Els dies i les dones

No s’esperaven la meva visita. Jugaven al seu aire sense que ningú els importunés, feia mesos, fins i tot anys. Ells sabien perfectament que no sempre seria així. Instal·lats en una eterna adolescència, preferien mirar cap a una altra banda. Pensar que aquest cop, podrien fer el que més els plagués. Però avui els ha arribat el seu dia.

Els he fet posar a tots en fila. Un a un, m’han anat explicant coses diferents. N’hi ha que feia massa temps que no els escoltava. D’aquests, alguns els he seguit amb interès, d’altres no els he deixat ni començar a parlar. És llei de vida. Com sempre, els més jovenets, enredaven. No deixaven parlar als grans. Perquè fa més poc temps que estan amb mi es pensen que tenen tots el privilegis.

Finalment la tria ha estat caòtica, com sempre. Provar de quadrar totes les veus mai és fàcil. Que s’entenguin entre ells, impossible. Alguns dels que s’han quedat fora m’han recriminat de nou la seva condició de suplents. Els que finalment m’ha fet gràcia d’incloure i que fa anys que ho intenten, m’han estat agraïts. "Et farem quedar bé". 

Queda molta, molta feina per fer. He d’establir un diàleg amb tots i cadascun d’ells. Passar-me moltes hores al seu costat. M’han de demostrar que tot el què diuen és de veritat. Que no fan trampes. Que parlen de cor. Enllustrar-los, pentinar-los, posar-los colònia…

No hi ha volta de full, sempre hi ha un dia que t’has de decidir a arremangar-te, obrir les carpetes i posar-t’hi: per a fer un llibre de poemes, calen poemes, i és feina del poeta aplegar-los en un recull, encara que aquests prefereixin jeure mandrosos al fons d’un arxiu a prova de temptatives literàries o tu et creguis que això de la literatura sigui només engolar la veu i, gintònic en mà, adoptar un posat distant dient que escrius poemes, a la primera que se t’apropi encuriosida.

Jo que em pensava que això dels plurals mal fets era cosa només dels de casa i resulta que no, que això dels "reixos" és general a tot el Camp. Doncs res, tu. Dia de Reixos i no se’n parli més!

Havia deixat tota la secció de sabateria a la terrassa. Aigua pels camells (aquí hi hauria d’anar un acudit fàcil, estic cansat, vosaltres mateixos) i quatre vellanes i ametlles per ses majestats. Vaig curt d’armilla, ho sento. Amb tot, no em puc queixar del què he arreplegat.

A les sabates de mudar, a les sabatilles d’anar per casa, als mocasins, a les botes d’anar d’excursió, a les espardenyes… hi havia una cosa o altre.

Que acabi de provar!

…sense mai defallir!

L’hivern s’ha desvetllat com el pitjor en molt de temps. Hi fa fred a la cambra. Un suburbi de París. L’estufa que escalfa amb timidesa l’estança, tot just fa un moment s’ha empassat el plec de fulls amb la darrera obra de teatre que ell ha escrit. El seu company de pis, pintor, volia cremar un dels seus quadres. Però han temut que la pintura els pogués intoxicar. Se n’ha anat a fer una cervesa. Ell s’ha quedat a escriure al seu bloc. Darrerament és l’únic que el consola.

Té les mans balbes. Li costa escriure. No ha sopat. La nevera és buida. Truquen a la porta. Una noieta tota ulls. Fa poc que s’ha mudat al pis del replà. Li demana si té internet a casa. Ell li diu que sí. La noia, molt prima, del Senegal, com ell,  li diu que ha de fer una consulta urgent. El seu ordinador no funciona. Ha de confirmar unes dades perquè li atorguin una beca. Necessita una clau d’accés per entrar a la web. Ho prova una vegada i una altra i no se’n surt. Nerviosa, s’aixeca d’una revolada. Diu penjaments contra l’ordinador. Es posa les mans al cap: es mareja. Mira d’agafar-se a una cadira però perd l’equilibri i cau desmaiada a terra.

Trasbalsat ell la recull de terra i l’asseu al sofà esfilagarsat. Torna en sí. Va a la cuina i li dóna a beure una mica d’aigua. S’asseu davant l’ordinador i li demana que li digui la clau d’accés. Malgrat poder accedir sense problemes, no li ho diu. Vol tenir-la una estona més al seu costat. Hi ha quedat presoner d’aquell esguard. Minimitza la pàgina. Ella fent tentines, s’acosta a l’ordinador i tecleja maldestre. Sense voler, ell li toca la mà. Està erta. Li ho diu sense saber res d’un senyor que es deia Puccini. Comencem a sentir els puntejats de l’arpa.

Hay en ti la fatiga de un ala mucho tiempo tensa.

Dulce María Loynaz. Poemas sin nombre (1953)

Als que vivim a Barcelona, i ens agrada viure a Barcelona, cada vegada se’ns fa més difícil explicar el perquè d’aquest deler. Les polítiques municipals semblen destinades a convertir la ciutat en una mena de fortalesa orwelliana on es pugui fer de tot menys viure-hi, amb tota l’amplitud semàntica d’aquest verb.

Un dels darrers orgulls trepitjats, el fet de ja no poder gaudir més del programa de Barcelona Televisió, Saló de Lectura. Amb més de cinc anys d’emissió, s’havia convertit en un referent cultural. Un programa intel·ligent  i com diu el Llibreter, al servei del lector. Al darrer programa la Marina Espasa, directora i presentadora en absència d’Emili Manzano, l’anterior director i presentador, nomenat director de l’Institut Ramon Llull, féu un comentari sobre el rumb que prenia aquesta ciutat tot citant un article de Catalina Serra titulat La ciudad del aburrimiento. El premi per a aquesta gosadia, el fet que BTV decidís no reemetre el programa el dissabte següent -com era costum- i suprimís la pàgina web del programa.

Es veia d’una hora lluny que el paper de presentadora, a la Marina Espasa, li anava gran. Però programa rere programa va saber defensar la fórmula que havia fet del Saló de Lectura un espai d’intimitat literària on cada setmana t’emportaves una munió de recomanacions molt i molt interessants. Deixant de banda el fet que hem d’estar agraïts a la Marina que agafés les regnes del Saló probablement sabent que li costaria estar davant les càmeres, li hem d’agrair una cosa més important com és el fet de no haver callat allò que pensava. Malgrat la censura imposada per BTV, gràcies a la xarxa les valentes paraules de la Marina podran ser escoltades per més gent.

Gràcies Marina Espasa, gràcies Emili Manzano per no haver fet d’aquest Saló de Lectura un lloc ple de butaques rònegues i polsoses sinó un espai on les paraules han ocupat el millor espai que podien ocupar: el de la llibertat per dir, per escoltar i sobretot, sobretot per llegir. Quelcom que m’imagino, els actuals directius de BTV deu feu un temps llarg que no practiquen.