ALBERT CORTES MONSERRAT

El president de la comunitat aragonesa Marcelino Iglesias, presentarà a la tardor el projecte de Llei de Llengües amb unes directrius molt concretes.

Segons les seves paraules, el projecte pactat amb el seu soci de govern generarà drets i llibertats, però no obligacions.  A mes ningú estarà obligat a parlar una llengua que no vulgui en clara referència a Catalunya, considerant el català o aragonès com un patrimoni cultural.

Se’ns dubte una prova mes de la xenofòbia lingüística que practica l’Estat Espanyol, on nomes hi ha un idioma de primera categoria, el castellà que te tots els drets, i obligacions per part de tots amb totes les proteccions legals existents, i desprès uns idiomes de segona categoria que no poden gosar a tenir les mateixes obligacions que la llengua ja esmentada, i s’han de conformar amb el paper de comparsa i de curiositat cultural.

La obligació que parla Iglesias, es la clara desaparició en un temps de l’aragonès i català del seu territori, en benefici de la llengua dels intel·lectuals feixistes de l’estat.  No poden suportar la mes mínima diferencia, la qüestió es el uniformisme com a forma oficial de viure, ornamentat amb tocs folklòrics per treure al carrer els dies de festa major.

Ja n’hi ha prou de genocidi lingüístic, tots els estats del mon tenen les seves llengües, i totes tenen el mateix valor amb indiferència del numero de parlants. Aquesta diferencia de classe entre les llengües què formen l’estat es un clar cas d’autoritarisme intolerable, com si parlar català fos poc mes que una mania absurda davant l’oficialitat de l’idioma comú.

Ni podem tenir deure de parlar-lo, ni oficialitat europea, ni a les institucions politiques comuns, ni molt menys un sistema de supervivència anomenat immersió lingüística, en definitiva no pararan fins arrossegar aquesta llengua mil·lenària a l’interior de les nostres llars, i encara haurem de demanar permís i perdó, molt propi dels catalans acomplexats.

Un cas d’aquesta deriva, i adoctrinament es en Sergio, el jugador de futbol del Deportivo de la Corunya, i capità de la Selecció catalana que en una entrevista afirma que no parla català, i que aquest es un dialecte del castellà com el gallec o l’asturià. Desconec la seva formació acadèmica, però se’ns dubte es molt deficitària per dir barbaritats com aquestes, i quedar-se tant ample.  El seleccionador hauria de prendre nota per donar la capitania a algú amb mes sentiment i sobretot mes cultura.

Desprès del silenci cínic del President espanyol Zapatero, i les declaracions prepotents,  i impertinents de De la Vega, ara toca els barons socialistes mes destacats.

La primera perla l’ha deixada anar el president de Castella La Manxa Sr. Barreda, manifestant que Catalunya s’ha d’acostumar que es molt important però es una comunitat autònoma mes.  Francament això per desgracia nostre fa prop de 300 anys que ho sabem, gracies al famós seny català, la por, i la pressió de l’estat, no hem estat capaços ni de aconseguir un finançament com el poble basc per poder treure el cap amb garanties, i així ens hem anat diluint en aquest invent anomenat Espanya, suportant un espoli demolidor, i uns atacs de tot tipus que mai han rebut una contestació enèrgica. Ara hem arribat al límit, i els propis companys del President Montilla no entenen les seves queixes justificades, i de moment la negació a passar un cop mes per l’adreçador espanyol.

De totes maneres si fóssim una mes, gaudiríem dels drets que tenen altres comunitats i què nosaltres no podem somiar, per tant Sr. Barreda, ni tant sols arribem a ser una mes.

La segona perla, be del President gallec Sr. Touriño, que li preocupa que cada euro de mes donat a Catalunya serà un menys per ells.  Li recomanaria que repasses si es que vol, les balances fiscals publicades, i veurà que precisament el camí de l’euro es en sentit de sortida del territori català per no tornar mai mes, i això te un límit i aquest ha arribat, i a mes sabrà que una llei orgànica simplement un cop aprovada, s’ha de complir, o es que nomes era per salvar les aparences.

