Tercera conferència del cicle “El fil daurat” organitzada per Xúquer Viu, i pronunciada per Mariano Vázquez Espí el passat 24 de març. L’hem traduït ens uns dies per a que el gaudiu plenament. Fent-ho, hem aprés molt sobre territori i lamentem no poder acudir a aquestes “conferències magistrals”. El document el remetrem a Xúquer Viu, per a que el tinguen també en la nostra llengua, lligada al territori indisol·lublement ( o això pensem nosal3)
Pensar
el territori des de les perspectives ecològica, social i econòmica
Mariano
Vázquez Espí
València
24 de març de 2009.
D’entre tota l’àmplia bibliografia
disponible, en la meua exposició vaig a recolzar-me extensament en dos treballs
que podem considerar clàssics. El primer és “Història natural de la urbanització”,
escrit el 1956 per Lewis
Mumford, crític literari i perti-naç
historiador de la ciutat i la tècnica humanes. El segon es titula “L’estratègia
de de-senvolupament dels ecosistemes”, i fou escrit en 1969 per Eugene Odum, biòleg, autor juntament amb son germà Howard del primer tractat
d’ecologia amb eixe nom. En una societat como la nostra, en la que tot passa
tan ràpidament, pot resultar estrany que trie textos tan vells. Però tinc una
raó per a aquesta selecció: el diagnòstic d’ambdós autors, anterior a la
primera crisi del petroli i a la preocupació general sobre una possible crisi ecològica,
encara no ha estat plenament incorporat a les estratègies polítiques i culturals
dominants.
Advertisc que el meu acord amb ambdós
autors no és total. Les parts més conjunturals d’ambdós textos han estat
sobrepassades pels esdeveniments, en particular els nostres problemes són ara moltíssim
més greus que fa mig segle. A causa d’això a mi em resulta difícil mantenir el
moderat optimisme de què fa gala Odum.
Però, en tot cas, són textos la lectura crítica directa dels quals recomane.
El tema del territori és suficientment
ampli com per a que m’ajuste a les qüestions prioritàries, desentenent-me d’aspectes
de detall, tal vegada molt més interessants si anàrem a parlar sobre algun
territori concret, intentant entendre com funciona de fet. Espere mostrar que els
aspectes molt generals que il·lustraré tenen aplicació pràctica immediata, encara
que anticipe que eixa aplicació xoca amb inèrcies institucionals, polí-tiques i
culturals que a mi, hui per hui, em semblen insuperables. Ho sento, però estic
pessimista.
Diu el Diccionari que per territori
deu entendre’s la “porció de la superfície terrestre pertanyent a una nació,
regió, província, etc.” Hi ha més accepcions, vegeu per exemple aquesta altra: “Terreny
o lloc concret, v. gr. una cova, un arbre, un formiguer, on viu un determinat
animal, o un grup d’animals relacionats per vincles de família, i que es defensat
front a la invasió d’altres congèneres.” Com sempre passa, la primera definició,
amb el temps, es queda curta, i hem d’anar afegint matisos. Per exemple,
hauríem d’admetre també porcions de superfície oceànica, tant en el cas de les societats
humanes, en forma d’aigües jurisdiccionals, com en el dels organismes aquàtics,
per òbvies raons.
Como veuen, la idea de territori té un
caràcter local, lligat al devenir d’organismes, que depenen d’ell d’una o altra
forma i que resulta ser un espai que ha de defensar-se d’altres congèneres que
puguen competir per ell.
El sentit de pertinença, de propietat en
el cas de les societats humanes, no és en absolut simple. Per suposat que qualsevol
organisme necessita un lloc on viure, un oikos,
una casa. Però els territoris concrets funcionen com a cases per a molts organismes a la vegada. La combinatòria
resultant entre l’extensió de la “casa” de cada organis-me i el seu encobriment
o juxtaposició amb la de la resta, en un territori concret, és, de fet, inabastable
per a la ment. Resulta evident la idea què el territori propi, en general, s’ha
de compartir amb altres espècies que també el senten seu, encara que, en
general les relacions de dependència entre organismes i territori són diferents
per a cadascuna d’elles.
No és d’estranyar, per tant, que front
a la idea occidental i contemporània de que el territori ens pertany, també hem de considerar la seua contrària, que som nosaltres
els qui pertanyem
al territori. La idea de la Pacha Mama de les cultures andines pertany a eixa altra forma de veure
les coses. I, des del punt de vista de l’aritmètica o de l’àlgebra, aquesta altra
forma de pensar és molt més útil per a establir models compressius o explicatius
que ens permeten manejar eixa combinatòria de relacions entre organismes que
comparteixen el territori concret que volem estudiar. Així, l’ecologia, el nom
de la qual prové d’oikos, la paraula grega per a dir “casa”, defineix una superfície
traçant una frontera fins a cert punt arbitrària al voltant d’ella, i s’aplica
a estudiar tant el que passa dins, com el que entra de, i ix a fora; en eixe
model, els organismes pertanyen a l’ecosis-tema així definit, no a l’inrevés.
No pot resultar estrany que pràcticament
totes les cultures ancestrals hagen manejat la idea de territori com a casa. Així, per exemple, Vitruvi,
en els seus Deu
llibres d’Arquitectura, comença
per enunciar les regles per a l’elecció del lloc de la ciutat, ate-nent a la
disponibilitat d’aigua, de sòl fèrtil, del règim de vents, etc, abans de passar
a explicar les regles per a construir les muralles i, més tard, els edificis. I
no és ociós re-cordar que el territori fou la primera i pràcticament única casa
de les societats caçadors-recolectors: les coves o els abrics de las societats
troglodites eren de fet part de les característiques d’un territori apropiat per
a la seua existència. Durant la major part de la seua existència, la humanitat
ha estat passejant-se pel territori, abans de fixar la seua residència. Van
haver de transcórrer molts mil·lennis en l’evolució humana per a que en el
Neolític, una època bastant recent si prenem seriosament l’antiguitat de la nostra
espècie, aparegués la construcció d’assentaments estables incloent cases pròpiament
dites.
