ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

LA PONENCIA CONVERGENT

Sense categoria

Aquests dies es comencen a saber detalls de la ponència elaborada per Homs, Coromines, Borràs i Fandos pel congres de Convergència el proper juliol.

 

Des del punt de vista sobiranista, i dels que aspirem democràticament a decidir el nostre futur, el congres de Convergència es tant important com el d’ERC, ja que son en definitiva els dos partits què hauran de trobar en el dret a decidir el punt de confluència, i han de donar l’impuls definitiu per exercir-lo

 

Voldria destacar un punt on contempla les llistes separades entre CDC i UDC en els municipis on no hi hagi acord amb les llistes per les eleccions municipals, i que podria ser el principi d’una futura separació, què crec necessària per avançar en el tema nacional, i on es podrà comprovar el percentatge de vot d’una opció i d’un altra, en principi clarament favorable a CDC.

 

La novetat principal es un full de ruta cap al dret a decidir per primer cop en aquest partit, i on primer tímidament apunten les qüestions amb un gran consens a Catalunya, com el finançament o la gestió d’infraestructures (aeroports, trens….) amb consultes populars, però que no tenen límit mes enllà del que no tingui suport democràtic,

 

Per últim es vol arribar a un consens amb ERC i ICV per refundar el catalanisme com marca el projecte de casa gran.

 

Aquest salt d’ambició nacional, juntament amb els corrents interns cada cop mes nombrosos que aposten clarament per la independència com única sortida de l’atzucac autonòmic, i amb suports d’importants consellers nacionals del partit, fan què el canvi iniciat amb el projecte de casa gran pugui remar cap a la direcció de la creació d’un estat propi amb col·laboració amb els partits abans esmentats, i per damunt de l’eix esquerra-dreta.

 

Les properes eleccions al 2010, un possible govern entre aquestes forces s’hauria de pactar amb la condició indispensable de l’autodeterminació com a bandera, sinó tampoc tindria cap sentit mes enllà del poder.

 

Respecte el Pla B per la retallada de l’estatut, proposen una consulta a la població per acceptar-lo, crec què es una pregunta sense raó de ser, ja què el poble prèviament ja ha parlat, i la pregunta hauria de ser una semblant a Que donat la constatació de la fi de la via autonòmica, vull autoritzar al parlament a fer els passos necessaris per la creació d’un estat propi dins la Unió Europea.

 

 

LA MALA GESTIÓ DE LA SEQUERA

Sense categoria

Des que van començar  els nivells preocupants d’alarma en la sequera a Catalunya, i el dèficit d’aigua en la zona metropolitana, el desgavell ha estat total.

Es va començar proposant un transvasament del Segre sense dir aquesta paraula, i inventant tot tipus de sinònims per no posar la cara vermella de vergonya als tres partits que van signar el 2003 la defensa contra el Pla hidrològic a l’ebre.

 

Tot seguit el govern de l’estat ho va desautoritzar, i va imposar el minitransvasament de l’ebre a traves d’unes canonades què per si faltava alguna cosa son a càrrec de la Generalitat, i restat de l’inversió prevista a l’estatut, amb la porta oberta a altres comunitats a fer el mateix en circumstancies similars.

 

Tot això s’ho va empassar la Generalitat amb actituds esperpèntiques com ERC, què va aprovar el decret, i alhora participarà en la mobilització respectiva contra aquest transvasament, i alhora opta per la abstenció en l’aprovació del decret al Congreso.

 

Tanmateix la pluja ha fet acte de presencia, i ha fet pujar el nivell dels embassaments, cosa què ha rebaixat la situació d’alerta i coincidint amb l’arribada del primer vaixell d’aigua provinent de Tarragona, el govern català ha aixecat la restricció a Barcelona de regar jardins i omplir piscines, cosa que ha provocat el rebuig d’Aragó, i la negativa des de Tarragona de portar mes aigua a Barcelona per aquests usos. El dia següent el govern ha rectificat i ha tornat a prohibir l’ús per aquests casos abans esmentats.

 

Tot aquest desgavell l’ha provocat un govern que se’ns va dir que es dedicaria a la gestió per damunt de la reivindicació i un dels grups preconitzava la pluja fina, mai mes ben dit.

