ALBERT CORTES MONSERRAT

Els atacs i persecució a la llengua catalana es van multiplicant actualment, amb la total indiferència de l’estat espanyol.

La polèmica pel tema d’Air Berlin ha arribat fins les altes instancies, i fins hi tot la premsa alemanya s’ha n’ha fet ressò criticant al director de la companyia per tractar una llengua amb aquesta frivolitat, i ofendre a deu milions de parlants entre ells el diputat d’ERC Joan Puig, què en un article acompanya el logotip de la companyia aèria amb una esvàstica.

Deixant de banda l’afortunat que sigui aquest logotip, la realitat es què aquest personatge, per la xenofòbia que demostra per una llengua tant respectable com les altres què es parlen en el món, i què ha reiterat què no farà servir en les comunicacions dels seus avions, i què amb tracte despectiu ha tornat a fer servir la demagògia barata de que el castellà es tractat a les illes com una llengua estrangera mes. Se’ns dubte aquesta mentalitat retrograda i discriminatòria si la traslladem a altres àmbits de la vida, s’apropa a la ideologia nazi què aquest senyor deu conèixer prou be.

L’Estat espanyol que en el fons ja li va be les paraules d’aquest senyor, ja s’ha disculpat per l’acció del diputat abans esmentada, però caldria veure com actuaria si la llengua maltractada fos la castellana, com sempre cal anul·lar qualsevol diferencia existent a l’estat costi el que costi.

Trobem un altre exemple d’això amb les paraules del president de la junta de Castellà i Lleó, què considera un error que alguns territoris de l’estat deixin en segon pla el castellà, ja que els farà uns nens desgraciats en un futur on necessitaran aquesta llengua per moure’s pel món, i reblant el clau va afirmar que la llengua (castellana) ens fa lliures ja que podem conviure dintre d’Espanya i en el món.

Sobrarien els comentaris, però segons aquest senyor tots els nens de la resta d’Europa, Amèrica del Nord, Africa, Asia i Oceania son uns desgraciats perquè no tenen com a llengua materna el castellà, i a mes amb la seva proclama a la llibertat sembla voler convertir el castellà en una espècie d’esperanto comú per tot el mòn. Crec què deu fer temps que no viatja pel planeta, i fins hi tot dubto que ho hagi fet mai,ja que sinó sabria que la llengua que domina les relacions internacionals es l’anglès, i que cada territori protegeix la seva llengua sense menysprear cap altre.

La seva mentalitat es va aturar uns segles enrere, on “en el imperio no se ponia el sol”, malauradament, la major part dels seus votants també deuen estar aturats en el temps, i així anem fent i perdent terreny lingüístic a cada dia que seguim sense tenir un estat propi què protegeixi la seva llengua amb total respecte per les altres.

En resposta al pla del Lehendakari sobre la consulta popular a la ciutadania, el Ministre de l’interior Alfredo Perez Rubalcaba ha fet unes curioses declaracions

Treien pit amb la tranquil·litat què li dona portar tot l’estat de dret al darrere, ha advertit al president basc que el govern socialista impedirà l’exercici del dret a l’autodeterminació, i del dret a decidir, el demani  el president basc o la banda terrorista ETA, i ha reblat el clau dient que en democràcia tots els ciutadans poden decidir però d’acord amb les regles establertes.

Si ho he entès bé, aquest senyor compara la petició legitima del màxim representant de la societat basca escollit pels seus ciutadans amb una banda terrorista, què per mitjà de la violència, i l’extorsió pretén imposar els seus criteris, francament crec què la diferencia es molt clara.

Alhora, te la barra d’amenaçar com una dictadura militar de qualsevol país de pa sucat amb oli, què impedirà el dret a decidir de la ciutadania, no especifica com, si també pensa utilitzar la violència, d’altra banda legitimada en l’article vuitè de la constitució, o aplicant el meravellós estat de dret, i empresonarà al govern basc  i tota la població que s’apropi a les urnes el dia de la consulta.