En opinió de Mumford:
Els trets essencials d’allò urbà ja es
poden trobar tant en la forma externa com en el model intern d’aquests primitius
assentaments. Al marge de quin fóra l’impuls primigeni, la tendència a la
cohabitació formal i a la residència estable donà lloc, en el Neolí-tic, a una
forma ancestral de ciutat: l’aldea, un instrument col·lectiu resultat de la nova
economia agrària. Encara que mancava de la complexitat i l’extensió de la
ciutat, aques-ta aldea exhibia ja les seues principals característiques: un
perímetre definit, ja fóra per una empallissada o per un monticle de terra,
separant-la dels camps circumdants; viven-des/aixoplucs permanents; magatzems i
gerres on guardar els béns, així com abocadors i cementiris, símbols
silenciosos del pas del temps i de les energies gastades.
Mumford
(1956)
Els estudis sobre les societats caçadors-recolectors
contemporànies han posat de relleu que es tracta de societats eficients a
condició de que disposen de suficient territori sense interferències importants
d’altres societats humanes. El temps dedicat a l’alimentació, la varietat d’aquesta,
el temps d’oci, la cohesió social, i altres indicadors mostren que permeten gaudir
d’una bona vida, encara que, per suposat, a persones educades en sistemes de
valors molt distints pot no agradar-nos, o no ser la classe de vida que triaríem.
Si es tractava d’una bona vida , quin fou eixe “impuls primigeni” que donà
origen al canvi des del nomadisme o el trogloditisme a les societats agrícoles
del Neo-lític? Es tracta d’una pregunta que mai podrà tindre una resposta nítida
o concloent, com esdevé sempre amb el passat històric. No obstant això, la hipòtesi
més plausible és que el creixement de la població dintre d’un territori, en
particular el creixement del nombre d’hordes que vagarejaven per ell, acabà per
invertir la profitosa relació entre el temps de la necessitat i el temps de la
satisfacció: la solució per a que la població que augmenta s’assente sobre un
territori, només resulta eficaç ajuntant-se en una aldea i explotant el terreny
circumdant mitjançant l’agricultura. O dit d’una altra forma, amb major
població acaba sent menys costós transportar l’aliment al menjador que menjar
mentre es passeja (no obstant, al ramat se’l va seguir portant de passeig amb
tal fi fins gairebé els nostres dies). Aquesta eficàcia deu entendre’s bé: es
refereix al conjunt de la població, no als seus individus, es refereix al millor
mode de fer possible el
creixement de la població en el
temps, i no (el que sovint s’oblida) al millor mode en el qual podrien viure un
nombre concret d’individus. L’aparició dels assentaments estables hauria donat
resposta, segons aquesta hipòtesi, als problemes d’una població en creixement
que veu com la seua anterior forma nòmada de viure perdia eficàcia per això,
una eficàcia que hauria estat demostrada durant molts mil·lennis i que havia permès
a la humanitat descobrir gairebé tots els continents del planeta.
El creixement demogràfic és una
tendència què sembla intrínseca de qualsevol forma de vida. Una població heteròtrofa,
que s’alimenta dels recursos del territori (entre els que poden figurar altres
poblacions), sense contribuir a la seua renovació, i en absència d’altres frens
(l’acció de depredadors, per exemple), creixerà en principi sense límit. Es tracta
generalment d’un creixement exponencial: extremadament lent al principi,
vertiginós al final. Aquesta especial característica s’intenta il·lustrar dient
que el creixe-ment és proporcional a la grandària adquirida per la població. Les
conseqüències tempo-rals tenen un tint dramàtic: per exemple, partint d’una cèl·lula,
mentre que es triguen moltes generacions en arribar a consumir la meitat dels
recursos disponibles, només fan falta unes poques generacions més per a esgotar-los
completament (un fenomen comú en el càncer, el diagnòstic del qual, per això,
freqüentment arriba tard). Per suposat, si això ocorre sobrevé el col·lapse de
la població, ja siga perquè s’esgota l’aliment, ja per-què la igualment creixent
acumulació de residus es converteix en fatalment tòxica. Aquest caràcter
exponencial fa molt difícil la previsió del col·lapse per a la pròpia po-blació,
en raó de què només en las últimes generacions comença a haver senyals d’aglomeració
o congestió sobre el territori, però aleshores el seu mode de vida està fermament
assentat i és difícil canviar-lo. La tendència al creixement de la vida explica
que, amb distintes formes, tots els territoris imaginables del nostre mitjà
planeta hagen sigut colonitzats per organismes vius. Però, a la vegada, la
simple constatació de la nostra existència mostra que el col·lapse final no ha
tingut lloc. És aquesta una de les aparents paradoxes que poden explicar-se en
estudiar l’evolució dels ecosistemes, considerats com la peça essencial de la
vida, per davant de gens, individus o espècies. Amb aquest punt de vista, com
veurem, l’accent passa de l’èxit reproductiu, invocat pel popular lema “la
supervivència del més fort”, al control demogràfic.
Els ecòlegs poden observar hui l’evolució
dels ecosistemes gràcies en part a l’acció destructiva dels ecosistemes humans
o de fenòmens naturals: un camp de conreu abandonat, un bosc completament
arrasat per un incendi, un llac contaminat en el que es restaura la neteja dels
seus afluents, tots són casos en els que té lloc el que tècnicament es denomina
successió
ecològica: el desplegament de la vida torna a
començar. També, però limitats a organismes petits com bacteris, s’estudia la successió
ecològica en els laboratoris.
Odum
resumia les característiques de la successió
ecològica amb tres pinzellades
bàsiques:
1.
Es tracta d’un procés ordenat de creixement i desenvolupament d’una comunitat d’organismes.