També el president aragonès Sr. Iglesias ha manifestat que no pot haver un acord amb Catalunya, i un amb la resta, sinó conjuntament.  Aquest acord conjunt ja sabem que vol dir, mes del mateix, i Catalunya no s’ho pot permetre, i li recordaria que un estatut aprovat simplement s’ha de complir, el seu i el nostre, no hi ha mes història.

Per últim no podia faltar aquest gran amic de Catalunya, el Sr. Bono que no creu que el PSC voti en contra dels Pressupostos, i creu que els diputats catalans tenen un deute amb Zapatero.  Francament amb la primera part jo tampoc m’ho crec fins el dia que ho vegi, i seria una gran noticia pel poble català.  Respecte a la segona part, crec que Zapatero deu molt de la seva victòria als resultats a Catalunya, on una bossa gran de vots peti qui peti, i facin el que facin, i encara que resulti increïble els voten sense una aparent reflexió anterior.  Però que no s’enganyi, les mentides acaben passant factura, i el pèssim governant que presideix la moncloa te el crèdit esgotat, i sense voler ens ha donat un cop de ma per alçar la veu per primer cop, i espero que continuí així fins encetar el procés d’emancipació nacional.  Encara resultarà que li haurem de donar les gracies pel seu “talante”.

Avui al programa Els Matins de TV3, en un debat amb representants de CIU, ERC, ICV i PP sobre la situació del pols pel finançament, el PSC no hi era.

Efectivament, esperem que la onada de desqualificacions que ha sofert el President Montilla el primer cop que actua com un vertader President de la Generalitat, amb acusacions de infantil, agosarat, exagerat, i altres coses per l’estil d’altres comunitats que veuen perillar el xollo que es tenir un territori que paga i calla amb tota la normalitat, i accepta un espoli financer sense recança.

Com deia tanta pressió per part de l’estat central avui, s’ha visualitzat amb la petició dels grups d’ERC, CIU i ICV de vincular els pressupostos generals al nou finançament, i la petició als 25 diputats del PSC de desmarcar-se per primer cop del PSOE. Però el representant dels socialistes en el debat no hi era, suposo per no prendre un compromís definitiu en el tema que se li fa molt costa amunt.

Fins hi tot el PP amb una posició incomprensible, denuncia el compliment de l’estatut, i un nou finançament però el des vincula dels pressupostos generals, i no s’afegeix a totes en un front comú, son coses d’un partit que no pot trair els seu espanyolisme ranci per molt que vegi la justícia del tema.

Tornant a la absència del representant socialista, crec que ells mateixos han estat 30 anys jugant amb l’equip d’Espanya i l’equip de Catalunya al mateix temps, i ara aquesta contradicció els ha portat a l’atzucac on es troben, i què tard o d’hora a base  de menyspreu, i abús cap al territori català s’havia de produïr i l’hora d’escollir ha arribat. Mascares fora, i com es sol dir no es pot estar a missa i repicant al mateix temps.  La decisió es seva i pel nostre be esperem triïn   l’equip català i no l’abandonin mes.

Ja es 10 d’agost, i el govern estatal continua com si fos el mes normal del mon incomplir una llei orgànica, i menysprear de pas als de sempre.

Efectivament, els mitjans estatals tracten el tema gairebè com si fos una rebequeria de la Generalitat demanar respecte per la llei, i complir els compromisos adquirits, i relativitzar el tema ja que nomes es tracta de Catalunya i aquests nomes serveixen per ser l’ase dels cops.

Vincular el nou finançament als nous pressupostos generals es una questió clau, i tots els partits s’han de comprometre a no votar-los si no hi ha acord, en especial evitar les temptacions del Sr. Duran, el polític mes valorat segons totes les enquestes, encara no entenc perquè ja que apart de aspirar a un ministeri espanyol pocs mèrits se li coneixen, també vigilar el desgavell d’Esquerra que segueix sense fer cas a les resolucions aprovades en el seu Congres i segueixen manant els de sempre sense cap tipus de pudor.