Tot plegat fa feredat que aquest personal s’autoanomeni demòcrata, i estigui en un partit legalment constituït, on per desgracia molts càrrecs tenen les mateixes sensacions, i on l’estat de dret heretat de quaranta anys de franquisme i amb tics on no es nota l’evolució l’empara.

Aquesta es l’Espanya a la què ens hem d’enfrontar, un estat intolerant, irrespectuós i ple d’odi irracional cap a determinats conceptes com autodeterminació,referèndum, consulta o dret a decidir.

Amb aquestes condicions es impossible una societat en llibertat, i abans no sigui massa tard ja es hora d’allunyar-se amistosament, però amb determinació d’aquest malson amb actituds valentes i decidides i aplicant la democràcia real per damunt  de la democràcia de fireta existent.

Ja ha passat el cap de setmana electoral a ERC, i com mes temps passa, pitjors sensacions tinc respecte l’aclariment del partit republicà.

La militància ha optat per la victòria del sector oficial, però amb uns percentatges inferiors als que ells desitjaven, la primera estratègia del tàndem Puigcercos /Ridao ha estat el que anomenen el canvi tranquil.

Crec que no son conscients de les errades estratègiques que han allunyat a molts votants del partit, i què amb la insistència en ser una simple titella en mans del partit socialista, com ja fa temps es l’altre soci del tripartit, Iniciativa, allunyaran l’objectiu de la sobirania substituint-lo per aquest anar fent, aquesta pluja fina, aquestes incoherències constants, en definitiva aquesta pèrdua de personalitat.

La composició de la direcció i la futura estratègia política marca ara les prioritats, però les primeres felicitacions han vingut de part del PSC, que de moment respira tranquil, i què ha rebut l’avís per part d’en Puigcercos de una reunió a la tardor per revisar alguns punts de l’acord de govern, i què se’ns dubte mes que una amenaça s’ha vist com una maniobra de cara a la galeria per voler deixar contents a tots sense tocar res, com a mínim fins al 2010.

El pacte amb el sector Carod, es una possible fugida endavant, i on els sectors renovadors, un Reagrupament mes agressiu en els seus plantejaments, i una Esquerra Independentista amb una càrrega ideològica i un grup de persones molt valides que s’ha vist perjudicat sobretot per les maniobres de l’aparell, en forma de falsos rumors sobre l’acusació de ser candidatura amagada de la que finalment ha guanyat, no crec que entrin a qualsevol preu a la cúpula si no s’aproven moltes de les esmenes en la segona part del Congres, i què van en direcció contraria a l’aparell.

El guirigall podria ser fort si es tanca en fals la porta a aquest sectors sense cap concessió, i tant sols s’articula una operació estètica sense carrega de fons i on s’assumeixin errades i es retrobi un camí diferenciat i propi del full de ruta a seguir sense lligams establerts, ja que tard o d’hora l’independentisme ja cansat de tantes maniobres voldrà una representació clara en el Parlament, i l’obligació d’ERC es no deixa orfe aquest sector emergent de la societat catalana què te molt clar el que vol i que acabarà reclamant amb força amb Esquerra o sense.

Aquest dissabte s’ha celebrat les esperades votacions, i cal destacar sobretot l’èxit de participació en un procés inèdit en el mon polític.

Efectivament, un 70% de militants van expressar la seva opció en forma de papereta electoral, i això demostra el interès de la militància pel fet a escollir en un procés democràticament impecable, i què pot servir d’exemple per altres partits on la militància tant sols serveix per pagar la quota, però no incideix en les grans decisions què es prenen tant sols en l’aparell del partit, i on l’assemblearisme es paraula maleïda.