2.
Implica la transformació del territori sobre el qual s’assenta, és a dir, que
dintre dels límits físics i fisiològics que impliquen les característiques concretes
d’aquest, la comunitat biòtica controla el seu propi procés evolutiu i altera per
a això el territori en el qual s’assenta.
3.
La successió té un objectiu que li posa fi, i amb ell acaba el creixement i desenvolupament
de la comunitat: es tracta d’organitzar un ecosistema estable, la identitat morfològica
del qual es conserva des que és assolida, que presenta el màxim de biomassa i
de relacions simbiòtiques per unitat de l’energia disponible donats els límits
físics que el territori imposa.
Dels detalls dels canvis des de l’estat
jove
de la successió al seu estat madur, té interés ací ressaltar alguns en particular:
Energia i matèria.
L’energia necessària per a sostenir
la vida prové del Sol i dels minerals que el territori tinga en cada moment.
1. En la joventut, la producció neta
de la fotosíntesi, és a dir, la diferència entre l’energia que es recull del
Sol i la que el propi ecosistema gasta és molt alta; les cadenes alimentoses
són simples i lineals, amb base en el que en agricultura anomenem pastures.
2. En la maduresa, la producció neta
de la fotosíntesi és pràcticament nul·la (l’ecosistema recull justament l’energia
solar que necessita consumir per a conservar-se); les cadenes alimentoses són
complexes, en forma de xarxa, i la seua base fonamental són els detritus, és a dir,
les restes dels organismes que són substituïts en cada generació.
Estructura. Com es distribueixen i relacionen els distints organismes i
els fluxos i stocks
de materials determinen en cada moment
el tipus de metabolisme de l’ecosistema.
1. En la joventut, la major part
dels recursos o nutrients estan en el propi territori, són extra biòtics; la
diversitat és petita tant en varietat (la successió comença amb unes poques
espècies ben adaptades al territori ”verge”) com en uniformitat (les
distin-tes espècies compten amb poblacions molt diferents).
2. En la maduresa, la major part
dels recursos es troben emmagatzemats en els propis organismes, són intra biòtics;
la diversitat és molt alta tant en varietat com en uniformitat.
Dinàmica.
1. En la joventut, les relacions de
cooperació són escasses, i la pressió selectiva afavoreix a les espècies amb un
nombre elevat de descendents (la majoria dels quals no arribaran a reproduir-se),
els cicles són curts, ràpids i oberts. L’ecosistema és inestable: qualsevol esdeveniment
fortuït, ( una plaga) pot alterar la seua evolució i fer-la retrocedir al punt
de partida.
2. En la maduresa, les relacions de
cooperació (simbiosi) són predominants en l’interior de l’ecosistema, la pressió
selectiva afavoreix a aquelles espècies amb pocs descendents però amb taxes de
supervivència elevades gràcies a la cura dels seus proge-nitors, els cicles són
llargs, lents i pràcticament tancats sobre la comunitat. L’ecosistema és
estable: molts dels esdeveniments fortuïts no alteren la seua identitat bàsica:
els danys, quan es produeixen, es reparen i es torna a la normalitat.
El millor per a fixar idees és
pensar en el naixement d’un bosc. Al principi, la major part dels recursos
estan en el sòl, hi haurà herbassars a tot estirar bianuals i alguns matolls
perennes, animals petits com rates, conills, i serps; amb cada primavera el
cicle de la vida es renova, i el paisatge canvia dràsticament amb les
estacions. Si els arbres tenen èxit i s’instal·len, creixeran molt ràpidament,
acumulant nutrients en els seus troncs, competint per la llum solar i els
nutrients del sòl amb herbes i pastures. En el bosc madur podran sobreviure
animals tan grans com óssos i cérvols, els arbres gairebé no creixen y suporten
una alta varietat d’ocells i fongs, la major part dels nutrients es troben en els
troncs i només tornaran al cicle metabòlic darrere d’una lenta descompo-sició per una àmplia
varietat d’espècies específicament dedicades a això. Animals i plantes moren i
són substituïts, però la imatge poderosa del bosc roman, encara que precisament
per a això el bosc ja no creix.
Encara que per a la investigació es tracen fronteres
arbitràries per a definir una àrea
d’estudi, una vegada s’han identificat els components d’un ecosistema (clima, característiques
del sòl, composició d’espècies, etc) és possible trobar els seus límits amb els
ecosistemes adjacents. En general, llevat del transport espontani de gasos i aigua
(per energia solar o simple gravetat), els fluxos biològics a través de eixes
fronteres en-tre ecosistemes madurs són marginals, el que fa que tals
ecosistemes, a més de raona-blement estables, siguen autònoms.
Com assenyalava Margalef, els problemes de contaminació solen explicar-se per l’aparició
fortuïta de fluxos en les fronteres (invasió d’espècies exòtiques, dispersió de
substàncies químiques, etc)
Pot parlar-se del planeta com d’un
ecosistema global, però només en el sentit d’un conjunt d’ecosistemes locals,
degut precisament a l’escàs flux de biomassa entre ells. No obstant, és ben conegut
el fet què al llarg de l’evolució de la vida, tots els eco-sistemes fotosintètics
cooperaren per a modificar l’atmosfera terrestre fins a la seua ac-tual
composició, apta entre altres coses per a la combustió i l’aparició dels
actuals orga-nismes pluricel·lulars, després d’haver retirat de la circulació
la major part del CO2
ori-ginal. (Actualment, la humanitat,
convertida també en agent geològic, intenta esmenar la plana als ecosistemes
fotosintètics, a base de tornar a posar en circulació tot eixe diòxid de carboni
prèviament emmagatzemat). Fins i tot James Lovelock formulà la hipòte-si
què la biosfera del nostre planeta és un superorganisme capaç d’ autoregular-se,
al que batejà Gaia.