Finalment vigilar el PSC, i els seus 25 diputats, l’arma mes mortifera amb la qual hem de lluitar a Madrid, i per primer cop demostrar que primer es Catalunya i de pas el Sr. Corbacho i la Sra. Chacon preparar les seves cartes de dimissió per no participar en un govern enemic de les lleis aprovades, i del desenvolupament de Catalunya.

Ja veieu que la tasca no es fàcil, però s’ha de provar de fer-ho possible a pesar que sigui difícil d’imaginar amb la classe política que tenim.

Per fí ha arribat la data del 9 d’agost i el que semblava increïble ha succeït, el maltracte que rep Catalunya per part de l’Estat sembla no tenir aturador.

Efectivament, després de sentir les declaracions de la Vicepresidenta de l’Estat Espanyol acusant d’excés verbal al Sr. Montilla com la qualificat ella, què jo sàpiga aquest senyor es President, i es mereix aquest tracte li agradi o no. Es tal el menyspreu que fins hi tot el protocol mes simple es ignorat quan es tracte de nosaltres.

Aquest excés, es simplement denunciar un incompliment flagrant i inaudit en qualsevol democràcia, com es no complir una llei orgànica que en aquest cas es l’Estatut, on marca un data clau com la d’avui per arribar a un acord del nou finançament, i no la no proposta del govern central que francament fa riure, i es humiliant pel territori català, ja que no compleix res del que marca la llei catalana.

El front cumú sembla que segueix fort , i tot hi tics com el del Sr. Zaragoza, dient que aquest govern es mes exigent que els antics governs convergents, cosa que li hauria de costar una forta esbroncada per part del seu partit, sembla que el tripartit capitanejat pel PSC, ja que d’Esquerra com es costum poca cosa s’en sap, i Convergència l’acord segueix en peu.

Es una presa de pel, i un frau dificil d’explicar en qualsevol estat que no sigui una democracia maquillada com l’espanyola, amb un President rei de la mentida, un ministre d’Economia amb el cinisme com a bandera, una vicepresidenta indigne de qualsevol govern serios, i un Estat en general que menysprea repetidament Catalunya, i que no vol canviar.

Ni finançament, ni traspassos, ni rodalies, ni aeroport, ni cap gest cap a Catalunya que no sigui l’habitual pagar i callar.  Encara queda la estocada final que es la segona retallada al text per part del Tribunal Constitucional què tornara a posar a prova el front comú català.

Que mes hem de patir per iniciar el procés cap a la Independència, crec que aquest 9 d’agost serà la data inicial en els llibres de història per explicar la creació d’un nou estat dins la Unió Europea, anomenat Catalunya.

Estic fent una escapada a Andorra de pocs dies amb la família i he pogut constatar en petites dosis que es ser un estat.

Efectivament, veure tots els comerços, empreses, restaurants i tot tipus de rètols en català es una sensació estranya per algú que viu a Catalunya i on una  questió tant simple es tot un problema, en primer lloc per la nostra covardia i segon per la força d’un estat l’espanyol que ha fet del tema lingüístic una autèntica batalla.

Realment tenir un estat, fa tenir problemes d’estat, però mai problemes com pidolar un finançament, demanar que el teu idioma sigui reconegut o suportar unes infraestructures de segona quan estàs pagant les de primera d’altres territoris.

Tot això i moltes coses mes passen a ser el passat i tothom pot visualitzar la teva presencia en el mon, per petit que siguis i ningú pot prendre la teva opinió a la lleugera ja que la teva representació en les institucions internacionals es una garantia de fet.

Catalunya evidentment no te res d’això i per tant lluita contra les seves pròpies pors i les de la seva societat i classe política, perdent el temps en discussions estúpides i tàctiques polítiques mediocres.

