Canvis astronòmics, anys seixanta
Hi ha ciències més immutables que altres. Si entrem a nivells elementals o mitjos les matemàtiques, per exemple, són força immutables. No vol dir això que s’ensenyin igual ara que fa cent anys, però els continguts continuen essent vàlids. Cert que hi ha hagut sorpreses, com és el sorgiment de la teoria del caos, però que no va ser cap trencament, sinó més aviat la incorporació d’una sèrie de qüestions que abans no s’havien considerat. O més enrere el teorema d’incompletesa de Gödel que sí va representar un canvi de paradigma. Però són petits canvis respecte els que han passat en altres ciències.
I dels canvis en astronomia, més específicament en astrofísica que he vist durant la meva vida és del que vull parlar. Des d’un punt de vista subjectiu i memorialista.
Val a dir que en astrofísica, els científics i els divulgadors han acostumat sempre a tenir clar quines eren les dades inqüestionables i quines les especulatives. També que han admès ràpidament les sorpreses, que n’hi ha hagut i de grans. Altra cosa és que els canvis arribessin ràpidament al gran públic o als llibres de text.
Una de les fonts essencials de canvis en astrofísica ha estat la instrumentació. Des de la dels observatoris de primer nivell a la dels aficionats, passant per totes les observacions espacials.
La cara oculta de la Lluna, la nebulosa del Cranc i Mercuri, fotos de la Viquipèdia
I de l’espai va venir el primer canvi del que sóc conscient. Recordo de petit que amb un llum, una taronja i una piloteta, em van explicar els moviments de la Terra, la Lluna i el Sol. Els recordo igualment als llibres de text de l’època, però el model visual en 3D va ser per a mi el determinant. En conseqüència sabia que sempre vèiem la mateixa cara de la Lluna i que de la que ens quedava a l’altra banda no en sabíem res. Ja de petit havia llegit les especulacions de Jules Verne a «Al voltant de la Lluna», però me’n vaig adonar que eren pura novel·la i quan l’any 1959 la nau soviètica Luna 3 —anomenada a l’època Lunik 3— en va fer les primeres fotos, per cert força dolentes degut a que van buscar que tota la cara oculta estigués il·luminada —a la Terra era, doncs, lluna nova—, no hi havia ombres i el contrast era pobre. Incidentalment molts anys desprès, vaig saber que la pel·lícula fotogràfica emprada en aquella missió, era de procedència dels Estats Units, els soviètics l’havien tret d’un globus espia que va caure al seu territori.
Àvidament em vaig empassar els mapes de la cara oculta que van aparèixer a la premsa. El més destacat el mare Moscoviense —cercle vermell a la imatge molt posterior—, el cràter de Tsiolkovski —en blau— i la «serralada Soviètica», que va resultar ser un efecte òptic i no correspondre a cap cadena de muntanyes.
Un altre canvi va arribar l’any 1965, i es referia a Mercuri. Tots els llibres que havia llegit deien que com el cas de la Lluna respecte la Terra, Mercuri sempre tenia el mateix hemisferi enfocat al Sol. També aquest fer era assumit a molts contes de ciència-ficció. Però no, observacions via radar, van constatar un fet molt més curiós i inesperat: Mercuri a cada dues òrbites al voltant del Sol, feia exactament tres voltes sobre el seu eix. No recordo que sortís als diaris, però sí, força temps més tard, en alguna revista més o menys de divulgació a la que vaig tenir accés, cec que era «Algo». Del tema del moviment del Sol vist des de Mercuri, amb el seu retrocés prop del periheli, i sortides o postes de sol dobles en alguns punts, no em vaig saber res fins força anys més tard.
Del descobriments dels púlsars, l’any 1967 i des de la Terra, sí que me’n vaig assabentar aviat. Suposo que, en ser un tema de radioastronomia, les revistes d’electrònica que llegia en van parlar ràpidament. La interpretació del que podien ser, també em va arribar ràpidament, especialment quan es va descobrir —el 1968— el púlsar de la nebulosa del Cranc, objecte força famós entre els aficionats a l’astronomia.
Durant aquests anys, un altre tema va anar canviant. L’origen dels cràters de la Lluna. Aquí, curiosament, l’element ideològic pesava, una teoria «catastrofista», com la d’haver estat produïts per impactes d’asteroides o meteorits, estava mal vista, sonava a catàstrofe bíblica o mítica, tipus diluvi universal. Però els volcans i calderes volcàniques tenen una sèrie de propietats ben diferents als cràters lunars, anomenats circs en aquella època, una descripció purament morfològica, doncs ja hi havia a qui cràter li sonava massa a volcà. Les fotografies de les sondes Lunar Orbiter, molt millors que les del Luna 3, mostraven detalls o absència de detalls que no corresponien amb els volcans. I els impactes van començar a guanyar terreny. Primer com a hipòtesi parcial d’alguns cràters i posteriorment com a generadors dels mars, que no deixen de ser un gran cràter inundat per colades de lava.
Mare Orientale de la Lluna, fotografiat pel Lunar Orbiter 4. NASA
En aquest darrer punt van ser importants les fotos dels Lunar Orbiter que mostraven el mare Orientale —que per estrany que sembli es veu a la vora occidental de la Lluna—, a mig camí entre un gran cràter i una plana inundada de lava. El motiu pel qual les grans conques d’impacte de la cara oculta no han estat pràcticament inundades, encara no és clar del tot. Orientale, queda just entre la cara visible i la oculta, de fet, des de la Terra, des d’on es veu molt de biaix, pels anys seixanta va costar endevinar —per dir-ho d’alguna manera— la seva estructura bàsica amb anells concèntrics. Actualment queda clar que va ser la darrera de les grans conques d’impacte a la Lluna.