Ciència nombres i lletres

La primera part d’aquest article la podeu trobar aquí.

⑬ Em van descobrir per les pertorbacions gravitatòries que la meva massa feia sobre altres astres, però ja m’havien vist 234 anys abans amb un telescopi primitiu, prenent-me per una estrella.

⑭ El punt més elevat d’un astre sòlid, acostuma a ser el cim d’una muntanya. Però el meu, tot i que tinc tot ple de muntanyes altes i relativament punxegudes, és un petit relleu en una plana que des d’allà mateix ningú no qualificaria de muntanya.

⑮ Molts astres sòlids tenim conques circulars degudes a l’impacte a gran velocitat d’altres cossos de gran massa. Jo, d’aquestes depressions, tinc la més gran de les clarament visibles, la més gran de les confirmades encara que a les imatges no s’apreciï gaire, i la més gran de les sospitades que ocupa més de la meitat de la meva superfície.

⑯ Si mireu la meva òrbita, sembla que interseca la del planeta que hi tinc immediatament a l’interior, però no tingueu por, no hi puc xocar. De fet sempre hi estic molt lluny, fins i tot puc estar més prop del següent planeta que no pas del que sembla que travessi la meva òrbita.

⑰ La majoria dels cossos del sistema solar, giren sobre el seu eix d’una manera força regular, i els que som satèl·lits, sovint, ensenyant sempre la mateixa cara al nostre planeta. Però jo sóc la nota discordant, la meva rotació és caòtica i el meu eix balla considerablement. I no tan sols això, sóc com una esponja, més del 40% del meu interior podria ser espai buid.

⑱ Sembla que Nikola Tesla, molt abans que s’ideés la radioastronomia em va detectar i va creure que era una emissió de ràdio dels marcians. Però no, segurament vaig ser jo que als pols hi tinc unes aurores permanents connectades per tubs de plasma amb alguns dels meus satèl·lits. El tub que va fins el satèl·lit més interior és el més important i a cada volta, quan està en una posició concreta, genera ones de ràdio fàcilment detectables des de la Terra.

Cinc dels astres que es presenten a l’article. Imatges de la Viquipèdia

⑲ Sóc el més gran dels dels cossos coneguts del sistema solar que no són ni planetes ni satèl·lits, la fotografia més antiga on surto és de 1954, però no em van reconèixer fins molt més tard.

⑳ De tots els planetes i satèl·lits sóc el més dens, encara que ni ha un que si tingués les mateixes pressions interiors que jo, em superaria lleugerament.

㉑ Segurament faig més pudor a sofre que el dimoni dels pastorets, i és que sempre tinc tot ple de volcans en activitat.

㉒ Tinc la muntanya coneguda més alta, respecte la seva base, del sistema solar. I també sóc un dels pocs cossos dels que els homes en tenen mostres físiques.

㉓ Les borrasques tenen l’aspecte de vòrtexs de núvols en espiral i són bàsicament circulars, el·líptiques o deformacions d’aquestes figures, però jo tinc, al pol nord, una pertorbació enorme, al menys des de fa 30 anys, que té forma hexagonal.

㉔ De tots els satèl·lits, sóc el més gran dels que probablement van ser capturats pel seu planeta; a més, giro en direcció contrària a la seva rotació. Si vaig néixer en una altra banda del sistema solar i vaig ser capturat, va ser amb una carambola còsmica força complexa; potser era un cos doble que va passar prop del planeta en una trajectòria molt precisa i el planeta em va capturar mentre el meu germà va ser expulsat del sistema solar.