Demà arriba el dia 9, un dia mes dels molts dies vergonyosos que ha de passar una nació sense estat i que curiosament el que el protegeix nomes es una nosa i un constant menyspreu al territori.

Segueixo passejant per Andorra i em pregunto quan podrem parlar de tu a tu amb aquestes terres tant properes i amb lligams tant comuns.

Quan falta tant poc per la inauguració del Jocs Olímpics a la Xina, els actes de protesta es van multiplicant, i la repressió xinesa va quedant al descobert.

El mon sencer haurà de passar per la vergonya de participar en uns jocs d’un gran país, on el respecte als drets humans es nul.  Sense anar mes lluny ahir uns activistes es van penjar en unes torres desplegant les pancartes per un Tibet lliure, i també varem veure per la televisió la denuncia de les morts d’estudiants a la plaça de Tian’anmen fa uns anys per part d’un altre grup resistent.

Els estats mundials s’han cobert de gloria, avalant uns jocs en una gran dictadura sagnant com la xinesa, on la repressió es la seva bandera i la llibertat d’expressió o els drets humans son trepitjats diàriament.

Se’ns dubte aquest gran gegant asiàtic es un caramel massa temptador per menysprear-lo, i l’estratègia econòmica i política mundial ha guanyat la batalla al sentit comú i el respecte a la llibertat.

El Comitè Olímpic, també s’ha lluït, recomanant als esportistes qualsevol manifestació política i menys de la situació a la Xina, amb l’excusa de no barrejar política i esport, però sense adonar-se que els estats, les seves banderes, himnes, i representació ja es una exaltació politico-esportiva.

La causa tibetana, i el que allí ha succeït s’ha d’amagar com sigui i posar sota l’estora per tapar les legitimes reivindicacions del Tibet per assolir la seva llibertat, res de banderes que no representin els estats participants, dret de manifestació prohibit i control militar de tota la ciutat de Beijing per esclafar qualsevol crit agònic de suport.

Els grans mandataris faran el paperot del cinisme en la inauguració, i on l’estat espanyol mai ha dubtat de la seva assistència, ja que la situació els deu sonar familiar per les detencions d’independentistes catalans previs als jocs de Barcelona, i el sistema repressiu de l’estat contra qualsevol diferencia.

El govern xines juga amb el control dels mitjans d’informació, i fins hi tot no permet l’accés a llocs de la xarxa d’Internet què ha hagut de negociar amb els periodistes enviats que protestaven per interferències en la seva feina, tot plegat molt lamentable en el segle on vivim.

Aquí els tenim, i mes enllà de les competicions, les noves icones de l’esport o l’espectacle, aquests jocs quedaran marcats per sempre mes pel cinisme del mon i del comitè olímpic.

Les declaracions del polític republicà titllant de mal nascuts als que no agraeixen la solidaritat, han aixecat polseguera política, i reaccions diverses carregades de cinisme.

Efectivament, la Junta d’Extremadura ja ha dit que emprendria accions legals ja que no es pot permetre els insults a Extremadura, de moment en Puig ja ha dit que les seves paraules anaven dirigides a tots aquells polítics que utilitzen Catalunya pels seus interessos, mentrestant les amenaces i condemnes es van succeint, el PSOE les troba inacceptables, i el PP  ha anat molt lluny dient què el PSOE ha d’estar amb els extremenys o amb els que els humilien, no tots dos alhora, referint-se al tripartit, i ha reblat el clau dient que l’aportació de Catalunya no es solidaritat, sinó redistribució de riquesa què s’ha de repartir entre tots, i qui dona el que li sobra es caritat però el que dona el que deu compleix amb la seva condició de ciutadà, com a Extremadura que rep el què li correspon.