Front al creixement de la població
humana, la Revolució Neolítica suposà una estratègia ben diferent a la més freqüent
en els ecosistemes no artificials: en compte d’estabilitzar la població dintre
d’ecosistemes madurs, les aldees primer i després les ciutats, construïren
ecosistemes agrícoles, forçats a romandre en un estat jove de la suc-cessió
ecològica, a fi d’assegurar la producció de collites, cosa imprescindible per a
mantenir una població creixent (en compte d’estable). Hui sabem que en el Neolític
va tindre lloc la primera desforestació significativa d’origen antròpic, causa
de la nostra primera emissió neta de gasos amb efecte hivernacle, l’empremta
del qual quedà en el registre geològic.
No obstant això, l’agricultura neolítica,
no tingué una influència catastròfica sobre els ecosistemes no artificials en
raó de diversos factors: en primer lloc, a pesar del seu creixement, la
població humana continuà sent marginal en el conjunt del planeta; a més la ciutat
agrícola limità la seua explotació del territori al seus voltants immediats, a
una distància que freqüentment no superava la que es podia abastar caminant
durant un jorn; la pròpia ciutat lluità amb el seu creixement en intentar
autolimitar-se traçant muralles quan la topografia no imposava límits precisos;
aquests i altres factors contingueren el creixement urbà, limitant la seua
influència i deixant a banda la major part dels ecosistemes madurs.
El poble i la petita ciutat de
províncies són constants històriques. Una de les da-des més significatives
respecte al fenomen urbà és que, encara que la població urbana del planeta
ascendia el 1930 a 415 milions d’ànimes, és a dir, una cinquena part del total
[uns dos mil milions], les quatre cinquenes parts restants de la població
mundial vivien en condicions molt semblants a les del Neolític.
Mumford
(1956)
Açò ja no és així: no només hem més
que triplicat la nostra població en setanta anys, el 2007 la meitat de la
població podia considerar-se urbana, proporció que continua augmentant.
Justament les ruïnes de les grans aglomeracions del passat testimonien el con-flicte
subjacent. Allà on el desenvolupament tècnic ho permeté, arribà l’especialització,
la diferenciació entre les castes i la temptació del poder: amb tot això
començà una des-atenció al benestar general de la comunitat en el seu conjunt i,
en particular, una tendèn-cia a ignorar la dependència de la ciutat dels
recursos locals.
Mumford
(1956)
Gràcies al progrés tècnic la ciutat
justificava la seua existència, ja que alliberava a la comunitat dels capricis i
la violència de la naturalesa. Malgrat això, una part no pe-tita d’aquest
benefici era anul·lat per l’efecte conseqüent de la submissió encara més ab-jecta
de la comunitat als capricis i a la violència dels homes.
Mumford
(1956)
El sorgiment d’estructures de poder
a partir dels excedents aconseguits amb la major eficiència tècnica caracteritza
el creixement de les ciutats en totes les civilitzacions: la transformació de l’eòpolis
[“la bona ciutat”] en megalòpolis [“la gran
ciutat”].
Mumford
(1956)
El cas de la ciutat grega de
Megalòpolis és digne de menció: els habitants de les aldees circumdants foren
obligats a re allotjar-se en la nova ciutat. Tal vegada mai un nom propi s’ha
convertit en nom comú de manera tan apropiada.
La crisi de Roma i altres megalòpolis
antigues mostren els límits que el territori imposa inexorablement sobre el
creixement: la necessitat d’explotar territoris cada vegada més allunyats no només
suposa costos creixents degut al transport, també deixa la ciutat envoltada d’ecosistemes
joves, de poca diversitat, fràgils i inestables davant els esdeveniments fortuïts.
De manera que apareixen les fams a conseqüència de plagues, sequeres,
inundacions, desertificació, etc. Els textos dels autors grecollatins ens han
deixat testimoni de diverses crisis d’aprovisionament i transport en la seua època,
testimonis que hui, a la llum dels models ecològics, podem entendre en profunditat.
La Revolució Industrial és una fita
comparable a la Revolució Neolítica i aporta noves solucions al mateix problema
de sostenir el creixement de la població humana. La conseqüència final és
intensificar la collita d’energia solar a través de l’explotació d’ecosistemes
agrícoles permanentment rejovenits, gràcies a l’aportació i consum, constant i
creixent, de recursos minerals, tant energètics (gas, urani, petroli i carbó, principalment)
com materials. Tal vegada l’àmplia
extensió dels hivernacles en Almeria, ben visible en las fotografies dels satèl·lits,
siga el paradigma per excel·lència de la situació actual. Ací, per a cada collita,
l’ecosistema s’instal·la de nou: ja no hi ha pròpiament sòl, sinó arena junt a
una quantitat exacta de nutrients, adequada a la collita que es planta, el reg
també exacte, antibiòtics i pesticides per a cada fase de desenvolupament,
eliminant-se de fet el propi concepte de successió ecològica.
No obstant, la Revolució Industrial
tingué una llarga maduració el començament del qual pot situar-se en el redescobriment d’Amèrica per les societats europees. En la meua opinió la
seua més important conseqüència fou el posar a disposició del conqueridor una
enorme quantitat de territori “verge”, que va fer possible continuar amb la il·lusió
de poder mantenir el creixement demogràfic en un vell món densament poblat: l’emigració
a les terres americanes fou un esbravament per a la pressió demogràfica creixent,
molt abans de que ho fora l’explotació dels seus recursos minerals.
Així la població humana accelerà el seu
creixement exponencial des d’almenys el
segle XVII, cosa subratllada pel propi Mumford: [. . . ] la taxa de creixement
de població sembla haver augmentat de forma constant: 2,7% des de 1650 a 1700;
3,2% en la primera meitat del segle XVIII i 4,5% en la segona meitat; 5,3% des de
1800 a 1850; 6,5% des de 1850 a 1900; i 8,3% des de 1900 a 1950. [. . . ] aquestes
mitjanes no poden prendre’s molt seriosament; no obstant, existeix una alta
probabilitat de què s’haja produït una acceleració i, gairebé sense lloc a
dubtes, es pot afirmar que la població s’ha duplicat en els últims cent anys,
al mateix temps que la mà d’obra requerida per a mantenir la productivitat
agrícola en les explotacions mecanitzades ha minvat.
