2. ANÀLISI ARQUITECTÒNICA

Ben possiblement si s’arriba a excavar a l’interior ens trobarien que sota el creuer es troba la basílica paleocristiana de St. Vicent, tal i com ha conjecturat el canonge Castell, i menys probablement sota la possible situació de l’altar abans d’enderrocar el presbiteri antic el 1837. El motiu es centra en la originària situació de l’església que manà construir Jaume I, on hi ha dubtes de si arrancà sobre una esglèsia (1240) uninau, orientada cap a l’est, amb estructura d’arcs diafràgmàtics i coberta de fusta- (St. Feliu, la Sang de Llíria, etc.) aprofitant les possibles restes de la mesquita o basílica medievals. En tot cas el criteri compositiu i estructural esperonat pel programa ambiciós del mateix rei, a poc de temps canviaria radicalment:

Una altra hipòtesi dubtosa seria la concepció d’una església de tipus catedralici amb tres naus coberta amb volta gòtica o tardorromànica entre arcs ogivals tipus la Catedral o Sta. Maria del Puig. Aquesta hipòtesi pot ser inviable per tres qüestions : la situació de les portades, més propera a una concepció d’església parroquial, el to monumental, "ma non troppo" de la portada romànica del mur nord, l’existència de contraforts segurament no refets, sinó originals. Un to menor que el del conjunt envers Poblet, ja que és un priorat del mateix, i els cistercencs es fan amb el conjunt a partir de 1289. Per tn amb una concepció més eixuta de la vida i severa dubte molt de que triaren per aquesta tipologia, quan no arriben a cobrir el mínim de monjos que exigia l’orde, i ben segur que com a qualificat I. Burns, "el pla constructor de la Roqueta ( esglèsia-monestir-hospital…) era totalment desgavellat".

segueix…..

Per tant ens resta com a tipologies possibles: la de uninau entre contraforts exteriors i cobriment amb voltes de creuria gòtica o canó apuntada ( com a la nau central del temple de Poblet o a St. Joan de l’Hospital de 1316). En contra d’aquesta hipòtesi tenim l’existència de la portada ròmànica del mur nord, puix si és originària la seua situació, el mur ve a amidar 1,80 m de gruixa i si el mur és completament original aquesta hipòtesi seria rebutjable, a favor estaria la situació de les portades que coincideix perfectament amb el model.

I per últim tenim església uninau amb capelles entre contraforts i coberta amb voltes gòtiques entre arcs ogivals. Seria el cas de la majoria de temples parroquials, St. Nicolau, St Agustí, Sta Caterina, etc. Nogensmenys resultaria força moderna, però si tenim en compte que el bisbe Vidal de Blanes encara el 3 de juliol de 1357 encara feia crida per acabar les obres ( "La Diòcesis valentina…." pag161-162. Sanchis Sivera) i que tal com a estret Ximo Company ("L’art i els artistes…) l’any 1500 encara cobrava per treballs en diverses capelles Lluís Paris "precii fundamentorum cuisdam capelles nuper per uos ad opus dicte manumissarie edificate in ecclesia monasterii Sancti Vincentii extremenia dicte ciuitatis (Valènica)". Protocols d’en Pere Andreu, núm 13.874. Ens ve a demostrar que la construcció s’allargassa en el temps. Supose que la incògnita es destriarà quan puguem veure els murs de manera més nítida que en aquest estudi. La meua creença és que el monestir i dependències (sala capitular, sagristia, refetor, claustre, etc, s’obrien vers el sud, a diferència de l’estat actual, açò donaria sentit a que el mur sud és de menor gruixa (1,10 m aprox.) i donaria sentit a les portades gòtiques. Per tant podem concloure que es tracta d’una església secular uninau amb capelles laterals entre contraforts coberta amb volta de creuria entre arcs d’ogiva, amb quatre crugies ( en realitat pense que hi havien la del cor, als peus, més quatre, doncs els murs revelen arcs i pedres tallades a escapre que bé podrien ser de la reconversió tardorenaixentista) doncs en fer el creuer pregueren la capella més pròxima al presbiteri i una altra que ben be puguera ser una sagristia, etc.

