Josep Pastells

Inventari de sensacions

Nadal, Federer i el Príncep d’Astúries dels esports

El tennista mallorquí Rafael Nadal ha anunciat que proposarà la candidatura del suís Roger Federer per al premi Príncep d’Astúries dels esports 2009. Nadal, que ahir a la nit va arribar a l’aeroport de Palma després de guanyar diumenge l’Open d’Austràlia contra Federer, va declarar que com a tennista i com a persona el jugador suís “és excepcional; és un gran candidat i s’ho mereix”.

I tant que sí. De fet, Federer es mereix aquest premi força més que Nadal, que va guanyar-lo l’any passat. Però des que es va instaurar l’any 1987 ja l’han rebut quatre tennistes (Martina Navratilova, Arantxa Sánchez Vicario, Steffi Graff i el propi Rafa Nadal) i sembla poc probable que aquest any o els següents es plantegin repetir esport. Ara que, ben mirat, si al 2005 el va rebre Fernando Alonso i al 2007 Michael Schumacher, tampoc seria tan estrany que al 2010 li donessin a Federer, però amb un jurat com aquest no se sap mai.

Si repassem la llista dels 22 premiats descobrirem que, a part dels quatre tennistes i els dos pilots de Fórmula 1 ja esmentats, s’hi troben sis atletes (Sebastian Coe, Sergei Bubka, Javier Sotomayor, Hassiba Boulmerka, Carl Lewis i Hicham El Guerrouj), dos ciclistes (Miguel Indurain i Lance Armstrong), un golfista (Severiano Ballesteros), un waterpolista (Manel Estiarte), un motociclista (Sito Pons), un president del COI (Juan Antonio Samaranch), una competició ciclista (Tour de França), l’equip espanyol de marató, la selecció brasilera de futbol i la selecció espanyola de bàsquet.

Quasi la meitat són espanyols

Dels 22 guardonats, deu són espanyols. A moltíssima distància (dos premiats) apareixen Alemanya i els Estats Units i després, amb un sol reconeixement, Regne Unit, Ucraïna, Cuba, República Txeca, Algèria, Brasil, França i el Marroc.

Referent mundial

Tenint en compte que el premi es concedeix a “aquelles persones o institucions que, a més de l’exemplaritat de la seva vida i obra han assolit noves fites en la lluita de l’home per superar-se a ell mateix i han contribuït amb el seu esforç de manera extraordinària, al perfeccionament, cultiu, promoció o difusió dels esports”, haurem de concloure que l’Estat espanyol és, sens cap mena de dubte, el referent mundial en matèria esportiva, una pedrera inesgotable de talents sense parangó i, per pura lògica, el més llorejat en uns premis tan independents i equànimes com els Príncep d’Astúries.

Dificultats del jurat

El que no acabo d’entendre és que encara no l’hagi rebut Pau Gasol, sense discussió el millor jugador de bàsquet del món, molt per sobre del seu company dels Lakers Kobe Bryant, o Lionel Messi (que no és espanyol però quasi és català i podria estrenar el llistat de futbolistes), o Alberto Contador, o Marc Coma, Nani Roma… I Raúl González Blanco, que al Madrid ja ha marcat tants gols com Di Stefano? Ufff. Ara començo a entendre les dificultats del jurat per adjudicar el premi a algun esportista que no sigui espanyol. Vist així, em temo que Nadal hauria de començar a dir-li al seu amic Federer que la cosa està complicada, que Fernando Verdasco puja amb molta empenta, el premi només es dóna un cop a l’any i, per pura justícia, l’han de rebre els millors.

Per què l’església no vol deixar morir Eluana Englaro?

Aquesta dona italiana de trenta-set anys en porta disset en coma irreversible. Abans de patir l’accident de trànsit que la va dur en aquesta situació s’havia declarat partidària de l’eutanàsia i, per tant, contrària a viure gràcies a mètodes artificials. El Tribunal Suprem va autoritzar fa més de dos mesos la desconnexió de la sonda naso-gàstrica que la manté en vida, però el Ministeri de Sanitat s’hi oposa i el Vaticà i la poderosa església italiana estan fent tot el possible per impedir que la deixin morir en pau.

