Un altre país

el bloc abans conegut com 'El meu país d'Itàlia'

Roma

8
A city becomes a world when one loves one of it’s inhabitants
Lawrence Durrell, The Alexandria Quartet

Hui fa deu anys que vaig arribar a Roma amb una beca, dues maletes, una versió bilingüe italià-català de Verrà la morte e avrà i tuoi occhi de Pavese, un diccionariet català-italià (i viceversa) i una guia de Roma per a turistes.
La Ciutat em va rebre amb un dia de sol fred i net (amb l’aire prim, com diu Pla), i ja el primer dia vaig saber que me n’havia enamorat. Quan dic que la Ciutat em va rebre vull dir exactament això, vaig sentir que m’havia estat esperant i m’estava rebent, amb el somriure i amb l’esguard amb què es rep a qui s’espera.
Recorde molt bé aquells primers dies, intentant copsar la llengua, la gent, la bellesa i la vida de la Ciutat. Els vaig passar caminant pels carrers, amb els ulls ben oberts (i la boca també), com si tot allò fóra només per a mi, per al meu delit personal i sabent, a més, que tenia molt de temps, que no em calia veure les coses a corre-cuita, que jo no era una turista (sola) més. 
El segon dia, a l’autobús, una senyora que va veure com mirava les taronges que duia a un cistell (jo pensava que potser venien de Castelló) me’n va regalar una, no vaig entendre res del que em va dir, però el gest el vaig entendre i el recorde sovint quan pense en aquells primers dies a la Ciutat.
El que no sabia aleshores era que a més del somriure i les meravelles, la Ciutat em tenia reservats altres regals i que volia que jo em quedara.
No sabia encara que Roma volia ser, també, la meua Ciutat.

Publicat dins de llocs | Deixa un comentari

munnezza

5
Publicat el 9 de gener de 2008
Que vol dir deixalles, escombraries, fem, en napolità. Fa dies que volia escriure alguna cosa sobre el fet que Nàpols s’estiga ofegant sota més de 100 tones de fem, el problema és que després d’haver llegit un fum d’articles i d’haver intentat en va que algú m’ho explicara, no entenc res.
Em consola molt que el sociòleg Enrico Pugliese, napolità i director de l’Irpps (Istituto di ricerche sulla popolazone e le politiche sociali) tampoc ho entenga i comence un article a Il manifesto del diumenge dient "he rebut ens aquests mesos diverses invitacions per intervenir sobre la qüestió de les deixalles a Nàpols i la Campània. Les he declinat sistemàticament pel fet de no aconseguir comprendre què està passant exactament". A continuació el seu article és una sèrie de preguntes aparentment sense resposta. Anem bé.
No sóc capaç d’explicar que passa a Nàpols ni com s’ha arribat a aquesta situació. Part del problema és la camorra, sense dubte, és l’explicació que està tenint més èxit, llàstima que no siga una explicació: la camorra òbviament hi és i hi fa negoci, però, com diu Pugliese, la referència a la camorra acaba sent genèrica i mítica i ajuda ben poc a comprendre.
Un altra part del problema és la solemne incapacitat dels polítics (d’esquerres i de dretes) i de les institucions campanes. La gestió de les deixalles és la més cara d’Itàlia, tenen una quantitat de gent que se n’ocupa 7 vegades superior a regions com el Vèneto que produeixen moltes mes deixalles. Recentment han estat contractades (amb fons europeus) dues mil persones més per per una recollida diferenciada inexistent. Les xifres gastades en assessors i experts són literalment astronòmiques, les deixalles napolitanes sovint són enviades a Alemanya amb costos altíssims i, en aquests moments el fem napolità està sent recollit per l’exèrcit per ser enviat a altres regions italianes, les escoles estan tancades per motius d’ordre públic i sanitaris. A Nadal, mentre tot això passava, el govern estava de vacances, abans d’ahir (pràcticament dues setmanes després de l’inici de l’emergència) Prodi va anunciar mesures radicals per solucionar el problema. Les mesures radicals són nomenar l’enèsim comissari especial. Han nomenat a De Gennaro, superpolicia heroi de l’antimàfia i l’antiterrorisme i cap de la policia durant els fets de Gènova del 2001.
Quan entenga alguna cosa ja ho faré saber.

La ciutat dels invisibles

9
Publicat el 7 de gener de 2008
No em puc traure del cap l’incendi de l’altre dia davant de casa. Els diaris i els telegiornali n’han parlat molt i hi ha dues coses que no acabe d’entendre. La primera és que mentre nosaltres estàvem còmodes a casa, llegint, escoltant bona música…a menys de cent metres havia esclatat l’infern. Quan ens en vam adonar del foc devia fer una bona estona que havia començat, un centenar de persones havien hagut de fugir terroritzades, amb xiquets, per salvar la vida, deixant al foc el poc que posseïen. A menys de cent metres de casa meua…i jo llegia.
L’altra cosa que no puc comprendre és com és possible que a menys de cent metres de casa meua hi visqueren, des de feia mesos, vora 200 persones en condicions literalment inhumanes i jo no me n’adonara de res. És cert que sabíem que a la fàbrica algú hi vivia, veiem dones amb carrets de la compra pleníssims, roba estesa, algun xiquet…però el que hi havia allà dintre era una ciutat (el títol de l’entrada l’he manllevat d’un article d’un diari). Dissabte F. va baixar a fer unes fotos, les de les naus que es van cremar són fotos de runes i destrucció, però hi ha una nau que els bombers van salvar i el que hi ha allà és literalment una ciutat invisible.  Hi ha com casetes, espais perfectament delimitats amb adobs de Nadal i amb testos amb plantes. Vora dues-centes persones havien creat una il·lusió de casa, una il·lusió de ciutat a menys de cent metres de ma casa i jo no me n’havia adonat de res.
El problema és als meus ulls?