Actualment, no tenim cap més notícia del temple, fins que el prior Josep Sans encarrega al mestre d’obra Cristòfol Escolano fer obres "desde els fonaments fins la cornisa" en 1654. Amb la qual cosa hi ha una reforma important, desmuntant algunes ales del claustre, desmuntant la coberta que seria de mala qualitat si veiem la banda dreta del mur meridional, repelant els contraforts i cobrint amb volta de maó de pla amb senzillat i doblat sobre arcs faixons encabits i travats als contraforts, baixant l’alçada de les capelles que tanca amb arcs de mig punt i cobrint amb volta de quatre punts o bufada, amb llunetes i finestres rectangulars. Reutilitzant materials que hi havia dels enderrocs, com pot comprovar-s’hi de les tres filades de carreus que hi ha sobre els ronyons del mur longitudinal que obre les capelles ala nau. Completant amb fàbriques de rajola de quart, junts de gruixa semblant, per tal d’ajustar-se en retraccions als murs més potents e immòbils. I poder generar tot un nou programa decoratiu més d’acord als corrents imperants. Com he dit adés desmunta les capelles de la 1ª crugia més pròxima al presbiteri i crea els arcs torals per suportar la cúpula que encara contemplem : mitja taronja sobre petxines de base octogonal, sense tambor ni llanternó. Creació de l’actual claustre renaixentista, almenys, algunes ales, com ara l’oest que elimina l’eixida a la galilea que tenia la portada cistercenca i que connectava amb els horts de ponent.

L’espadanya mira vers el nord, d’una sola campana, està subjecta per un tirant de ferro.

Escolano no acabà de realitzar les obres i de moment es desconeix qui les continuà en 1657, possiblement es perllongarien fins a finals de segle. El temple resulta ser una reelaboració d’església uninau que St. Francesc de Borja imposà al Gesù de Vignola i retorna posteriorment com a model internacional que hi arribaria a trvés del sedàs del Col·leg del Corpus Christi del Patriarca.  L’ordenació dels alçats interior són rigorosament clàssics i austers com correspon a l’orde. Columnes dòriques fins a l’entaulament i un altre orde menor , també dòric, de pilastres que acullen els arcs de mig punt de les capelles. Construcció del cor alt, sobre arc carpanell, segurament amb barana de ferro a diferència de la peça actual que correspon més aviat a un concepte d’orde femení i més modern (segle XIX). Creació de portes d’accés al nou claustre a través de portes amb edículs i frontons corbs i partits. Així com les finestres del capdamunt del creuer, a sengles murs. A ambdós costats de la portada del mur nord s’obrien sengles vans de traça ogival una possiblement era una mena de capella sepulcral (del estil de les de St. Joan del Mercat que donen a la plaça de la Comunió de St. Joan i l’altra que sí travessava tot el mur seria una porta secundària, obrir les altrs varen ser cegats aquests buits. La decoració s’ornava a més amb esgrafiats en bandes verticals i en l’entaulament.

Els actuals són en gran mesura de la intervenció d’en Martorell del segle anterior i de tipus industrial, no fets a mà. Així com la decoració actual que té major mesures en col·locar-li segurament Martorell una nova capa de guix i morter de calç que desproporcionales dimensions del motllurat. Fent retombs de més de 50 cm de volada.

La Roqueta es presa en la guerra del francès i convertida en caserna, sofrint modificacions que no sabem avaluar. La desamortització produeix l’exclaustració dels monjos. En 1837 es enderrocat part del conjunt , entre ells l’absis, resta obert el temple fins la intervenció de Martorell, que intervingué poc segurament, però que al claustre del costat el deixà summament desfigurat i solucionant vertaderament el tema d’evacuació d’aigues que és una servidumbre completa, en fer córrer l’aigua entre tots dos edificis, a més de convertir la teulada de les capelles en terrats. Tancà la frontera a c/ St Vicent, amb continuïtat de la composició d’arcs conopials de finestres i portes. Féu la façana del temple amb un rossetó i unes portades neogòtiques intentant donar unitat a tot el conjunt.

