ALBERT CORTES MONSERRAT

El Centre d’Estudis d’Opinió ha presentat l’enquesta sobre la valoració del govern de la Generalitat, i on ens deixa algunes dades interessants, a pesar de no sortir la pregunta sobre la relació Catalunya-Espanya, les conclusions son força clares.

Les dades esperançadores son clarament dues:

La llengua catalana supera a la castellana en els àmbits familiars, feina i amics, en el primer 45% a 38%, en el segon 25% a 10%, i un 46% que no vol contestar, i en el tercer 39% a 30% i un 28% les dues alternativament. Son dades què agafades en pinces costa de creure, però amb un acte de fe, diria què es significatiu què a la feina gairebé la meitat es negui a contestar una  pregunta tant simple, i què no fa res més que donar crèdit als incompliments en aquesta matèria per falta de inspecció en sectors com l’ensenyament o les administracions oficials, on la llengua vehicular moltes vegades es el castellà amb el beneplàcit de tothom.

Pel que fa a la identitat, se sent nomes català un 18,2%, 2 punts més que el novembre, més català que espanyol 29,2%, amb un increment de 3,5 punts, igual espanyol que català 38,7%, més de 6 punts inferior, i més espanyol que català 4,9%, i nomes espanyol 5,4% gairebé sense canvis. El fet remarcable es què el traspàs ha estat clarament dels que se sentien iguals amb les dues entitats què fregaven la meitat dels enquestats, i ara només es senten catalans o mes catalans que espanyols, què sumats  son prop de la meitat de la mostra, i crec dona una idea clar de l’augment de la sensibilitat, què la única sortida de l’atzucac de Catalunya es la Independència, i sentimentalment molta gent es va deslligant d’Espanya on es sen menyspreada, i abraça o reforça la seva identitat en el territori on viu.

Pel que fa al govern, un 54% l’aprova i un 37% no, i on l’increment més significatiu es el de no sap no contesta, què crec te molt a veure amb la desafecció política, i la demostració què el problema no es aquest govern o un altre de colors diferents, sinó la manca de poder polític i recursos, què frenen qualsevol bona intenció, i què estructuralment poc te a veure amb el govern de torn que ara tenim.

Per últim la precarietat laboral i l’atur son les principals problemes, molt per damunt de la relació Catalunya amb Espanya, cosa què es molt utilitzada pel nacionalisme espanyol per relativitzar el tema i infravalorar-lo, sense adonar-se què aquesta relació engloba qualsevol tema quotidià què ens afecta diàriament, i què en cas d’un canvi de relació suposaria una millora en tots els àmbits de la vida de les persones,  Es la trampa de sempre de l’Estat per desmotivar la gent què lògicament davant la pregunta, i en el context què es formula prioritza el dia a dia a conceptes més abstractes.

Jo destacaria aquests temes, i sobretot el sentiment de pertinença convida a l’optimisme, i referma la tendència a l’alça de l’independentisme, què espero confirmi la propera enquesta amb la pregunta sobre la relació amb l’Estat, i on l’augment cap a l’estat propi ha de suposar una nova injecció de moral i un nou avis cap als partits polítics per ser valents, i afrontar el conflicte d’una vegada per totes.

Els continus equilibris de Joan Puigcercos per fer visual el partit republicà, i alhora mantenir el govern al preu que sigui sense voler escoltar la veu de la militància fan dir moltes contradiccions, i això es una situació què al final quedarà superada per les circumstancies.

Se’ns dubte el president d’ERC en les seves trobades pel territori amb les seccions locals, diu coses què desprès oficialment son totalment en direcció oposada, com dir que hi ha en el partit molts frikies, trepes i ganduls, suposo referint-se a les veus molestes que critiquen la seva gestió, i ara desprès que la portaveu contestes a la carta demanant un referèndum intern pel finançament, amb la suposada fermesa del partit en el tema, ens critica la llei del silenci imposada pel President Montilla, i on no tenen coneixement de l’estat real de les negociacions, confirmant què son uns mers comparses, deixant-ho tot en mans dels socialistes, i el seu conseller Castells, què li toca un paper ben poc galdós, i que no es correspon amb la seva capacitat.

La resposta a la legitima petició de consulta interna en aquest tema capdal per Catalunya com marquen els Estatuts, ha estat per part de la portaveu d’un avis als crítics de no posar la bena abans de la ferida, que aquest debat no toca, i què la seva actitud ferma te el suport de la militància i de la societat. Per una altre costat s’ha intentat atribuir una vinculació d’Uriel Bertran amb CIU per la seva sintonia amb Alfons López Tena (un gran referent), per desacreditar-lo, quan en el procés de candidatures a la direcció precisament se’l vinculava a l’òrbita de Puigcercos, tot un desgavell per voler fugir d’estudi.

