Un conte de ciència-ficció. O no

M’agrada la ciència-ficció, especialment en format text, cosa que no vol dir que totes les seves varietats m’agradin igual, sóc especialment afeccionat a l’anomenada «hard» coherent amb les lleis de la natura conegudes quan es va escriure i gens a la basada en fantasia, extraterrestres inversemblants, poders mentals i temes similars.

Ocasionalment n’escric. I segurament la meva preocupació perquè l’escenari no contravingui la lògica o la ciència, fa que molts lectors potser no comprenguin determinades decisions de guió. És un problema però no voldria fer com quan es treuen solucions de la màniga per tal de fer més fàcil el guió, especialment en el cinema. Sí, no fa gaire vaig veure una pel·lícula on els satèl·lits artificials de la Terra, per tal d’adaptar-se a l’argument, no seguien ni de lluny les lleis del moviment orbital.

Aquí vull presentar un conte, escrit a posteriori com una mena de pròleg d’una novel·la —Memòria Prohibida— que havia escrit prèviament. És un conte curt amb la protagonista de la novel·la, però aquí només se n’expliquen uns pocs detalls dispersos, no hi apareix res de la seva complexitat o justificacions. No és exactament ciència-ficció, és una història dins un escenari de ciència-ficció, que no és exactament el mateix.

❖ ❖ ❖

Conte de Nadal

Quan el senyal acústic va despertar la Marla, el rellotge que hi havia just sobre la porta de la seva cambra, marcava: DIV 25:12:9074 08:00. Les xifres eren de color taronja, senyal de festa. Una de les poques festes, llevat dels diumenges, que hi havia al llarg de lʼany. Aquell vespre tenia assaig del concert de cap d’any amb l’orquestra de l’especialista músic Quiel. Oficialment, ella encara no en formava part, no hi podria entrar fins que no acabés l’Escola de Candidats, i encara li mancaven dos anys. Però segons el consens general, ja era la millor solista de flauta de tot Supra i, probablement, si acabava els estudis amb èxit, esdevindria especialista i seria la successora d’en Quiel, ja que cap altre músic actual passava de la categoria de normal.

A la residència d’orfes, on hauria de viure fins que fes divuit anys, la Marla s’hi trobava molt aïllada. Amb una sola excepció, tots els altres nois que hi vivien estaven classificats com a normals, sols un de cada cinquanta, en arribar als dotze anys, aprovava l’entrada a l’Escola i tenia l’oportunitat d’esdevenir especialista o superior. La Regla deia que els normals haurien de treballar tretze hores al dia i sense cap mena de possibilitat de promoció. En general, hi havia ressentiment contra els candidats. La Trema, la cuinera de la residència, era una excepció. Sempre havia tractat bé la Marla, gairebé com si fos neta seva. Avui, com tots els dies de festa, havia preparat sopa de canya dolça, la feia com ningú, la començava molt d’hora i la deixava tot el matí a l’entrada del sector glaçat, allà on la temperatura era just un pèl per sobre del punt de congelació. La Marla no es volia quedar a la cambra. Essent festa tenia tot el matí per a ella. Amb el curs gairebé finalitzat, per una vegada a la vida, no s’hauria de passar tota la festa estudiant. Sols restaven els exàmens de llengua i de música. No serien cap problema per a ella.

Va baixar a l’apartament de la Xandra, però no hi havia ningú. A la piscina del Forat Gran era hora de bany de noies, no tenia ganes de nedar però hi va anar a veure si hi trobava alguna amiga. La Guàrdia Social vigilava que cap home o noi s’hi acostés a mirar, no sabia pas què podien mirar, la Regla obligava les dones a banyar-se amb túnica. No hi havia cap coneguda. A la coberta 64 hi feien una exposició de dibuixos ―567 graons amunt―. No era gaire bona, massa regust a superior. Un anunci deia que a l’Auditori ―quina sort, a la mateixa coberta― hi actuarien uns acròbates. La Marla s’hi va dirigir. Era ple com un ou. Millor cercar una altra cosa. Va baixar a la coberta 48 a veure si veia en Quiel. El va trobar enfeinat, era a la rotonda davant de la seva cambra, amb un nen d’uns vuit anys. Es va quedar mirant i escoltant sense dir res, i va notar que el noi tenia qualitats. Quan la lliçó va acabar, es va adonar que el nen gairebé no hi veia, se li va fer un nus a la gola, segur que el classificarien de deficient, i tan bé que tocava la flauta per la seva edat, precisament la flauta… Ara no tenia esma per parlar amb en Quiel, ja el veuria a l’assaig. Va decidir tornar a la seva cambra, a la residència.