Hem deixat expressament els elements singulars del temple per tal de comentar-los amb més concreció.

ESTUDIS PREVIS DE LA REIAL  BASÍLICA-TEMPLE DE ST. VICENT DE LA ROQUETA.

A) INTRODUCCIÓ.

El conjunt de sant Vicent de la Roqueta constitueix el vèrtex més important del triangle vicentí a València, conformat amb les presons associades al martiri del diaca situades a la plaça de l’Almoina i l’altra al c/ del pouet de sant Vicent prop del principi del c/ de la Mar – on encara resta el petit oratori.

Sembla que fou a l’ermita de La Roqueta on les despulles d’en Vicent foren llançades a un femer després de la tortura a mans del prefecte romà Dacià. Situada a la vora de la Via Augusta, extramurs de la ciutat, n’és el bressol de la cristiandat a València. Sembla que hi havia una mena de cementeri paleocristià del s. IV d.C al mateix lloc pels resultats oferts per les excavacions realitzades pel S.I.A.M.

A més a més, s’hi ha trobat carreus reutilitzats d’aquesta època a la façana sud. És amb la conquista d’en Jaume I , quan tot arreplegant el mite vicentí se l’hi dóna una forta embranzida que es plasma arquitectònicament amb la construcció del conjunt de Sant Vicent de la Roqueta, que és, en síntesi, conformat per l’església, l’hospital i un monestir. Després de diversos canvis de titularitat en l’administració del conjunt resta a mans del monestir de Poblet des de 1289, amb el rang de priorat.

…………………………………………………………………………………………………………

(Segueix…una miqueta…..aquest monument és el bressol de la  cristiandat, i la catalanitat -passeu-me la redundància- del Regne de València…no és casual l’estat d’abandonament actual….) 

A l’època moderna el conjunt pateix un cert oblit que materialitza amb la supressió de l’hospital i la precarietat econòmica, fins la represa general constructiva dels segles XVII i XVIII sent el temple profundament alterat per una intervenció tardorenacentista i per una posterior intervenció de decoració barroca. Aquella a més d’alçar la cúpula del creuer i foradar el mur merional per tal de bastir la capella de la Comunió. Creà el nou claustre a costat septentrinal del temple i destruint, possiblement, el gòtic que queia a costat meridional.

Amb la desamortització de 1835 l’Ajuntament ordena l’enderroc de part del convent i de l’absis de l’església amb la torre fortificada, enretirant la façana caient al camí de sant Vicent. Una posterior readaptació de l’arquitecte Antoni Martorell i Trilles entre 1879-81 dóna lloc al conjunt que avui subsisteix. Nogensmenys, sí que existeixen estudis i projectes d’altres àmbits que ens poden servir d’ajuda per tal de parar atenció envers el monument des de la decoració com ara els treballs d’en Daniel Benito i Goerlich. Des de la historiografia de Dom Vicent Castells i Amadeu Serra i Desfilis, etc. Des de l’arqueologia com són els treballs d’Enric Llobregat i R. Soriano, etc. que ens han ajudat a poenetrar un poc més en el coneixement d’aquest monument, que creiem imprescindible tant pel seu signuficat històric com la inserció de nous usos – al convent actual-, tot recuperant la unitat que sempre l’havia infòs, des de la fundació pel Rei en Jaume.

Aquest conjunt ha experimentat multitud de vicissituds al llarg de la història que hem d’anar esbrinant, a poc a poc, amb la col.laboració dels diversos àmbits. No havent-hi en l’actualitat cap estudi des del punt de vista de l’arquitectura sobre aquest element senyer de la història de la ciutat de València.