Els resultats des del punt de vista de canvi de rumb del partit no han estat massa bons ja que la candidatura continuista de Puigcercos/Ridao amb un 37 % de suport ha estat la guanyadora, tot hi això els dos corrents renovadors sobretot Reagrupament, ha obtingut un suport major de l’espera’t, i sumat a Esquerra Independentista al voltant d’un 35 % de vot que vol un canvi, i una aposta ferma per avançar cap a l’estat propi si es necessari sense estar al govern tripartit, que per cert de moment ha salvat el primer round, però tranquils que en vindran mes, com el finançament i la sentencia del TC.

El sector Carod s’ha demostrat que no compta amb un suport majoritari i haurà de deixar pas al relleu. Tot i la victòria del sector oficial, crec què en aquesta setmana que be fins al Congrés les posicions es tenen que acostar, i les cessions hauran de ser per part de tots si es vol sortir amb un partit reforçat i unit amb un mateix objectiu, en cas contrari si s’ignora els sectors renovadors, segurament aquests no formaran part de la direcció, i seguiran com un corrent intern que des de fora es seguirà veient com una revolta interna, i una diversitat de criteris què poden suposar mes desafecció cap al partit republicà.

Per això crec que en Puigcercos haurà d’acceptar algunes esmenes que no figuren en el seu programa, i ser mes exigent amb el grup socialista en el govern, i que això es visualitzi a l’exterior, com també anar marcant aquest full de ruta cap al dret a decidir que per força l’allunyaran progressivament del PSC, i el podria acostar sempre amb aquesta base abans esmentada a l’altre partit d’obediència catalana què veurem com en surt del seu Congres al juliol.

El que queda clar es que Esquerra no es pot permetre seguir com si res hagués passat, i sabent que aquesta aposta iniciada el 2003 no ha resultat s’espera seny i rectificacions en el rumb, què crec que en el fons amb major o menor brusquedat en son conscients mes enllà del personalisme existent.

Una bona polseguera ha aixecat la carta del director general d’Air Berlín negant-se en rodo ha introduir el català  amb les seves comunicacions als passatgers.

La directora de política lingüística del govern balear, va enviar una carta en to constructiu a l’empresa alemanya per instar-los a utilitzar la llengua catalana en els seus comunicats als passatgers dels seus vols, i aquesta ha estat contestada per la direcció de l’empresa de manera virulenta i sense cap sentit de la realitat.

Una critica ferotge al català, amb l’argument que esta arraconant al castellà i que què en alguns pobles de les illes ja s’ha perdut.  Per passar  en to demagògic a insistir amb el perill dels nacionalismes regionals que volen retornar als mini estats medievals, entre d’altres observacions delirants.

En aquest personatge, segurament un nostàlgic del nazisme, li diria que ell no es ningú per argumentar qüestions politiques en territoris que ni li van ni li venen com l’estat espanyol, i per tant si les seves fronteres es veuen modificades per la voluntat popular, simplement ho ha de respectar com no pot ser d’altra manera.

En el tema lingüístic, i la seva preocupació per la pèrdua del castellà, tampoc crec que sigui un problema que a ell li afecti amb res, ja que suposo la seva llengua deu ser l’alemany que es la que li te que preocupar,  i no fer de ONG de llengües en suposat perill, cosa de molt dubtosa realitat.

On ja supera qualsevol deliri, es en qüestionar que si opera en varis aeroports en territoris on la llengua catalana i castellana son oficials, el mes normal i coherent es que tota comunicació verbal o escrita sigui amb les dues, al igual que si va a un altra estat m’imagino que no es deu plantejar no respectar la llengua d’aquell territori. Curiosament l’excepció mundial es troba aquí, com sempre som incomparables amb res.

Tanmateix suposo que si una companyia catalana tingues operacions aèries a Alemanya, no trobaria de rebut que no utilitzes la llengua alemanya en els seus comunicats, però a l’inrevés si, totalment esquizofrènic.

Es que amb Catalunya, i amb la llengua catalana tots s’hi veuen en cor, el caràcter dòcil de la població i el setge de l’estat cap a qualsevol diferència, fan possible actituds com les d’aquest personatge totalment fora de lloc, i què mereixerien un sever toc d’atenció, ja què ningú respecta un territori sinó te un estat al darrere que es faci respectar.

