ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

LES COSES PEL SEU NOM

General

El camp semàntic es molt extens i la tendència actual es no dir les coses pel seu nom, com en el cas de la nova Ministra de Defensa, Carme Chacon.

 

l’Associació de militars espanyols, ha manifestat el recel cap a la nova ministra per ser catalanista, pacifista i embarassada, i ha reblat el clau expressant la seva preocupació per la decisió del TC sobre l’estatut català, i la reacció de la nova titular del ministeri.

 

Se’ns dubte l’exèrcit espanyol encara fa tuf de naftalina, i segueix sense evolucionar amb tics propis de la dictadura franquista i amb l’obsessió de la unitat per damunt de tot, i on Catalunya es l’enemic que s’ha de vigilar.

 

La Carme Chacon, pot ser moltes coses, però catalanista no seria una d’elles, en tot cas es nacionalista, però espanyola, esclar.  La seva visió es la oficial del PSC, on els Iceta, Ferran, Zaragoza i companyia marcan la pauta, i no en benefici de Catalunya.  La seva visió es gira en direcció a Madrid i no gosen aixecar cap discrepància amb la veu de l’amo. 

 

La frase del president Pujol, “Es català, tot el que viu i treballa a Catalunya”, es una gran errada, i els exemples abans esmentats son una prova irrefutable. El sentiment de pertinença no ès pot destriar de la persona, visqui on visqui, i es el factor determinant per definir la nacionalitat de cada individu.

 

Respecte als termes de pacifista i embarassada, demostren l’aïllament de l’estament militar de la realitat.

 

Un gran negoci del PSC a Madrid, el mateix nombre de ministeris, i anar rebent les humiliacions que Zapatero ens te preparades per aquesta legislatura sense dir ni mitja paraula.  Sort que ells havien de ser la nostra salvació per solucionar els problemes del país.

 

Aquesta crosta costarà d’arrencar però cada dia que passa va desnaturalitzant mes el fet català arreu.

ELS PAPERS DE LA DISCORDIA

General

Aquest cap de setmana, la Comissió per la dignitat s’ha reunit a Lleida per anunciar les mesures que prendrà pel retorn dels papers restants.

 

 

Es vergonyós haver de denunciar l’incompliment per part d’un estat d’una llei que senzillament s’ha de complir, com es la devolució dels documents espoliats a Catalunya el 1938 per les forces feixistes, i guardats a l’arxiu de Salamanca.

 

La comissió esta fent una gran feina i seguirà denunciant el no retorn dels prop de 2 milions de papers pendents arribant a l’audiència nacional. Es incomprensible el retard, i la parada de la devolució per part del ministre de torn.

 

El primer paquet de papers ja va ser retornat el 2006 de nit i d’amagat, com si d’una malifeta és tractes i des de llavors silenci i excuses injustificables.

 

Se’ns dubte l’origen be de la mal anomenada transició, que simplement va ser un traspàs de poders i una gran operació estètica, però sense base, nomes així s’explica qualsevol gest de justícia a Catalunya provoqui  malestar i repulsa a l’estat, sigui quin sigui el partit que governi.

 

No es van depurar responsabilitats en el seu moment, i els vencedors en la guerra civil segueixen movent els fils, deformen la realitat de la memòria històrica, amagant les seves atrocitats amb els morts provocats per la part legal republicana i segueixen tractant despectivament a Catalunya per dret de conquesta.

 

Tanmateix, ja res estranya en aquest estat ancorat en el passat,  i on no hi cap res mes que el pensament únic, tancant amb pany i forrellat qualsevol diferencia en nom de l’estat de dret i el sagrat llibre de la constitución.

NI PARTIA NI DOBLA

General

Hem sabut avui la composició del nou executiu del govern de l’estat espanyol presidit per José Luis Rodríguez Zapatero, i provoca  si més no indignació.

El primer que cal dir, es què la composició es continuista, i què els únics canvis d’actitud que es preveuen son els del mateix President, i el PSOE amb general amb aquest discurs buit d’investidura, i aquesta regressió  a la Espanya centralista escoltada amb les seves respostes als seus interlocutors.