La estratègia de poca visió política amb la única obsessió de mantenir-se en el govern al preu que sigui sense treure’n res a canvi, i amb quatre proclames de tant en tant per treure pit, es va desinflant i carregant d’arguments contraris, ja què com deia Anna Simó referint-se als crítics, ara no toca això, i veritablement ara toca treure’s la careta, i donar per tancada la etapa autonòmica sense més dilació amb una estratègia amb un eix ben definit per aconseguir l’estat propi, i acaparar el vot en aquest sentit, i arrossegar l’altre partit català cap aquestes posicions, què tímidament ha començat ha flirtejar.

No hi ha mes excuses, i les promocions personals no poden entorpir aquest procés, feina què només hauria de correspondre als partidaris de la dependència, i no podem debilitar la nostra força ja que el moment ha arribat, i les dilacions ja no son justificables. Pel que fa a la proposta de consulta en un partit que te per bandera l’assemblearisme no pot ser motiu de conflicte, i la militància te tot el dret a decidir fora i també a dintre per molt que els hi pesi a l’actual direcció.

Davant la petició dels moviment crítics de validar per les urnes internes qualsevol acord definitiu de finançament, com d’altra banda marquen els Estatuts, la direcció ha fugit d’estudi, i segueix amb els seus càlculs electorals per davant dels interessos de país, i les evidencies que ens demostra cada dia el govern amic.

La portaveu Anna Simó ha defensat la pretesa fermesa d’esquerra, i ha destacat que s’han rebutjat dos propostes d’en Solbes, i ha defensat un cop més la no sortida del govern, ja què si l’acord es dolent no hi haurà tracte.

Desprès de la petició formal per part d’Uriel Bertran, líder d’Esquerra Independentista, i el suport de Reagrupament en veu de Rut Carandell, on donen per fet com marca la ponència aprovada en el darrer congrés què hi haurà consulta, i si no amenaça amb utilitzar els mecanismes per forçar la comesa  amb un 10 % de signatures de militants.

Davant això la direcció treu importància al pes real d’aquests moviments, i es referma en l’estratègia seguida fins ara, i al mateix temps demana sumar esforços en una sola direcció.

Crec que aquests moviments de la base militant del partit republicà poc satisfeta amb el rumb del partit es positiu per avançar en els temes importants de país, ja què el rumb del govern de la Generalitat encapçalat quasi en exclusiva pel partit socialista no fa presagiar res de bo, com ho confirma el coordinador de diputats i senadors  socialistes catalans Francesc Vallès, què valorant positivament les receptes anticrisi de Zapatero, qüestiona a CIU si es posa al costat del govern espanyol o dona prioritat a les politiques sobiranistes.

Aquesta es la clau de la qüestió, la sobirania per ells es un problema, i l’acord que tard o d’hora acceptaran ja sabem que no serà beneficiós per Catalunya ja que la seva prioritat es estar al costat del govern espanyol per sempre mes, la seva capacitat de negociació i credibilitat esta esgotada, ja què els continus ajornaments i incompliments son simplement inadmissibles, i aleshores Esquerra haurà de triar si seguir conservant el poder invisible què ara tenen al govern, o donar un pas endavant i sortir-ne denunciant la presa de pel, i apostant per la plena sobirania amb una altra possible coalició de govern, i amb aquesta base imprescindible en el programa.

Francament l’actua’l direcció sembla encaminada a la primera opció, però les bases poden girar la truita, com recordem ja va passar amb l’Estatut i definitivament recobrar la il·lusió perduda, i on iniciatives com la propera a Brussel·les poden iniciar un procés imparable on el partit republicà te què actuar com a punta de llança per damunt de pors, personalismes, i excuses de mal pagador.  En un examen de consciencia haurien de preguntar-se no de que serveix la sortida del govern, si no si son capaços de donar aquest pas endavant on ja rés no serà igual, i el risc ha de ser assumit, o deixar el relleu amb persones que volen acceptar el repte sense mes dilació, i  no amb promeses estèrils que no serveixen de res, i nomes acaben provocant la desafecció de la societat civil davant les seves opcions polítiques.

Quan portem mes de 6 mesos de retard en el nou finançament català amb incompliment flagrant del govern estatal, les diferents reaccions del partits catalans son dignes d’estudi, i en molts casos un  exemple de mediocritat amb majúscules.

El PSOE-C, es el principal sacrificat en aquesta història per part del govern de Zapatero, què intenta el menor desgast possible tot hi què li suposi la pèrdua de vots catalans, i ajudat per una nul·la oposició del Partit Popular que per poc que fes les coses bé, tindria una gran oportunitat per tornar al poder, donat el poc nivell del govern actual, i el seu màxim representant.

