert.

Crec molt interessant i necessària aquest iniciativa amb vocació transversal per donar el cop definitiu damunt la taula, i traslladar al Parlament el que els partits actuals son incapaços i no volen fer, què es el debat definitiu sobre la Independència, d’altra banda aquesta transversalitat apart de per dir-ho d’alguna manera la part esquerra, serà complerta, quan aconsegueixi apropar gent sobiranista de CIU o similar al projecte, i colze a colze treballin en el mateix full de ruta, si no ho fa, no passarà de ser pels mitjans una escissió d’Esquerra, aquest es el perill més gran que hi veig, i què ha de sumar molts suports de diferents sectors per donar sensació d’unitat de l’independentisme, precisament una de les mancances mes grans que  ha patit.

He llegit altres proposta com la del blocaire Xavier Mir, què proposa una iniciativa semblant, però que en cas de no ser la majoria suficient, deixi buits els escons, com una mena d’escons insubmisos per no contaminar-se dels partits de l’establishment actual, i tard o d’hora entrar en contradiccions.  Crec que es una mesura força coherent si no hi ha opció de pactar amb ningú per tirar endavant  el punt fonamental del projecte, no te sentit col·laborar amb la legalitat què precisament es vol trencar, i crearia un impacte molt més gran i difícil de pair pels mitjans, que restar a la oposició, i més si la representació no es molt nodrida.

El suport d’Heribert Barrera es important pel seu prestigi, i ara faltaria un altre suport de la banda dreta amb prou importància per arrossegar molta més gent.

Se’ns dubte els mitjans carregaran el que sigui necessari contra la iniciativa si la veuen perillosa, i ja en comencem a veure detalls com la prohibició del diari Avui d’un article d’en Víctor Alexandre crític amb Esquerra, es nomes el començament, perquè evidentment la vergonyosa i poruca classe política actual no vol perdre les seves quotes de poder, què en definitiva es l’únic que els importa per damunt del país que per vergonya d’ells algú ha de defensar, i avançar perquè en un futur proper, el somni sigui una realitat, i si aquesta iniciativa es la liderada per en Joan Carretero benvinguda sigui.

Aquesta corporació ha decidit substituir el senyal de TV3, pel de TV3 Internacional a les Illes Balears, el què dona com a resultat que els habitants de les Illes no podran veure part de la programació que emet la cadena, com documentals o series de producció externa.  Des de 1986 què es podent veure tots els continguts del canal televisiu, i segons Obra Cultural Balear se senten tractats com un país estranger.

Aquesta entitat balear què vetlla per la llengua i la cultura catalana a les Illes, considera un retrocés en l’espai de comunicació català, i demanen una rectificació, així com un tracte més proper de les informacions de les Balears,què no passen mai de la simple anècdota.  L’entitat no entén com no s’ha posat en marxa els mitjans per rebre les emissions d’altres emissores de televisió en català, i més quan l’apagada analògica portarà una disminució de l’oferta en català.

Realment la feina espanyolitzadora del PSOE-C en els mitjans públics, amb la permissivitat dels seus socis de govern segueix el seu curs, ara toca les Illes, on també governa el grup socialista, i on no han bellugat un dit per protegir aquest espai de comunicació en català que englobaria tots els Països Catalans, amb les Illes, el Principat, País Valencià, la franja i la Catalunya Nord, amb un àmbit potencial de mes de 11 milions de parlants, i unes grans possibilitats per mantenir molt viva la cultura comuna i la llengua de tots.

Evidentment això no interessa ni al PSOE de les Illes, ni el de Catalunya, ni al PP del País Valencià, què actua encara amb més agressivitat, intentant trencar la unitat lingüística amb un invent lingüístic què fa riure, i tancant repetidors deixant sense freqüència la cadena catalana, amb el govern espanyol mirant-ho des de la distancia complagut.