 

 

El nom que pot provocar mes indignació, es el ministeri de fomento, on Magdalena Alvarez, a pesar de les repetides peticions de dimissió per part dels grups catalans, i de la seva nefasta gestió amb el problema de l’Ave i Rodalies sofert a Catalunya, amb una actitud indigne de qualsevol governant per la seva poca vergonya i males arts, ella repeteix i es  alabada per Zapatero, donant a veure la visió i la preocupació nul·la pels catalans d’aquest mag de la política espanyola.

 

Cal destacar el poc pes del PSC a l’executiu a pesar dels seus 25 diputats, i la seva suposada influencia, on aconsegueix 2 ministeris, i on altres territoris com l’andalús sembla passen davant amb les seves tesis.  Carme Chacon la que ha volgut vendre la Catalunya optimista ja te la seva cartera de Defensa, i on amb la seva visió espanyolitzadora de les coses s’hi trobarà com peix a l’aigua, Celestino Corbacho estarà a Treball.

 

Segueixen els principals puntals de la legislatura passada com Rubalcaba o De la Vega, i una novetat José Blanco pesarà a fer-se càrrec d’una fundació com a laboratori d’idees del partit socialista, coneixent el seu pensament, no en pot sortir res de bo per Catalunya.

 

En resum la nova legislatura espanyola comença, i la perspectiva es molt negre pels nostres interessos, on nomes CIU sembla amb possibilitats de caure en un nou parany de Zapatero. PSC desaparegut, i ERC i ICV inexistents, no sembla que hagin de tenir cap protagonisme en el nou projecte centralitzador socialista.

LA CONSULTA BASCA

General

Desprès dels últims moviments per la investidura de Zapatero, un tema què estarà damunt de la taula  es el procés pel dret a decidir del poble basc

Sembla ser que Zapatero amb la submissió dels diputats del PSC, la no necessitat d’ERC i la compra fàcil del vot convergent amb una mica de fum i publicitat, vol aparcar la qüestió catalana amb poc soroll que no el perjudiqui, i encararà mes els seus esforços en el país basc, on la seva negació al diàleg amb ETA, el contradiu quan es presenta com el gran defensor del diàleg i ens presenta com a novetat la Espanya unida i diversa, o sigui una evolució cap el pensament del PP, donant veracitat a la frase d’en Pla que diu que un espanyol d’esquerres es el que se sembla mes a un de dretes.

 

El Sr. Ibarretxe haurà de controlar en el seu partit les faccions que cediran el tema de la consulta, a canvi de qualsevol promesa feta pel mag Zapatero.

 

Aquesta es la intenció, un possible nou estatut, i aquí no ha passat res.  La posició hauria de ser invariable, i seguir el camí impecablement democràtic expressat pel lehendakari amb una ma estesa a la conversa, però ferm en donar la paraula al poble basc per decidir el seu futur.

 

 

Si el procés avança, tard o d’hora l’esquerra abertzale hi donarà el seu suport, i el pas decisiu com a poble es començarà a donar fent cas omís a les amenaces d’aquest estat de dret espanyol fet per silenciar qualsevol diferencia identitaria.

 

Se’ns dubte amb Imaz apartat de la política, les tesis d’Ibarretxe haurien de tirar endavant amb valentia, i oblidant el tacticisme que tant de mal fa en aquests processos, i del qual l’estat se n’aprofita per no avançar gens amb la lliure direcció que el poble demani.

 

Estarem aspectants per veure per fi tota la virulència que pot desplegar l’estat i moltes de les amenaces que portem anys escoltant quedaran deslegitimades per sempre.

SI NO HI ANEM ELLS ES QUEDEN

General

Amb aquet lema original i irònic alhora, és convoca l’assemblea d’afiliats de Reagrupament, grup renovador en les eleccions internes d’ERC.

 

Aquesta frase, la recordareu per la campanya del PSC, ideada pel Sr. Zaragoza en les passades eleccions, i què venia a resumir tot una sèrie de missatges en negatiu cap al Partit Popular, què era l’eix del discurs socialista, que s’estalviava fer qualsevol proposta amb el vistiplau i poca memòria de molts catalans.

