La vida versió Champions League

Què vols que et diga?

Advanced tecniques in plastelin

Una de les coses que trobe més complicades de ser mestra d’anglès és el ventall increïble d’edats i de capacitats amb què hom s’ha d’enfrontar cada dia. Un xiquet de 3 anys, que individualment és com un joguet amb bateria infinita, quan s’agrupa amb més individus de la seua espècie, en manades de 20 en 20, es converteix en un animalet escapadís i cridaner com una mona. Els joves d’11 anys, per la seua banda, recorden més la pel·lícula Dangerous Minds que no al capítol dels teletubbies que representen els d’infantil. I enmig d’aquestes dues aigües, afig-li tota la gamma evolutiva humana. La varietat resultant és tan confosa que només de pensar-hi m’entra vertígen.
I tanmateix estic vivint una de les èpoques més divertides de la meua vida. Ahir vaig estar fent literalment el mico (el moooonki, a vore, com fa el monki?? Ui, quins monkis tenim per ací!! Mira, mira, aquest monki fins i tot s’enfila per les prestatgeries!) amb els nanos de 3 anys. Les classes d’anglès a infantil duren una mitja horeta, i són molt complicades de plantejar, perquè són unes classes on la majoria de criatures (estic parlant d’entre un 70 i un 90%) tenen el valencià com a llengua estrangera; i pot resultar complicat fer-los distingir entre l’anglès i el valencià. Passa amb freqüència el demanar el nom d’un animal en anglès i que te’l diguen en valencià, amb l’alegria de qui ha estat treballant el concepte metòdicament. 

Els de sisè, per contra, m’han fet trobar la meua vessant Michele Pffeiffer a Dangerous Minds: he mostrat els meus tatuatges vitals a base de captar paraulotes en búlgar -semblants al rus i al polonès-, interceptar-les al vol i imposar la mirada severa pertinent al crit de “Tikho” (que vol dir silenci, en búlgar). Després, però, els seus xicotets èxits representen les nostres grans satisfaccions. De camí cap a casa, en cotxe, no puc evitar un somriure pensant com estic gaudint d’aquesta experiència, encara que el volant em fa mal sota unes llagues que m’han eixit a les mans de tant de fer punta als llapis amb la maquineta.

El vestit nou

Ai, des de fa un parell de dies, me’l mire i me’l remire, i me’l torne a mirar com si me l’haguera parit jo. I no. He d’agrair a Francesc Pasqual (àlies el Senyor Suport de Vilaweb) que haja fet de la capçalera d’aquest bloc alguna cosa digna de mirar. No és que estiguera malament, abans. Però ara reflecteix millor el meu estat d’ànim cada volta que m’assec davant l’ordianador a escriure les meues cosetes: un diari, una tasseta de cafè, i ale. Anar fent. (de fet, ara m’agrada més mirar-me el bloc que escriure-hi!)
Ara bé, el primer dia he de confessar que anava un poc despistada. Quan entrava als meus apunts diaris tenia la sensació d’estar ficant-me en casa d’algú altre. Quines coses.

L’únic problema que li trobe a això d’estrenar vestit nou és que cap sabata no li va, ara. Les fotos que adjunte, que abans eren l’única nota de color del bloc -perquè era tot gris-, ara són una nota discordant. Perquè el color de la foto no “li va”. Però buf, tampoc no em puc entretindre, damunt d’escriure, a vore si la foto que adjunte “li va” amb la decoració de la resta del bloc. Al capdavall, jo no servisc per a aquestes coses del disseny. A mi dóna’m un teclat i dis-me quants caràcters vols -3.000? 5.542?- Te’ls clave. No m’he dedicat a altra cosa en els últims anys que a clavar caràcters.
I és que l’altre dia li ho comentava a algú: cadascú té gràcia per a fer una cosa. I mira, jo per a coses de disseny no en tinc, de gràcia. Només cal veure com vaig vestida per adonar-se’n. De la mateixa manera que tampoc no tindria gràcia per a fer de comentarista futbolística -i això que sóc del Barça gràcies al Puyal, que el futbol radiat m’agrada més que vist per la tele-. Però ja ho dic: cadascú serveix per al que serveix. I si no que li ho diguen a Cervantes, que tota la vida es va lamentar de no ser capaç d’escriure un bon poema.

Llegendes urbanes

Una de les llegendes urbanes més sonades dels últims anys va ser el rumor de Ricki Martin, la xiqueta, el gos i l’armari (traduit a l’anglès pot sonar fins i tot a subtítol de Cròniques de Narnja). D’altres llegendes urbanes han sorgit de casos reals, potser magnificats amb la força de la paraula, com el cas de Jack l’esbudellador, i altres relats de por. Des de sempre he tingut curiositat per conèixer l’origen d’aquestes llegendes urbanes. Qui les comença? Com s’inicien? A partir de quin moment un fet es transforma en llegenda? És un procés tan progressiu que resulta intangible? I aquesta curiositat se m’ha multiplicat aquest matí, quan he sentit una llegenda urbana -universitària- referida a mi.

Retorne a la normalitat, i comence a fer pràctiques ací, a una escola de la terra, en concret, al Botànic Cabanilles. És una escola pràcticament virtual -com aquest bloc-, feta tota d’aules prefabricades, però on la bona fe i l’empenta del professorat fa que hom pràcticament ni se n’adone, d’això. Em trobe a una companya de l’escola de magisteri, perquè fem pràctiques com els Donuts, de dos en dos. La companya que m’ha tocat es diu Cristina, és de Llutxent, i és una gràcia de xica, tot i que pràcticament no la conec perquè quan jo feia 3r ella estigué d’Erasmus. Ens coneixem poc, doncs. Però pel que sembla, ja l’han informada. Es veu que a la facultat li digueren que el meu novio era americà, i que jo treballava a Canal 9. Vaja! Aquest resultat del joc del telèfon dels passadissos de la facultat, m’he apressat a esclarir-li, comença amb la frase: vaig viure als Estats Units i he treballat a Gandia Televisió. Li he preguntat qui li ho havia dit, per seguir la pista de la llegenda i trobar-ne l’origen, però ja se sap, aquestes coses es dilueixen en un “algú” indefinit i borrós, el mateix “algú” de Ricki Martin i de Jack l’esbudellador, un “algú” ple d’una imaginació tan entusiasta i prolífica que comence a envejar-lo.