“… AMB LES UNGLES ENCESES DE LA NIT” (IV)
KILIMANJARO
Els plàtans del passeig han decidit
escampall de fulles seques per terra.
L’aire pesa. Se n’unten molts silencis.
Malgrat ser el lloc on més temps has viscut,
fa temps que el pis ha deixat de ser l’íntim
reducte on sentir-s’hi acollit quan vents
salvatges assolen la ciutat nova.
Ara que saps que les pàtries no són
mai estàtiques i que són tan breus
els moments de felicitat autèntica,
desar en caixes aquest passat remot
d’un Jo que et costa molt de reconèixer,
no és pas un exercici de nostàlgia.
Tan sols és l’estricta confirmació
que els fonaments d’un mateix, no són mai
gaire cosa més que un grapat de llibres
llegits en la voraç adolescència
i el posterior descobriment que al món,
són moltíssimes les hienes que riuen
al peu del cim blanc del Kilimanjaro
o que Macondo, no surt en cap mapa.
David Figueres