Apòstata desficiosa

A Alcoi, com a tants altres llocs, molts pares no poden portar els seus fills i filles a l’escola que més els agrada perquè no n’hi han prou places. Fins ací, res d’extraordinari. Però a Alcoi, tindre lloc a una escola pública i laica és quasi un miracle. De totes les escoles de primària i secundària, per a una població global de més de 60.000 habitants, només hi ha quatre escoles públiques!!! Quatre!!!

On van els xiquets que no tenen la sort de tindre plaça? A un dels altres nou col·legis, que són tots centres religiosos concertats. En algun cas, com a Sant Roc, el director diuen que és dels Kikos i fan resar a les criatures tots els dies dins de l’aula.

Ací va el (breu) llistat d’escoles públiques: El Romeral, Horta Major, Miguel Hernández i Sant Vicent (el meu primer col·le!!!).

I la llista dels concertats: Sant Roc, Santa Anna, Sant Vicent de Paül, Josep Arnauda (teresianes), Presentació (carmelites), Salesians del centre, Salesians de Joan XXIII, Sagrada Família (esclaves) i La Salle.

Només els noms ja posen els pèls de punta. I no exagere, no. Ja m’agradaria. La cosa és així de bèstia: quatre a nou. Nou escoles que, no ho oblidem, estem també pagant entre tots.

I la majoria dels pares ho accepten, perquè no veuen què més poden fer. O fins i tot prefereixen les escoles religioses perquè així eixiran ‘millor preparats’. Però dic jo que ha d’haver una manera de plantar cara: si som a un estat constitucionalment laic, no ens poden obligar a deixar les criatures en mans de doctrinaris catòlics. O sí?

P.S.: A més, i segons la web de la conselleria d’educació, només els quatre col·legis públics ofereixen línia en valencià. Anem bé.

És la primera vegada que a la família tenim un balcó amb vistes al mar. No duraran molt, però, perquè ja estan construint un edifici nou just al davant, que les taparan en bona part.

El que més m’impressiona, però, és que a més de veure el mar al fons, des del balcó es veuen huit grues diferents. Huit.

P.S.: Ho sé, he de comprar-me un mòbil que faça fotos més bones. O portar la càmera amb mi tot el temps, que la tinc oblidada a un calaix.

Fa uns dies, l’autora del bloc Màncush deia que quan escolta parlar del San Fermín, de certa manera se sent com a casa. I enllaçava ‘casa’ amb la web d’un poble de Navarra.

A mi em va entrar un atac d’enveja profunda: què fàcil tindre tan clar què és ‘casa’. Perquè jo no ho sé. Vaig viure huit o nou anys a Alcoi, els huit o nou següents a un poble del costat d’Alacant, huit més a València ciutat, i ara fa cinc anys que visc a Barcelona, però amb un parèntesi d’any i mig a Nova York. I a més de tot això, els meus pares s’han canviat de casa i de poble dues vegades més.

Així que aquesta enyorança que tenen de tant en tant molts dels que han immigrat  per tornar a ‘casa’, jo no tinc clar de què és tracta. Perquè no sé on he de tornar. A tot arreu em sent una miqueta de fora, i mai del tot d’aquell lloc.

M’ha passat ahir i hui, molt, passejant per El Campello, Alcoi i Alacant. Tot ho conec, tot i els canvis continus que pateixen els tres indrets. Però res és ben bé ‘meu’. I supose que aquesta sensació no té una solució fàcil.

La notícia és de fa uns dies, però jo l’acabe de veure: la plataforma ‘Playas familiares’ (de famílies heterosexuals, s’entén, i amb un sospitós tuf pudent a allò del ‘foro de la familia’) ha recollit 10.000 signatures i les ha presentades als ajuntaments d’Alacant, Santa Pola i El Campello per demanar que no es faça topless ni es porten tangues a la platja.

Diuen que s’han de delimitar zones, com en el cas del nudisme, perquè a algunes persones ‘els molesta’ veure més carn de la que consideren acceptable i ‘elegant’, i que ha d’haver zones ‘segures per les famílies decoroses’.

Els ajuntaments encara no han contestant, però per si de cas, jo plantege començar una contraofensiva. Miren, senyors i senyores de les platges familiars, a mi també em molesta que les platges nudistes estiguen sempre allà on cristo va perdre les espardenyes, amb difícil accés i normalment sense dutxes ni xiringuito (a Cullera n’hi ha una amb xiringuito, i he de dir que la primera volta que veus a la gent en pilotes menjant-se una paella impressiona una miqueta).

A més, si ells tenen dret a dir que els molesta el topless, jo tinc dret a dir que a mi em molesta veure el tros de tela amb que es tapen el cul. Així que reivindique llibertat total a totes les platges del país des de ja mateix, per fer nudisme, portar tanga de cuir o escafandre estampat. A gust del consumidor i sense tants miraments.

Algú em recolzaria?

P.S.: Potser quan els de les platges familiars vegen el que s’estalvien en banyadors, sobretot els que tenen família nombrosa, veuran que no és una idea tan roïna. I segur que una estoneta a l’any amb les vergonyes a l’aire ens feia a tots estar menys tensos, que falta fa.