Realment el creuament d’insults no es la millor manera de solucionar les coses, però sempre ser els mateixos els que reben menyspreu, i a damunt demanar perdó tampoc es just.. Les paraules del representant del PP posicionant-se a favor dels que reiteradament han insultat Catalunya a traves de les seves autoritats polítiques, quan han estat els màxims afavorits d’aquesta pretesa solidaritat, evidentment es de mal nascut, respecte la redistribució de riquesa ja ratlla l’insult i la burla a tot el poble català, ja que les balances fiscals publicades fa uns dies deixen veure els resultats d’aquesta redistribució, com ell parla, què deixen el que dona molt en una posició de feblesa i indefensió davant el que sempre rep i gaudeix de millors serveis que el primer, te raó què això no es solidaritat, es diu espoli, i els catalans fa prop de 300 anys que el patim.

Tanmateix l’insult a Catalunya es diari, boicots als productes, bloqueig dels traspassos previstos per llei, clams contra el desenvolupament del català, la negació al desenvolupament de l’aeroport, i una llarga llista de temes que avui han tingut un exemple amb noms i cognoms, la vicepresidenta de l’estat De la Vega que amb unes declaracions ha tret importància a la data del 9 d’agost què marca l’Estatut, i ha defensat que la proposta estatal segueix els preceptes de l’estatut, i s’ha quedat tant ampla.

Això es un insult amb tota regla, i un escàndol polític descomunal.  Es treu importància al incompliment d’una llei orgànica anomenada Estatut, i que marca un termini pel finançament molt clar, i ens enganya dient que els conceptes presentats pel Ministre Solbes van amb la direcció de l’Estatut, quan ella sap molt be què van en direcció contraria.

Aquesta es la història que hem aguantat els últims 30 anys de falsa democràcia, i ningú ens ha demanat disculpes, i hores d’ara ja no ho pretenem, però si mes no exercitar el nostre dret a decidir de ser lliures es la nostra obligació moral, i vostès ens ho posen amb safata.

Des de la sortida de la presó del terrorista De Juana, el circ mediatic i la farsa de l’estat de dret espanyol ha començat la seva tasca d’esvalotar el galliner, i fer el ridícul davant el mon sencer.

Aquest cas es molt simptomàtic de la democràcia maquillada de l’estat espanyol.  Primer cal dir que evidentment l’assassí de 25 persones, com es aquest personatge mereix la màxima repulsa, ja que cap causa mereix ser defensada amb sang i víctimes, sobretot si moltes son innocents, ho deixo clar, ja que no tinc ganes de que m’acusin d’enaltiment del terrorisme, o rebre milers d’amenaces al bloc, com recentment ha sofert el regidor Suñé de Torredembarra per una ironia de fons totalment real, ja se sap que la virulència del nacionalisme espanyol es insuperable.

Dit això, crec que una persona que ha complert amb la justícia, amb una estada a la presó de 22 anys, com marca la llei, allargada quan la llibertat era propera per la pressió mediatica, buscant unes cartes antigues, i què curiosament ara s’hi van trobar indicis delictius per retenir un temps mes el personatge a la presó.

Ara, s’ha amenaçat de l’embargament del seu pis on anava a viure, amb alerta social ja que hi viuen familiars d’algunes de les seves víctimes, i s’investiga una suposada carta enviada per ell i llegida en un acte de rebuda a la seva localitat, on finalment no va assistir, precisament per no donar mes carnassa a l’opinió publica.

Les declaracions del ministre Rubalcaba dient que el vigilaran d’aprop, i què no permetran que es falti al respecte a les víctimes son curioses.  Caldria recordar-li que tots els torturadors, còmplices, i executors de delictes de sang del regim dictatorial espanyol no han passat ni un segon entre reixes, i els que encara son vius, conviuen entre les seves possibles víctimes o familiars sense cap actuació de la justícia, i amb un total oblit dels seus monstruosos delictes tapats per aquest gran frau de la transició espanyola, què simplement va legitimar a tots aquests monstres creats pel franquisme per implantar la seva repressió.

