Un altre país

Hui, 8 de setembre, fa 65 anys que el rei i el govern van anunciar per ràdio l’armistici amb els aliats. En una de les actuacions més vergonyoses que es recorden, el rei i el govern van fugir de Roma cap a la zona alliberada  sense donar cap disposició a l’exèrcit i sense donar massa detalls sobre l’armistici firmat (hi ha qui sospita un acord, explícit o no, amb els alemanys, la família reial i el govern salvaven la vida i a canvi lliuraven la ciutat als nazis).
Amb els alemanys a les portes de Roma i sense saber massa bé com estaven les coses, part de l’exèrcit (pràcticament dissolt) i molts civils van còrrer cap a Porta San Paolo per intentar impedir l’entrada dels alemanys a la ciutat. Increïblement aquest grup de civils i uns quants militars mal armats, sense govern i sense exèrcit, van resistir tres dies fins que van ser esclafats per la màquina militar nazi. Van morir més de 400 dels homes i dones que van intentar defensar la seua ciutat, en la que es considera la primera acció de la resistència italiana contra l’ocupació alemanya.
Doncs bé, una data tan senyalada per al país i, molt, per a la ciutat, ha estat la que ha triat l’alcalde per fer-nos trobar als diaris les declaracions  on diu que ell no condemna el feixisme, que condemna les lleis racials (sort d’això, sobretot perquè les declaracions les ha fet en una visita a Israel), però el feixisme, no, que cal distingir (?). 
Se li poden dir moltes coses al senyor alcalde però no es pot negar que té molta gràcia per triar les dates, no crec que siga casual, ho ha dit en l’aniversari del dia que el govern feixista va lliurar la seua ciutat als ocupants. Finíssim, no?

L’altre dia quan deia que setembre té gust de llibreta nova em van vindre ganes de endreçar una mica el bloc. Amb el resultat que veieu gràcies a la paciència infinita d’F.: jo li donava instruccions: a la dreta, més a la dreta, més altet, aaahí… eixe marronet (marroncino) una miqueta més taronja, més claret... com si fóra una decoradora d’interiors i ell ho convertia en la preciositat de capçalera que tinc ara.
La foto la vam fer quan vam veure el pis per primera volta, és el que tenim davant, el que es veu des del balcó i les finestres, tot i que ara està una mica canviat, però el cel no, el cel encara hi és tot. L’estructura rodona és el gasòmetre, el tenim just davant, a l’altra banda del riu. És una vella relíquia industrial, per sort protegida, d’una Roma que ja no existeix. En aquest any de bloc he posat fotos del gasòmetre moltes voltes, la vaig posar a la primera entrada i a d’altres, vaig posar una foto de Pasolini davant del gasòmetre que m’encanta (va mirar i va explicar eixa Roma com ningú), fa part de la imatge de la perifèria de Roma a moltes pel·lícules dels anys 40 i 50, ací a un fragment de Sciuscià, de de Sica i ací Anna Magnani prop del gasòmetre a Bellissima de Visconti.
A més, he canviat els colorins i he afegit a la dreta una categoria d’enllaços “estic llegint” que intentaré tindre actualitzada (convide a tots els blocaires que m’agraden a fer el mateix, a mi m’interessa saber què llegiu).
No estic molt segura de les lletres del nom del bloc, ja veurem.

Hui és el natalici de Vicent Andrés Estellés, va nàixer el 4 de setembre de 1924. No n’hi ha cap poeta al món, cap, que m’agrade com m’agrada Estellés, que m’entenga als seus poemes com ell m’enten (no ho sé dir d’una altra manera).
 
És cert que som un poble prou desgraciat, però hem tingut una sort que no ha tingut cap altre poble, un poeta com ell.

No sé quin és el meu poema preferit, però darrerament aquest, amb la música de l’Ovidi el tinc sovint al cap (un alfabet sempre amb la clau al pany).

M’aclame a tu

M’aclame a tu mare de Terra sola,

arrape als teus genolls amb ungles brutes,

invoque un nom o secreta consigna,

mare de pols, segrestada esperança.

Mentre el gran foc o la ferocitat

segueix camins, segueix foscos camins,

m’agafe a tu, os que més estimava

i cante el jorn del matí il.limitat.

El clar camí, el pregon idioma,

un alfabet fosforescent de pedres,

un alfabet sempre amb la clau al pany,

el net destí, la sendera de llum.

Sempre a la nit il.luminant enterc,

un bell futur, una augusta contrada,

seràs el rent que fa pujar el pa,

seràs el sol i seràs la collita.

Seràs la fe i la medalla oculta,

seràs l’amor i la ferocitat,

seràs la clau que obri tots els panys,

seràs la llum, la llum il.limitada.