Demà arriba el súper dissabte com l’han anomenat els mitjans de comunicació per les files republicanes, i on la decisió pot marcar el futur.

Efectivament, desprès de superar el primer període de desqualificacions personals a traves dels mitjans per part del dos candidats continuistes, Puigcercos/Ridao i Benach/Niubó, les propostes han marcat la resta del procés, un cop superades uns avals en forma de signatures que l’aparell es va treure de la manega, i què buscaven l’eliminació d’algun dels candidats renovadors, Carretero/Carandell i Renyer/Bertran, però que no ho van aconseguir.

Els militants tenen la responsabilitat de donar carta blanca als actuals dirigent,s i seguir el camí de descens iniciat el 2003, amb aquesta pluja fina social que ha substituït el potent discurs nacional del partit, aquest pas pel govern en total submissió a favor del PSC, i aquesta pèrdua de les essències i full de ruta marcat abans d’aquesta etapa, i què als ulls de la gent ha aigualit aquest partit fresc i dinàmic amb una versió dolenta del peix al cove convergent, on la millor mostra ha estat convertir-lo en un partit de mes ex-votants que de votants pròpis, això si, sense admetre ni un error, i no assumir que les quotes de poder son per alguna cosa, i no nomes per mantenir-les sense cap avenç en el conflicte territorial.

D’altra banda tenim els dos corrents renovadors, Esquerra independentista va ser la primera en pregonar el 2014, però amb una gran diferencia, què el va acompanyar d’una guia pautada per arribar-hi amb condicions, per això s’ha rodejat d’un equip potent amb noms de referència pel sobiranisme, com en Lopez Bofill, o economistes brillants com l’Elisenda Paluzie entre d’altres, què han proposat tornar al discurs de l’eix nacional per damunt de l’esquerra social que ja te el referent socialista com a primera opció, i alhora recuperar el caràcter republicà que ha desaparegut fins hi tot del logotip del partit.

El sector de Reagrupament bàsicament persegueix els mateixos objectius amb una posada al dia del xec en blanc d’aquest segon tripartit per no seguir a qualsevol preu, i pràcticament amb matisos prioritzar l’eix nacional per arribar a l’estat propi, i arrossegar l’altre partit català CIU cap aquestes posicions què encara que no sigui per devoció, sigui per necessitat, i amb l’exemple del seu candidat a la presidència que va ser l’únic en l’anterior tripartit que va resumir la personalitat de Zapatero com a demagog espanyolista.

La falta de debat públic ha estat per culpa de l’aparell, què no ha volgut donar publicitat als corrents renovadors i que ells ja tenen per altres medis, però tot hi així el procés d’elecció es un exemple democràtic a imitar per les altres formacions mes tancades en el seu bunker.

Catalunya, crec que necessita veure ressuscitar ERC, i posar el dret a decidir damunt la taula sense traves partidistes i negociacions mediocres, i així veure una llum al final del túnel tant fosc que se’ns presenta, i això nomes ho farà amb una renovació a fons de la direcció què ha de tornar a il·lusionar la població què pateix d’una desafecció totalment comprensible.

Aquest dilluns en el programa Àgora del C33 que presenta en Xavier Coral, es tractava el tema de la lluita interna en el PP i les seves conseqüències.

Va destacar el típic discurs  de l’espanyolisme ranci de Cristina Losada, habitual col·laboradora d’un diari digital amb clara vocació manipuladora de la realitat entre altres coses. i què desprès d’una intervenció amb una critica al nacionalisme, curiosament aquesta paraula nomes l’utilitzen per Catalunya i el País Basc, i no pel mes fort de tots, el de l’estat espanyol, com deia, acusava el nacionalisme de deixar una societat en estat catatònic i acomplexada entre d’altres subtileses què no reproduiré per respecte al lector.