Eluana ja s’ha convertit en un símbol de la lluita per l’eutanàsia a Itàlia. El seu pare, Giuseppe Englaro, ha protagonitzat una batalla legal de més de deu anys per posar fi al coma vegetatiu, però després del vist-i-plau del Suprem ha hagut d’enfrontar-se al veto del Govern per no deixar-la morir al país.

Moviment a favor de la Vida

La solució adoptada pel pare ha estat traslladar-la a un sanatori d’Udine que escapa al veto de Sanitat, però el Moviment a favor de la Vida no està disposat a permetre la mort d’Eluana. Aquesta matinada, un grup de manifestants ha intentat aturar l’ambulància mentre cridaven “Està viva!” i els adversaris del dret a l’eutanàsia es mostren disposats a lluitar fins a l’últim moment per aturar el que consideren un assassinat.

El bisbe d’Udine

Com ja us podeu imaginar, tenen el suport del bisbe d’Udine, Pietro Brollo, que ha fet una crida “a la consciència de tots” i remarca que “en aquests moments, l’únic deure de la societat és ajudar a viure Eluana”. Ajudar-la a viure, senyor bisbe? Viure com un vegetal en contra de la seva voluntat i la dels seus familiars? No ho acabo d’entendre, potser és que sóc ateu.

La Quiete

Per sort, no hi ha cap obstacle legal per complir la sentència del Suprem al sanatori La Quiete. Els responsables d’aquest centre han explicat que Eluanna no serà desconnectada immediatament, sinó que esperaran uns tres dies fins que un equip de voluntaris li retiri l’alimentació i la hidratació assistides.  Descansi en pau.

Benvinguts al nord

Tot i que em vaig empassar tota la cerimònia dels Goya i potser avui podria parlar de Camino, de Benicio o de Penélope, prefereixo centrar-me en una producció francesa que vaig poder veure el divendres, Bienvenue chez les Chtis, que aquí s’ha titulat Bienvenidos al norte. Aquesta comèdia dirigida per Danny Boon, que ha obtingut un gran èxit de públic a França i Bèlgica, és també una mena de retrat costumista basat en els jocs de paraules lingüístics, de manera que, per molt bo que sigui el doblatge, qui no domini el francès s’haurà de conformar amb l’humor fàcil, eficaç i universal d’un film que només vist de manera superficial també funciona però que guanya moltíssim si ets capaç d’endinsar-te en els paràmetres purament localistes que proposa Boon.

En aquest cas, el canvi de títol és més injustificat que de costum, perquè les Chtis a què fa referència l’original són els habitants de Bergues (la ciutat del nord de França on es trasllada el protagonista del film), que reben aquest nom per la seva forma de parlar, absolutament incomprensible per a la resta de francesos. Aquesta mena de dialecte, el chtis, és la base de tota la pel·lícula, que explota estereotips geogràfics i exagera fins a la caricatura les diferències culturals entre el nord i el sud del país. Si ja en el títol es prescindeix de la paraula clau del film deu ser perquè els distribuïdors entenen que la immensa majoria dels espectadors, que veuran la versió doblada, es quedaran en la superfície d’una comèdia que, malgrat tot, ofereix moments molt divertits.

Abisme entre dos mons

Però més enllà del perfil entranyable dels personatges, les tones de simpatia que carreguen i una dosi gens menyspreable de romanticisme convencional, el que realment destaca del film és la paròdia de l’abisme existent entre dos mons incapaços d’entendre’s per culpa de la llengua. Però aquesta paròdia, insisteixo, perd molt amb el doblatge. De fet, Bienvenue chez les Chtis no disposa d’una alternativa raonable a la versió original i, per tant, el doblatge només pot respondre a interessos empresarials, però mai al desig de transmetre bon cinema.

Memorable i comercial

Això no vol dir que, doblada i tot, no sigui una pel·lícula entretinguda que transmet molt bones vibracions, però l’única manera de gaudir-la de debò, em sembla que ja ho he repetit unes quantes vegades, és conèixer força bé el francès. Perquè Danny Boon ha demostrat una vegada més que de fets aparentment intranscendents embastats amb mecanismes ben simples se’n poden treure escenes memorables que, per si fos poc, també són comercials.