El Conseller Maragall ho definia com a tortura psicològica, i Iceta fent us del seu conegut cinisme diu que nomes hi ha hagut un ajornament, el del 9 d’agost, i passant per alt els altres marcats al calendari, i treien importància a que nomes ha estat un, com si fos la cosa mes normal del món no complir una llei, a sobre ha dit que volen un bon pacte, i què si no portaria conseqüències entre la relació del partit a Madrid i a Catalunya , no cal recordar-li la votació d’uns pressupostos que van dilapidar la única arma de pressió què podia sostenir la negociació, ara nomes toca esperar el moment per donar per acabada l’obra de teatre, i fer lloances sobre l’acord minso què s’espera, i així acabar amb aquesta tortura d’un partit espanyol fent veure que defensa interessos catalans.

Per part de CIU, segueix la seva política de critica al govern, i a la falta de acord, sense recordar que el pacte final va ser segellat pel seu líder polític en un dels actes mes irresponsables dels últims temps, i què ho va deixar tant ben lligat que l’Estatut es paper mullat, i el finançament te múltiples interpretacions, totes a la baixa, com no podia ser d’altra manera.

 Pel que fa referència a ERC, la seva direcció continua prioritzant els càrrecs al govern de la Generalitat, als interessos del país i la ideologia del partit, ja què segueix la mateixa tàctica que amb l’estatut, inhibir-se de la negociació portada sembla per en Castells, i finalment acceptar l’acord que s’arribi fent equilibris per defensar-lo, cosa que els moviments crítics no volen permetre forçant unes votacions internes de la militància quan la proposta sigui ferma i final, per prendre una decisió com ja va passar amb el vot de l’Estatut, i com exemple de funcionament democràtic que ja veurem si la direcció accepta, ja què ells solets s’han posat en aquest embolic que ha fet quedar a casa bona part del vot sobiranista en les ultimes eleccions, i què tanta fe estava dipositant en el partit república, que una vegada al poder ha canviat com de la nit al dia.

Ara estem en un període de descans, ja què el govern socialista prioritza les eleccions gallegues i basques a aquest qüestió fonamental, en una decisió ja totalment humiliant, i què amb una mica de dignitat hauria de fer aixecar de la taula als representants catalans i optar per altres vies, donant per perdut aquesta forma de fer, i aquest sistema autonòmic que ha arribat a la seva fi, i on nomes la valentia i el coratge ens permetrà donar el salt, i sortir d’aquest forat negre on estem instal·lats hores d’ara.

Aquest representant del PP a Catalunya, segueix amb els seus deliris nacionalistes espanyols quan demana que no es polititzi els noms dels carrers a Barcelona, per haver aprovat els dedicats a Ernesto Che Guevara i Vicenç Ballester Camps, creador de la bandera estelada, símbol de la Independència.

Acusa al PSC de fer seguidisme d’ERC, i demana abans dedica carrers a personatges com Jacques Costeau, Xavier Cugat o Juan Pablo II, com arguments principals  per protestar pel tema.

Ballester i Camps, es considerat el creador promotor de la bandera independentista catalana amb el triangle blau i l’estel blanc, i ara una comissió n’ha celebrat el centenari. Va ser un polític català que desprès de la primera guerra mundial va impulsar l’entrada de Catalunya a la societat de les nacions, i les seves reivindicacions i actes polítics li costaren una condemna de presó, al mateix temps fou col·laborador de diverses revistes catalanistes, i president de Unió Catalanista entre moltes altres coses.

Crec què es de justícia que ara amb el centenari ja celebrat, i com a símbol de la nostra lluita per la llibertat, ha acumulat mèrits suficients per merèixer aquest reconeixement, al igual que el Che Guevara, tot una icona de la Revolució contra el capitalisme i l’opressió dels pobles.

Respecte als raonaments de Fernandez, estant en la seva línia habitual, i on tot el que no fa lluir la seva estimada Espanya es  ràpidament criticat, mai l’he sentit queixar-se dels símbols franquistes què encara formen part del nostre entorn, ni del regim dictatorial que com tots sabem es el predecessor del partit que ell representa, i on càrrecs importants amb una democràcia de debò haurien de passar pels jutjats pels seus fets en el passat com el Sr. Fraga com a mes destacat, però ves per on aquí quan parlem de recordar la història que ell sempre nega i què gelosament vol amagar, surt l’esperit  intolerant que porta a dins.

Pel que fa als noms proposats, home Costeau o Cugat han estat noms importants en les seves respectives professions, però Juan Pablo II que jo sàpiga no ha fet cap mèrit per merèixer un carrer, i menys en un estat teòricament laic, i on el cap d’un grup religiós anomenat església catòlica amb totes les connotacions negatives al llarg de la historia que arrossega, i on no ha fet res que qualsevol altre mortal no pugui reivindicar en forma de carrer.

