Els dies i les dones

David Figueres

GEOGRAFIES

0
Publicat el 15 d'abril de 2007

Esmorzo a la terrassa d’un bar en una plaça cèntrica del lloc on he viscut tota la vida. Exercici estrany d’identificació. Parlo d’una clarividència que t’assalta quan et trobes en un entorn que coneixes, que et pertany, però en el qual el teu paper ja hi ha caducat del tot.

Entramat de carrers, de situacions, de llocs, fins i tot de persones, que conformen un conjunt aliè a la teva vida diària. A la contra, meravellar-te per l’entorn físic. Badar amb la bellesa tangible, falsament inalterada. Una estranya substitució de la vida moral per la vida arquitectònica, una mica com ser estranger a casa teva.

Una nova geografia humana bastida sobre una escenografia que cada vegada és més difusa i on els personatges hàbils per sentir-te a gust amb el que vas ser i allunyar-te d’aquest paper passiu que per circumstàncies normals i perfectament assumides ara adoptes, ja només pot trobar-se en l’evidència d’un passat. Sense nostàlgia, però ja tan sols en l’enrere.

PARTITURES

0
Publicat el 14 d'abril de 2007

Matí a Tarragona. Per mitjà del bloc Tarragona Literària em vaig assabentar del curs que la gent del teatre el Magatzem de la ciutat, organitzava amb l’actor Lluís Soler sobre com dir poesia. No vaig dubtar ni un moment en apuntar-m’hi.

El Lluís és una persona magnífica. En tot moment s’ha prestat a posar al nostre servei tot allò que ell ha après, de manera empírica, a l’hora d’enfrontar-se amb els versos dels grans autors catalans. El fet que no en sigui un erudit, sinó algú que ha anat aprenent de poesia per necessitat, fa que els seus recursos tinguin una finalitat pràctica que s’agraeix i que s’hagi treballat de valent.

Malgrat estar d’acord que la poesia és un artifici de la llengua, el fet que la majoria de la gent no tingui coneixements de mètrica fa que se senti indefensa davant l’abordatge d’un poema i tot és limiti a una interpretació emocional on manen els signes de puntuació.

Res més lluny, la disposició dels accents marquen el ritme del poema. El Lluís ens ha ensenyat a saber reconèixer com es disposen aquests accents en les diferents modalitats de versificació  i treballar a partir d’aquesta estructura desvetllada.

Defugir l’emoció a l’hora d’enfrontar-se amb un poema. Saber-ne copsar la seva estructura interna, pautar-la com si fos una partitura de música i executar-la a partir d’aquest bastiment. Vet-ho-aquí.

HE SENTIT EL SO FOSC

1
Publicat el 13 d'abril de 2007

SI PUC

Alguna cosa ha entrat

dins algun vers que sé

que podré escriure, i no

sé quan, ni com, ni què

s’avindrà a dir. Si puc

                                                                      te’l duré cap a tu.

Que digui els teus cabells

o l’escata de sol

que et vibra en aquesta ungla.

Però potser no sempre

tindré del tot present

el que ara veig en tu.

He sentit el so fosc

d’una cosa que em cau

dins algun pou. Quan suri,

he de saber conèixer

que ve d’aquest moment?

Gabriel Ferrater

PART

0
Publicat el 12 d'abril de 2007

Ahir les llums es van afeblir, les cortines es van enretirar. Cruixiren les fustes als nostres passos. Sota els focus, moltes de mirades invisibles ens van dir que era hora d’empènyer i això és el què vam fer: empènyer. En acabat, les llums tornaren a encendre’s i els repics que ens van fer sortir a saludar, ja eren els dels amics, els coneguts, algun passavolant, que no s’havia volgut deixar perdre el naixement de la criatura.

Com sempre en aquests casos, els pares què hem de dir? Hem d’esperar que vagin sorgint veus més objectives que no pas la nostra (de moment, gràcies Gerard!) perquè es vagi perfilant. Arribar fins aquí ha estat un plaer, una gran experiència, i això no ens ho treu ningú.

Ara ens mirem les primeres ecografies, de quan tot plegat només era una idea sense forma. També aquelles primeres contraccions que ens feren pensar que la cosa ja estava a punt però que ara veiem que ens hauríem precipitat.

