Els dies i les dones

Avui el cas de la Núria Pòrtulas ha entrat al Congrés dels Diputats. Una pregunta de la diputada d’ERC per Girona Laia Cañigueral al ministre d’interior Alfredo Pérez Rubalcaba, ha fet que constés en acta parlamentària allò que molts pensem més enllà dels lleons de la Carrera de Sant Jerónimo.

El cas de la Núria ara com ara constitueix un altre ridícul símptoma d’opressió d’un estat que es val d’una interpretació força curiosa d’això de la separació de poders, per molt que el senyor ministre se n’hagi vantat amb una arrogància que em sobrava, francament. 

Coincideixo paraula per paraula amb l’article que publica avui el Martí Estruch a Vilaweb. Fa tres mesos que la Núria és a la presó esperant judici. Fa tres mesos que la Núria és a la presó esperant una llibertat que no se li hauria d’haver manllevat mai.

Importants progressos de darrera hora!

Aquests dies, entre les entrevistes i declaracions de Maragall i tota la riuada de lletra que han suscitat, fa la sensació que el Partit dels Socialistes de Catalunya sigui la darrera esperança blanca del catalanisme polític. Un grapat de bons minyons amb la senyera per capa, la llengua per estendard i l’avenç del país cap a la sobirania com a fita que, si no poden portar els seus projectes a la pràctica, és perquè els del PSOE els tusten al clatell si es passen de la ratlla.

El victimisme del PSC em sembla ben poc creïble. Amb l’arribada del PSOE al govern de l’estat espanyol, el PSC no va fer altra cosa que aprofitar la inèrcia de vot entre els immigrants arribats a Catalunya que votaven majoritàriament al PSOE a les generals per establir una bossa electoral que els permetés assolir els seus objectius.

Sense anar més lluny al meu poble, Reus, la inversió que es va fer en acabar la transició per donar suport a les cases regionals i als moviments veïnals, va ser decisiva per tenir ben collada la gallina dels ous d’or. El PSC ha mamat de la mamella electoral del PSOE durant molts anys veient com el seu projecte de catalanisme cosmopolita i obert al món, es reduïda al politburó barceloní com una façana atractiva per la globalització però sense cap mena d’implantació a la resta del país.

La ineficàcia de Maragall per portar les regnes d’un govern no és altra cosa que la punta d’un iceberg que es veu amb el poder a les mans però que no té cap projecte de país. Contra CiU es vivia molt i molt més bé, per descomptat. És paradoxal que ara que el projecte de Zapatero ja s’ha vist que era foc d’encenalls, ara tots es posin a plorar.

El PSOE els ha tractat sempre com el pito del sereno, és cert, però quants alcaldes socialistes de moltes poblacions catalanes han hagut d’encerclar al calendari el dia de Múrcia, d’Extremadura, d’Andalusia en vermell i anar a fer la mona per imperatiu de l’aparell ? Per què, tornant  a Reus, es va fer prioriatari que els nous catalans poguessin desenvolupar les seves tradicions d’origen sense fomentar l’acostament a la nova cultura que els acollia? Senzillament perquè la igualtat Felipe González=PSOE=PSC era demolidora a les urnes.

El PSC ha jugat sempre a la puta i a la Ramoneta amb el PSOE i ara no s’hi val a rebobinar i a enaltir el catalanisme de l’avi Joan. Entre la gent que té fins a trenta cinc anys i són d’esquerra, el PSC no hi pinta res. Així que el relleu generacional vagi prenent consciència i vagi ocupant les responsabilitats que els pertoca escombrarà del mapa polític un partit que se la juga al tot o res en aquests decennis per revisitar aquelles velles aspiracions catalanistes que potser van creure quan a alguns els cabells els arribaven més enllà de les espatlles.