El mes sorprenent es que el sempre mesurat Xavi Coral, presentador del programa, no va poder mes i li va replicar que ell no veia aquest tipus de societat, i  li recomanava visitar mes Catalunya.

Aquestes actituds com les de la Cristina, perquè ens entenguem de la corda del Losantos, Giraltas i companyia, son convidades a molts debats a la televisió catalana per poder expressar els seus punts de vista, i gaudir de la llibertat d’expressió desitjada per tots.

Tanmateix, la seva resposta, es la xenofòbia absoluta contra qualsevol manifestació identitaria què no sigui la oficial del regim, i menyspreu a qualsevol diferencia lingüística,cultural i de tot tipus que no segueixi la oficial de l’estat.

Això sol ja es un insult, però el mes greu es la mentida i manipulació de la realitat per argumentar el seu nacionalisme espanyol de segles anteriors, totalment absolutista i sense dret a replica. No es pot insultar a la societat catalana pel que sent o fa, no es poden ignorar les tendències sobre el dret a decidir  de les enquestes de tot tipus, no es pot ignorar les dues manifestacions multitudinàries que recentment han defensat la sobirania i el dret a decidir escurçant les xifres com si la gent fos cega, no es pot jugar amb la llengua fent pasar bou per bestia grossa amagant els dèficits de sortida de la nostra llengua pròpia en molts àmbits de la vida quotidiana volen enterrar-lo per sempre en nom de no se quin dret, per imposar la seva llengua totalment, i finalment, no es pot manipular la historia i modelar-la al seu gust esborrant les  parts que no els convenen, i fer servir els mitjans de comunicació per aquest fet.

Si aquests son tots els arguments que els hi queden, la població entendrà majoritàriament que la sortida es molt clara, perquè nosaltres ens sobren els arguments per acabar aquest abús, i de xarlatans i manipuladors el mon n’és ple, però de raonaments demostrables ja no n’hi ha tants.

Ara es l’hora de desacreditar i identificar tots aquest suposats periodistes instruïts per manipular la realitat, com deia en Laporta,  al loro!.

El PSC que com sembla ser governa sol, i a la practica així ho sembla,aplica el seu programa d’espanyolització sense cap oposició aparent.

El departament d’educació estava obligant a aplicar la tercer hora de castellà a tots els centres a primària, amb una carta on deia què tenien fins el juny per explicar com distribuïen entre els tres cicles de primària les 245 hores de mes que hauran de fer amb la llengua de l’imperi.

Es una violació flagrant de l’acord de fa un any establert per Josep Lluis Carod Rovira i el conseller Ernest Maragall, on les escoles podien triar si aplicaven el decret espanyol o no, i on ara se’ls amenaça amb denegar l’autorització per fer el projecte lingüístic de cada centre.

Davant l’onada migratòria en determinades zones, augmentar les hores en llengua castellana seria un cop dur per la llengua catalana i una imposició mes des de l’estat i el seu braç polític a Catalunya, què es diu PSC-PSOE.

Davant d’això la desapareguda ERC, desprès del silenci en el primer moment, i mostrant un cop mes el mal pacte que va signar en aquest segon tripartit què nomes afavoreix  a un sol partit, i la denuncia dels dos sectors renovadors liderats per en Jaume Renyer i Joan Carretero, la direcció ha actuat com en els últims temps, i ha pactat ajornar un any la mesura de la maleïda tercera hora.

Això la cúpula ho interpretarà com un èxit, però la realitat es que abans o desprès s’acabarà aplicant, i ajornar els fets mai es bo per ningú.  La militància crec n’està tipa d’aquest joc de disbarats, i aquesta pèrdua total d’identitat del partit republicà que no sap o no vol marca les línies que no poden ser traspassades per seguir al govern.

Simplement han esborrat totes les ratlles, i una darrera l’altra van caient nomes en una sola direcció, amb  la incredulitat del independentisme en general.