Mumford
(1956)
Una mirada freda i estadística al
creixement de la població i del consum de combustibles des de 1800 mostra una
correlació pràcticament perfecta. Són dos factors que semblen influir-se
mútuament, sense que siga fàcil dir quin és el ou i quin la gallina.
S’adverteix
també que, en termes relatius, el patró de densitats ha romangut bàsicament
constant: Xina i Índia s’han mantingut en cap. Açò mostra la notable diferència
en capacitat de càrrega entre uns territoris i altres, quelcom que fins ara no
hem pogut alterar significativament, fins i tot amb l’ús intensiu de distintes
tecnologies. Una novetat és, precisament, l’aparició de conurbacions grans, de grandàries
mai vistes en la història humana
(recorde’s que el màxim de la població de Roma es xifra al voltant del milió d’habitants,
i que per a Plató o Aristòtil la grandària ideal de la ciutat es xifrava en unes
cinc mil ànimes, degut, entre altres coses a que amb eixe nombre encara podien celebrar-se
assemblees ciutadanes). I ja que són les conurbacions les que lideren el consum
de recursos minerals, cal tenir present la seua influència, encara indirecta,
sobre el creixement demogràfic; per a aquesta anàlisi no hem de centrar-nos en
la natalitat, sinó sobretot en els moviments migratoris: la urbanització de la
població continuarà mentre es mantinga l’escandalós gradient en l’usdefruit de
recursos.
Com a resum d’aquesta evolució de les
societats humanes des del Neolític, cal citar el que feia Odum ara fa quaranta anys:
“Al llarg de l’existència de la
humanitat allò habitual ha estat preocupar-se per obtenir la màxima producció
del territori, desenvolupant i mantenint els ecosistemes en les seues fases
inicials, generalment en forma de monocultius. Però no només de pa i fibra
(paper, cotó) viu l’hombre, també necessita una atmosfera amb un equilibri
CO2-O2, el matalàs climàtic que proporcionen els oceans i les masses vegetals,
així com aigua neta, és a dir, improductiva, per a ús cultural i industrial.
Gran part dels recursos essencials per als cicles vitals, per no mencionar les
necessitats recreatives i estètiques, ens les proporcionen els territoris menys
productius. En altres paraules, el territori no és un simple magatzem de
recursos, sinó que és el nostre oikos (la
casa) on vivim. Fins fa poc la humanitat
no s’ha preocupat per l’intercanvi de gasos, la disponibilitat d’aigua neta, els
cicles de nutrients o qualsevol altra funció de manteniment o protectora dels ecosistemes,
principalment perquè ni la nostra capacitat de manipular l’entorn, ni el nostre
nombre ha estat el suficientment gran com per afectar als equilibris regionals i
globals. Ara és tristament evident que hem arribat a afectar als esmentats equilibris,
normalment per a mal. Ja no val l’enfocament “un problema, una solució” i deu
ser substituït per una anàlisi dels ecosistemes que considere al gènere humà com
una part, i no a-part, de l’entorn.
El territori més amè i a la vegada
el més segur per a viure és aquell que presente una considerable varietat de conreus,
boscos, llacs, rierols, camins, maresmes, costes i terrenys erms, és a dir, una
mescla de comunitats amb diferents edats ecològiques. Cadascú de nosaltres envoltem
la nostra vivenda, més o menys instintivament, amb cobertes protectores no
comestibles (arbres, arbustos, herba), mentre que intentem extraure fins el darrer
gra dels nostres conreus. A tots ens sembla que els camps de cereals (dacsa en
el cas dels EEUU) són quelcom bo, clar, però a ningú li agradaria viure en un dacsar,
i seria certament suïcida cobrir tot el territori i tota la biosfera amb dacsars,
ja que les oscil·lacions serien gravíssimes. Simplificant pot dir-se que el principal
problema que la societat actual afronta es centra en determinar de forma objectiva
a partir de quin punt tenim massa d’alguna cosa bona. Aquest és un repte
absolutament nou per a la humanitat, que fins ara ha tingut a veure més a sovint
amb problemes d’escassetat que amb problemes de sobreabundància. D’aquesta
manera, el formigó és alguna cosa bona, però deixa de ser-ho si es cobreix de formigó
mig planeta.
Els insecticides són beneficiosos
però deixen de ser-ho si s’utilitzen de manera indiscriminada i en grans quantitats.
Igualment, els embassaments i preses han demostrat ser una aportació artificial al
territori molt útil per a l’home però això no vol dir que hajam d’embassar tota
l’aigua del país! Els embassaments poden solucionar determinats problemes,
almenys temporalment, però no obstant això, aporten poc quant a producció agrícola
i a causa de les enormes pèrdues que es produeixen per evaporació, no són la millor
forma d’emmagatzemar aigua, que on millor s’emmagatzema és a les conques hidrogràfiques
o als aqüífers subterranis. D’altra banda, la construcció de grans preses es un
pou sense fons que s’abasteix de la recaptació d’impostos. [. . . ] La societat necessita, i deu trobar el
més ràpidament possible, un mode de contemplar el territori en la seua totalitat,
de manera que la nostra capacitat d’intervenció (és a dir, els mitjans
tecnològics) no sobrepasse la nostra capacitat de comprensió de les conseqüències
i impacte dels canvis produïts.
