Els dies i les dones

Primer dels llibres que havia deixat pendents per llegir durant les vacances nadalenques i, per motius aliens a la meva voluntat, de recuperació traumatològica. Abans de res, cal treure’s el barret davant la feina del Manel Cuyàs: ha sabut transcriure el pensament i les vivències de Jordi Pujol com si es tractés d’una llarga xerrada. No n’hi ha prou en transcriure les notes o les cintes, cal donar-hi forma i és precisament aquesta forma, la que dóna una calidesa que s’allunya de la grandiloqüència i de l’embafament i el fa un llibre llegidor, d’aquells que fas via.  Em consta que Pujol va elegir Cuyàs pel fet que podia parlar amb ell d’un paisatge, el de Premià i el que l’envolta, sense haver de fer massa comentaris; Cuyàs, si no vaig errat, és de Mataró.

El personatge que se’ns mostra en aquest primer volum que abarca, des del naixament de Pujol fins tot just l’entrada de CiU al govern de la Generalitat, és un Pujol arrelat a la terra i profundament catòlic. Malgrat haver nascut a Barcelona, Premià, anirà sent un paradís recurrent que anirà sortint al llarg del llibre. Sobta sentir que un personatge tan notori com Pujol, valori la idea d’ésser enterrat en aquesta mena de Sinera espriuana, que li és Premià, en una tomba isolada.

Des dels grupuscles resistents catalanistes, passant pels grups cristians, per arribar a la fundació de Banca Catalana, persegueix a Pujol una sola idea: "Què s’ha de fer per Catalunya?". Totes i cadascuna de les seves accions aniran orientades a la reconstrucció d’un país que havia estat anihilat per la dictadura de Franco i per tota una generació resignada a creure que no valia la pena de lluitar per canviar la situació.

Puojol es mostra modest, prudent, no hi trobarem estirabots ni revelacions sorprenents. Pujol és el què és, un home pràctic, pragmàtic, que li costa mostrar els seus sentiments, nuat, compromès amb el país. En aquest sentit, trobo que es mostra excessivament condescendent amb alguns fets. Així, mostra respecte i admiració pel PSUC però disculpa al Partit Socialista-Congrés de Joan Reventós que triés pujar al carro del PSOE dient que la pressió era insostenible. S’agraeix el comentari  que fou una llàstima que el malurat Partit Socialista-Re-agrupament de Josep Pallach, l’opció catalanista dels socialistes, fos bandejada fins al seu extermini d’una manera tan despietada. D’aquí uns anys els senyors del PSC se n’adonaran.
 
En aquest mateix sentit, la figura de Josep Tarradellas, malgrat que Pujol no s’estalvia de relatar-ne la fixació que tenia l’ex-president de la Generalitat de posar pals a la rodes a qualsevol iniciativa des de la clandestinitat per començar a fer feina ("Vostè no faci res", era indefectiblement la resposta de Tarradellas), no en surt malparada en el sentit que Pujol sempre se’n confessa un defensor i un admirador, malgrat que Tarradellas accedí a ser el ninot de Suàrez per tal que Catalunya no caigués en mans de socialistes i psuqueros.

Podem estar més o menys d’acord amb tot el que Pujol pensa o va fer, però és un fet que la seva contribució a Catalunya ha estat innegable. Fill del seu temps, la seva voluntat de fer país, pel que se’n desprèn, ha anat sempre per davant de la política. Ens ho podem creure o no, però sigui com sigui, és del tot respectable. N’esperem el segon volum, ja centrat en la política de ple i on un dels tema estrella serà, sens dubte, el cas Banca Catalana

Com cada any, el ritual canvi d’agenda. Un repàs per damunt del que han estat aquests dotze mesos, encara que jo sempre m’he entès millor parlant de cursos. Així el meu any natural comença després de l’estiu, al setembre. 

Traspasso, a l’agenda nova, els aniversaris assenyalats. La gent sempre em diu: "Quina memòria que tens", res d’això, la meva supervivència depèn en bona mesura, d’apuntar-m’ho tot a l’agenda des de fa una pila d’anys i de no passar ni un sol dia sense consultar-la.

No m’agrada fer balanços. Adonar-me que hi ha un canvi a finals de març, absolut, total, amb dos resultats: una nova feina, molt millor que l’anterior, i  l’aniversari d’algú que ja no apuntaré a l’agenda del 2008.

Ja ho diuen: tot, no es pot tenir.

El dia 28 vaig tenir un accident domèstic amb una catifa que, posada al final d’un tram d’escales, va decidir no quedar-se fixada a terra en ser trepitjada i fent que servidor de vostès aquest que els escriu, iniciés un vol que acabà en aterratge forçós: primer sobre el meu genoll esquerra, després sobre el meu maluc, també esquerra, i finalment sobre el meu colze, també de la part progressista del meu cos, emportant-se aquesta articulació, la pitjor part.

L’exploració presentà un vessament articular cubito-humeral sense que hi hagués crepitació olecranon -això és bo, molt bo, em van dir- i després de deixar-me ben clar que el senyor del xurrac que de sobte va entrar a urgències, venia a tallar la pota d’una taula que ballava i no el meu braç, se m’aplicà un embenat compressiu braquial, que hauré de portar una setmana a comptar des del dia 28, per una amable enfermera amb alè de Ducados, o potser hauria de dir un paquet de Ducados amb alè d’infermera, i el seu cabestrell conseqüent. Cal afegir la recomanació de prendre’m Ibuprofè cada vuit hores.

Total, que començo l’any escrivint amb una mà, comprovant que l’ibuprofè barrejat amb cava fa que als grans de raïm els surtin cames i braços i vulguin conquerir el món però després siguin els teus amics i et facis un panxó de riure cantant amb ells "… allà en el rancho grande, allà donde viviiiiiiiiiiiiiiia", i aclarint que aquesta olor de cremat, és tot el que queda d’una bruta catifa insubordinada i cabrona. Bon any!