En síntesí s’ha pretés de realitzar un treball d’Estudis Previs, analitzant patologies de la materialitat actual. Donat que aquest treball és assignat, en detriment del claustre , per la impossibilitat d’accedir-ne, per tan , ha calgut de centrar-se exclusivamente en l’alçament i estudi epidèrmic de les patologies. La nostra volutat és de persistir i aportar, en el futur noves dades que juntament a d’altres estudiosos, puguem oferir una major certesa en la constitució d’aquest monument. Pels motius suara comentats donada la manca de temps (tres mesos) i possibilitats materials (econòmiques, de realització de cales, etc.) ha quedat un element d’anàlisi important : recompondre la historia – volumètrica – d’evolució de les diverses intervencions que ha sofert l’edifici, que òbviament és inseparable del claustre.

B)        METODOLOGIA D’ANÀLISI. GUIÓ DEL TREBALL.

S’hi ha intentat de resseguir, quedant ben lluny però, plantejaments efectuats per  A. Buti i G. Gallani, que estructuren aquesta penetració en el monument segons el següent esquema operatiu:

            1. Alçament arquitectònic.

            2. Alçament tecnològic.

            3. Investigació històrica.

            4. Quadre fissuratiu.

            5. Model estructural.

1. S´hi ha elaborat un estudi bastant exhaustiu, i és on s’ha incidit més profundament. Les plantes tenen un grau de certesa a l’interior del temple prou alt. Inclús fins a les voltes de coberta. Les cúpules són, certament, més dubtoses, a l’igual que la part exterior de superior de les cobertes, car no hi hagut possibilitat d’instal·lar cap bastida, ja que és una parròquia amb molt de servei de culte, que impediria el normal desenvolupament d’aquest. Suggerit des de la rectoria subliminarment, obtarem per d’altres possibilitats que alhora eren menys perilloses i molestes. S’hi ha inclòs les cotes verticals, on hi ha un gran de certesa, obviant les aproximades i les procedents del tractats.

2. L’alçament tecnològic, a flor de parament ha estat exhaustiu, inclús qualificaria d’excessiu, per tal de suplir la manca de possibilitats de fer cales. Al nostre favor ha jugat el penós estat actual, l’existència de molts escrostats i les descarnades parets fruit de les bombes de fosfor llançades en l’última contesa bèl·lica.

3. La investigació històrica també ha estat forta, fins i tot hem esbrinat, possibles, errors de gent tan important com E. Tormo, confonent intervencions; posant en "quarentena" alguns elements de judici dels màxims coneixedors del monument, com són els historiadors d’art Serra i Soriano, plantejant llacunes, dubtes, etc. que han assumit i compartint. La qual cosa és una lloança per a mi, donada la seua talla intel·lectual i màgnífica disposició.   

4. El quadre fissuratiu donada la premura de temps s’ha fos dins dels plànols de materials. S’hi ha creat un esquema. I literariament se n’ha extret unes conclusions, com ara l’efecte metropolità, l’efecte variació probable de nivell freàtic, el subsegüent assentament d’un costat de la façana a c/ St. Vicent. S´ha reconegut els desplom de murs i fissures tractant, mitjançant exhaustiva campanya fotogràfica, de reconèixer el moviment de l’estructura, en altures i amb plomades en zones més baixes.

5. El model estructural s’hi ha fos en el petit esquema de quadre fissuratiu en perspectiva. Tanmateix es tracta d’un element poderos com és l’existencia d’una cúpula mitjana entre arcs torals i la resta el típic d’arcs faixons, amb capelles entre contraforts interiors, cobert amb voltes de canó lleugerament peraltats entre ells.

D’altra banda s’hi ha fet un estudi dels problemes que afecten la propietat actual per clarificar la intervenció així com un retrocedir en el coneixement de les propietats fins a les desamortitzacions per tal de, algun dia, poder reconèixer el conjunt. Qüestió que resta en la foscor de la ignorància.

També s’hi ha fet un reconeixement de les marques de pedrapiquer i comparar-les a d’altres monuments de la línia històrica al que pertany.

S’hi ha inclòs un estudi d’arqueològia elaborat per les excavacions del S.I.A.M., per tal de conèixer, entre línies, la composició del sòl. Altrament m’ha semblat importat, recollir vistes del monestir i el desenvolupament a la cartografia de la ciutat per tal de contextualitzar urbanísticament el monument.          