 

Fins ara de reivindicació poca, de submissió molta  i de gestió bastant deficient, on el conseller de medi ambient crec ha quedat prou retratat com per presentar la dimissió i actuar amb mes sentit comú i honestedat.

JUSTICIA XENOFOBA

Sense categoria

M’he interessat per una noticia sobre una manifestació produïda a Madrid on uns centenars de persones es van concentrar davant un immoble.

Efectivament, la decisió de l’alcalde de Madrid de cedir un local per instal·lar-hi la casa àrab què entre d’altres activitats culturals, difondrà la cultura islàmica, ha provocat la protesta del Frente Nacional, amb els arguments de les irregularitat de la cessió , la nul·la consulta al barri,  i la denuncia de les aliances de civilitzacions davant les necessitats quotidianes dels espanyols.

 

El mes greu es què desprès de la prohibició per part de la Delegació del govern, fou l’autorització de la marxa per part del Tribunal Superior de Justícia de Madrid, què sense cap rubor va permetre aquesta marxa xenòfoba i racista contra el mon islàmic.

 

S’hauria de saber que aquest grup te els seus orígens el 1985 dirigit per en Blas Piñar, com a partit d’ultra dreta i continuador de Fuerza Nueva,  amb el suport econòmic inicial de personatges tant tenebrosos com Le Pen i el seu Front National francès.  La seva seu esta en el mateix domicili que La Falange, cosa que per si sola defineix la ideologia d’aquesta agrupació amb arrels totalment feixistes i de rebuig a qualsevol diferencia de pensament o sentiment.

 

Aquesta gent pot fer una manifestació, com també ho fan el dia de la Hispanidad, on es veuen tot tipus de símbols franquistes i del passat sense cap control.

 

El contrast es molt gran quan al País Basc es prohibeixen formacions politiques per no condemnar la violència, cosa que evidentment la agrupació abans esmentada tampoc fa, i es prohibeixen manifestacions de l’esquerra abertzale i actes polítics per decret llei, es clausuren diaris, i moltes mes aberracions de l’estat de dret.

 

A casa nostra en aquests moments i davant la passivitat general en Francesc Argemi compleix condemna per intentar treure una bandera espanyola d’un ajuntament sense proves, i el podrien acompanyar els joves que van cremar fotos del monarca espanyol ben aviat.

 

La diferència de tracte es molt clara i els tribunals segueixen sent hereus  dels de l’antic regim passant per alt moltes coses, i penalitzant amb rigor qualsevol fet identitari que no sigui l’oficial.

ELS LIMITS DE LA VERGONYA HUMANA

Sense categoria

Aquests dies a Myanmar, antiga Birmània, s’està veient fins on pot arribar la misèria humana, i el poc valor de la vida.

 

El pas d’un cicló amb tota la seva virulència ha arrasat algunes regions d’aquest estat, i segons els últims càlculs de Nacions Unides la xifra de morts podria passar dels cent mil, pobles sencers arrasats, i milers de persones desaparegudes, amb milions de desplaçats de les seves llars.

 

Amb aquest panorama desolador la dictadura militar que governa el país des de fa molts anys, i què ha mantingut l’hermetisme d’aquest territori davant del mon per cometre tot tipus de violacions internacionals, davant l’allau d’organitzacions d’ajuda, mitjans d’informació, i la visió del planeta centrada en aquest lloc ha decidit seguir en la seva presó particular, i rebutja gairebé tota l’ajuda oferta per no obrir el país.

 

Aquesta decisió se’ns dubte provocarà un augment de morts considerable, i moltes mes desgracies pels afectats. La ONU segueix negociant però les autoritats segueixen inflexibles.

 

La deshumanització ha arribat a no ajornar unes eleccions per una nova constitució feta a mida pels militars, i què igualment es va celebrar amb la coacció pel si com a bandera, i sense cap tipus de pietat per la gran part del territori afectat i la vida de la seva gent.

 

Es un exemple clar a on pot arribar la barbàrie humana i la pèrdua de tots els valors fonamentals, on la vida perd tot el valor, i es simplement un objecte mes de la cobdícia i les ambicions de poder desmesurades.

