Ulisses20

Segona nit de les cooperatives d’educació aplegades a UCEV, a l’escola Grans i Menuts de Castelló, la Plana. Apunt sobre una reflexió de Berta Chulvi.
Allò més sorprenent i singular, de la segona nit de les cooperatives celebrada a Castelló, a mi així m’ho semblà, fou la reflexió que Berta Chulvi, psicosociòloga, plantejà davant allò que provoquen les pròpies ccoperatives d’educació d’aquest país: un paradigma. Som un grup identitari molt fort, que es creu que fa un treball boníssim, per dedicació, per compromís, per innovació. Potser que ens creiem massa i ens exigim massa. Però no és menys veritat que som un grup d’identitat important; en canvi, no tenim veu en l’àmbit del debat social sobre educació.

Per a una psicòloga social, ella ho és, que fa anys es mou entre el periodisme i la sociologia de l’educació (una aleació d’avorriment), ací hi ha un extaordinari exemple de paradigma teòric. L’absència d’una veu experta al debat sobre l’educació. El món cooperatiu no pinta, però no sembla que això ens importa gaire. Almenys a una bona part no els importa ni molt ni massa, en això Berta té raó.

En un context més general, si fem un repàs breu a la història del segle XX, no descobrim gairebé res de nou. Tant els polítics de la dreta com els empresaris, mai no s’han sentit atrets per l’ideari cooperatiu: no els ha interessat mai el món de la cooperació, si no era en benefici propi. L’esquerra afiliada als partits socialistes o comunistes, si fa no fa, jugava un paper similar. Per por, per mala traça, i també perquè els principis de la internacional cooperativa ens assimilava en excés amb l’autogestió, el comunisme més pur o, pitjor, l’anarquisme més primigeni. Quina il·lusió, què més voldrien alguns històrics, afegiria.

Però tornem a la reflexió i deixem l’entusiasme d’una època que mai no va ser: com s’explica tenir identitat sense tenir veu? El cooperativisme, particularment els cooperativistes de l’educació, tenim un gran sentiment de pertinença: som experts i professionals, ens creguem el nostre entorn immediat, cerquem la qualitat i la millora continua, som al cap de la representació i de la preocupació social, cadascun dels nostres projectes, individualment, té personalitat pròpia. En resum, som l’èmfasi de la singularitat.
Però, malgrat tot això, ningú no ens busca, ni sol·licita la nostra veu d’experts; al contrari. De cap manera pintem ni ens deixen que ho fem.

La nostra escola va ser convidada a la llotja principal de can Barça, una nit màgica que també eren convidats una tria important d’escriptors, de València, de les Illes, de la Catalunya Nord, de tot el territori. Havien publicat una edició de contes breus d’aquells escriptors que van repartir a tots els assistents. Cent mil quadernets repartits de trompada, de literatura en català. Allò semblava un país normal. Em sembla recordar que Isabel Clara Simó, o Ferran Torrent, aquella nit van fer la treta d’honor o una cosa pareguda. Vaig sentir emoció, per l’escola, pels escriptors, per la llengua, per la música, perquè el futbol i els seus dirigents podien ser una altra cosa diferent… Mai cap club de futbol, d’ací de València, no ens havia convidat a fer cap cosa en aquell sentit ni d’aquell estil. A València, els clubs importants més prompte fan campanya en el sentit contrari, però la fan en castellà, gairebé sempre.
Uns altres diuen que això de la campanya a favor d’Unicef és d’aprofitats, que quina cara i tota la pesca, posar-se Unicef a la samarreta i destinar u  grapat d’euros a qüestions socials. Vaja, home, els dic, llavors preferiu que diga Siemens, o Movistar, o El Corte Inglés o qualsevol dels negociets que lluen la majoria de clubs a la samarreta, perquè aquells no ho són, el 99% del negociet esportiu, uns aprofitats del més pur estil Ibex-35.

