Ciència nombres i lletres

Activitats per descobrir la intel·ligència. Divulgació científica i cultural.

Pilar de set amb mig folre i, finalment, manilles

Publicat el 25 de novembre de 2018 per Jordi Domènech i Arnau

Fa unes setmanes havia comentat aquí una antologia de Lluís Maria Xirinacs que havíem divulgat en forma de llibret: d’un a tres fulls de paper, impresos per les dues cares que, adequadament plegats, grapats i tallats, generen un micro-llibret més fàcil de llegir que els fulls solts. Un dels primers que vaig fer va ser aquests conte, no escrit sinó pensat a peu dret i de memòria, un dia mentre esperàvem uns amics en una ciutat catalana, on algunes vegades anem a veure castells.

En Perot era lladre, i no un qualsevol, era el cap de la colla més temuda de tota la comarca. Els seus delictes eren innombrables, amb violència o amb intel·ligència, el compte s’anava engreixant cada setmana: cases, magatzems, transports de mercaderies, vianants. Tots eren els seus objectius.

No era pas un secret qui era el cap de la colla dels lladres, però mai l’havien pogut enxampar. A vegades per sort, altres per astúcia, però fonamentalment per la fèrria organització del seu grup i la meticulositat i bona preparació de tots els cops. La disciplina militar no era res comparada amb l’autoritat que tenia en Perot sobre la seva gent. I els imposava unes mesures de seguretat que gairebé tots consideraven exagerades.

Ara tenia un nou objectiu, el més gran de tots. La casa del marquès de Puigdellops, el personatge més ric de la contrada. Hi havia entrat disfressat d’ajudant de paleta quan les darreres pluges van malmetre part de la teulada i ho havia vist: quadres dels més importants pintors del país, armes antigues, objectes religiosos amb or, plata i pedreries. Potser mil vegades més valuós que el darrer botí, el carregament d’olives de Maspujolet, que a més havia estat força feixuc de transportar i difícil de vendre.

L’única mesura de seguretat era el propi casalot. Una enorme baluerna cúbica, amb finestres reixades i portes forrellades. I a sobre, al mig de la vila, davant mateix de l’Ajuntament. Sols el carreró de la part posterior, el Pas dels Gats, era solitari. I sols per aquella banda en Perot va veure un punt vulnerable: una finestra sense reixes al segon pis. Era una de les últimes modificacions de l’edifici, es va obrir el forat quan es va construir la sala de bany. De totes maneres era massa elevat, amb l’escala més alta encara mancaria un bon tros per arribar-hi.

La finestra no donava directament al Pas dels Gats, hi havia un petit pati entre la casa i el carreró. Una reixa separava el pati de l’exterior, una reixa amb una buguenvíl·lea espessa que amagaria els lladres que fossin sota la finestra. Una reixa amb una porta que tenia una clau que en Perot ja havia robat al jardiner.

Els millors escaladors de la Colla ja li havien dit que era impossible pujar per la paret, era totalment llisa, de carreus perfectament ajustats. Els hauria d’ajudar algú des de dalt llençant-los una corda. No hi havia cap altra possibilitat.
En Perot, quan tenia una dèria no la deixava, va provar de fer fer una escala més llarga, però a part de la dificultat d’entrar-la per la porta del carreró, es va trencar quan la provaven i el Pocapena que era qui pujava, també es va trencar una cama i tres costelles.

Ara el casalot estava desert, en Puigdellops estiuejava a la platja amb tota la família i els servents, però a primers de setembre tornaria, tenia dos mesos per idear i executar un pla.
Se li va acudir el dia de la festa major, a la plaça de la vila, precisament entre el casalot i l’ajuntament. Feien castells, i amb tanta gent badant, es podia obtenir un bon rendiment. Tota la colla era a la plaça, alguns amb la missió de robar carteres, bosses i joies, altres amb la de fer desaparèixer les proves i recollir el botí, altres vigilaven els guàrdies i protegien els lladres. En Perot ho dirigia tot sense ni parlar, amb petits gestos i mirades. Aleshores ho va veure, els castellers, per acabar l’actuació feien pujar un pilar sota el balcó de l’Ajuntament i l’enxaneta era recollit pel Senyor Alcalde. Ja ho tenia, si una escala no valia, faria un pilar, tenia prou gent i eren prou valents…