Seràs confí on l’aurora comença

seràs forment, escala il.luminada.

Seràs l’ocell i seràs la bandera,

l’himne fecund del retorn de la pàtria,

tros esquinçat de l’emblema que puja,

seràs l’ocell i seràs la bandera.

Jo pujaré piament els graons

i en arribar al terme entonaré

el prec dels vents que em retornaves sempre.
 
 

Ací, l’Ovidi cantant-la (clavant-la).

Aquest país continua amb aquesta espècie de tour de l’horror històric. Va començar de valent amb les manifestacions per la victòria d’Alemanno, amb aquell sabor feixista de carreró i de bastó tan del gust del nou alcalde. Al pogrom de Nàpols contra els gitanos es va demostrar una notable precisió en la reconstrucció històrica, feia segles que no es veia un pogrom tan reeixit. Després van arribar les noves lleis racials amb què van fitxar a tots els gitanos i els van posar comissaris especials per a ells solets. Ara, per a alguns, toca tornar als pitjors anys del feixisme, a la foscor de la por, dels delators i de les denúncies anònimes. Si no vaig errada també les delacions a la Santa Inquisición podien ser anònimes.

La notícia és d’abans d’ahir, comença a girar pels blocs italians, ho he llegit a un post de Lo specchietto per le allodole. 

A  Cantù,  bonica ciutat llombarda, l’alcaldessa ha decidit solucionar creativament el problema dels extracomunitaris. Han establert un número de telèfon gratuït on es pot telefonar anònimament per denunciar la presència d’extracomunitaris sospitosos a qualsevol punt de la ciutat.
Per sort el sabotatge ha començat, amb el mateix principi que utilitzen els hackers per inutilitzar pàgines web, és a dir, embussant el servei per fer-lo inutilitzable. La iniciativa és d’un periodista de l’Espresso, Alessandro Gilioli. Es tracta de fer comprendre a l’alcaldessa que a una república democrática això no es fa.

La campanya consisteix en:
-Obrir Google Maps a Cantù
-Triar un punt qualsevol de la ciutat
-Telefonar anònimament al número de telèfon per les delacions
-Senyalar al punt triat la presència sospitosa d’un extracomunitari (he vist un negre sospitós! segur que no té papers!)
-Passar la veu i convidar a fer el mateix a moltes persones.

Com diu Mantellini al seu bloc, si moltíssima gent telefonara potser podríem avergonyir-nos una mica menys de viure a un país on un alcalde organitza una cosa així.

La cosa ja té nom, per ara en anglès, si algú s’anima a trobar una paraula en català, que ho diga. En anglès es diu discomgoogolation que seria una combinació entre discombobulate que vol dir confondre o frustrar i Google que vol dir Google.
Segons el doctor David Lewis quasi la meitat dels ciutadans britànics pateixen aquest disturbi. Els símptomes són: creixents nivells d’agitació i d’estrès, amb acceleració del ritme cardíac a nivells perillosos, i tot això ens passa quan no podem connectar-nos o la connexió s’interromp. Diu el doctor que amb la proliferació de la banda ampla hem entrat en la civilització de la resposta immediata i si no tenim accés a la galàxia d’informació que Internet ens ofereix a l’abast d’un clic, aleshores, ens ataca la discomgoogolation, que, més senzillament, seria la síndrome d’abstinència del Web.
Personalment no puc negar que em pose nervioseta quan la cosa no rutlla, quan la connexió és massa lenta o quan directament no funciona, però no crec que el meu ritme cardíac ni l’ansietat es tornen perillosos.
Potser seria el cas que comencem a considerar la cosa seriosament, podríem fundar una associació de xarxa-dependents (anònims), grups de suport mutu, teràpies de grup, no sé, potser cal començar amb un gest coratjós i hi estic disposada:

Bon dia, em dic Maria i sóc (una miqueta) xarxa-dependent.

Encara que ja no siga estudiant, setembre sempre tindrà aire de llibreta nova i olor de llibres per folrar.
L’aire és diferent, hi ha una promesa de tardor que no hi era la setmana passada.
A mi setembre m’agrada molt, és el mes del primer jersei, dels colors de la ciutat que comencen a endolcir-se, ha tornat el rodamots (hui amb poliorcètic), tornen els amics i tornen els blocaires…La ciutat torna a omplir-se i marxaran els mosquits i espere que també les formigues. Cal començar a pensar en totes les coses que hem deixat per quan passe l’estiu, s’ha acabat la treva.
Hi ha a l’aire, a més de la promesa de tardor, una espècie de tristesa de dia que es fa curt (a setembre la nit no s’encanta vaig sentir dir una volta) que m’inquieta una mica, però tot plegat és un dels meus mesos preferits.