Ja no hi ha volta enrere, la nostra opinió ja només és una més entre les moltes que ahir es van fer a platea. El nostre projecte ja s’ha materialitzat en un homenet, en una doneta, que d’aquí dos dies començarà a caminar, deixarà el xumet i quan menys ens ho pensem, ja ens haurà fet la "cumenió" i tot!  

UNA PROPOSTA

3
Publicat el 11 d'abril de 2007

LA PRESÓ ON VIVIM, lectura dramatitzada de textos d’escriptors que han estat a la presó.

Eva Roig: direcció, dramatúrgia i guió.

David Figueres: proposta, guió i recitació.

Avui dimecres 11 d’abril a les 22:00 h. Centre cívic cotxeres Borrell (C. Viladomat, 2-8 de Barcelona. Metro: línia verda parada Poble-Sec)

L’actuació estarà dedicada a la Núria Pòrtules, tot desijtant que aviat puguir sortir de la presó on ara ella viu.

PER A QUÍ?

2
Publicat el 10 d'abril de 2007

Per a quí escrivim? Pel nen que amagava una llibreta vella sota el llit i l’omplia de versos pensant-se que feia poemes? Per a aquella primera part contractant de la llengua amb la llengua, dels besos amb els petons? Pel primer gest d’amor viscut amb pressa? Pels altres on ja vam ser cadència de saber-ne amb estima o amb furtiva nocturnitat? Pels ulls que no vam saber mantenir a la vora? O pels que ens van engalipar amb promeses de contes de fades? Pels qui vam trair gairebé sense voler?

Per recordar els que s’han quedat sense veu massa aviat? Pels qui prou feina tenen en buscar-se la vida com per cridar? Pels qui es van empassar la joventut disparant a joves tant o més il·lusos que ells? Pels qui sempre s’han conjugat amb el futur imperfecte? Pels qui no entenen que prendrem allò que ens pertoca perquè la raó, a diferència de la veritat, es demostra sota el risc d’equivocar-nos?

Pels qui ja han pogut penjar al capçal del llit el títol d’escriptor? Pels mandarins que potinegen des dels diaris? Pels editors que només publiquen els que tenen el títol d’escriptor penjat al capçal del llit o el què els dicten els mandarins que potinegen als diaris? Pels anònims cercadors que trobaran consol en una facècia, o emoció rabent en un vers nu? Pels qui ens estimen i mai no diran que no servim? Pels qui ens estimen i mai no permetran que ho deixem córrer? Per a quí escrivim?

LA VIDA DELS ALTRES

3
Publicat el 9 d'abril de 2007

Ahir a la tarda assaig a casa de l’E. Jo el dissabte al matí havia anat a Vilafranca del Penedès a gravar unes veus. L’I., com sempre, es va portar com un veritable professional. Fem el muntatge amb les músiques i ho assagem tot plegat una mica. Creuem els dits perquè el tècnic de so no l’esguerri. La veritat és que ara com ara, ben poca feina hi ha a fer. Ahir vam fer la redacció definitiva del guió afegint-hi totes les esmenes que han anat sortint. Però aquest matí l’E. ja m’ha trucat amb variacions d’algunes escenes, així que…

Per desconnectar una mica de tanta presó, decidim anar al cine. Ens decantem per l’alemanya "La vida de los otros". Cap dels dos no sap de què va. Jo només en sabia que havia guanyat l’Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa d’enguany. Amb la primera escena, on el protagonista fa una lliçó magistral de com s’ha d’interrogar a un sospitós, ni l’E. ni jo ens ho podem creure!

 

La pel·lícula és una originalíssima aproximació al tema de la llibertat i de la traïció. Malgrat la durada, el guió et fa estar enganxat a la butaca tota l’estona. Commovedora la història d’aquest oficial de l’Stasi (brutal Ulrich Mühe!) que a l’antiga República Democràtica d’Alemanya, li toca vigilar un dramaturg i la seva companya i que falseja els informes per tal que l’escriptor de teatre no sigui acusat de traïció. Res de sentimentalismes ni herois que estan per damunt del bé i del mal.

En arribar a casa, amb tot l’embull de l’espectacle al cap barrejant-se amb la pel·lícula, penso en tantes persones que han hagut de patir presó per absurditats tan sols perquè representaven una amenaça, no per la seguretat del propi règim totalitari, sinó per la seva credibilitat de permetre la més petita dissidència que posés en entredit la seva autoritat. També en tants escriptors que encara estan privats de llibertat.

