Els dies i les dones

No plores perquè plou. Plou perquè plores.

Hi ha dies que la mica de dots d’oracle que això d’observar la realitat -sigui quina sigui- amb un mínim de sentit crític et dóna, no els voldries per a res. Llegeixo a Cultura21 que de moment la Sala Beckett se salva del fet que se’ls desallotgi com a vulgars okupes. El fet que els senyors de Núñez i Navarro no presentessin la demanda dins dels 15 dies següents a la data de caducitat del contracte anual, de moment els salva els pèl. Respirem alleujats però cabrejats.

Del caràcter indefinit del contracte, tal i com els de la Beckett esgrimien, res de res. Ja ho vaig dir llavors i ho torno a dir ara: l’administració se n’està rentant les mans. La situació del teatre català és penosa. I no parlo de les obres que estan en cartell, ni de la qualitat de directors i intèrprets. Aplegueu-vos quatre persones, demaneu que algú us escrigui un text, munteu una companyia i com no tingueu algun actor que ha sortit a la tele, si teniu la sort de poder-la mostrar mitja dotzena de vegades, encara serà molt. Després, com allò del Hamlet, tota la resta és silenci.

La cultura del ciment és al teatre, la cultura dels grans espectacles produïts a fora pel l’abaltiment del personal, de l’absència de càstings, l’absència de sales que permetin mostrar els nous talents de la nostra escena i l’ostracisme reiterat del teatre català. La Sala Beckett és i ha estat, una olla del xup-xup del qual en sortien noves idees, noves propostes. No pot ser que se li giri de cara tothom i que no es prenguin mesures. Cal un gest. Un gest que ens permeti pensar que la cultura, encara pot tenir alguna consideració, que no es pot retallar com es fa amb el perfil de les nostres costes, el perfil de l’emoció que ens donen actors, directors, escenògrafs, il·luminadors o autors dalt una escena!

Torno de Blanes. Premis Recull. Quaranta-quatrena edició. Se’m concedeix el Premi de periodisme Salvador Reynaldos per l’article inèdit Una tardor resplendent per a l’Anna Politkòvskaia (podeu llegir-lo fent clic aquí), que sortirà publicat al mes de juliol a la mateixa revista Recull. En arribar, a quarts de dues, atendre la premsa. Fotos i preguntes. Em presenten Màrius Sampere i Vicenç Llorca, que enguany s’estrena com a president del jurat. Els altres membres del jurat són: Vinyet Panyella, Jaume Reixach, Salvador Roca, Francesc Robert i Josep Maria Ripoll.

Dinem de manera mangnífica al Restaurant Mont-Ferrant. Peix fresc. M’assec amb una altra de les premiades. La Teresa Franquesa s’ha endut el Joaquim Ruyra de narrativa. Els altres premiats han estat Max Besora pel Benet Ribas de poesia i Jaume Pomar pel Rafael Cornellà de retrat literari. No s’ha adjudicat el Josep Ametller de teatre.

Abans dels cafès, s’ha llegit l’acta. M’ha tocat encetar la roda de discursos. L’article parlava de l’Anna Politkòvskaia. He explicat la meva vinculació al PEN Català a través del Comitè d’Escriptors Empresonats. He parlat sobre la situació de Rússia, sobre les atrocitats de Txetxènia. També del compromís viu de l’Anna perquè tothom tingués un bocí de veu, mai fos. Més que guanyar-lo jo, el premi, l’ha guanyat l’Anna. Vull que sigui així.

La seva veu s’ha tornat a sentir en una sala amb més de dos-cents comensals. La seva veu s’ha fet audible a Blanes. La seva veu ha remogut consciències; potser ha fet entrabussar alguna cullerada de pastís, però no m’he estalviat d’explicar alguns dels anècdotes que podeu llegir a l’article. Anna, avui la teva memòria, allò que ens deixares, tornava a fer-se viva. Se’t tornava a escoltar.

Discurs del president dels premis Vicenç Llorca

TN Vespre del dia 2/3/08 (heu d’anar fins al minut 23:26)

Notícia al Punt

Notícia a l’Avui

Notícia a Ràdio Blanes

Notícia a Cultura21

Notícia a Diari de Girona

Notícia a Yahoo

Breu al Punt

La Malla

Directe.cat

Metro

Hispavista

Joescric

Diari de Mataró

El singulardigital.cat