Els dies i les dones

Mirava de furtar alguna imatge per penjar en aquests verals i m’hi vaig encaterinar.

He rabiat tota la nit mercè el banquet de sang d’un servidor oficiat per tot de bèsties apocalíptiques armades d’ullals, fiblons i altre burxocs aquests dies. El nou jorn fa unes hores que s’ha rentat la cara. El sol a la fi es deixa veure. S’hi poden recomptar tots els rajos: és un sol de primària.

Tot i el jurament de començar a treballar a una hora d’una sola xifra, ens arrepengem tots dos. No hi ha culpables. Només culpabilitats. Esmorzem a fora. Però ja veiem que és l’únic que hi podrem fer a fora, avui. Enretirem la taula i les cadires per cercar un resquill d’ombra. Mengem sense pressa.

Satisfets d’estòmac, no ens explaiem en pròlegs abundants. Entrem a dins. La cuina és fresca. Les parets dobles ens allunyen de la calorada. Ataquem la feina on la vam deixar ahir. Només ens falta concretar el darrer dels textos a convertir. Comprovem que els altres s’hagin fet amics al pati, se sàpiguen el nom de cadascú i planegin tot de bromes en una gradació de mala bava variable cap a nosaltres, els seus profes i adaptadors.

Recapitulem. Ens emociona veure que tot el que va ser escrit una mica passats de voltes per tota l’excitació que comporta envalar-se, funciona i no es desfà com un castell de cartes o d’arena. Ataquem el darrer text. Em torna a guanyar per punts. Les seves solucions dramàtiques m’enlluernen. No puc fer altra cosa que treure’m el barret. Ho integrem amb la resta. Pulim les transicions. Hi ha elements escènics addicionals que encara hem d’enquadrar. Però ho tenim!

L’esquelet ja està fet. L’un per l’altre, em aconseguit fer més feina del què ens pensàvem. M’emociona haver estat capaç de partir de tot un paperam en aparença indominable per acabar amb aquest començ. Ens felicitem. Ens fem més amics. No hi ha cava. Som dos bogets enmig de la muntanya i només una gata potrosa ho sap.

Dinem de pressa. Arròs que deixem estovar -preferim passar-ho tot a l’ordinador que menjar en condicions- les darreres incursions a l’hort. Unes pomes. Mengem amb un somriure de felicitat. Satisfets d’una feina que potser no ens donarà per viure, però que ens retroba amb aquella parcel·la de cadascú que no sabem d’on ve. Amb aquella plenitud -ella quan s’abaixa el teló i comencen a aplaudir, jo quan sé que una pàgina o un vers és bo de veritat- que ens fa restar immortals el temps just per no creure’ns-ho massa.

Fem les bosses. Tanquem la casa. Ens assegurem que la "Mel" tingui menjar suficient. Una darrera ullada al jardí, al mas, a l’hort. A la placidesa de descobrir que hi ha tantes coses que en realitat no necessitem gens ni mica… Em toca conduir. Baixem fins a la carretera. Ella ha de ser a una seixantena de quilòmetres d’aquí. M’ofereixo a fer de xofer. Arribats a port m’acompanya a l’estació. Seguiré sol a Barcelona. Ella s’entornarà amb la "Mel" aquesta mateixa nit. Jo seré lluny. Però menys quan rebi un missatge al mòbil complint la seva promesa de dir-me que ha arribat bé i que ha estat tant feliç com jo. 

M?aixeco a una hora més que decent. Surto a fora amb lleganyes i tot. El cel potser ens vol dir pluges o només està atapeït de zenc per caprici. No tenim televisió i no  en sabem ni en necessitem les prediccions. Estesa de boirinades al fons de la vall. Entre els pins fumeroles compactes espessegen l’esguard. Un tomb per allò que ahir només era nit. Ara ja és un saüc malalt, desnerit. Un hort d?arrenglerats cogombres, pebrots, carabassons, cebes? Un parell de plantes de maria. La mateixa amabilitat de la casa la trobo en aquest bocí de terra amablement establert. L?herba és encara plor de rou.

