ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

NORMES CONTRA LA DIFERENCIA

General

Quan queda menys d’un mes per la inauguració dels Jocs Olímpics de Pequín, la manca de llibertats i drets de la ciutadania xinesa es trasllada a l’organització.

 

La dictadura xinesa, amb el beneplàcit mundial ha dictat tot una sèrie de normes amb l’intenció de protegir el regim de qualsevol punt de llibertat, prohibició de qualsevol tipus de manifestació, pancartes de menys de 2 metres, i òbviament sense cap referència a la manca de drets humans a la xina, increpar als arbitres, i una que crida mes l’atenció es la prohibició per part dels espectadors de lluir banderes de països o nacions que no participin en els Jocs, una mostra de clara repressió pel poble tibetà, i de pobles com el nostre.

 

Com qualsevol dictadura, la repressió brutal que ha patit el poble tibetà s’ha d’amagar al calaix, i què no es visualitzi als ulls del mon per molt que tothom ho sàpiga, però així, pugui gaudir dels esports sense mala consciencia, es un cas semblant a la dictadura franquista quan el dictador anava a una ciutat primer es netejava de qualsevol element hostil a la seva persona i així tot semblava una bassa d’oli.

 

Europa mes enllà de quatre veus, no ha condemnat amb prou rotunditat els fets xinesos, i no s’ha plantejat cap tipus de boicot amb l’excusa que esport i política no s’han de barrejar, una gran mentida que serveix de coartada a la Xina pels seus crims, o a l’Estat Espanyol amb “la roja” per intentar impregnar el seu nacionalisme ferotge i ranci  a tots els racons.

 

Persones com Sarkozi, president de França, ja ha rectificat, i ara anirà a la inauguració olímpica amb una clara prova del seu populisme conservador que primer va enlluernar però que ara ja no enganya a ningú.  Evidentment Espanya mai ha dubtat de la seva presencia, a la memòria deuen tenir les moltes detencions d’independentistes durant el període dels Jocs de Barcelona per amagar davant el mon qualsevol intent de visualitzar diferencies amb l’uniformisme del regim espanyol, al final totes les dictadures, camuflades o no utilitzen les mateixes tàctiques.

 

A Catalunya mentrestant amb el recent espoli fiscal disfressat de solidaritat, i la burla constant des de l’estat en qualsevol tipus d’àmbit, la Xina ens cau molt lluny, i com es normal els nostres atletes i esportistes serviran de propaganda pel regim estatal i el molt que ens uneix, simplement patètic, què una societat com la nostra no digui prou ja d’una vegada a aquesta immoralitat constant, i a aquesta frase que tant be ens defineix “cornut i pagar el beure”.

LES BALANCES DE LA VERGONYA

General

Desprès de molts anys d’espera per fi, el govern de l’Estat ha publicat les famoses balances fiscals, i lluny de posar vermell a mes d’un, la normalitat es aparent.

 

En primer lloc totes les resolucions aprovades què demanaven la seva publicació, i què han estat desobeïdes, simplement perquè l’estat espanyol te la potestat de complir les lleis o decrets a la carta, i sempre sota el seu punt de vista.

 

En segon lloc, el Ministre Solbes, que repetidament distribueix falsedats a tort i a dret com la famosa crisis inexistent, i que ara casualment desprès de les eleccions el canvi de rumb ha estat notable en una acceptació que en qualsevol altre estat seriós comportaria la dimissió per ineptitud i mentida prolongada per finalitats electorals, no ha donat la cara en la presentació de les balances, delegant en altres persones, donant a entendre el poc interès, i la poca importància que dona el tema.

 

En tercer lloc, i com es preveia han embolicat la troca al màxim amb 6 balances diferents amb diversos mètodes de càlcul, i curiosament el resultat rebaixa l’espoli mostrat per les balances catalanes en 1 punt.  Han arribat a la gran conclusió que Catalunya, les Illes, País Valencià i Madrid  son les comunitats mes riques, i amb un dèficit fiscal mes gran, per l’altre costat amb superàvits espectaculars es situen Extremadura, Ceuta o Melilla.

 

Això ells en diuen sistema de redistribució de rendes, què curiosament espolia a les comunitats mes riques per ajudar a les mes pobres fins a la fi del planeta, i aquestes ultimes acaben gaudint d’uns serveis que les primeres no poden ni plantejar-se per l’espoli fiscal rebut, i l’escanyament de la seva població.

 

Com si fos un gran mèrit, lloa la nostra solidaritat, jo li dic presa de pel, i com es natural no vol barrejar les balances amb el nou finançament, ja que es un càlcul orientatiu, i es queden tant amples.

 

Senzillament es un insult que l’espoli demostrat amb qualsevol balança fiscal, sigui el mètode que sigui no quedi fixat en un sistema de finançament que el redueixi, i retorni els diners a fons perdut que no permeten a Catalunya desenvolupar infraestructures modernes, actualitzar el sistema educatiu o sanitari i en definitiva millorar el benestar dels seus ciutadans.

 

El mes greu no es el cinisme de l’estat demostrat una vegada mes amb escreix, i total menyspreu pels seus territoris conquerits, sinó que des del PSC s’insisteixi també amb la mateixa cantarella de desvincular balances i finançament, i mes quan el Conseller Castells ens diu que els diputats del PSC a Madrid amb la tria entre Catalunya i PSOE, sempre defensaran el primer. A qui vol enganyar!.