En definitiva una mostra mes de l’odi a Catalunya, i tot el que pugui recordar la seva identitat separada de l’Estat que actualment ens ocupa i menysprea, i on la critica al PSOE-C es ridícula, donat què pertanyen al mateix bàndol amb els mateixos objectius respecte al territori, i es absurd que intentin marcar diferencies que no existeixen a la realitat.

Aquest dissabte a Barcelona, aquest grup amb suport d’altres entitats cíviques de caire clarament feixista i xenòfob contra tot el que sigui la identitat catalana, com Foro de Ermua o Convivència Cívica Catalana, han reclamat què es compleixi les sentencies en matèria d’educació pel que fa al tema de la llengua castellana, amb un escàs èxit de gent.

El periodista Juan Carlos Girauta, conegut per les seves aparicions televisives i sempre relacionat amb la dreta mes rància espanyola,  ha llegit el manifest i ha acusat al President Montilla de no complir, i ha sentenciat que en “aquest país la democràcia i les llibertats individuals son vulnerades pels poders públics sense conseqüències”, ha demanat que es compleixi la llei, i ha qüestionat la Catalunya somiada per alguns d’una sola llengua.

Al final gent com Albert Rivera, Francisco Caja o Francesc de Carreras, tots coneguts per la seva militància nacional espanyola, han donat suport al manifest, i han reclamat la casella en les preinscripcions escolars per demanar els estudis en castellà.

Se’ns dubte aquest partit, i les seves companyies primer podien causar indignació pel seu deliri contra la llengua catalana i una suposada persecució del castellà, però ara ja han passat a la categoria de frikies, el poder de convocatòria es mínim, i les seves reclamacions sense cap fonament i contra tota lògica.  Quant la Unió Europea ha alabat en mes d’una ocasió la immersió lingüística a Catalunya com exemple a seguir, aquests senyors segueixen amb la seva vena als ulls, i reclamant coses absurdes.

Parlen de complir les lleis, encara es l’hora que els senti dir perquè l’Estat Espanyol no compleix la llei orgànica fonamental de Catalunya, què es L’estatut i la deixa com a paper mullat sense cap valor, i on desprès de 3 anys no li dona la gana de acatar els seus articles, també ens parlen de la Catalunya somiada en una sola llengua, suposo què aquest es el somni que persegueixen una sola que es el castellà, i arraconar el català en un lloc folklòric, ja què no esmenten que en la majoria d’àmbits aquest es el idioma maltractat, i posen en un mateix nivell els dos quan saben perfectament que un es protegit per un estat, i l’altre es obviat pel mateix estat, sense tenir en compte què un es el propi del territori i l’altra no, per molt que molta immigració castellana individualment el tingues com a propi, però això en cap territori del món fa canviar la llengua pròpia del país en qüestió.

Crec que son un reducte que no paren de fer el ridícul, com el reportatges que de tant en tant TeleMadrid ens ofereix per cantar les molèsties que ocasiona la llengua catalana pel turisme o per qualsevol cosa a la vida.

La meva opinió es que son un grup a desaparèixer del Parlament, ja que no son dignes de utilitzar aquests llocs per  predicar el seu hooliganisme espanyolista, intentant fer d’una mentida, una causa única per mantenir un partit polític, i tot revestit d’una falsa modernitat.

Ahir el govern espanyol va donar per fet que el finançament al no haver acord encara, i l’inici de la campanya per les eleccions basques i gallegues què evidentment son molt més importants que l’ofec econòmic que viu Catalunya, és seguirà negociant, i s’ajorna fins al març o abril on segurament coincidirà amb la sentencia del Tribunal Constitucional.

Donat la manca d’acord entre d’altres coses per la suposada fermesa catalana, i per altres discrepàncies com Extremadura què pràcticament no vol ni que es parli amb Catalunya, ja què com a comunitat de segona categoria tant sols te dret a callar i pagar, tot plegat força lamentable.

La imatge d’en Zapatero, i el seu govern a Catalunya crec que no pot ser pitjor, i ho confirma ara amb la prioritat d’aquestes eleccions davant el model urgent de finançament que desprès de 6 mesos de retard respecte la data de l’Estatut, i múltiples dates límit totes elles incomplertes, la ultima el 13 de febrer marcada per ell mateix, i on pensava vendre l’acord no per benefici dels territoris sinó com a munició electoral a Galícia i el País Basc, davant la impossibilitat de fer-ho, s’arxiva en el fons de l’armari, i un cop pasades les conteses electorals, seguim amb el tema, mes cinisme impossible, per vergonya sobretot dels seus votants catalans, què espero prenguin nota per arraconar-lo  definitivament a un paper testimonial, com ho es ara el PP a Catalunya.