 

El mon hauria de reaccionar i fer el possible per evitar aquests drames gegants que han arribat als límits de la vergonya humana.

 

 

LA CAVERNA OPINA

Sense categoria

Aquest cap de setmana varem sentir les opinions d’en Zapatero als advertiments del President de la Generalitat sobre el finançament, i també altres personatges del passat.

 

El president del govern de l’estat va fer una crida a la unitat dels socialistes per damunt de les demandes de cada territori, va insistir amb la desacceleració econòmica, què no permetrà masses alegries, i el consens entre totes les autonomies, tot això davant la presencia del president Montilla.

 

Alhora en referència al País basc, va dir que escoltarà Ibarretxe, i poca cosa mes, res de consultes ni aventures que traspassin la sagrada constitució.

 

Aquest tarannà segueix desemmascaran aquest personatge, què ara esta mostrant la seva verdadera cara, amb poca vocació democràtica i grans dosis de nacionalisme espanyol sense cap respecte a la diferencia. Espero prengui nota el president de la Generalitat.

 

Tanmateix, les reaccions es van succeint a la demanda justa de Catalunya a un nou finançament. La mes sonada es la reaparició del Sr. Fraga, advertint que un cop de porta al finançament català provocarà que personatges com Carod reclamin la independència i altres bajanades.

 

Se’ns dubte les paraules d’aquest personatge tenebrós i feixista no van gens desencaminades, ja que a mes asfixia i incomprensió, mes desafecció de la població catalana i mes desig de llibertat.

 

Aquesta persona, recordo, amb morts de l’època dictatorial en la seva consciencia, i què en qualsevol estat mínimament democràtic hagués passat pel tràngol d’un judici per col·laboració amb un regim sanguinari i dictatorial i què evidentment no podria accedir a cap càrrec públic.

 

El vergonyós i denigrant es que aquest autèntic monstre, en un estat de democràcia estètica com l’estat espanyol ha seguit la seva activitat política i segueix ocupant el seu espai mediatic com si res, menyspreant opcions tant valides i democràtiques com el dret a decidir i que evidentment aquest senyor resoldria amb uns altres mètodes que tots coneixem.

 

Aquesta es la verdadera Espanya a la que ens hem d’enfrontar amb temes tant urgents com el finançament. Sr. Montilla torni a prendre nota.

 

 

 

ELS DIPUTATS INVISIBLES

Sense categoria

Amb aquest nom s’anomenen els diputats què com autòmats es dilueixen en el seu grup parlamentari, i simplement esperen ordres  sense cap anàlisi previ.

 

Ahir el President Montilla, amb un article a El Pais va fer algun estirabot reclamant un finançament just per Catalunya sense dilacions ni excuses de mal pagador, i advertint que en cas contrari si no arriben aquests recursos necessaris sense renunciar a la solidaritat la desafecció per l’estat anirà amb augment, i posats a somiar, ja me’l veig sortint al balcó a proclamar la independència. 

 

Deixant la ciència ficció  per una altra moment, ràpidament des de Madrid, la numero u del PSC, ministra de defensa, la Carme Chacon, la mateixa de la Catalunya optimista, i que teòricament vetlla pels nostres interessos, matisa al President, dient que la prioritat es el consens amb totes les autonomies, i desprès ja es parlarà del nou finançament.

 

O sigui, trepitja directament el principi de bilateralitat, i com a bona nacionalista espanyola què es vetlla pels interessos de totes les comunitats, abans que els interessos dels seus votants i les seves urgents necessitats.

 

Això ens porta amb aquella vella cançó de la importància de tenir ministres catalans a Madrid, ara certament no n’hi ha cap. Tant la Sra. Chacon com el Sr. Corbacho tant sols son catalans administrativament, però no de sentiment de pertinença, i això no ens serveix de res.

 

Tanmateix en el govern tripartit, tant Esquerra com Iniciativa, les crosses del grup socialista i fidels seguidors ja han aplaudit les paraules del President,  sense veure que el concert econòmic queda oblidat, i que la desafecció es planteja en termes negatius quan teòricament sembla l’única sortida amb cara i ulls de l’atzucac existent.

 

La hipocresia es tant gran, que els 25 diputats del PSC a Madrid, serien l’arma mes efectiva per negociar el model de finançament, però naturalment seguiran invisibles al servei de Zapatero, i contra els nostres interessos, fet i fet com sempre.