Odum(1963)
La Terra
La primera obvietat en la qual, no obstant, cal insistir una i una altra vegada,
és que qualsevol
creixement indefinit resulta insostenible en un espai tancat: el planeta que ens allotja no creix y el creixement demogràfic
hauria de ser la nostra preocupació primordial. No obstant, les baixes taxes de
natalitat es continuen llegint en clau negativa (i s’arbitren mesures per a
fomentar-la). És clar que la nostra espècie no és en absolut comparable a una
inconscient població bacteriana alimentada artificialment en una placa de vidre
de laboratori, i conduïda així al seu col·lapse demogràfic. Ans al contrari l’acumulació
de coneixements i informació sobre la realitat que ens envolta, la nostra possibilitat
de previsió i d’algun control sobre el futur, la nostra capacitat d’anticipar-nos
als esdeveniments, resulten verdaderament sorprenents. Sent açò així, com és
que el control del creixement demogràfic no és la nostra preocupació prioritària?
De fet, sembla que tots els nostres debats més urgents giren sobre problemes
que, encara que importants, són secundaris. Així: Es debat sobre la millor
forma d’encarrilar el creixement de les nostres conurbacions, es parla de la
ciutat del futur, creixent en vertical, fins i tot
incorporant
en el seu interior horts artificials amb il·luminació “exacta”, per suposat elèctrica,
el que en caricatura és una cosa així com incorporar els hivernacles d’Almeria
en els gratacels de Hong Kong.
Es discuteix sobre com augmentar l’oferta
energètica disponible: si en base a
energies renovables, amb conreus energètics o rellançant el programa nuclear, o
amb tot plegat.
S’investiga com seguir construint nous
edificis, però de menor impacte ambiental, “bioclimàtics i respectuosos amb l’ambient”,
però en exactament el mateix entorn professional en què es construïren els
anteriors, reconeguts ara com a malbaratadors, sense que preocupe com evitar eixe
malbaratament dels vells edificis que seguiran en ús durant molt de temps.
Aquesta peculiar situació intel·lectual
demana una explicació, o al menys una anàlisi. En la meua opinió, tot es redueix
al poder, a les relacions de dominació d’uns pocs grups humans en
uns pocs territoris sobre la resta. Si bé es mira, tant en les societats
esclavistes de l’antiguitat com en la nostra moderna economia financera, el creixement
de la població dominada és la condició imprescindible per a que l’acumulació de
riquesa continue per a uns pocs (riquesa en forma d’esclaus capaços de realitzar
treball o d’extracció de la plusvàlua de la mà d’obra que atorga capacitat de
compra sobre la resta del món). Perquè, al mateix temps, mantenir la possibilitat
al menys teòrica de que eixa acumulació de riquesa puga estendre’s a la totalitat
de la població és imprescindible per a mantenir la il·lusió d’un futur millor
entre la població dominada. Fenòmens com el periodisme de les revistes del cor
o esportives, o el showbusiness, no deuen despatxar-se sense més com un negoci menor que s’aprofita
d’unes masses ignorants. Pel contrari, que tantes persones adinerades, amb totes
les seues necessitats satisfetes, es presten afanyoses a la fira de les vanitats,
deu entendre’s com a part de les seues obligacions per a mantenir l’status quo a resguard de tensions socials insuportables. El mateix cal
dir de la publicitat, la televisió, o de la hui denominada “societat de la informació”.
No vaig a estendre’m ací sobre aquest
particular: Jerry
Maunder en el seu llibre En absència d’allò
sagrat analitza en detall aquests temes i a
la seua lectura em remet.
En aquest sentit, el maneig de la
territorialitat en la nostra espècie consisteix en una
estratègia contrària a la més comuna entre altres mamífers. Com ens recordava
la definició de “territori” del diccionari, en general es tracta de defensar el
territori front als congèneres. Moltes vegades es tracta d’una violència simbòlica
que no arriba a la destrucció de l’adversari, tan sols a forçar-lo a respectar
els límits del territori propi. D’aquesta
manera, cada grup dintre d’una mateixa espècie ha d’adaptar-se i integrar-se en
els límits eco sistèmics del territori que habita, de manera que la seua
població tendeix a estabilitzar-se juntament a la de la resta d’organismes que
formen l’ecosistema en qüestió, segons aquest assoleix la seua maduresa.
L’estratègia de les nostres regles
econòmiques capitalistes és ben distinta: el poder financer, els diners simbòlics,
permeten precisament traspassar les fronteres en recerca de recursos o
territoris, de forma que cada grup humà amb poder per a això, lluny d’integrar-se
en un territori concret i sotmetre’s als
seus límits, pot desenbarassar-se d’eixos límits acudint als recursos d’altres
territoris, per distants que estiguen. En aquesta ciutat de València, l’exemple
més a mà és, per suposat, el tan debatut transvasament
de l’Ebre, amb el qual es pretenia sortejar els límits hidrològics del
territori. El comerç i el transport a escala mundial deuen entendre’s en conseqüència
com el que realment són: els instruments mitjançant els quals unes poques
conurbacions globals poden explotar territoris cada vegada més llunyans. Aquesta
idea no és nova, Odum, Deleuze
o Margalef l’han examinat des de diversos angles.
Per a lluitar amb el creixement, Odum apuntava que bé poguera ser:
que
les restriccions d’ús de sòl i d’aigua siguen en la pràctica l’única forma d’evitar
la superpoblació o la sobreexplotació dels recursos, o ambdues coses a la vegada.
[. . . ] Ja
que els problemes econòmics i legals que comporta la zonificació són espinosos,
urgeix que les facultats de dret establisquen departaments o instituts de
legislació territorial i que es comence a formar a advocats del territori que siguen
capaços no només d’aplicar la legislació existent, sinó de redactar nova
legislació per a les institucions regionals, federals i nacionals. En l’actualitat,
la societat està conscienciada, i deu estar-ho, sobre els drets humans i
civils; els drets ambientals són igualment fonamentals.
El lema “una persona un vot” és vàlid, però també ho és “una persona, una hectàrea”.