I m’adono que ni la democràcia és garantia de res. De tant en tant, també aquesta es transforma en un monstre terrible que amb un cop de cua, pot decidir que el sabó de roba pot ser una potent arma química o que una simple llibreta amb adreces apuntades, el suport logístic a una organització terrorista. 

És la vida d’aquests altres, la que no ens ha de fer abaixar la guàrdia davant l’opressió, disfressada o a cara descoberta.

SOBRE ELS NÚVOLS

1
Publicat el 7 d'abril de 2007

L’home que aquest vespre passarà a la glòria científica, no és pas un somniador malgrat que la seva conferència dugui per títol: "Sobre la modificació dels núvols". A començaments de desembre, hi fa fred en aquest soterrani de Plough Court, a Londres. Amb tot, l’home que aquest vespre passarà a la glòria científica, hi està acostumat. Hi treballa.

En aquest soterrani hi ha passat els millors moments i el pitjors moments de la seva vida. Fa cosa de sis anys, va tenir un accident que li deixà la cama malparada, d’aquí que baixi les escales ranquejant una mica. Molta gent li plany aquest mal, però l’home que aquest vespre passarà a la glòria científica, no hi està d’acord.

La seva severitat en el vestir -barret simple i rodó, corbata fosca, vestit auster-disfressen un cor sensible, falaguer a les emocions, com la majoria dels mortals. I encara que ningú no dubti que el fet que des dels vuit anys estigui mirant al cel li ha permès arribar a ser-ne un expert en això dels núvols, pocs s’imaginen que en el tractat que està a punt de fer-lo famós, hi intervingué més saber-se en un oasi compartit, que no pas un exercici netament científic.

Hem de tornar a l’afer de la cama. Per prudència se li recomana repòs. L’home que aquest vespre passarà a la glòria científica, discrepa, però hi accedeix. Tornarà al seu Yorkshire natal. El pare el rebrà amb fredor: ara ja sap que el seu fill no es dedicarà a la granja. 

Un dia, treu el cap per la porta una noieta. L’home que aquest vespre passarà a la glòria científica es ruboritza, s’estranya, es torba. Els seus vint-i-dos anys no li donen per més. La noia, sabent de la seva dissort, s’ha ofert a llegir-li les sagrades escriptures. Ella es dóna a conèixer. Ell la recorda: quan va marxar a Londres no era més que un nap-buf i ara…

Una convalescència que es preveia desagradosa es gira com una truita. Mentre sent la paraula divina, l’home que aquest vespre passarà a la glòria científica, no pot apartar els ulls de la seva lectora. S’oblida dels núvols, del cel. Tot això, ell, ho té més a la vora que mai. 

Per justificar aquestes lectures tan llargues, que per part d’ella són iguals de complaents, l’home que aquesta nit passarà a la glòria científica instrueix a la Mariabella, que es diu així aquesta volta celeste, en botànica, francès, geologia… La cama es recuperarà més ràpid del que tots dos voldrien, però, i cal dir-se adéu.

Aquest adéu, dura dotze anys. Mentrestant, munions de cartes. És en aquests papers que l’home que aquesta nit passarà a la glòria científica, explicarà al seu amor què són els nimbus, els estratus, els cirrus… i tots dos compartiran el blau veient-se passar els dies com núvols sense ancoratge. Compartint una mateixa visió, s’espolsen melangies del damunt.

Damunt el faristol, l’home que aquest vespre passarà a la glòria científica, hi deixa un plec de fulls. Beu una mica d’aigua. S’escura la gargamella. Es fa un silenci a la sala. Luke Howard aquest vespre del 6 de desembre de 1802 està apunt de donar nom als núvols i de passar a la història.

Però ell ni una vegada ha pensat en els núvols, ni en la glòria científica que està a punt d’assolir, tots els pensaments han estat per Mariabella i per aquell dia de primavera que armant-se de valor, va deixar el seu Londres i va dirigir-se a Yorkshire per demanar-li si d’ara en endavant, li faria res de veure passar els núvols per sempre més al seu costat.

Això, i altres coses sobre els núvols, ens ho explica Stéphane Audeguy a la seva novel·la La teoria dels núvols

SANTES PASQÜES

0
Publicat el 6 d'abril de 2007

Això de la Setmana Santa sempre ha estat un misteri per a mi. Què si la mort, que si la resurrecció; que si les palmes, que si la mona… Cada any sempre trobo algú o altre que perd una estona del seu temps per explicar-m’ho tot plegat, però no ho retinc i l’any següent torno a estar peix.