Anit no podia creure-m’ho. Jo em pensava que com en altres ocasions (pastilles del Martí, fetge del Rafa…), el fet que un personatge de la sèrie tinga leucèmia s’aprofitaria per ‘fer campanya’, si més no una miqueta, sobre la complexitat de la curació i fins i tot per explicar com fer-se donant del moll de l’os.

Però no. I no només això, sinó que tal i com ho pinten, una leucèmia és gairebé com un mal de queixals, però que et fa perdre el cabell. Per començar: fa dues setmanes que es va saber el diagnòstic, i de sobte ja tenen clar que la quimioteràpia no ha funcionat, i a més han fet una biòpsia, vés a saber de què. No senyor, aquest procés dura uns quants mesos, mentre es veu si el tractament amb medicaments funciona o no.

Com que no els ha funcionat, al personatge li fan un trasplantament de moll de l’os "demà mateix". Mare-de-deu-senyor. Ara resulta que ja tenen donant i tot. Trobar-ne no és tan fàcil, hi ha molts pocs donants al món i la
probabilitat de què siguen compatibles és molt baixa. Se’n troben, clar
que sí, en la majoria dels casos, però no de hui per demà.

A més, per al trasplantament cal una ‘adequació’ (quimioteràpia molt forta) d’uns quants dies, que s’administra en una cambra d’aïllament, d’uns cinc metres quadrats i sense finestres (per evitar l’entrada de bacteris), no en una habitació de luxe com la que trauen a la sèrie, i on normalment cal estar-hi tot el mes de recuperació. Les visites no poden entrar tal i com venen del carrer i fer petons al malalt tan tranquil·lament. Depèn del dia, necessitaran mascareta i desinfecció de les mans. En alguns moments, ni tan sols podran entrar.

Una altra barbaritat: fa l’efecte que el mes de recuperació a l’hospital l’ha passat el malalt pràcticament a soles. En realitat, solen necessitar ajuda continuada, i són uns dies llargs i dolorosos. I en eixir de l’hospital, han de portar una mascareta bastant aparatosa per filtrar bé l’aire i evitar qualsevol infecció, que en l’estat immunodeprimit en què es troben, podria ser molt perillosa.

No dic que a Ventdelplà calguera entrar en els detalls de nàusees i malestars, però d’això a fer veure que gairebé no és res i aprofitar-ho només per reconciliar dos personatges de la sèrie, hi havia moltes altres opcions.

Quina decepció.

Com ja haureu vist a molts mitjans, i com m’indicaven als comentaris de l’apunt anterior, Benet XVI ha decidit que es pot tornar a dir la missa en llatí. No sé si també tornaran a fer-la d’esquenes als feligresos, però no m’estranyaria: seria una imatge ben coherent de com va l’església.

Pel que fa a la llengua, jo que he anat molt poc a missa i que no en vaig sentir una en català fins fa molt poc, a un funeral al Berguedà (a Alcoi en deuen haver, però totes les comunions i batejos que m’he hagut d’empassar han segut en castellà), no acabe d’entendre això de fer-les en llatí.

Perquè si es tracta de fer-ho inintel·ligible i misteriós, si més no
que siga útil. De què els servirà el llatí quan vagen al cel i es
troben al de les barbes? Molt millor que les feren en arameu
directament, dic jo.

ACTUALITZACIÓ: En previsió per quan em deneguen l’apostasia, he pensat que igual és que ara s’ha de sol·licitar en llatí, i per això he demanat l’autor de Hic et nunc que m’ajudara, per començar, a traduir el meu nom. Però resulta que els romans això del desfici no ho coneixien i l’adaptació aproximada seria ‘fastidiosa apostata’, que no sona malament, però no m’acaba de convéncer.

Fa uns anys, en una pensada que mai m’alegraré prou d’haver tingut, em vaig comprar un pis. Per anar-me’n a viure sola. Vaig esperar a tindre estalviat el que necessitava per les despeses de notari i comissions de la immobiliària i vaig demanar una hipoteca pel 100% del valor del pis. A diferència d’altres persones del meu voltant, els meus pares no van pagar ni l’entrada, ni mig pis, ni res de res. (No és que em semble malament que altres pares ho facen, si poden i va amb la seua manera de pensar; en el meu cas no va ser així, i ben contenta que vaig estar).

Només em van deixar uns diners per comprar-me els electrodomèstics, que els vaig tornar en uns pocs mesos. Tots, menys el preu de la nevera, que era el regal que em volien fer. La vaig triar de color blau elèctric, per donar-li un toc diferent a la cuina. Era l’any 2000 i em va costar 60.000 pessetes. 360 euros.

Mentrestant, la meua àvia es va assabentar d’això del pis i de què anava a viure sola, i em va dir ‘ah, molt bé està això’.