30 anys desprès, els dos partits principals que en la majoria de qüestions sobretot a l’hora d’aplicar el seu estat de dret son iguals, estant utilitzant a De Juana pels seus fins, i incomplint les mínimes  normes democràtiques quan tota la feina que podien i tenien per fer per curar les ferides existents simplement l’han oblidat, per actuar amb contundència contra tot el que difereix del regim establert, especialment si be de Catalunya o d’Euskadi.

Prou d’aquesta demagògia, i cinisme PSOE, PP i tots els seus mitjans, nomes els hi falta un manifest d’aquest que ells en diuen intel·lectuals, i què de moment nomes han demostrat ser uns genocides lingüístics sense escrúpols al servei del feixisme.

Comencen a sortir els primers rumors a diversos mitjans sobre la discussió interna del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut, i com s’esperava no son massa bons.

Les primeres filtracions que van apareixent de moment sobre el que ja han revisat els magistrats del Tribunal de la Inquisició, i què tenen un acord son entre d’altres dos:

L’eliminació del terme nació del Preàmbul de l’Estatut, on hi figura aquella frase  gairebé humiliant, que ens diu que el Parlament recollint el sentiment i voluntat de la ciutadania ha definit Catalunya  com a nació de manera majoritària, per tot seguit dir que la Constitució la reconeix com a nacionalitat. Doncs be el terme nació desapareixerà per ordre i gracia d’aquests senyors, es un mal començament, perquè si ja perdem el nom d’entrada malament anem, i si ens tenen que dir com ens diem a una nació de mes de mil anys de història una colla de personatges polititzats, i al servei del regim, com deia aquell “apaga y vamonos”.

En segon lloc el finançament quedarà bastant escapçat segons publica La Vanguardia, i deixarà molt clar que Catalunya no pot optar a cap mena de Concert Econòmic ni model propi, sinó que conjuntament amb la resta de comunitats tindrà un model conjunt al gust de tots, i amb la solidaritat com a bandera. La Lofca prevaldrà per damunt de tot, i la relació bilateral com a tal no pot existir, si les converses amb l’estat que posteriorment tindran que ser discutides i ratificades per tots.  Es a dir, cap canvi substancial de model, i un espoli normalitzat què el territori català no te dret a canviar, a pesar que les seves prioritats no tenen perquè ser les mateixes d’un altre comunitat.

Males noticies en aquests punts, i què donen a entendre la lentitud i bloqueig del govern en els traspassos i en el model financer, ja què esperen cap a finals d’octubre l’escapçament final del text estatutari què debilitarà completament la part negociadora catalana, què no es podrà recolzar en cap llei orgànica per defensar els seus postulats.

La tendència que s’endevina es la d’una retallada maquillada del text amb modificacions del text, i interpretacions restrictives en molts temes claus, i importants com la llengua i competències, cosa que vol dir una afectació de les poques coses que han quedat en el text desprès del ribot sofert a Madrid.

La posició catalana hauria de ser de rebuig total a la sentencia i començar la classe política ha pensar un pla B, què  se’ns dubte pasa per fer cas a les enquestes, veure la situació de bloqueig del territori, i començar el procés pacífic cap a la creació de l’estat propi, altra cosa serà seguir marejant la perdiu per arribar al mateix punt.

Aquests dies han retornat les caixes pendents de la primera remesa de documents des de Salamanca, i la polèmica ha tornat a créixer a la capital castellana.

Amb informacions aparegudes al diari El Mundo, manipulació al servei del nacionalisme espanyol mes ranci, sobre el retorn de les caixes pendents de l’arxiu de Salamanca, anuncia que l’Ajuntament d’aquesta població denunciarà a l’UNESCO la manera com s’ha efectuat aquest trasllat d’un patrimoni comú de tots els espanyols, un recurs a l’audiència Nacional per paralitzar el tràmit de retorn, i ha obert un expedient sancionador al Ministeri de Cultura per la nocturnitat i clandestinitat sense permís del consistori en el trasllat.