EL CERCLE TANCAT

Sense categoria

Deixant de banda els congressos dels partits catalans, d’on sortiran futures estratègies, les tres qüestions bàsiques immediates segueixen el seu curs.

El tribunal Constitucional, arma definitiva d’aquest estat sense dret legítim democràtic, ha començat les discussions sobre una llei orgànica anomenada Estatut de Catalunya o presa de pel si es compara amb l’original, i les filtracions que ens arriben auguren una segona escapçada amb el vistiplau dels dos partits espanyols, què hauran acabat la feina de donar un missatge clar i contundent a la colònia catalana en forma de no voler escoltar la mes mínima reivindicació per justa que sigui.

 

En el tema del finançament, tant el ministre Solbes, com la Vicepresidenta De la Vega, com els barons socialistes ja han deixat clar que la bilateralitat es una fantasia, i que de tracte personal no n’hi haurà cap. Una reformulació del finançament autonòmic què afectarà per igual totes les comunitats, i on Catalunya no deixa de ser una mes, per molt que la Generalitat presenti aliances que recordant una paraula prohibida a l’estat, Països Catalans, però que una vegada mes la llei serà paper mullat, i l’espoli i la solidaritat interessada seguirà amb el beneplàcit d’allà, i el conformisme d’aquí.

 

El tercer tema es el projecte de llei de consultes populars, un tema que no genera passions en el PSC, i que ràpidament s’han afanyat a pregonar que estarà dintre la Constitució, i sempre autoritzat pel poder central, no sigui cas que algú li agafessin temptacions de preguntar coses inconvenients pels seus interessos de seguir sent el graner de l’estat sense dret a res.

 

Crec que això serà la fi del govern actual de la Generalitat, i coincideixo amb altres blocaires amb la necessitat de que el PSC passi a l’oposició junt amb el PP, el seu lloc natural per atacar la crosta. En quant els partits estrictament catalans hauran de triar entre seguir pel camí cap al no res amb la desafecció del poble, o ser conscients de que cal dir prou, i que nomes depèn de nosaltres per encetar una nova etapa de relació amb l’Estat, dintre la Unió Europea, totalment legitima com altres petits nous estats ja han començat a gaudir.

YES WE CAN

Sense categoria

Aquest es el lema de la campanya presidencial als Estats Units del candidat demòcrata Barack Obama.

 

La celebració de les primàries nord americanes, una selecció per escollir el candidat  del partit demòcrata i del república, s’està efectuant durant aquests últims mesos a tots els estats del país mes poderós del mon.

 

Es un exemple de maduresa democràtica, i d’incentiu per la participació ciutadana en el procés electoral, se’ns dubte res a veure amb la dubtosa democràcia espanyola, i amb la major part dels partits, excepte un que com el poblet dels gals a les aventures d’Asterix manté el seu sistema assembleari, i s’enfronta a unes eleccions internes de la militància per escollir els seus màxims càrrecs representatius, i posteriorment el seu candidat a la presidència, fet vist per la resta, i des de la seva visió immobilista com un fet estrany i de guirigall intern.

 

En la part demòcrata, la única que falta per decidir, un home jove i de raça negre, una dada gens important per mi, però significativa a USA, esta a punt d’aconseguir la victòria per lluitar per la presidència americana. Aquesta persona, senador per Illinois, ha revolucionat la campanya, i ha presentat una opció de canvi i aire fresc a la conservadora societat americana.

 

Amb el lema de nosaltres podem, ha fugit de la discussió sobre la raça i s’ha centrat en els problemes reals, amb un tarannà molt diferent a l’actual president, l’ultra conservador George Bush, amb una opció d’obrir el diàleg i recuperar el prestigi i simpatia perdudes pel gegant mundial amb la política agressiva i de nul respecte actual.

 

Amb una oratòria brillant ha recollit moltes complicitats, i pot arribar a ser el primer president de raça negre en aquest país.  Cosa que per si sola ja representaria un canvi de mentalitat molt important.