Publicat dins de llocs | Deixa un comentari

Crits sense so

2
Publicat el 6 de gener de 2008

El palau Chiaramonti, anomenat lo Steri, de Palerm, va ser construït el 1320 per Manfredi I Chiaromonte. Des del 1601 va ser la seu del Tribunal de la Inquisició espanyola fins a la seua abolició el 1782, en aquest període va ser afegit un nou cos anomenat Carceri della Penitenza per custodiar-ne els presoners, tot i que altres parts del palau ja havien estat convertides en presons, com ara les temudíssimes Filippine, fetes construir per Felip III.
A inicis del segle XX, en una de les reestructuracions del palau, l’historiador Giuseppe Pitré va saber que s’havien trobat a les parets missatges escrits pels presoners de la Inquisició. Els va visitar i catalogar i en va escriure un estudi. Als 60s un periodista va saber que n’havien trobat d’altres i va avisar Leonardo Sciascia , des de sempre molt interessat en la Inquisició, a la qual considerava el símbol de la barbàrie judiciària. Sciascia els va fotografiar. Fa poc, l’editorial Sellerio, va publicar  Urla senza suono. Graffiti e disegni dei prigionieri dell’Inquisizione, amb l’estudi de Pitré i les fotos i comentaris de Sciascia.  
A lo Steri és on estava tancat Diego La Matina, el frare que va matar el seu botxí i que és el protagonista de Morte dell’Inquisitore, la investigació de Sciascia sobre la vida i mort de La Matina, el seu llibre preferit i que, com deia el propi Sciascia "és un llibre inacabat, que no acabaré mai, que sempre estic temptat de re-escriure i que no re-escric, esperant sempre descobrir alguna cosa més". Al llibre l’autor explica la darrera nit del condemnat "una de les escenes més atroces i al·lucinants que la intolerància humana ha representat".
En els darrers anys han eixit a la llum altres escrits a les parets del palau, que ara és la seu del rectorat de la Universitat de Palerm. Al 2005 van trobar escrits de presoneres, com el de la foto: "Cavudu e friddu sentu ca, mi piglia la terzuru, tremunu li vudella, lu cori e l’alma s’assuttiglia" que, en sicilià vol dir: "Sento calor i fred, he agafat les febres tercianes (malària), els budells em tremolen, el cor i l’ànima es fan xicotets". Com m’agradaria saber qui era eixa dona que sabia escriure, de què la van acusar, què en va ser d’ella…
Més recentment, però, han trobat una meravella: escrits i dibuixos firmats i datats, fets per dos presoners: Francesco Mannarino i Paolo Majorana. Amb una recerca a l’Archivo Nacional de Madrid han reconstruit la història dels dos desgraciats; Mannarino era un mariner pobre que, segrestat pels pirates i obligat a convertir-se a l’Islam va ser, per això, condemnat en tornar a casa. Majorana era un renegat acusat d’haver insultat a la Mare de Déu i condemnat, el 1618, a 5 anys de rem, condemna a la que era impossible sobreviure.
Per les presons de la Inquisició espanyola a lo Steri van passar 6397 presoners, dels quals en sabem alguna cosa gràcies a lo zio Totò, drapaire palermità que havia ocupat els locals als anys 40 i que, per anys, ningú va aconseguir fer fora quan, al primer pla urbanístic de la postguerra, volien abatre la part del palau que havia estat presó.
Ací, ací i ací, algunes fotos dels escrits i dibuixos.