La ?Mel? em ve reclamant festes. Consenteixo en gratar-li la panxa malgrat l?autopista zoològica d?insectes en operació retorn que hi transiten. Escolto. El silenci es bada pels esgarips guturals del bosc. La bomba d?aigua llença uns crits sincopats. Queda perfectament encabida en la banda sonora de tot. Una figuera de moro, ara. També un parell d?olivers. Rotllanes d?espígol i de menta. Atzavares de llengües dentades.

Senderols fressats de pinassa pèl-roja ens portarien a la civilització. Ens la fem nostra, a dins, desenredant-nos de la son amb cafè, te, formatge i fruita. L?amo del mas es fa ell mateix el pa. El fet de coure?l constitueix el principal esdeveniment social de la setmana pels habitants dels masos del voltant. És un pa de molla absent. Atapeït. Rodó. Me l?imagino mormolant improperis a baguettes de filferro esblaïmades.

No ens hi entretenim. Sota el porxo gairebé cobert de parra, comencem a treballar. Agraïm el tendal boirós que ens aixopluga del sol. La primera presa de contacte amb els textos prèviament llegits. En separem els que a tots dos ens van enamorar. Anem apuntant les possibilitats dramàtiques de la resta.

Enllestim més aviat del què ens pensàvem. Els que ens van robar el cor constituiran l?esquelet. Revisem textos descartats de cara a donar-los una segona oportunitat. Pocs ho mereixen. Entre tots dos, ens hem fet al cap una idea subjectiva de què no volem que esdevingui el projecte. Suggerir més que no pas dir. Agraeixo la seva experiència tetral. Pensar en escena sempre se m?ha fet complicat. No hi tinc tirada per natural.

Dinem més de l?hort. L?inventari és en general poc agraciat físicament. Però el ball d?aromes i gustos i textures, els dóna butlla a l?instant. Què lluny que som de les corporeïtats aigualides quotidianes! Barregem uns iogurts amb unes fulles de menta collides directament i picades. Una bona salsa per a l?amanida. Una mica de peix. Continuem regant-nos amb el Priorat. Sobretaula de cafè, marialluïsa i puro. La copa s?ha quedat pel camí. Ens donem les hores primeres de la tarda d?esbarjo. Llegeixo. Escric. Capcinejo. Bado.

A quarts de set tornem a clavar els colzes. Els textos elegits per a la glòria els ataquem directament emplaçant-los ja un espai escènic que encara desconeixem quin serà. Es deixen desmanyotar sense queixes. En deixem l?essència i en descomponem la part narrativa per fer-la moviment interpretatiu. Ocupem el mateix despatx que al matí. Idèntic parasol. Un medalló blanc és el sol rere les nuvolades.

 Ens barallem creativament parlant fins a quarts de deu. La llum comença a fer olor de vespre. Enretirem la paperassa. Una truita amb bleda i carabassó degradada per una tria equivocada de paella a revoltat ras. Escapcem uns fulls d?enciam amb uns tomacons escanyolits però d?un perfum intensíssim. Bullim una mica de pasta. Apurem el vi. Sota el llençol fuat d?estrelles que només podem intuir, la fem petar. Ens prestem als rituals d?exorcismes fraternals. Un inventari de noses sense aprofundir massa ni fer-nos-hi sang però deixant el vi just per demà a dinar. A dins, encara passarem la feina feta a l?ordinador. El primer borrador del guió. Un parell de tasses fumegen infusionada benignitat tranquil·la i plena.

L?estació de Sants és un desori desproporcionat quan hi arribo a quarts de set de la tarda. Acostumat a la litúrgia d?agafar sempre un mateix tren per anar sempre a un mateix lloc, ara, aquest canvi de rumb, és un petit malestar. A la mica d?ansietat de dirigir-te a un lloc inconegut, aquest cafarnaüm de gentam, maletes amb i sense rodes i desorientació general, n?afegeix un punt d?inseguretat que cal mantenir a ratlla. Però em faig indicar per les autoritats pertinents: l?home que em dispensa el bitllet, una dona que walkie-talkie en mà, davant la baixada a les vies, em confirma tren i direcció. Un rodalies atapeït. Puc seure.