 

En aquesta ocasió, i amb una dosi de sentit de l’humor, el corrent que encapçala Carretero l’ha volguda recuperar, crec que encertadament, ja què ha de quedar clar sense ambigüitats, que la candidatura Puigcercos i la de Carod son les oficials, i sobretot la primera que controla l’aparell del partit i què han conduït el partit a la situació que es troba ara.  De capa manera els seus candidats poden aportar il·lusió i aire fresc, ja que ells amb la seva tàctica han abandonat l’eix nacionalista, per potenciar l’eix esquerra-dreta, se’ns dubte això no ha beneficiat el procés cap al dret a decidir.

 

Els estirabots i proclames de calçotada sobre el 2014, amb aquest entorn no han estat gens creïbles, vers al contrari, han desprestigiat aquest procés perfectament viable a canvi de les quotes de poder assolides.

 

 

Les davallades electorals, han vingut una darrera l’altra, i ningú ha assumit responsabilitats, ni cap autocrítica mes enllà de desviar el tema amb la bipolarització, les conjuntures polítiques i altres excuses que els votants s’han anat ensumant, abandonant la fidelitat a un partit que tenia un ascens gairebé imparable i que ha vist com en la societat civil el projecte creixia i el partit perdia posicions per conservar la menjadora d’uns quants.

 

Els militants tenen la paraula, saben que hi ha un projecte amb cara i ulls, amb un objectiu clar i un full de ruta per aplicar-lo, aquest està representat per Reagrupament i per Esquerra Independentista.  Ara cal esperar que hi anem i ells no es quedin.

 

CAPTACIÓ PUNTUAL D?AIGUA

General

Aquesta definició, l’ha utilitzada el govern suposadament seriós de la Generalitat per definir un transvasament com qualsevol altre.

 

El conseller Baltasar, i per afegit el govern sencer, han volgut jugar amb les paraules, pensant que la gent ho acceptaria, i que els fets amb una definició diferent canvien de significat.

 

Suposo que trencar la imatge junt la Plataforma per la defensa de l’Ebre, defensant el no al transvasament, pesa molt a ICV, per anunciar i proposar un transvasament a la capçalera del Segre.

 

El problema ha vingut per la negativa del “Gobierno amigo” amb aquesta opció, i recordant que ell te les competències en el tema, es el que te la dependència. La oposició ha aprofitat per fer critica i posar al damunt la seva proposta de transvasament del Roïne.

 

Segons els experts en el tema, el problema es aplicar un nou model de cultura de l’aigua, què evidentment no inclou transvasaments, i si desalinitzadores, depuració d’aigües, i utilització responsable del preuat líquid. Aquesta nova política be de lluny, i ni els governs convergents, ni l’actual han estat capaços de dur-la a terme, fent-se la situació greu per la sequera actual.

 

El mínim que es pot exigir als nostres representants polítics es la previsió de solucions amb problemes què s’agreujaran si es deixen de banda, i sobretot amb problemes generals del país, deixar la demagògia, el tacticisme i el partidisme per altres ocasions i utilitzar l’ètica i la professionalitat que se’ls hi suposa.

ZAPATERO: EL GRAN MENTIDER

General

Desprès de veure varis fragments de la primera jornada de la sessió d’investidura de Zapatero al Congreso, ja es poden treure conclusions força clares.

 

La primera, es el discurs buit de contingut, però ple d’intencions del candidat, amb una ma estesa constant al PP amb els temes centrals de l’estat, i un oblit total del federalisme que tant ès pregonava a la passada legislatura, arribant a comparar l’estat federal d’alemanya amb l’autonòmic Espanyol, un fet de cinisme sense precedents.

 

Definitivament trenca qualsevol possibilitat de diàleg amb ETA, abonant les tesis populars, sense recordar la seva part de responsabilitat per abandonar les negociacions quan ès va posar sobre la taula el problema de fons, què evidentment era polític.

 

Defensa la seva gestió social progressista, quan tothom sap la subhasta en que va convertir la campanya electoral, prometent xecs per tapar boques, què evidentment van en qualsevol direcció, però no a l’esquerra.

 

Catalunya, tant sols va sortir a escena per respondre les interpel·lacions de CIU i ERC. Es el símptoma inequívoc del poc protagonisme que tindrà en aquesta legislatura, amb els republicans disminuïts i amb una Convergència jugant amb la seva ambigüitat històrica a canvi de vendre protagonisme per fum.