L?AMBIGÜITAT CALCULADA A CDC- II

General

Ja ha finalitzat el congres convergent, i puc treure unes conclusions complementaries mes de l’aposta de CDC per la Casa Gran del Catalanisme.

En primer lloc la renovació de la cúpula dirigent amb nous noms, no ha inclòs cap dels noms mes sobiranistes com Victor Terradellas o Alfons Lopez Tena entre d’altres, si be es cert que noms provinents del mon municipal tenen diverses sensibilitats, cap es conegut per apostar per un estat propi sense embuts, i la tornada de figures del passat com en Cullell, poden ajudar a homogeneïtzar el partit, però no son garantia de cap aposta renovada.

 

Vull destacar que els militants han atorgat el nombre mes baix de vots a la direcció a David Madí, director de les ultimes campanyes, i autor del famós vídeo què amb un cinisme esfereïdor, i molta demagògia barata atacava el tripartit, i què va provocar mes que res desencís en els propis votants, crec que si es volia apostar per noves formules, evidentment aquesta persona què amb el seu ressentiment i mètodes americans utilitzats matusserament no ha aportat res de positiu per avançar com a país.

 

Tanmateix, i com em vaig referir en el post anterior, l’aposta pel dret a decidir sense límits amb termes com a nació lliure ja es un avenç en aquest partit tant prudent alhora de parlar d’aquests temes, però la no inclusió d’estat propi, i declaracions d’en Mas dient que vol mes una nació forta dins Espanya, que un estat propi feble, sintetitzen la famosa ambigüitat, i la poca coherència de voler posar en un mateix pot totes les sensibilitats del blanc al negre.

 

Primer, una nació forta dins Espanya, ell sap perfectament que no es el camí traçat del Estat de les Autonomies, i què les balances fiscals han donat un bon exemple d’aquest espoli que continuarà pels segles dels segles, i un TC que marcar el límit autonòmic que evidentment per un territori que vol ser potent es totalment insuficient, la segona part referent a l’estat propi feble, es una bajanada parlant clar, ja que no hi ha en el mon un estat propi que vulgui deixar de ser-ho, i prendre les teves decisions en el teu propi benefici, i gaudir de tots els teus recursos evidentment no es mai senyal de feblesa.

 

Aquestes contradiccions son els tics convergents que perduren en el temps, i què evidencien què nomes apostaran per donar el salt endavant quan es visualitzi amb claredat l’aposta per la sobirania, ells no en seran pas el motor, però si una part important.

 

La societat civil, i altres partits que vulguin apostar clarament per l’estat han de donar el primer pas, i iniciar el pols amb l’estat.  Les coses estant canviant, però les pors segueixen existint, mentrestant el nacionalisme espanyol no en te cap de recança a mostrar tota la seva virulència, vingui de Madrid o de la pròpia Catalunya, i ja se sap que si un puja, vol dir que l’altre baixarà.

L?AMBIGÜITAT CALCULADA A CDC

General

S’està celebrant el Congres de Convergència aquest cap de setmana, i on les primeres conclusions comencen a veure contradiccions notables.

 

El lideratge d’en Mas no es discutit, per tant el congres es centra en el contingut polític, i les apostes pel futur, cosa que pot tenir una incidència cabdal a Catalunya.

 

Del que se’n sap, es que algunes veus segueixen amb la cantarella de la injustícia del tripartit davant les seves victòries en les comeses electorals, crec que eren tics què ja els tenien superats, i no cal insistir en el procediment democràtic que sempre ha estat el mateix per formar govern, i què ells molt ben be saben.  Es un argument que ja cansa per inconsistent, i provoca el cansament de la gent, ja que les regles no son bones quan et convenen i dolentes quan se’t giren en contra, la humilitat crec que es una recepta  bona per qualsevol formació política que ha de saber governar i fer oposició quan toca, mai  hi ha res que duri sempre, i la Generalitat no es patrimoni de ningú.  Un altre cosa es la gestió de cada govern, què pot ser mes encertada o no.

 

Sabem que s’ha rebutjat l’esmena a la totalitat que reclamava un estat prop,i i que les moltes esmenes sobiranistes s’estan intentant incorporar esborrant el terme estat propi, per sobirania plena, nació lliure o exercici del dret a l’autodeterminació vinculat al dret a decidir.

 

Aquesta tàctica d’amagar les paraules, es la típica estratègia pujoliana de no dir les coses pel seu nom.  Em pregunto quina por fa dir estat propi, i quina diferencia hi ha amb els altres termes. Al mon hi molts estats, i no conec cap d’ells que s’avergonyeixi de ser-ho, i busqui formules per no dir-se estat.

 

La gran excusa es que a la Casa Gran hi cap tothom, i s’ha d’evitar que les formules emprades puguin restar gent al projecte, defensant també la inclusió d’Unió en ell.

 

A veure Sr. Mas, el que s’ha de definir es el projecte, i en la seva casa no hi pot entrar tothom, no hi ha cap projecte al mon que englobi tota la població, sempre hi haurà gent a favor, gent en contra i gent que s’hi incorporarà mes tard, ara, intentar fer tots els papers de l’auca condueix tard o d’hora al desengany.

 

Cada partit polític te un ideari, i aquest captarà a un volum de persones que intentarà anar augmentant, però no pot ser blanc i negre alhora.

