Ulisses20

He sigut convidat al sopar de commemoració dels deu anys de Bloc a Bétera, amb els amics i uns quants veïns que, honestament, m’ha fet molt de goig acompanyar. Un sopar d’amics, que ha valgut per aprendre i conèixer algunes dades sorprenents: enmig de la crisi, el govern de Bétera, a mans del PP, ha decidit apujar els impostos municipals un 40%. Això no és de jutjat? Que no hi ha llei? Que som idiotes, els veïns?, Que no hi ha drets, ni advocats, ni fiscals? Ni mesura ni temor de déu, han de pensar a Bétera els populars, si el model és que la màfia campe tranquil·la i lliure per Castelló, amb connivència o sense, per què nosaltres no hem de poder estirar més el braç que les mànegues…

La segona cosa és la presentació en societat de Cristina Alemany, que a partir d’ara serà la jove que se’n farà càrrec de la regidoria. És filòloga, jove, i amb un entusiasme que convida al goig. Com que érem davant per davant, a la taula del sopar, he aprofitat per aconsellar-la sobre el model Obama, a l’hora de fer discursos. Maneres, escoltar-se, gestos, ritme… Són tan importants les representacions, les formes…
Joano Baudés, que passarà a càrrecs de més volada, al Camp de Túria, ha aprofitat el Mail Obert de Vicent Partal (jugava a casa del periodista), per confirmar que, a Bétera, podem. Després, ha fet un recorregut breu de deu anys de feina del partit a l’ajuntament (hi va ser l’alcalde durant un mes), i ha fet una descripció positiva del canvi que ha fet el país tots aquests anys: escola valenciana, els músics, el teatre, entre altres àmbits de consolidació, no són gratuïts ni superflus: alguna cosa canvia, i nosaltres, com ho fa el món segons els últims esdeveniments, no som menys. Nosaltres podem.
Per molts anys, i que ho puguem veure.  

*El sopar també ha servit per comprar unes paparetes de loteria dels massips de Sant Antoni de Vallibona, als Ports. Com?, us demanareu. El misteri el descabdellaré en un altre apunt.  

Teòricament. M’havia esperat per assistir a una conferència, ‘Què queda del marxisme en el segle XXI’, fins a les 20.00, però el conferenciant no ha arribat fins a les 20.35.  Érem una trentena de persones a la Casa de la Cultura. Una hora després de discurs, després d’un dia llarg, gairebé dotze hores de feina no marxista, no he esbrinat si ha quedat res de tot allò, potser perquè més enllà d’una teoria espesa, sobretot per l’hora, pel retard, i perquè de vegades els compromisos no són encertats, el resultat no m’ha explicat ni aclarit què ha passat, amb aquell marxisme alemany. Sí: que havia sigut el primer pensador, que considerava el treball com el creador de l’home, que cap home no és lliure si depén de l’esclavatge dels altres, que el proletariat és l’hereu de la filosofia clàssica alemanya…, pensar, construir, produir, la gran revolució de la burgesia, les classes, les castes, esclaus i senyors, ciència o revolució, ciència i revolució –a meitat de discurs demane al meu veí de butaca si aquell no haurà fumat, almenys, no m’ho negaràs, ha begut-, no em confirma ni l’una cosa ni l’altra. Revisionisme, això, i que no vam saber entendre el materialisme històric, que finalment, diu, la història ens passarà per damunt (espere que solament la contemporània), que tots som fills del nostre segle –ací discrepe, perquè justament nosaltres participem d’un segon segle, que no vol dir d’una segona oportunitat, per admirar el filòsof alemany en la seua justa mesura. Res, l’home ha perdut definitivament el nord, el temps, la mesura, perquè no ha passat de la primera guerra mundial, la segona de retop, i diu que ha acabat la intervenció, que el debat ja aclarirà més coses. Sí, és el que pense jo. Si aquest és el maximse que havia de recuperar, o veure si en quedava cap senyal en el segle XXI, no era el millor indret, ni l’hora, ni el lloc, ni potser el dia. 

Em pregunte què queda del marxisme, ara mateix, tret d’alguns predicadors i una marca de cervesa amb el nom d’aquell filòsof. O era un model de caçadora?, o un paquet de tabac?, o el nom d’un bar de moda…

Dos referents imprescindibles, en els anys setanta i vuitanta dins la literatura catalana que, llavors, es feia a València. Ara mateix, dues casualitats fan que siguen damunt la meua taula, totsdos, un altre colp. Ho mantinc, són dos referents inqüestionables. No sé si més enllà de la sèquia de Montcada (de l’Horta), com deia aleshores Vicent Escrivà, cap d’ells haurà fet gaire forat en la literatura catalana i en els programes de llibres de TV3. Ho dubte.
Salvador Jàfer és del Ràfol de Salem, i avui hem enviat un parell de classes de primària, tercer i quart, a passar dos dies. Abans de marxar havia trobat aquell llibret dels Caçadors Salvatges, i altres obres publicades en una primera aproximació de 3i4 a fer un recull complet d’un poeta jove. Llavors els he llegit uns versos i els he augurat una bona recerca del poeta, o dels seus referents, o dels seus versos escampats per la Vall d’Albaida. Casualment he trobat la pàgina, salvadorjafer.net, que no us heu de perdre, alhora que és per perdre’s, sens dubte.
Joan Navarro és un altre home especial, de literatura sense gaires concessions. Acaba de publicar una exquisitesa, una joia de text, de llibre, de pintura… Atlas, correspondències entre el pintor Pere Salinas i ell mateix, és el resultat d’una comunicació entre pintor i escriptor, poeta, que es presentarà a València dimecres, a la Casa del llibre. Vicent Alonso farà la lloa. El llibre l’ha publicat Tàndem i, quina casualitat, avui també m’ha plogut del cel. Un altre colp junts, que m’ha fet rellegir les seues pàgines. Veieu aquesta altra web, d’A,
Per anar fent salivera.     

