La foto de baix és d’un plafó del Museu d’història de Catalunya representant un pany de paret amb propaganda electoral. Hi afegim una foto més alegre, del mateix museu (totes dues són tretes de la web www.mhcat.net)
Vam dir que al Camp de l’Erra no s’hi parlaria de política si no era estrictament necessari, de manera que no parlarem de política, encara. De moment parlarem d’unes quantes coses que ens estan fent ballar el cap i les cames, dels nervis (per això deu servir un blog també, per calmar els nervis). Vas pel carrer, especialment a Barcelona, i només sents que castellà, entres als bars i només et parlen castellà, mires les teles i mires els diaris i mires les etiquetes i mires els anuncis i mires les lletres de les cançons i els cromos i les instruccions de les eines i les cartes del tarot i els carteristes i les laques de les perruqueries…Però havíem quedat que a la "minoria lingüística catalana" a la reserva catalanoparlant, se li concedien dos "recintes sagrats", dues "sagreres"…
Una de les "sagreres" era l’escola i l’altra tv3. Amb tv3 de capa caiguda (ha banalitzat i espanyolitzat tant els continguts i el punt de vista, que ja no es diferencia de les altres cadenes, de manera que perd aquell públic fidel que la va aguantar tants anys) ja només quedava l’escola. Però els enemics del català -tant els de casa com els de fora-, igual que aquells a qui abans els deien esgarrapacristos, no en tenen mai prou. Són insaciables. Una hora més! Però és que un país -una nació, una comunitat autònoma, una regió, unes províncies- que té el museu d’història en l’estat en que el té Catalunya passats deu anys de la seva inauguració, que s’ho faci mirar per algú que hi entengui: mapes descolorits, ordinadors desfassats, diorames que semblen pessebres (amb tot el respecte pels pessebres, però això és un museu nacional!), poca interactivitat i la que hi ha encara serveix per pessigar-se els dits, uns audiovisuals deficients, unes etiquetes que semblen d’exposició de fi de curs i, a més, estan mig esborrades, desenganxades o equivocades -en un lloc hi diu Lloret de mar, Maresme (sic). En fi, que el museu està molt bé i els treballadors semblen amables i eficients, però es veu tan desfassat que fa angúnia. Com a colofó dels dos temes tractats, només un detall: a l’entrada de la cafeteria, al darrer pis del Museu d’Història de Catalunya s’hi pot llegir, amb lletres ben grosses LA MIRANDA DEL MUSEO (sic).
Aquí em teniu, esperant, nerviós, neguitós. Fa una setmana que sabem que entre dimecres i dijous, o entre dijous i divendres, arriba una nevada, que encara no es pot dir de segur si serà gran o petita, si arribarà a la costa o es quedarà a les muntanyes, si serà molesta o portarà diversió. Però ja fa dies que se’n parla. A les teles i a les ràdios, als diaris i a les sales d’espera, als mercats i a les cafeteries. I és que vivim en el món de la xerrameca. Per això sempre hi ha algú carregat de seny que, quan ja tothom hi ha dit la seva, deixa anar aquella frase, que cau com una llosa: no nevarà pas, se’n parla massa!
Abans, no fa gaires anys, les nevades arribaven per sorpresa. Durant la nit, mig d’amagatotis, en gran silenci, havia caigut un pam de neu. Al matí, una quietud blanquinosa, un arrossegament de pala al carrer, una salutació entre veïns una mica més animada del compte i la mare que deia "no cal que et llevis, que no vindrà l’autocar…està blanc de neu!" I llavors tot era córrer a vestir-se, a buscar les botes i l’anorac i a sortir al carrer a viure la gresca de la neu. Ara, fa tants dies que se’n parla, que tothom ja té les botes a punt, els anoracs ja s’esperen al costat de la porta, els corresponsals ja són a Horta de Sant Joan, als Brucs a Sant Martí d’Albars esperant poder donar en directe la caiguda de la primera volva, l’opinió -interessantíssima- dels veïns sobre la nevada i la "bonica estampa que la neu ha deixat al poble". Però no és només la neu -o la possible neu- que provoca tanta xerrameca. De tot se’n parla tant i durant tanta estona, que arriba un moment que ens en cansem, oblidem el tema i passem a una altra cosa que farà el mateix camí. Amb aquest fer tan atribolat, amb tanta xerrera i tan poca vida real, no arribem a entendre ni a disfrutar de res. Jo, per no contribuir excessivament a la xerrameca universal, només escric en aquest bloc un cop per setmana. Potser ja és massa!