Primer de tot cal dir què la llei aprovada per retornar els papers catalans espoliats en el franquisme, no s’acaba de complir ja que desprès de 2 anys i mig d’espera arriba aquestes caixes pendents, i ja veurem quan arriben tots els documents personals que son de la segona remesa.

Respecte al patrimoni comú, em sembla que no es lícit apropiar-se del que no es teu, i els papers de les institucions catalanes no tenen res a veure amb un senyor de Salamanca, i molt menys tots els papers privats de persones físiques robats durant la dictadura, i que no son comuns amb ningú.

Pel que fa a les queixes i recursos, crec els hauria de caure la cara de vergonya què els trasllats fets fins ara s’hagin hagut de fer amb nocturnitat i d’amagatotis, precisament per evitar tota la xenofòbia que destil·len molts mandataris locals, i molta part de població influenciada contra Catalunya amb la idea que el retorn del robat, també era un robatori.

Amb això hi ha col·laborat mitjans de comunicació com el diari abans esmentat, atiador de tot el que sigui la caverna mediatica, aquest nacionalisme espanyol ferotge i irracional què no vol saber res del mon,  i es totalment inclusiu i virulent contra qualsevol diferencia identitaria, sobretot de les seves colònies catalana i basca.

Crec que amb cap altre estat del mon hauria passat una cosa similar, a no ser què en sigui un què una dictadura sagnant de 40 anys encara es un tema tabú, ja que nomes s’ha posat un vel per rentar-li la cara, però el verdader aparell continua en el poder amb les mateixes idees de sempre, i el mateix odi  per tot el que no sigui el regim.

S’ha de denunciar, i aturar aquesta paranoia de l’estat, que mai canviarà i senzillament no ens vol, jo des de petit sempre m’han dit que en un lloc on no t’hi volen no hi vagis. Per tant la solució es molt senzilla, prou de pidolar el que simplement es nostre, i abandonem aquest vaixell ara que encara hi som a temps, per gestionar la nostra pròpia nau on no haurem de demanar perdo per tot ni pidolar coses obvies.

El mag Zapatero, i la seva cort s’ha tret del barret una proposta pel nou model d’aeroports ignorant completament la posició catalana com si no existís.

La proposta de nou model, es dividir AENA en dos entitats empresarials, i obrir la gestió aeroportuària amb un 19 % la Generalitat, un 30 % a capital privat i un 51 % de control de l’estat. Això s’aplicaria progressivament en dos anys pels dos grans Aeroports de Madrid i Barcelona.

Un altra presa de pel del govern de l’Estat, això no es un nou model ni res, la gestió majoritària, i per tant la presa de decisions seguirà en mans de l’estat amb un % majoritari, i la Generalitat simplement figurarà en el llistat com a convidat de pedra, i no com a posició determinant com es demanava des de Catalunya, i especialment la societat empresarial per poder convertir El Prat en un hub de vols intercontinentals, amb la millora que suposaria això pel negocis del país i trencant el monopoli de Barajas en que l’estat ha convertit l’aeroport madrileny.

Un no rotund ha de sortir de la boca de tots els partits catalans a aquesta operació cosmètica tant típica del president espanyol, que encara tindrà la barra de dir que assumeix els seus compromisos, quan en realitat la ministra del ram que ha anunciat aquesta decisió, per cert la mateixa del desgavell de rodalies, i que en qualsevol estat normal hauria estat substituïda per la multitud de peticions en aquest sentit realitzades per la seva nefasta gestió, i que fins hi tot es va atrevir a burlar-se del patiment dels usuaris aquells llargs mesos de construcció del tram de l’AVE, ara torna a burlar-se dels catalans amb un nou model que no es nou, i que continua amb el model anterior existent, i el monopoli d’AENA per no deixar créixer l’aeroport de Barcelona, i mantenir-lo com un aeroport de low cost i poca cosa mes.