 

Catalunya, en l’atzucac on ha arribat el que menys li fa falta es ambigüitat calculada que ja varem viure durant 23 anys, i què  al final amb la col·laboració del tripartit ens ha portat en aquest cul de sac. El que cal una vegada esgotat l’autonomisme i el peix al cove, es una alternativa contra el nacionalisme ferotge inclusiu de l’estat, i aquest es la defensa de l’estat propi sense embuts com a solució al benestar de la ciutadania i la retallada constant de llibertats.  

 

Un full de ruta clar i pautat amb una formació d’una taula de partits, plataformes i associacions civils què visualitzin i donin forma a aquest recorregut, i què la població lliurement i acabi donant el seu consentiment.

 

En aquest projecte no hi cabran tots com vostè pretén, però es tracta què finalment sigui la majoria la que hi doni suport prescindint en aquest moments delicats de les sigles dels partits, i proposant aquest canvi què segur que la societat acollirà amb els braços oberts, però sisplau prou ambigüitats, i prou tacticisme mediocre del seu partit i de la resta per no voler afrontar els reptes plantejats.

JOSÉ ZARAGOZA: EL PROJECTE ESPANYOLISTA

General

En una entrevista en un mitjà digital el secretari d’organització del PSC, i creador de la campanya per les eleccions a l’estat basada en la idea de la por al PP, José Zaragoza, a fet unes declaracions que defineixen força la seva manera d’actuar.

En primer terme, i ho escric amb un somriure als llavis, promet que el PSC es plantarà davant el PSOE en l’Estatut i el finançament. Tot seguit ens explica que l’ajornament de les comissions Estat-generalitat es una tàctica negociadora, i en comptes de fer teatre com CIU, el govern es capaç de plantar-se. Respecte al grup propi a Madrid, diu què es farà quan convingui a Catalunya. Ressalta la voluntat política de Madrid per desenvolupar l’Estatut, la no vinculació de les balances fiscals al nou finançament, i un seguit d’improperis habituals contra CIU.

 

A aquest gran promotor del projecte espanyolitzador de Catalunya, li diria que el PSC ni s’ha plantat, ni es plantarà mai davant el PSOE, perquè es una mateixa cosa, i durant tots aquests anys son moltes les lleis amb un vot al Parlament i un de diferent a Madrid vagi o no a favor dels interessos catalans, sobre el finançament i l’Estatut segur que troben un model  general per totes les autonomies de regim comú, ja que les dos parts estan en la mateixa banda negociadora, com ja va quedar demostrat amb l’Estatut, on el dia desprès d’aprovar-lo al Parlament ja presentaven esmenes a Madrid per retallar-lo.

 

Respecte al teatre, crec que en son uns experts, i l’ajornament de les comissions be donat perquè en dos anys, de 235 transferències pendents se n’han traspassat 5 i de poca importància.  Si amb això li diu voluntat de desenvolupar l’Estatut, ens podem trobar el 2102, i culminarem joiosos el procés.

 

Respecte les balances fiscals, no li veig cap tipus de rubor davant aquest autèntic espoli  sense comparació mundial, i cap tipus de denuncia a l’explotació d’un territori en benefici d’un altre, no serà que ja li va be.  Com es normal ho desvincula de la negociació del finançament, com també diu el Sr. Castells, l’encarregat del govern de la Generalitat per negociar-lo, donat que com sembla el PSC governa sol, amb l’acompanyament de dues comparses que ballen al so que marca aquest partit.

 

Vostè forma part d’aquesta cúpula del PSC de tarannà espanyol, i que ha aconseguit tots els èxits electorals possibles, gracies a una societat acomplexada, sense esperit i un nivell d’autoestima lamentable, un perfecte caldo de cultiu per les seves mentides, i el seu projecte d’aigualiment identitari que amb unes altres circumstancies no reeixiria.

 

Han estirat molt la corda, i l’atzucac on han arribat els pot esclatar els dits per abús, i impossibilitat d’explicar la seva manera d’actuar amb la propera sentencia del TC i amb la passivitat del tripartit, així ho espero.

16735 MILIONS DE RAONS PER LA INDEPENDENCIA

General

Finalment el grup d’experts de la Generalitat ha presentat l’informe sobre les balances fiscals, amb uns resultats que fan por de veure’ls.

Aquests tretze experts han presentat aquest dèficit l’any 2005, i què segons altres veus podria arribar als 20000 milions el 2008, la mitjana entre 2002 i 2005 es un 9 % del PIB català.  Com els números mai m’han agradat, fent una síntesi, de cada 100 euros que aportà cada català, una tercera part no retorna, uns 2400 euros que cada persona paga a fons perdut anualment.

 

Mentrestant, des de l’estat, i fidels a la política d’incompliments amb Catalunya, seguim esperant les seves balances, ja endarrerides uns quants cops i suposo en busca del mètode mundial mes favorable als seus interessos, sincerament no crec que el trobin.

 

Moltes veus de l’estat ja han dit que es immoral publicar les balances de l’estat amb les autonomies, això ja defineix el seu tarannà, ja que la transparència i la veritat mai poden ser immorals, però l’espoli econòmic aplicat sistemàticament amb el territori català si que ho es, i cal denunciar-lo.