Crec que desprès de la invasió de competències amb la llei de la dependència, el transvasament de l’ebre, la nul·la proposta de nou finançament d’aquest partit, i ara aquesta estocada a l’immersió lingüística, per citar alguns exemples han de servir per dir prou, i què la militància arraconi la direcció actual, donant pas als sectors renovadors amb uns objectius clars i un full de ruta definit què no depèn d’estar al govern a qualsevol preu, i que Catalunya no es pot permetre de perdre per no esdevenir en un futur una autonomia de tercera amb una identitat desdibuixada.

La promesa del Sr. Zapatero al debat d’investidura com a president de l’estat espanyol  de la publicació de les balances fiscals en un període de dos mesos, fa tuf de promesa incomplerta.

Segons les informacions que han anat apareixent als mitjans de comunicació, un altra promesa del gran mentider institucional quedarà en paper mullat. Aquest diumenge es complirà els dos mesos promesos, i el ministeri d’en Pedro Solbes ja ha demanat un mes de prorroga, ja què canvis en l’organigrama ministerial han impedit treballar en el tema amb la celeritat desitjada.

Aquesta promesa va provocar el canvi del no a l’abstenció de CIU en el debat d’investidura, i un cop mes aquest canvi d’opció va venir donat per un engany.

Si la passada legislatura l’excusa era la falta de consens en els diferents mètodes per calcular-les, ara es l’anteriorment esmentat.

Tot plegat es una nova mentida cap a Catalunya què fa molt de temps que reclama les balances per una qüestió de transparència, cosa que desmuntaria la mentida de la insolidaritat dels catalans a l’estat, i reforçaria l’espoli sense precedents cap a un territori per part d’un estat on una bona part dels seus recursos nomes agafen el bitllet d’anada i mai mes els veiem el pel.

Aquest estiu hem tingut molts exemples amb la falta d’inversions en infraestructures que gairebé paralitzen Catalunya, i què se’ns dubte ens fa perdre competitivitat a cada dia que passa,  on els nostres empresaris tenen que lluitar amb unes armes que no son les mes adients.

L’Estat ja ha deixat clar amb els fets què no te la intenció de publicar de moment les balances, i si un dia ho fa segurament trucaran en Guerra per pasar el ribot com amb l’Estatut i les xifres seran un ball de números indesxifrable.

Realment a Europa ja se sap els mètodes que s’utilitzen i tant sols es qüestió de voluntat política que evidentment no n’hi ha cap a Catalunya,  aquestes son unes dades molt valuoses de cara al nou finançament, què ens hi podem jugar un pèsol que tampoc complirà la data que marca l’Estatut.

Mentrestant els partits catalans segueixen jugant amb aquest joc amb el seu tacticisme mediocre, amb la conseqüent desafecció de la gent, i sense donar un cop de puny a la taula i abandonar qualsevol negociació que de ben segur serà una presa de pel mes, per resoldre l’atzucac en que ens trobem, i on la solució esta a les nostres mans.

Aquests dos personatges, a cada declaració que fan, augmentant la llista de topics contra el dret a decidir en benefici del seu nacionalisme espanyol.

El Sr. Iceta creu que les preguntes del lehendakari a la població basca no resolen res, divideixen la societat basca, i s’atreveix a  aconsellar als nacionalistes catalans que no segueixin l’exemple per no contaminar el dret a decidir.

Quans topics en poques frases d’aquest gran nacionalista espanyol, crec què atrevir-se a dir que la consulta no resol res i divideix, es d’un cinisme espectacular. Ha de saber aquest senyor que en qualsevol democràcia un referèndum sempre resol temes, si mes no l’opinió de la gent sobre el tema esmentat, i en quant a la divisió li diria que cada 4 anys hi ha eleccions i també divideixen a la gent que vota a les diferents opcions,  guanyant la majoria, això es democràcia, li sona.

Ja reblant el clau, s’atreveix a donar consells als nacionalistes catalans des d’una òptica com la seva totalment interessada en el manteniment del pensament únic sense dret a diferencies.