El Prat es fonamental pel creixement de l’economia catalana, i les seves possibilitats son enormes, però malauradament l’estat que hauria de permetre el seu desenvolupament es un fre a les seves aspiracions, ja que posaria en perill l’hegemonia i exclusivitat de l’aeroport de Barajas, sembla ser l’únic aeroport existent per l’estat i que no pot tenir competència.

Es un acte mes de menyspreu a Catalunya, i un pas mes en la seva lluita contra el dret a decidir. L’ofec que pateix el territori català per part de l’estat està arribant a límits insospitats, i se’ns dubte la societat civil tindrà que prendre la paraula si els seus partidets polítics no pensen fer-ho.

Es el moment de plantar-se, i denunciar aquest menyspreu cap els ciutadans d’aquest país que patim, i que difícilment te comparació a Europa.  Fem fugir les pors,  i afrontem la situació abans no sigui irreversible, i sobretot si ho fem no demanem perdo desprès per aixecar la veu al nostre botxí.

Quan fa poc que veiem com aquest conjunt de forces politiques es capaç de dir no a la miserable proposta del Ministre Solbes  sobre el finançament, les primeres esquerdes semblen començar.

Es molt demanar que els nostres partits defensin els nostres interessos, amb realisme sense embuts ni mentides.  Suposo que si,  i per això desprès de la reunió bilateral Estat-Generalitat, el Conseller Saura amb un acord que nomes es fum per la llunyania de les dates a meitat del 2009 sobre la Inspecció de treball, i el bloqueig en la resta de temes importants com Rodalies i Aeroports entre d’altres, mostrava satisfacció i ho veia molt positiu.  Les critiques per part d’ERC i CIU no s’han fet esperar, ja què aquest discurs demagògic es senzillament nefast, i es constata amb els índexs propers al 70 % de insatisfacció amb els nostres polítics.

Per altra banda, des de CIU ja s’ha dit que passat la data del 9 d’agost que marca l’Estatut per l’acord del finançament, i sense proposta pròpia de la Generalitat, en presentaran una de pròpia, cosa que ha provocat rebuig en les files del PSC i ERC perquè no ho consideren adequat.

El que evidentment no es adequat es la data de l’1 de gener del 2009 com a nova data per posar en marxa el nou sistema anunciada per Castells, i renunciant com si res a la data establerta en una llei orgànica, i no haver fet una proposta conjunta basada en l’Estatut, i amb uns mínims irrenunciables què ja hauria d’estar presentada al Ministeri de torn també es preocupant, no cal ser gaire viu per veure que no volen posar xifres per poder vendre l’acord final com la vuitena meravella del mon, quan en realitat no solucionarà res.

Amb aquesta nova data, el PSC segurament pensarà donar suport als pressupostos generals,  venen el futur nou finançament a canvi, i així no utilitzar l’eina de pressió mes forta que te Catalunya, el veto en aquests pressupostos, se’ns dubte massa agosarat per aquests partits mediocres que tenim

Tampoc ajuda molt el nomenament del germà de Carod Rovira com a nou ambaixador català a França, ja que  tot hi ser legítim, fa tuf d’aprofitament de la poltrona per col·locar la família per damunt dels mèrits pel càrrec, i en uns moments que no convé l’enfrontament dels partits  pel be del front comú.

No em puc estar de posar les dades que avui han sortit del funcionariat, amb un 9,8% a Catalunya i un 28,7% a Extremadura, tres vegades mes perquè prenguin nota a la Junta Extremenya i no s’atreveixin a insultar, i fer agenollar mig planeta per una acudit irònic que mes enllà de la primera visió, el fons es inqüestionable, i la solidaritat en aquest nou model te que canviar de dalt a baix per molt que els hi dolgui.

Seguirem apostant quan durarà el front comú, i quan començarà la tàctica Zapatero utilitzada a l’Estatut de dividir les forces contraries, i afeblir-les per treure el màxim rendiment.