Odum(1963)
L’últim apunt d’Odum mereix ser pres seriosament. Des de molt jove, probablement
en la mateixa època en què Odum deixés
per escrit aquesta idea, m’inquietava el fet que els éssers humans fórem els únics
animals que en nàixer no teníem el territori assegurat. En la meua innocència
infantil em preguntava què passaria si algun ric fóra capaç d’adquirir tot el
territori d’un país, on quedarien aleshores els drets dels seus nacionals. Poden
comprendre la meua simpatia quan, ja en la joventut, vaig llegir a Proudhon: “la propietat es un robatori”: no tenia cap objecció que fer
a aquest lema, sobretot si només es referia a les coses immobles i no als meus llibres,
els meus discos o la meua guitarra.
Més tard, llegint la descripció del
paradigma econòmic neoclàssic que feia José Manuel Naredo en el seu llibre La economía en evolución, em vaig adonar de que el sòl, el territori, no té una de
las tres característiques que defineixen el valor de canvi per a eixa escola
econòmica: el ser industrialment produïble.
El sòl, el territori, és essencialment
un recurs no renovable i no produïble i per tant la seua propietat privada o usdefruit
per uns, només és possible amb càrrec a la despossessió permanent d’altres. A més,
tal possessió putativa significa generalment la destrucció del bé: recorde’s per
exemple que, en paraules de Jovellanos en el seu informe sobre la llei agrària
espanyola del segle XIX, la propietat atorga “el ple dret dels propietaris a l’aprofitament
dels seus esplets (collites)”, és a dir, a l’esgotament de la fertilitat.
El toc d’atenció d’Odum als estudiosos del dret no sembla que haja estat escoltat fins
a la data actual, malgrat ser una de les propostes ecològiques de major calat de
les quals tinc notícia. Pel contrari, l’aparició de figures como “l’agent
urbanitzador”, de funestes conseqüències per aquestes terres, apunten en sentit
contrari. Supose que haurien diversos camins jurídics possibles per a substanciar
el dret al territori, però sent ignorant en aquests assumptes, només em queda
especular lliurement per a il·lustrar la idea. Una forma seria declarar el
territori de domini públic. Per a evitar un immediat aixecament dels propietaris,
el mecanisme seria similar al de la nostra Llei d’Aigües: concessió automàtica
del dret d’ús per als seus anteriors propietaris mentre no se dispose una altra
cosa, a la vegada que s’elimina o, almenys, es limita estretament el dret de
venda. Seria l’única forma real d’acabar amb l’especulació financera sobre el
principal dels recursos exhauribles que necessitem per a viure i que, en el nostre
país, ens ha conduït a la nostra actual situació, plena de drames familiars
entre les últimes baules de la cadena de producció immobiliària, drames
especialment abundants en las comarques valencianes.
Previsiblement, en allò que respecta
a les actuals regles del joc econòmic, la instauració real i efectiva del dret
al territori tindria el mateix efecte que retirar-hi una carta d’un castell, i
donaria origen a un nou ordre econòmic que només podem entreveure. En aquest
punt em remet a l’anàlisi que realitzà José Manuel Naredo en aquest mateix cicle de conferències. Ha de quedar clar
que la proposta de diferents ecòlegs a favor de la “coerció mútua” com a expressió
de la territorialitat significa una aposta decidida per la cooperació, per la res publica, i una denúncia del laissez faire i de l’autodenominat “mercat lliure”. Al cap i a la fi, comptem amb
el llenguatge simbòlic (allò que, per a Mumford,
és l’específicament humà), i el que altres mamífers han d’expressar amb violència
ritual, i altres espècies amb formes de guerra química molt refinades, en el nostre
cas pot expressar-se de forma més amistosa i comunicativa, encara que no per això,
menys ferma.
No està de més veure fins a quin
punt seria possible fer realitat el lema d’Odum en
l’Estat Espanyol: per a 45 milions de persones necessitaríem només 450.000 quilòmetres
quadrats i, llevat del fet que no totes las hectàrees serien comparables ni
oferirien la mateixa capacitat de manteniment, almenys nominalment es podrien
repartir títols d’una hectàrea per persona i encara quedarien per a altres cinc
milions. Ara bé, ja que l’empremta ecològica del nostre país s’aproxima a les
cinc hectàrees per
càpita amb el nostre actual nivell de consum,
i que el nostre dèficit ecològic està al voltant de les tres hectàrees i mitja,
queda clar quant ens hem allunyat del que el nostre propi territori pot sostenir:
reduir la població, minvar el nostre nivell de consum, o ambdues coses a un temps,
són les úniques vies que tenim per a tornar a integrar-nos com una part més d’un
ecosistema madur que ens atorgue protecció i estabilitat.
La idea de restaurar la territorialitat
en els ecosistemes artificials mitjançant mesures legals i morals de “coerció
mútua, mútuament acordades per la majoria dels ciutadans” (Murphy, 1967, cit. por Odum,
1969) suggereix altres moltes mesures a més de la del dret al
territori, totes elles encaminades al mateix
objectiu final: estabilitzar la població de forma menys dolorosa que mitjançant
la guerra, la fam o el col·lapse.
Deuríem augmentar la maduresa dels nostres ecosistemes agrícoles,
reconduint les pràctiques actuals cap a totes aquelles formes antigues o modernes
que, a l’inrevés que l’actual agroquímica, minven l’aportació externa de
nutrients i altres recursos, acceptant
produccions menors, més mà d’obra per unitat de producte, l’ús d’espècies adaptades
al sòl i al clima, associades en poblacions de diversitat elevada: les distintes
formes de permacultura i de l’agricultura orgànica, les recents investigacions
en cereals perennes o en la supressió del volteig de la terra durant la llaurança,
són exemples en aquest sentit.