No tinc pas vocació de menjacapellans, la meva laicitat s’ha forjat amb l’aristotelisme més bàsic i considero que, deixant de banda si ets creient o no, tot l’enrenou d’armats, vestes i passos forma part de la meva cultura. Amb tot,  m’hi perdo, que voleu que us digui.

Als anys noranta hi va haver algú que amb un baix, una guitarra i una bateria, a molts que patíem les primeres crisis de fe en això d’empènyer dies, i sense saber gaire anglès, va fer-nos aixecar del nostre entotsolament per fer-nos botre al so de les seves cançons. Dubto que Kurt Cobain morís per tot nosaltres, ni que el seu calvari fos pitjor que el de molts. Morir a la creu, morir per la teva creu. No ho sé.

Sigui com sigui, entre "Quo Vadis", tambors de Calanda, saetas,verges portades a coll, flagelacions, penitències i cucurutxos, jo em quedo amb els Nirvana. Si voleu saber com les gasten aquests dies pel meu poble, a can Consuetudinàrium se’n fa un seguiment exhaustiu i molt interessant, val a dir-ho.

Publicat dins de Arpegis | Deixa un comentari

LA PRESÓ ON VIVIM

1
Publicat el 6 d'abril de 2007

Quart dia d’assajos al centre cívic cotxeres Borrell. Ens van acceptar el nostre projecte "La presó on vivim", una lectura dramatitzada basada en textos d’escriptors que han estat a la presó, al laboratori Tísner d’aquesta entitat.

El laboratori Tísner és un espai de suport en l’àmbit de les arts escèniques, tant a companyies amateurs com professionals, per tal que desenvolupin els seus treballs. El centre et cedeix el seu teatre perquè tu hi puguis treballar prestant-te assessorament administratiu i tècnic, a canvi de signar un conveni de col·laboració en el qual et compromets a presentar la peça dins la mostra que es farà el proper mes d’octubre.

Per ara n’estem molt satisfets, tant de les possibilitats del teatre com pel tracte dispensat per la gent del centre cívic. Treballar en un espai nou ens ha obligat a adequar-ho tot al nou escenari. Portàvem ja molta feina feta a l’Espai Jove de l’Eixample, d’aquí que els nostres esforços s’hagin centrat en refrescar allò que havíem treballat i traslladar-ho al nou emplaçament.

Donat que ja portem uns quants mesos donant-hi voltes, ens plaurà, a més de l’actuació de l’octubre, fer un assaig obert per tal de calibrar si anem pel bon camí o si cal fer alguna modificació. Amb l’E., afrontem aquest repte amb l’il·lusió d’haver bastit una peça des de la sinceritat, sense caure en el sentimentalisme ni en exercicis massa críptics.

Per tots aquells que vulgueu acompanyar-nos i dir-hi la vostra, el proper dimecres dia 11 d’abril a les 22:00 al mateix centre cívic cotxeres Borrell (C. Viladomat, 2-8 de Barcelona), podreu fer un tast d’aquestes veus que han estat entre reixes.  

EL DARRER VOL

2
Publicat el 4 d'abril de 2007

Una munió de blocaires ocupa la pista de l’aeroport per acomidar-se. Fa molts anys, i en blanc i negre, una parella es deia adéu en circumstàncies similars. Ella, ara també, es resisteix a agafar l’avió. Tres anys sobrevolant el Raval donen per molt. Tres anys de teclejar bocins de quotidianitat.

Aquella vegada, l’home del barret i la gavardina, va dir a la dona que estimava que si aquell avió s’enlairava i ella no hi anava a dins, algun dia se’n penediria: potser no avui, ni demà; però aviat, molt aviat, tot serien plors.

 Ella, en aquest moment, també dubta. Una retirada a temps sempre és una bona retirada. Això no li ho diu l’home de la gavardina, li ho diem nosaltres. L’altra dona, aquella vegada, va ser més melodramàtica: "¿Però què passarà amb nosaltres, Rick?".

L’home de la gavardina, amb el mateix posat inexpressiu de sempre, li digué, agafant-la per les espatlles i mentint tan bé com podia que sempre els quedaria París. A nosaltres no ens en cal dir cap de mentida: sempre, sempre ens quedarà "L’aeroplà del Raval". 

Bona viatge, Tina!