Em vénen a recollir a l?estació. Retard. Hora foscant. Sí, el dia s?escurça. Enfilem amb el cotxe muntanya amunt. Camins oberts en canal per crestalls considerables. Les pluges darreres. Ens deixen una casa. O li deixen una casa, aclarim. Jo hi sóc afegit de més tard. Envaeixo, doncs, una fugida per descansar, per aclarir idees. Per retrobar-se.

Fa uns dies que he carregat les piles jo, que estic de ple endinsat en el nou curs. M?accelero perquè voldria constatacions a tot el què ha de venir. I res, que ningú no contesta encara els mails enviats. Que tothom esperarà, suposo, després de la Diada per començar a obrir correus, per reempendre el flux de les coses. La meva intromissió és tan sols una convit a fer feina.

 Un projecte pendent d?un dels mails que deia. No hi anava predisposat a aquests pins dreçats com llapis nous als plumiers dels infants que d?aquí no res ja seran de nou alumnes. Només que en aquests boscos tot just descrits amb la llum dels fars del cotxe, la gradació dels colors queda supeditada a la mica de matís dels corriols de les escorces i para de de comptar.

La casa ("L’arboç"), un vell mas rehabilitat, és una delícia tot fet acolliment de passar-hi dies i dies alimentant-te tan sols de zumzeig de bestietes i del silenci mateix del bosc. No en puc desfer més el paisatge, per ara. La nit. Assignar-me una habitació. El plànol de la casa. Pel mateix preu, una gata: la ?Mel? bruta coma una guilla, plena com un tuixó. M?olora mansa i va cap a la cuina per veure què li pot caure. Ben poc si el què vol és tall. Tirarem de l?hort. De seguida una amanida, el toc exòtic, un préssec. Una vinagreta i a córrer. Havia dormit poc la nit passada. Examen al matí. Una explicació del primer romànic donarà per aprovada, creuem els dits, Història de l?Art.

Mengem a fora. No en fa de fred. La meva aportació, a més d?uns iogurts que he salvat de la crema de la caducitat prematura, una ampolla de vi de Cornudella. Un reserva del 2003. Se?ns revelarà espès. Potent. Escaient potser per altre menjades menys superficials, però que ens fa riure després de la vegetal endrapada i ens animarà la sobretaula fins a una hora prudencial. La que ens marca el fred endinsat als ossos malgrat els mitjons, els pantalons llargs, les camises i les primeres jaquetes d?entretemps.

A partir de la figura de Gabriel Ferrater, amb els anys, he anat ampliant la meva curiositat per personatges coetanis com Carlos Barral, Gil de Biedma, els germans Goytisolo… En definitiva tots els que Carme Riera englobà dins el nom de "Escuela de Barcelona" al seu magnífic assaig sobre la generació poètica dels 50.

El nom de Manuel Sacristán hi apareix destacat. Era una figura que sempre m’havia interessat. Els personatges intel·ligents -brillant, pel que en diuen- que saben anar més enllà del dogmatisme polític -Sacristán fou un destacat dirigent del PSUC- per interessar-se per la cultura, sempre m’han atret. Potser perquè hi ha la tendència a creure que l’una no pot anar de bracet de l’altra. 

Un documental a Barcelona TV, fa uns dies, me’n desvetllà la seva faceta política. Del seu pas fugisser a Falange a la seva conversió al comunisme, la seva tasca a la clandestinitat, l’activa militància i el seu gradual desencantament, sobretot a partir dels fets del 68, marquen el caràcter d’un Sacristán que abraçà el comunisme amb una autenticitat que potser ara semblaria excessiva.

Sacristán, titllat per alguns més com un intel·lectual posat a polític, que no pas com un polític autèntic -si és que existeix el polític autèntic-, correspon al model exhaurit de polític il·lustrat, que més enllà de la sea afiliació, sap valer-se dels recursos de la cultura adquirida.

Ara que fa pocs dies han designat com a ministre espanyol d’Indústria a algú que és titllat en alguns mitjans, més com un gestor que no pas com un veritable polític -sembla que la tònica, ara com ara però, és aquesta- és bo revisitar les biografies dels que, malgrat no sentir una afinitat amb la seva ideologia, van saber ser conseqüents amb el que pensaven i no van denigrar-se a acotar el cap com un anyellet dòcil davant simples enrocaments estratègics.

Campanya "Jo també vull un estat propi"