Es una mostra més de què no hi ha diferencies entre aquests dos grans partits, què busquen constantment debilitar la nostra cultura, i mai evidenciar unes estructures similars a un Estat, com serien les d’aquest gran espai comunicatiu, on la reciprocitat hauria de ser una norma fonamental, però malauradament no els interessa, i nomes cal veure els noticiaris de TV3 per veure els estralls que produeixen aquests colonitzadors culturals i polítics, i on l’àmbit dels Països Catalans gairebé ha mort, i tant sols es visualitza en el mapa del temps, per cert proper objectiu a canviar, ja que com se sap un projecte que no es veu, ho te molt difícil per arrelar, i aconseguir nous adeptes.

Per això te molt mèrit l’augment de l’independentisme a partir de la societat civil, i sense poder visualitzar ni en els mitjans mes potents, ni en els partits politics  aquesta realitat, què quan aconsegueixi entrar sense complexos en el debat central posarà la directa a tota velocitat cap a l’estat propi, que contràriament  el que amenaça constantment en Vidal Quadras, estarà dins la Unió Europea, i gaudint dels mateixos privilegis i inconvenients que qualsevol altre estat, ni més ni menys.

Aquest diumenge en un acte de campanya, Duran i Lleida ha apel·lat a la Catalunya Nacional què pensa en el seu país, davant la provinciana què nomes pensa en el PP i el PSOE, i ha advertit què si no sortim a votar, no vol dir què no siguem Europa, sinó perquè l’Estat ens haurà convertit en una província espanyola.

Alhora els líders del PNB Iñigo Urkullu, i de CIU Artur Mas, han destacat la importància del seu vot, ja que si no, no  existirem a Europa, per la part basca ha ressaltat què quan PSOE i PP volen anar contra els nacionalismes no els hi costa gaire anar plegats, com el cas d’Euskadi.

Realment es curiós l’efecte que produeixen les campanyes electorals entre els polítics, son aquells dies on baixen del seu pedestal, i toquen el carrer per apropar-se a la gent amb tot tipus de promeses i afirmacions què no repetirien mai de la vida en altres períodes de l’any.  Uns lapsus de memòria que per sort no tothom ignora, i s’han de denunciar. Un d’aquests efectes han produït les paraules d’en Duran, conegut per la seva burla a la opció independentista, la seva defensa de l’estat espanyol on aspira algun dia a ocupar algun càrrec, i la seva posició contraria a la sobirania plena de Catalunya.  Ara apel·la a la Catalunya nacional què pensa en el seu país, el que passa es que quan ell diu nacional o país, evidentment aquest senyor no pensa precisament amb la nostra nació, sinó amb l’estat espanyol, i aquesta mentalitat si fos majoritària ens portaria  a ser una província espanyola com qualsevol altra, i amb una identitat totalment desdibuixada.  Aquestes coses i moltes altres son les què allunya la gent del vot, ja que ha perdut totalment la confiança amb aquesta classe política.

Pel que fa a la importància del vot amb aquestes dues formacions què ens permeten tenir un nom a Europa, i en contraposició la trobada en el tema nacional de les dues formacions espanyoles, crec què una mica d’autocrítica no aniria malament, ja que per evitar aquest nacionalisme agressiu espanyol, no es pot estar jugant permanentment al seu joc, i l’ambició nacional vertadera i la personalitat pròpia per damunt dels càlculs electorals ha de ser el pal de paller, i aquestes dues formacions han pecat molt en aquest aspecte.

Han jugat al joc de la legalitat espanyola, esgarrapant les engrunes pertinents què els hi permetessin presentar-les com un gran tresor al seu territori per mantenir la quota de poder, i mantenint equilibris tàctics per no avançar un mil·límetre més del necessari.  Això al final se’ls ha girat en contra, ja què no es pot mantenir indefinidament, i la població s’acaba cansant de tanta demagògia sense cap aspiració més al darrere, i que ha aplanat al camí per les formacions espanyoles i la seva lluita per centralitzar tot el poder, i deixar les perifèries com a simples anècdotes.

Son reflexions quèe més que ajudar, desmotiven els possibles votants, i més quan es parla molt poc d’Europa, i molt més en clau interna, on la gent precisament ja n’està farta de promeses i fets incomplerts, i on constata que no hi ha voluntat de canviar res quèe suposi un mínim risc.