 

Així, trobem que algunes comunitats tenen unes carreteres, trens i serveis què aquí no podem ni somiar, i on la Generalitat simplement està en una situació delicada on no pot oferir als seus ciutadans els avantatges amb sanitat, educació i altres serveis, i on es te què conformar amb aeroports de baix cost, amb prohibició expressa de l’estat mitjançant convenis de molts vols intercontinentals, carreteres plenes de peatges què paguem religiosament per finançar les autovies gratuïtes dels altres llocs, i mentrestant radialment des de Madrid surt l’Ave a les capitals espanyoles, aquí ens acontentem amb unes rodalies dignes del tren de la bruixa de qualsevol fira de poble, i un ave recentment inaugurat, com no amb direcció a Madrid.

 

Es un espoli sense comparació a tot Europa, i què qualsevol societat que no fos la catalana posaria fil a l’agulla per resoldre.  Aquí encara hem d’escoltar el Conseller Castells que desvincula les balances del nou finançament, i es va afanyar a dir que Catalunya ha de seguir amb la seva particular solidaritat, davant algunes reaccions que anaven en sentit contrari.

 

Aquesta setmana s’han hagut d’anul·lar dos comissions mixtes Estat-Generalitat sobre els traspassos de l’Estatut, simplement perquè no n’hi ha cap, ni el govern estatal te voluntat per avançar-hi desprès de dos anys, i segurament esta esperant la sentencia del TC, que passarà una segona retallada i s’estalviarà negociacions inútils.  Mentrestant des del govern català es diu que les reunions no s’han produït, però que les negociacions estant madurant, tanta maduració acabarà per podrir-se.

 

Sincerament, la situació es indignant, i les properes generacions no es mereixen uns predecessors tant porucs i covards que no han sabut dir prou i plantejar per fi una sortida en forma d’estat propi per aprofitar tots aquests recursos pel nostre benestar, com sempre la pilota esta a la nostra teulada, i per dignitat hauríem d’agafar-la, i fer el pas per saltar aquesta falsa legalitat.

ELS MITJANS DE LA CAVERNA

General

Els últims dies, les iniciatives contra qualsevol tipus de democràcia, i de diferencia respecte al regim es van succeint amb la incredulitat catalana de sempre.

Fa poc, el ple de la Diputació d’Alacant amb els vots del PP, va rebutjar una moció on es proposava retirar la consideració de fill predilecte de la demarcació al dictador Francisco Franco. La justificació va ser que la societat li importen mes altres problemes, i què això no aporta res a la societat.

 

Realment lamentable que un partit ple d’antics col·laboradors del regim sagnant de la dictadura de Franco, reconvertits en autèntics defensors de la democràcia, en part pel pacte establert amb la farsa de la transició, sigui encara legal, i no s’hagi instat a la ilegalitzacio immediata, com si s’ha fet amb la persecució vergonyosa a l’esquerra abertzale.

 

No es pot defensar un dictador sagnant i feixista, això es l’equivalent a l’apologia del terrorisme què tant utilitzen quan els hi convé, hi que porta que persones com Arnaldo Otegui estiguin a la presó.  L’excusa, es un insult a la memòria d’un poble, i a la intel·ligència de qualsevol persona que defensa la llibertat,  i els valors democràtics.  Respecte que no aporta res, no hi estic d’acord, dona a entendre que els autèntics monstres com Franco, i els seus col·laboradors tard o d’hora son posats en el lloc en la historia que els hi pertoca, que es el de grans assassins amb crims contra la humanitat, no reconèixer això, significa el tarannà d’aquest partit hereu de tot això, i que no hauria passat la prova del cotó en cap democràcia avançada del planeta, excepte en un estat que no vol canviar, i què amb una gran operació d’estètica, s’ha actualitzat, que no vol dir renovat.  Si mes no els hi suggereixo altres noms com Hitler, Pinochet, Stalin o Milosevic per declarar-los fills estimats de la ciutat, ja que son problemes que no interessen a la gent.

 

D’altra banda, si primer va ser T5 que es va adherir al manifest feixista sobre lla llengua comuna, ara Telemadrid en un reportatge en el seu telenotícies denuncia els problemes dels turistes espanyols pels problemes amb l’idioma català, ja que molts rètols estan en aquest curiós idioma a Catalunya, i no permet viure amb tranquil·litat i harmonia, l’exemple final de la periodista va ser de guinnes, quan va dir que al cap d’una setmana va descobrir que fruita era “fruta”.

 

Jo amb l’últim exemple, m’he fet una idea del nivell cultural de la periodista, i crec que amb aquestes limitacions millor no surti de casa seva no sigui que al creuar al carrer si no esta indicat es perdi. Realment penós reportatges com aquest que degraden, i inventen un problema on no n’hi ha cap.

 

Per cert caldrà llençar un avis a la resta del mon, perquè els turistes de Huelva i Cadis entrevistats al reportatge, si tenen pensat anar a algun país europeu que avisin amb antelació, per canviar els rètols al idioma universal del planteta, el castellà, i la població autòctona en faci un curset accelerat, no sigui que es senti incomodes i enviïn a la reportera espavilada de la cadena.

TRES EXEMPLES DE MENTALITAT ACOMPLEXADA

General

Aquests últims dies hem vist uns quanta exemples del que podem anomenar l’autoodi català, i on els 300 anys de colonialisme han fet un efecte fulminant.