 

Pel que respecta a Catalunya, faria be el moviment sobiranista a estar amatent al resultat final, ja que el suport americà pot ser un factor clau quan arribi el moment de recuperar la sobirania perduda, i les aliances pel reconeixement siguin decisives contra la intolerància i poc esperit democràtic de l’estat espanyol. Serà el moment d’aplicar el lema d’Obama “Yes we can”.

CAROD I LA DECLARACIÓ UNILATERAL

Sense categoria

Ahir es va presentar el llibre de Carod sobre la proposta del 2014 provocant algunes reaccions.

No hi ha dubte que pel moviment sobiranista, en Carod ha estat un referent en els últims temps. Segurament el polític català amb una oratòria mes brillant i que ha portat el partit independentista a unes quotes de poder i votants que pocs imaginaven.

 

Actes com la visita a Perpinyà, on es va haver de sentir de tots colors, especialment i dolorosament per la pròpia gent del país amb aquesta mentalitat esclava que no podia pair que un polític català acudis a la crida del diàleg amb una organització terrorista, com han fet tots els governs espanyols, i encara menys aconseguir que la banda deixes de atemptar a Catalunya, cosa que es va veure com un fet negatiu com tot fet diferencial amb l’estat.

 

Podríem dir que fins a la negociació de l’estatut a Madrid va mantenir una dignitat en la major part d’ocasions, i una personalitat  fora de la mediocritat general. A partir d’aquí, crec que per rehabilitar la seva imatge i posant davant la tàctica partidista que el projecte, i perquè no dir-ho unes ganes de fer pagar totes les injuries sentides per la direcció de CIU, van començar una sèrie de contradiccions que han afeblit el projecte, i que personalment l’han reforçat.

 

La submissió en el govern tripartit, i la caiguda en el parany de Zapatero no han estat massa coherents amb les diferents proclames de sobirania, i que han semblat mes una fugida endavant, com el 2014 sense full de ruta per arribar-hi, agafant l’idea original i ben explicitada del moviment renovador d’Esquerra Independentista.

 

Hàbilment ha renunciat a la presidència del partit, per no patir cap derrota amb en Puigcercos, però ha apadrinat amb la seva gent fidel un dels sectors que opten a els càrrecs, ha protagonitzat moments brillants com l’entrevista a TV1 “yo no me llamo Jose Luis”, presentant la millor versió del personatge.

 

Per últim ara ha presentat un llibre explicant el rumb del 2014 i defensant què una declaració unilateral del parlament sobre l’independència es una via valida, cosa que comparteixo amb ell, ja que si un lladre et roba a casa i l’enxampes, no li dones l’opció de tornar el robat o deixar-lo marxar.

 

La contradicció be una vegada mes, perquè fins ara defensava un referèndum totalment lícit, i ara aquesta nova proposta, una de les moltes contradiccions com defensar el transvasament i alhora manifestar-se contra ell.

 

En definitiva un actiu pel partit, amb greus problemes de coherència fruit de les ambicions i la corrupció  del poder.

 

 

EL CAMPIÓ DEL DIALEG

Sense categoria

Amb aquest nom, he sentit molts cops que anomenen al Sr. Zapatero, tot i que la realitat no coincideix amb la dita.

 

Aquest senyor darrere el seu “talante” i gest amable i cordial, s’amaga un cinisme sense fronteres.

 

La imatge d’una cimera amb caps d’estat europeus, interessada o no de soledat, mentres la resta de presidents parlaven animadament es una metàfora del diàleg estètic que ens vol encolomar.

 

Tot el seu compromís amb el diàleg es parlar amb tothom, prometre molt i oblidar-se del tema, per seguir la política espanyola de sempre. Ho ha fet repetidament amb la Catalunya adormida amb l’Estatut, el traspàs de l’aeroport, el traspàs de rodalies, el retorn dels papers de Salamanca entre d’altres molts temes, i en aquesta encetada legislatura ha promès les balances fiscals amb plural, o sigui ja podem tremolar amb l’allau de dades contradictòries per  amagar l’espoli real i continuat que patim, i les rebaixes amb el nou finançament que pasarà de bilateral a unilateral ja què el decidirà el PSOE amb la conformitat de les demes autonomies.

