Anit estava tranquil·lament llegint (bé, tranquil·lament no, que estic llegint
Les benignes, uff) al sofà, després de sopar i, de moment, vaig alçar els ulls i davant de casa hi havia un incendi colossal. La vella fàbrica que tenim davant (la foto és del 67) estava cremant amb flames altíssimes. Era un espectacle al·lucinant i, una volta vam entendre que no hi havia ningú dins (hi vivien algunes famílies de gitanos), un espectacle hipnòtic.
Roma també té una zona que va ser industrial, amb un paisatge, prou conservat, de fàbriques, ximeneres i el gasòmetre (és el que es veu des de casa i em recorda una
Barcelona llegida). La zona, que correspon al vell port fluvial dels antics romans, està vora riu, al barri Ostiense, entre
Testaccio i la basílica de San Paolo. L’àrea es va formar just després de la unitat d’Itàlia i es va desenvolupar en els primers anys del segle XX. La van triar perquè era molt prop de l’estació
Trastevere i del port fluvial (en ús fins els anys 30s) i perquè la zona responia a la voluntat d’evitar concentracions d’obrers prop de les seus governatives.
Concentrats a les dues ribes del riu hi ha la central termoelèctrica Montemartini, construïda als anys 10s i que ara és un esplèndid
museu, els gasòmetres, els
Mercati Generali, també dels anys 10s, els
Magazzini Generali i la
Mira Lanza, la fàbrica que es va cremar anit i que produïa sabó amb les deixalles de
l’escorxador, que està a l’altra banda del riu i que ara és també un museu. Tota la zona, després d’uns anys d’abandó està sent re-qualificada i convertida en museus, seus de la Universitat i teatres.
El 1899, la
Società dei Prodotti Chimici Colla e Concimi va sol·licitar a l’Ajuntament el permís per construir la fàbrica vora riu, l’any 1918 la
Società di Candele steariche Mira
va començar a fabricar-hi sabó, la fàbrica va ser ampliada durant la segona guerra mundial i als 50s va tancar. L’Ajuntament va comprar el complex l’any 99, una part és ara el Teatre India i la part que s’ha cremat s’havia de convertir el l’escola d’art dramàtic.
No havia vist mai un incendi tan gros, la fàbrica era de pedra i fusta, quan va caure la teulada va ser increïble, vaig estar hores mirant, quan pràcticament només quedaven brases, continuava esmicolant-se i caient a bocins. Aquest matí la vista era desoladora, tristíssima. Jo m’estimava molt aquestes naus que em recordaven un temps d’obrers i d’esperances i que, a més, em recordaven Barcelona.