Després d’una nit de somnis llunyans, gairebé històrics, l’home es planta davant la seua premsa, saluda, d’una manera jovial, «ei, xicots, com anem!», i marxa cap a un indret secret; a descansar, supose, a pair l’ensortit, la responsabilitat, l’amenaça, la primera, sobretot, la de conservar el discurs i convertir l’encanteri en fets. 

A l’escola hi havia emoció, continguda si voleu, però hi havia gent contenta, com si ens hagués tocat alguna cosa d’aqueixa loteria, Amèrica. La cara d’aquell senyor rector, el Jackson, aquells llàgrimes honestes, pagaven la pena de veure, de pensar en aquella dona que va morir no fa gaire, la primera que va seure en aquell autobús, sí, la Rosa…
Digueue que digueu, m’agraden les maneres tan estudiades d’aquest jove elegant, negre, sí, quan diu ‘podem’. Malgrat que ja ho sé, que les pel·lícules, totes, tenen un final i un tornar a casa més o menys dolç.  Tot això ha passat avui, allà, al costat del que anava passant més a la vora. Ací encara poden més ells, els contraris d’Obama, del que representa aquest xicot de quaranta-set anys. Ací, segons explica Gemma Pasqual, la policia nacional ha entrat en un Institut d’Alacant a la manera d’en Bush, com uns pistolers, a deixar caure la por de qui mana, a pixar per marcar territori. La màfia de Castelló fa si no fa això, deixa la marca, alhora que no amaga com es couen governants de pandereta. Ací mateix, a València, n’hi ha que no han notat els vents de canvi, llunyans encara, però d’una força que fotrà contra-corrent tanta mala sort com fa anys que patim, els valencians. Malgrat això, a Picanya hi havia més de quaranta persones tancades aquesta nit, a l’institut. Ací no hi ha hagut policies, ni por, ni males arts.
De vegades, compares els dos líders (!), és un joc, no patiu, en Camps i n’Obama, amb els seus vestits d’americana lluent, amb els discursos, el moviment de braços, els gestos, les complicitats, l’honestedat de la mirada, fins i tot les dues televisions dels dos, C9 i CNN… És veritat, no podem comparar res de tot això. Ni que fóra un joc.

Jo me’n vaig a dormir, ara. Abans que l’un o l’altre, no ens sorprenga amb el pitjor. Realment, tampoc no sabem què serà el pitjor, demà. Supose que per una família del Congo el pitjor és que possiblement no arriben a demà. I per una família d’ací mateix, acomiadada de fa unes hores, la tria de milions d’americans no els canvie gaire la mala sort. Per un valencià, tant se val el PP com el PSOE, realment. Hi ha matisos, si voleu, però que no afecten gaire a les grans decisions. Per als americans que no voten cap dels dos rostres majoritaris, blanc o negre (perdó, blau o roig), potser tant els fa el color. Si fa no fa com passa amb els valencians, en el trinquet, cap dels rostres majoritaris no va al nostre favor, i mira que fa anys que no anem a dormir satisfets, després d’una nit d’eleccions. De cap manera. Però ves, aquell discurs, aquella parafernàlia, la música, Yes, Sí, podeu, podem, sí… amb aquell record del Martin Luther, que havia tingut el somni, aquell discurs en aquella plaça gegant, aquella avinguda oberta a l’horitzó, era aborronador, fins i tot avui passant les imatges algunes cadenes, feia molt de goig, perquè semblava que les coses podien canviar, llavors. Com ara. Per als valencians, no ho sé, si res canviarà a partir de demà; és clar que nosaltres som uns valencians especials, demà ens tornem a tancar als instituts, damunt no combreguem amb cap dels rostres majoritaris, ni al nostre país ni al país veí, ni Espanya ni França canta el romanç. I no vull dir que siga un excèptic que vinc de tot. No, no, no vinc de gairebé res, jo, però ensume que la pudor de tot plegat no ens farà gaire bon paper, als valencians. Així que me’n vaig a dormir.
Naturalment que, si em desperte de matinada, no ho sé, si res em desperta, vull dir, no dic que no m’alce a veure com va l’escrutini, a milers de quilòmetres. 
Sí, ara podem, és veritat, vaja que sí, que puc. Tots plegats pense que podem, però als valencians mai no ens passa, sabeu. Sembla que no ens passa res de res. Ara, a Amèrica, allà diuen que tot és possible. Però no ho sé. 
 

Aprofite la nit de Vilaweb per continuar la metàfora sobre què veig ara mateix, des de Bétera. Aquest estiu vam ser dalt de tot de Marsella, a la marededéu de la Guarda. Torne a Martigues, al poble de Janot. Vam passar tres dies especials d’estiu a la Provença, d’un cel net, malgrat que en aquest moment plou al poble,el cel és necessàriament net, per al record d’aquells dies amb els amics, amb un paisatge tan bell, que em serveix per tancar el dia amb goig.
Aquesta nit especial, de morts, d’en Burton i la nóvia cadàver, de tants ximples com fan el carabassa pel carrer, d’una cultura que s’escampa contra les pròpies tradicions i tot ho banalitza, torne a Marsella…
Demà, Tots Sants, és un altre record, de menut, al cementeri, de vesprades gèlides entre els morts, de jardineres lluents i de làpides d’una tristor d’època que fa temps que va passar. Per això, el retorn a Marsella, a través del Canigó, que m’ha provocat la portada de Vilaweb, em fa escriure…, retrobe de nou l’amistat, des de la Guarda.