 

Respecte al País Basc, i el seu lloable intent d’acabar amb la xacra del terrorisme d’ETA, el diàleg es va acabar quan es començava a entrar en la qüestió de fons política, què evidentment al no reconèixer repetidament en el congres el dret a l’autodeterminació dels pobles ja no l’interessava.

 

Aquests últims dies escolto amb sorpresa, els repetits intents de petició de diàleg des del govern basc, i fins hi tot per carta del lehendakari amb la ma estesa al Sr. Zapatero per arribar a un acord sobre la consulta popular al País Basc.

 

Crec que la proposta i el seu calendari ha estat molt detallada, i d’una claredat democràtica fora de tot dubte.  La reunió es va produir ja fa temps i com s’esperava d’un regim intolerant com l’estat espanyol simplement es va negar la proposta.  Crec què ara no es te que insistir mes, s’han donat totes les oportunitats, i segueixen les portes obertes. Simplement s’ha de seguir el calendari previst, d’altra manera dona la sensació que es busca qualsevol excusa per avortar aquesta consulta i sortir airós d’aquest ambiciós pla.

 

Sigui valent, Sr. Ibarretxe, i no actuí com els politics catalans de la famosa tàctica del peix al cove què ens ha portat a l’atzucac on ens trobem. Miri endavant i no cedeixi pels cants de sirena de l’estat o pel menyspreu que ha estat tractat per un estat totalitari com aquest.

 

ELS AVALS D?ERC

Sense categoria

Ja s’ha produït l’entrega de signatures per part dels quatre corrents què lluitaran per capitanejar la nau del partit.

 

La primera fase del procés s’ha acabat, i sembla que el primer entrebanc de la direcció del partit amb una norma feta per eliminar possibles candidats renovadors ha fracassat.

 

Les quatre candidatures han presentat avals sobrats per ser candidats, en primer lloc la candidatura oficial, amb l’aparell del partit al darrere, d’en Puigcercos es el què mes n’ha presentat, l’altra sector oficial de Carod torna a treure un conill del barret, i nomes presenta les signatures necessàries renunciant a unes 700 mes que guarda per la seva confidencialitat i denunciant un possible mal us, fet molt greu en un partit democràtic i que cas de que fos cert, la sospita es tindria que basar en fets contrastats o estaríem davant un frau per coacció en tota regla.

 

Tanmateix, les candidatures renovadores, Reagrupament i Esquerra Independentista han presentat en el cas de Carretero i d’Uriel Bertran prop del miler de signatures, què representa un gran impuls per aquestes candidatures que volen donar un tomb al partit.

 

Ara toca explicar el projecte fins al 7 de juny on hi haurà les votacions, i el 14 de juny on s’aprovarà el full de ruta d’ERC a partir d’ara.

 

Els militants tenen la paraula amb una decisió personal i secreta, on les pressions i possibles malifetes de l’aparell no valdran pel dia dels comicis.

 

Es pot escollir entre les dos candidatures oficials, on es volen canviar coses sense canviar res, o sigui, res de marxar del govern, seguir fent de crossa socialista, i anar perdent credibilitat en cada tema que es posa damunt la taula, com en el famós transvasament, o per el contrari les candidatures renovadores on es vol tornar a aquelles mans netes i lliures d’abans del tripartit, executant un full de ruta cap al dret a decidir sense complexos, i posar-lo com a pal de paller de qualsevol entesa amb una altra partit, sense embuts i per damunt de quotes de poder i tàctiques mesquines què desvirtuen el missatge, i fan fugir els votants desil·lusionats.

LA RE-CONSULTA

Sense categoria

Aquests dies sentim els nostres representants traient pit i donant alternatives a la propera sentencia del TC sobre l’estatut.

Els partits d’obediència estricta espanyola, es a dir PP i PSC, evidentment per boca dels seus portaveus, ja han afirmat que la resolució s’haurà d’acatar perquè forma part de la legalitat vigent, i no volen sentir a parlar de cap consulta a la població, què un cop mes ha d’amagar el cap sota l’ala, llepar-se les ferides, i participar d’aquest gran projecte imperial anomenat Espanya.

 

El mes preocupant, be de la part del dos partits majoritaris d’obediència estricta catalana, CIU i ERC.  Tots dos coincideixen en cas de retallada substancial, a fer una consulta popular per saber si la ciutadania ho accepta de bon grat.