Sola i sense feina notava una mena de neguit. Podria connectar el terminal i mirar una pel·lícula, però no li venia gens de gust. Totes s’assemblaven i la major part explicaven històries sense interès. Encara que n’hi havia noranta mil, li semblava que no n’hi havia cap de bona. I llegir? Als terminals s’hi podien demanar innombrables textos literaris, alguns avorrits i altres enginyosos, però cap responia a les qüestions que darrerament la neguitejaven. No, no era el moment de llegir.

Es va estirar al llit i va tocar el petit cercle verd que apagava els llums. Li agradava estar a les fosques, pensava millor. L’angoixava la Regla. Per quin motiu li venien sempre al cap temes desagradables? La Regla de Supra encotilla tothom. És feta a mida dels superiors. Tot el poder per a ells però cap responsabilitat sobre les errades. Segur que no havia estat sempre així. Les pel·lícules i els textos dels terminals ho demostraven, no hi sortien ni Regles ni superiors ni especialistes ni normals ni deficients… I la història? Què hi havia abans del suprem Abbit? No hi havia cap dada de la història anterior al 8900. Era cert que s’havien perdut tots els documents en una guerra? De qui contra qui? I els exteriors? Ningú no n’havia vist mai, però entre els superiors hi havia qui els esmentava contínuament i qui deia que eren una llegenda, que Supra era tot el Món.

Hi havia d’haver coses fora de Supra. Per la curvatura de les cobertes, el Món havia de fer una volta d’uns trenta mil metres, i Supra de punta a punta, comptant el sector glaçat sols en feia mil sis-cents. I d’on venien el vidre o els metalls, ara tan escassos i valuosos? A les pel·lícules eren materials corrents. No podien venir de Supra. I qui, i com, havia fet les pel·lícules? O les aplicacions dels terminals? I la teoria de la Xandra? Era la seva millor amiga, havien entrat juntes a l’Escola i volia ser especialista en matemàtiques. Deia que no era cert el que els ensenyaven que el Món era immòbil, havia calculat que donava una volta cada dos minuts i que això explicava el pes de les coses, el fet que els objectes que queien es desviessin a l’est de la vertical i també que les coses pesessin més a la coberta trenta-sis que a la setanta. Ho havia descobert estudiant unes fórmules del curs de física dels terminals que el superior encarregat semblava que no sabia interpretar. Li hauria de tornar a dir que no parlés amb ningú de la seva teoria, era una mica inconscient i massa xerraire.

I la pregunta més important de totes: qui va crear el Món? Quin sentit té? D’on venen les persones? Recordava alguna pel·lícula on els personatges tenien molt clar que el Món tenia un objectiu concret, que no havia estat sempre igual i que en un futur les coses serien molt diferents.

A la Marla l’aclaparaven les preguntes i veia contradiccions per tot arreu. Tenia una cosa clara: els superiors eren uns aprofitats, amb l’únic objectiu de mantenir uns privilegis. La Regla, la odiava. Un calfred li va recórrer l’esquena quan va pensar que quan deixés la residència, hauria de casar-se amb un especialista o un adjunt de superior, els normals li estarien vedats, i que el casament era definitiu.

Probablement hauria de ser amb algun dels companys de l’Escola de Candidats. La major part dels de la seva edat no li agradaven gens, molts nois aspiraven directament a superior, deien que ser especialista era cosa de dones. I ella ja sabia el que eren els superiors. I si un noi li interessava no sʼhi podia apropar, la Regla prohibia tots els contactes, la Regla feia les persones esquerpes i egoistes, la Regla sotmetia les dones als homes, els normals als especialistes i tothom als superiors.

