Apòstata desficiosa

Tercer dia controlant el menjar. Perquè al gimnàs encara no he trobat el moment propici per anar-hi…

Per ara, faig una barreja entre eliminar els aliments que més engreixen (adéu xocolata i rosetes, snif), seguir quan puc les pautes de la dieta dissociada que ara decora la porta de la nevera (els qui alguna vegada heu fet dieta sabreu de què parle, allò de no barrrejar pasta amb peix ni pa amb formatge…) i una bona dosi de sentit comú.

L’objectiu: 12 quilos en 12 mesos. El que no sé és això cada quant s’ha de controlar…

I serà dur, ja m’ho veig vindre. Però si porte 375 dies sense fumar, un règim equilibradet no ha de poder amb mi, dic jo.

Ara, demà que és el meu ‘cumple’, la dieta me la salte. Ea.

Com que em vaig reincoporar ahir a la vida ‘real’, vaig una miqueta endarrerida en això de marcar-me fites per al 2009. La de l’any passat, sense haver-la previst, va ser deixar de fumar. I s’ha aconseguit amb un èxit absolut. Ni una calada en un any. Ni mai més, o això espere.

A més a més, durant tot l’any passat vaig estar posant 3 euros diaris (menys del que em gastava en tabac!) a una vedrioleta, que és la que m’ha finançat aquestes vacances d’hivern (3 x 365= 1095 euros; més de 180.000 pessetes). Un arròs amb llamàntol per començar l’any i un massatge a un spa també van sortir de l’estalvi en nicotina!

Vist l’èxit, repetiré això de la vedriola. Hui mateix me’n compre una. El que no sé és si quedar-me en els 3 euros diaris o augmentar-ho (què deu costar ara un paquet de Camel light???).

I per aquest any, un doble propòsit. Deixar de ser tan ‘rància’, que segons els meus amics és el que sóc: poc donada a mostrar afecte. A veure si ho anem solucionant. I l’altre, emulant les campanyes de Tele5: 12 mesos, 12 quilos. La dieta equilibrada i la continuïtat de les visites al gimnàs comencen… demà.

Fa dos dies veia això de la foto: un arc de Sant Martí enorme i ben definit davant dels meus nassos. Anava descalça, amb mànega curta i crema de protecció solar (he tornat moreneta!), menjava peix fresquíssim a uns restaurants fantàstics i estava amb una companyia envejable.

I arribe i em trobe el Tibidabo nevat, la casa glaçada després d’uns dies amb la calefacció apagada, 300 correus electrònics per contestar, una marabunta desbocada a les rebaixes i una feinada pendent de la que no dóna cap satisfacció (fer la declaració de l’IVA, arreglar paperassa, discutir amb clients…).

A veure per què no m’haguera pogut quedar allà uns dies més… O uns mesets. Ai. (Aquesta vegada m’ha donat per posar-me a pensar seriosament com seria viure allà -Lanzarote- tot l’any…).