De la Vega va admetre un cert retard respecte al termini estatutari, i què falten uns serrells per tancar, aquesta senyora experta en demagògia sap perfectament que el model que ofereix en Solbes s’assembla ben poc al que marca el text estatutari, què recordo en qualsevol estat normal simplement s’hauria de complir, i mentrestant el PSOE-C es fa el gallet amb la seva falsa fermesa que tant sols espera el moment per dir el si i vendre el meravellós acord a preu de saldo, i Esquerra, ara convertida en patrocinadora de la candidatura olímpica de Madrid, qui els ha vist i qui els veu, segueix venent la seva presencia al govern per mantenir la fermesa actual.

Pels volts del mes d’abril la sentencia del tribunal de la inquisició espanyol caurà com una llosa sobre el paper mullat anomenat Estatut, i tot plegat donarà per tancada la carpeta catalana amb dos possibles sortides, la submissió i acatament d’una nova retallada vergonyosa d’una llei orgànica aprovada pel poble, i un finançament escarransit que amb prou feines arribarà per les necessitats bàsiques del territori, i on la falta d’inversions i promeses incomplertes de Zapatero posaran Catalunya al voltant del col·lapse amb la indiferència de l’Estat, o la via de dir prou, i començar un procés real cap al nostre estat propi per damunt de la demagògia dels nostres polítics què encara defensaran la possible entesa amb l’Estat, per salvar els seus propis interessos i dissimular aquesta gran presa de pel que ja fa massa temps que dura.

La incògnita es desvetllarà en els propers mesos, i la societat civil hi jugarà un partit molt important amb la seva actitud, esperem estigui a l’alçada de les circumstancies que requereix la ocasió històrica.

El Parlament espanyol va rebutjar una proposta presentada per ERC i ICV, que demanava al govern mes agilitat per tramitar i fer efectiu aquest dret, o sigui deixar de ser soci de l’església catòlica o qualsevol altra, sense entrebancs com qualsevol club del món.

La proposició  volia unes garanties per deixa de ser membre d’una religió, i què les dades personals siguin esborrades dels registres religiosos. Les votacions van ser desfavorables, amb l’argument de que el tema ja estava garantit, cosa que ho desacredita la sentencia del tribunal suprem espanyol, donant la raó a l’arquebisbat de Valencia davant l’agencia de protecció de dades, i què no l’obliga a fer constar les sol·licituds rebutjades amb l’excusa que els fitxers no estant ordenats, i on dies mes tard l’església va dir que no es un club d’on et pots donar de baixa.

Francament crec que en ple 2009 encara sigui discutible que un ciutadà que per tradició familiar, i sense coneixement de causa hagi estat involucrat en una religió a traves dels seus rituals, i què en un determinat moment de la seva vida i amb plena consciencia de les coses, se’n vulgui desvincular totalment, trobi aquestes traves es totalment ridícul, fins hi tot les companyies de mòbils desprès de molta paperassa i trucades et donen la baixa, i l’església en segons quins llocs pretén obligar-te a mantenir la teva vinculació a traves de les teves dades personals, en un lloc que el implicat mai va demanar entrar-hi.

No es justificable què en un estat teòricament laic, cosa que no es certa, ja què els tractats i finançament a una religió en concret continua igual que en temps de la dictadura, i no sembla tenir un final, així com els actes religiosos oficials amb assistència de les autoritats, sempre de la mateixa confessió i oblidant la resta.

La religió com a qüestió personal en un estat laic hauria de cenyir-se a l’àmbit privat i als seus llocs de culte, sense preferències oficials per cap de les existents, ni finançament particular per cap d’elles, al mateix temps la sortida voluntària com la de qualsevol club hauria de ser un mer tràmit burocràtic sense cap trava possible, altrament es totalment indecent  vincular una persona en un lloc contra la seva voluntat, i va molt en contra del que ens volen vendre la majoria de confessions religioses.

Es una rèmora mes que arrosseguem del franquisme, i què al no haver un canvi real segueix amb el seu privilegi desmesurat i sense cap intenció de canviar-ho, ni cap preocupació per retallar els drets i llibertat de les persones què volen basar la seva vida amb altres valors, i sense cap religió en el seu cervell que els coarti cap decisió personal.

Amb la posada en marxa de la impugnació de les candidatures Democràcia 3 milions i Askatasuna, per impedir la seva participació a les eleccions basques amb la cantarella que son hereves de Batasuna, Europa pot observar amb estupor, com aquest Estat del sud del continent segueix amb els tics dictatorials que mai s’ha espolsat del damunt.