Van començar a assajar a Mas Garriu, que era de la germana d’en Perot, tenia tres plantes, una finestra a l’alçada adequada i estava allunyat del poble. I aviat van venir els problemes. En Joanet, que hauria de fer d’enxaneta, va caure i va anar directament a terra. No es va trencar res però es va fer mal i va agafar por. Sols una hàbil combinació d’afalacs, promeses i amenaces va aconseguir que, tres dies més tard, tornés a pujar. Van decidir que calia fer una pinya el més gran possible per fer de matalàs si el pilar queia.

Naturalment, un pilar recolzat a la paret és molt més fàcil de fer que un de lliure al mig d’una plaça i en pocs assajos ja el feien de sis. Semblava que ja ho havien aconseguit quan, acompanyat de la plana major de la colla, amb una canya de pescar va anar a mesurar exactament l’alçada de la finestra. Amb un pilar de sis no n’hi hauria prou, s’hauria de fer de set, i això volia dir folre —mig folre, de fet, ja que hi havia la paret— per aguantar el terç.

I aleshores van tenir un altre problema, en Tomàs, anomenat cul gros, que feia de baix, es va herniar quan el pilar va anar per terra degut a una relliscada d’en Joanet que no va trobar un bon lloc per agafar-se a en Manelic, que era el cinquè.

En Perot va decidir que n’havia d’aprendre més i va anar a veure vàries actuacions castelleres més, va parlar amb la gent i va arribar a la conclusió que les coses s’havien de fer ben fetes. Si en Tomàs hagués portat faixa no s’hauria fet mal. Si en Manelic hagués dut una camisa adequada, en Joanet no hauria caigut…

Pensat i fet. Tenien les camises negres que havien robat al mercat de Vilaplana i encara no havien col·locat, les faixes les van fer amb tela obtinguda a Cal Baladre, la botiga de teixits, que no tancava mai la porta de l’eixida. Tot roba negra. Magnífic, si algú mirés la nit del robatori, cosa no gaire probable, ho tindrà més difícil per adonar-se que hi havia algú enfilat a la paret d’en Puigdellops.

Durant quinze dies la colla va continuar assajant, ara amb tota la parafernàlia dels castellers de debò. El pilar de set amb mig folre i recolzat a la paret, ja els sortia perfecte.

I va arribar el gran dia —la gran nit—. Una mica de boira encara va afavorir més els interessos d’en Perot i els seus. D’un en un van anar entrant al pati de darrera de la casa del Marqués. Sols en Pocapena i tres més van restar fora, als extrems del Pas dels Gats, disposats a impedir que algun vianant inoportú s’adonés que passava quelcom d’anormal.

Van bastir amb la precisió d’una troupe de majorettes la pinya del pilar, el mig folre, va pujar el terç, el quart —era en Paco, nebot d’en Perot—, que va donar la conformitat. El Perot va manar «quint amunt» i el pilar es va completar sense cap mena d’incident.

En Joanet va arribar a la finestra. Amb l’eina que duia la va espanyar ràpidament i va entrar. El primer que va fer va ser lligar una corda a la canonada per facilitar la pujada d’en Manelic. Mentrestant, la resta del castell es desmuntava amb perfecte ordre.

En Perot, com la resta de la colla, estava eufòric. En Manelic va començar a enfilar-se fins la finestra, duia una escala de corda que serviria per fer pujar els que no eren tan hàbils com ell. Tot sortia igual que als assajos de Mas Garriu.

Aleshores es va produir la catàstrofe, un xiscle d’en Pocapena, sorolls al Pas dels Gats i una veu prou coneguda pels membres de la colla. La d’un senyor cepat, amb bigoti, cara de pocs amics, vestit verd —i no precisament per ser dels Castellers de Vilafranca— que deia:

—Sortiu d’un en un amb les mans alçades, esteu detinguts»…
Què havia fallat al pla d’en Perot?


Veieu la solució amb un mirall

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.