 

Se’ns dubte es una acció totalment inútil, i fruit de la mesquinesa política que acompanya les esporuguides i desorientades direccions dels dos partits.

 

Segueixen abusant del tacticisme polític, oblidant els verdaders interessos dels catalans, treien pit amb una consulta que sembla un insult a la intel·ligència de qualsevol poble amb consciencia de ser-ho. Tanmateix els serveix com excusa per no donar un pas endavant, i de desobediència davant l’amo, i  posteriorment desenvolupar aquelles qualitats pactistes que tants pocs redits han donat els últims 300 anys.

 

Davant l’atzucac, i col·lapse de la voluntat del poble, el sistema autonòmic, i la nul·la voluntat federalista de l’estat espanyol de sempre. La única sortida es la lliure decisió de sortir d’aquesta presó disfressada de democràcia i llibertat.

 

La pregunta de la consulta hauria d’estar relacionada amb la relació que volem amb l’estat, i la posada en marxa d’aquesta dintre el marc de la Unió europea, i davant la impossibilitat de desenvolupament i benestar dels ciutadans catalans.

 

Un pas valent que faria trontollar moltes quotes de poder, i que precisament per això em fa desconfiar d’aquests partits per impulsar-les. La societat els ha d’empènyer sense mirar enrere, i posar-los entre l’espasa i la paret per aconseguir-ho.

EL CAP DE LA TERRIBAS

Sense categoria

En Manel Mas, ex-alcalde de Mataró i diputat al Congres pel PSC, a traves del seu bloc ha demanat la dimissió de la periodista Mònica Terribas.

 

La raó fonamental per demanar el cap de la reconeguda periodista, es la entrevista amb el president de la Generalitat a TV3 on mentres responia, la imatge de Zapatero apareixia de fons en pantalla, i segons Mas dona a entendre la supeditació del Sr. Montilla als designis del President espanyol.

 

Jo li diria, què veient concretament aquesta entrevista, a un li queda la sensació de que no tenim president, o almenys un que defensi els nostres interessos, va exhibir tot el manual per perdre credibilitat del mal polític, balbuceig i dubtes en algunes respostes compromeses, cinisme quan afirma no saber les converses prèvies a aprovar el transvasament entre la ministra i el conseller Baltasar, tractant la població amb el mínim de coherència que es mereix, defugir preguntes  de si o no, i que derivarien a la seva supeditació total a Madrid amb respostes sense solta ni volta, topics buits de contingut en altres respostes, i una imatge davant la relació amb l’estat impròpia d’algun que representa la Generalitat.

 

Vostè no es ningú per reclamar el cap d’aquesta professional en un ens públic, on teòricament les decisions no son politiques sinó per criteris de professionalitat i transparència.

 

Li recomanaria llegir el llibre “TV3 a traïció” d’en Víctor Alexandre, sospito un escriptor no gaire del seu gust, on amb multitud d’exemples es demostra l’orientació perversa de la cadena, sobretot en els noticiaris on la visió catalana del món ha estat substituïda subtilment per la visió espanyola, perquè ens entenguem han intentat treure el que vostès anomenen la crosta, i què tant els desagrada.

 

El seu partit degut a les quotes de poder i mitjans propis, son uns mestres alhora d’utilitzar-los pels seus fins sense contemplacions, i amb l’objectiu final de convertir aquesta nació amb una comunitat autònoma mes, totalment desnaturalitzada, i el que els hi molesta mes es que desprès de prop de 300 anys encara no ho han aconseguit.

 

Li demano una reflexió serena, i pensar en l’atzucac que ens porta aquesta relació fraternal amb Madrid que tant defensen per damunt de tot.

EL MAL MENOR

Sense categoria

Aquests dies estem sentint comentaris de membres del PSC impropis de qualsevol classe política digna i responsable.

 

El Sr. Zaragoza, brillant director de l’ultima campanya del PSC a les eleccions a l’estat, ja què amb una sola idea en va tenir prou per aconseguir els 25 diputats a Catalunya què van privar al PP de guanyar les eleccions.  Aquesta proposta era la de la por al partit rival, i unes falques publicitàries ben elaborades i cronològicament encertades, clar per aconseguir tant amb tant poc, cal un electorat desmemoriat i força immadur democràticament parlant, on el mal anomenat mal menor va quallar.