El primer exemple el trobem en la persona de la soprano Montserrat Caballé, reconeguda internacionalment, i la que podríem anomenar catalana universal per mi ja no ho serà mai, ja que en recollir un premi a Navarra s’ha definit com espanyola de soca-rel tant si es vol com si no es vol, nascuda a la regió de Catalunya, i on ser bilingüe es ideal, recordant que de petita els seus pares ja li deien que Espanya hi ha moltes llengües, però la llengua d’Espanya es l’espanyol, en la línia del Manifest a favor de la llengua comuna.

 

Aquestes afirmacions tot hi respectables, porten molta malicia en el seu fons, ja que una cosa es sentir-se espanyol, i l’altre es l’obligatorietat de ser-ho sense mes opcions com defensa ella, pel què fa el bilingüisme tal com l’expressa ella, primer hi ha una llengua comuna i universal, i en un segon ordre molt mes d’anar per casa hi ha el català, això es la típica demagògia del bilingüisme què en realitat vol dir monolingüisme pels castellanoparlants, i bilingüisme pels catalanoparlants.  Un autèntic genocidi lingüístic com el que practica l’estat des de fa molts anys, i on la defensa d’una sola llengua es el pa de cada dia.

 

El segon exemple es en Manel Mas del PSC, que torna a criticar la televisió catalana per l’especial de la moció de censura blaugrana a TV3, amb tot un seguit d’improperis sobre la importància del tema.

 

Aquest senyor hauria de saber que el FC Barcelona es una institució cabdal a Catalunya, i un punt d’internacionalització de Catalunya al mon, i per tant es normal que la televisió catalana hi dediqui un espai en la seva justa proporció sense desmerèixer cap altre club català. Aquest mateix senyor no l’he sentit criticar a Cuatro pel seu desplegament amb “la Roja” què recentment ens ha inundat, però esclar en la seva mentalitat el que es normal a l’estat, evidentment es criticable a Catalunya, ja que no podem reivindicar res que sigui nostre, no sigui que la consciencia com a poble es despertes, i l’amo ens hagi de renyar.

 

El tercer exemple es la Ministra Carme Chacon, que ha dit no a la cessió de la caserna del Bruc, amb l’excusa de que es una instal·lació militar estratègica a Barcelona, quan fins hi tot el PSC estava a favor del seu traspàs.

 

Aquesta senyora des de la seva mentalitat espanyola, no pot entendre que fins hi tot el seu grup estava a favor del retorn de la caserna, i que la seva excusa es mentida ja que fa anys que es reivindica al igual que el Castell de Montjuïc finalment mig aconseguit, i què no cal que tingui por que si no hi ha l’exèrcit per controlar-nos, per això tenen l’estat de dret, i el Tribunal Constitucional per retallar qualsevol dret legítim de la ciutadania.

 

Es la clara prova de que l’enemic es mes a casa que a fora, i saben mes que mai que han de reforçar els seus missatges perquè un imaginari de llibertat no s’apoderi de la ciutadania catalana.

LA MATEIXA FARSA AL PSOE I AL PP

General

Aquest cap de setmana hem vist dos congressos de partits polítics diferents, però amb la mateixa síntesi em les seves conclusions.

Efectivament, el congres del PP Català ha perdut la oportunitat de ser el primers en fer un acte de sobirania respecte a Madrid des de 1714, hauria tingut gracia el tema, però al final la candidata imposada per la direcció Central Alicia Sanchez Camacho ha triomfat per la mínima davant Monserrat Nebreda, i amb constants episodis de rebuig dels compromissaris. Se’ns dubte aquest partit no te cap tipus de perfil propi, i això ho paga a les urnes, si això hi afegim el programa caspós que defensa, respectable, però no amb mentides com en el tema de la llengua o l’estatut, i sense incidir amb la defensa real de mes poder polític en matèries com el finançament, educació i d’altres, on els seus interessos sempre son de segona categoria respecte a Espanya.

 

Al altre costat, el congres de PSOE, on Zapatero va revalidar còmodament la seva secretaria, i amb la seva demagògia habitual va defensar  que no es pot ignorar les llengües cooficials perquè sinó deixem de ser el que som, d’altra banda, i com es normal ells han portat el decret de la tercera hora de castellà per reforçar una sola llengua, i empetitir les altres, per cert decret aprovat amb els vots del PSC com no podia ser d’altra manera.

 

Es l’estil Zapatero, quan Carretero el va definir com un gran demagog espanyol, la va encertar de ple.  Va passar de puntetes pel tema de la desacceleració econòmica, què no crisi, i altres com el desenvolupament dels Estatuts sense proposar cap recepta, i nomes tímides propostes amb l’avortament, o la laïcitat per marcar una mica de perfil, i no ser un calc del partit popular.

 

Els representants del PSC a l’executiva seran Chacon i Iceta, dos hispano addictes, que res tenen a veure amb la defensa dels interessos catalans, i si molt amb la idea de bellugar tot perquè res es bellugui, amb la idea de l’Espanya plural, el federalisme que fa riure, i no anar a camins que no porten enlloc, cosa que diu sovint el Sr. Iceta quan es refereix a la Independència, m’agradaria saber on ens porta el seu camí que es el mateix dels últims 30 anys, i que no sembla que faci avançar el país  a cap lloc que no sigui l’empobriment, la pèrdua d’oportunitats a nivell global, la situació crítica de la llengua i la desafecció de la ciutadania.

 

Per no parlar de la Catalunya optimista de la Sra. Chacon, què te com a gran mèrit per Catalunya, ser ministra de Defensa, i haver guanyat unes eleccions a l’estat sense cap proposta concreta, mes que aquesta gran mentida.