 

Ens va anunciar la publicació de les balances fiscals com una gran cosa, ignorant les diferents peticions aprovades al llarg dels últims anys, i uns comptes que se’ns dubte difícilment seran creïbles, també presenta com un mèrit que pensa complir l’estatut, quan això en qualsevol estat democràtic, complir la llei es normal, i ratlla la demagògia total amb el tema d’infraestructures i inversions, quan ell sap perfectament l’incompliment sistemàtic d’una cosa i l’altra. En el tema de la llengua va deixar ben clar que els idiomes que no son el castellà seguiran sent de segona divisió a l’estat, i sense compromís en les institucions europees.

 

En el tema central del nou finançament, no esperem tractes bilaterals, ni grans avenços, segurament el mag Zapatero tornarà a fer un truc per deixar bocabadats als babaus.

 

En resum, amb el PSC desaparegut com sempre en el Congreso, CIU intentant jugar les seves cartes, i ERC i ICV molt disminuïts, el futur en aquesta cambra es presenta mes fosc que mai pels nostres interessos.

WOODY ALLEN EN CATALÀ

General

Ha començat a treure polseguera l’anunci de l’estrena de l’ultima pel·lícula  de Woody Allen rodada a Barcelona, “Vicky Cristina Barcelona”.

 

Tota la caverna, d’allà i d’aquí, comença a posar el crit al cel, ja què el productor de l’obra, en Jaume Roures ja ha anunciat que a Catalunya hi haurà una versió en català i una original amb anglès, però en castellà no n’hi haurà.  Això que a simple vista es el mes normal en qualsevol territori del planeta amb llengua pròpia, evidentment no ho serà a Catalunya, què com sempre ens recorden no tenim comparació amb ningú.

 

Els crits per la discriminació del castellà, imposició nacionalista, i totes les barbaritats que se’ls hi passin pel cap, retronaran a les nostres orelles provinents d’aquest estat espanyol tant plural.

 

Tanmateix, s’oblidaran que l’habitual es que cada setmana, totes les estrenes del cinema siguin en castellà, amb una presència mínima  i excepcional del català.

 

Un altra oblit es que des de les “Homilies d’Organya” al segle XI, existeix una llengua provinent del llatí, i que n’és la pròpia d’aquest territori, i actualment cooficial  amb la llengua “que nunca fue de imposición” segons el Rei Borbó.

 

Per últim recordar que en molts àmbits com: el cinema, discogràfic, la justícia, l’etiquetatge de productes i molts d’altres, la llengua en inferioritat de condicions es la catalana.

 

Quina pena em fan aquests incondicionals d’Allen , què fan la seva vida en castellà, i què s’hauran d’esmerçar a fer un esforç d’integració durant una hora i mitja, però que estiguin tranquils, que al sortir tornaran al seu món totalment plural i constitucional.

 

CONTROL A ERC?

General

Aquest cap de setmana en el Consell Nacional d’esquerra és va deixar intuir cap on aniran les coses en aquest procés electoral.

 

El sector dominat per Puigcercos, va deixar clar que domina l’aparell del partit i que ho vol tenir tot ben lligat de cara a les votacions de juny. La resolució del consell de garanties estatutàries en contra del vot per correu i la rebaixa del % de signatures per candidatura, ha estat ignorada com altres cops pel Consell. Es tot una premonició de com aniran les coses en aquest procés, on l’errada tàctica d’aquest segon tripartit sense cap benefici aparent, i prioritzant l’aspecte social per damunt del nacional, provocant la desafecció dels votants no ha estat assumida encara per la direcció actual. 

El sector Carod, sembla haver-se allunyat, però se’ns dubte es participant d’aquesta aposta estratègica, què ha beneït constantment, i on la fugida endavant amb la data del 2014 no lliga amb moltes decisions preses els últims temps.

Els sectors renovadors, si volen realment tenir possibilitats, apart de fer pedagogia d’un bon programa i un full de ruta coherent amb una sèrie de persones preparades com Elisenda Paluzie o Hector López Bofill entre molts d’altres, haurien de sintetitzar els punts confluents que son molts i fer una candidatura mes forta i amb opcions d’enfrontar-se a l’aparell del partit.