"Al llarg de dies i setmanes un es trenca inútilment el cap, i no sabria, si li ho preguntessin, si es continua escrivint per costum, o per afany de prestigi, o perquè no s’ha après altra cosa, o per sorpresa davant de la vida, per amor a la veritat, per desesperació o indignació, així com tampoc un no seria capaç de dir si mitjançant l’escriptura un es torna més intel·ligent o més foll. Tal vegada cadascun de nosaltres perd la perspectiva en la mesura en què continua construint la pròpia obra, i potser per aquest motiu tendim a confondre la complexitat creixent de les nostres construccions espirituals amb un pas endavant en el coneixement, mentre que, al mateix temps, ja intuïm que mai no podrem comprendre els imprevistos que certament determinen la nostra carrera." (W. G. Sebald. Les anelles de Saturn).

"Abans de parlar, haver vist, realment vist; haver viscut, intensament viscut, en plenitud de gràcia i de risc; haver sentit, apassionadament sentit, no sé si en el cap o en el cor, però en aquell moll profund de nosaltres mateixos on passat, present i futur componen llurs figures en una sola actualitat de destí, la consciència de la qual tendeix contínuament a sortir de la seva penombra per prendre signe i forma en paraules. Que això es realitzi plenament, que hi hagi acord perfecte entre el sentit de l’ésser i el de la Terra, entre l’impuls de l’individu i el de la tradició, entre la matèria del mot i la del contingut, és l’acte més pur de al més pura poesia." (Carles Riba)

Del llibre d’Àlex Susanna, Quadern dels marges

Amb els anys, aprendre a no fer de tu mateix un personatge que està per damunt del bé i del mal: ni sentir-te malament quan no contestes la trucada d’un amic perquè senzillament no et ve bé ni admetre que un petó gratuït, que una lletra gargotejada de qualsevol manera, han d’esdevenir colossals tresors.

Les mostres d’estima també són silencis escampats sense cap vergonya, quotidianes decepcions domèstiques als qui ens estimem; en definitiva, petites esberles de contrarietats mínimes que ens fan aprendre a establir un equilibri. Ni aquestes faltes ens converteixen en dimonis ni proveir de mínimes satisfaccions als nostres amics ens fan ser àngels de punta de coixí.

Vivim en un paradís apedaçat per tots quatre costats, en una escenografia violenta que se’n revolta, que ens reprova qualsevol determini personal per decantar-se per una forma de vanitat o per una altra. Reivindicar coses molt més a l’abast de tothom. Per exemple somriure. Enfotre-se’n del qui viu i del qui el vetlla amb una sana riallada sonora i potent. Habitar aquest de món i deixar-se estar de literatures massa tràgiques o massa roses. Riem!

No acostumo a dubtar de les recomanacions de l’A. Per la seva feina està en contacte amb tot tipus de mogudes culturals. Mestra de la nit barcelonina, me’n considero alumne, dels de les files del darrera, sempre. Són ja una munió de llibres, de grups, de concerts, de bars, d’exposicions i sobretot de somriures, els que s’han insta·lat en el què sóc venint d’ella.

El seu darrer descobriment, la gent de Sanpedro. En fa una ressenya al Le Cool d’aquesta setmana. Tenen un disc al carrer. Pop melòdic que fa pessigolletes nostàlgiques. D’aquell d’escoltar fent giravoltar els glaçons al got dels ressentiments captius. D’aquell de posar un dia així d’enfosquiment tant a dins com a fora. Cosins germans dels Conxita (per comprovar-ho, aquí teniu la maqueta disponible). Enganxa. Així que n’escolti el disc, prometo dir-ne més coses. Escolteu-los. Valen la pena.

L’any 1986 moria a Bogotà el periodista colombià Guillermo Cano. Infatigable lluitador contra el cartel de Medellín, fou assassinat per ordre de Pablo Escobar. El 1997 la UNESCO va instituir el Premi Guillermo Cano que reconeix anualment la tasca feta per un periodista en el marc de la celebració del Dia Mundial de la Llibertat de Premsa (World Press Freedom Day) que se celebra avui.