 

Els dos han de saber que les seves repetides mentides ja  no colen en la nostra societat, i què ells i persones com De Madre, Montilla, el fervorós seguidor de la selecció espanyola, Zaragoza i Ferran entre d’altres, son el verdader escull d’aquest atzucac que viu el país, amb la gran col·laboració del teòric partit independentista que cada dia que passa ofereix dosis de letargia, incoherència i cinisme difícils de superar.

 

En resum, res de nou que no sabéssim, i ara ens be el congres de Convergència, on esperem veure els moviments interns cap on porten aquest partit, i si clarifica a que vol aspirar davant de la societat catalana, mes enllà de la retòrica de sempre.

FRANCISCO CAJA: RACISTE DE CAP A PEUS

General

Tenia ganes d’escriure unes ratlles sobre aquest personatge que he vist algunes vegades en tertúlies televisives,i que a mes presideix Convivència Cívica Catalana.

 

Arrel de la sentencia favorable a aplicar la tercera hora de castellà a partir del proper curs del Tribunal Superior de Justícia a un requeriment de l’organització abans esmentada,i presidida pel sinistre personatge, i per cert que la Generalitat ja ha anunciat que no pensa recórrer amb l’excusa de la nova llei catalana,i què en el global d’hores ja s’aplicarà, un altre incoherència i incompliment de les famoses línies vermelles d’Esquerra, per si algú ho dubtava segueixen a l’ombra del PSC sense cap vergonya per la seva direcció, i els militants que ho van fer possible.

 

Tornant al tema, i des de l’òptica de denuncia desacomplexada que ha de tenir la societat catalana respecte al nacionalisme espanyol mes virulent, el Sr. Caja simplement es un autèntic xenòfob en la qüestió lingüística a Catalunya, un nacionalista espanyol de cap a peus, amb enyorança del passat mes caspós de la historia espanyola.

 

Professor de la Universitat de Barcelona des de fa 25 anys, mai l’he sentit una sola paraula en català, i en molts debats televisius ha fet gala de la seva falta d’educació, i tarannà impositiu basat en la Constitució, i on el català passa a ser una llengua de segona en benefici del dret irrenunciable a la gran llengua que ens uneix a tots pels segles dels segles, el castellà.

 

En la seva ultima intervenció, recentment va arribar a qualificar al ex president Pujol com a malalt mental per la seva crítica al Manifest de la llengua comuna, i finalment quan el presentador el va interpel·lar per la seva postura xulesca a la cadira, li va sortir de dintre “porque soy espanyol”. Aquest es el comentari què volia sentir, aquest senyor segueix denunciant la immersió lingüística i la discriminació al castellà a Catalunya amb autentiques barbaritats que es sintetitzen en aquesta ultima frase.

 

Jo li diria què qualsevol persona agraïda i normal en tot el mon, s’intenta integrar al lloc on viu i desenvolupa la seva activitat professional, i la llengua es un mitja d’integració cabdal que aquest senyor no respecta  i pretén imposar-nos el seu model a tots.

 

Ell, millor que ningú, sap que la discriminació i minoria lingüística en molts àmbits de la vida es el català, i que l’immersió lingüística garanteix que els alumnes acabin l’ESO saben perfectament les dues llengües, cosa que fa subsistir en vida a la llengua mes dèbil, i li recordo pròpia de Catalunya des de fa prop de mil anys, contra la llengua d’imposició, i amb tot l’aparell d’un estat al seu servei per anular les altres.

 

Aquest racisme lingüístic, i falta de respecte absolut, forma part d’aquest nacionalisme espanyol impositiu i violent que tant ha caracteritzat al llarg de la historia aquest col·lectiu.

 

Prou de demagògia, prou de mentides, li han explicat que no esta sol en el mon, i que hi ha milers de cultures a part de la seva que es desenvolupen en els seus territoris respectius, doncs el català, i per molt què li pesi n’és una, i si es queixa per inseguretat en el seu lloc de treball pensi que vostè amb la seva xenofòbia  i mala educació ha arribat al límit de la paciència de molta gent.

 

Personatges infiltrats en la societat catalana per desestabilitzar-la encara mes com aquest, mereixen el nostre rebuig i denuncia, ell i l’estat que l’empara, què persegueix el mateix fi. Respecte a la diferencia, i a la identitat que no es la seva, així de senzill.

LA NOVA CRIDA A LA SOLIDARITAT

General

Crec que es una bona noticia que Àngel Colom es proposi fer renéixer una nova Crida, ja que en aquests moments  de tanta virulència per part de l’Estat cal recuperar l’autoestima ràpidament.

 

La creació d’aquesta nova Crida que tant rebombori va causar en el seu moment, pretén ser la resposta del poble català a tants atacs d’odi irracional que rebem des de l’estat, i què podria veure la llum per la Diada Nacional.

 

Segons Colom recorda que els anys 80 per molt menys es va crear, i ara la pressió es molt mes forta. Els cinc àmbits d’actuació han de ser: la defensa de Catalunya com a nació, el dret dels catalans a tenir llengua pròpia, el dret a un estat propí, el compromís de la no violència, i el convenciment de la victòria.