Per últim s’inclouen unes conclusions  que configurem una línia ha seguir en la intervenció per a recuperar per al ciutadà aquesta peça del patrimoni de la ciutat.

D O C U M E N T A C I Ó

             1. SINÒPSI HISTÒRICA.

            2. COMENTARI A L’ANÀLISI ARQUITECTÒNICA.

            3. COMENTARI A L’ANÀLISI CONSTRUCTIVA.

            4. COMENTARI AL QUADRE FISSURATIU.

            5. MODEL ESTRUCTURAL.

            6. ANEXOS :

                 6.1  D’ARQUEOLOGIA.

                 6.2  SIGNES GLIPTOGRÀFICS.         

                 6.3 EL PROBLEMA DE LA PROPIETAT EN ELS ÚLTIMS

                       DOS SEGLES.       

NAUS INDUSTRIALS. PEDREGUER

PREEXISTÈNCIES. Una illa de cases quasi completa. Terreny amb pendís. Separació de l?alineació. Alçada màxima marcada. Urbanització simultaniejada amb la construcció de les parcel·les. Polígon industrial situat entre la carretera Dénia-Calp i l?autopista A-7.

 PROGRAMA. Encabir catorze naus industrials. Temps màxim de realització dotze mesos. Pensar prèviament la validesa de cara a la nova llei contra incendis per a establiments industrials. Evitar la compartimentació interior. Idear la futura organització de les oficines que cadascú s?acoblaria, segons el seu programa de necessitats. Deixar inserides les varietats d’activitats més obertes possibles per a abastar tota mena d?activitat.

Crear zona coberta i accés a planta superior. Àdhuc, instal·lació d?ascensors, plataformes, grues pont, etc. Previstes: Dos fases: I i II. Escurçament de temps. Contactar amb empresa de prefabricats i convenir un disseny ad hoc. A partir de les seues prestacions i característiques. Cobertes amb un 30 % de transparència lumínica.

CONCEPTUALITZACIÓ FORMAL I TEÒRICA.

Minimal. Lever 1966. Carl Andre.+ John Pawson

Un successió de maons col·locats verticalment. Seriació. Mòdul de 300 mm. Cromatisme blanc. Superfícies tibants i polides. Formigó d?altes prestacions. Pell fina de 160 mm. Tres capes. Insonorització.

Estructura interna de formigó armat. Alta resistència estructural i contra el foc. Sistema estructural semiempotrament. Plaques d?ancoratge embegudes en cada dos elements i soldades. NO Meccanoo típic, amb concepció isostàtica. Prevalença de la junta seca. Sols obra humida en fonaments amb murs d?arrancament de recolzament de murs mitgers i testeres, amb la finalitat d?acoblar els desnivells.

COMPOSICIÓ. Peces iteratives que amb cadència de múltiples de 300 mm. Hi anava col·locant i compartint. Tret de juntes de dilatació. Coberta a dues vessants. Amagada. Remat horitzontal. Cromatisme sols, quan siga possible en portam exterior.

Experiència prèvia a traslladar a construcció domèstica. Sistemes oberts. Ús de mòdul igual al nostre peu tradicional.

Donada la manca d’oficis tenim, crec, que és l’única eixida pausible que ens queda. Evitaríem, a més a més, accidentalitat.

Junta seca i industrialitzada.  

Un article de Juan Varela. Periodistas 21.

Daniel Garcia Andújar és un artista que viu a València. Va tindre una polèmica fa uns anys amb kosme de Barañano que prosseguí amb la Sra. Ciscar, sra.del conseller Blasco. La polèmica voltava sobre les directrius artístiques que hi havia pres l’IVAM, desdoblada en una doble vessant: la contemporaneïtat/coentor dels plantejaments creatius i l’accessibilitat dels artistes avançats valencians i de la resta del món. Val a recordar que ell va encetar la campanya EX-AMICS DE L’IVAM.  És artista que ha evolucionat des del vídeo fins a l’actualitat, com a creador dins d’internet.

 Denunciat el portal e-valencia.org

La Consellería de Cultura denuncia a la web e-valencia.org