El caràcter exhaurible del territori
es mostra amb tota intensitat quan considerem tipus concrets. Ja en 1956, Mumford advertia que: fins i tot en Anglaterra, a pesar què la
superfície ocupada per les ciutats, o sòl urbanitzat, només representa un 2,2%
de tota la superfície de les Illes Britàniques, aquesta [superfície] suposa més
de la meitat de la terra agrícola de “qualitat òptima” i una desena part de la
terra agrícola de “bona qualitat”.
Mumford
(1956)
Ja que el conflicte entre usos és
evident, tot el sòl fèrtil hauria de gaudir de protecció específica, amb la mateixa
intensitat que la dels pocs ecosistemes madurs que ens queden. Amb una adequada
classificació i protecció dels sòls segons les seues aptituds, cosa que hui no ofereix
major dificultat tècnica, la per a mi paradoxal destrucció de l’Horta de València
sota la urbanització no hagués començat. I dic paradoxal, perquè un dels 30
paisatges classificats per la Unió Europea en el seu territori es denomina amb
la paraula castellana “huerta” i caracteritza sis enclavaments únics en la Mediterrània
europea situats en l’Estat Espanyol (València i Múrcia), Itàlia i Grècia (Tamarit, 2008).
Odum, en 1969, suggeria aquesta mateixa idea. Anticipant-se al
que hui es coneix
com “principi de precaució” proposava protegir estrictament tot el sòl no urbanitzat
a l’espera de la seua classificació i gestió pública en funció de les seues
capacitats: “La conservació de las àrees naturals no és un luxe perifèric per a
la societat, sinó una inversió en béns arrels de la qual esperem obtenir interessos”,
deia.
Les infraestructures necessàries en
cada país per al transport veloç a grans distàncies, ports i aeroports, àrees
logístiques, línies d’alta velocitat, etc, són el contrapunt imprescindible per
a que els grups de poder puguen establir la seua dominació i desenbarassar-se
dels seus límits territorials. Com apuntava Antonio Estevan (2006) no basta amb que Xina compte amb una producció
centralitzada i massiva en origen, és necessària igualment una distribució
centralitzada i massiva en destí, unides per uns canals comercials centralitzats
i massius. Res d’açò contribueix al benestar de la major part de la població ni
a que, en cada lloc, les societats humanes s’integren en els seus territoris
respectius. Però ja que el transport global no pot establir-se sense l’acord d’ambdós
extrems de la línia, hauríem de deixar de sufragar amb diners públics totes eixes
infraestructures en el nostre propi extrem. Per a pal·liar l’atur en l’actual conjuntura
és molt més eficient, almenys en termes de llocs de treball creats per cada
euro de despesa pública, dedicar tals dispendis a, per exemple, netejar monts,
riberes, abocadors incontrolats: en el fons es tractaria de substituir el keynesianisme
original (obra pública, ploga o faça sol), per un ecokeynesianisme de nou encuny,
amb la restauració ecològica en ment.
Hi ha suficient evidència empírica al
voltant de que les grans conurbacions consumeixen més recursos, especialment
territori, que les ciutats petites, a igualtat de tot allò altre. La desitjable
moratòria urbanística, sobretot en països com el nostre que compten amb milions
de vivendes desocupades, ocioses, hauria de començar per les grans conurbacions.
En paral·lel, hauria d’usar-se tota mena d’estímuls en revitalitzar les ciutats
mitjanes i els pobles. No hi ha res utòpic en açò: en menys d’una generació pràcticament
tots els petits cinemes i teatres de les petites cuitetes han estat traslladats
als grans centres comercials dispersos al voltant de les conurbacions, gràcies
a un marc normatiu favorable; no hi ha cap impediment tècnic que impedisca revertir
la situació: bastaria amb tornar a canviar eixe marc en sentit contrari.
Molts dels moviments socials dels darrers
anys, com els nombrosos Salvem en
aquestes comarques, o les plataformes en defensa dels rius, participen de l’esperit
d’aquestes i altres mesures, que, encara que posades sobre el paper semblen impossibles,
són realistes, és a dir, encaixen bé amb les estratègies més comunes dels
ecosistemes no artificials que ens envolten, i també amb la definició del diccionari:
es tracta en definitiva de defensar el territori.
Per a concloure, prendre manllevades,
una vegada més, les paraules amb que Mumford concloïa
el seu propi text, escrites justament abans que jo mateix nasqués:
“Les
forces cegues de la urbanització, fluint al llarg de les línies de menor
resistència, no mostren ninguna capacitat de crear un model urbà i industrial
que siga estable, sostenible i renovable. Pel contrari, segons augmenta la
congestió i prossegueix l’expansió de la ciutat, tant el paisatge urbà com el
rural es desfiguren i es degraden, al mateix temps que les inútils inversions per
a solucionar la congestió, com la construcció de noves autopistes o la utilització
de recursos hídrics més distants, augmenten les càrregues econòmiques i només serveixen
per a promoure més ruïna i desordre del que intenten pal·liar. Però, independentment
del difícil que siga revertir els procediments equivocats que ofereixen una
resposta temporal i un benefici financer immediat (sovint excessiu), comptem
amb una perspectiva suficient com per a concretar alternatives [.
. . ], disposem almenys d’una indicació de la direcció que cal seguir en el
camp de l’urbanisme: el restabliment, en el marc d’una unitat més complexa i amb
la utilització plena de tots els recursos de la ciència i la tècnica modernes,
de l’equilibri ecològic que originalment prevalgué entre la ciutat i el camp en
els estadis primitius de la urbanització. Ni la destrucció del paisatge ni la
desaparició de la ciutat [sota la informe conurbació] poden ser considerats la
culminació del procés d’urbanització. Més bé, aquesta deu cercar-se en l’equilibri
previsor entre la població de les ciutats i els recursos disponibles, mantenint
un nivell alt de desenvolupament en tots els camps (social, econòmic i agrícola)
necessaris per a la vida en comú”.
València, 24 de març de 2009