Sembla que el meu apunt anterior ha desencadenat una sèrie de reaccions sobre aspectes que jo no havia previst (això és el que m’agrada més, dels blocs).
Jo simplement volia denunciar l’escassa cura que tenen algunes institucions públiques a l’hora d’escriure, però en realitat vaig encetar un debat sobre la idoneïtat d’usar formes com ara ‘vindre’ i ‘tindre’. Una vegada convençuts (o això espere!) els qui dubtaven de la correcció dels mots, m’agradaria fer un parell de reflexions.
Un dels comentaris em deia que, tot i que aquestes formes són correctes, ‘no semblen la forma més adequada per al registre formal’. És possible que tinga raó, i que en la redacció d’un decret, quan es dicta una sentència, s’escriu una enciclopèdia o es redacta un article periodístic, siga millor preferir un estàndard poc flexible.
Però, qui ha dit que els blocs personals s’han d’escriure en registre ‘formal’? Precisament, pel fet de ser personals, és l’autor/a qui tria de què parla, en quin registre, amb quin to i en quina variant dialectal, o en més d’una si li ve de gust (o li apeteix). És més, crec que l’àmbit blocaire és un dels més interessants, ara per ara, per observar les peculiaritats de la llengua, que és molt més rica del que alguns semblen creure (és que mireu massa la tele?).
Per una altra banda, és curiós que aquestes xicotetes polèmiques sempre es donen des del nord cap al sud, i gairebé mai a l’inrevés. Sembla que alguns parlants orientals, a la que escolten una paraula que no forma part del seu repertori habitual, es posen en guàrdia i han de remarcar que allò no és ‘correcte’. A mi no se m’ha ocorregut mai fer una cosa semblant, tot i que les primeres vegades que vaig sentir ‘llombrígol’, per posar un exemple, em feia creus i no entenia per què gastaven una paraula tan lletja quan podien dir ‘melic’ (i em va sorprendre que, a més, això estiguera als diccionaris). I amb el temps m’he acostumat, quan he de comprar-ne, a dir ‘patates’ (que em provoquen un regust castellanista), però quan me les menge pense en ‘creïlles’.
Però el més preocupant, des del meu punt de vista, és que l’ànsia d’imposar les formes ‘correctes’ (que solen coincidir amb les que han triat alguns llibres de text i TV3) com a ‘úniques’ són les que fan que la llengua estiga com està. Cada vegada pitjor. I que porte a gent com ma mare, que es va criar envoltada d’expressions genuïnes d’Alcoi i de Castalla, a pensar que ‘ella no sap parlar bé’. O a què molts parlants adopten un registre artificiós en públic, per por a dir alguna cosa ‘incorrecta’.
Si voleu acabar reduint el vostre vocabulari a un parell de centenars de paraules i construccions sintàctiques, preferiblement les que són més fàcils de traduir al castellà, ja us apanyareu. Però tingueu clar que amb aquesta conducta feu més mal que una pedregada (o que una hora més de castellà a les escoles). Jo espere no ser mai tan curta de mires. Si els que ens estimem la llengua (i pressupose que és el cas de la majoria de lectors i autors d’aquests blocs, però potser això és suposar massa) no som capaços de valorar, usar i transmetre tota la seua riquesa, bona nit cresol.
I la llum s’apaga.
