Ciència nombres i lletres

Activitats per descobrir la intel·ligència. Divulgació científica i cultural.

A mi, això no m’ho han ensenyat a fer, o que cansat que és pensar

Publicat el 25 d'octubre de 2018 per Jordi Domènech i Arnau

Tinc la creença que la intel·ligència, en gran part és adquirida, que es transmet més per la via cultural que la genètica, encara que en alguns casos, malaurats, sí que algun problema hereditari la pot afectar a la baixa, cosa que faria que es mostrés una certa correlació. Sí, és una creença i com a tal sotmesa a possibles canvis.

Però possiblement sigui un concepte poc definit i no mesurable, el que hi ha són persones més capaces d’afrontar reptes complexos —mai de totes menes— i més ràpides en solucionar-los, per aquí va la visió general de la intel·ligència per a moltes persones. I això és el que penso que es pot entrenar. Ara parlaré una mica d’aquest possible entrenament en el marc de la educació.

Malgrat la feina ben feta de molts mestres, el sistema i el programa escolar no faciliten aquest entrenament. Per a mi el punt clau ve de la dicotomia entre exercici i problema. Podem definir l’exercici com allò que ens han ensenyat a fer i que, senzillament, aplicant unes regles podem resoldre. És el cas de la immensa majoria de les tasques escolars. El principal defecte —per no dir problema que aquí podria ser ambigu— que li veig, és que per una banda hi ha alumnes que ja tenen assumides les regles, i aleshores l’exercici no aporta res de nou, com a molt u increment de la seguretat o la velocitat que sovint no tenen gaire sentit. Per a alumnes que no han assumit les regles, cosa que pot passar encara que les sàpiguen de memòria, l’exercici és prou inútil, en el millor dels caos és un seguiment d’una mena de programa que porta a la solució encara que no s’entengui el com. Resten els alumnes entre els dos grups, però la meva observació em diu que són minoria, força petita. Val la pena aleshores basar el sistema —especialment en temps de feina— en exercicis que a la majoria li aporten ben poc? El que s’hagi fet així «tota la vida» o que «a tot arreu» sigui el que es fa, són arguments molt fluixos.

Un problema, en la meva definició, és una altra cosa. Aquí no hi ha un mètode predefinit per arribar a la solució. Fins i tot, d’entrada no tenim perquè saber el seu nivell de dificultat que pot anar de trivial a impossible. El problema generalment té una part d’exercici en la seva resolució, però amb un avantatge important, aquesta part d’exercici és útil a la vista de l’alumne, de la mateixa manera que pujar muntanyes és fer exercici, però amb una utilitat molt per damunt de pujar i baixar escales que també ens podria posar en forma però, al menys per a mi, seria massa avorrit. I, en aspecte psicològic, s’aprèn més de la necessitat que no pas de la obligació imposada arbitràriament.

En aquest bloc i en altres mitjans, aniré desenvolupant aquesta dicotomia problema exercici. Amb un un incís previ: que molt sovint els problemes que proposo siguin de caire matemàtic, no vol dir de cap manera que vulgui incidir específicament en l’estudi d’aquesta matèria, vull incidir en uns procediments útils per a qualsevol activitat, fins i tot l’estudi de les matemàtiques. L’explicació és que amb elements elementals comunament associats a aquesta matèria es poden plantejar problemes subtils o complexos a partir de molt poques dades, cosa que en altres àmbits, posem la literatura, la geografia o la història, requereix moltíssima més cultura o informació prèvia: per saber quin és el nombre més gran que escrit en català no repeteix cap lletra, només cal saber comptar; per saber quina és la població de Catalunya amb les mateixes condicions, cal tenir, físicament o al cap, una llista amb molts centenars de noms, deixant de banda que pràcticament l’únic mètode per esbrinar-la, serà la força bruta, repassar tota la llista i trobar el resultat; amb els números, es poden idear mètodes que no impliquen, ni de lluny, comprovar-los tots fins trobar el bo. De totes maneres alguns problemes que he treballat són d’un caire no matemàtic o lògic, per exemple identificar una fotografia, de totes maneres, en general, cal accedir a grans bases de dades gràfiques.

Acabo amb el títol de l’entrada.

Sovint, quan proposo problemes, sigui a joves o sigui a adults, la resposta que n’obtinc és:

—A mi, això no m’ho han ensenyat a fer.

Cosa que és absolutament certa, però l’inconvenient és que no han après gaire a solucionar problemes, que és el que es trobaran a la vida real, sinó simplement a fer exercicis amb l’esperança, que en general crec vana, que així aprenen a resoldre problemes.

Encara que segurament és el mateix sentiment que té una persona sense gaire forma física al peu d’una gran muntanya:

—Pujar allà dalt (o pensar el problema), deu ser molt cansat.

I un exemple per acabar, quin és el següent element de la sèrie? (aplicant la navalla d’Occam, cal cercar una lògica senzilla):


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.