Ara la meua cosina N. s’ha comprat un pis. Per anar a viure amb el nóvio (per ara no es casen, si ho fan serà d’ací un any com a molt prompte). L’àvia ha dit que encara que no es casara, era quasi com si sí, i que volia regalar-li una nevera, que anara a triar-se-la. La N. ha triat una nevera amb dues portes, picador de gel i, probablement, teletransportador espacial. Perquè pels 1.200 euros que ha pagat (l’àvia), no sé què més pot fer una nevera.

Conclusió: Ja sé que a l’àvia ‘la van educar així’, i que independitzar-se es premia si ho fas amb un mascle al costat i si no, no compta, però no em deixa de fer una miqueta de ràbia.

Conclusió 2: De xicoteta sempre tenia la impressió de ser una miqueta fava, perquè jo demanava llibres, ‘tentes’ i ‘colorines’ mentre la resta semblaven fer una competició pels regals més cars. Em fa l’efecte que hi ha coses que no canvien.

Crec que la jugada de ZP és clara: Jordi Sevilla deixa el ministeri per anar al País Valencià i veure si es pot fer alguna cosa per allà.

Supose que fer-ho pitjor que Pla serà complicat, però la pregunta és si serà capaç de fer-ho tan bé com per tornar a engrescar la gent per anar a votar i donar-los alguna il·lusió que contrarreste les copes amèrica i fórmules 1 que tan d’èxit tenen per al PP.

No és que tinga moltes esperances sobre el que pot fer el PSPV pel País-Valèncià-ai-no-Comunitat-Valenciana, però si més no es desfaran de Pla, que ja tocava.

L’incendi d’aquesta vesprada al Baix Camp ha afectat directament els meus pares: anaven a l’Euromed de camí a Alacant després de fer-me una visita curta a Barcelona. Des de les cinc estan parats a Tarragona. I no se sap quan podran continuar el viatge, perquè a més de les vies, les carreteres també estan tallades.

Han mirat de trobar una habitació d’hotel a Tarragona, perquè la cosa fa pinta d’allargar-se com a mínim tota la nit. Impossible, tot està ple. Des de casa jo també he cridat a uns quants, però res, no hi ha habitacions.

Els donen l’opció de tornar a Barcelona, però no els convenç. Sembla, això sí, que per una vegada Renfe els va informant més o menys bé (tampoc no tenen molt que dir: per ara no es pot fer res més que desfer camí), i encara tenen sort d’estar a una ciutat i no parats en mig del no res.

Però la nit serà llarga.

ACTUALITZACIÓ (22:15h): Acaba d’arrancar a Tarragona l’Euromed que havia eixit a les quatre de Barcelona. Si tot va bé, arribarà a Alacant passades les dues de la matinada.

Sembla que la catedral de València ha decidit finalment no cobrar als familiars de les víctimes de l’accident del metro per la missa que van fer ahir. Sembla que quan s’ha sabut que els volien fer pagar 300 euros, s’han fet enrere, i els han ofert a més una altra missa un altre dia, com si fóra una oferta 2×1 del carrefour.

Però el trasfons de la notícia és que, d’habitud, sí que cobren. No sé a com estan les tarifes, però la qüestió és que per portar una criatura a batejar o a fer la comunió, casar-se per l’església o fer un funeral (d’aquests se’n fan molts, entre altres coses perquè no tenim encara un altre tipus de cerimònia que la puga substituir), s’ha de passar per caixa.

I no m’estranyaria que tot això, a més, acaben sent diners negres. O a algú li han fet factura alguna vegada?

Diuen que el setembre és el moment de l’any en què més gent es separa,
després d’aprofitar les vacances per comprovar que les coses no van bé.
Enguany la plaga comença més prompte: en tres dies m’han arribat notícies de dues amigues que m’aprecie molt, tot i la distància, i les dues amb la mateixa novetat. S’han separat.

Fa uns anys la C. parlava amb il·lusió de la decisió d’anar-se’n a un altre país europeu i començar una nova vida amb una altra C. Es van casar i tot (bé, l’equivalent civil que tenen allà per dues dones), i estaven tan contentes. Ara tot s’acaba, i la C. ha de plantejar-se què fer, si tornar al seu país o quedar-se allà on ha viscut els últims anys i on tant li ha costat aprendre la llengua i fer-se amics…

La B. ha estat parella del F. des de fa segles. Des de sempre, diria jo. Crec que no li he conegut cap altra parella, i fa molts anys que la conec. També es van casar. Ara, començada la trentena, també han partit peres. I ve, sense poder evitar-ho, allò de replantejar-se on es va equivocar, què fer a partir d’ara, com enfrontar la vida tota sola si no recorda ja com era viure sense ell…

A totes dues, molta força i molta sort per superar aquestes setmanes difícils.

A la resta d’amics i coneguts: escolteu, estimeu-vos molt, que amb dues separacions per any ja en tinc prou!

I a tots els demés, una reflexió general: la C. i la B. són de les poques persones que conec que s’han casat, i mireu el que ha passat. Voleu dir que el matrimoni no crea una pressió afegida que acaba complicant massa les coses? Dic jo, no ho sé.