La persona designada per rebre aquest guardó enguany, ha estat la periodista russa Anna Politkòvskaia (per més informació sobre el cas podeu llegir els altres apunts que he escrit sobre aquest atroç assassinat). Com a membre del Comitè d’Escriptors Empresonats del PEN català em congratulo que la UNESCO hagi tingut la bona pensada d’atorgar a l’Anna aquest guardó malgrat que sigui a títol pòstum.

Des de Londres, m’arriba l’escrit que el PEN internacional ha emès. El ball de xifres fa posar la pell de gallina. El PEN contabilitza 46 assassinats de periodistes en exercici de la seva feina durant l’any 2006 i destaca la mort de la Politkòvskaia i de l’editor armeni Hrant Dind com a casos més flagrants del 2006. Cal dir que d’ençà que Putin és al govern -hi arribà el 2000- només a Rússia es contabilitzen 13 periodistes assassinats. Per estar informats sobre Txetxènia no deixeu de visitar la web de la campanya "Trenquem el silenci" de la ONG Lliga dels Drets dels Pobles.

L’International PEN’s Writers in Prison Commitee té contabilitzats com a casos en seguiment, un centenar de periodistes, alertant especialment dels casos que s’estan donant a Mèxic. A les morts d’Enrique Perea Quintanilla, de Misael Tamayo i de Rodolfo Rincón, cal afegir, el passat 16 d’abril, la mort també de Saúl Martínez. Les seves morts se les relaciona amb denúncies periodístiques sobre el tràfic de drogues.

Més a prop ens toca la decisió de l’Audiencia Nacional de portar davant els tribunals, els militars imputats en la mort del periodista gallec José Couso durant la guerra d’Irac. Una petita llum per homenatjar a tants que han deixat la vida per acostar-nos les realitats que fan nosa, aquelles que els poderosos voldrien sota l’estora. De retruc, una altra oportunitat per portar a l’actualitat la malvolent mort de l’Anna Politkòvskaia i demanar que s’esclareixi qui va executar-la i per ordre de qui.

No sé si deixant-ho escrit en tindré prou o bé em caldrà posar-me a estimar al teu costat, sense fer soroll, l’arrel fosca de tota aquesta nit que ara, em dius, t’empresona.

Els decrets que dicten els governs de les ressaques sempre són inapel·lables. No hi ha on presentar una reclamació, un ajornament mai sigui. Qui posa aquests fibladors de temples tan amunt que no se’ls pot mirar als ulls per demanar-los clemència? Qui és qui tria els pobrets que fan males barreges durant les nits per fer-los adonar matí, tarda i entrat el vespre, que el tamany del got si s’omple fins al capdamunt, sí que és important?

Un aniversari rumbós. Mig per compromís, mig per temptar allò de la sort i fer-nos-ho passar bé en èpoques de poques sorpreses espirituals. No enretirem tant tard com és això. Però "això", malgrat ser hores no massa salvatges, són gots i gel i ampolles i somriures i boira; són neveres, més ampolles, ja no tants somriures. La mateixa boira. També una lassagna molt bona. Amanida i pastís de xocolata, però això no fa nit, no fa aniversari rumbós.

No res, que aquest matí, una creu a la porta de la meva habitació em convertia en un empestat pels qui gastessin més decibelis dels estrictament necessaris, pels qui necessitessin fer ús d’algú despert, àgil de reflexes, compromès en accions ràpides i precises. Ha estat regirar Benzines antigues buidant una bossa de cereals de xocolata. He rentat plats amb el segon dels Pastora. Tot molt malencònic, com suïcidós, depressiu fins i tot. Però ja m’hi sentia bé. Era el que em mereixia.

Ja més tard bullir uns espagueti, una llauna de tonyina desfeta en una salsa napolitana de caducitat sorpresiva enriquida prèviament amb un raig d’oli bo d’oliva. I no res, que n’ha sobrat la meitat. Soparem més. He provat d’escriure alguna cosa un parell d’hores. Res de res. Se’m tanquen els ulls ara que acabo aquest apunt mig per compromís, mig per seguir la corda dels dies, (per ara deixem estar això de les dones). I demà que no serà dilluns, que ja serem dimecres. Qui ho havia de dir, dimecres!