 

La cursa ha començat, i des del punt de vista sobiranista, és demanaria a tots plegats, i en especial als sectors oficials dominants, evitar espectacles i lluites pels mitjans de comunicació, així com un debat seriós sobre el rumb del partit i el full de ruta a seguir.

 

Tanmateix, i el mes important, no jugar amb l’objectiu d’un estat propi per fins personals i electorals, si s’utilitza que sigui amb credibilitat i rigor per engrescar un altra cop a l’electorat, i no per fer-lo passar vergonya aliena veient la mediocritat de la política catalana.

LES REBAIXES CATALANES

General

Els partits catalans comencen a negociar per Madrid, o dit d’altra manera a perdre la poca dignitat que se’ls hi suposava, l’esperit de pacte en diuen.

 

Comencem a assistir al típic seny català, que traduït vol dir la presa de pel constant, i la venda d’uns beneficis finals totalment desproporcionats.

 

Tanmateix, una mirada als moviments de cada partit amb vots catalans a la capital de l’estat espanyol ens dona dades interessants:

 

El PSC, amb la seva campanya orfe de propostes, i amb el simple discurs de la por al partit contrari, ha triomfat espectacularment amb la col·laboració de la fràgil memòria de la gent amb el desgavell ferroviari, el frau de l’estatut, l’oblit de l’aeroport del Prat, el no retorn dels papers de Salamanca i altres perles. Però no tot son flors i violes, ja que Zapatero no ha donat cap signe d’agraïment cap als socialistes catalans, i el finançament bilateral, sembla ser no podrà ser, i s’hauran de conformar amb les engrunes, mentrestant tots els seus parlamentaris han fet el primer gest de defensa dels nostres interessos votant sense rubor a  Bono com a President del Congreso, i ho seguiran fent deixant els interessos dels seus votants abandonats però amb el convenciment que seguiran sent fidels pels segles dels segles.

 

CIU, desprès de mantenir els discrets resultats de fa quatre anys, ha començat a negociar amb el PSOE, i sembla que totes aquelles condicions prèvies per respectar Catalunya, és van diluint poc a poc amb el polític, segons les enquestes mes valorat de Catalunya, Duran i Lleida al capdavant, i el dubte de votar afirmativament a Bono ja ofèn per si sol, al igual que l’acceptació de senadors socialistes per formar grup propi al Senado.  Els pantalons estan descordats, i s’aniran  baixant a poc a poc per tocar una mica de poder. Esperarem el Congres de juliol, per veure l’abast real dels moviments sobiranistes dintre el partit, o be si s’opta per la famosa Casa gran que es mes del mateix amb un altre nom lluent i esplendorós.

 

ERC, desprès de la patacada electoral fruit del desencís dels seus votants per prioritzar l’eix esquerra abans de l’eix nacional, i amb un procés intern  per reconduir el rumb, segueix donant espectacle a base de cops d’efecte dels seus candidats de l’actual direcció, amb ben poca credibilitat mentre al govern, el silenci segueix sota el jou socialista. A Madrid segueixen buscant aliances difícils per treure el cap, i no accepten el càstig dels seus votants anant al grup mixt i començant a pensar en no tornar a presentar-se a unes eleccions espanyoles  amb un projecte creïble cap al dret a decidir.

 

 

ICV, amb una representació mínima, segueix la roda del partit socialista i es fon amb un mar de contradiccions, com la provocada pel seu conseller de medi ambient amb el transvasament del Segre, perdó, traspàs puntual, francament un partit amb vocació ecologista no es mouria en aquest nivell de mediocritat.

 

Per últim, el PP amb el seu canvi de candidats, un mes moderat Piqué, per uns mes ultres com en Sirera, amb el discurs ranci de sempre, no han aconseguit augmentar els seus resultats i s’ho haurien de fer mirar.

 

 

Aquest es un primer retrat de la nostra representació a l’estat espanyol, ben poca cosa positiva en podem esperar i tant sols demanaria un mínim de dignitat si es que no l’han gastada tota en els últims anys.