No entenia perquè un grapat de cadenes de gran difusió espanyola lliuraven publicitat gratuïta al senyor Giralt, protagonista visible d’una moció (segons ell ve sol), una nit i una altra: totes les cadenetes i les ràdios vinga a fer parlar la moció, que és un atac contra el Barça, i contra una junta que havia tornat l’esperit reivindicatiu, nacional, de compromís per la llengua, per la cultura, per l’escola del seu país com ningú no ho havia fet. I potser ací hi havia el perill, justament en aquest compromís excessiu pel nostre país, per tot el territori, també anomenat països. Ep, tantes cadenetes de ràdio i TV poden perdonar l’exces de falangistes, de feixistes, d’accions antidemocràtiques de no poc esportistes, futbolistes en la seua majoria, però ai, això de l’Oleguer no ho podien suportar. Un futbolista que escriu, pensa, parla tan clar a favor del territori i de la llibertat és massa bèstia. I això d’una junta que vol capgirar la uniformitat esportiva espanyola tampoc no ho poden suportar. No ho oblidem, a dins la massa social, tots no són independentistes.

Un club i una junta que és favor del país, de l’escola, de la música, de la cultura, d’Acció Cultural, d’Omniun i no sé quantes coses més (el ‘.cat’ per exemple), bé que mereix la nostra confiança. Contra la censura i contra la moció, contra les cadenetes de ràdios i TV espanyoles en la seua immensa majoria, sempre agraïts a Laporta i els seus.

UN canal de televisió ofereix futbol, en directe, les vint-i-quatre hores. Imagineu un campionat que durés vint-i-quatre hores, set dies la setmana, tres-cents seixanta-cinc dies l’any? Amb periodistes de dretes i de més a la dreta, amb l’Àngels, el Francino, la Nierga, el Puigbó, fins i tot el BonaFont, o el Font a seques, tu, l’altre i el de més enllà: futbol en carn viva, a qualsevol hora, per sempre, laborables i festius… Innovació? Això ja ho feia el franquisme, adobat amb documentals de Terra, mar i aire, si voleu, però s’ha avançat tan poc com vulgueu mesurar. Cuatro, la Sexta, i les altres, són cadenes que es moren pel futbol, per l’audiència, per fer-la progre, la dictadura espanyola: perquè es tracta d’això al remat, de fer el mateix que van fer els franquistes, però amb uns acudits pel mig, per l’entremig, i poqueta cosa més. I banderes, un paisatge fet a banderes. Falangistes, pronazis, amb bous i sense, amb escuts, amb aligots, banderes i places, places farcidetes de gent reclamant cultura, a cabassades la cultura col·lectiva exigida, connectem, conectamos con: plaza Cibeles, plaza Oriente, plaza España, plaza Colon, plaza Jose Antonio… un munt de places i de referències democràtiques (!), roges, totes aquelles places, roges i borbòniques, de reis, de prínceps, de marianos, de zps, places de referents ben nostrats: com deia al començament, futbol i poqueta cosa més.
(Allò que havíem d’avançar, en democràcia, ja ha tocat terra… Què? Que ja hem tocat sostre. No espereu gaire res més: futbol i poqueta cosa més.)

Del mas de Noguera, quaranta músics, com quaranta lladres, homenatgen la mar. La Mediterrània és una mar entre terres, domèstica i salvatge, una cruïlla de pobles i cultures. Sobre l’aigua, un pont de veus, de pasteres, de crits i de cants, de música, d’un viure a vora mar que trenca fronteres, una quimera d’encontres –mar enllà, en el secà–, de ports, de vinyes, d’alzines i d’oliveres. Una mar de naus, d’herois i de mortals, primera pàtria d’aquella història d’Homer, que va decidir enviar els argonautes a l’atzar de l’aventura, a trobar la mort. Ulisses, que va buscar en va les respostes al coneixement, perdut en una mar d’illes, de llengües. Mar i mare, Thàlassa, Yam, Deniz, Mediterrània. Àfrica, Àsia i Europa, vet ací la trilogia mediterrània, una aigua que banya més de vint països a través de milers de quilòmetres i de costes. Conec uns rius que van a morir-hi, conec uns rius, i uns barrancs, que dòcils van a morir. Aquesta és la mar interior més gran, mar de poetes, font inesgotable de mirades. Mare o mar. Mediterrània, mar de penínsules, de caps, de costes urbanes, mar d’amenaces. De música, sobretot, aquesta setmana, de polques, de masurques i tarantel·les, de bourrées, i de més encants i regsitres. Des del secà de Castelló, aquests quaranta músics, encara tendres, no li giren l’esquena a la mar. Que la visita de Miquel Gil i els Obrint Pas els destape la gerreta de les muses.