GÜIQUÈN
M’havia compromès amb l’I. de seleccionar i gravar uns poemes pel seu programa de Ràdio Vilafranca "Espais de Calma". M’hi arribo dissabte amb tren. Ho farem a casa seva.
Havia fet una selecció de pressa i corrents i sense cap criteri : Shakespeare, Parcerisas, Ferrater, Vinyoli i Martí Pol. Per Nadal ja havíem gravat una petita suite amb poemes meus i música per regalar als amics com a obsequi nadalenc. Amb aquests poemes i els que gravarem, en tindrà prou per acabar la temporada.
L’I. és un professional de cap a peus. Recordo la tarda, ja deu fer dos o tres anys, que ens vam conèixer al jardí de l’Ateneu Barcelonès, amb el R. Necessitava col·laboradors pel programa que feia llavors a Ràdio Ciutat Vella. Vam quedar que jo parlaria de literatura i el R., de cinema. Cap dels dos no vam donar ni un duro per aquell xaval tímid, amb pinta de mariner escandinau.
El dia assenyalat, però, a tots dos ens va sorprendre gratament. Davant un micro l’I. sap el que es fa. Porta la ràdio a la sang. Un de tants verins perillosos. No és millor ni pitjor que el del cinema, el teatre, la literatura, la pintura, la dansa…
Per molt que hi lluitis, sempre acabes per adonar-te que no serveixes per a res més. Una fatalitat? Un do dels déus? Treballar, treballa i treballar. No rabejar-se en els triomfs ni caure massa avall amb les decepcions, més nombroses a vegades del que caldria. No permetre’s el luxe de defallir mai, en tot cas.
Després d’enllestir la feina, preparem el dinar. Cous-cous amb verdura. L’R. ha dit que vindria a dinar. Fa temps que no ens vèiem. Fem un tomb per Vilafranca després de dinar. El Via Fora és tancat. Torno a Barcelona amb el R. és soci del Barça i ha d’anar al camp.
Jo em miraré el partit a casa amb l’O. i el Ch. Després de l’hora i mitja d’avorriment, decidim fer una cervesa a Gràcia. Aquesta "cervesa" es transforma en una contribució més que generosa a la fundació Damm. Ho deixem córrer a quarts de vuit del matí. S’ha girat vent tornant cap a casa.
Uns pins massa sensibles es revinclen
deixant sentir com se saben patètics
mentre compleixen aquest deure líric
d’expressió del vent, que arriba net.
Les arrels cruixen sordes, i les branques
exulten de dolor, per proclamar
que és greu que bufi l’esperit. El vent,
quan surt del bosc, va tot podrit de queixes.
Ho diu Ferrater a "A través dels temperaments" el poema que hem gravat al matí. En arribar a casa menjo una mica. Em bec un got de llet sucant-hi el corresponent gelocatil.
Avui m’aixeco a les tres de la tarda. No sóc bo ni per queixar-me de la meva inconsciència. Perdo feliçment el dia amb l’esperit encara una mica bufat, tot s’ha de dir.