Sabia que algunes persones no creien en la Regla, però era tan difícil la comunicació… Sentia fred, encara que la temperatura era sempre constant. Es va tapar amb la flassada que normalment sols feia servir quan no es trobava bé. Va pensar en el concert i en les noves peces que interpretaria. Això era agradable. Quin descobriment el d’en Quiel! Quines partitures tan bones! Era un secret: havia descobert aquelles músiques al canal fix 333.

Als terminals hi havia més de mil canals de música contínua, però sols en funcionaven unes poques dotzenes, la majoria restaven muts. Els que funcionaven feien sonar músiques suaus, de melodia banal, interpretades per instruments normalment desconeguts. A la pantalla uns dissenys geomètrics es movien al ritme de la música. Algunes vegades cors de veus acompanyaven la música, sempre sense paraules, sols ahahs, ooohs o la-la-las. El canal 333 era diferent. Havia estat un dels canals muts, però deu anys enrere es va activar sobtadament. Les músiques eren de més qualitat i totes noves. Desgraciadament, es repetien bastant sovint. En total sonaven unes dues-centes composicions diferents. Aviat es van tenir totes les partitures. La pantalla, però, era el més extraordinari del canal: hi sortia gent ballant al ritme de la música, ballant en uns espais molt més amplis que qualsevol cambra del Món, amb uns vestits absolutament increïbles i algunes vegades, poques, sense vestits. Els superiors van prohibir ràpidament mirar el 333, però amb un terminal gairebé a cada cambra, no ho podien controlar. La prohibició encara va despertar més l’interès, especialment el dels adolescents.

Va ser en Quiel, que per prendre nota de les músiques era dels que miraven sovint el canal, qui se’n va adonar: a les 10:00 dels pocs dies festius que no eren diumenge, el canal canviava. Eren músiques noves, uns altres instruments i a la pantalla, en lloc dels dansaires, la partitura. Unes paraules estranyes l’acompanyaven: hi havia el que semblaven les inicials de l’autor, el títol, i quan la peça era cantable, una mena de lletra formada per paraules totalment desproveïdes de sentit. En Quiel creia que era un llenguatge secret.

La Marla tocaria al concert dues de les peces que en Quiel havia transcrit. Una s’anomenava “BWV 1.067: BADINERIE” d’un autor d’inicials JSB. L’altra es deia “DIE ZAUBERFLOETE: DER HOELLE RACHE” d’un tal WAM.

Avui era festiu, posaria el 333, era igual si la descobrien i la castigaven. Es va aixecar un moment i va programar l’alarma a les 09:56. Trauria una tauleta de cera per apuntar la partitura mentre anés sonant la música. Més tard la transcriuria amb tinta al quadern de papir.

Mig s’adormia, mig somniava en un company, un company diferent a la major part dels nois que coneixia, que l’estimés i la tractés amb igualtat, amb uns sentiments que ella sols coneixia en alguna noia, però estava convençuda que existien també al cor dels homes.

El despertador! Amunt! Cal engegar el terminal, cercar l’aplicació de música contínua i connectar el canal 333.

Aviat sona la música, és un instrument de corda, de to baix. Hi ha soroll de fons, i veus. No, ara se n’adona, és l’intèrpret que s’acompanya tot cantant baixet.

Maquinalment va copiant la partitura, és senzilla. La música l’emociona i li dóna força. Ella canviarà el futur, no es resignarà a l’actual situació, les llàgrimes li vessen dels ulls, són llàgrimes de coratge i determinació.

No li cal copiar la partitura, la melodia li restarà per sempre més a la memòria. A la pantalla, sota les línies del pentagrama unes paraules en una llengua oblidada fa milers d’anys anuncien:

En veure despuntar
el més gran lluminar
en la nit més ditxosa…

Avui és festa:
vint-i-cinc de desembre de 9074.

❖ ❖ ❖

Aquest conte és un dels que tinc editats en forma de llibret, concretament de setze pàgines. En aquests moments —finals de 2018— estic engegant una web des d’on es podrà descarregar en format imprimible o per llegir a pantalla.

Aquesta entrada ha esta publicada en Llibrets, Textos. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*