 

Crec que en aquests moments delicats, on la Generalitat poc a poc va perdent poder en benefici de l’estat, i on els partits catalans han tingut comportaments indignes de la seva condició, posant per davant el benefici personal que la defensa dels interessos dels catalans, amb l’exemple de l’Estatut, una clara mostra de mediocritat política per part de tots, de petitesa de mires. i poca credibilitat i convicció en  les pròpies forces, la creació d’entitats civils que recuperin l’orgull, i visualitzin una realitat diferent que la que el màrqueting de l’estat ens vol fer veure constantment per fer-nos desistir de qualsevol temptació de fugir de l’unitarisme espanyol.

 

En Colom ara a CDC, amb les seves errades i encerts en la seva època a Esquerra, en destacaria ser l’autor del primer impuls important al partit republicà per treure’l de la marginalitat, tot hi que l’evolució no va ser positiva, i un altre fet que el destacaria, es la creació de la primera Crida amb accions vistoses que tant molesten a l’estat precisament perquè fan veure a la població allò que ells amaguen gelosament, hi es la possibilitat d’un altre via que no passa per la via oficial de l’imperi, sinó per oferir un projecte, i una alternativa atractiva per la gent en el camí cap a un estat propí.

 

Es traslladar el lema escoltat fins a la sacietat a una televisió que oferia els partits de l’Eurocopa per donar ànims “Podemos”, doncs segrestar-lo per la nostra causa i creure’ns què si es vol es pot, diguin el que diguin des de la presó central.

 

Aquesta iniciativa, i la resta de plataformes com la Plataforma pel Dret a Decidir en uns moments delicats, Sobirania i progrés, Òmnium Cultural, i moltes mes han de ser la punta de llança del despertar de la població, ja què els partits polítics sembla que han tirat la tovallola, i no estan per la labor, la societat els te que obligar a canviar la seva actitud, i plataformes com aquesta uneixen i no fomenten la divisió existent entre les forces catalanes què evidentment no ens porta enlloc.

CRISIS, QUINA CRISIS!

General

Ahir varem assistir al Congreso de los Diputados a l’enèsima actuació del president espanyol Zapatero, i el seu diccionari particular.

 

Efectivament, es va constatar la soledat del govern del PSOE davant la resta de forces, un PP mes intel·ligent, una ERC que amb els seus tres diputats esta pagant la desorientació política que arrossega amb el tripartit, un PNB amb una consulta pendent, i una CIU escarmentada per tanta promesa sense resultats, aquí es on han quedat les aliances de Zapatero què ara per ara nomes compta amb la submissió com sempre del PSC, què el seguirà allà on vagi, i què haurà d’espavilar si no vol tenir problemes de governabilitat.

 

Realment la insistent negació de la crisis econòmica feia riure o plorar segons es miri, ja que es un crisis a nivell mundia,l i que el president espanyol va tornar a atribuir a elements aliens a l’estat  i un treball de l’executiu per sortir-ne en breu sense cap motiu d’alarma.

 

Els altres líders van acusar al govern de falta de previsió, i de mentir intencionadament a la població sobre la gravetat de la situació per fins electoralistes, mentres criticaven la falta de mesures reals, i rebutjaven les fetes com el 400 euros.

 

Realment no es d’estranyar l’actitud d’en Zapatero, un polític que darrere el tarannà conciliador i la promesa fàcil, apareix una buidor de continguts que l’acompanya des de la passada legislatura, i on nomes la pitjor gestió de la oposició el va salvar molts cops.

 

Ara no te aliats, i ahir nomes el de sempre, el nostre amic Duran i Lleida va deixar anar que convenia l’estabilitat parlamentaria, amb un oferiment llegit entre línies que el líder democristià fidel al seu esperit espanyol i pactista va intentar, se’ns dubte pel be de Convergència es urgent el trencament amb aquest partit minoritari i incapaç de donar un pas endavant, i seguir el seu camí renovat per donar un salt en els plantejaments, passan de l’anar per casa al sobiranisme.

 

Realment la butxaca de la gent no es un tema que es pugui solventar mirant cap un altra  costat, i fent un somriure, i d’aquí el desprestigi i van un pas.

 

Catalunya es la que mes ha patit aquest senyor, amb totes les promeses falses que hem hagut de suportar i que qualsevol poble amb un mínim d’autoestima no hagués premiat a les urnes en les ultimes eleccions.

 

Les dades fredes, son que Catalunya ha passat de ser la locomotora d’Espanya, un fet ha analitzar amb dosis d’esquizofrènia pel maltracte rebut i el molt aportat, a un del vagons del mig amb un creixement econòmic previst aquest 2008 per sota de la mitjana estatal, i amb una Generalitat que no podrà fer front als seus compromisos ja què el deute acumulat es esparverant, i el poder real de la institució davant la involució espanyola es mínim.

 

Crec que un mentider tard o d’hora es descobert, i se’ns dubte Sr. Zapatero, vostè no serà l’excepció.

 

 

LA VIOLENCIA DEL NACIONALISME ESPANYOL

General

Aquestes ultimes setmanes la violència uniformista que genèticament sempre ha portat el nacionalisme espanyol ha augmentat de manera considerable.