El Sr. Ferran es segueix superant a si mateix, i torna a desqualificar el nacionalisme català amb comparacions que no reproduiré per no ferir sensibilitats, i acaba dient què el catalanisme social fabrica ciutadania, i el nacionalisme divideix la societat amb un final venut com a feliç, la qual no pot obrir hipòtesis basades en desitjos romàntics , què no son majoritàries i què perjudiquen la nostra llengua i cultura.

Ja m’he referit a vostè en algun altre article, però confesso que no para de sorprendrem, la seva demagògia i compromís amb la Espanya unitària, junt amb el rebuig a qualsevol altra opció en el mon, no te límits.

L’Unionisme que practica juga amb els conceptes com catalanisme social, nacionalisme i altres subterfugis totalment innocus, però la realitat que nega es l’independentisme, i si no obvia la història cosa que no l’interessa recordar, els fets son els fets per molt que no li agradin, o sigui res de desitjos romàntics, li sona 1714. En quant a la creació d’un estat propí perjudica al que el crea, doni una volta per Europa i veurà que la direcció va totalment en sentit contrari com per lògica no pot ser d’un alta manera. Per últim, el respecte a les majories si consulta les ultimes enquestes tant del CEO com la mes recent de la UOC, veurà que la creació d’un estat propi es majoritària, que això en democràcia vol dir alguna cosa. Crec que si totes les argumentacions son tant pobres com les que ha donat vol dir que en el fons veu que la cosa se li escapa de les mans i es veu a venir el que vostè odia tant, que la gent decideixi lliurement.

Ahir en Zapatero amb la seva intervenció en el Cercle d’Economia a Barcelona va practicar l’exercici que mes li agrada fer: Les promeses.

Efectivament, ja podem tremolar tots que ho ha tornat a fer, clar que a Catalunya això no te massa mèrit, ja que amb una població de memòria fràgil i fàcil “d’embaucar” com diria en Laporta, i què en les ultimes eleccions sense propostes, amb els enganys reiterats rebuts i amb una única idea, la de la por al PP, els catalans li van donar 25 diputats i de postres la victòria assegurada.

Aquest personatge evidentment sap que juga en avantatge, i ho torna a provar amb aquell tarannà amable i compromès, que amaga la mesquinesa i la cortina de fum que hi ha en les seves promeses falses.

Ara ens ha assegurat que el nou finançament complirà el termini del 9 d’agost previst a l’Estatut, com si acceptar el compliment d’una llei orgànica fos un mèrit, i què serà un acord amb totes les autonomies satisfactori per tots amb el criteri de la solidaritat, se’ns dubte la farsa de la bilateralitat i l’acceptació d’aquestes regles del joc per part dels partits catalans es d’una mediocritat absoluta i al final ja sabem com acabarà, un cafè per tothom on la LOFCA dictarà sentencia com sempre en contra dels nostres interessos, i pel be comú en el qual nosaltres sempre hi sortim perdent, i aquest cop amb les culpes compartides ja que el text va ser acceptat per la majoria de partits i per la població en referèndum.

La segona promesa va venir de mans de l’aeroport del Prat, on ens diu que en el termini d’un any les institucions catalanes hi tindran un paper determinant en la seva gestió. La paraula determinant es de molta ambigüitat, i ja sabem que les decisions seguiran portant el pes d’AENA que amb la seva política d’un aeroport únic a l’estat, Barajas esclar, va eliminant oportunitats d’internacionalitzar el Prat i seguir sent un aeroport de segona amb el pont aeri a Madrid com activitat destacada, i companyies de baix cost operant-hi davant la permissivitat de la Generalitat que no s’atreveix a demanar el traspàs sencer per trobar una sortida a l’economia catalana al mon.

Tot plegat molt trist, i d’un cinisme què mereix una reflexió, ja que l’estat no canviarà, depèn de nosaltres capgirar la situació amb els polítics actuals o uns altres que deixin de col·laborar en el sistema per passar a lluitar contra el sistema.