Copieu les meves fotos

Havia de passar i ha passat. Per a mi no ha estat la primera vegada, abans posava les fotos de paisatges i edificis a Panoramio i va desaparèixer; també a Google fotos, però van canviar el sistema de geolocalització fins fer-lo inoperant o, al menys incomodíssim.

Darrerament pujava les fotos a Flickr on ja n’hi havia pujat unes quantes allà pel 2005 i on ho vaig deixar de fer en arribar al límit de les 200 fotos de franc. Però el límit es va acabar i des de 2016 n’hi havia pujat unes 3000. Ara, però han tornat a reduir a 1000 fotos en els comptes gratuïts.

Que no vull pagar? Que és que ho vull tot de franc?

No, no vull pagar 50€ cada any per tal de regalar les fotos. Sí, regalar, totes estan sota llicència Creative Commons by sa, cosa que vol dir que es poden fer servir per a qualsevol finalitat sense demanar-me permís, fins i tot per a activitats comercials, amb les úniques condicions de no atribuir la foto a terceres persones i de deixar-la recopiar amb les mateixes regles.

És exactament com si ara em demanessin pagar per poder escriure a la Viquipèdia. Em recorda aquella escena de Tom Sawyer on aconsegueix fer pagar a altres nens per deixar-los fer la feina que li havien encomanat de pintar la tanca. No cauré al parany que ja sóc massa grandet.

I aquí torno a tenir un problema, no tinc cap inconvenient a passar tot el meu estoc de fotos a Wikimedia Commons, però la veritat és que no en sé. El sistema de marques ―tag― que fa servir per a classificar-les, o no el sé fer servir o no l’entenc. I la geolocalització, tampoc; una cosa és punxar en un mapa per tal de marcar la situació, i una altra haver d’esbrinar i desprès copiar a mà latitud i longitud.

De les fotos que ara tinc a Flickr, n’hi ha un centenar que he seleccionat per a la Viquipèdia —vaig deixar de seleccionar-ne en veure que no sabia continuar el procés―. Les vaig triar, sigui perquè ara no hi ha imatge, sigui perquè la que hi ha és menys informativa o representativa que la meva, però no les he sabut pujar. I en tinc moltes més de no seleccionades.

Diverses miniatures d’imatges meves a flickr.com per posar a la Viquipèdia. ✲ Descripcions al final

Afortunadament, altres viquipedistes sí en saben, i de les fotos que havia anat pujant, bàsicament a Panoramio, sí que n’hi ha moltes il·lustrant articles. De les dels darrers anys, no gaires.

I entenc el model comercial de Flickr que cerquen un públic molt diferent a mi. Fotògrafs professionals o aficionats interessats en l’art o potser en el negoci fotogràfic. Ho demostra que només una petita minoria de les fotos que hi ha, són d’us lliure. En el meu cas, deixant de banda l’objectiu de posar fotos en comú, només cerco potser la vista insòlita o una mica documentada sense pretensions d’art fotogràfic.

I per cert que totes les fotos són fetes als Països Catalans; no és que no surti mai a l’estranger i no hi faci fotos, és que culturalment m’interessa prioritàriament divulgar les de les nostres terres, i les de les meves aficions ―la fotografia no entraria entre les meves cinc primeres―. També afegir que totes les fotos que publico tenen un títol, una mínima descripció, i estan localitzades al mapa. Cosa no gaire habitual en llocs de fotografia.

La qüestió que deixo oberta aquí és: on em recomanaríeu pujar les fotos per tal que siguin visibles i usables per altres persones?

★★★ Copieu ara les meves fotos ★★★
★★★ que a principis de 2019 en desapareixeran les dues terceres parts ★★★

✲ Les tretze fotos de la il·lustració. Amb el títol i la descripció.

Pont de Sant Martí d’Albars, prop de la casa del Molí del Pont, a 200 metres al sud-est, i 50 metres més baix de nivell que el poble.
Pla de Busa, al Solsonès és una plana d’uns 3 × 1 km, a uns 1300 metres sobre el nivell del mar, envoltada de cingles. Pel seu aïllament i fàcil defensa, s’havia fet servir militarment quan la guerra del francès i les dels carlins. Foto des de l’accés per carretera, superat el cingle de la Creu, al sud est de la plana. A la dreta el Rial, a l’esquerra la Casa Vila, els dos masos habitats que té.
Campanar de Sant Martí d’Ars. Un dels més bonics campanars romànics rodons de Catalunya.
Escala modernista a Canet. A la Casa Museu Lluís Domènech i Montaner, feta amb els guixos que van servir de model per a la trona de l’església de Comillas, prop de Santander, obra del mateix arquitecte.
Sant Martí Sarroca. Part de la població, des del castell de Sant Martí, a uns 400 metres de distància en línia recta i a 60 de desnivell
Estació de Faió la Pobla de Massaluca. Prop de l’antic poble inundat de Faió, però a la banda de la Terra Alta.
Pèlag gran de Vilobí del Penedès. Els pèlags de Vilobí del Penedès són un paratge antigament ocupat per pedreres de guix, explotades des de l’època romana. N’hi ha quatre, tres dels quals s’han inundat en acabar l’activitat extractiva vers l’any 1993. El més gran fa més de 400 metres de llargada, i el seu entorn està sent colonitzat per un ecosistema propi de les riberes i zones humides.
El Bac de Collsacabra. Can Bac és una gran masia situada al terme de Pruit, a Osona. Va ser bastida al segle XVIII sobre un antic edifici ja esmentat el segle XII. Està vinculada a la figura de Jacint Verdaguer que hi feu estades entre 1885 i 1889. Just davant, a l’altra banda de la carretera, hi ha un gran roure amb una capelleta —de la Mare de Déu del Roure— on es poden llegir uns goigs del poeta.
Verdú venint de llevant. Verdú, poble de l’Urgell conegut per la seva ceràmica negra, destaca pel castell amb la seva torre del segle XI, visible des de gran distància. En aquesta foto podem veure el poble des de llevant.
Observatori de Castelltallat. Castelltallat és un poble dispers que pertany al municipi de Sant Mateu de Bages. A l’indret de l’antic castell hi trobem l’església de Sant Miquel i un observatori astronòmic privat, que organitza sessions d’observació pel públic.
Funicular de Queralt. O més exactament ascensor inclinat, entre l’aparcament i el santuari. Cobreix un desnivell de 26 metres entre l’aparcament i el santuari. Aquest és el segon funicular que es va construir a Queralt, l’any 1991. El 1996, el règim franquista n’havia construït un altre aprofitant que el dictador hi havia de fer una visita. Gaire segur no era, ja que a l’hora de tornar va decidir baixar a peu.
Tangram anoditzat. Petit tangram de cinc centímetres, de peces metàl·liques acolorides, suposo que pel mètode de l’anodització.
Carrilet entrant a l’estació de la Pobla de Lillet. Trenet turístic que fa el recorregut fins el Clot del Moro, passant pels jardins Artigas.
Aquesta entrada ha esta publicada en Divulgació, Educació, General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*