Efectivament, gracies a la victòria de la selecció espanyola a l’Eurocopa, tots els mitjans s’han posat al servei de fer demagògia barata, i distorsionar el simple fet d’un esport, des de Zapatero que va barrejar esport i política proclamant-se el primer president que guanya un títol, la utilització del desafortunat “Viva Espanya” de Xavi, la visió d’una bandera andalusa que es permesa i evidentment cap senyera, què hagués estat un altre tema, la visió llargament recorreguda que la victòria uneix al territori, i cohesiona sota la visió de sempre d’una nació, una llengua i un objectiu comú, i la sobrevaloració de la celebració al carrer a Catalunya, i tot rematat amb els insults i menyspreu als que no han optat per aquest sentiment hispanoaddicte segons sembla tant necessari.

 

Barrejat amb això el Manifest per la llengua comuna, defensant el castellà de tot una sèrie d’amenaces imaginaries signades per uns suposats intel·lectuals, i el mes sorprenent per mitjans de comunicació com T5, tot una llarga llista de mentides exposades sense complexos amb la finalitat d’eliminar el català, el basc i el gallec per sempre mes.

 

Tot això, amb un finançament que serà una nova presa de pel pels nostres interessos, i un recurs al Tribunal Constitucional que deixarà l’estatut perfectament definit pel què es considerat una colònia de l’imperi.

 

Els exemples democràtics els veiem cada dia, com per exemple amb el nou PP de Rajoy, on ens han venut que la ultra dreta havia quedat arraconada, i on el gir cap al centre era una realitat, però ves per on a la primera de canvi des de Madrid s’acaba imposant el candidat a President del PP Català, per no haver-hi enfrontament entre varies candidatures que divideix el partit, ells de democràcia en diuen divisió i enfrontament, deu ser la falta de costum.

 

Davant de tot això, i ratllant l’esperpent l’Albert Rivera demanarà que la Generalitat faci una recepció als jugadors de la selecció espanyola pel seu triomf al igual que es fa amb els campions catalans.

 

Sincerament, li diré que des del seu partit xenòfob, respecte a qualsevol diferencia identitaria, deixi de fer el ridícul i molt a pesar seu aquesta selecció no representa Catalunya, i per la seva informació gracies amb aquesta no es permet l’existència oficial de la selecció catalana que tant reivindicada ha estat i que ha creat situacions dignes de qualsevol dictadura sud-americana amb una persecució ferotge i irracional perquè no es visualitzes els nostres colors pel mon, apart de l’obligació dels esportistes de formar-hi part.

 

Per posar-li un exemple, es com si la minoria Kurda celebres i fes un homenatge a la selecció de Turquia si guanyes un títol, oi que no ho trobaria normal, doncs ho trasllada a Catalunya i potser veurà què el que demana es una bajanada mes de les seves, amb tots els respectes.

SEPARACIÓ CDC-UDC

General

Llegia la noticia de les diferents esmenes que arribaran al Congrés de CDC que apunten amb aquest sentit, i què mereixen un comentari.

 

La federació de Girona de CDC ha votat una esmena a la ponència presentada per un membre de la plataforma desfederem-nos per proposar la separació amb la UDC d’en Duran Lleida, i què va ser aprovada per una majoria dels assistents en presencia del mateix Artur Mas, i què per conseqüent anirà al Congres de Juliol per la seva discussió.

 

No es l’única secció local que ha aprovat aquesta esmena, sinó que altres també l’han aprovat.  Oficialment no es plantejarà el tema en el Congres, però la varietat d’esmenes presentades exigirà un reflexió en profunditat.  Fa temps que el tema va sortint a la llum publica, però mai com ara dintre de CIU hi havia hagut corrents sobiranistes amb consellers nacionals inclosos que defensessin la separació i la via sobiranista, com a renovació del partit.

 

Crec que les divergències entre en Mas i en Duran han estat constants aquests últims anys, i normalment pel tema nacional, mentres a CDC els seus analistes haurien d’arribar a la conclusió que una gran part del electorat independentista es va quedant a casa orfe de cap partit que defensi amb convicció i credibilitat el projecte, i què la desafecció d’aquest nombrós sector va en augment, potser ha arribat l’hora de plantejar les coses en aquesta direcció i seduir aquests votants.

 

El problema es el llast d’Unió, un partit clarament contra el procés independentista, i què segueix defensant insistentment aquest pacte amb Espanya on sempre surten perdent els mateixos. La Casa gran del catalanisme podria ser un bon projecte, però ha de quedar clar que tothom no hi te cabuda, ja que el catalanisme davant l’atzucac on ens trobem, i on el perill de fallida financera i estocada de mort a la llengua catalana nomes te una sortida, i es l’aposta per l’estat propi amb totes les conseqüències, i obrir un pols seriós amb l’estat.

 

Si CDC veu un benefici amb aquesta via amb el sacrifici d’Unió, què crec que el seu pes en la federació es sobrevalorat, i la separació el portaria a la marginalitat política, ja que el seu espai ja esta ocupat pel PP, podria ser l’empenta definitiva del Dret a Decidir sense mes peix al cove i paraules estranyes per definir el que tots sabem.

 

Això faria creïble el front comú amb ERC, què tot hi haver perdut el nord, crec que per poca dignitat que els hi quedi no podria negar aquest procés què hauria d’apartar del poder al espanyolisme del PSC per conformar una majoria sobiranista al Parlament que legitimes el fet, amb l’implicació de la societat civil, i d’una vegada per totes recuperar l’orgull com a poble.

 

Caldria demanar a la cúpula de CDC de la seva responsabilitat en aquests moments delicats, i què oblidant el passat i la política de la foto passes a la política de debò, per encendre la flama que espera que algú amb valentia l’encengui.