Algú sap on dormen les dones que fan la carretera? Un servidor, que fa sovint la C-17 i la N-II, s’ho ha preguntat sovint. I on mengen? Dinen en un restaurant de menús, com vostè o com jo? o el mateix minibús que les ha repartit pels revolts i trencalls passa més tard a donar-los una d’aquelles bossetes amb ous durs que als hotels en diuen "pícnic"? Perquè les reparteixen en furgoneta, oi? O van a peu a la feina? O en una motoreta? També he observat (no volgueu ara fer sang d’aquest comentari!), en passant, ep, en passant, que algunes estan parlant per mòbil….
Algú sap o es pot imaginar a qui truquen?Què es diuen? En quina llengua parlen? Qui els carrega el mòbil? Quina melodia els sona? I també m’he adonat -ei, gairebé sense voler fixar-m’hi- que porten unes peces de roba molt curtes, molt enxarolades, molt vistoses, on les deuen comprar? Hi ha un servei d’atrezzo, de la mateixa manera que hi ha un servei de càtering i un servei de transport comunitari? I aquesta roba tan vistosa, després de rentar-la, on l’estenen? I quan van a fer les seves necessitats, van sempre darrere les mateixes mates? A vegades les veus en colles de tres o quatre…de què parlen entre elles? Quina és la seva llengua pont? I quan han encès una foguera i arriben clients i elles han d’anar abandonant el lloc on fan collet per anar a fer el què és pròpiament la seva feina, qui apaga aquell foc? Podríem estar fent-nos preguntes fins demà o fins demà passat, perquè, la veritat, només que t’aturis un moment a pensar-hi, de seguida t’adones que aquestes dones que fan la carretera deuen passar-les molt putes! Tot i això, cada dia se’n veuen més.
Fa dies que només escolto una cançó. Sentir-ne en sento moltes: ràdios, botigues, bars, a tot arreu hi ha música, però la veritat és que no hi poso atenció. Això que em passa tampoc és nou en mi, a voltes sóc un xic obsessiu i quan agafo una dèria, una mania o una cançó, no les deixo anar. Això dura, normalment, fins que una altra dèria, mania o cançó la substitueix. Però la cançó d’avui, la d’aquesta setmana, aquesta de la qual vull parlar, se m’ha agafat com una llagasta (si les llagastes tinguessin alguna cosa de positiu, diria que estem davant d’una cançó llagasta); com les llagastes, em xucla la sang.
A voltes necessites la cançó
Quan vols estar despert, alerta i sobri
Anant cap a Alacant -per interior-
On diuen que has guardat tots els teus codis
Me n’ha parlat gent diversa, però una persona en concret, l’Oriol, em va insistir i insistir: encara no has escoltat el nou disc del Feliu Ventura? Al cap d’un mes: Ja has escoltat el nou disc del Feliu Ventura? La veritat és que el disc -que tothom diu que és tan bo- no l’he arribat a escoltar sencer. M’he quedat encallat en la cançó número dos. I aquesta és la melodia i la lletra que trio per al meu bloc, avui, dia especial en què hi haurà -si tot va bé- la visita número mil a aquest Camp de l’Erra. Espero que, sigui qui sigui el visitant del miler, deixi un comentari. Si hi posa la seva adreça, l’escriuré per donar-li les gràcies. Ara me’n torno a Alacant -per interior-.