Quan dic bibliobús…
El senyor Granados, el nostre mestre, ens va dir que ens havíem de fer un carnet. Era una cartolina de color sèpia, que havíem d’omplir. Vaig signar el carnet amb mà insegura (amb l’esquerra). A la plaça hi havia un autobús, també de color sèpia, i dins el bus un home i una dona, la cara dels quals no oblidaré mai…
El Bibliobús de la Diputació va aparèixer un dia al nostre poble. Era a principis dels setanta. Vaig agafar un llibre que es titulava “El tren que va perdre una roda”. Jo tenia sis anys, crec. Després el bibliobús va tornar. Ja l’esperàvem. Vaig agafar llibres dels Cinc, dels Set secrets, de Jules Verne. A vegades agafava llibres que no eren de la meva edat. Vaig llegir “La señora de Mellin”. També recordo haver llegit “La senyora” del mallorquí Antoni Mus (una novel.la picanteta). Un dia vaig llegir Alvaro Cunqueiro. També Tolstoi. I Hermann Hesse. Una altra vegada vaig agafar El carrer de les Camèlies, de la Rodoreda. Els llibres eren gastats. Passaven els anys i el bibliotecari i la bibliotecària continuaven sent els mateixos (venien de Berga). El meu carnet, de color sèpia, també era el mateix: la meva signatura tremolosa dels sis anys m’acompanyava a agafar noves lectures, als quinze, als vint anys. Va passar un temps que no se sabia quan vindria el bibliobús (nosaltres li dèiem “la” bibliobús); i quan no t’ho esperaves, allà el tenies. El bibliotecari i la bibliotecària, de qui no he oblidat ni oblidaré mai les cares, em deixaven agafar tot un lot de llibres. No sé…encara ara, parlant-ne, m’emociono.
P.S. El “nostre” bibliobús no era el de la foto (era més modern). Però la foto m’agrada. Tot això m’ha vingut al cap ara que ha fet setanta anys que la Rodoreda, el Trabal, l’Armand Obiols, etc. van marxar cap a l’exili dins del bibliobús de la Institució de les Lletres Catalanes. El de la foto, aquest sí.