De solanes i obagues

Fa poc vam tenir trobada de voluntàries i voluntaris de Migra Studium, el tema: el dol migratori. En M. del Senegal i la N. del Marroc ens expliquen la seva experiència de pèrdua i arrelament a un nou país. Les migracions son sovint només xifres, lleis, problemes… però mirada d’aprop son sobretot històries personals molt diferents. La N. té carrera ve de família de classe mitjana, no va emigrar per diners sinó perquè es difícil tenir un futur com a dona i llicenciada en geografia en un país com el Marroc.

La immigració suposa una pèrdua, un dol fet de paisatges, olors, relacions familiars, una comunitat que acomboia… sobretot ells que ja porten anys i que quan van venir les comunitats no estaven tan organitzades.

A l’hora de les preguntes i el compartir una voluntària, també immigrant, llença als "natius" una qüestió a la qual dono voltes els darrers temps: "i vostés que han perdut amb la immigració?".

És una pregunta inesperada que no vol de la ràpida resposta del tipus "la
immigració és un enriquiment cultural, un benefici econòmic." Una de
les voluntàries es confessa, és comerciant d’una ciutat de l’Àrea
metropolitana, per a ella i per molts comerciants la immigració està
suposant una dura competència en molts camps, la pèrdua "el dol" per a
ella és clar: una seguretat econòmica amenaçada per algú que arriba amb un altre
tipus de cultura en relació al treball, a les festes, als horaris.
"Per això-diu ella- m’he fet voluntària. Vull conéixer".

S’està patint també un dol migratori per part de la gent del país
sobretot, aquella que viu en ciutats o barris on s’estan superant uns
determinats nivells de població immigrant. Si aquest dol no s’expressa,
o es veu aixafat per una mena de discurs buit i correcte fet des de
zones més benestants on aquesta realitat no és tan present, acabarà per
explotar. Convé que tots arribem a formular el que guanyem però també
el que perdem amb la immigració, perquè perdem coses, coses concretes
que poden semblar insignificants per aquells que s’ho miren des de
lluny i que han fet de la immigració només un discurs que els afecta superficialment.

Una de les coses amb les quals cada vegada sóc més sensible és amb la qüestió de la hipocresia. Sí, amb aquella estranya actitud que permet sortir indemne física i moralment de qualsevol embat a base de justificar-s’ho tot i a base de ser absolutament intransigent amb l’altre.

L’estratègia és ben senzilla, únicament cal trobar un contramodel que concentri tota la nostra indignació i la nostra ira moral. Atacant-lo amb arguments per tots costats resulta que creix la nostra auto- imatge moral, les nostres conviccions, la nostra identitat… L’altre (el dolent, l’insolidari, el racista …) en la mesura que es deshumanitza agafa una dimensió que acaba per eximir-me de qualsevol mena d’autocrítica o de confrontació amb la meva pròpia debilitat moral i inconseqüència.

Alguna cosa així passa a nivell “d’alta” política. El Partit Popular amb els seus excessos ha estat la coartada perfecta per un altre partit, sobretot l’altre gran partit, tingués via lliure per sentir-se eximit de qualsevol obligació moral en relació a la política que ell mateix ha generat. La lleugeresa que usa el seu dia Zapatero va parlar de l’Estatut, la mateixa lleugeresa al voltant del procès de pau, la immoralitat d’anar regalant un castell que ja és nostre per pur electoralisme …. tot se li ha perdonat i tot s’ho han perdonat, a partir de la gran coartada del Partit Popular.

Aquest dilema “ells o nosaltres” està duent la política espanyola i en part la catalana a un cul de sac, a una sectarització estranya. Fa falta llibertat per dir “així, ni ells ni nosaltres” i fa falta a l’interior dels partits gent que abandoni aquest simplisme i es posi a exigir en els congressos o en les permanents, o en els organs de participació existents que cal buscar solucions als discursos tancats i homogenis dels aparells.

No pot ser, en definitiva, que la mentida, la manipulació, el populisme o la mala fe tinguin un valor diferent en funció de qui ho faci.

Encara que no ho sembli massa (el nivell d’ensopiment polític és bastant notable) el 27 de maig hi ha eleccions municipals.

Per això un grup d’entitats cristianes que treballen en migracions han redactat un manifest dirigit als partits polítics amb aquelles qüestions que consideren que caldria tenir en compte. Son qüestions molt bàsiques però que afecten a la vida diària de moltes persones: les dificultats d’empadronament, la gestió dels espais públics, la delicada qüestió dels llocs de culte…

Per sobre però d’aquestes qüestions i com a actitud bàsica, es demana "que no s’utilitzi aquesta delicada realitat com a eina de confrontació política". I és que la situació en alguns barris, i no únicament al Raval, pot fer que sigui fàcil la temptació del populisme . El Partit Popular és dels partits grans, el que més a prop està d’aquesta temptació, i de fet la seva campanya a Badalona o a l’Hospitalet, son vistes com una mena d’experiment de cap on els portaria la radicalització del discurs.