Un cop mes el frau a les eleccions basques, aquelles comeses electorals cada 4 anys què segons diuen els mes demagogs i espanyolistes, son la prova que si què exercim el dret a decidir, doncs be, el votant de l’esquerra abertzale al País Basc un cop mes li serà negat aquest dret per imperatiu legal, i per una llei feta a mida i segurament validada per qualsevol dictadura mundial, per impedir que l’independentisme basc mes combatiu tingui veu o visibilitat a les institucions publiques.

Un estat on el pensament únic es la línia a seguir, i on qualsevol dissidència es castigada amb l’anonimat mes absolut.  Utilitzen totes les armes de la seva legalitat per desvirtuar la democràcia, i retallar la llibertat dels pobles que volen ser lliures, i això nomes pot tenir un final, ja què no es pot tenir retingut algú tota la vida per la força, i tard o d’hora la voluntat d’un poble s’acaba imposant.

Seria trist per qualsevol estat democràtic, no per l’espanyol, veure com EA ha acudit al Tribunal dels drets humans del Consell d’Europa per denunciar la vulneració dels drets humans a la societat basca, per no poder opinar i ser consultada sobre el seu futur polític, fent referència a la prohibició i escarafalls que va provocar la consulta del lehendakari aprovada en el parlament i avortada per l’aparell de l’Estat, ja què les dictadures descobertes o encobertes mai permeten que la ciutadania pugui decidir res, per això ja estan ells.

A Catalunya sembla que finalment la Llei de Consultes Populars començarà en breu la seva tramitació parlamentaria, tot hi les reticències dels socialistes catalans què evidentment no els fa cap gracia que la gent lliurement opini sobre determinades qüestions, i desprès de 2 anys i mig amb la llei al calaix les excuses s’han acabat, i amb la novetat de que a nivell català serà el parlament i no el govern el que tindrà l’ultima paraula. Es plantegen quatre vies, el govern, el parlament, la iniciativa popular i la iniciativa municipal.

La novetat abans esmentada es important perquè no dependrà del govern de torn per validar la consulta, cosa què amb els socialistes al poder, la consulta mes compromesa que haguessin realitzat seria el color de les voreres als carrers de Catalunya.

Es un pas mes cap a l’assalt final a la sobirania, i deixar enrere aquest malson que tants disgustos ens ha donat, i què dia rere dia confirma que no vol evolucionar cap a la llibertat i la justícia, ja què no ha deixat el camí començat fa mes de 70 anys, i les excuses es van esgotant i cada cop son mes ridícules, i les mesures mes evidents o radicals per la seva opressió als territoris amb identitat pròpia.

La delegada del govern de la Generalitat a la Unió Europea, membre del PSOE-C, Anna Terrón es un perfecte exemple de com no representar els interessos del territori què t’ha escollit per realitzar aquesta tasca.

Respecte a la il·lusionant manifestació a Brussel·les del 7 març, la representant del nostre govern ha comentat què no sap que es vol reivindicar, ja què Catalunya i el català estant perfectament reconeguts a Europa, què la iniciativa no provenia del govern, i què els que l’han convocada ja sabran que en volen treure. No va acabar aquí la cosa, ja que respecte als candidats sobiranistes d’Esquerra i Convergència a les Europees, va advertir què no farem amics,  ni en traurem res de portar la nostra micropolítica a Europa, ja què Brussel·les no es un altaveu.

Us imagineu qualsevol representant de qualsevol estat renegant de la seva funció principal, què es defensar els interessos d’aquest, jo francament no, i la conseqüència directe seria el cessament immediat, cosa què en un govern de fireta, i amb una identitat totalment servil i acomplexada no passarà pas, i aquesta senyora podrà seguir en el seu càrrec deixant anar perles delirants com aquestes, ja què ningú li demanarà responsabilitats.

Ella sap perfectament que anirem a reivindicar a la capital del la Unió Europea, un projecte polític totalment legítim, i què fins que no es demostri el contrari, única via de sortida a l’atzucac que esta sotmès Catalunya.  A mesura que s’acosta el dia aquest acte tant incòmode pel socialisme català i totes les ments hispano addictes, va cremant en els seus subconscients, ja què l’últim què volen es que Europa sigui conscient del nostre problema, i aquest cop el filtre espanyol no podrà ser utilitzat per fer-nos invisibles.

Respecte que Catalunya i el català estant perfectament reconeguts, no se si se’n riu de nosaltres o es un insult mes cap a la nostra intel·ligència, però li recordaria que Europa es dels Estats, ho deixava ben clar la fallida Constitució Europea, i que el mateix president Pottering va deixar molt clar en la seva visita a Barcelona, que la llengua catalana no era oficial perquè no érem un estat, i apart perquè el govern espanyol encapçalat pel seu partit no te la més mínima intenció de fer possible la oficialitat del català.

