El camp de l'Erra

Baixem pel corriol nevat

corglaçats, vençuts,

nassos vermells tots de filera cap al  portal

de l’àngel, que són compres,

que són compres.

Arribem a neules neulides,

a torrons acabats,

a galets i a galetes

menjats,

a pessebres viscuts,

a misses dites,

a pastor-ets i uts…

Tots de filera cap al portal

de l’àngel, que són compres.

Tu hi seràs?

Toys "R" us.

A la gran banca de Betlem vetllem per tu.

Massa car?

Master card.

Hi ha un pare Noel a mig pujar

o a mig baixar

o a mig dubtar.

Hi ha uns reis d’Orient

amb fills a occident,

amb somriures profident.

Hi ha un tió cagant-se de fàstic,

i un caganer de plàstic,

en el meu pessebre viscut i enfarinat

Tots de filera cap al portal

de casa

amb bosses i capses i figuretes:

hi ha la dona que compra,

l’home que no paga,

el fill que plora,

l’àvia que paga dues vegades,

la tia que truca, el bou, la mula…

Hi són tots, vull dir la Zara, el Massimo,

la lolín, en Pulls, en Bear, La pessapé,

en píxel, Bru i la família Moulinex…

La mare de Déu diu:
si tancades són les portes!

Si no tenim ni mobles!

I kè?

Ah!

Fuster, fuster, fustes Esteve!

I un pescador, també corglaçat,

surt de la sirena

amb el llagostí congelat.

A l’establia volen telefonia
i la dona que renta vol rentadora nova

i la filadora vol aspiradora

i el llaurador vol un bitllet d’avió,

de baix cost,

de baix cost,

cap a Betlem!

Corglaçats busquem l’esperit

on sigui,

a la lluna, a les estrelles, a la nit…

Si no és a la vissa serà a la missa

del gall

farcit

I si no en el solstici.

O en el vici!

Branques de pi

Foc a terra

Llumetes

Espelmes

Oncles pelmes

Bestietes

Pau i no guerra

Diu un serafí

Baixem pel corriol nevat

i no sabem on anem,

com els de Jerusalem!

I no sabem com sortir.

Niadal ni a baix no hi ha portes:

tancades són les cases.

Hi ha una processó d’ases que baixa pel carrer del Pi.

Corglaçats anem cap al portal

de l’àngel de la guarda,

cap al portal de casa.

Escurades les butxaques.

Nets de cor.

Va, anem! Amen!

 Bones Festes a tots els visitants d’aquest bloc. Imatge els Mags d’Orient, treta del frontal d’altar de Lluçà.

De vegades, quan estic fart de les complicacions de la vida moderna, estressat, deprimit o desenganyat, jugo amb la idea de buscar una manera de viure més senzilla. Jo en dic "tornar a Vilainé".  Vilainé és la casa enmig dels boscos -avui abandonada i a punt de caure a trossos- on la meva mare va viure infantesa i primera joventut. Sovint m’he vist a mi mateix al peu de la llar de foc d’aquella masoveria, pelant mandarines o trencant nous i deixant passar el temps. No és una idea original meva, ni tant sols és nova. El 1845, Henry David Thoreau va decidir deixar-ho tot i anar a viure al bosc….

Amb l’ajut d’uns amics, es va construir una cabana amb fusta de pi a les vores del llac Walden (el de la foto), a prop de Concord, Massachussets, i s’hi va instal.lar el 4 de juliol. Hi va viure dos anys, dos mesos i dos dies. D’aquesta experiència -o experiment- en va sortir el llibre Walden o la vida als boscos, tot un clàssic de la literatura conservacionista i el pensament americans. Hi ha una traducció catalana d’Anna Turró amb introducció de Ramon Alcoberro editada per Símbol editors. L’acabo de llegir i he de reconèixer que m’ha agradat, tot i que estic d’acord amb l’observació que va fer Virginia Woolf en un famós retrat literari seu de Thoreau, quan diu que el llibre ens fa quedar "amb una estranya sensació de distància". És com si posés una lent d’augment a les coses més senzilles de la natura i ens les mostrés i ens les descrivís amb estil, amb un bon domini de la llengua literària, però amb distància i fredor. Thoreau ens vol encomanar la seva fe en la senzillesa i ho aconsegueix: ens té hores entretinguts observant com es forma el gel a l’hivern i com es desfà a la primavera, ens fa escoltar i analitzar els cants d’ocells diürns i nocturns, ens mostra durant tota una tarda, i amb tota la cruesa, una salvatge guerra de formigues, ens explica com es fa per plantar mongetes i esperar i esperar, ens detalla quant costa en temps i diners construir la teva pròpia llar de foc i com de diferent és el sopar si tu mateix et talles la llenya amb la que el couràs. Però totes aquestes activitats en la solitud dels boscos no han fet de Thoreau ni un anacoreta ni un autista ni un antisocial: rep visites a la cabana, cada dos dies va a Concord a "escoltar xafarderies", ajuda esclaus a fugir al Canadà. Per oposició a altres propostes reformistes o revolucionàries que sorgeixen en aquells temps, les idees de Thoreau (i dels altres pensadors del grup de Concord) propugnen un individualisme basat en l’autosuficiència que -tot i ser una crítica al capitalisme i l’excessiu culte al treball- no deixa de ser una de les bases de l’estil de vida americà. Llegint el Walden, revivint tota la felicitat que troba Thoreau en la senzillesa i en la contemplació de la natura, en el fer les coses nostres amb les nostres pròpies mans, amb el prescindir de tot allò superflu, fins i tot de moltes hores de treball, m’ha assaltat amb tota la seva força el sempre ajornat projecte de retorn a Vilainé. Potser passat festes!

Encenem espelmes, que són dies d’Advent. Una per a Sant Andreu, joiosa data triada pel conseller Nadal, sí, sí, Nadal, per inaugurar -per fi- la nova carretera que ens ha de portar i treure del món màgic i aïllat del Lluçanès, des de i cap a la civilització. Fins i tot els dies que la misteriosa boira lluçanesa enterboleixi els somnis de la mainada de la Plana de Vic o els dies que el sol lluçanès converteixi la Plana en una vulgar estora de núvols per als déus lluçanesos. Una altra espelma per a sant Eloi, també conegut com a sant 1D, patró dels manifestants….

….sí home sí, el nou patró dels manifestants catalans i de les manifestacions o processons de la transfiguració. Gràcies a Sant 1D i a la seva grandesa a l’hora de manifestar-se, hi ha qui va caure del cavall, qui va pujar al Cel en cos i ànima i qui ha baixat als inferns. També hi ha qui encara no ho ha entès. Per cert, algú sap qui és aquest  tal Joan de la Carbassa gran? Per si un cas, encenem-li una altra espelma d’advent!
Encenem centenars de milers d’espelmes per a la "bona gent" i uns centenars de milers més per a la "gent de bona fe" i "per als enganyats", que van anar a la processó totalment venuts, sense saber on es ficaven, pobrets! Però prou d’espelmes, que tampoc eren tants! I ara, per acabar, una espelma ben grossa per a la Sagrada Constitució, que es venera demà, antiga festa de Sant Nicolau.

P.S. els seguidors de Feliu Ventura (vegeu post nostre, molt més avall) el podreu escoltar, m’han dit, a Sant Eulàlia de Puig-oriol el dia 7 de desembre. Tot un luxe!