Astronomia, inicis de l’afició
Sóc aficionat a l’astronomia des de nen, el meu avi matern, venia de família de gent de mar i tot i que mai no es va dedicar a cap ofici relacionat, coneixia les estrelles i me les havia ensenyat algun cop de petit. Per part de pare, recordo explicacions sobre fases de la Lluna i eclipsis a base d’una làmpada, fruites i pilotetes. Als cinc anys segur que ja hi era força aficionat perquè recordo la portada del diari amb la imatge de la notícia del primer satèl·lit que es va posar en òrbita.
Per aquella època, el meu pare s’havia subscrit a una enciclopèdia temàtica, de l’editorial Labor, i la casualitat va voler que el primer volum fos dedicat a l’astronomia —i també a les ciències de la Terra—. Ja sabia llegir prou com per empassar-me-la, al menys la secció d’astronomia. Curiosament, el tema del Sol no em va interessar gaire. De gran em vaig adonar que era d’un altre autor i que el llenguatge i la redacció eren molt més difícils per a un nen.
Però el tema que primer em van apassionar, van ser els planetes.
A «La Vanguardia», a primers de mes, publicaven un mapa amb les estrelles principals que es veien i les posicions dels planetes. Sempre els cercava, inclòs Mercuri que era una mena de premi gros, perquè no és gens fàcil de veure. Hi ha la història o llegenda que afirma que Copèrnic no el va arribar a veure mai degut a les boires del seu país. Seixanta anys més tard encara tinc aquesta fascinació i al menys una vegada a l’any, en aparicions favorables, l’intento veure.
Venus i Mercuri fotografiats amb una càmera compacta des de la finestra d’un hotel a la Pobla de Lillet. La foto la vaig tractar per disminuir el soroll i augmentar el contrast.
Amb els binocles del pare, de bona qualitat però poc potents, veia fàcilment els quatre satèl·lits més grans de Júpiter. Vaig intentar veure els anells de Saturn o Tità, però no eren a l’abast d’aquell aparell. I encara menys la resta de satèl·lits que apareixien al llibre, i dels que em sabia el nom, inclòs un que no existeix anomenat Temis, presumpte satèl·lit de Saturn descobert l’any 1905 que va resultar ser un error d’observació. Malgrat que ningú no l’havia tornat a veure en 50 anys, continuava apareixent als llibres.
No va ser fins els dotze anys que em vaig dedicar més a les estrelles en general. Fins i tot amb uns binocles poc potents, una carta del cel petita i amb poques estrelles i vivint a Barcelona —que estava molt menys contaminada lumínicament que ara— hi havia força coses a observar.
Per exemple, el cúmul de les Plèiades. Recordo haver agafat angines l’endemà d’una nit de tardor en que, amb els binocles des de la finestra de la meva habitació, en vaig fer un dibuix amb una dotzena i mitja d’estrelles. O el «Penja-robes», una agrupació d’una desena d’estrelles que semblen dibuixar la figura d’un penja-robes, no són estrelles relacionades, és senzillament que per atzar les veiem en la mateixa zona del cel, però estan a distàncies molt diverses.
El Penja-robes, fotografia de la Viquipèdia
Respecte les estrelles, a vegades tenien un cert interès per la seva imatge, com ε de la Lira, que amb binocles es veu fàcilment com a doble, perquè amb un telescopi es pot observar que cadascun dels dos component és també un parell d’estrelles molt properes. 61 Cygni no només es pot veure amb dificultats com a doble amb els binocles, sinó que té un interès específic. És relativament propera a nosaltres, a 11,4 anys llum, i va ser precisament la primera estrella de la que es va poder mesurar la distància. Lalande 21185, una mica més propera i situada a l’Ossa Major té la peculiaritat de ser la nana vermella més brillant de l’hemisferi nord, tot i que a ull nu no es pot veure, amb els binocles s’aprecia la seva tonalitat vermella. Groombridge 1830, també a l’Ossa Major, sí que està al límit de la visió a simple vista, i aquí la peculiaritat és que té el moviment propi més gran entre les estrelles visibles a ull nu, només l’estrella de Barnard i la de Kapteyn tenen moviments més grans però són força menys brillants.
En aquella època també vaig intentar veure des de ciutat objectes difusos com cúmuls, nebuloses o galàxies, però llevat de la Galàxia d’Andròmeda, la nebulosa d’Orió i, potser, M13, a finals dels seixanta eren difícils de veure amb binocles des de ciutat i no en tinc cap record d’observació clara. Mai no vaig aconseguir albirar M51, la galàxia del Remolí, o M57, la nebulosa Anular o M1, la nebulosa del Cranc, per exemple. Posteriorment, amb uns binocles molt més grans, de 80 mm, i fora de ciutat sí que he aconseguit veure aquests objectes.