Si això es esquizofrènic, la recepta de no portar els nostres problemes a la Unió per part dels nostres representants ja ratlla el deliri, ja què la pregunta seria si no ho fem nosaltres qui els portarà, el representant d’Eslovenia per exemple, jo crec que no, i la següent pregunta seria, si no poden expressar els nostres problemes, i la llengua i el territori ja estan perfectament reconeguts, de que ens serveix la Unió Europea.

Considero molt greu que hores d’ara ningú hagi donat un toc d’atenció i un cessament fulminant a aquest càrrec de la Generalitat, ja què la nostra imatge se’ns deteriora, però ni ella ni altres comentaris què aniran en augment aconseguiran frenar una iniciativa què ha de marcar un abans i un desprès del procés cap a l’Estat Propi, i la denuncia a aquesta gent que no volen què sortim ni alcem la veu contra aquesta Espanya, què com a projecte per nosaltres ja fa temps que esta enterrat i fora de servei.

El govern català ha acordat per consens de tot l’executiu donar suport a la candidatura olímpica Madrid 2016, oferint serveis públics i la possibilitat de ser-ne subseu, una decisió que hauria de fer pujar els colors a mes d’un dels nostres polítics.

El president Montilla ho justifica com a reciprocitat al suport a Barcelona 92 en el seu moment, i vol passar full a les declaracions d’en Carod el 2004 quan en plena guerra bruta i delirant espanyola per impedir que el patinatge català fos oficial, ho va denunciar, i textualment va expressar “qui es incapaç d’articular adequadament el reconeixement de l’esport a l’interior del seu estat, està absolutament incapacitat per organitzar uns jocs el 2012 a la seva capital”.

La posició del PSOE-C en aquest tema es totalment comprensible, donada la seva defensa de l’estat espanyol, i el seu govern per davant de qualsevol cosa a cada moment, i no ens pot sorprendre.  El que sorprèn negativament es l’actitud d’Esquerra en aquest tema, on l’amnèsia del Sr. Carod l’ha fet donar un gir total en la seva actitud.

Ho ens enganyava abans o fa ara, però la frase abans apuntada es perfectament aplicable el 2009, ja que desprès dels fets de Fresno, han vingut els intents a Sudamerica per impedir la oficialitat en aquell continent, la prohibició de disputar partits amistosos com el de USA en futbol, o mes recentment, i amb el suport d’una llei franquista, impedir la federació de rugbi tornar a la federació internacional què precisament va ajudar a fundar.

Aquests dirigents esportius que aplicant la llei de l’esport espanyola què persegueix  per tot el món els moviments de les catalanes per frenar les seves legitimes aspiracions, amb un cost que ajudem a pagar entre tots, son els mateixos que ara pretenen organitzar uns jocs a Madrid, què curiosament suposaran una despesa què si apliquem l’espoli fiscal corresponent podem acabar pagant en gran part.

Aquest gir es francament vergonyós i totalment censurable, fruit de la desorientació del partit republicà, i la seva total convicció en mantenir-se en el poder al preu que sigui, i deixant la dignitat al calaix si cal.

Espero francament que la candidatura madrilenya no surti escollida, ja què l’Estat que no ens respecta, que ens roba, i que ens vol convertir en una regió més del seu territori no respectant les nostres lleis aprovades per ells, no es mereix de cap manera el nostre suport, i la societat civil te que censurar la decisió del govern català, per covarda i humiliant, i recordar-li que ja n’hi ha prou de claudicacions per part de la mediocritat política catalana.

A la comissió de control de la Corporació Catalana de mitjans audiovisuals tant PP com PSOE-C varen coincidir en reclamar mes espanyolitat a l’emissora catalana de TV3, i fins hi tot el diputat Joan Ferran va reclamar un mapa de l’Estat Espanyol en el temps, i esborrar per sempre el dels Països Catalans actuals.

Se’ns dubte, un dels pocs reductes de catalanitat de l’emissora catalana es la informació del temps, i el seu mapa què ens situa en un imaginari que el Sr. Ferran i companyia volen esborrat de les ments de tots, i definitivament convertir el canal en la tercera cadena de televisió espanyola, cosa què en molts àmbits ja han aconseguit.

L’home que dedica el seu temps a arrencar crostes nacionalistes, catalanes s’entén, i estendre la seva hispano addicció en els mitjans per no deixar cap rastre de identitat catalana que tanta por li fa, ara ens be amb aquesta proposta francament delirant, i què demostra el grau d’odi i de treball minuciós per convertir Catalunya en una regió qualsevol, sense cap dret a fer o pensar diferent a les altres.

No acaba aquí aquesta feina, ja que segons informacions aparegudes, TV3 i TVE estan explorant de fer una sèrie històrica sobre el 23 de febrer, i el paper del Rei Joan Carles.  Aquesta serà del tot parcial a favor del monarca, i amagarà qualsevol dubte fosc sobre el comportament del rei aquells dies.