 

 

 Aquest mal menor en el poc temps de legislatura ja ha apuntat el camí què seguirà, amb un menyspreu a un dels seus socis en la passada legislatura, esquerra, i un acostament al PP i altres partits per pactar els grans temes d’estat.

 

La recuperació per la porta del darrere, i a cop de decret del Pla Hidrològic, es el primer pas, la negació de qualsevol èxit del PSC, què per altra banda s’ha diluït en la família socialista com ha fet sempre oblidant aquesta C final, es el segon.

 

Sembla acceptarà de bon grat la sentencia restrictiva i humiliant del Tribunal Constitucional sobre l’estatut, on s’acabaran de perdre els últims llençols que quedaven.

 

Seguiran practicant l’ofegament econòmic al país, ja què la negociació del finançament serà multilateral, i de poca volada, quedant per veure si les famoses balances fiscals veuen la llum o segueixen en l’oblit del pou de promeses de Zapatero.

 

Sobre el traspàs de Rodalies i Aeroport, així com altres qüestions importants el mes calent es a l’aigüera, i al País Basc viu un autèntic estat d’excepció sense comparació possible a qualsevol territori europeu.

 

Mentres alts dirigents del PSC, com l’abans esmentat Sr. Zaragoza diu que el 2014 es una bajanada i és queda tant ample. La falta de respecte a un gruix molt important de la societat catalana que creu que es la solució per sortir de l’atzucac on ens trobem es total, i faria be de defensar i explicar el seu unionisme amb arguments, i la falta de defensa dels nostres interessos a Madrid si pot, deixant d’utilitzar la tàctica de la por com si fóssim nens petits i el dret a decidir fos un capritx d’uns quants eixelebrats.

UNA NACIÓ VIRTUAL

Sense categoria

 

Avui llegim les primeres conclusions del Tribunal Constitucional sobre els recursos a l’Estatut de Catalunya.

 

Han començat pel preàmbul,on trobem el primer escull important, el concepte nació, desprès de la primera retallada del text original on la definició era tant clara com que Catalunya es una nació, es va deixar en aquella frase, jo diria que còmica, de que el Parlament de Catalunya recollint el sentiment majoritari del poble es defineix com a nació, per tot seguit dir que segons la Constitució es definida com a nacionalitat.

 

Mira per on, això tampoc es bo, ja que volen deixar clar que no te cap valor jurídic la paraula, i si es manté el text tal com esta, s’eliminarà la bilateralitat, es a dir qualsevol temptació de poder negociar algun tema, inclòs el finançament de tu a tu amb l’estat, i tot ben arregladet amb el conjunt d’autonomies de l’imperi.

 

Aquest tarannà, cal dir compartit en major o menor mesura pel anomenat sector conservador i sector progressista amb un denominador comú, l’espanyolisme ranci i caspós, com la mateixa institució feta a mida com una espècie de tribunal d’inquisició. Ens indica per on aniran les retallades i la desfiguració del text, recordo ja desvirtuat a la Moncloa i refrendat pel poble català.

 

El binomi PSOE-PP, en aquests temes van a una, i en un fet gravíssim en qualsevol estat que es digui democràtic, deixaran un estatut potent i modern del 30 S, en uns estatuts dignes d’una comunitat de veïns, passant per damunt de la sobirania d’un parlament i la voluntat d’un poble.

 

Davant d’aquest atzucac, no espero res de la classe política catalana que en major o menor mesura s’anirà empassant cada llençol que perdem de la bugada, amb alguns escarafalls de cara a la galeria, i un maquillatge constant de les accions del TC.

 

No tenen cap previsió, uns subjectés al que mani el govern de Madrid, i els altres amb la seva tàctica política on la picabaralla constant i les quotes de poder van per davant del país.

 

En qualsevol altre nació amb majúscules la desobediència  i el salt endavant  donant per acabada aquesta etapa trista engolits per l’estat espanyol, estaria a l’ordre del dia, malauradament si no hi ha renovació de cares i idees als principals partits continuarem cofois com a nació virtual.