Publicat dins de llocs | Deixa un comentari

fàbriques

8
Publicat el 4 de gener de 2008
Anit estava tranquil·lament llegint (bé, tranquil·lament no, que estic llegint Les benignes, uff) al sofà, després de sopar i, de moment, vaig alçar els ulls i davant de casa hi havia un incendi colossal. La vella fàbrica que tenim davant (la foto és del 67) estava cremant amb flames altíssimes. Era un espectacle al·lucinant i, una volta vam entendre que no hi havia ningú dins (hi vivien algunes famílies de gitanos), un espectacle hipnòtic.
Roma també té una zona que va ser industrial, amb un paisatge, prou conservat, de fàbriques, ximeneres i el gasòmetre (és el que es veu des de casa i em recorda una Barcelona llegida). La zona, que correspon al vell port fluvial dels antics romans, està vora riu, al barri Ostiense, entre Testaccio i la basílica de San Paolo. L’àrea es va formar just després de la unitat d’Itàlia i es va desenvolupar en els primers anys del segle XX. La van triar perquè era molt prop de l’estació Trastevere i del port fluvial (en ús fins els anys 30s) i perquè la zona responia a la voluntat d’evitar concentracions d’obrers prop de les seus governatives.
Concentrats a les dues ribes del riu hi ha la central termoelèctrica Montemartini, construïda als anys 10s i que ara és un esplèndid museu, els gasòmetres, els Mercati Generali, també dels anys 10s, els Magazzini Generali i la Mira Lanza, la fàbrica que es va cremar anit i que produïa sabó amb les deixalles de l’escorxador, que està a l’altra banda del riu i que ara és també un museu.  Tota la zona, després d’uns anys d’abandó està sent re-qualificada i convertida en museus, seus de la Universitat i teatres.
El 1899,  la Società dei Prodotti Chimici Colla e Concimi va sol·licitar a l’Ajuntament el permís per construir la fàbrica vora riu, l’any 1918 la Società di Candele steariche Mira

va començar a fabricar-hi sabó, la fàbrica va ser ampliada durant la segona guerra mundial i als 50s va tancar. L’Ajuntament va comprar el complex l’any 99, una part és ara el Teatre India i la part que s’ha cremat s’havia de convertir el l’escola d’art dramàtic.
No havia vist mai un incendi tan gros, la fàbrica era de pedra i fusta, quan va caure la teulada va ser increïble, vaig estar hores mirant, quan pràcticament només quedaven brases, continuava esmicolant-se i caient a bocins. Aquest matí la vista era desoladora, tristíssima. Jo m’estimava molt aquestes naus que em recordaven un temps d’obrers i d’esperances i  que, a més, em recordaven Barcelona.

Publicat dins de llocs | Deixa un comentari

1948

1
Publicat el 3 de gener de 2008
Supose que enguany ens tocaran unes quantes commemoracions, si més no, programes especials i suplements de diaris, sobre el 1968. Ací ja han començat, però amb el 1948, que va ser un any molt important per la història política italiana.
A gener de 1948 va entrar en vigor la Constitució de la República Italiana. A juny del 46 es van celebrar el referèndum institucional (per decidir si monarquia o república) i les eleccions a l’Assemblea Constituent. Era la primera volta que votaven les dones.
Les primeres eleccions es van celebrar a abril del 48. A les eleccions a les constituents els vots obtinguts pels socialistes més els comunistes superaven de quatre punts els obtinguts per la democràcia cristiana. Els dos partits d’esquerres van decidir anar junts a les eleccions i van formar el Fronte Democratico Popolare.
La campanya electoral va ser, probablement, la més intensa de la història italiana. Itàlia encara passava fam, el mercat negre regnava arreu i, en aquesta situació, l’anunci del Pla Marshall, fet pels EEUU l’any abans, i els primers ajuts americans, eren una grossa esperança d’eixir de la misèria. El 20 de març, un mes abans de les eleccions, el Secretari d’Estat G. Marshall va anunciar que els ajuts i els préstecs cessarien si guanyava l’esquerra. L’amenaça va arribar fins a l’últim poblet d’Itàlia. La DC i el Vaticà van mobilitzar
les 25.647 parròquies d’Itàlia per tal d’atiar des dels púlpits l’anticomunisme i la por.

(…)

Cada homilia, cada missa, es convertiren en un míting. A febrer es creen els Comitati Civici, organitzats per diòcesis i parròquies, més de vint mil comitati es dediquen, en àmbit local a dramatitzar la campanya fins al paroxisme i a contrarestar la propaganda comunista (a més, el dia de les eleccions seran fonamentals per portar centenars de milers de persones malaltes o ancianes a votar). La màquina electoral organitzada per l’església mobilitza en pocs mesos més de tres-cents mil voluntaris per lluitar contra l’abstencionisme.
Alguns arquebisbes comencen a anunciar excomunions i infern etern per qui vota o sosté l’esquerra (l’any següent esdevé oficial l’excomunió, vegeu l’arxiu adjunt), el Cardenal Lercaro, a Bolònia s’inventa els frati volanti, superheròis de la fe que es dediquen a rebentar els mítings de l’esquerra. A tota Itàlia comencen a aparèixer i a plorar marededéus anticomunistes. 
G. Guareschi, el creador de Don Camillo i Peppone, és l’autor de cartells electorals al·lucinants, amb tancs soviètics esclafant xiquets on hi ha escrit "salva els teus fills", un espectre darrere la tanca d’un camp de presoners que diu: 100000 presoners no han tornat de Rússia, mare, vota contra ells (assenyalant l’estel roig) també per mi".
La propaganda del Fronte, menys convençuda i menys convincent jugava amb la certesa de la victòria segura. Van perdre, més del 90% dels votants van anar a votar i la Democràcia Cristiana va obtenir la majoria absoluta.
Pocs mesos després el país es va trasbalsar per l’atemptat a Togliatti, però aquesta és un altra història.