Realment si s’acaba duent a terme, la televisió nacional catalana que ja va començar amb mal peu, pel 3 que figura en el seu nom, ja què en el seu pensament seguia a la graella a TV1 i TV2, cosa que hauria d’haver estat TVC i prou, ara enterraria qualsevol intenció de ser una televisió nacional catalana.

Primer pel que representa el Borbó a Catalunya, tant històricament per la pèrdua de les nostres llibertats, com per la figura mateixa del personatge imposat per la dictadura, i més en aquest episodi on la seva defensa de la democràcia no va quedar gens clara, i nomes el fracàs de l’intent de cop d’estat va fer decantar la balança cap al regim actual.

Es inconcebible voler vendre aquest personatge gairebé com un heroi, una burla per qualsevol persona, i on la televisió catalana no hauria de col·laborar-hi, i si en series sobre personatges oblidats de la nostra pròpia història i què l’esforç de gent com en Joan Ferran han guardat al calaix per si fan despertar les ànsies col·lectives i la pròpia identitat, cosa que s’està veient en la pre-campanya electoral europea on personatges sinistres com Obiols i Duran ja s’han afanyat a demanar no portar cap reivindicació a Brussel·les, en benefici del gran projecte comú de l’estat espanyol, i què ens ha portat al forat on ens trobem

En definitiva quan l’independentisme guanya adeptes, les veus de la por i la demagògia surten a primera línea, i això es un bon senyal pel nostre procés cap a una nació lliure, i on el mapa del temps per tristesa del senyor Ferran i companyia serà el del nou estat com ho fan a tot el món.

L’adquisició per part d’un consorci d’empreses i inversors catalans de la segona línia aèria de l’Estat, fins ara en mans de SAS, i ara amb un 80 % en mans catalanes suposa un pas important pel desenvolupament de l’aeroport del Prat, a pesar de l’obstinació de l’Estat en frenar la seva crescuda en benefici de Madrid.

Ni una llei orgànica anomenada Estatut, i hores d’ara tothom te clar que l’Estat la considera poc mes què paper mullat, ni la manifestació multitudinària per reclamar unes infraestructures com a mínim igual que la resta de comunitats, o l’acte de l’empresariat català demanant la gestió del Prat no han estat suficients perquè l’Estat continuí sense definir el tema.

Amb unes inversions milionàries a Barajas, amb una comparació que fa riure amb Barcelona, uns convenis denunciats recentment pel Cercle d’Estudis Sobiranistes absolutament vergonyosos amb altres Estats, i on s’especifica que la ruta nomes podrà passar per Madrid en exclusiva, la gestió centralitzada d’AENA que junt amb Romania mante aquest sistema totalment caducat, i la adjudicació de la nova terminal barcelonina precisament a les companyies que no pretenen fer vols intercontinentals directes des de la capital catalana, amb predomini de les low cost, i amb Iberia que trasllada els seus vols a Madrid, i on al Prat a mode d’engany patètic s’anuncien vols transoceànics directes què realment acaben o comencen a Madrid, tot per dissimular aquesta dèria espanyola d’impedir que Catalunya s’obri al món i pugui rivalitzar amb Madrid, assolint moltes oportunitats econòmiques que ara se’ns escapen.

La nova direcció doncs pretén convertir Barcelona en la seva plataforma de creixement, on ara click air i vueling que properament es fusionaran son els principals actors de l’aeroport català, però com companyies de baix cost tenen les seves limitacions, en canvi Spanair què forma parta de la mes gran aliança aèria del mon esta en condicions de convertir en un hub intercontinental, amb la multitud de portes que això dona en aquest món globalitzat.

De totes maneres faltarà un gestor que vulgui un hub intercontinental, aquest es el gran escull, ja què de moment l’Estat evidentment no ho vol, i com sempre va en contra dels nostres interessos, amb la seva companyia Iberia que amb la creació de la seva línia de baix cost ha anat abandonant el Prat  nomes deixant el seu pont aeri, i l’ha substituït pel low cost què evidentment no farà progressar l’aeroport

Així doncs un pas més en l’intent de trobar una sortida a l’exterior pel desenvolupament que ens nega l’Estat, en el seu intent de convertir Catalunya en una regió mes totalment depenent del que es cou a la capital de l’Estat, i les engrunes que reparteix.  Una noticia la d’aquesta iniciativa què no haurà estat rebuda gens be al govern espanyol, i què intentarà frustrar les nostres expectatives com be fent en els últims 300 anys, convertint-se en el principal escull a superar, i el principal enemic a batre en forma de fugida cap a l’Estat Propi, què el món ens espera sense ningú que constantment ens  posi pals a les rodes.